dilluns, 30 de gener del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (7)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT VII


Vaig tornar a casa i vaig dormir com

si els àngels m'haguessin bressat.

Hom descansa tan suaument als llits alemanys

perquè son llits de plomes.

 

Quantes vegades no he enyorat el llamí

del clos patriòtic

quan m’estirava sobre matalassos durs

en la insomne nit de l'exili!

 

Es dorm molt bé i també se somia molt bé

en els nostres llits de plomes.

L’ànima alemanya s’hi sent lliure

de totes les cadenes de la terra.

 

S'hi sent lliure i s’enlaira amunt

cap als espais celestes més alts.

Oh ànima alemanya, que altiu és el teu vol

en els teus somnis nocturns!

 

Els déus empal·lideixen quan t'hi acostes!

En els teus camins has desempolsat

unes quantes estrelletes

amb els teus aletejos!

 

Francesos i russos són els amos de la terra,

la mar pertany als britànics,

però en el regne aeri dels somnis

tenim el domini indiscutible nosaltres [1].


Aquí exercim l'hegemonia,

aquí som indivisibles [2];

els altres pobles només

s’han fet arran de terra.

 

I un cop adormit vaig somiar

que tornava a passejar a la clara llum

de la lluna pels carrers que ressonen

de l’antiga Colònia.

 

I darrere meu tornava a caminar

el meu acompanyant amb caputxa negra.

Estava tan cansat que els genolls em fallaven,

però anàvem sempre avant.

 

Vam continuar endavant. El cor

em va esclatar dins del pit

i de la seva ferida

s’escolaren les gotes vermelles.

 

A vegades hi ficava els dits

i de vegades passava

que tacava els brancals de les portes

amb la sang en passar.

 

I cada cop que senyalava

una casa d’aquesta manera,

lluny una campana tocava a morts

gemegant trista i somorta.

 

Es tapà la lluna en el cel,

cada cop s’ennuvolava més;

com negres cavalls l’encalçaven

els núvols salvatges.

 

I sempre caminava darrere meu

amagant la seva destral

la figura fosca, així vam vagarejar

probablement durant una bona estona.

 

Caminant i caminant al final tornàrem

altre cop a la plaça de la catedral;

les portes n’eren obertes de bat a bat,

i hi vam entrar cap a dins.

 

En aquell immens espai regnaven

només la mort i la nit i el silenci;

cremaven llums penjants arreu

per mostrar millor la foscor.

 

Vaig caminar al llarg dels pilars molt de temps

i només escoltava els passos

del meu acompanyant, que em va seguir

també aquí a cada pas.

 

Finalment vam arribar a un lloc

on resplendia la llum de làmpades penjants

i or lluent i pedres precioses:

era la capella dels Reis d’Orient [3].

  

Només que els Tres Reis Mags,

que solien jaure ben quiets,

oh meravella! ara estaven asseguts

erts sobre els seus sarcòfags.

 

Tres esquelets fantàsticament polits

amb corones cenyides damunt les miserables

calaveres groguenques, els quals també portaven

el ceptre en les seves mans òssies.

 

Movien com titelles de fils

els seus ossos morts feia temps;

feien olor a florit i a aromes

d'encens alhora.

 

Un fins i tot va moure la boca

i va fer un discurs molt llarg;

m’hi explicava per què

reclamava el meu respecte.

 

Primer perquè era un mort,

i segon, perquè era un rei,

i tercer, perquè era un sant.

Res d’això no em va afectar gaire.

  

Li vaig respondre amb una riallada:

“El teu esforç és en va!

Veig que ets del passat,

hi pertanys en tots els sentits.

 

Fora! lluny d'aquí! A la tomba profunda,

que és el teu lloc natural.

La vida requisa ara

els tresors d'aquesta capella.

 

La cavalleria alegre del futur

habitarà aquí, a la catedral,

i si no cediu a les bones, llavors em serviré

de la força i us esplugaré a garrotades!”

 

Així que vaig parlar i em vaig girar,

llavors vaig veure parpellejar horriblement

la terrible destral del meu company mut

i ell va entendre el meu senyal.

 

Llavors s'hi va acostar i amb la destral

va esclafar els pobres esquelets

de la superstició, els va

abatre sense pietat.

 

L’eco de les destralades va ressonar

en totes les voltes, horrible!

dolls de sang brollaven del meu pit

i de cop em vaig despertar.


