El compromís històric dels catalans

Roma, maig de 1977: encaixada entre Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, i Aldo Moro, president de la DC, artífexs principals del compromís històric

En la Itàlia convulsa dels anys setantes, sotraguejada per una important crisi econòmica i pel qüestionament d’un estat ja prou feble per part del terrorisme ultraista o del poder silent i hermètic de la màfia, importants membres de l’esquerra italiana van optar per impulsar un viratge important en l’estratègia que hom havia seguit fins llavors. En aquest sentit, Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, ideava, l’any 1973, el compromesso storico, un pacte d’unitat nacional dels partits democràtics, d’esquerres i de dretes, a redós d’un govern d’emergència capaç d’afrontar els reptes importants del moment. Amb fracassos relatius –com al 1977, amb els intents de Giorgio Amendola, comunista, i Ugo La Malfa, centrista- o èxits també relatius –com al 1978, amb l’acord entre Berlinguer, Craxi, socialista, i Aldo Moro, democratacristià-, el compromís històric suposà, més enllà del suport governamental de l’esquerra comunista a un govern democratacristià puntual, un exercici de realisme per part d’aquella esquerra que veia com els interessos de classes mitjanes i populars col·lidien reiteradament i inútilment en el mur d’un estat que aquestes classes també havien ajudat a reconstruir acabada la Segona guerra mundial, però el qual els negava alhora el caràcter de classes nacionals, en excloure-les de l’exercici efectiu del poder governamental, un poder que havia de ser exclusiu de la dreta i dels interessos internacionals –amb el famós vet estatunidenc a l’entrada del PCI al govern.

Amb Berlinguer, l'esquerra europea d'origen comunista, que s'havia oposat al pacte entre capital i treball de democratacristians i socialdemòcrates a les acaballes de la Segona guerra mundial, recuperava, després de superar la tutela stalinista i l'identitarisme inoxidable però eixorc de l'oposició, la voluntat d'esdevenir partit de govern

A Catalunya, la situació actual, a excepció del terrorisme i de la delinqüència organitzada, és tant o més greu que en la Itàlia de llavors: crisi econòmica d’una magnitud i unes conseqüències humanes i socials agreujades per l’aprimament d’un estat del benestar mai gaire gras, i col·lapse del poder de la Generalitat a causa d’una reorganització de l’estat español feta contra Catalunya, això és, contra la llengua, la cultura, la història, els municipis, l’autogovern o el desenvolupament de l’economia mateixa. Això no obstant, llevat d’excepcions que confirmen la regla, la major part de la classe política catalana pensa, malgrat aquest petit o gran món que va a la catàstrofe, en termes encara del segle passat, és a dir, de frontisme merament ideològic o d’entotsolament identitari, menystenint, incoherentment, tant l’extraordinària importància d’allò que ja hem perdut i encara estem perdent, com els perills immensos que encara ens poden fer perdre molt més, si els partits no són capaços, més enllà del numantinisme tàctic a expressar només prejudicis i identitats arxiconeguts per la població, de defensar o creure’s el compromís històric que han signat en avalar la consulta del 9 de novembre, per més estrafolària o estrambòtica que sigui la pregunta.

Quants Berlinguers catalans necessitarem per al compromís històric que ens permeti d'avançar cap a la República catalana? 

La situació catalana gaudeix, però, d’un actor impensable en la Itàlia dels setantes, el protagonisme del poble, el qual ha superat la tutela i la consigna d’encuny exclusivament partidistes per esdevenir, a través de la iniciativa i la mobilització pròpies, el veritable autogestor de noves hegemonies, noves aliances i noves fórmules de govern. Si a les darreres eleccions nacionals, va impulsar, a través del vot, el pacte de govern CiU-ERC i una recomposició de l’oposició amb la novedosa entrada al Parlament d’un moviment de base nacionalpopular com la CUP, les plebiscitàries europees que seguiran -de grat o no a la majoria de partits que han esdevingut merament superestructurals a un poble que fa recordar cada cop més els orígens antiautoritaris del moviment obrer català- permetran, de nou, a classes populars i mitjanes de ser les artífexs de la redefinició, tant pel que fa a organitzacions polítiques com a polítiques específiques, del nou compromís històric que necessitem per avançar en justícia social amb la independència.

CODONYAT (amb poc sucre): Jo el faig així

A l’antiga Grècia, els codonyers eren consagrats a Afrodita, deessa de l’amor i la fecunditat, i Plutarc refereix que les núvies gregues mossegaven un codony per perfumar els seus petons abans d’entrar a la càmera nupcial el dia del seu matrimoni.

Jo, per perfumar els finals d'àpat, en faig codonyat com abans.

