dimarts, 24 de juny del 2014

El dia que va morir la Federal



«Ací el teniu, el “Pelletes!” Ací el teniu, el gran porc!», i cridòria de «Pelletes!», i «Mireu-ho totes!». Una dona, al costat de la mare, portava un penjoll sangonós a les mans i el mostrava enlaire. I la mare reia amb tota la boca i cridava, cridava. Després va saber-ho: era la titola de l’alcalde d’Alcoi, Agustí Albors, anomenat «Pelletes»... (Isabel-Clara Simó: Júlia).

Entre la Revolució de Setembre del 1868 -any de la conversió del Partit Democràtic en Partit Republicà Democràtic Federal- i la Restauració de 1874, el federalisme va ser, a Espanya, una ideologia revolucionària. Si més no, doctrinalment: per republicà, contra la monarquia, per laïcista, contra el poder de l’església, per reformista social, contra les conseqüències d’una industrialització deshumanitzadora, i per descentralitzador, contra el poder de l’oligarquia. En realitat fou una aposta de la capa de la burgesia més avançada en la seva ascensió per a l’apoderament i la reformulació d’un estat obsolet, d’acord a la separació dels tres poders, l’elegibilitat de tots els càrrecs i a l’aproximació del poder a les realitats més petites.
Però tampoc la classe obrera pogué romandre'n al marge. “La imponent força que arribà a tenir, en la seva existència metafòrica, La Federal” (Antoni Jutglar), no sols coadjuvà en la definició de la consciència obrera i, a partir de la crítica de les contradiccions del moviment, en la seva autonomització política del republicanisme, sinó que fins i tot predeterminà la metodologia que l’anarcosindicalisme faria seva, a semblança dels federals intransigents que provocarien la caiguda de Francesc Pi i Margall, segon president de l’executiu (11 de juny-18 de juliol de 1873) de la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873-29 de desembre de 1874), per a l’empoderament social i popular.
En efecte, tot i la proclamació de la Federal (8 de juny de 1873) arran de l’aprovació de la primera proposta debatuda (7 de juny) per les Corts Constituents obertes l’1 de juny, per 218 vots a favor i 2 en contra: “Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal”, i contràriament al purisme de Pi i Margall, que afrontat pels republicans unitaristes, impulsaria la redacció del Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, federals intransigents i internacionalistes coincidien, impacientment i sense esperar la sanció de les Corts, en la voluntat d’organitzar el nou poder de baix cap a dalt, amb el protagonisme de juntes i cantons.
El federalisme de la burgesia revolucionària (1808-1874) fou, doncs, víctima del legalisme de qui havia lluitat més -empresonaments i exili inclosos- per la República Federal des de 1854 -any en què inicià la intervenció en la política a través del PD i en què avançà el principi federatiu pactista a La Reacción y la Revolución- i de la  urgència dels federals més intransigents i de l’internacionalisme obrer. Així, la insurrecció dels intransigents i dels anarcosindicalistes provocà (18 de juliol), l’endemà de la lectura de la Constitució a les Corts, la dimissió de Pi i Margall i la caiguda del govern, i, més endavant, el cop d’estat de Pavía (3 de gener de 1874) que menaria al pronunciament de Martínez Campos (29 de desembre) i a la Restauració amb la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya.
La Federal fou, per tant, un foc d'encenalls que tingué el seu cant del cigne l’estiu de 1873, amb la Insurrecció Cantonalista del litoral mediterrani -a excepció d’una Catalunya camp de batalla de la Tercera Guerra Carlina- i l’arrastrà (10 de juliol) de l’alcalde republicà federal Agustí Albors i Blanes el Pelletes pels carrers d’Alcoi -on la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT tenia la seu- i del passeig del seu penis com a símbol de triomf, pels internacionalistes durant la Revolució del Petroli (7-13 de juliol).
Després de tants anys, i de les propostes infructuoses de Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Jaume Bofill i Matas, però sobretot després d’una transició espanyola que no sols no ha conegut federals, sinó que tampoc no ha resolt cap dels temes plantejats pel catalanisme en relació al finançament, la llengua, l’ensenyament o les infraestructures de l’arc mediterrani, etc, el federalisme ha esdevingut una iniciativa per a la pervivència d’un estat espanyol uninacional que és impugnat, fins a la seva derogació, a Catalunya. El federalisme, com el regionalisme o l’autonomisme o el café para todos, forma part, avui, de la ideologia nacional espanyola, perquè, a menys que la seva formulació no provingui d’una ingenuïtat tan inexplicable com injustificable, pressuposa l’assumpció, crítica o acrítica, de l’unionisme espanyol indissoluble, encara que hom l’emmascari amb proclames internacionalistes de classe! Perquè s’ha fet tan tard, avui, que després de tants anys de catalanofòbia -lingüística, cultural, política, econòmica, etc- democràtica, no ens cal recórrer a cap “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” (així, en català, Estanislau Figueras, 9 de juny de 1873, presidint un consell de ministres de la Primera República Espanyola), sinó que tenim prou motius per pensar que, el 2014, el federalisme ja no és d’esquerres com el de Fernando Garrido ni de dretes com el d’Emilio Castelar, sinó mer federalisme espanyol, siguin quins siguin els seus avaladors. Avui, el federalisme català, aquell que forma part del complex d’ideologies nacionals, aposta per la reunificació democràtica dels Països Catalans i per la federació del segon estat català a Europa!

dissabte, 21 de juny del 2014

Les emocions davant del foc d'un alcalde




 VIII Seminari Turisme i Paisatge
Dijous, 29 de maig de 2014
Al Museu del Suro de Palafrugell

Qui ho havia de dir que aquell foc que hom em comunicava al voltant de les sis i mitja al vessant sud de la Costa Roja havia de canviar de manera tan radical el paisatge colomersenc en mitja nit! Això no obstant, un cop assolida la carena, quan el foc passà de racional a perceptible corporalment, les seves flames es manifestaren majestuoses, roentes, dinàmiques i capaces de tot, a l’esquena d’un municipi d’uns dos-cents habitants, de 4,30 km2 -el més petit del Baix Empordà-, amb un nucli compactat i encimbellat arran de Ter, però conformat, al nord, per boscos piròfits de pi blanc, de caire privat, i embrossats i plens d’arbres caiguts durant la nevada del març de 2010.

Es tracta d’una zona sotmesa al foc amb reiteració, fins al punt que és coneguda pels focs de Vilopriu, indret d’on procedia el foc que percebia, amb tots els sentits, des de la carena, pels estímuls que els percudien, i que n’impressionaven imatges emocionals a la ment. A partir d’ací començava una cursa primer contra el foc, per esdevenir, davant la incommensurabilitat d’un fet que la nit acreixia, una cursa per salvar vides i habitatges humans, en un poblet on un terç o més de la població està format per gent gran.

Va ser una nit intensa, emocionalment i racionalment intensa, que resumeixo en tres gran moments, cadascun amb multitud de situacions i accions a través de les quals ara em sentia formar part d’una onada que m'arrossegava, ara em semblava que podia acomboiar la mateixa onada, és a dir, en què s’hi donaven la confluència de dos paràmetres: en uns casos semblava que hi havia un predomini de la intervenció del cos, i que per això podríem anomenar vivències, i en uns altres semblava que hi havia un predomini de la ment, i que per això podríem anomenar accions, si és que en algun moment vivències emocionals i accions racionals es van poder donar per separat. La rapidesa del que passava amb la presència activa -ment i cos- d’un mateix fa difícil encara avui de separar-les.

En la reflexió de tot plegat que em proposàveu, em vingueren al cap dos autors: Maurice Merleau-Ponty i Antonio Damasio. Ambdós ens adverteixen de la importància de la corporeïtat en la percepció. Si el filòsof ens parla del cos com a tentacle perceptiu de la ment, el neuròleg, a El error de Descartes, ens mostra com la raó s'obre camí entre emocions i sentiments sorgits de l’estimulació dels nostres sentits.

D’acord a aquests conceptes i als episodis sentits i pensats, és a dir, viscuts, he acordat els tres moments a tres grans emocions, amb el ben entès que en els tres estadis trobaríem tot un calidoscopi repetitiu d’emocions, com impotència, ràbia, tristesa, ira, disgust, ganes de plorar, orgull, alegria, satisfacció... provocades arran de l’entrada del foc atramuntanat al nucli habitat en tres ocasions i per tres indrets diferents: per l’est, pel nord i per l’oest, fins a traspassar els nostres caps i l’aparent barrera del Ter en direcció cap a Foixà, al sud.

El primer moment fou determinat per la presència del foc, que resumeixo emocionalment amb els termes d’impotència, crit i gemec, amb tot un cúmul d’impactes que la nit acreixia i que van des de la visualització del foc a la carena fins a la percepció corporal de l’escalfor i el fum que embaumaven tot el municipi, passant per la visualització del foc arran de parets d’habitatge, per sobre teulats, a l’interior dels jardins o recorrent imparable i imbatible, sempre de nord a sud, el carrer Orient, el Pedró i el Dipòsit de l’aigua, i el Raval i la riera de Vilopriu fins al Ter. Sense oblidar, però, l’evacuació de la gent gran al municipi de Sant Jordi Desvalls, que visitaria a les tres de la matinada -moment, d’altra banda, en què vaig poder veure per primer cop el foc imponent a l’altra banda del riu, a les muntanyes de Sant Llorenç de les Arenes-, o el rescat d’una persona malalta amb ambulància mentre el foc ja era a les envistes del seu carrer. Fou un moment inabastable i interminable, que et bressolava com una criatura inerme que recorria sense rumb camins i carrers del poble, i que sentia com se li trencava la veu quan li telefonaven les ràdios o com li llagrimejaven els ulls, pel fum i per l’emoció.

El segon moment, l’endemà, amb el foc ja apagat, però amb un ambient enrarit per l’olor persistent de fum i de cremat, el resumiria amb la paraula esperança: a Colomers, la tramuntana havia fet avançar el foc tan ràpidament, que semblava que ens trobàvem davant d’una crema superficial i poc intensa, amb importants clapes de verd supervivent davant dels nostres ulls, i que evitarien un canvi dràstic de paisatge. I, contradient les ombres de la nit: no hi havia danys importants ni en habitatges ni en persones. L’esperança, amb el seu color verd natural i real aquest cop, s’imposava i contrarestava la impotència de la dura nit passada.

El tercer moment fou al cap de deu-quinze dies, i per inesperat i sorprenent, em produí un enorme impacte: una tala indiscriminada d’una màquina amb un braç capolador giratori d’uns trenta metres tant al cremat com al verd cremava més que el foc viu de l’onze de novembre darrer. Fou l'adveniment de la derrota, per causa d'un foc que no veia ni sentia cremar i que no sabia d'on venia: la percepció emocional de les conseqüències d’una tala que, contràriament a la tala manual que s’estava fent a l’est del municipi per reconvertir una pineda madura i atapeïda en una jove alzineda, no discriminava entre arbres moribunds o morts i brots joves, entre pins ennegrits i alzines fumades, i que et mostrava, mentre descobríem tot de singularitats humanes que el bosc havia amagat durant anys -canalitzacions, murs, ponts, cabanes de pastor...-, com el foc també és un negoci ben racional.

Tot i el canvi dràstic del paisatge que començava a deixar petjada aquests dies en els nostres cossos, malgrat l’oposició i la denúncia d’una colla de veïns i de l’Ajuntament, un arribà a la conclusió que la fragilitat del paisatge tant és fruit de condicions suposadament naturals com de raons humanes, i que l’Ajuntament, com a institució política, havia de mirar endavant i provar de contrarestar un paisatge que ja apareixia, sensitivament i racionalment, com a artigat i que podria comportar conseqüències en els usos del sòl -pas de forest a agrícola, per exemple- amb un altre paisatge novedós i possible. Fou així com decidírem d’accelerar l’arranjament del Parc del Ter -una zona riberenca recuperada de l’abandó de l’ACA- amb l’apadrinament d’arbres de compra pels veïns i passavolants i amb la tala d’estaques d’arbres de sota de la Presa de Colomers: encara que no poguéssim rescabalar-nos del paisatge perdut, començaríem a complementar les restes del paisatge de bosc amb un nou paisatge de ribera.

Qui sap si així aconseguiríem la gosadia de substituir les emocions negatives dels darrers dies per les que podríem obtenir en el futur de la sembra de paisatge i de l'espera dels resultats d’aquesta sembra, conscients que les emocions noves i definitives ens havien d'arribar, d’acord al filòsof i al neuròleg, també primer pel cos, abans de poder-les estabilitzar definitivament amb la ment i convertir-les en sentiments.

dimarts, 17 de juny del 2014

Que no t'agafin distret!



N’hi ha hagut prou amb l’abdicació de Joan Carles I d’Espanya perquè aquells que són més recalcitrants a explicar-nos quin és el seu somni nacional per al 9N, s’apuntin a tot drap i estesos a una Segona transició espanyola encarrilada i domenyada per les elits politicoeconòmiques hispàniques. Tant li fa si és en clau felipista, com proposen els republicans del PSC, com si és en clau de Tercera República Espanyola, com proposen els republicans d’ICV. 

