dilluns, 26 de desembre del 2011

"és ona closa que mai més no cessa / de bategar sense morir en cap platja" (Joan Vinyoli)



Amb mesquinesa abusà del respecte i la confiança que li tenien, fins a enteranyinar-los amb cabòries que no eren d'ells i que només pretenien, prohibits els mots, d’allunyar-los i separar-los per sempre. I insensible al plor i al dolor que congrià, encara s’hi rabejà esmicolant-los pedestrement enmig de la plaça pública, perquè els mercaders i els innocents escarnissin la impotència i la frustració amb què, emmordassats, hagueren de suportar la seva trista i innoble victòria en un camp de batalla en què ell mateix es va convertir en el seu únic i pitjor enemic.
Debades haurien esperat de part d'ell un gest que els alliberés de la llarga cadena que els havia tingut entortolligats tants i tants hiverns, fins que l’hivern més inesperat i sorprenent en rompés els grillons ja rovellats de l’aigua i el llot.
Sí, al palmell de la seva mà encarà tenia la clau de les closes, però no pas del foc que ni ell ni ningú no havien pogut cloure.

divendres, 9 de desembre del 2011

“Esbatana't amor, verema de la nit, / car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança, / sap que el bes venç el crit” (Agustí Bartra). I bones festes laiques!



Des del 2007, penso, any del primer blog, Safata de xiuxiueigs, que cada hivern penjo una postal. No es tracta pas de cap postal nadalenca fruit d’una creença o d’un costum, no, sinó d'una felicitació en ocasió de fenòmens ben naturals i, per tant, reals, relacionats amb el canvi estacional. Perquè no hi ha cap més màgia que la que traspua la natura mateixa _la qual inclou, d’altra banda, els homes i les dones_, encara que la imaginació il·limitada d’aquests únics animals racionals l’hagi atribuït, equivocadament, ara a uns éssers reals, ara a uns altres de fantàstics.
I tant és, si els humans no s’obliden que un moment abans de la seva imaginació tan màgica i fantàstica sempre hi ha hagut la seva ment, lliure entre unes relacions amb la natura o amb els humans condicionades pel desenvolupament de la tècnica i la tecnologia.
Tampoc penséssim, però, que el desenvolupament tecnològic o tècnic fos suficient a retornar el domini del desenvolupament als humans o en interès dels humans. Al costat d’un domini humà de la tècnica que s’ha mostrat incapaç de desterrar les creences fantàstiques, i, doncs, falses, de la vida pública i del govern de la cosa pública, hem de reconèixer com aquest domini tecnològic tampoc no ha estat sempre en interès de la vida humana. Fins al punt que les polítiques d’austeritat dels governs neoliberals coetanis són només un pessic si ho comparem amb les despeses enormes que s’han destinat i que encara es destinen a les curses armamentista o espacial, mentre la vida i l’esperança de vida de grans continents són delmades per la manca de medicaments o aliments que als nostres països es cremen o s’enterren.
Per tot plegat, doncs, una felicitació per a l’únic déu possible, aquell que només pot reeixir fent possible allò que ens han acostumat a veure com a impossible, i que la postal proposada aquest any resumeix perfectament amb el bes de Dokoupil.
Bones festes laiques, al·lots i al·lotes!

dijous, 8 de desembre del 2011

Al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí


La ideologia d’una història predeterminada és d’una transversalitat prou important com per afectar tant a dretes com a esquerres. Així, mentre les classes conservadores, i els seus portaveus, l’utilitzen, òbviament, com a instrument convincent per fer passar el capitalisme i el neoliberalisme com a panacees necessàries i definitives per a la felicitat de la humanitat, els dirigents de les esquerres acostumen a servir-se’n, per porositat o per interès personal, per limitar els canvis necessaris perquè les seves organitzacions esdevinguin veritables qüestionadores del principi de la història predestinada.
D'aquesta manera, al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí.

dissabte, 3 de desembre del 2011

“Ni una boscúria d’arítjols, romegueres o arços / no haguera privat el nostre pas” (Domenico Barbagelatta)


Arítjol fotografiat entre Pins i Gaüses

L’arítjol (Smilax aspera), aritja, sarsa, sarsaparrella, banya de bou o matavelles, és una planta dioica, és a dir, amb les flors masculines i femenines separades en plantes diferents.
Més aviat enfiladissa, es caracteritza per unes fulles coriàcies i lluentes, en forma de cor o de sageta, amb dos circells a la base.
Les flors, molt aromàtiques, blanques o groguenques, en fascicles en forma d’umbel·la a l’axil·la de les fulles, es converteixen en un fruit en raïm de baies vermelles.
Liana pròpia d'alzinars, garrigues i bardisses, la seva arrel ha estat utilitzada en medicina, com a depurativa sobretot.

diumenge, 20 de novembre del 2011

"...sota l’ombra / de galzeran i bruc, arbres d’un petit món / glaçat per sempre..." (Salvador Espriu)



Aquest migdia, abans de dinar, he arribat fins al bosquet de Pins, i els galzerans ja hi són ben fruitats.

El galzeran o galleran (Ruscus aculeatus) és una tija transformada en fulla que fruita amb unes baies vermelles.

També anomenat boix marí, brusc o cirerer de Betlem, el galleran és propi de l’alzinar amb marfull, i a banda la seva utilització com a herba remeiera (diürètica) o com a planta medicinal, o en alimentació o en cosmètica, ha hagut de ser protegida per l’abús que hom n’ha fet en l’ornamentació nadalenca.