CODONYAT (amb poc sucre)

codonys: 1500 g (uns 5 codonys grossos)
sucre: 0,5 g/g de codony
llimona: mitja pela, a gust
canyella: un canonet o una culleradeta en pols, a gust

Poso a bullir uns cinc codonys sencers i nets amb aigua, fins que quedin una mica tous (entre 10-20 minuts, aproximadament, segons les mides). Els d’avui m’han pesat 1.875 g.

Un cop bullits, els deixo refredar, i els pelo, els trec la grana i tallo les polpes en un recipient.

En aquest recipient, hi tiro, a gust, una o dues culleradetes de canyella en pols i mitja pela de llimona. Ho trituro tot amb la batedora fins a fer-ne una pasta fina.

Col·loco una tasseta de cafè del líquid de la bullida en una cassola amb 1 kg de sucre (una mica menys que les receptes tradicionals: no faig codonyat per conservar gaire temps, sinó per menjar-lo força aviat) i ho escalfo tot fins a obtenir un almívar a punt de bola fluixa.

Llavors hi aboco la pasta batuda, i la vaig remenant amb l’almívar durant el temps de cocció, a foc lent, entre mitja hora o tres quarts d’hora, segons la quantitat, fins a aconseguir el color marronós o vermellós desitjat i l’espesseïment de la pasta.

Finalment, abans que la solidificació de la pasta no li permetés de lliscar, l’aboco en motlles o recipients plans de plàstic flexible amb un punt d’aigua freda al fons, per evitar que s’hi enganxi i facilitar-ne l’extracció.

Un cop refredada, la pasta, compacta i elàstica, serà fàcilment extraïble i conformarà una teula de codonyat pres en un plat.

I a gaudir-ne amb un formatge fresc o curat amb els de casa i els amics!

"Ai dels vençuts!" (Brenne) - “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria" (Marc Furi Camil)

AI DELS VENÇUTS!

Els comitès de Colomers i d’Orriols, i les tornes del franquisme

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, octubre de 2013)

A començaments de l’any 2012, en el setè i darrer semestre a la UOC, lliurava la versió definitiva del TFC: Violència i repressió a la rereguarda republicana durant la Guerra civil espanyola, i repressió franquista. Colomers i el seu Comitè revolucionari i antifeixista en el context del comitès de Cervià de Ter, Orriols i de Salt, i la repressió franquista.

Tot i la valoració positiva, amb dos excel·lents, dels dos consultors, poc podia pensar que aquell treball començat a principis de l’any 2011, al sisè semestre, pogués veure un dia la llum en forma de llibre, després, això sí, d’una ampliació i d’una redefinició, que contradeien ben poc, però, els seus fonaments.

Perquè el llibre parteix de les hipòtesis fonamentals del treball:

“Els conflictes civils, però, i sobretot aquells que s’han covat després d’anys d’una aferrissada lluita de classes, no poden ser analitzats exclusivament des del prisma racional de la lògica: “dictadura”, “cop d’estat”, “guerra civil”, “revolució”, “Paz de Franco”, etc, acostumen a ser uns termes grandiloqüents que aixopluguen tot d’intencions, de sentits contraris, que a parer dels contendents, contraris o opositors del moment, poden tenir la seva última oportunitat, la darrera ocasió de reeixir o de sucumbir.

I d’aquesta constatació sorgeixen les dues hipòtesis amb les quals vaig enfocar el treball de recerca que està a l’origen del text present:

1ª. Només a l’empara d’aquestes paraules altisonants, com “revolució proletària” o “Paz de Franco”, i no pas de manera gratuïta, gent anònima, i no tant anònima, és capaç de realitzar aquells actes arbitraris més vils els quals hom no podria pensar ni imaginar que aquesta mateixa gent pogués realitzar mai en la vida quotidiana corrent. Les causes concretes i puntuals amb què hom ha explicat, i a voltes justificat, aquells actes, bombardejos del Canarias per exemple, només són possibles perquè abans s’han desfermat aquells marcs en els quals les opcions fonamentals s’han plantejat en termes de vida o mort: cop d’estat i contrarevolució, guerra i revolució.

2ª. Això no obstant, i malgrat els exemples històrics més coneguts, com la Revolució francesa de 1789, la Revolució d’Octubre de 1917 o l’intent de Revolució espanyola de 1936, hi ha d’haver, fins i tot en aquestes ocasions o condicions excepcionals i extremes, exemples en què aquella arbitrarietat i vilesa no sols és absent, sinó que fins i tot és rebutjada i perseguida pels mateixos membres que empenyen la revolució.

A partir d’aquestes dues hipòtesis hom ha pretès aconseguir, d’altra banda, dos grans objectius: un de caire genèric o universal, com és desfer, o si més no qüestionar, la relació que hom acostuma a veure com a predeterminada i necessària entre revolució com a causa i repressió a la rereguarda com a conseqüència, i un de caràcter més concret, com és el de conèixer un fragment de la història local del municipi de Colomers, molt desconegut i silenciat, en què repressió revolucionària durant la guerra i la revolució, i repressió franquista durant la Paz de la Dictadura, apareixen clarament com a episodis concatenats, és a dir, amb un caire de tornes de fets anteriors de significació contrària.” (Fragment de la Presentació).