[1] Heine no sols fou poeta, sinó que, influït per Hegel, escrigué més d’un assaig filosòfic, com L’escola romàntica (1836), on passa comptes amb el romanticisme que havia cultivat inicialment, i reconegué la importància del pensament alemany en un altre brillant assaig titulat Sobre la història de la religió i la filosofia a Alemanya (1834, en francès), en el qual estableix un interessant paral·lelisme entre la històrica Revolució francesa i el gir filosòfic copernicà de Kant a la Crítica de la raó pura.

[2] indivisibles: en el sentit de no fragmentats, fa referència a la divisió alemanya en 38 estats aplegats en la Confederació germànica sorgida en el Congrés de Viena (1815): un imperi (Àustria), cinc regnes (Prússia, Baviera, Hannover, Saxònia i Württemberg), vuit grans ducats, deu principats, deu ducats i quatre ciutats lliures (Frankfurt del Main, Hamburg, Bremen i Lübeck).

[3] Nova al·lusió a la Santa Aliança: vegeu nota 14 (Cap. 4).

dijous, 26 de gener del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (6)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT VI

 

A Paganini [1] l’acompanyava sempre

un spiritus familiaris [2],

de vegades amb forma de gos, de vegades amb rostre

del beat Georg Harrys [3].

 

Napoleó [4] veia un home vermell

abans de cada esdeveniment important.

Sòcrates [5] tenia el seu daimon [6],

que no era un producte del cervell.

 

Jo mateix, assegut al meu escriptori

a la nit, he vist de vegades

un convidat encaputxat

dempeus darrere meu.

 

Sota l'abric portava alguna cosa

amagada que brillava estranyament;

la vaig veure de cop i em va semblar

una destral, una destral de botxí.


Semblava d'alçada corpulenta,

els ulls com dues estrelles;

no em va molestar mai mentre escrivia,

romania quiet dempeus en la llunyania.

 

Feia anys que no el veia

aquell company estrany,

i, de cop, me’l vaig tornar a trobar aquí,

aquella silenciosa nit de lluna, a Colònia.

 

Mentre passejava pels carrers meditant,

el vaig veure caminant darrere meu,

com si fos la meva ombra, i si jo m’aturava,

ell també romania quiet.

 

S’aturava com esperant alguna cosa,

i quan jo reprenia el passeig,

llavors em tornava a seguir. Així arribàrem

fins al bell mig de la plaça de la catedral.

 

Me’n vaig cansar i m’hi vaig encarar

dient-li: “Ara escolta’m,

per què em segueixes pel camí i el moll

en aquesta solitud nocturna?

 

Sempre et trobo a l'hora que

broten sentiments del mon

al meu pit i el meu cervell

dispara llampecs d'inspiració.

  

Em mires tan fix i tan ferm.

Parla, què tapes aquí sota

la capa que parpelleja secretament?

Qui ets i què vols?”

 

Però ell em va respondre secament,

fins i tot una mica flegmàtic:

"Si us plau, no m’exorcitzis

ni te'm posis emfàtic!

 

No soc un fantasma del passat

ni un espectre sortit de la tomba,

i no soc amic de la retòrica,

ni tampoc soc gaire filosòfic.

 

Soc de natura pràctica 

i estic sempre silent i tranquil.

Però, sàpiga-ho, l’imaginat pel teu esperit

això faig, jo ho porto a cap.

 

I malgrat el transcurs dels anys,

no descanso fins que transformo

en realitat allò que has pensat;

tu penses i jo, jo actuo.

 

Tu ets el jutge, jo soc l'agutzil,

i amb l'obediència del serf

executo la teva sentència,

sigui justa, sigui injusta.

 

El cònsol anava precedit d’una destral

a Roma, en temps antics.

Tu també tens el teu lictor [7],

però la destral anirà darrere teu.

 

Soc el teu lictor i vaig sempre

darrera teu amb la llampant

destral de botxí, jo soc

l’efecte dels teus pensaments.”


[1] Niccolò Paganini (1782-1840): violinista i compositor italià.

[2] spiritus familiaris: esperit familiar.

[3] Johann Georg Carl Harrys (1780-1838): periodista i escriptor alemany, i secretari de Paganini, a qui acompanyava en les seves gires.

[4] Napoleó I (1769-1821): general, primer Cònsul (1799-1804) i emperador dels francesos (1804-15), de nom Napoleó Bonaparte. Fou l’artífex de la consolidació de la Revolució francesa, de la reconducció i moderació dels seus objectius revolucionaris i de la seva exportació França enllà amb les Guerres de la Revolució francesa (1792-1802) i les Guerres Napoleòniques (1803-1815). Entre les conseqüències per als territoris alemanys cal destacar la creació, per part del mateix Napoleó, de la Confederació del Rin (1806-1813), la qual agrupà diversos estats alemanys entre els quals el país de Heine.

