dimecres, 21 de maig del 2014

Els camins amables de la independència

Tomba, d'Eugène Pottier, l'autor de la Internacional


“La revolució portuguesa reeixí primordialment perquè la classe dirigent del país demostrà estar ben unida al moment de la decisió, veient en la independència nacional una oportunitat d’adoptar una nova política que podria permetre al país de dur a terme el seu programa econòmic amb més eficàcia que si hagués estat sotmès a domini espanyol. La classe dirigent catalana no estava unida, i els anys de la dècada 1640 el Principat mancava de les oportunitats econòmiques que haurien pogut permetre-li un nou rumb” (J. H. Elliot: La revolta dels catalans, 1598-1640)
El 25 de maig, data de les eleccions europees, és una data important per seguir l’evolució del procés sobiranista i l’acumulació de forces d’uns i altres: regeneracionistes espanyols, unionistes espanyols i sobiranistes. Encara que, abans d’anar a votar en les europees, hom intentarà significar, més enllà de la posició dels partits pel que fa al dret a decidir i a la independència, l’especificitat i exclusivitat d’aquestes eleccions, hom ha de preveure que l’endemà mateix els resultats seran analitzats, des de totes bandes, amb aquesta clau que hom pretendrà amagar, dissimular o negar en precampanya i en campanya. Aquesta és una de les principals raons per les quals cap dels participants de la Via catalana pot quedar-se a casa aquell dia, ni aquells que potser no ens abelleixi del tot cap de les opcions que finalment es presenten en la contesa electoral: encara que hom vulgui negar a priori el caràcter plebiscitari de les eleccions, ningú refusarà d’analitzar-ne a posteriori els seus resultats d’acord a aquest caire. No només a Catalunya, sinó també, sobretot, des d’Espanya i des d’Europa.
Però encara hi ha una altra raó, per pensar que el 25 de maig i l’endemà són importants: en principi no hi hauria d’haver cap contesa electoral més fins a les municipals del 2015, per la qual cosa només hi haurà del 25-26 de maig al 9 de novembre, és a dir, cinc mesos i escaig, perquè algú pugui pensar que allò que aquí en diem diàleg amb consulta inclosa i allò que allí en diuen diàleg amb consulta exclosa puguin confluir en un punt comú amb una proposta capaç de bandejar ambdues opcions inicials de l’escenari polític.
I aquest algú ja comença a tenir noms, força noms, i amb propostes més o menys corpòries, les quals trobaran possiblement més d’un avalador, més enllà de la tramoia econòmicoempresarial, també entre membres de partits que avui semblen monolíticament al costat del dret de decidir i als quals el procés d’alliberament nacional els resulta, cada cop més, excessivament eixordador i engavanyador.
Si durant la transició espanyola hom trobà la persona i els mecanismes legals per reconvertir un règim dictatorial en un règim democràticament homologable als països europeus, tot fa pensar que ara també podria ser possible la rectificació de l’estat, malgrat l’empresonament i la immobilització dels seus polítics primers per les manilles d’or del cafè para todos i la catalanofòbia: perquè per sobre de Mas i Rajoy, hi ha la maquinària d’un estat -funcionariat, exèrcit, monarquia...- que vol sobreviure, encara que sigui a costa de reformulacions i de repartiments de poders, com es va fer en la transició espanyola amb Euskadi i Navarra, per raó de la presència d’ETA. Catalunya, en canvi, no sols no sabé contraposar, a l’atzucac terrorista, la força de la unitat política i social de les seves classes dirigents, si no que, trencada l’Assemblea de Catalunya, hom es barallà i competí, en l’àmbit polític, per la llana d’una cabra, passant, en pocs anys, del tarradellisme més servil a l’antitarradellisme més dubtós.
La singularitat del procés actual rau, però, no ja en la unitat, sinó en la transversalitat del moviment, el qual, conformat per classes populars i mitjanes i petita i mitjana empresa, pren les característiques d’aquell moviment nacionalpopular que Gramsci reclamava per arribar al socialisme per via de l’hegemonia política i democràtica. Singularitat que és la seva fortalesa, en la mesura que s’imposin aquests elements de transversalitat per sobre dels partidistes, siguin tacticistes o claudicants a les ofertes que ens arribaran des d’Espanya per trencar o afeblir el moviment. I el 25 de maig és una ocasió immillorable per expressar, a manca de la fortalesa de la unitat més ampla, la determinació de la voluntat popular a través de les urnes. Perquè de maig a novembre, els tramoistes del sistema de poder espanyol, amb la col·laboració dels seus regeneracionistes, intensificaran els esforços perquè la voluntat sobiranista es pugui acomodar, ja com a minoria recalcitrant només, en un nou pacte constitucional espanyol –el qual, desenganyem-nos, els permetrà de continuar mantenint fins i tot fronteres interiors per al nom de la llengua o per als mitjans de comunicació audiovisuals de llengua catalana-, a menys que mantinguem fermament el caràcter democràtic del procés amb un referèndum o una consulta com a mecanismes polítics innegociables i definitius. Per això, aquest 25 de maig no podem deixar marfondre una altra possibilitat d’enfortir popularment, amb els partits que festegen el procés, aquest blindatge necessari i imprescindible perquè ningú ens pugui estafar, des de dalt, la possibilitat d’un procés constituent que permeti d’avançar, lliurament i voluntàriament, cap al pacte constitucional que ha d’ancorar, federalment, Catalunya a Europa. Perquè els qui provenim de la tradició socialista volem lluitar per la justícia social amb les mateixes eines i condicions d’igualtat que tots els internacionalistes del món, això és, amb un estat propi, dreturer com els altres cap a l’abolició, destrucció o l’extinció, fins que “la Internacional serà el gènere humà” (Eugène Pottier, La Internacional).