Després d’un any de sentir parlar de l’”órdago” sobiranista, ja tocava, ja, que poguéssim parlar de la torna: el vaitot realment espanyolista sota l’aparença de vaitot monàrquicofelipista. El que ben pocs pensàvem és que els sortís tan bé a embardissar encara més la mal sargida i mal recosida unitat catalana cap al 9N. Ara amb un relleu monàrquic que ningú ha dit que fos ni pogués ser renovador ni federalitzant, ans al contrari, segons les primers paraules del premonarca, ara amb una Tercera República Espanyola que ningú ha dit que fos ni que pogués ser contrària a la “indisoluble unidad de la nación española”, ans el contrari, gent i partits casolans han picat l’ham del vaitot espanyol i espanyolitzador, aquell que creu que Catalunya no és una nació i que permet justificar, per exemple, el darrer desembarcament organitzatiu d’un partit espanyol com Podemos a Catalunya, com el PP o la UPyD, és a dir, pensant-nos part de la seva nació espanyola. A menys, és clar, que el motiu fos de donar cobertura ideològica als espanyols residents a Catalunya, la qual cosa no sols seria contradictòria amb la seva posició verbal antiidentitària, sinó que fins i tot suposaria un tractament privilegiat respecte dels espanyols residents a França, per exemple.

El cas és que alguns catalans, en lloc de solidaritzar-se amb les voluntats republicanes sorgides a Espanya i aprofitar-ho per establir els pactes de col·laboració mútua per a la constitució de la Tercera República Espanyola i de la Primera República Catalana, no sols no han fet bandera de la República Espanyola, oblidant in aeternum la seva versió de la catalana, sinó que fins i tot han gosat perdre el temps a teoritzar sobre la tricolor per justificar-se, fins al punt que alguns fins i tot han caigut en el ridícul de provar d’amagar-ne l’espanyolitat fent-ne una bandera més universal que no pas espanyola. És a dir, fent-ne un equivalent petit, massa petit penso, d’aquella tricolor francesa que el gremi de barbers imposà, d’esquitllentes, a totes les portes de les barberies espanyoles o d’aquella Marsellesa que saben cantar fins i tot els que no saben l’Himne de Riego

I és clar que aquesta bandera representa uns valors diferents i allunyats de la monàrquica. I que els espanyols han de poder decidir entre Monarquia i República, i és clar. I que el catalans, mentre hi siguem, també voldrem decidir. I tant que sí! Però no podem confondre les coses, i abocar-nos avui a una lluita per una República espanyola sense republicans disposats a lluitar per la nostra, i menys en un moment en què els catalans, de dretes i d’esquerres, ens hem conjurat en un compromís històric per arribar al 9N, perquè no ens hem mobilitzat per perdre’ns i enredar-nos en un vaitot espanyolista l’objectiu del qual és una Segona transició espanyola que renovi el consens de la “indisoluble unidad de la nación española” -que no ha qüestionat mai cap espanyol, de dretes o d’esquerres, monàrquic o republicà-, al servei de les elits hispàniques de sempre, sinó per construir la Primera República Catalana, amb bon veïnatge amb la Francesa i amb l’Espanyola, ei, si pot ser!

divendres, 6 de juny del 2014

"Atzucac de les paraules callades" o Irremeiablement també parlem quan callem

Nomenclàtor fabulós de Costoja

Manllevat de la geografia fabulosa que expressa el nomenclàtor de Costoja, que serveixi aquest títol per entendre la fal·làcia de l'unionisme de classe o del nacionalisme inexistent. 

Poc importen un Rizal a Filipines, un James Connolly a Irlanda o un Lenin a la Unió Soviètica... per a una esquerra escolàstica que sempre té a punt un estrany receptari que conté els ingredients del plat, però que sempre n’oblida els procediments d’elaboració; per la qual compta la mera cantarella: que si “la religió és l'opi del poble”, que si “l'executiu de l'estat modern no és altra cosa que un comitè d'administració dels negocis de la burgesia”, que si “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants” i, en contradicció a la praxi dels autors esmentats: que si “la lluita de classes és el motor de la història“ o que si “el nacionalisme és un invent de la burgesia per dividir la classe obrera” o que si “els obrers no tenen pàtria”. I quin descans de guerrer llorejat no suposa poder engaltar aquestes frases, entre d'altres, en un escrit o una conversa cenyits de tòpics perquè hom parteix de la base que no hi ha premisses sinó axiomes, i que aquests ja són d'esquerres per se. 

Des d’aquest marxisme que, per la barreja incoherent d'anticapitalisme i antidinamisme, només podem anomenar carlí, neguen, contradictòriament als seus principis, l'excepcionalitat, els més moderats, o les contradiccions, els més radicals, quan es tracta del nacionalisme que afirmen bescantar i rebutjar o del marxisme que diuen cultivar i defensar. 

Poc importen les elaboracions d'un Nin o d'un Maurin o d'un Comorera sobre el dret dels pobles, o les aportacions de Pierre Vilar sobre el paper de la lluita de grups, al costat de la lluita de les classes, en la història, o les formulacions del dret d'autodeterminació en els escrits dels primers PSC o PSUC. La qüestió és negar, als altres, el dret al nacionalisme, a partir d'un suposat anacionalisme o antinacionalisme com a pedigrí de les esquerres. Si cal, negant, com feia darrerament un antic militant del PSUC, els sentits evidents d'allò escrit: “company, que la consignació del dret d'autodeterminació era un mer formalisme, un exercici de retòrica dels anys de l'Assemblea de Catalunya”. Quins nassos: mentre el nacionalisme, dels altres és clar, els és indiscutiblement i axiomàticament sempre de dretes, el dret d'autodeterminació que fins i tot defensaven i escripturaven era un mer formalisme, mera retòrica per sortir del pas en un moment concret de la transició espanyola a Catalunya. Llamp me mau! 

Per sort, encara que hom pugui manipular vilment la història o el marxisme, la realitat es mostra força més tossuda i alliçonadora, amb l’alliberament precís d’aquelles excepcions o contradiccions que estan a la base de la descoberta de Marx. 

I n'hi ha prou de recordar dos fets sobre els quals passen, els representants d'aquesta esquerra carlina, de puntetes. En primer lloc, els seus anacionalisme, antinacionalisme o internacionalisme només són possibles a partir de l'existència d'un estat concret i real del qual mai no reclamen, internacionalistes com són, la seva dissolució o federació en un altre de més gran i del qual mai no denuncien, antinacionalistes com són, el seu nacionalisme pertinaç. En segon lloc, és especialment significatiu i simptomàtic el seu silenci sobre els noms concrets de la burgesia suspecte d'instrumentalització del nacionalisme, entre la qual trobarien, a mesura que baixessin del núvol simple i esquemàtic de la teoria al fang i al llot de la pràctica, al costat dels partidaris d'un estat català, els partidaris de l’estat espanyol unidimensional: Guy de Montellà, Lara, Rosell, Fayné, etc, és a dir, tota una fracció important de burgesia partidària de l'estat que els permet ser, a tots, espanyols sense haver-ne de presumir mai. 

Perquè tot plegat palesa dues coses. En primer lloc, que la sospita que Descartes va aconseguir de mantenir enterrada durant anys, que la raó s'obre camí entre emocions i sentiments que la bressolen (Antonio Damasio: El error de Descartes), és més històrica que historicista, o tant operativa com merament ideològica. I en segon lloc, que només ens podem permetre el luxe de l'internacionalisme amb l'aixopluc del paraigua còmode d'un estat uninacional que ens dota de nacionalitat encara que un no s'ho vulgui creure o que faci veure que no s'ho vol creure, perquè si els EUA no són cap bon model d'exportació de democràcia, qualsevol estat és el millor model d'exportació de nacionalisme, i -o precisament per això- “sin que se note el cuidado” (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716).  

Tanmateix, tot i el fracàs punyent de la Segona i la Tercera internacionals i de la instrumentalització estatalnacional evident de l'anacionalisme, aquest nacionalisme immaculat, falsament inexistent, inconfessable i, doncs, vergonyant de més d’una esquerra, acostuma a sobreeixir quan hom passeja per l’estranger. Cert, per als estrangers que ens pregunten, durant els nostres viatges per la resta d'Europa, d'on som?, no hi ha cap mena de dubte: quan els contestem d'on som, sigui de Catalunya o d'Espanya o de França, interpreten que manifestem, espontàniament i amb naturalitat, d'on sentim que som, encara que no ho racionalitzem, animals racionalitzadors -més que racionals-, com som!