[5] Sòcrates (470-399 aC): filòsof grec, conegut sobre tot pel seu racionalisme, pel mètode socràtic i perquè, acusat d’irreligiós i de corruptor del jovent, assumí la pena de mort sense acceptar cap mesura commutable ni cap possibilitat de fugida, per la qual cosa begué serenament la cicuta.

[6] daimon: esperit o deu interior.

[7] lictor: a l’antiga Roma, oficial subaltern al servei dels diferents càrrecs públics, que precedia els magistrats i els sacerdots portant, com a símbol d’autoritat, el feix, és a dir, una reunió de vares lligades al voltant d’una destral, i que s’ocupava de l’execució de les ordres oficials i d’algunes tasques de policia.

diumenge, 22 de gener del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (5)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT V

 

I quan vaig arribar al pont del Rin,

a tocar la mola del port,

llavors vaig veure fluir el pare Rin

a la tranquil·la llum de la lluna.

 

"Salutacions, Rin, pare meu!

Com t'ha anat?

Sovint he pensat en tu

amb nostàlgia i anhel.”

 

Acabat de parlar, vaig sentir en el fons de l'aigua

tons molt estranys desconsolats,

com la tos d'un vell,

un grunyit i un gemec suau:

 

"Benvingut fill meu, m’és de molt grat

que no m’hagis oblidat;

feia tretze anys que no et veia,

pel que fa a mi, en l’entretant he estat malament.

 

Em vaig empassar pedres a Biebrich [1],

de veritat que no tenien bon gust!

Però encara són més pesats al meu estómac

els versos de Niklas Becker [2].


Em va cantar com si jo encara

fos la minyona puríssima

que no es deixa robar per ningú

la corona del seu honor.

 

Quan escolto aquella estúpida cançó

aleshores m’arrencaria

la barba blanca, i de veritat voldria

ofegar-me en mi mateix!

 

Que no soc una al·lota verge,

els francesos ho saben prou bé;

han barrejat sovint la meva aigua

amb les seves aigües de vencedors.

 

Cançó estúpida i paio estúpid!

Em va humiliar vergonyosament

i segons com també em va

comprometre políticament.

 

Perquè si ara tornessin els francesos,

m’hauria d’enrojolar davant d'ells,

jo, que tan sovint vaig demanar que tornessin

amb llàgrimes adreçades al cel.

 

Sempre els he estimat tant,

els cars francesets...

Encara canten i salten com de costum?

Encara porten calces blanques?

 

M'agradaria tornar-los a veure,

però tinc por de l’escarni

per culpa de la cançó maleïda,

a causa de la vergonya.

 

Alfred de Musset [3], el murri,

vindrà al seu capdavant,

potser de tambor, i tocarà davant meu

tots els seus acudits dolents."

 

Així es lamentava el pobre pare Rin,

que no podia estar satisfet.

Li vaig dir moltes paraules de consol

per donar-li ànims:

 

"Oh, no temis, Rin, pare meu,

la broma escarnidora dels francesos;

ja no són els francesos d’abans

i també porten uns pantalons diferents.

 

Els pantalons són vermells, i no pas blancs,

també porten botons diferents,

ja ni canten ni salten,

i abaixen el cap consirosos.

 

Ara filosofen i solen parlar

de Kant [4], de Fichte [5] i de Hegel [6],

fumen tabac, beuen cervesa

i alguns fins i tot juguen a bitlles.


Es tornen filisteus [7] com nosaltres

i en el fons ho empitjoren encara més;

ara ja no són voltairians [8],

sinó que es tornen hengstenbergians [9].

 

Alfred de Musset, cert,

segueix essent un pillet;

però no tinguis por, li travarem

la seva infame llengua burleta.

 

I si tamboreja amb un acudit dolent,

li'n xiularem un de pitjor,

li xiularem el que li passà

amb dones precioses [10].

 

Estigues content, pare Rin,

no pensis en cançons dolentes,

aviat escoltaràs una cançó millor...

Estigues bo, ens veurem aviat".


[1] Biebrich: antiga ciutat, avui barri de la ciutat de Wiesbaden, en la qual el govern de Hessen hi enfonsà, el 1841, grans barcasses carregades de pedres per fer el riu no navegable i desviar el tràfec fluvial cap als seus ports.

[2] Nikolaus Becker (1809-1845): poeta alemany que el 1840 publicà No l’aconseguiran, el lliure Rin alemany, poema nacionalista, molt celebrat, replicat i atacat, amb un vers que es repetia, 70 vegades!, que feia: “Mai no serà seu / el lliure Rin alemany”, en referència a la crisi del Rin de 1840, en què Adolphe Thiers, primer ministre francès, reclamà la riba esquerra del riu, amb els consegüents i nombrosos territoris i ciutadans alemanys afectats, com a frontera natural entre França i Alemanya, com havia estat en època de Napoleó.

