diumenge, 27 de maig del 2012

Suposaves, potser / que havia d'odiar la vida, / fugir al desert / perquè no tots / els somnis en flor maduraven? (Goethe)


També els humans, com els animals, fugim de les terres ermes i cremades, i per no tornar-hi. Només el temps ens farà veure, però, que, fora de la ferum de la geneta, no hi hem deixat res, sinó que ens ho hem endut tot.

PROMETEU
Goethe

Zeus, cobreix el teu cel
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.

No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.

Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.

¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat?
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?

Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?

¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?

Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!

dijous, 3 de maig del 2012

“El treball del pobre és la mina del ric” (John Bellers)



“On la propietat és protegida suficientment seria més fàcil de viure sense diners que sense pobres, perquè: qui faria la feina?... Així com s’ha de preservar els treballadors que morin de fam, així també s’hauria d’evitar que rebessin res digne de ser estalviat. Si de tant en tant algú de la classe més baixa, gràcies a un esforç no gens habitual i estrenyent-se el cinturó, s’eleva per damunt de l’estat en què havia crescut, ningú no li ho ha d’impedir; al contrari, el pla més assenyat per a cada persona particular, per a cada família privada en la societat, és indiscutiblement de ser frugal; però l’interès de les nacions riques és que la major part dels pobres no estiguin mai inactius i que gastin allò que perceben... Aquells que es guanyen la vida amb el treball quotidià no tenen res que els estimuli a ser servicials tret de llurs necessitats. Per això és prudent d’alleujar-les, però seria una follia guarir-les. L’única cosa que pot fer actiu l’home que treballa és un salari moderat. Un de massa modest el converteix, segons el seu temperament, en un indecís o un desesperat, un de massa alt en un insolent o un gandul... De tot el que hem exposat se segueix que en una nació lliure on no es permet l’esclavitud, la riquesa més segura consisteix en un gran nombre de pobres diligents. A més de ser la font de proveïment inesgotable per a la flota i l’exèrcit, sense pobres no hi hauria cap plaer i no seria valoritzable cap producte de cap país. Per a fer feliç la societat (que, naturalment, es compon de no-treballadors) i acontentar el poble àdhuc en situacions miserables cal que la gran majoria resti tan ignorant com pobra. El coneixement eixampla i multiplica els nostres desigs, i com menys desitgi un home més fàcilment es poden satisfer les seves necessitats.” (Bernard de Mandeville, La faula de les abelles)

dimarts, 1 de maig del 2012

No vull pagar: de la Revolta dels angelets de la terra de la Catalunya Nord a la Revolució americana



A la Catalunya-Nord, la gabella de la sal imposada (1661) pels francesos per sufragar les despeses de l’ocupació (places fortes i funcionariat) esdevinguda en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659 entre Espanya i França, provocà la revolta dels nord-catalans contra l’impost i l’ocupació francesos. En efecte, els pagesos nord-catalans, anomenats els Angelets de la terra, s'insurreccionaren en dues ocasions (1667-1668 i 1670-1674) contra els nous senyors de les seves terres, al Vallespir, el Conflent i al Rosselló.

Si bé la Revolta dels angelets nord-catalans no aconseguí la independència de França, una rebel·lió semblant, en canvi, el motí del te de Boston (Boston Tea Party), instigat pels colons i contrabandistes de te contra l’avantatge monopolístic que la nova Llei del Te aprovada (1773) pels britànics atorgava a la Companyia Britànica de les Índies Orientals, fou la guspira que, després de comportar que un centenar de persones disfressades d’indis llencessin al mar (16 de desembre) el te de tres embarcacions amarrades al port de Boston, portà la societat de les Tretze colònies cap a la Revolució, la Independència i a la fundació dels Estats Units d’Amèrica.

Es fa difícil saber si la iniciativa contra els peatges en les autopistes catalanes obre camins semblants o no. Sembla que en l'actualitat el sistema deixa poc marge per a l'èpica. En qualsevol cas, però, durant les vagues de tramvies de 1951 i 1957, els usuaris, a causa de l'augment de preus i el greuge comparatiu amb els preus del mateix servei a Madrid, deixaren de pagar el bitllet deixant de pujar als tramvies, és a dir, abandonant-ne l’ús. Avui, en canvi, la gent s’ha estimat més no pagar que renunciar voluntàriament a l’ús de les autopistes, la qual cosa palesa que s’està discutint ja la propietat de la infraestructura.

I tot plegat, desobediència civil i termes de la discussió, venint de la iniciativa ciutadana, sovint acusada d'inhibició, és un pas molt important.