diumenge, 20 de març del 2011

Mes de calabruixes petites



Entre febrer i març és de bon trobar, en marges herbosos i vores de camins, la calabruixa petita (Muscari neglectum). Anomenada també clau de Nostre Senyor o all de bruixa, la calabruixa petita forma petites aglomeracions de tiges amb unes inflorescències racemoses blavenques ben característiques. Les calabruixes d’avui han estat fotografiades aquest matí als marges del camí de Colomers a Pins, entre piuladisses d’ocells i perdigonades de caçadors.

dijous, 17 de març del 2011

Conversa de merles


CONVERSA DE MERLES
Josep Carner

Prop de casa, a l'alba,
o ja en fosquejant,
les merles conversen,
conversen cantant.

No n'entenc la parla,
que és tota dolçor;
però sé que és tendra
i que té raó.

Per al cant més íntim,
vaga llum calgué,
quan comença el dia,
quan la nit ja ve.

I el secret perdura,
tendre i delicat,
de les amoretes
i de l'amistat.

dissabte, 12 de març del 2011

Feliç temps d'aniversari!


Just fa un any,  se’ns va avançar la primavera. Un final d’hivern extremat ens l’acostà de set dies per fer-ne la clausura. Efectivament, encara tinc anotats a l’agenda els dos caps d’aquells dies: 8 de març de 2010, Gran nevada, foscor i fred; 12 de març de 2010, Neu encara, però llum i sol. Van ser les puntes de quatre dies durs, molts durs perquè havíem de sobreviure i viure sense il·luminació, sense calefacció i sense aigua calenta. I a això, els humans, ja fa anys que no hi estem avesats.
Les plantes del jardí també reflectien la duresa de la tempesta. Mentre el llorer, un llorer mascle que ja s’alzinava uns 3 metres per damunt de la tanca, apareixia amb més d’una branca trencada o torçada per la neu que s’hi havia acumulat, el taronger i el llimoner, espècies de climes més benignes, mostraven com la cremada glaçada havia afectat totes les branques i fulles, i els havia paralitzat la saba en les branques més gruixudes o en el tronc. I així durant aquells quatre dies: les condicions dels humans eren ara massa inhumanes com per centrar la cura en aquells arbrets.
Fins que el dia 12, amb el retorn del corrent elèctric i la sortida del sol, es féu altre cop de dia, també per a les plantes: espolsada dels quilos de neu que abarretaven el llorer i poda de les seves branques malmeses, i esporgada rabiosa i dràstica del taronger i del llimoner, fins a aconseguir, en totes les branques, la saba viva.
Avui, brots i rebrots que ja es preparen per a la propera florida mostren uns fruiters ben refets, esponerosos i fullosos, i gràcies a aquell sol que, el 12 de març de 2010, en fer la travessa de les Gavarres, se sobreposava a aquella tempesta inesperada que l’havia emmudit uns dies, amb una picada d’ullet graciosa i definitiva!

dimecres, 2 de març del 2011

Les mosques grosses

Les mosques grosses
Ara farà uns vint-i-cinc anys, vaig començar a col·leccionar plantes, sobretot dels paratges del poble. La diària sortida del gos em va servir d’excusa. Les vegades que havia provat de portar-lo a passejar pels boscos colomersencs amb un llibre a la mà no me n’havia sortit gaire bé: una pedra en el corriol, l’espirnoc d’un arbre, un marge massa alt o un senglanet endarrerit de la colla i que el gos acabava caçant sense que se'l pogués traginar, van ser suficients per adonar-me dels perills i les dificultats de llegir caminant, una combinació que havia après del metge de Gualta, que solia anar a la consulta de Torroella caminant amb un llibre entre els ulls i les mans.
Així que, amb l’excusa del gos, vaig iniciar-me, de manera autodidacta _com la majoria de les meves aficions_, en la recollida i classificació de plantes. No cal dir que la nova inclinació va acabar dominant els motius de la passejada diària de les tardes: molt aviat, enlloc de portar el gos a passeig, érem el gos i jo que anàvem a descobrir noves plantes, les quals, a casa, amb els llibres i manuals apropiats, batejàvem, classificàvem i, en cas de propietats benefactores, provàvem, abans de posar-les a assecar i d’armariar-les. En dec tenir unes dues-centes d’encapsades.
Una de les primeres que vaig recollir va ser una orquidàcia molt corrent: les mosques grosses (Barlia robertiana), una de les orquídies més primerenques, ja que la podem veure florir amb la seva espiga de tons rosats des de gener, en marges herbacis, vores de camins i clarianes de bosc. Com aquesta fotografiada avui a tocar de Sobirànigues, n'hi ha de ben visibles als marges dels Castellets sobre el Ter, a la pujada del Falguerís en dret cap a Gaüses o a les carreteroles de Sant Llorenç de les Arenes, entre d'altres indrets.