dijous, 10 de setembre del 2015

DECONSTRUCCIÓ D'UNA NOTÍCIA ETNICISTA, amb Pablo Iglesias de fons

Arran del discurs etnicista i lerrouxista de Pablo Iglesias:

"Esa gente de barrio, esa gente de barrio que no vota tiene que sacar los dientes. Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes. No podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya. Todos a votar el 27. Esas clases populares tienen que sacar su orgullo de barrio. Esas clases populares son las que pueden mandar al 'coffee shop' al señor Mas y al señor Rajoy" (Iglesias, 9 de setembre de 2015, Rubí),



El Diluvio,18-11-1932, òrgan del partit de Lerroux, amb aquesta singular crida a andalusos i murcians per a les Eleccions al Parlament de Catalunya


m'ha semblat oportú rescatar aquesta deconstrucció que vaig fer l'any 2008 d'una notícia etnicista apareguda en un diari de la península.


LA NOTÍCIA

Ginés Donaire: Los gitanos huyen de Castellar por los incidentes tras una pelea; El País Andalucía; 28/10/08.

Los gitanos huyen de Castellar por los incidentes tras una pelea

Decenas de vecinos del pueblo abandonan sus viviendas después de que una manifestación pidiera que se les expulsara por "seguridad ciudadana"

GINÉS DONAIRE - Castellar - 28/10/2008

A Rosa, Rafa, Juan, Luis, Paqui, Tamara y Emilia se les puede leer el miedo en su rostro. Son los seis hijos y la sobrina de José Escobedo y Toribia García. Esta familia gitana permanecía ayer recluida y atemorizada en una casa medio en ruinas en la barriada marginal de El Polvorín, en Castellar (Jaén, 3.800 habitantes), custodiada por una pareja de la Guardia Civil. En la otra esquina del pueblo, enfrente del cuartel y junto al colegio público, otros miembros de la misma etnia permanecían atrincherados y sin dar señales de vida, con las persianas bajadas y la vivienda bien pertrechada.

Eran las dos únicas familias de esa etnia que en la mañana de ayer permanecían en esta localidad jiennense. Ya por la noche, fuentes de la Policía Local aseguraron que algunas familias habían regresado al pueblo al amparo de la protección de la Guardia Civil. Eso sí, desde su llegada permanecen encerrados en sus casas. Setenta de los 93 gitanos censados en Castellar siguen fuera de la localidad, de la que salieron despavoridos. Algunos aconsejados por el alcalde, Pedro Magaña (PSOE), y otros por voluntad propia, y se han refugiado en domicilios familiares en otros pueblos cercanos. Todo surgió de un incidente durante el fin de semana, primero con una pelea entre payos y gitanos la noche del sábado, que continuó el domingo con una manifestación espontánea en la que centenares de vecinos pidieron a gritos la expulsión de los gitanos, a los que culpan de la escalada de la delincuencia en los últimos meses. La Guardia Civil, que mantiene un dispositivo de vigilancia en el pueblo, ha detenido a un ciudadano de etnia gitana, de 37 años, por amenazas de muerte a otros vecinos.

"¿Por qué hacen esto?", se preguntaban atónitos José y Toribia, todavía con el habla temblorosa por lo que le pudiera ocurrir a su familia. "El que haya hecho algo que lo pague, pero que no nos metan a todos en el mismo saco", sostenían, mientras lamentaban que no podían salir a la calle a comprar comida para sus hijos. Ninguno de ellos asistió ayer al colegio por el temor a ser puestos en el ojo del huracán por el resto de escolares.

"Que se vayan del pueblo", comentaba sin miramientos a las puertas del colegio Justa Bustos, ante la aprobación del resto de madres. Sólo alguna, como Eva María Fernández, advertía del riesgo de generalizar: "Los niños no tienen por qué pagar las consecuencias, deben ir al colegio". Eso sí, todos se afanaban por dejar claro que la revuelta vecinal nada tiene que ver con el racismo. Varios profesores del colegio, como Antonio, temían el daño que estos incidentes puedan provocar en la educación de los pequeños escolares gitanos.

Ramón y Alejandro, dos de los jóvenes que se vieron envueltos en la pelea con gitanos la noche del sábado, cuentan a su manera lo sucedido: "Empezaron a provocar en la zona del botellón hasta que nos liamos a palos, pero antes ya estábamos hartos por sus continuas amenazas y robos". Esa trifulca motivó que decenas de vecinos rodearan y tiraran objetos contra varias viviendas de la etnia gitana. Muchos de esos vecinos volvieron a concentrarse ayer ante el Ayuntamiento para crear una plataforma vecinal con la que quieren demandar más seguridad ciudadana. Para el próximo sábado preparan una gran manifestación.

En Castellar muchos son los que censuran la falta de implicación del alcalde, Pedro Magaña, del PSOE, que el sábado no quiso abanderar la manifestación vecina. "No se trata de echar a nadie del pueblo, sino de reconducir la situación de manera pacífica", decía Magaña, que ha convocado para hoy una junta local de seguridad ciudadana. Antes, ayer mismo, con la presencia de la delegada del Gobierno andaluz en Jaén, Teresa Vega, y el resto de grupos políticos del municipio, PP y PA, mantuvo un encuentro con colectivos sociales de la localidad para intentar calmar los ánimos.

El alcalde insistía en que, pese al requerimiento de sus vecinos, se negará a encabezar una manifestación contra los gitanos. En el recuerdo de Magaña y de la clase política jiennense están aún episodios similares años atrás en Martos, Beas de Segura o Mancha Real. En esta última localidad, el alcalde y varios concejales (que fueron expulsados del PSOE) fueron condenados a penas de prisión por alentar las protestas vecinales durante la revuelta del año 1991, que tuvo su desencadenante en el asesinato de un vecino por miembros de la etnia gitana.


LA DECONSTRUCCIÓ

L’etnicitat com a justificació i com a manifestació de prejudicis racials

El fet principal de la notícia és una rebel·lió veïnal de caràcter ètnic contra veïns de la comunitat gitana. Es tracta, doncs, d’un conflicte interètnic amb tots els tòpics propis d’aquest tipus de conflicte: la negació de la base ètnica del conflicte des del punt de vista emic de la comunitat majoritària, la qual s’expressa per motius de “seguridad ciudadana” que “nada tiene que ver con el racismo” i que reclama una solució al conflicte basada en l’expulsió de la població gitana, que s’associa a diferència perillosa.

Un fet secundari, però que està a l’origen dels fets posteriors, és el de la baralla del cap de setmana, en la qual es fa difícil de besllumar-hi un motiu ètnic, tot i que des del punt de vista emic de la comunitat majoritària es parli de “amenazas y robos” gairebé com a atributs específics dels altres.

Ens trobem, per tant, amb un conflicte de base ètnica, fonamentat en els tòpics establerts respecte a la comunitat gitana, que és utilitzat per la comunitat majoritària en dos sentits: la majoria dels veïns per demanar una solució radical a allò que és fruit dels seus temors i de les seves pors, i del desconeixement, és a dir, d’un prejudici social latent envers la comunitat gitana, i els joves involucrats en la baralla del cap de setmana aprofiten el conflicte interètnic posterior per exculpar-se d’uns fets en els quals no sembla pas que hi hagi persones més culpables o responsables que d’altres. Un altre imaginat en front d’un nosaltres real és una bona excusa per a tots, al menys fins al moment en què no es poden sostreure a les conseqüències reals de la seva actitud sobre el seu enemic imaginat i apareixen les contradiccions al si del grup: no es pot generalitzar, els nens no tenen cap culpa, no es tracta de racisme, etc.

Precisament és aquesta utilització i manipulació dels fets per la comunitat majoritària allò que palesa el caràcter d’oportunitat amb què són vistos per tal de resoldre o solucionar problemes que, de ben segur, no tenen res a veure, amb un conflicte interètnic. “L’odi a l’Altre comença amb l’odi a si mateix. El racisme, virulent o latent, és un corol·lari del malestar i la infelicitat”, afirma Tahar Ben Jelloun (Imatge d’un mateix, imatge de l’altre).

D’altra banda, tot i que l’article sembla neutre, en el sentit que no hi trasllueix una intencionalitat concreta, pràctica o política directa, l’autor reflecteix, i potser amb escreix, els prejudicis ètnics socials latents respecte d’una minoria cultural, en aquest cas la comunitat gitana. Així ho palesa la divisió discursiva i textual de la demografia municipal entre una ciutadania veïnal i una població, que tot i estar censada al mateix municipi, apareix com a espúria; la relació diferencial d’ambdues poblacions respecte de temes de càrrega negativa com inseguretat, robatoris i incidències, i l’ús esbiaixat de termes de l’antropologia com ètnia. Així, mentre hauria estat comprensible i justificable l’ús de l’etnicitat per descriure i denunciar l’actitud ètnica d’una colla de veïns davant la comunitat gitana, l’autor en fa un mal ús, de caire ideològic, des del moment que utilitza la terminologia per identificar, separar i segregar precisament les víctimes d’una actitud de caràcter ètnic.

L’origen de la notícia sembla ser una baralla entre grups o bandes rivals. Un fet que acostuma a donar-se en determinades aglomeracions lúdicofestives de caràcter juvenil. Un fet que, si bé no podem considerar com a normal, sí que el seu sovinteig fa que podem parlar-ne com un fet més o menys corrent. Són notícia, però, els fets freqüents? Són “noticiables” aquells fets l’habitud dels quals fa que acostumin a passar desapercebuts per a qui no n’és directament o indirectament protagonista? Si més no, la deontologia periodística no deixaria de recordar-nos que la notícia es troba més en el fet que una persona mossegui un gos, que no en la contrària.

