dimecres, 27 de juny del 2012

Maquiavèl·lics són els altres!


Reivindicació de Maquiavel contra els gestors de la crisi actual

Nicolau Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça del teatre italià. Com a polític és conegut per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder; el caràcter històric que els atorga, i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Si pensem en el republicanisme dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (1512-1517), i que, amb El príncep (1513), no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, i, encara, que ambdues obres, després de la seva publicació (1531 i 1532 respectivament), acabaren a l’Índex de Llibres prohibits de l’Església catòlica, és ben pertinent l’afirmació següent d’Eugeni d’Ors: Si Maquiavelo hubiese sido maquiavélico, ¿habría escrito el código del maquiavelismo? Evidentemente no. El verdadero maquiavélico empieza por no escribir.

Ens trobem de ple en el Renaixement (ss XV-XVI), és a dir, a l’inici d’un marc caracteritzat per l’autonomia i la independència del poder temporal, que en el camp de la filosofia política comporta el desempallegament humanista de llasts espuris i modeladors com poden ser el providencialisme, la teologia, la moral o les autoritats clàssiques. Maquiavel, bon coneixedor de la realitat política florentina, des de la tràgica fi de Girolamo Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular de 1494-1498, passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà entre 1499-1512 per raó del seu càrrec a la república florentina, i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política florentina entre 1513-1520, fou el fundador del realisme polític, que parteix de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, amb l’objectiu de conèixer el desplegament de les coses per poder-les governar amb eficàcia. Reconeixent l’autonomia i la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen terrenal i humà, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6 d’El príncep).

El príncep acaba amb un capítol (26) titulat Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars. Tot i ser significativament utopista en contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, ens recorda que Maquiavel escriu els Discursos i El príncep a partir del 1510, en el marc d’una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó i el Papat, i en el marc de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir, doncs, de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat, Roma sobretot, i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible. Així, si els Discursos li permeten discórrer sobre les repúbliques a partir del paradigma republicà romà i El príncep li permet de fer el mateix amb els principats, és perquè ambdues obres se serveixen d’un passat més o menys reeixit per acarar un present complicat i difícil. És a dir, l’humanisme de Maquiavel esdevé una mediació entre història i política, en el sentit de treure profit de la política de l’antiguitat per a la història contemporània.
Es tractava, doncs, de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, és a dir, sense categorització moral dels mitjans, sinó atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, és a dir, a l’efectivitat dels resultats. Per això l’embadaliment amb Roma en els Discursos o l’admiració per Cèsar Borja en El príncep.

Efectivament, reiteradament al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, l’admiració per Cèsar Borja no és gens baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb els comerciants i els pagesos, això és, les classes productives, i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, que li permetia d’aparèixer, d’altra banda, com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual, en comparació a les monarquies consolidades d’Espanya i França, encara imperava l’anarquia dels barons. És a dir, el caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el caràcter ideològic del darrer es fonen míticament en un personatge, Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un altre ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no en necessitava, per tant, el record d’un escrit.
Perquè, tot i desconèixer la intencionalitat de l’obra, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència entre 1513-1519, no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, és a dir, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode veritable d'anar al paradís: aprendre el camí de l'infern per evitar-lo”. És en aquest sentit, doncs, que la contradicció entre els Discursos, l’obra en què mostra la seva predilecció pel poder democràtic i republicà, i El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, es mostra més en aparença que en realitat. O potser la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, els models oferts en els Discursos i en El príncep constitueixen la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat. Un Josep Fontana, clarivident, ens ho recorda de la següent manera: Que quienes le aborrecían por estas ideas republicanas lograsen convencer al mundo de que este hombre era un defensor de la tiranía y que se haya identificado el adjetivo “maquiavélico” con conceptos que no tienen nada que ver con su pensar recto, claro y libre, es algo que debe hacernos meditar acerca de la mentira del saber académico que propicia tales engaños.

Amb un desig tan elevat menat per la necessitat peremptòria de constitució, estabilització i continuïtat d’un estat italià modern, no és estrany, tot i el seu realisme, que els seus Discursos analítics sobre l’antiguitat, amb l’Esparta de Licurg o l’Atenes de Soló entre d’altres models, comportin la descoberta, recreadora si cal, de la Roma republicana del Senat i el Poble Romà com el millor estat històric i, per tant, el millor model polític, en base a un sistema ben organitzat, plural i equilibrat econòmicament i políticament, amb un poder governamental mixt amb representació institucional de tots els estaments socials, i amb uns drets i uns deures per a tothom en el marc de les lleis i de la llibertat interna i d’independència externa.

Encara avui, en uns moments tràgics en què el capitalisme productiu i la socialdemocràcia liberal han infeudat el destí de la humanitat al capitalisme financer, paguem el preu de confondre Maquiavel amb la política sense escrúpols dels seus detractors.

dissabte, 23 de juny del 2012

Bona revetlla des de la Ramema de Colomers!