Aquestes fotos han estat fetes en un bosquet recuperat al marge esquerre del camí que va de Colomers a Pins.


EN AQUEST NADAL, LLIÇÓ D’UN VELL PROFETA
A Montserrat Roig
Salvador Espriu

Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d’alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l’ombra
de galzeran i bruc, arbres d’un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d’esma va dient
paraules allunyades d’una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

dissabte, 19 de novembre del 2011

"Mes si aquest ésser fos descompartit" (Joan Maragall)


I mira que la cantàvem! Però sempre acabàvem irremeiablement descompartits. Descompartits en carrers i places on volíem ser dos o més de dos. Descompartits en portals o passadissos foscos on havíem quedat d'amagat per parlar. Descompartits en pistes de ball, sempre provisionals i fàcilment desmuntables, on sempre ens havíem buscat i ens trobàvem. Descompartits entre el xiuxiueig de llibres i llibres que contenien lletres perilloses.
Érem joves i ingenus, i molt confiats de gent que no ens havia donat motius per desconfiar, i sempre acabàvem violentament descompartits, com uns objectes que no podien decidir el seu destí més primerenc: fer unes passes junts només. Hom veuria, caminant, cap a on, com i per què.
I a partir de demà, potser tornin aquells grisos, encara que sigui amb uns altres rostres i amb uns altres colors, i els haurem de cantar de nou la cançó. Però hi serem altre cop, tossuts com llavors, però més grans, i força madurs per aquells solatges que sedimentà la tenacitat amb què aguantàvem el crit, el cop i la descompartició.

dijous, 27 d’octubre del 2011

"L'olor del riu dicta el nom de la pluja..." (Margalida Pons)


L'OLOR DEL RIU DICTA EL NOM DE LA PLUJA...
Margalida Pons
L'olor del riu dicta el nom de la pluja:
aquesta densa suor mineral
que amb dolç pudor amagava la terra
ara s'estén com un cop blau i tot
es fa petit. Insubmisos, els arbres
negregen, nus. Nosaltres, quan serem
oferts al llamp que les brutes ferides
menysprea i tanca? Quin terral perfum
ens farà nets tocant-nos l'espinada?

dissabte, 22 d’octubre del 2011

"Com figuera en la roca que refresca un sens fi de cornelles, / així accepta bondadosa els hostes i en ells confía" (Arquíloc de Paros)




Avui a Ramema, mentre aquesta cornella negra cantava així http://www.scricciolo.com/eurosongs/Corvus.corone.wav al cimall d’un arbre a l’aiguabarreig de la Ramema amb el Ter, en un camp de blat de moro proper acabat de recol·lectar, tres cornelles com aquesta feien festa major picotejant els grans que han quedat al sòl.


dilluns, 17 d’octubre del 2011

Missatge en una botella que surava en el mar


Ja feia dies que intuïa que els elements no eren els més apropiats per fer-nos a la mar. Els colors dels cels i de les aigües, el vol dels ocells i la inquietud dels animals domèstics i de bosc eren senyals de canvi climatològic immeditat: semblaven incipients i inevitables un fort vent atramuntanat i un onatge reiterat i creixent. Per això romancejava, jo, i feia veure que no tenia la nau a punt, que calia recalafatar-la, sargir-ne alguna vela i substituir els rems més baldats. Havia flairat la tempesta, sí, i, ai las!, pensava que seria capaç de suportar-la sol si aquesta anava fent el seu curs, encara que fos lentament, si això havia de comportar que es desfés amb escasses conseqüències en una selva o en un desert un dia no gaire llunyà. Pensava que només així podria convidar-t'hi un dia, de manera que ningú no ens en sermonegés els perills i ens desitgés, en canvi, un viatge bo i llarg.

Però també sabia del cert que solies anar cada dia al moll, i que un dia, aquell passeig vespral quotidià acabà convertit en un viu desig de salpar. Ho descobria en els teus ulls, en els ulls d'amics o coneguts comuns.

I veure't coincident, em forassenyà, i em predisposà a sortir a finals de juny, oblidant temeràriament els perills que fins llavors m'havien retingut en aquell port, encara que aquest fos reiteradament tèrbol i escassament arrecerat.

El dia de la revetlla de Sant Joan, després d'avarar la nau de bon matí, vaig adreçar la nau a vela plena cap al pas del nord, perillós, sí, però força més curt per arribar al moll de la banda de ponent. Hom sap la resta pels diaris de l'endemà: després de fregar els esculls del pas del nord, un veler amb el casc escantellat es va enfonsar, a les envistes del moll de ponent, sota les aigües profundes sense que hom conegués supervivents.

