dissabte, 12 de març del 2016

Aniversari de la neu i el sol vinclant el destí dels arbres més forts




Fuetejat per la foscor i el fred, el Caminant estigué cinc dies arraulit en una antiga cova artificial del bosc de les Escaules, la Carbonera. En aquelles circumstàncies, més adverses que el sol del migdia, que és el moment de l’ombra més curta, ben poca significació podia tenir l’Ombra, amb la vida sempre circumscrita en l’espai generós de la llum.

Caminant i Ombra formaven una estranya simbiosi en què l’Ombra només reeixia a imposar el seu sentit de la realitat, com a indret inhòspit del món, com a penombra de la vida, com a foscor real, quan, paradoxalment, desapareixia el seu domini físic i concret gràcies al silenci còmplice de la llum, com succeí aquells dies de març, en què migrades espelmes i velles llanternes malsubstituïren els raigs del Sol i les bombetes.

Aprofità, el Caminant, la maltempsada, per endreçar raonaments i pensaments que, a mode de pessics de sal i pessics de pebre, la seva ombra havia entaforat, abans d’aquells dies d’isolament, en la saca del seu desànim.

Malgrat, però, el pòsit de tants de dies, n’hi havia d’haver un de darrer el qual s’imposés definitivament a la incomprensió i a la desconfiança atàviques i induïdes qui sap com pel temps inexorable. En efecte, la poncella d’una flor de viola, el brot d’una branca de llimoner, la piuladissa d’una merla, el clapit d’un gos... i, és clar, la llum i l’escalfor que els regalà aquell cinquè dia eren, en mig de la buidor i la negror recents, senyals molt sorprenents, però no pas menys inesperats que la flexió de les branques dels arbres pel pes de la tofa de neu. 

I en aquell dia esplèndid, l’Ombra, derrotada i alliberada alhora per un Sol renovat, es féu ben visible de nou, alhora que el missatge de la natura desbocada es disposava, talment a la coça d’una vaca a la galleda plena de llet que destorbava el seu pas, a vinclar la planeta no escrita, però massa temps feixuga i somorta, del Caminant, dels caminants.” (Barbagelata, “Caminant i Ombra”, XIV)


dimarts, 8 de març del 2016

Aniversari d'un pensament en la neu







“Acotat anava el Caminant, per aquell sender nevat en què l’Ombra, fredeluga, s’insinuava tènue i somorta. Ni ruta ni destí marcaven ja el sentit dels seus passos: els peus, tot sols, a través de la pensa, estenien aquell cos vell i geperut en la fletxa de l’espai-temps, a les envistes d’una congesta on el seu pas dèbil i insegur hauria estat en perill de relliscada.


En un moment de la llarga marrada, el Caminant aixecà la barba del pit, girà el cap i el coll, i esguardà cap a un bony que sobresortia en la neu. Quan agafà aire per fer el gest de flairar, l’Ombra, desvergonyida, li digué: _Què feu, caminant meu, de flairar en aquest indret on tot és neu, que no fa olor de res?


El Caminant, disgustat per la sornegueria que hi aplicà, li digué: _Si els meus passos fan el camí, bé podria ser que fos també el meu nas el qui salvi la flaire, i la vida, d’aquesta petita viola que tot just despunta, ombra impertinent!


I mentre això deia, remogué la clapa de neu amb el seu bastó de branca de magraner, i mostrà, a la seva ombra incrèdula i maledecuda, una petita viola boscana -l'única violàcia que emet perfum, per això el seu nom de viola odorata- arraulida que esperava el sol de la incipient primavera abrigada per unes fulles amb forma de cor” (Barbagelata, “Caminant i Ombra”, XIII)