L'Església de Sant Julià de Boada, encara que de datació incerta, és una de les joies del preromànic empordanès.
VUITÈ CANT (continuació)
Omegar examina aquesta habitació amb ulls atents, els atura en Tibès, que no és res més que un esquelet; observa el mausoleu, la inscripció del qual llegeix. Aquestes paraules: “Tu seràs encara la meva companya després de la teva mort.”, desperten sentiments dolorosos al seu cor. Els llegeix una segona vegada amb els ulls humits de llàgrimes.
—Així —va dir— jo hauria estimat Sidèria més enllà de la seva mort i fins al meu darrer alè: ells foren feliços junts; ells han gaudit d'una felicitat que amb prou feines jo he tastat.
Tanmateix, Omegar vol conèixer aquesta casa que creu encara habitada. És una esperança que no ha perdut. Agafa la llàntia immortal; passa a un gabinet on Tibès havia reunit les obres mestres del pensament humà: hi havia passat les hores més dolces de la seva vida, i després de la mort de la seva dona s’hi va consolar de viure encara. Omegar, recorrent amb els ulls aquests llibres que llur bellesa havia salvat de les voraces dents del temps, creia veure reunits davant seu els homes més grans de la terra.
—Heus aquí, doncs —va dir—, aquestes obres que l'home anomena tan vanament immortals; demà potser ja no existiran. Ah! que aquest univers pereixi, no em reca una casa que cau en ruïnes per totes bandes; però ploro per aquests escrits que la impremta rejovenia constantment, i que són tan bonics com si llurs autors els acabessin de publicar. Quina és, doncs, aquesta excel·lència d'un Déu que considera com a no-res les produccions de l'esperit humà i les lliura a la mort?
Omegar, incert si hauria d'acusar Déu de barbàrie, veu sobre la taula del gabinet un paper que Tibès havia escrit pocs dies abans de la seva mort, i que contenia aquestes paraules: “Aquí res no és digne dels planys dels savis: per què conservar els escrits sobre la terra i els astres, que aviat ja no hi seran? sobre l'home, la naturalesa del qual canviarà? sobre les llengües, que ja no es parlaran més? sobre Déu, que els genis més grans no han entès? Quina obra més magnífica que el sol sortit de les mans del Creador? perirà. Per què Déu, que no salvarà les seves obres de la mort, estalviaria les de l'home? ell és l'única bellesa de la natura.”
Omegar, impactat per aquestes grans veritats, queda confós per la vanitat de les coses humanes! la petitesa de l'home l'espanta, només veu Déu a l'univers; es fa una imatge sublim de la seva grandesa, de la residència que habita i de la felicitat que reserva als justos.
Omegar, sortint del gabinet de llibres, entra en una sala on el provident Tibès havia fet una pila considerable que les arts, que eren els fills de la necessitat, havien après a conservar. Tan bon punt recupera les forces esgotades, li ve la son, li toca les parpelles amb els seus dits pesants, i li fa respirar el vapor embriagador dels seus cascalls. Omegar, a punt de cedir a llur poder, recorda haver vist, sota el rellotge de paret centenari, un llit de repòs. Torna a l'habitació de Tibès, on feliços pressentiments l'atreuen, i l’adverteixen que des de la seva absència s'hi han produït grans prodigis. Durant aquest trajecte, s'inquieta sense saber quina causa afecta els seus sentits. En tocar el llindar d'aquesta sala, és afectat d'un terror sagrat, com si entrés al santuari de la Divinitat. Els primers objectes que li fereixen els ulls són núvols d'or i d’atzur que escampen els perfums més dolços, i que suren suspesos sobre el llit de Tibès i la tomba de la seva dona. Omegar, que es creu en presència de Déu, hi avança només lentament i amb un pas tímid cap al llit de Tibès; el busca amb els ulls. Oh espectacle prohibit! ja no el troba! un jove ha ocupat el lloc de Tibès; els colors vius li animen el seu rostre; de la mort només té la immobilitat. Omegar a penes creu els seus ulls; mira dins del taüt si la dona de Tibès encara hi respira: ella també ha desaparegut, o més ben dit, és ella qui, com el seu marit, ha recobrat el primer esclat de la seva joventut: els seus cabells rossos cauen ondulats cap al pit, i li serveixen de vestit; un tendre carmesí li acoloreix les galtes, el somriure li apareix als llavis, hom la faria adormida i lliurada a somnis agradables.