Doncs sí, vaig sobreviure. Cap diari féu referència, però, al fet que tu devies ser al port amb les maletes a punt. Encara hi ets?

dissabte, 1 d’octubre del 2011

La llegenda del Pi Bessó de Colomers


L'indret més alt de Colomers es troba als Castellets, una muntanya boscosa que s'allargassa entre tres corrents d'aigua: des del riu, el Ter, i entre dos torrents, la Ramema de Gaüses i la riera de Pins, fins als estreps més meridionals de la Serra de Valldevià. El seu cim, anomenat el Pi Bessó, supera la talaia del Pedró: així, mentre aquesta darrera permet albirar el paisatge obert del llevant marítim _el massís del Montgrí i les Medes, i el Far de Sant Sebastià_ des dels 73,75 metres, aquell és a una altitud de 97,77 metres, gairebé un centenar per sobre del nivell del mar doncs, però vessant cap a ponent, on sobresurt, al nord, el teulat octagonal del campanar que es veu de Santa Maria de Gaüses.
Hom desconeix l'origen d'aquest nom. I si bé és cert que el paratge és atapeït de pins blancs ben alts, això sí, amb alguna alzina escadussera mig afogada que recorda que el bosc principal del lloc fou en altre temps l'alzinar, no és fàcil decidir quin és, si és que encara existeix, el pi que podria haver estat la causa del bateig del paratge, perquè de pins bessons, això és, pins que han nascut i crescut enganxats en un altre, n'hi més d'un, i alguns massa joves com per poder estar a l'origen de tot plegat.
En qualsevol cas, la gent mes gran de la comarca, si tampoc no n'ha ha conegut l'existència, sí que solen donar una raó dels mots que rep aquell paisatge. Amb petites variants, la gent de la contrada recorda com una noia de Diana i un noi de Valldevià van coincidir, fa molts anys, en aquell paratge un dia que buscaven bolets. L’indret era, sembla, una clapa de llenegues negres que havien compartit, tot fa pensar que a la insabuda d'ambdós, durant força temps, i amb un mocador de farcell o un cistell als braços, fins en aquest dia en què hi coincidiren per primer cop. A partir d'aquella primera tarda conscientment comuna, fos per la màgia d'un indret en què l'ombradissa de cap al tard s'ajeia damunt la seva roca viva, de la qual brollava una fontana natural l'aigua de la qual s'escolava rostos avall fins a la Ramema que baixava de Llampaies, fos per les propietats al·lucinògenes dels bolets, les coincidències van sovintejar i les trobades sorgiren cada cop menys afectades per la curta temporada boletaire de tardor. Amb poc temps, llurs faccions denotaren, l'estona en què s'hi esguardaven, una integració plena en aquell paisatge que compartien ja a cor què vols, cor què desitges, i, tot i la seva prudència, sense pensar en les aquiescències o opinions dels seus familiars respectius, les quals consideraven innecessàries.
La gent afirma, però, que la Guillemona Simonet de Diana i en Llenç Sabater de Valldevià _així és com es deien aquells dos adolescents_ es van enamorar bojament, i que els seus pares, en canvi, s’hi van oposar de seguit, fins al punt que van fer mans i mànigues per desfer les conseqüències que acostuma a tenir qualsevol enamorament entre dues persones joves. Deurien tenir entre setze i divuit anys, i ningú no sabé mai per què: tant la Guillemona com en Llenç formaven part de famílies que hom acostuma a endreçar en aquell calaix de sastre anomenat petita burgesia, o classe mitjana, tant li fa. I la seva amistat no hauria estat, doncs, cap relació desigual com les que acostumen a contrariar els déus: ni una hierogàmia, és a dir, una unió sagrada entre una divinitat i un mortal, com podria ser el cas de la deessa Afrodita i el rei Anquises, pares de l’heroi Enees; ni una unió morganàtica, això és, un matrimoni desigual entre un membre de la reialesa i una persona de rang inferior, com semblaria el cas de la faraona Hatšepsut i el seu conseller reial Senemut. Fos pel que fos, per evitar que la relació reeixís en algun tipus d'estabilitat, els van voler sostreure a l'encant de l'indret i a l'embruixament dels bolets: van cremar la vegetació del lloc diverses vegades perquè s'ermés; van escantellar el badall de la roca per on brollava el rajolí d'aigua fresca, i van profanar el lloc amb la femta d'ovelles i cabres que hi portaren a pasturar.
Només ells dos saben la tristesa que els produïa arribar en aquell paratge i trobar-lo arranat d'aquella manera, fins al dia que, amb les llengües tenallades pel dolor i la tristesa o per la prohibició de parlar entre ells, hagueren d'assumir, a contracor i resignadament, i amb la companyia d’una parella de merles només, que la seva amistat incipient estava condemnada a perir per voluntats que no eren seves i que no entenien del tot.
Ambdós, però, coneixien la mitologia grega i, doncs, la història de la nimfa Dafne i el déu Apol·lo, i recordaven com Cupido castigà la burla que Apol·lo havia fet de la seva punteria amb l’arc, amb el llançament de dues sagetes ben diferents: una amb punta d’or que, llançada a Apol·lo, provocà el seu enamorament de Dafne, i una altra amb punta de plom que, llançada a Dafne, la insensibilitzà a l’amor. I els era de bon imaginar el terrible desencontre entre un Apol·lo enamorat a l’encalç permanent d’una Dafne desenamorada i sempre fugitiva. Fins que la nimfa, per escapar definitivament de l’amor d’Apol·lo, no tingué altre remei que demanar al seu pare el riu Peneu que li tragués la bellesa i la convertís en llorer!, que Apol·lo, d’altra banda, convertiria, trist i resignat, en la seva corona.
La Guillemona de Diana i en Llenç de Valldevià volien evitar, fos com fos, un desencontre semblant; per això, abans de posar fi, obligadament i obedientment, a les trobades i d’allunyar-se belleu per sempre més, van voler deixar un testimoni dels seus desitjos veritables: fou així que, pocs dies abans d'acabar l'última tardor comuna, van retornar a l'ermot a plantar-hi dos pins junts, els quals, sense preveure’n un espai mínim de creixement, acostaren tant l’un amb l’altre que amb el temps semblaren, als ulls de tothom, enganxats des de l’origen, és a dir, com si brotessin d'una mateixa rabassa. Tot fa pensar que fou per això que el paratge va ser anomenat el Pi Bessó. Perquè, malgrat la ficció que hom deixaria arrelar i consolidar passivament i interessadament, per més de tres decennis, per tal que llur intent esbullat i esgavellat deliberadament semblés, als ulls de tothom, un fracàs propi, fequis que hi eren tots dos!, segons m'han contat.
I si no fos cert, pens que és ben trobat, si més no per homenatjar totes les Guillemones i tots els Llençs que en algun moment hagueren de renunciar a la seva llibertat de decidir pels prejudicis o les manies dels adults intransigents l'actitud arbitrària dels quals els sorprengué innocentment i inesperadament en el moment més inoportú.
Deu fer uns trenta-cinc anys d'això. Ara l'indret ha canviat molt: torna a haver-hi bosc, altre cop amb predomini d’uns pins de creixement ràpid per sobre d’unes alzines de creixement lent, i força descurat i amb massa llenya al pas dels peus des de la nevada marcenca de l’any 2010; els espàrrecs hi han substituït les ferradures de mocoses negres, i la roca liquenosa ja no raja per cap escletxa. Però encara és, per les ombres i la quietud, només trencada pel rosec d’un esquirol amb una gla o pel piular d’una parella de merles que escarboten el terra en busca d'algun cuc per menjar, un lloc de bon passejar i un lloc per reposar-hi el cos i la ment.
Darrerament hom hi ha vist, fins i tot, una donota si fa no fa de la mateixa edat que l'amic que em contà per primer cop la història, que es feia dir Llorenç, el qual, a pregunta meva, i amb uns ulls humitosos, no sabé ni pogué donar-me detalls de la ficció que havia mantingut la Guillemona i en Llenç, ja adults, incomunicats i muts des de llavors.
Asseguda al relleix que fa la roca del sòl, semblaria que la dona hi descansa després d'un llarg viatge, si no fos que la seva mirada salta de pi en pi, per resseguir-ne, nerviosa i inquieta, tots els troncs des de la rabassa fins a les capçadai així uns ulls que hom pretengué abaixats davant de qui havia de ser un amic, es van mostrant plens de delit a tota la volta del cel!

