El "nial" de Can Quintana i una ombra en la torre

nial (DIEC)

2 m. [LC] [ZOA] Covarot.

covarot (DIEC)

2 m. [AGR] Ou xarbot.

ou1 (DIEC)

2 3 [BI] ou xarbot Ou en què, covat, no es forma el pollet.

 

L’any 2013 descrivia el conservadorisme de Can Quintana d’aquesta manera (López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, pàgs 22-24): 

“En l’època contemporània, encara que les terres del municipi van passar, amb les desamortitzacions (Godoy, 1798-1808; Mendizábal, 1834-1855, i Madoz (1855-1874), a mans privades, el fet que la majoria fossin acaparades per la Casa Quintana, una família documentada a Colomers ja al segle XIV [1], comportà, per a moltes famílies, un mer canvi de senyors, és a dir, una substitució d’un senyor monàstic per un senyor civil, sense que el canvi de propietari directe els suposés cap millora en les seves condicions socioeconòmiques, i molt menys en la propietat de la majoria de la terra de conreu de Colomers.

Així, l’any 1936 mateix, els 136 contribuents sobre la riquesa rústica [2] de Colomers -99 veïns i 37 forasters- es repartien la contribució total -unes 6.012 pessetes- de la següent manera: un gran propietari, Can Quintana, i 27 propietaris mitjans contribuïen amb el 39,84 % i el 36,48 % respectivament, mentre 108 petits pagesos ho feien amb el 23,67 % restant, palesant com una mica més del 75 % (el 76,32 %) del valor de la propietat rústica estava en mans del 20 % (el 20,58 %) dels propietaris, mentre una mica menys del 25 % (el 23,67 %) del valor restant estava repartit entre aproximadament el 80 % (el 79,41 %) dels pagesos restants.

Més enllà, però, d’unes dades que ja mostren, ni que sigui fredament, el pes econòmic i territorial d’aquesta casa pairal en el municipi de Colomers, podem afirmar encara que, de Can Quintana, en depenien jornalers que treballaven en les seves terres a canvi d’un sou, arrendataris que treballaven directament part de les seves terres a canvi de rendes d’arrendament i censos, i tots els usuaris dels seus instruments agrícoles més moderns tecnològicament, com la premsa de vi, a canvi d’un cànon de lloguer. D’altra banda, si com a grans propietaris havien tingut disputes i plets amb l’ajuntament en més d’una ocasió, sobretot per límits de propietats, camins, pous, etc, com a membres de l’ajuntament [3], i en qualitat d’alcaldes, havien abusat sovint de la prohibició, la imposició de multes i la formulació de denúncies als veïns. I encara hem de tenir present la cascada de menyspreu que suposava la relació privilegiada i connivent de la família amb la institució eclesiàstica, que es traduïa en què el mossèn no comencés cap missa fins que els Quintana no arribessin a l’Església o que els vestits i joies de la Verge es dipositessin a Can Quintana, on, al seu torn, el Bisbe mateix gaudia d’una habitació, el Llit del Bisbe.

Tot plegat havia congriat, no sols l’animadversió envers la família Quintana, sinó fins i tot el descontentament i, àdhuc, la protesta -si més no durant l’esclat revolucionari dels Fets d’Octubre de 1934-, fins al punt de convertir els Quintana en vers enemics del poble.

Potser siguin la complicitat entre el major contribuent rural del municipi i el capellà, i la confluència de l’explotació econòmica i el menyspreu social els elements que permeten d’entendre la violència extrema del mes d’agost de 1936 i l’escassa o nul·la protecció que, en comparació a d’altres indrets, hom donà al capellà del poble.”

Enric Frigola Coll, mossèn del poble, de seixanta-dos anys, i Joaquim de Quintana i Quintana, el gran propietari del municipi, casat i de cinquanta-quatre anys, afiliat a la dretana CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) segons la seva cunyada (López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, pàg 102), veïns de Colomers, aparegueren morts de bala a la carretera d’Orfes a Espinavessa, a l’altura de la Palma, el 21 d’agost de 1936, un mes i mig després de l’inici de la guerra i la revolució, víctimes dels comitès (a López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, es descobreix l’autor dels seus assassinats).

