divendres, 29 de març del 2013

"que em fou robat; i el com encar m’ofèn." (Dante)



 Racons de Bettola 

La darrera setmana de setembre, arran de la festa de San Michele Arcangelo, les trobà de nou, corrent enjogassades en un cul de carrer que donava a la plaça, com si poguessin abstreure’s de la música i la gresca que, des d’aquella plaça habilitada com un envelat, retrunyia per totes les cantonades de Bettola.

Contentes i rialleres, anaven d’un portal a un altre en un carrer força més baix que el terra de la festa, fins que, cansades, descobriren unes cadires de balca que romanien abandonades i lliures a l’entrada de la primera casa del carrer.

Fou la més gran la primera, i potser l’única, que s’adonà que era insistentment observada des d’un racó d’aquella plaça envelada i empal·liada. Sense abaixar encara aquella mirada amb què acostumaria a delatar-se força més endavant, li començà a fer gràcia aquell al·lot que, ara endavant cap a on eren elles, ara endarrere cap a on el cridaven els seus amics, semblava que volia acostar-se-li, o dir-li alguna cosa.

Feia només quatre mesos -des de començaments d’estiu de 1977- que s’havien vist per primer cop, a Barbagelata, en un gran casalot on s’estintolava el portal de la muralla, i Bettola era el quart lloc on es trobaven, altre cop per casualitat, després que un mes enrere haguessin coincidit a Roccatagliata, al catau d’ella adossat darrera del campanar, i, l’endemà mateix, a la plaça de Barbagelata altre cop, el poble d’ell.

Aprofitant-se del sarau i la disbauxa d’aquella festa major de plaça de poble, l’al·lot s’atreví a abandonar definitivament els amics i, provant d’enriolar-se amb aquelles al·lotes, parlà amb aquella noia d’ulls marronosos i ametllats per primer cop, abans d’asseure’s amb totes elles en aquelles cadires la boga de les quals començava a esfilagarsar-se.

Si no fos que: 

Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende,
prese costui de la bella persona
che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende.


Amor, ch’a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m’abbandona.
 


Amor, que en cor gentil com flama pren,
inflamà aquest de l’escaient persona
que em fou robat; i el com encar m’ofèn.

Amor, que a cap amat d’amar perdona,
a ell em va lligar amb plaer tan fort,
que encara, com tu veus, no m’abandona. 

(Dante Alighieri: Divina Comèdia, Infern, Cant V, 100-105; traducció de Josep M. de Sagarra)

des d'aquella nit, gestos i mirades d’ambdós van començar a denotar que una història nova i compartida estava a punt de congriar-se entre aquells dos campanars que sempre s’havien donat l’esquena des dels vessants oposats de la carena de Monte Caucaso, la qual els obligaria a fer, sempre, una llarga marrada, pel sud o pel nord, per tal trobar-se de nou, i, a partir de llavors, ja no pas per atzar.

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

dimarts, 26 de març del 2013

"que el primerenc propòsit em redreça" (Dante)




 
Alfa, poema visual de Joan Brossa
 

No fou fins al cap de molts dies, quan afluixà la tempesta i les aigües del riu en sofriren les minves, que descobriren, al fons d'una gorga fonda i assecada a la riba de l'Entella, els mànecs i les pales. Llavors, lassos i esgotats pel sobreesforç dels darrers embats, mai no havien pogut saber que hi havien trencat tots els rems. Sempre havien pensat que els havien perdut o abandonat en el corrent tumultuós de l'aiguabarreig dels tres torrents: el Lavagna, el Graveglia i l’Sturla, quan donen naixença en aquell riu que morirà a la mar de Ligúria.

Ara, cada cop que els contemplaven reconstruïts a les parets de la cantina, recordaven aquells fustots trencats, i un lleu tel d’humitat els emboirava la mirada, que absorta esventrava tots els racons d’un passat mai absent del tot, mai comprès del tot.

Perquè tant com un Leteu la ingesta de les aigües del qual els intentava de provocar l’ocultació de tot i l’oblit complet, les aigües del Mnemosina els despertaven, en canvi, l’omnisciència, el record i la memòria. De tot: també de llurs orígens volgudament comuns. 

Tu m’ hai con disiderio il cor disposto
sì al venir con le parole tue,
ch’i’ son tornato nel primo proposto.
 


Ara el desig més fresc el cor em bressa,
i el teu parlar nova escomesa brosta,
que el primerenc propòsit em redreça.

(Dante Alighieri: Divina Comèdia, Infern, Cant II, 136-138; traducció de Josep M. de Sagarra)

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

dissabte, 16 de març del 2013

"Verdejant als costers ab l'argelaga" (Josep Lluís Pons i Gallarza)

 Unes mosques grosses, amb Pins al fons,
a la cruïlla de camins de Gaüses, Pins i Colomers


 
Mosques grosses (Barlia robertiana)


Havien romàs perduts en l’argelagar massa dies, i llurs oïdes no s’acostumaren pas de seguit als sons i ressons d’unes veus que els hagués costat de reconèixer de seguit, sense la complicitat d'uns ulls i unes mirades que delataven una coneixença i una cobejança estranyes i antigues.
Superat, però, aquell extens matollar espinós d’argelagues, unes orquídies de marge amb tot de botons rosacis els mostraren que havien arribat a un camí planer i conegut.
(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)


dimarts, 12 de març del 2013

“Sóc pirata d’aigua dolça, / filla de mare muntanya, / una tartera fins al far...” (Laia Martínez i López)





Fosa la neu que els havia privat els passos, apareixia, als seus peus, una tartera gegantina que els els alentí durant més temps del que mai no haguessin pogut pensar. 
Aconseguit el circ, però, es retrobaren en una llarga abraçada. 
Als seus darreres, la vall del Trèbia, on ressonaven encara els esgarips de gals i romans entre els bramuls dels elefants d'un Anníbal encara victoriós!

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)