diumenge, 25 de setembre del 2011

"Qui té la paraula, té l'espasa" (Gòrgies), encara que sigui de cartó

Clau, de Joan Brossa


A la nit, sols i solitaris, es refregaven les nafres i es recosien les pelleringues. Per poca estona, però. Era durant la foscor que havien d’esmolar l’enginy per a l’endemà. I en treien profit: espais i temps, llocs i moments, complicitats i activitats... tot era inventariat apressadament, per passar tot seguit a reblir-los, com una mena d’assaig, de belles paraules i de mirades generoses, que sabien que havien d’abreujar o escurçar en atenció a les sorpreses que els oferiria l’escenari de l’endemà, sempre allunyat i diferent d’aquell paisatge primer que havien compartit per uns breus moments amb una parella de merles.

En efecte, sense adonar-se’n, i també sols i solitaris, es trobaren ben aviat abocats a considerar com a normals aquells nous dies en què eren corrents els trets dels fusells i els xiulets de les bales. I així tots els dies, que es limitaven a esdevenir en un camp de batalla petit i clos, i on tots dos semblaven, sols i solitaris, els soldats únics d’una guerra de trinxeres o de posicions que cap no desitjava ni volia, perquè sabien que això els immobilitzava i els impossibilitava d’acostar-se durant llargues setmanes.
De res valgué la sobreactuació ni el despropòsit dels comandaments: la duresa del camp de batalla no els ajudà gens a retenir que allò que intuïen en contra no era pas un mer atzar. Conscients del desastre que temien però, en minoraren inconscientment la gravetat a través d’una claudicació pròpia que hom justificava en una suposada claudicació de l’altre.
Poc importaven les circumstàncies concretes de cada cas: les paraules que estraferen o apagaren els trets i els xiulets sucumbiren a la paraula de qui esgrimia l’espasa. Debades oposaren llur pit a l’embat furient de les ones, debades es dreçaren davant el tramuntanal desordenat i fort.
Només el temps mostraria que aquella espasa havia estat una espasa de cartó.

dimecres, 21 de setembre del 2011

“Coneix-te tu mateix!”, que és l'únic déu que podràs conèixer

La dona jove-vella, d'E G Goring, acolorida

Aquest estiu vaig arribar fins a Delfos, i vaig recórrer la ciutat antiga, fins a trobar el lloc dels oracles, el santuari dedicat a la serp Pitó, al temple d'Apol·lo. No hi vaig trobar ni la pitonissa que els havia de transmetre ni els sacerdots que me'ls havien d'interpretar. Però, tot i quedar-me doncs sense oracle, penso que no vaig perdre el temps. Abans d'arribar al cim, on encara jau majestuós l'estadi, em va venir al cap el frontispici del temple, amb la sentència "Coneix-te tu mateix!", i la cua que jo hi havia afegit en un post de la Safata de xiuxiueigs, i que la memòria m'ha portat a reproduir.
Ací el teniu:

Essent el llenguatge la més mínima manifestació d’una activitat intel·lectual qualsevol, ha de contenir, gairebé per força, una determinada concepció del món, de la qual cosa es deriva que tots som petits filòsofs sense saber-ho. Ara bé, Gramsci no en fa prou de demostrar que tots som filòsofs, sinó que pretén la crítica i la consciència d’aquesta filosofia insabuda, és a dir, la reflexió sobre allò que pensem, perquè pensar inconscientment, disgregadament i ocasionalment és “”participar” en una concepció del món “imposada” mecànicament per l’ambient exterior i, per tant, per un dels grups socials en què tots ens veiem automàticament immersos des de la nostra entrada en el món conscient“. És pensar el pensament que han pensat d’altres, perquè l’entorn immediat: el poble o la comarca on vivim, la parròquia i l’activitat intel·lectual del mossèn o la saviesa de l’avi de la tribu, l’home que ha heretat la sapiència dels saludadors, la dona que ha heretat la sapiència de les bruixes, el petit intel·lectual amargat per la pròpia estupidesa o impotència en l’acció, etc, pensa per tothom. Gramsci anirà molt més enllà i proposarà pensar el pensament que volem pensar.
Cui prodest?, “qui en treu profit”?
Bertolt Brecht s’hi referia de la següent manera: “Mi-en-leh ensenyava: El pensar és un comportament de l’home envers els homes. Es dedica molt menys a la resta de la natura; car l’home, per adreçar-se a la natura, dóna sempre la volta pel cantó dels homes. En tot pensament, doncs, cal buscar-hi els homes, cap a quins homes va i de quins homes ve; només llavors se’n comprèn l’eficàcia” (Del pensar, de Me-ti. Llibre dels canvis).

I ben mirat, d'aquest post ençà, el món no ha pas canviat tant com per deixar de pensar que cadascú és déu d'ell mateix. Això sí, un cop un mateix ho descobreix!

dimecres, 14 de setembre del 2011

Llà mamau, nano!

Salvador Dalí: La panera de pa, 1945

Abans de l'atac de feridura que li paralitzà la meitat del cos, l'avi sempre havia estat un home hàbil. No és que la paràlisi l'immobilitzés del tot, no, ja que fins a la vellesa no renuncià a tresquejar, encara que fos amb un bastó i arrossegant un peu. En dies de pluja, o de tramuntanal que el podia fer caure, l'havia anat a recollir fins i tot per les carrerades costerudes dels boscos del municipi, on encara solia collir bolets que embotia en una bossa de plàstic.

Però no em referia tant a les habilitats pròpies de l'espècie com a aquelles altres més aviat culturals, això és, els aprenentatges adquirits via socialització a través de l'escola o per autodidactisme. Possiblement, si no hagués format part d'una família de deu germans, l'avi hauria pogut sobresortir en el dibuix i la pintura, o en la resolució de problemes matemàtics relacionats amb la quotidianitat, aficions que sempre havien cridat la seva atenció o part del seu temps.

Destre i enginyós, doncs. Fins i tot en coses de l’idioma se sentia prou competent com per llançar-se en piscines amb poca aigua i de les quals no sortia pas sempre ben parat del tot. Ans al contrari, el seu enginy, massa sorneguer potser, li jugà alguna mala passada, si més no en dues ocasions. Una abans d’anar al front de guerra, després d’haver estat regidor de l’ajuntament republicà per la CNT. L’altre, ja en temps de “pau”.

La darrera fou quan, ja invàlid i assegut en una cadira al carrer, on passava llargues estones fent-la petar amb la gent que passava, féu la gràcia, pensava ell, de dir, a la filla d'un seu amic que venia de la fleca amb un esponerós pa de pagès acabat de fer, “pel pa (fonèticament igual que palpar), et voldria, Paula”. De resultes d'aquesta perla, havent-li expressat l'amic la seva molèstia, moriren ambdós, al cap d'uns trenta anys, sense haver-se adreçat mai més cap paraula.

Conseqüència menys contundent tingué la primera ocasió, molt més llunyana en el temps, amb el pa també en un justet paper secundari, i que, per l'edat, potser intentà de resoldre amb un lleu rubor jovenívol, insuficient, però, per emmascarar la ignorància que la jove nordcatalana li retratà amb dos simples adverbis.

En efecte, arribat a Ribesaltes mort de gana, abans de fer cap a ca la seva germana, l'aroma de pa i de croissants acostà el seu nas fi fins a un fornaret del carrer de la República. Dins, una bolangera jove i esvelta, i amb una bata blanca i curta, li féu oblidar per uns moments el motiu de la seva entrada apressada, i, cegat per la magnífica cabellera pèl-roja de la jove, volgué mostrar, fatxendosament, les seves habilitats en llengua francesa, idioma amb el qual solia adreçar-se també a la gata o al cavall.

Mademoiselle, la toison de la chatte a la même couleur, si belle, que les cheveux?”, li engegà sense engaltar. Amb un somriure lleu, just per agrair el detall de la galanteria i per desagrair-ne la forma, la senyoreta li contestà amb un lacònic: “Belleu sí!”.

Tot i que una versió fa que la joveneta, després de descordar-se dos botons de la bata, li mostrà una cua de guineu d’un color roig com la panotxa de blat de moro, tot fa pensar que aquell jove que fou l’avi romangué força dies intrigat abans no descobrí que la ribesaltera havia respost el seu francès xulesc i ampul·lós amb el català de la terra!

dissabte, 10 de setembre del 2011

"És tan viu el setembre / d’aquesta terra de planures!" (Salvatore Quasimodo)



ARA QUE EL DIA MUNTA
Salvatore Quasimodo

La nit finí, la lluna
es desfà lenta en la serena,
es pon en els canals.

