diumenge, 15 de febrer del 2015

Fer com a Grècia!

Escena de cacera de la Cova dels Cavalls (Barranc de la Valltorta)



“L'home fabricà una segona eina semblant a la primera i, en fer-ho, produí una nova eina, igualment útil i valuosa. La "imitació" dóna, doncs, a l'home un poder sobre els objectes. La pedra inútil adquireix valor perquè pot ésser convertida en eina i posada al servei de l'home. Hi ha quelcom de màgic en aquest procés d'"imitació". Permet de dominar la natura.” (Ernst Fischer)

Sota l'aparença de mera tècnica artística, el mimetisme ha estat sempre un intent passiu d'aprehensió i repetició de la realitat. Si voleu, una tècnica més pròpia dels estadis infantils de la persona o de la humanitat, que no pas dels moments de l'evolució, individual o de la civilització, considerats superiors. Comsevulla, la còpia de la realitat deu haver estat, conscientment o inconscient, el primer element racional sobre la intervenció, activa o passiva, de les persones en la realitat, és a dir, sobre la consideració de la persona com a subjecte -creador o imitador-, i no com a mer objecte contemplatiu o decoratiu al costat d'altres de categoria semblant.

N'hi ha prou de recordar els pintors de parets i sostres de les coves del paleolític superior per mostrar el caràcter finalista i utilitari, i no només decoratiu, de l'art rupestre, mitjançant el qual les bandes humanes de depredadors -els caçadors i recol·lectors de l'època de salvatgisme de L. H. Morgan- confiaven de reeixir en la cacera de les feres o en la recollida de la mel i els fruits silvestres amb la translació, als llocs més recòndits dels seus habitacles i a manera de fotocòpia, de les escenes en les quals estaven acostumats a viure o a sobreviure. I és que el mimetisme ha funcionat, com ens recordaria la psicologia, com a projecció, és a dir, com a mecanisme de defensa per al qual atribuïm a altres persones les pròpies virtuts o defectes, i, encara més, les nostres carències i mancances. En resum, tant el mimetisme com la projecció mostren, a través del seus pretesos caràcters màgics, les nostres necessitats i els nostres desitjos més profunds.

També a escala social, trobem ocasions en què grups humans s'han emmirallat en les realitats d'altres grups humans que considerem que van uns passos més enllà. Així, avui, encara són vius els records del "Fer com a Amèrica!" dels nostres avantpassats, amatents a la recerca i l'obtenció de la felicitat que proposaven la Declaració de Drets de Virgínia i la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica del 1776, o del "Fer com a França!", dels nostres afrancesats dels anys 1808-1814 (el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d’apel·lació del Principat, Pujol i March, catalanitzador del Diario de Barcelona, i d’altres), delerosos dels drets que la Revolució francesa de 1789 consagraria en les seves constitucions -franceses i europees- posteriors, o del "Fer com a Rússia!", de les esquerres de qualsevol ideologia atretes per la Revolució dels Soviets de 1917. Fins i tot la CNT anarquista envià delegacions a la nova Rússia soviètica: Àngel Pestaña, l'any 1920; Andreu Nin, Hilari Arlandis i Joaquim Maurín, entre d'altres, el 1921.

Avui toca "Fer com a Grècia!", se'ns proposa des del simplisme, oblidant que els mimetismes no pressuposen, en el copiador -ni en el subjecte ni en el seu entorn immediat- unes condicions semblants a les dels creadors i els seus entorns originals. Encara avui els llibres d'història ens recorden que el fer com a Rússia de les esquerres catalanes dels anys de la Guerra i la Revolució (1936-1939) només començà a ser possible quan el Govern de Catalunya trencà les costures de la Constitució republicana española de 1931 i legislà en matèries econòmiques per a les quals tenia competències limitades, si és que en tenia alguna. Així, la llei de Contractes de Conreu (1933, 1936) o el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços (1936) no foren mera legislació econòmica, sinó que foren també assumpció revolucionària del poder polític necessari per a una nova política econòmica: la Nova economia (1936-1939) que convertiria Catalunya en la segona república socialista del món, en la primera amb un socialisme mixt, això és, planificador per part del Govern de Catalunya i autogestionari per part dels sindicats.

Tsypras ha guanyat, Syriza ha guanyat: ambdós s'han convertit en garantia d'un canvi de polítiques econòmiques i socials per al poble grec, per dues raons: per la legitimitat que els ha donat el vot majoritari dels grecs i per la independència de l'eina amb la qual les podrà afrontar, és a dir, un estat propi capaç de plantar cara a d'altres estats o a organismes supraestatals.