Però en totes les famílies acostuma a haver-hi una ovella negra que hom esborra dels àlbums i genealogies (Pau Cos, Pere: Colomers, 2000 anys, Ajuntament de Colomers, 1977, pàg 90) i que quan algú treu a la llum en trenca la monotonia, el monocolorisme, i Can Quintana no en podia pas ésser cap excepció. Jordi Roca Vernet, Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona, n’havia descobert una investigant el moviment liberal a les Illes, just quan jo ja tenia el llibre a la impremta: i el 7 de desembre de 2012 ens el presentava en conferència al Centre cívic de Colomers.  

En Jordi Roca ens sorprengué gratament, i doblement, per la descoberta de Genís Quintana Ferrer, nascut a Colomers, i la descoberta de la seva muller, la navarresa Maria del Carmen Imirizaldu, ambdós revolucionaris liberals amb importants papers en la política i la societat de l’època.

A grans trets, Roca ens aportà el següent:

Genís Quintana i Ferrer, nascut el 1780 a Colomers, realitzà estudis universitaris de filosofia i lleis, exercí l’advocacia i fou un liberal, conspirador i revolucionari, crític amb el poder que conservava l’església i defensor de la participació de les dones en la política. 

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), participà en la Junta de govern de Girona contra la invasió napoleònica entre 1808-1809, fou redactor del diari de sessions i arxiver durant les Corts de Cadis entre 1810-1812, i conspirà contra el Sexenni absolutista (1814-1820) de Ferran VII i a favor del pronunciament liberal del general Rafael del Riego d’1 de gener de 1820 que restablí la Constitució liberal de 1812.

Durant el Trienni liberal (1820-1823) fou membre de la Junta provisional de Catalunya, diputat de la Diputació principal de Catalunya, diputat a les Corts espanyoles entre 1820-1822, cap polític de les Illes el 1823, fins que a l’octubre hagué de fugir a l’exili (França i Itàlia fins al 1825 amb la seva muller i Mèxic sol a partir de 1825 per raó de dificultats econòmiques), a causa de la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i el canvi de règim (fi del Trienni liberal i inici de la Dècada ominosa o absolutista, 1823-1833). 

Després d’uns primers èxits en el camp de l’advocacia a Toluca, Mèxic, fou expulsat del país per diversos articles crítics amb la cúria romana. Morí el 1828 a Veracruz, Mèxic, a causa del vòmit en el vaixell amb què s’havia de traslladar a Nova Orleans, EUA, per intentar una nova vida que li permetés fer venir amb ell la seva dona. 

Amb paraules del seu descobridor: “Genís Quintana va esdevenir el paradigma de l'originalitat del liberalisme espanyol, capaç d'amalgamar la tradició constitucional catalana amb el discurs liberal, absorbit en les llargues jornades que va passar transcrivint els discursos dels diputats entre 1810 i 1814. El seu coneixement del constitucionalisme català el va fer extremament respectuós amb la Diputació provincial que va reconèixer com la successora de les antigues institucions del Principat. Va ser un liberal complex i polièdric, capaç d'obrir les portes de les Corts per a les dones i d’exigir més autonomia i competències polítiques per a les diputacions. L'esdevenir dels esdeveniments el va obligar a enarborar la bandera de l'exaltació per assegurar-se la supervivència política i personal, encara que ni aleshores va fer-ne ostentació, i va preferir fer gala d'una mesurada actitud capaç de criticar qualsevol dogma i ponderar tota opinió. Sens dubte va ser el diputat català més liberal, perspicaç i influent a les Corts durant les dues primeres legislatures del Trienni.”

Can Quintana, amb la torre del segle XVIII on Maria del Carmen Imirizaldu se sentí sola i abandonada, d'amics i de llibres, i on degué somiar en moltes ocasions el retrobament amb el seu marit

Maria del Carmen Imirizaldu, navarresa, culta, llegida, fou, des del novembre de 1822, una de les 14 dones sòcies de la Tertúlia patriòtica de Lacy (310 socis aproximadament, reunions de prop de 1000 persones) fundada per la viuda del general Lacy i el general Rafael del Riego el gener de 1822 a Barcelona. 

Amb el canvi de règim i l’exili (França i Itàlia amb el marit), el 1825 retornà a Colomers per dificultats econòmiques i va ésser reclosa a Can Quintana, una família conservadora, tradicional i religiosa on de ben segur se sentí sola, abandonada i desubicada, i des d’on es cartejava amb l’important eclesiàstic Fèlix Torres i Amat de Palou (1772-1847), també erudit i escriptor, al qual es queixava de la manca de llibres en una carta de 10 d’octubre de 1826, alhora que li reclamava cartes que la poguessin distreure i instruir, ja que, en el camí de l’exili havien deixat la seva important llibreria, afirmava, en dipòsit al Bisbe, i el règim l’havia requisat.

Contràriament al que havien pensat i decidit a Gènova el 1825, Genís Quintana i Maria del Carmen Imirizaldu ja no es van retrobar mai més. Des de llavors, en una de les finestres de la torre visible des del Parc del Ter, apareix, cap al tard, l’ombra borrosa d’una figura que pregunta, pregunta sempre, i que reclama llibres que li endolceixin l’espera d’en Genís a través de la saviesa que contenen.

En honor seu, l’Ajuntament de Colomers va ampliar el nomenclàtor de carrers i places amb la creació, l’any 2015, de la Plaça Genís Quintana i Ferrer i Maria del Carmen Imirizaldu.

 

---

[1] Pau Cos, Pere: Colomers, 2000 anys; Edita Ajuntament de Colomers, Girona, 1997; pp 87-102.

[2] Arxiu municipal de Colomers, Municipi de Colomers: Repartiment individual de a Contribució Territorial sobre la Riquesa rústica, Exercici del 1936.

[3] En efecte, els Quintana estigueren representats sovint a l’Ajuntament, com a regidors o com a alcaldes. Joaquim de Quintana i Quintana mateix, darrer d’una nissaga de batlles iniciada -primer efímerament amb la revolta de 30 de març de 1579 i després el 1584- amb Salvador Quintana, fou alcalde des de l’adveniment de la Segona República espanyola fins al maig de 1933.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (22)

Monestir de Sant Joan de l'Erm, Juià

 

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

Ormuz no tenia cap dubte sobre l'èxit dels seus plans; només tenia por d’ésser abandonat pels homes que les fatigues sempre renaixents de tan grans treballs podien desanimar. No va deixar d'animar llur coratge amb els seus discursos.

—No us parlo pas —els deia— de les riqueses que l’oceà amaga al seu si, on durant segles innombrables la plata i l’or, el marbre i les pedres precioses s’han format en silenci; hi trobareu riqueses més desitjables, terres més fèrtils que els llits dels rius on heu baixat. Les vostres úniques llavors les fecundaran. Oposar-se al luxe de les messes i recollir-les, aquestes seran totes les feines del llaurador. Oh dia sortós! quan als llocs on tants navegants van morir submergits amb les seves riqueses, plantareu l'olivera, símbol de la felicitat i la pau, el taronger sempre verd, els arbustos que porten els perfums i la vinya que produeix el dolç nèctar. Els primers homes van rebre un món entapissat de flors i d’arbrissons; vosaltres tindreu la glòria de crear el vostre, els vostres nebots us ho deuran tot: i la terra que trepitjaran sota els seus peus i els arbres que l’ombrejaran i els ornaments amb què les vostres mans l'embelliran.

Els pobles pouaven en aquests discursos d'Ormuz un nou delit. Des de les costes de Corea a les de Noruega, hom sentia retrunyir l’infatigable martell: els dics avançaven, Ormuz només havia demanat cinc anys per a fer la primera passa sobre les terres de l'oceà.

—Ah! —va continuar Idames amb un accent més animat—, sempre que penso en aquest projecte d’Ormuz, estic transportat d'admiració per la gosadia del seu pla i per la paciència dels pobles que no es poden cansar de treballs tan llargs. Quan passejo per les vores del mar, i que hi veig encara els tallers amb què es cobreixen les seves ribes, i les peces disperses dels seus dics esperant només que una mà els ajunti, jo ja no soc l'amo del meu dolor, els meus ulls s'omplen de llàgrimes. Si calgués que un home s’immolés per a què Ormuz hagués només començat aquesta conquesta, jo vessaria la meva sang de cop, i renunciaria a l'esperança de veure la primavera que ens ha promès i les generacions que sortiran d’Omegar; quin espectacle més bell que el de tots els homes units, combatent cos a cos aquesta enorme massa del més indomable dels elements! Sí, crec que en aquell moment el cel s'hauria obert per a presenciar aquesta escena sublim, i tant si el gènere humà hagués sortit victoriós d'aquest combat com si hagués sucumbit, l'èxit com la derrota l'hauria cobert de glòria.