És tan viu el setembre
d’aquesta terra de planures!
Hi verdegen els prats
com a les valls del sud per primavera.

He deixat els companys,
el meu cor he amagat entre velles muralles,
per quedar-me tot sol i recordar-te.

Oh tu, que ets més llunyana que la lluna,
ara que el dia munta
i bat damunt les pedres la pota dels cavalls.

(Trad. Tomàs Garcés)

dilluns, 5 de setembre del 2011

"A l’ampit s’acumulava la pols / dolça de setembre" (Adam Zagajewski)

Noia a la finestra, de Salvador Dalí

TRANSFORMACIÓ
Adam Zagajewski

Fa mesos que no escric
cap poema.
Vivia humilment, llegia diaris,
pensava en el misteri del poder
i els motius de l’obediència.
Mirava les postes de sol
(escarlates, molt inquietants),
escoltava com emmudien
els ocells i com callava la nit.
Veia els caps dels gira-sols que penjaven
al vespre, talment un botxí deixat
que passeja enmig dels jardins.
A l’ampit s’acumulava la pols
dolça de setembre i les sargantanes
es protegien als ressalts dels murs.
Sortia i feia llargues passejades,
assedegat tan sols d’una cosa:
de llampecs,
de transformacions,
de tu.

dilluns, 15 d’agost del 2011

"T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria" (Carles Riba)




Si a Atenes, a més de l'art clàssic i de les platges, impressiona el respecte i la cura que la ciutat i els ciutadans tenen pels més de cinc mil gossos de carrer que conviuen, desparasitats, tractats sanitàriament i ben alimentats, entre semàfors i clàxons, a cap Súnion, a més d’un magnífic paisatge i del majestuós temple de Posidó evocats per Carles Riba, hom pot gaudir d'uns altres animalons que ens recorden que el pis és casa seva, "si és que hi ha cases d'algú": les perdius de roca. Aquestes cinc hi han estat fotografiades el dia 13 d’aquest mes d'agost.


Elegia II de les Elegies de Bierville de Carles Riba

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

dissabte, 6 d’agost del 2011

"i et deixo coronada de tamarius i roses" (Carles Fages de Climent)


EL POETA, ABANS D’UN COMIAT PER SET DIES,
ENCOMANA MARIA CLARA A LES FADES AMIGUES
I LA DEIXA CORONADA DE TAMARIUS
Carles Fages de Climent

Cal ara, per set dies, que et deixi encomanada
a Griselda i Mireia, i a les facecioses
bruixes de Llers, amigues, i Blanca Neu, la fada.
Si has plorat, d’arribada m’ho diran les mimoses.

Si has somniat desperta, m’ho digui l’estelada;
si has rigut, m’ho revelin les perles glorioses.
M’enduc la melangia de la teva mirada
i et deixo coronada de tamarius i roses.

Jo seré lluny, no gaire: en cada llibre obert
et restaré a la vora, perquè hi campegi el verd
poma del teu esguard. Generós com un vi,

l’esperit dels meus versos t’embriagui de mi
lentament… Vindrà l’hora: seràs joia i estoig
ensems del meu delit de viure i el meu goig.

Doncs sí, no marxo, no, però canvio d'ubicació uns set dies, fins en terres dels grecs, dels grecs d'abans que amb el dubte agullonaren la raó i dels grecs d'avui que amb la raó mostren la seva indignació. Fins a la tornada!

dijous, 4 d’agost del 2011

"i entre dos llustres / un déu em somrigué" (Joan Vinyoli)


Varen compartir, solitaris i recòndits, un piló de moments inoblidables de conseqüències funestes, per oblidar. Només una embosta de moments inoblidables, per no oblidar, que compartiren, plegats i recòndits, havien de fer el contrapès.
Embardissats, doncs, els camins que portaven a la serra o al torrent, un lleuger xiuxiueig a la cuina o una piuladissa temorenca en un terrat hagueren de sucumbir enclaustrats, i fins que l’aigua deixés bona saó!

SÓC UN HUMIL CONREU
Joan Vinyoli

Sóc un humil conreu ple de saó,
per fer-s'hi petits arbres.
És bo, potser, car l'ombra de les serres
bressola com la mare el cor cansat.
Però, i el foc, allò més íntim
de l'esperit del foc que m'inflamava?
Un altar hi vaig alçar i entre dos llustres
un déu em somrigué.

dissabte, 30 de juliol del 2011

"mentre les coses simplement neixen" (Leonardo Fróes)




Per sobre d'un gran camp de blat de moro, sobresurt una mata de gira-sol. I és que la lluita per la vida no deixa de ser això: una silenciosa i persistent lluita pel Sol.

DONES DE BLAT DE MORO
(Leonardo Fróes)

Milers de dones de blat de moro
broten del meu ull callat com espigues
fortes. En l’aire es redrecen

com fullades criatures carnoses
que al vent es transmuten, de femelles,
en formosos plomalls mascles.