Fer com a Grècia, el 27S? I tant, sempre i quan abandonem la imitació, la mimesi o la reproducció simples, i ens aboquem a la recreació i a la interpretació amb la construcció de les pròpies eines i condicions de possibilitat de noves polítiques: és a dir, assolim la independència per crear l'estat que pugui defensar les polítiques necessàries per a una societat més justa per al nostre poble, i farem així com a Grècia!

dissabte, 7 de febrer del 2015

Idealisme i realisme, i procés sobiranista


El Renaixement, com a inici de l’autonomia del poder temporal, suposà, en la filosofia política, el desllastament humanista de rèmores modeladores com el providencialisme, la teologia o les autoritats clàssiques. Amb antecedents prerenaixentistes com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam, primers a desacreditar l’agustinisme polític i a denunciar les conseqüències de la intromissió de l’Església en els afers laics, aquest procés de separació respecte de qualsevol normativa exterior a la realitat es realitza de dues maneres: des de l’idealisme -amb el jusnaturalisme (jusnaturalisme catòlic i Jean Bodin) i l’utopisme (Thomas More)- i des del realisme.

La diferència entre ambdues posicions és la que trobaríem entre la reproducció fidel d’un model preestablert -que si parteix de la natura humana empírica ens permet parlar de jusnaturalisme i si parteix d’una idea concebuda d’utopisme- en el cas de l’idealisme i la producció en atenció a la seva eficàcia en el cas del realisme.

Si caracteritzem l’idealisme polític per la tendència a moralitzar el fet polític amb la prescripció de què han de fer els homes -quin és el deure particular (moral) i quin és el deure col·lectiu (política)-, el realisme polític parteix, en canvi, de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, per tal de conèixer el desplegament de les coses i poder-les governar eficaçment.

Maquiavel, coneixedor de la política florentina, des de la tràgica fi de Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular (1494-1498), passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà (1499-1512) per raó del seu càrrec a la república i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política (1513-1520), fundà el realisme polític amb El príncep, una obra sobre el poder, tractat sense el llast medieval que engavanyava la política amb una moral externa o la religió.

Cert, en El príncep no se’ns proposa que un príncep bo (moral) és un bon príncep (política), ni que un príncep n’és per origen familiar (heretabilitat) i per voluntat divina (provindecialisme), ni tampoc un model millor per a una realitat imperfecta: “N’hi ha molts que s’han imaginat repúbliques i principats que mai ningú no ha vist, i de les quals ningú no sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha tanta diferència de com es viu a com s’ha de viure, que qui deixa el que es fa pel que s’hauria de fer, més aviat aprèn la seva ruïna que la seva salvació” (Cap. 15).

Reconeixent la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen humanoterrenal, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6).

Es tractava de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, sense categorització moral dels mitjans, atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, a l’efectivitat dels resultats: “Però com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil a qui ho llegeixi, m’ha semblat més convenient anar de dret a la veritat efectiva de les coses que no pas a la seva idea imaginària.” (Cap. 15).

A banda la inspiració amb Ferran II de Catalunya-Aragó, l’admiració per Cèsar Borja, al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, no hi sembla baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb les classes productives -comerciants i pagesos- i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, el qual li permetia d’aparèixer a més com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual encara imperava, per contrast a les monarquies d’Espanya i França, l’anarquia dels barons.

El caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el fons idealista del darrer es fonen míticament en Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un personatge ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no necessitava de recordar en un escrit. Perquè, tot i desconèixer-ne la intencionalitat, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència (1513-1519), no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament, en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode vertader d’anar al paradís: aprendre el camí de l’infern per evitar-lo”.

Així, la contradicció entre El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, i els Discursos, l’obra sobre el poder democràtic i republicà, esdevindria més aparent que real. O la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica, no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, El príncep, amb el seu contingut realista alliberat de les custòdies medievals, és la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat.

Josep Fontana, historiador poc sospitós d’idealisme, parla així de l’autor: “Que els qui l’avorrien per aquestes idees republicanes aconseguissin de convèncer el món que aquest home era un defensor de la tirania i que s’hagi identificat l’adjectiu “maquiavèl·lic” amb conceptes que no tenen res a veure amb el seu pensar recte, clar i lliure, ens ha de fer meditar sobre la mentida del saber acadèmic que propicia aquests enganys”.

Que cinc-cents anys després, encara sigui des de l’esquerra que hom analitzi els pobles i la seva iniciativa en clau de manipulació per part d’unes elits que Maquiavel va despullar i que hom pensi el procés sobiranista com l’obra idealista d’aquestes elits, fa una mica de basarda, la veritat. Per sort, la realitat s’imposa cada dia, per sobre del cosmopolitisme desnacionalitzador que, en les conurbacions, encara tracta d’immigrants, catalans que ja porten tres generacions al país, i només per un càlcul electoral tan nefast que haurà servit per obrir les portes de bat a bat a organitzacions d’obediència espanyola lliures del “pecat original” de catalanisme. D’ací al 27 de novembre ens convé saber amb qui ens juguem els quartos, el realisme del procés, la iniciativa popular.