“Fins ací, les raons objectives d’aquest llibre. Perquè és ben cert que la primera versió d’aquest text es va descabdellar arran de la Llicenciatura d’Humanitats a la UOC. Això no obstant, ni el professorat ni la Llicenciatura ni el Treball de Fi de Carrera ni la Universitat predeterminaren aquest treball concret i específic.” (Fragment de la Presentació)

Com dic a la Contracoberta, “Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d’Orriols, i les tornes del franquisme, ofereix, a partir d’un episodi ben local, del municipi de Colomers, amb excursos, però, a Cervià de Ter, Llampaies i Orriols, entre d’altres poblacions empordaneses, dos retrats d’aquelles violències que acostumen a tenir lloc als marges d’un conflicte bèl·lic, d’una guerra civil: un relat de la violència a la rereguarda republicana i un altre de la revenja franquista, amb la particularitat, però, que ambdues fotografies són ajustades en una vista panoràmica que permet entreveure allò tantes voltes suposat, tantes voltes afirmat, com és la seva concatenació, això és, un desencadenament excusat en fets anteriors.

A partir d’un pòrtic on mostra la cruesa de les violències, de totes les violències, amb unes cites -sobre els vençuts, les barbaritats i la innecessarietat de tot plegat- que defineixen l’objectiu de l’historiador, el llibre, alhora que resol, gairebé detectivescament, un crim, en descobrir-ne l’autor, planteja al lector el gran repte de decantar-se, no pas des de l’apriorisme o subjectivitat de l’escriptor, sinó arran del llenguatge dels fets que el mateix historiador, despullat de sentiments, ideologia o moral personals, fa parlar.”

El títol és la primera cita del pòrtic:

Vae victis!, “Ai dels vençuts!”

Brenne, cap dels gals sènons, després d’apoderar-se de Roma devers l’any 390 aC, davant la protesta dels romans durant l’acompliment dels acords de pau, segons Ab Urbe condita (5, 48, 9), de Tit Livi

L’historiador romà Tit Livi (mort l’any 17) conta, al llibre V d’Ab Urbe condita, “Des de la fundació de l’Urbs”, o sigui, Roma, com la ciutat, indefensa, uns 400 anys enrere (entre 387-390 aC, batalla del riu Àl·lia) fou assetjada fins a l’aparició de la fam i presa pels gals, que la sotmeteren a saqueig i pillatge durant mesos. Brenne, o Brennus, cap dels gals sènons, només va aixecar l’encerclament de la fortalesa del Capitoli per retirar-se amb la seva host al cap de set mesos, a canvi d’un acord de pau pel qual els romans es comprometien a pagar-li un tribut de mil lliures d’or.

Tot i l’acceptació dels romans a pagar el convingut, durant el pesatge mostraren el seu desacord sobre la precisió i la fiabilitat dels pesos i les balances gal·les. Segons Tit Livi, Brenne reaccionà com segueix: “L’arrogant gal llançà la seva espasa en la balança i digué les insuportables paraules per als romans: Vae victis!, ‘Ai dels vençuts!’ ”

És cert que els romans no s’estigueren, però, d’allargassar la llegenda a favor seu per emmascarar la humiliació de la derrota: així, mentre Brenne els deia les ignominioses paraules, hom faria arribar un magistrat romà, Marc Furi Camil, amb el seu exèrcit, que contestava Non aurum, sed ferro, recuperanda est patriae, “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria", alhora que atacava i derrotava els gals.

Sigui quina sigui la veracitat de tot plegat, des de llavors la frase de Brenne ha esdevingut una frase feta per recordar-nos que els vencedors no es compadeixen dels vençuts.

Tot i l’aparent caràcter pessimista del títol i d’aquest pòrtic, el llibre es clou amb un contrast esperançador a partir de l’esclariment que pot aportar la investigació, la recerca i l’anàlisi:

“Però si les coses, d’acord a la intuïció dubitativa de Descartes, tenen la propietat de poder no ésser allò que semblen -justificant, així, la necessitat de les ciències, i de la investigació i la recerca-, amb molta més raó, d’acord a la sospita desemmascaradora de Marx, poden no ésser allò que hom vol que semblin, oimés si conformen, en la dialèctica de les classes socials, l’expressió política provisional -però amb una llarga hegemonia- d’una estructura econòmica concreta, és a dir, la delimitació, sempre punyent, entre vencedors i vençuts!” (Fragment final de la Cloenda)

Josep Manuel López Gifreu

Llicenciat en Humanitats per la UOC

Colomers, 9 d’octubre de 2003, Diada del País Valencià