Trobo graciós l’encreuament; hi penso,
en el que és ser dona a punt
de, sota el vertigen solar, tornar-se confusa

hibridació. M’obro. Jugo
a donar-me. Em rapto i m’opto
com si jo mateix anés a menjar-me sencer

mentre les coses simplement neixen.

http://safatadexiuxiueigs.blogspot.com/2007/11/somos-los-hijos-del-sol-los-nocheros.html

dijous, 28 de juliol del 2011

rebrots d'aquells que no van poder matar / perquè prohibir és com arranar la bardissa: / les paraules es revolten i creixen més tendres / i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades (Ricard Creus)


Ens van prohibir la paraula

Ens van prohibir la paraula,
Ni tan sols podíem dir:
-Bon dia tingui!
I amb les paraules van seguir els llibres
i fins ben grans
no vam poder
tornar a llegir com cal
Se’ns va prohibir
Cridar la mare,
dir pa, dir son, dir fam
i tantes altres paraules usades cada dia
locucions que en un altre idioma
no et sembla que vulguin dir el mateix,
sempre et fan estrany i et sonen a traducció
d’allò que normalment diem a casa,
perquè les paraules quan s’han mamat d’un pit
ja no són un simple mot
sinó un fet, una carícia,
una mirada o un bes
i en lligar-nos la llengua
va ser com si ens lliguessin de mans
però en silenci
vam continuar escrivint
i de la paraula escrita en van néixer nous llibres
rebrots d’aquells que no van poder matar
perquè prohibir és com arranar la bardissa:
les paraules es revolten i creixen més tendres
i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades.

(Ricard Creus, poema 30 del llibre 36 poemes a partir del 36)

divendres, 22 de juliol del 2011

Entre camins d’ombra i olors d’aigua ens aferrem, fidels a muts designis, a la vida que no podem triar



La repalassa petita (Arctium minus) és una herba robusta que es troba a la major part de Catalunya i que és equivalent a la repalassa (Arctium lappa) de l’estatge montà.
L’arrel, llarga d’uns 30 cm i profunda, és medicinal. Les seves flors són de color rosa a porpra. El fruit, en aqueni, es dissemina amb l’ajut d’unes bràctees amb un ganxo amb el qual  s’enganxen al pèl dels animals o a la roba dels humans.
Aquest particularitat és reflectida en la majoria dels noms amb els quals és coneguda popularment: bardana, bardanera, catxurrera, catxurros, cuspiner, cuspinera, enganxacabells, enganxadones, enganxavelles, gaferot, gafets, gafets vermells, gossos, guspinera, llapa, llaparada, llaparassa, llapassa, llapassera, palló, repalaca, repalada, remolins.
Freqüent en sòls humits, aquesta ha estat fotografiada a la riera de Vilopriu, a cap de terme amb aquest municipi.

dissabte, 16 de juliol del 2011

"hi ha flors a cada marge i el cel és innocent" (Josep Carner)



LES CIRERES INGÈNUES
Josep Carner, dins Els fruits saborosos

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat;
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor:
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla,
i vora seu convoca els cants i la batalla.
-Per al que vingui tot seguit, hi ha dos penjolls!-

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes negrors vermelles,
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡I quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
-L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.

dimecres, 13 de juliol del 2011

"qui topés un aloc de torrentera" (Josep Carner)



L’aloc (Vitex agnus-castus) és un arbust de fulles aromàtiques i vistós en llocs humits per les seves espigues estiuenques denses de flors violàcies o blavoses. Hom l'anomena també ximbla, alís i, per les seves propietats anafrodisíaques, agnocast i herba de la castedat, i encara pebre bord per l'ús del seu fruit en drupa com a pebre.

De lluny estant (Del recull Absència)
Josep Carner

Qui veiés quan l’estiu s’acomiada,
el camí –la serp blanca i somrient-
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.

Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi:
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.

Més val, però, que a aquest bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.

Aquestes fotografies ha estan fetes a l’aiguabarreig de les rieres de Pins i Vilopriu, a tocar l’antic camí de Colomers al Mas de la Felipa de Vilopriu.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Construir l’alternativa amb els indignats sense esperar vint-i-cinc anys

Els resultats electorals del 22 de maig han escombrat les esquerres dels darrers centres reals de poder polític del país. Capitals i diputacions provincials, després de la mateixa Generalitat, han canviat de mans, juntament amb la majoria de grans ciutats i consells comarcals. És tan gran la magnitud del canvi, que podem afirmar que, en menys de trenta-cinc anys, les esquerres han perdut gairebé la totalitat del capital polític acumulat durant el franquisme i el postfranquisme, i que es traduí en una transició amb unes esquerres plurals i fortes als carrers i a totes les institucions del país. I no sols això, pel camí han cremat líders i possibles líders, i han desdibuixat ideologies clares i delimitades socialment.
I tot plegat en uns moments de crisi llarga i profunda en què la dreta liberal governant ha infeudat les polítiques al capital financer amb l’objectiu de desmantellar l’estat del benestar i privatitzar tots els serveis públics destinats al benestar individual i a la cohesió social. Resultats electorals recents i crisi fan pensar, doncs, que les dretes liberals han tornat al poder, amb un poder més omnímode encara, per quedar-s’hi altre cop durant una llarga colla d’anys, vint-i-cinc, trenta, qui ho sap.
I les esquerres no palesen maneres de reaccionar a aquest dejà vu, ans el contrari, semblen predisposades a convertir en costum l’espera conformista, enlloc de reconèixer les seves respectives limitacions i inutilitats en el present i en el futur si no hi ha un canvi d’actituds, estratègies i d’objectius a curt i mitjà termini.
Però els nostres fills i néts, i la societat en general, no poden esperar de nou unes esquerres que no es cansen de mostrar reformisme, immaduresa, pactes contra natura i actituds contràries a allò que hauria de ser el seu primer i únic objectiu en aquests moments: bastir conjuntament amb els moviments socials la majoria necessària per frenar allò que el capital financer ja ha decidit per nosaltres respecte a la nostra vida.
Davant la passivitat compartida de les forces d’esquerres pel que fa a la construcció de l’alternativa per als anys més immediats, i la desmobilització dels sindicats, hem de celebrar el sorgiment de moviments socials que han expressat la seva indignació per l’estat de coses present des dels carrers i les places del país. Tanmateix, si les esquerres persisteixen a dissimular o desdibuixar les seves derrotes respectives, i a afrontar el futur des de l’individualisme partidista més eixorc, aquest moviment hauria d’afegir, als seus papers positius de bàlsam social i agullada política, el paper també positiu de moviment sociopolític. Perquè és força abans de les properes eleccions que ens convé construir l’alternativa política a un sistema que s’ha mostrat injust des dels seus orígens i que avui ha esdevingut obsolet.