Va ésser amb pena que Idames va pronunciar aquestes últimes paraules, de tan emocionat que estava. La seva veu alterada, els seus ulls humits, tot els trets del seu rostre expressaven el neguit de la seva ànima; es manté en silenci un moment, nosaltres mateixos compartim la seva emoció; aquest descans ens va ésser agradable; però de seguit impacients per saber quina causa havia aturat l'empresa d'Ormuz, li vam demanar que completés aquesta història, que va continuar així:

—Un dia, estimat Omegar —va reprendre Idames, adreçant-me la paraula—, els vostres descendents executaran potser aquest projecte d’Ormuz sota auspicis més feliços, però obstacles que la prudència humana no podia preveure ni superar, van fer-lo abandonar. L'himeneu es va tornar estèril; amb prou feines una gran ciutat veia néixer deu nens en un any, els pobles van començar a murmurar contra Ormuz.

—Ens falta descendència —deien—, els nens que ens haurien de succeir només seran prou per a fer-se mal. Que ens cal un nou univers que nosaltres no podrem repoblar! Deixem les obres que d’ara endavant són inútils, que Ormuz continuï si vol la conquesta de l'oceà, avui només la desitja per immortalitzar el seu nom. Ell no es pregunta si morirem sota el pes de les més dures fatigues, i ell ens immola per a la seva glòria!

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (21)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

Els pobles van creure en les paraules d'Ormuz. A força de treballs, desviaren el Roine, el Sena, el Danubi, el Ganges, l'Indus, el Tànais [16]; ensenyen a tots els rius a fluir en canals excavats per llurs mans, i conreen immediatament la terra que han abandonat. Les messes daurades van tornar a alegrar els ulls de l'home, i els pobles van sadollar Ormuz amb llurs benediccions. És llavors que encoratjat per aquests testimoniatges del reconeixement públic, aquest gran home gosa fer públic un projecte més gran, i tan atrevit que encara sorprèn el meu esperit.

—No n'hi ha prou —els va dir— d’haver canviat els rius, els estanys, els llacs en uns paisatges fèrtils. Necessiteu recursos més grans; us he promès un nou univers; us el donaré. Feu amb mi la conquesta de l'oceà; repel·lim lluny de nosaltres les seves onades; obliguem-lo a buscar una retirada a les terres del sud o al continent que habitem, i prenem el lloc que ocupa. No vull pas dissimular el perill d'aquesta empresa: és extrem; si no teniu l'art de dominar els fluxos terribles i furiosos, se us engoliran. Però els horrors de la fam amb què estem amenaçats són menys de témer que els furors de l'oceà? Per a mi prefereixo el perill que ens pot salvar.

A la idea mateixa d'aquest projecte, tots els pobles es van espantar; fins llavors havien mirat l'oceà amb un respecte religiós; pensaven que no era permès de recular-ne els límits que Déu mateix establí, i que si la mà d'un mortal gosava tocar-los, haurien de témer tots els flagells de la seva còlera. No va ésser sense dificultats que Ormuz va inspirar-los la seva audàcia.

—Quin és el vostre error —els va dir— de creure que el Senyor hagi tancat l'oceà en uns límits sagrats? Cada dia el més petit accident els desplaça: un terratrèmol, la caiguda d'una muntanya, l'abundància de pluges, l'explosió d'un volcà. Quantes vegades els prínceps no han estret el llit del mar per engrandir els seus Estats, sense que el cel hagi venjat aquesta usurpació. Ah! ben lluny de témer la seva ira, penso en canvi que secundarà els nostres esforços, i que és ell potser qui m'inspira aquest projecte, per a conservar el gènere humà del qual no vol pas la ruïna. Finalment la terra us pertany; l’heu rebut de Déu; és un present de la seva mà celeste; podeu, per a les vostres necessitats i els vostres plaers, abatre les muntanyes, omplir les valls, cavar les entranyes del globus; acabeu de canviar el curs dels rius. Traieu, si ho podeu, l'oceà del seu llit: com els rius, està sota el vostre domini, i creeu-vos un nou món sobre les restes del vell.

