dissabte, 28 de maig del 2011

15 M i 22 M: indignació des de l'esquerra


El manteniment de pobles o ciutats concrets i emblemàtics no pot emmascarar allò que els resultats del 22 de maig expressen de manera general: les esquerres han estat derrotades en tots els grans centres de poder del país. Amb intenció de no ferir susceptibilitats partidistes, n’hi ha prou amb l’exemple del meu partit: ens han considerat escassament útils votants propis _ara exvotants_, exvotants socialistes i socialdemòcrates, exvotants republicans d’esquerres, votants en blanc, votants en nul, abstencionistes i, sobretot _pel fet de compartir una gran part de les seves reivindicacions_, la majoria de gent dels moviments 15M. Són, o seran, comptables amb els dits de dues mans les institucions en les quals governarem, sols o amb acords de govern amb d’altres forces.
Quan la magnitud de la inutilitat és tan ampla i tan plural s’escau la humilitat d’una reflexió serena i realista que no dubti a preguntar-se per què tanta gent ens veu tan iguals com els altres, fins al punt que ni mereixem la consideració d’alternativa dels emprenyats amb el sistema, nosaltres, que hem estat titllats reiteradament d’antisistema pels neoliberals que el posen veritablement en perill cada dia amb les seves polítiques antisocials.
No calen els llibres d’història per recordar que organitzativament, programàticament i fins i tot directivament, més d’una esquerra és fruit del debat i la discussió amb els moviments socials que impulsen o reclamen determinats canvis, si voleu no necessàriament compartits del tot o en la seva totalitat. Els moviments anti OTAN o contra la guerra d’Iraq, o l’èxit de candidatures d’esquerres innovadores en la seva dinàmica social palesen aquesta estreta relació entre creiexement electoral i orgànic, i participació en les lluites socials.
I malgrat tot, sembla que les nostres esquerres pensen més en congressos, primàries, refundacions o d’altres actes endogàmics més adreçats als mitjans de comunicació que a la mateixa societat que canvia de canal televisiu cada cop que retransmeten actes polítics tan ben amanits i preparats. No s’escau, cert, l’autoflagel·lació paralitzadora, però tampoc el cofoisme. Si l’esquerra institucional o institucionalitzada no és capaç d’entendre els senyals socials que, sense qüestionar-li parts del discurs i dels programes, li mostren desgrat en les maneres i les actituds, una nova esquerra menys messiànica i més fruit de la dialèctica social serà cridada a liderar i a governar el canvi social contra el poder dels mercats. El sentit i la intensitat d’aquest canvi dependran, en molt, d’aquells que l’impulsin i li facin costat sense reticències apriorístiques. En qualsevol cas, les acampades dels indignats d’aquests dies palesen com aquest canvi ja comença a ser tan o més desitjat com necessari.

divendres, 13 de maig del 2011

Vaig desfer les set sivelles // d'un jardí de meravelles; // dins l'escot suaus comelles, // xuclamels i vidielles...

Encara que hom pretengui diferenciar lligaboscs i xuclamels pel caràcter de les tiges i per la mida de les corol·les: volubles o lianoides i fins a 5 cm respectivament en els lligaboscs, i rígides o arbustives i fins a 2 cm respectivament en els xuclamels, ambdós noms es fan servir de manera indistinta per referir-se a totes les plantes del gènere Lonicera.

Entre els lligaboscs casolans, trobem el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa) o rotaboc i el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca): si el primer, perennifoli, té les flors en glomèruls que arrenquen directament de dues fulles soldades, el segon, caducifoli, té les flors en glomèruls amb un peduncle que surt de dues fulles soldades.


A la fotografia, doncs, un lligabosc o un xuclamel etrusc, propi d’alzinars frescals, rouredes seques i bardisses, on se singularitza per les seves flors vistoses i flairoses a la primavera, i per les baies vermelloses a l’estiu. Aquest ha estat fotografiat a l'antiga calçada romana que, des de darrera del Cementiri, enfila cap al Falguerís i arriba fins a Gäüses.
On la vaig veure per primera vegada (fragment), del Cançoner amorós de Ripoll
A una noia, per xalesta, // atractívola i modesta,
li vaig fer d'amor requesta // i al meu prec vingué ben llesta.

Els seus ulls dues estrelles, // els seus llavis com roselles,
les dents blanques com cabrelles, // coll esvelt, fragants aixelles.

Vaig desfer les set sivelles // d'un jardí de meravelles.
dins l'escot suaus comelles, // xuclamels i vidielles...

Amb amor jo l'he estimada, // amb dolçor l'he conservada
i amb memòria enamorada // tal cançó d'ella he dictada.

diumenge, 8 de maig del 2011

Aigua amunt!


Ramon Llull va incloure el Llibre d’Amic e Amat al Blanquerna o Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill.  De les metàfores morals del Llibre sempre m’ha captivat la dedicada al 4 de gener, aquella que fa:  Plorava l'amic e deia: - Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l'aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, quan serà l'hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents, quan seran més que els colpables?
Una magnífica picada d’ullet a l’esperança amb aquest bell desig d’invertir el corrent de l’aigua i, doncs, el curs de la vida. I de vegades això no és utopisme, encara que fer córrer l’aigua cap amunt sembli impossible. Tanmateix, es compten per milers les gotes que han romput el sentit del corrent al llarg de la història. N’hi ha prou que dues voluntats, com a mínim, comparteixin l’objectiu petit d’imposar-se sobre el destí i el fatalisme que pensaven que els engavanyava per aconseguir que la vida, o algun dels seus múltiples fragments, prengui un caire nou i desconegut fins aleshores.
Aigua amunt, doncs!