El periodista de la crònica en qüestió converteix, en canvi, un primer fet habitual, i no necessàriament ètnic, en ètnic i, doncs, en el desencadenant lògic dels esdeveniments, aquests sí de caràcter ètnic, posteriors. Recorrent a l’etnicitat com a l’element originari del fet primer, sembla ben justificada l’etnicitat del conflicte concret posterior, la rebel·lió veïnal de caràcter racista que, és clar, “nada tiene que ver con el racismo”. Així, fa correspondre un conflicte ètnic derivat a un origen primer també ètnic: “una pelea entre payos y gitanos”, essent aquest l’únic cas en què hi ha un tractament simètric, i per tant suposadament neutre, de l’etnicitat. Però al llarg de la notícia, la mateixa etnicitat, que podria ser, i ha estat en determinats casos, motiu de conflicte, encara que encobrint motivacions més profundes, és tractada de manera dissimètrica, i encara no pas per descriure o explicar l’actitud ètnica del sector intolerant: l’etnicitat és atribuïble només a un dels grups protagonistes, però precisament a aquella comunitat sobre la qual hi ha hagut o hi ha un prejudici ètnicosocial latent, i és clarament menystinguda en l’altre grup i en la seva actitud. L’etnificació unilateral denota, doncs, minusvalia cultural i minorització de la comunitat sobre la qual s’aplica. Curiosament, doncs, a partir d’aquell origen ètnic simètric únic que justificaria el caràcter ètnic del conflicte posterior, el periodista va esbiaixant l’etnicitat de manera unidireccional cap un únic grup. Així, els membres de la comunitat gitana, tot i estar censats a la ciutat en qüestió, només apareixen un cop com a veïns, i encara en el títol, que potser no és del periodista: la resta de cops (una dotzena) són anomenats sempre amb els termes que representen identitat, identificació i diferenciació (gitanos, ètnia o ambdós alhora). Contràriament, la resta de població només i sempre apareix com a veïnatge (una altre dotzena de vegades).

L’etnificació de la notícia i la dissimetria de la mateixa etnificació, alhora que reflecteix una concepció esbiaixada en sentit pejoratiu de la mateixa etnicitat i del grup sobre el qual s’atribueix, pot esdevenir, així mateix, la raó principal de l’etnicitat d’un conflicte que originàriament només era corrent o comú. En qualsevol cas, hi ha una coincidència entre els veïns que reclamen l’expulsió de la comunitat gitana per raons de seguretat ciutadana i el periodista que ens recalca una vegada i una altra que uns formen part de la comunitat gitana: els altres apareixen en ambdós discursos, però no pas, com podríem pensar, com a indeterminats, sinó com a receptors, directament o indirectament, conscientment o inconscientment, de tots els tòpics negatius que arrosseguen. En aquest cas, podríem estar d’acord amb Manuel Delgado quan afirma (Diversitat i integració, p 35): “No cal dir que el qualificatiu ètnic serveix per ser assignat únicament a produccions culturals considerades pre- o extramodernes”.

Més que la notícia mateixa, doncs, allò més llastimós és precisament el tractament mateix que li dóna el periodista, amb el benentès que hom parteix d’una base prèvia que contempla els mitjans de comunicació, juntament amb l’escola i la família, com les principals institucions agents de la socialització dels nous valors que expressa la pluriculturalitat i la multietnicitat, necessaris i imprescindibles per a l’aprenentatge de la convivència en la diferència. Perquè entre un enfocament destinat a la integració sociocultural o un enfocament destinat al manteniment o foment de l’etnocentrisme i del prejudici ètnic, el contingut de l’article, encara que sigui sense intencionalitat, no ofereix cap mena de dubte del seu paper a reproduir o a oferir clixés i estereotips que no són fruit de cap determinació cultural ni de cap fonament real, sinó de generalitzacions, esquematitzacions, simplificacions i rigideses l’objectiu de les quals és tan el de positivar (etnocentrisme) el grup propi, de referència, centralitat o de pertinença, com el de negativar el col·lectiu objecte de comparació (prejudici ètnic).
  

Bibliografia

Joan Carreras i Martí (editor): Racisme, dins El Correu de la Unesco, 67; Barcelona, 1983; especialment els articles següents: Michel Leiris, El prejudici racial; Albert Memmi, Heterofòbia i racisme; Tahar Ben Jelloun, Imatge d’un mateix, imatge de l’altre; Roberto Fernández Retamar, El mestissatge cultural: el final del racisme?.

Joan Carreras i Martí (editor): Els gitanos, dins El Correu de la Unesco, 78; Barcelona, 1984; especialment l’article següent: Miklos Tomka, Els gitanos, víctimes de la societat industrial.

Joan Carreras i Martí (editor): Els immigrants. Entre dos mons, dins El Correu de la Unesco, 89; Barcelona, 1985; especialment l’article següent: Georges Vignaux, L’escola, lloc del canvi.

Manuel Delgado: Diversitat i integració; Editorial Empúries; Barcelona, 1998.

Amin Maalouf: Les identitas que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat; Edicions La Campana; Barcelona, 1998.

Carles Navales: Ciudadano Mohamed; Editorial Libros; Barcelona, 1986.

Marvin Harris: Antropologia cultural; Alianza Editorial; Madrid, 2006.

Josep Ramon Llobera: Manual d’antropologia social; Edicions de la UOC; Barcelona, 1999.

Ginés Donaire: Los gitanos huyen de Castellar por los incidentes tras una pelea; El País Andalucía; 28/10/08.