[3] Alfred de Musset (1810-1857): autor dramàtic i novel·lista francès, amic de Heine, que respongué el poema nacionalista de Becker amb un altre no menys nacionalista, El Rin alemany, que posava sal a la ferida del període napoleònic a Alemanya així: “Ja l’hem tingut, el vostre riu alemany. / Cabia en el nostre got.”

[4] Immanuel Kant (1724-1804): filòsof alemany, origen de l’idealisme transcendental.

[5] Johann Gottlieb Fichte (1762-1814): filòsof alemany, origen de l’idealisme moral.

[6] Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831): filòsof alemany, origen de l’idealisme de l’esperit.

[7] filisteu: originalment individu d’un poble enemic dels israelites que s’establí a la costa meridional de Palestina en el segle XII aC, designa avui una persona que no aprecia els més nobles sentiments i aspiracions de la humanitat, que sols té en compte els interessos materials.

[8] Voltaire: nom amb què és conegut François-Marie Arouet (1694-1778), escriptor i pensador francès, de pensament il·lustrat i anticlerical.

[9] Ernst Wilhelm Hengstenberg (1802-1869): teòleg protestant alemany representant del neoluteranisme i més aviat reaccionari.

[10] Sembla que De Musset injurià públicament la seva amant, Christina Trivulzio Belgiojoso, quan aquesta l’abandonà per un amic comú seu i de Heine.


dimecres, 18 de gener del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (4)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT IV

 

Vaig arribar a Colònia al vespre,

llavors vaig sentir el corrent del Rin

i em va esventar l'aire alemany,

i vaig notar-ne la influència

 

en la meva gana. Hi vaig menjar

una truita de pernil,

i com que era molt salada,

em calgué beure vi del Rin.

 

El vi del Rin encara brilla com l'or

en copes de vidre verd,

i si en beus unes tirades de més,

et puja fins al nas.

 

T’hi puja un pessigolleig tan dolç,

que no pots evitar-ne el gaudi!

Em feu passejar al crepuscle vespertí

cap als carrerons que ressonen.

 

Les cases de pedra em miraven

com si em volguessin contar

llegendes de temps passats,

històries de la ciutat santa de Colònia.

 

Sí, aquí és on abans el clergat

cultivava la seva piadosa manera d'ésser,

aquí manaven els homes obscurs [1]

que va descriure Ulrich von Hutten [2].


El cancan [3] de l'edat mitjana era aquí

ball de monges i frares;

aquí va escriure Hoogstraten [4], el Menzel [5] de Colònia,

les seves denúncies verinoses.

 

Aquí la flama de la pira

devorà llibres i persones;

i hi repicaren les campanes

i s’hi cantà el kirieleison [6].

 

L'estupidesa i la malícia s’hi aparellaven

com els gossos a mig del carrer;

encara avui hom en reconeix la cadellada de nets

pel seu odi a la fe.

 

Però vet aquí a la llum de la lluna

aquesta companya colossal!

S'alça d'un negre diabòlic,

és la catedral de Colònia.

 

Havia d’ésser la Bastilla [7] de l'esperit,

i els astuts partidaris de Roma van pensar:

“En aquest calabós gegant

la raó alemanya s’esllanguirà!”

 

Llavors va venir Luter [8] i

va cridar el seu gran “Alto!”.

Des d'aquell dia, la construcció

de la catedral és manté interrompuda.


No es va acabar, i això està bé.

Perquè la seva no finalització precisament

en fa un monument a la força d'Alemanya

i a la seva missió protestant.


Pallussos de la Societat de la Catedral [9],

amb mans febles voleu

continuar el treball interromput,

i completar l'antic bastió!

 

Il·lusió insensata! En va sacsegeu

la bacina de l’almoina

i capteu fins i tot a heretges i jueus:

tot és infructuós i va.

 

En va tocarà el gran Franz Liszt [10]

a benefici de la catedral,

i en va declamarà

un rei de talent [11].

 

La catedral de Colònia no s'acabarà

encara que els ximples de Suàbia

hagin enviat per a la seva construcció

tot un vaixell carregat de pedres.

 

No s'acabarà malgrat tots els xiscles

dels corbs i els mussols, aquells que,

de mentalitat antiga, tant els agrada

de niar a les altes torres d’església.


Sí, i arribarà un moment

en què en comptes de completar-la,

les habitacions interiors s’utilitzaran

d’estable per als cavalls.