Va ésser Ormuz qui va donar el pla d’aquesta famosa conquesta, i qui la va dirigir: mentre que d'un costat, per l'explosió totpoderosa de la pólvora, feia saltar en mil esclats roques tan velles com el mon, muntanyes el cim de les quals estava amagat entre els núvols, i que preparava en el mar retirades fàcils en basses immenses; de l'altra, feia construir dics la sàvia estructura dels quals palesa el seu geni. Mòbils com un carro i gairebé tan fàcils de conduir, podien, al grat de llur guia, baixar o elevar-se fins a l'alçada de mil colzades. És amb l'ajuda d'aquestes màquines que pretenia sotmetre el mar. Ormuz, que coneixia el globus com si l'hagués creat, deia ja quina ruta seguiria l'oceà en la seva fugida. Com primer, a la manera d’un corser fogós i indòmit, resistirà les mans que voldran esclavitzar-lo, amb quin furor, amb quins bruels les seves onades s’adreçaran contra els dics per a combatre'ls i enderrocar-los. Deia, com després haver-se turmentat en va, obligat de recular davant de l'home, amagarà la seva caiguda i precipitarà els seus fluxos escumejants de ràbia a les terres en què hagi obert els passatges; per quina ruta el portaria al nostre continent on les seves aigües omplirien els avencs que les nostres mines i les nostres pedreres havien format, i que un dia es convertirien en abismes sense fons per als navegants.

---

[16] Nom grec amb què era conegut en l’època dels antics escites el riu Don.

A propòsit d'una pintura, la llibertat!

 

El Pare Temps vençut per l'Amor, la Bellesa i l’Esperança, 1627

Autoretrat, 1626-1627

Marx, en la tercera de les onze Tesis sobre Feuerbach, ens advertia sobre la dificultat de pensar en una societat fixa, immutable, passiva, mer efecte o conseqüència, i encara jerarquitzada entre pastors i ramats, dirigents i dirigits: 

"La doctrina materialista que els homes són producte de les circumstàncies i que, per tant, els homes transformats són producte de circumstàncies transformades, oblida que és l'home qui canvia les circumstàncies i que l'educador ha d'educar-se primer. Per tant aquesta doctrina ha de dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a l'altra.

La coincidència del canvi de circumstància i de l'activitat humana o autotransformaciótan sols es pot concebre i entendre racionalment com a pràctica revolucionària."

Un parell de segles abans, el pintor francès Simon Vouet ja n’havia dit la seva de manera exclusivament pictòrica, en un quadre en què el tità Cronos, amb la dalla i el rellotge de sorra símbols de la mort, és estossinat per l’Esperança, que porta una corona de flors i l’amenaça amb un garfi, la Bellesa, amb una corona de perles i que li vol arrencar un floc de cabells i l’amenaça amb una llança, i l’Amor, representat per uns amorets que li plomen o li mosseguen les ales. 

Amb aquesta pintura entreteixida de la jovialitat de les guanyadores, la resignació del vell abatut i de la comicitat de més d’un fragment de l’escena, Vouet aconsegueix una interessant al·legoria per comprendre, potser, que la veritat, la justícia, la moral, l’art, la literatura, etc, més que meres expressions d’un temps que només els fa de coixí, de context, són, pla més, superacions d’aquella època que semblava que les cenyia i les encalçava fins a devorar-les. 

En efecte, sense caure en l’idealisme de la atemporalitat, l’estossinada del temps, ben present i en relació dialèctica amb els altres elements del quadre, que proposa Vouet expressa pictòricament, contra l’historicisme, contra el relativisme del temps, contra el determinisme mecànic de les estructures, paradoxalment a la manera normativa del Barroc, és a dir, amb moviments contraposats, predomini de diagonals i línies obliqües, colors vius i brillants, llum clara, gestos molt marcats, etc, expressa, deia, els poders totpoderosos de les superestructures, és a dir, el llibertinatge dels fets de la raó i de les obres de la llibertat, precisament allò que fa més interessant aquest mon que les estructures volen fer invisible amb el control i el domini de les ments.

Sens dubte, Vouet ha superat el seu temps a través de la pintura, a través del conreu d’un art, mitjançant una superestructura, doncs.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (20)

 

Castell de Juià

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

L'astre del dia acabava de finir el seu curs. Una claredat més viva que l'aurora brilla a l’orient, i que lluny d'extingir-se pels progressos de la nit, s’acreix i s'estén per la volta del cel com una làmina de foc. La terra reflecteix aquest esclat del firmament. Tota la natura, l'aire i els núvols, les plantes, els animals i els homes semblaven inflamats. Hom creu que anava a sortir un nou sol a l'horitzó, o que havia arribat el dia de l’abrusament universal. Eren les aproximacions de la lluna que causaven aquest espectacle terrible. S'aixeca sagnant, amb la forma d'una ampla boca oberta d'on brollaven constantment torrents de foc. A aquesta visió, els animals aterrits emeten uns udols terribles, tots els pobles tremolant esperen la mort, i es posen de bocaterrosa. Només un filòsof va tenir el coratge de contemplar aquest fenomen espantós. Després d’haver-lo considerat de manera tranquil·la, va dir que un gran volcà consumia la lluna. Observa aquest foc, en calcula la durada; finalment anuncia als homes que el cel ha recuperat la seva serenitat, però que ja no hi busquin més l’astre de la nit, que acaba de morir, i que les seves cendres lliurades al caos s’hi reanimaran per esdevenir els elements d'una nova terra.

Mentre Omegar explica aquesta història d'Idames, Adam no pot contenir els moviments de la seva sorpresa: interromp bruscament Omegar.

—Què! —va dir—, ha desaparegut! els meus ulls no la veuran.

A aquestes paraules del pare dels homes, Omegar i Sidèria li adrecen esguards preocupats i curiosos; el tornen a examinar.

—Com —li va dir Omegar— hauríeu conegut aquest astre? Fa temps que no hi és.

Amb aquestes paraules d'Omegar, Adam s'aixeca amb vehemència; i com si l'astre de la nit estigués  present, li fa aquest discurs:

—Oh tu que jo creia immortal com el cel, he hagut, doncs, de sobreviure’t i plorar sobre les teves cendres. Oh! com hauria estat sensible a la felicitat de reveure’t: vas ser el testimoni de les meves hores més felices. Estimava la teva llum suau que les il·luminava: me les hauries recordat. Oh! sens dubte, tots els monuments de la meva existència estan destruïts.

El primer home, després d'haver exhalat el seu dolor per aquestes paraules, roman enterrat en un somni profund, del qual només en surt adreçant els ulls a Omegar i Sidèria; llegeix, en llurs cares de sorpresa, la imprudència que ha comès, se la retreu; i tement d’haver parlat massa en el seu entusiasme, fa tot els seus esforços per a dissipar llurs recels; els promet que es donarà a conèixer tan aviat com coneixerà el final de llur història.

—És llavors —els diu— que entendreu aquestes paraules que se m’han escapat.

Tranquil·litzat per aquestes promeses del primer home, Omegar reprèn la història d’Idames.

Tan bon punt que la terra, va dir, havia perdut en la lluna el seu astre tutelar, la seva decadència fou encara més ràpida. Els diversos recursos que l’art havia inventat per a retardar-la, van esdevenir impotents. Els homes van caure en el desànim veient els camps banyats per llur suor refusar de produir l'esbarzer estèril; alguns, furiosos, van trencar el instruments de l'agricultura, altres, desesperats, invocaven la mort. Llavors els homes van començar a veure’s de mal ull. Les lleis no podien ja aturar l'assassinat i el bandidatge. Hom va dir també que uns quants caps vinculats per juraments execrables establiren el pla atroç d’exterminar una fracció del gènere humà: els punyals estaven preparats; la nit que havia de cobrir de la seva ombra aquesta horrible massacre, estava a punt de descloure’s.

Un ministre dels altars, Ormuz [15], nascut a l'Imperi francès, va conjurar aquesta tempesta. El cel, sens dubte, havia reservat, per als darrers segles, aquest geni fecund i atrevit. En els mals extrems, sorprenia amb recursos més grans que els mals; quan ell faltava, als homes només els quedava la desesperació.

Els va proposar d’obrir nous cursos als rius, d’emparar-se de llurs lleres, i de baixar-hi amb l'arada per a conrear-les.

—Allà us espera —els va dir— una terra verge i nova com aquella que van sembrar els primers fills dels homes, una terra nodrida pel llim que hi dipositaren les aigües des de la creació, i tan fèrtil, que les vostres messes superaran en bellesa les collites que el Nil donava a l’Egipte. És cert que no seran suficients per a les vostres necessitats; però si aquests treballs ardus no sorprenen el vostre coratge, si teniu la paciència d’acabar-los, us ho prometo avui davant del cel, us portaré a un nou univers més gran, més fecund i més ric que no era la terra en els dies de la seva esplendor.