BALL ENCANTAT
Joan Timoner i Petrus

Vetla de Sant Joan. Al pla es replega
la gent que acut al ball encès. Hi ha cant,
bujots, festers... L’hora és de fer l’encant:
el cor de les fadrines just batega.

Enmig del rotlo, el saig la crida engega:
-Quant hi direm de la dansada? quant?-
Tots els fadrins hi diuen: -Tant!... i tant!-
fins que al remat tothom hi fa sa vega.

Els sonadors arreuen pel fandango.
Té un acudit picant qualque pendango
mentres el rematant parella tria.

-Visca qui balla!- es sent. –Digues-li cosa!
-Què li he de dir? Que té cara de rosa!-
I és ver. El rubor un nou fester hi congria.

dijous, 21 de juny del 2012

"ni em cansa fer un poc més possible l’impossible" (Lluís Llach, La joia)


Ja Samuel Butler (1835-1902), en la seva magnífica novel·la satírica i utòpica Erewhon (1872), ens mostrava la sanitat del futur, o sigui, d’ara.
“Això és el que vaig saber. Que si en aquest país una persona es posa malalta o pren un mal o el seu cos flaqueja comsevulla abans d’haver arribat als setanta anys, hom la jutge davant d’un tribunal de conciutadans seus, i si hom la troba rea, queda exposada a l’escarni públic i és condemnada més o menys severament, segons el cas. Hi ha moltes subdivisions de les malalties en crims i faltes, com passa amb els delictes entre nosaltres, i hom castiga molt greument una persona per una malaltia greu, mentre que la vista defectuosa o una sordesa en un individu que tingui més de seixanta-cinc anys i que fins llavors hagi gaudit de bona salut, es penen amb multa només o amb presó en cas d’impagament. Però si una persona falsifica o incendia ca seua o roba amb violència sobre les persones o fa qualsevol de les coses que en el nostre país són jutjades com a criminals, és conduït a un hospital i atès amb la major cura a expenses de l’erari públic. O si està en bona posició, fa saber a les seves relacions que pateix un greu atac d’immoralitat, tal com fem nosaltres quan estem malalts, i els amics venen a visitar-lo amb gran sol·licitud i s’interessen per saber com li ocorregué aquell contratemps, quins foren els primers símptomes i així semblant, preguntes que són contestades sense la menor reserva, perquè una mala conducta, encara que considerada tan deplorable com una malaltia entre nosaltres i com a indicació no menys indiscutible que alguna cosa marxa malament en l’individu que es descarrila, és, tanmateix, considerada com el resultat d’un infortuni prenatal o postnatal.”

dijous, 14 de juny del 2012

La cara recòndita de la lluna


No hi fa res el temps, aquest llarg temps que se’ns ha escolat entre la piuladissa de les merles a l’ampit del casalot fortificat  i llur picoteig en la terra humida del sotabosc de pins i alzines de la serra.

Encara avui, en aquells moments de mòrbida solitud en què la pensa es desaferra de la ment, esguardem la lluna i se’ns esqueixa la carn, si retenim les escopinades que, sense ser seves, hom volgué que li atribuíssim.

Perquè sí, abastàvem la lluna! Encara que fos per rutes i cordades per força diferents, perquè vam descobrir molt aviat, massa aviat, que aquella lluna que volíem, era moguda en direcció contrària a la nostra un pic cada dia.

Per això el temps no hi fa res, ni hi ha fet mai res, i no ens hem cansat mai de desesperar, d’esperar. Sabíem que la cara recòndita de la lluna no ens seria mai negada, i que els nostres dits, un dia, retrobats, jugarien en la sorra de les clapes tòrrides que hi havia entre els pins revoluts al caire de la tramuntana.

dimarts, 5 de juny del 2012

La flaire de la pedra molla



Encara ploren les pedres
d’aquella escala esvelta
en el replà de la qual
es perderen tants de trepigs?
Encara ploren les pedres
d’aquells llargs passadissos
en el terra dels quals
s’embolicaren tantes petjades?
Encara ploren les pedres
d’aquella cisterna ara seca
l’aigua de la qual
havia d’emmirallar tants de bells esguards?
Encara ploren les pedres
d’aquell sostre sobrealçat
la volta del qual
havia d’endolcir tantes paraules?
Encara ploren les pedres
d’aquella eixida esventada
a l’ampit de la qual
el vent havia de bressar tants de xiuxiueigs?
Encara ploren les pedres
d’aquells caminois de bosc
en l’empedrat dels quals
havien de ressonar tants de passos?
Encara ploren les pedres,
totes les pedres?

Carreus i llambordes,
dovelles i rebles,
lloses i rierencs,
i fins i tot la roca viua d'estimbarro
o les parets de pedra seca
llagrimegen encara,
en recordança de tempestes
mai imaginades,
si no fos pel fang,
si no fos pel llot,
que roman entre totes les escletxes
d’aquell avui tan àrid lloc.

Sí, encara ploren les pedres,
totes les pedres,
mentre peülles ferrades
de cavalls desbocats
fan cloc-cloc per camins mai passejats.