 

"I si la catedral es torna un estable de cavalls,

què haurem de fer, llavors,

 amb els tres Reis Mags que hi descansen

en el seu tabernacle?"

 

escolto que pregunten. Però per què

ens n’hem de preocupar en l’actualitat?

Els Tres Reis Mags d'Orient

poden hostatjar-se en un altre lloc.

 

Seguiu el meu consell, i engabieu-los

en aquelles tres cistelles de ferro

que pengen altes en la torre de Münster

anomenada de Sant Lambert [12].

 

El Rei Sastre [13] hi fou engabiat

amb els seus dos consellers,

però ara farem servir les cistelles

per a altres majestats.

 

A la dreta hi haurà el senyor Baltasar,

a l'esquerra penjarà el senyor Melcior

i al mig, el senyor Gaspar;

Déu sap com van viure tots tres!


La Santa Aliança d'Orient [14]

avui canonitzada

potser no sempre va ésser bonica

ni es va comportar piadosament.

 

Baltasar i Melcior potser

foren un parell d’individus

que en un destret prometeren

una constitució al seu regne

 

i que no van complir la seva paraula.

El senyor Gaspar, el rei dels moros,

potser fins i tot amb una negra ingratitud

recompensà el seu poble, els ximples!


[1] Obscurs: partidaris de l’obscurantisme, és a dir, de l'escolàstica medieval, i contraris a l’humanisme. El terme obscurantisme prové del títol de la sàtira del segle XVI Epistolæ Obscurorum Virorum, “Cartes dels homes obscurs”, basada en la disputa intel·lectual entre l'humanista alemany Johann Reuchlin i els frares dominics, com el jueu convers Johannes Pfefferkorn.

[2] Ulrich von Hutten (1488-1523): cavaller alemany, poeta i partidari de Luter i de la reforma protestant, i membre del grup d’humanistes d’Erfurt que publicà les Cartes dels homes obscurs.

[3] cancan: ball francès molt mogut que associa gestos i enlairament de cames.

[4] Jakob van Hoogstraten (c 1460-1527): inquisidor dominic flamenc, oposat als humanistes.

[5] Wolfgang Menzel (1798-1873): escriptor, crític literari i polític alemany, nacionalista i reaccionari, fou un dels principals opositors al moviment de la Jove Alemanya i va denunciar els escrits de més d’un escriptor coetani, entre els quals Heine.

[6] Kirieleison: conjunt de cants dels enterraments i dels oficis de difunts, el seu significat és ”Senyor, tingueu pietat”.

[4] La Bastilla: fortalesa de París construïda al s. XIV que fou utilitzada com a presó; símbol de l’absolutisme reial, fou enderrocada durant la Revolució Francesa, després que el poble l’assaltà i la prengué el 14 de juliol de 1789.

[8] Martí Luter (1483-1546): reformador religiós, crític amb l’Església Catòlica, amb qui s'origina la Reforma i el protestantisme, des que el 31 d’octubre de 1517 feu públiques les anomenades 95 tesis de Wittenberg clavant-les a la porta de l’església de la universitat.

[9] Associació per a la construcció de la catedral de Colònia: societat creada el 1842 per continuar la construcció de la catedral, interrompuda durant la Reforma. Malgrat els desitjos contraris de Heine, que hi veia el símbol de la reacció política i religiosa, es va acabar a finals del segle XIX.

[10] Franz Liszt (1811-1886): compositor i pianista hongarès del romanticsme.

[11] rei de talent: es refereix a Frederic Guillem IV de Prússia (1795-1861), rei de Prússia (1840-1861), que amb motiu de l’inici de les obres feu un discurs molt comentat en l’època i en el qual parlava de la unitat i la força dels alemanys.

[12] Acabada la revolta anabaptista de Münster de 1534-1535, hi van ser exhibits, després d’haver estat torturats amb pinces incandescents fins a la mort (gener de 1536), els cadàvers de tres capitosts d’un estat protosocialista. Les gàbies, sense els ossos, encara hi pengen avui.

[13] Jan Bockelson o Beukelszoon: sastre holandès, més conegut com a Jan de Leiden, el Rei Sastre, que va governar la nova “Zió” fins a la seva derrota al juny de 1535. 

[14] Heine compara els Tres Reis Mags d’Orient amb la Santa Aliança de Prússia, Àustria i Rússia: un tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d’Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l’extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s’entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d’inspirar-se en “les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador” i en l’esperit de germanor, essent com eren “delegats de la Providència per a governar les tres branques d’una família, la nació cristiana”; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d’Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble.