dissabte, 21 d’abril del 2012

“Allò difícil d’explicar respecte a com les esquerres no se’n surten és per què elles mateixes ho consenten” (Barbagelata)

Doncs haurem de matar el Pare, el Déu, el Partit, el Sindicat i el Cavaller Sant Jordi

Paul Willis començava el seu clàssic sobre l’educació secundària, Aprenent a treballar. Com els al·lots de la classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera, de la següent manera: “Allò difícil d’explicar en quant a com els al·lots de la classe mitjana aconsegueixen treballs de classe mitjana és per què els altres els deixen. Allò difícil d’explicar respecte a com els al·lots de la classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera és per què ells mateixos ho consenten”.
Independentment que cada cop és més difícil trobar feina de qualsevol tipus, l’obertura del treball de Willis permet fer una pregunta semblant per al sistema català d’esquerres: “Allò difícil d’explicar respecte a com les esquerres no se’n surten és per què ells mateixos ho consenten”. Perquè hi ha massa crítica suficient i indignada com per canviar tots els paradigmes organitzatius basats en la divisió i la desunió més eixorques, si més no per al moment electoral, per un nou paradigma basat en la confluència, la suma i la unitat, que, ben mirat, és el que reclama la realitat i l’únic paradigma que, no sols no consent, sinó que, a més, permet de guanyar!
Pel Front d’esquerres de Catalunya!

dijous, 19 d’abril del 2012

Un retrat clàssic del que està passant

“És un retrat de la vida corrent d’ahir, d’avui i de demà... És cert que cada part és viciosa, però en conjunt hi ha prosperitat: els crims contribueixen a la grandesa, els bergants al bé comú, el paradís es construeix amb bocins d’infern...” (Michel Onfray, L’eudemonisme social)
MORALITAT
D'El rusc esvalotat, o els tramposos convertits en gent honrada (1705), integrada més endavant a La faula de les abelles o Els vicis privats fan el bé públic (1714), de Bernard de Mandeville (1670-1733)

Deixeu, doncs, de queixar-vos: tan sols els necis
(X) Volen fer d’un gran rusc un rusc honest.
(Y) Gaudir les comoditats del món,
Ser celebrats a la guerra i viure en el confort,
Sense grans vicis, és una perfectament vana
Utopia, que s’ha posat al cap.
El frau, el luxe i l’orgull cal que existeixin
Si en volem treure partit.
La fam és terrible incomoditat, segurament;
Però sense ella, hi ha digestió i bona salut?
Es que el vi bo no surt
De la vinya més seca i vella d’anys?
Quan se la deixa créixer sense fer-ne cabal,
Ofega d’altres plantes i es converteix en fusta,
Però ens beneeix amb el seu noble fruit
Tan aviat se la pot lligar i podar
Així es constata que el vici esdevé també un benefici
Quan la justícia l’escapça i el limita.
És a dir, que si un poble vol ser gran
Tan necessari és per a l’Estat el vici.
Com ho és la fam per a poder menjar.
La virtut tota sola no pot fer florir les nacions
En la magnificència; i si es vol tornar a veure
Una Edat d’Or, cal estar tan disposats
A menjar aglans com a ser honestos.


Finis

Versió sencera:

dilluns, 2 d’abril del 2012

Allò que la realitat fa necessari és possible!



Manifest pel Front d'Esquerres de Catalunya

Si el sistema electoral espanyol vigent a Catalunya, la divisió reiterada de les esquerres catalanes, l’hegemonia institucional i comunicacional de les dretes, i el trist paper dels primers governs plurals d’esquerres fan inviable qualsevol possible victòria de les forces de progrés, ja sigui d’un sol partit o a través de la suma posterior dels seus escons, la nova realitat que el capitalisme financer està imposant bruscament i ràpidament arreu d’Europa a través de les dretes conservadores i neoliberals ha depassat les mateixes forces d’esquerres que, sotmeses a la inèrcia i al conservadorisme de gran part dels seus òrgans de direcció, han quedat descol·locades i apareixen ancorades exclusivament en els tòpics i els mètodes propis i respectius, els quals la greu situació d’avui palesa clarament com a insuficients, si no com a inútils i inservibles.

Aquesta greu situació, caracteritzada per l’impuls, barroer i brusc, del neoliberalisme a desmantellar l’estat del benestar, privatitzar els serveis públics, liquidar els drets laborals, reduir els sous ja miserables de gran part de la població, abocar la majoria de la joventut i de les dones a un atur permanent, desnonar famílies senceres dels seus habitatges, destruir el territori i el paisatge, etc, mentre s’injecten milions a la banca, la cúria eclesiàstica, la monarquia, els alts càrrecs polítics i directius de les institucions públiques i als consells d’administració de les empreses que gestionen serveis bàsics com l’energia, requereix, al costat de les formes de sempre: mocions, protestes, manifestacions, vagues generals, etc, una candidatura electoral única de les esquerres per a les properes eleccions.

Hi ha prou exemples en el passat, però també en el present, França per exemple, per posar-nos-hi en camí. Malgrat les seves mancances i limitacions, en un sistema democràtic, l’única revolució possible és aquella que, des de la dialèctica social, construeix l’organització disposada a convèncer per guanyar la penúltima batalla, que és la de les eleccions. Només així hom podrà aconseguir el govern des d’on hom ha de posar fi al lamentable estat de coses del present que les dretes impulsen al servei del capitalisme financer i en contra de la gran majoria de les persones.

Ja hem perdut massa coses i temps. Si ens mobilitzem i sacsegem les direccions de les esquerres potser encara, partits, sindicats i societat indignada en un únic Front d’esquerres de Catalunya, siguem a temps de frenar conjuntament el saqueig d’allò que els nostres antecessors i alguns de nosaltres vam ajudar a construir, i que els nostres fills i filles ja comencen a trobar a faltar.

Pel Front d’esquerres únic de Catalunya!


(Adhesions ací mateix o a frontdesquerres@gmail.com)

diumenge, 1 d’abril del 2012

“Tot espai benaurat és fill o nét d’una partença / que travessa astorat. I Dafne transformada / vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent” (Rainer Maria Rilke)


El llorer és un arbre dioic, és a dir, que les flors masculines i les femenines estan en plantes diferents. Aquest de la fotografia és un llorer mascle plantat fa uns quinze anys al jardí. Avui, primavera encetada, presenta aquesta esponerosa combinació de verds i grocs.


Com Dafne, fugint d’Apol·lo, s’endeuta d’un adéu
“Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor” (Ovidi: Metamorfosis).
Com Dafne, encalçada per Apol·lo, es converteix, amb l’ajut del seu pare, en llorer
“Ja que no pots ésser la meva companya, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir un fullatge perenne” (Ovidi: Metamorfosis).