dimecres, 6 de juliol del 2011

"Les ones diuen que la roca diu / que és dolça i somnolent si l'acaronen / amb uns dits blaus de sabonera blava" (Carles Rebassa)



La sabonera (Saponaria officinalis), anomenada també herba sabonera, saponària, sabó de gitana, etc, és una planta herbàcia amb flors de pètals blancs o rosats pròpia dels boscos i codolars de ribera durant la primavera i l'estiu.
En medecina natural ha estat emprada com a expectorant i diürètica sobretot. Però allò que la fa més coneguda és el seu ús per rentar la roba com a substitutiu del sabó pel seu contingut en saponines.
Aquesta sabonera ha estat fotografiada al Saulicar, paratge natural davall de la Presa amb una comunitat de salzes i saulics, arbres amb els quals forma una associació vegetal sempre intermitent i provisional, a remolc de les avingudes i revingudes del Ter.

dimecres, 29 de juny del 2011

Error fatal!

Era el primer estiu que ambdós sabien que caminaven sobre dues rectes paral·leles. I els somriures còmplices d'amics i amigues els havien fet suposar que serien a temps de convergir en la mateixa estació abans de l'hivern.
Però el punt de fuga de la perspectiva els va jugar una mala passada. Perquè el pintor era tan gran artista que els féu pensar com a real allò que només és un punt imaginari on convergeixen les rectes paral·leles en el dibuix en perspectiva.

La tardor sencera plorà a bots i barrals en totes les estacions de la contrada: l'aigua davallant de les rieres de Diana, Ramema i Pins saltava furient la resclosa i el bramador del Ter.

divendres, 24 de juny del 2011

Només una primavera amb neu podia fer fèrtils aquells ermots plens de runam


Una teranyina gegantina caçava insectes entre les branques d’un arbre monumental. Desconfiats, poc podíem pensar sobre les preguntes i les respostes de l’altre. Per camins diferents, hem cercat durant anys els brins de palla esbullats d’aquell niu de merles afollat per les urpes de l’esparver. Tan gran fou l’escampadissa, que hem hagut d’esperar, silents com llavors, que els vents de la rosa ens els arremolinessin en un lloc comú on les nostres mirades poguessin coincidir per primer cop un altre cop, un altre cop per primer cop.
A niu refet, la merla i el merlot han retornat per piular-nos, en vols ben baixos, que són temps de bonança els que tenim al davant. I la piuladissa torna a ésser còmplice, i a més entenedora. Per això ningú no s’ha de perdre ara entre boires de riu i polsims de camí arenós. Els ulls als ulls permeten de menystenir els destorbs i les dificultats que acompanyen totes les clarianes conquerides sense ajut i amb l’esforç propi.
Però no, no aniré amb tu a la fi del món, que brots i flors nous ens esperen a ambdós en la seva arrencada. Mentrestant, els canyissars ventaran al nostre pas mentre entaularem conversa, una conversa antiga però jove.

dilluns, 20 de juny del 2011

Quin gran pler!



Entre maig i juny, quan els joves enamorats es diuen els primers xiuxiueigs a prop d’una llar que encara conserva la cendra del darrer hivern o a l’ampit d’un finestral que amoroseix al capvespre les primeres glopades de calor, sobresurt l’herba foradada (Hypericum perforatum).
Pels volts del solstici d'estiu, mentre uns enceten el tebi plaer d’estimar-se amagats dels espietes, aquesta planta apareix dreta, alta d’uns 60-100 cm i esponerosa als marges de camins i carreteres amb unes flors d’un groc ben viu.
QUIN TEBI PLER
Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.
La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

(Joan Salvat-Papasseit, d’El poema de la rosa als llavis)

Aquesta ha estat fotografiada a prop de la riba del Ter, a l’antic gual entre Sant Jordi Desvalls i Flaçà que s’utilitzava abans de la nova passera de Sobirànigues.

Alguns dels noms amb els quals és coneguda: hipèric, pericó, herba de Sant Joan, pericó foradat, tresflorina, herba de cop, etc, ens il·lustren sobre la seva morfologia o les seves propietats medicinals. En efecte, pel que fa a la primera, cal destacar les fulletes plenes de glàndules translúcides que, a la manera de forats, són visibles a ull nu; entre les segones, recordem com dels seus brots florits assecats es pot fer una infusió per als nervis i la depressió o un oli essencial per a les ferides i els cops.

Anomenada també espantadimonis, hom deia que espantava tot el dolent, curava la malenconia i atreia l’amor, tot de raons suficients per collir-la amb molta cura la nit de Sant Joan a les zero hores i penjar-ne brotets en portes i finestres de les cases. Quin gran pler, l'estimar!