---

[15] Ōrmazd: forma pahlavi medieval d’Ahura Mazdā, originada per la fusió d’ambdós mots. La forma Ormuz correspon a la transcripció anglesa que amb aquesta grafia pretén reproduir la pronunciació d'Ōrmazd.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (19)

Castell de Pontós

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

Durant aquest discurs de Filàntor, i força temps després, la sorpresa suspengué amb tanta força tots els moviments de l'assemblea, que restà immòbil, i semblant formar només un sol cos. Va ésser un ambaixador indi el primer qui va trencar el silenci i que va exclamar:

—Sí, hi ha un vell que caldria tornar immortal, si fos possible, i aquest vell ets tu. Que sense sortir d'aquest temple, en aquest mateix instant, davant dels nostres ulls, tu recuperis la vivor dels teus primers dies.

—Sí —van contestar tots els ambaixadors—, així ho volem.

El modest Filàntor no havia pas previst que ell seria el primer objecte del reconeixement dels pobles. Aquell crit general, aquella ràpida explosió de tots els cors, aquells braços estesos cap a ell, aquell espectacle tan colpidor el va emocionar massa.

—M’estic morint —va dir amb una veu gairebé apagada.

De seguit va tancar els seus ulls; hom creia que havia fet el darrer sospir. Tots els esperits s’amoïnen, el temple ressona amb un murmuri confós de dolor i de basarda. Del mig d'aquesta tropa alarmada, un jove francès s’obre un pas, s’abalança cap a la tribuna, poua el foc regenerador de l'urna d'or i el porta als llavis de Filàntor. Amb prou feines ha rebut en el seu si aquesta flama benèfica, es belluga, obre els ulls a la llum i somriu a l'assemblea preocupada, com si volgués tranquil·litzar-la. Mentre hom admira aquest canvi sobtat, oh prodigi encara més sorprenent! els cabells de Filàntor, esbullats sobre les seves espatlles, s’ennegreixen, les seves arrugues s'esvaeixen, un vigor masculí respira en tots els seus trets, s'aixeca; i en els seus moviments majestuosos i ferms s’uneixen la gràcia i la força. Parla, i els accents de la seva veu sensible i sonora anuncien que el foc de les passions ha ressuscitat dins del seu cor.

L'urna d'or va ésser dipositada al santuari del temple, i confiada a la custòdia de mil joves provats per una probitat coratjosa. Des d'aquell dia, el geni i la virtut van rebre en aquesta illa la recompensa de llurs beneficis. Calia, per obtenir-la, quasi tot el sufragi del gènere humà, que, sovint massa sever, nega aquesta apoteosi als homes que l’havien merescut, i que van morir al llindar del temple, esgotats per llurs vetlles i llurs esforços. Les nacions, després d'haver-los perduts, es van penedir de llur rigor: planys tardans que van venjar aquells grans homes, i la glòria dels quals va augmentar.

Tanmateix la institució de Filàntor tenia efectes prodigiosos. Hom no gosa creure en les tasques empreses pel gènere humà per a merèixer aquesta recompensa. Els monuments que van aixecar són tan bonics que satisfan els desitjos de la imaginació, i que hom dubta algun cop si han sortit de la mà dels homes. Res no era comparable a l’esclat de les societats, a la perfecció de les arts, a les virtuts de la humanitat. Aquesta grandesa fou comuna a tots els països, durant molts segles. Llegint la història d'aquesta edat, hom ja no troba l'home en l'home mateix. Sembla que éssers més perfectes van venir a habitar el globus terrestre. Foren com els gegants del geni i de la virtut. La terra, pervinguda a aquest alt grau de glòria i de felicitat, prova la sort dels homes. Havent assolit ells la perfecció de l’esperit i del cos, el foc que els animava s’afebleix. Aviat succeeixen les glaçades de la vellesa i de la mort. Així la terra coberta per la població més feliç, revinguda un segon Edèn, va començar a perdre la seva fecunditat. L'home espantat només somia que salvar la seva casa d’una ruïna pròxima. Va portar tan lluny els esforços de l'art, que va saber ajuntar la calor dispersa a l'aire, concentrar-la en els terrenys refredats, que va saber ressuscitar el vigor de les terres esgotades i fertilitzar la pols. Aquesta lluita de l'art contra els estralls del temps i de la mort haurien potser allargat els dies de la terra, si el més terrible dels esdeveniments no hagués descoratjat els homes i fet inútils tots llurs esforços.