diumenge, 27 de febrer del 2011

Penell atramuntanat


Paradoxalment, un dia esplèndid al meandre de la Ramema, on el Ter, que fins ací corre en direcció a tramuntana, gira bruscament, en topar amb la roca dels Castellets _un dels estreps més meridionals de la serra de Valldevià_, cap a l’est, on trobarà la mar.  
Es tracta d’un dia amb confluència d’un sol cada cop més enlairat pel curs estacional i una tramuntana in crescendo, aquell “aire de tramuntana” que Josep Pla distingia de la tramuntana continental d’aquesta manera:
“Hi ha dues figures típiques de la tramuntana. Hi ha una forma modesta i rutinària d'aquest vent, entaulat d'una manera habitual sobre les terres del nord del país, i de les quals constitueix un element bàsic. És l'aire de tramuntana, creador del clima més agradable, més tònic, més vivificant, que en aquest país es pot imaginar. És un aire que entre generalment pel coll del Portús, de vegades pel coll de Banyuls, i es projecta d'una manera més viva sobre l'Alt i el Baix Empordà, i de vegades arriba a dominar sobre el litoral de la Selva. La ciutat de Girona no n'arriba a sentir l'aire; en sent purament la pressió lateral. És un corrent que arribarà al cap de Sant Feliu, al cap de Tossa, però d'ací no passarà. En aquests caps trobarà indefectiblement el garbí reguantant-lo.
Però després hi ha una figura meteorològica d'aquest vent, situada sobre una àrea infinitament més vasta, una àrea que abraça tot l'istme del Pirineu que sembla tenir dos punts extrems: la climatologia atlàntica del golf de Biscaia i la reguantada del golf de Gènova. Això forma una figura d'origen ciclònic, un vent huracanat i violentíssim, generalment de llarga duració, i d'escassa comoditat. És la tramuntana que s'emporta teulats i xemeneies, que tira parets a terra, que bolca vagons i fa tota mena d'estralls en terra i mar.”
Només perquè es tracta de la figura més moderada, he pogut enfilar-me al teulat i, després d'observar l'onadatge iridescent de l'aigua del Ter, fotografiar el penell de casa, que vaig penjar ara deu fer uns quinze anys i que, indubtablement, assenyala un N lleugerament NNO, amb un dia net i clar al fons.
“Tant si es presenta en forma, diríem casolana, com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d'un cop d'escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d'espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d'un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d'una presència estel·lar més prodigiosa que no es poden imaginar. Sobre l'atmosfera tensa, l'aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a punta seca. Es produeix una màgia de claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d'encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d'una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l'hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d'una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada."

dijous, 24 de febrer del 2011

Gatasses en primavera


Gatasses arran de Ter
Tot i que la Doctrina dels signes ha volgut atribuir a la seva arrel, més per semblança que per fonament científic, la propietat d'alleugerir les hemorroides _d’ací el nom d’herba de les morenes amb què hom també la coneix_, la gatassa, o celidònia petita, és més aviat una planta que cal esguardar amb precaució. En efecte, encara que hom l’hagi utilitzat com a planta culinària _els botons florals, els brots i les fulles més tendres en sopes i amanides_ i medicinal _les fulles macerades per a la pell_, la gatassa és, bon punt perduda la tendresa, una planta aspra i tòxica. Per això, tot i la seva enganyosa i plastificada brillantor, és millor de retenir-la com a herba missatgera que no pas com a aliment.
La gatassa, com a colom missatger, despunta amb un verd brillant entre llocs humits i obagues per informar de la presència propera d'un corrent d'aigua o d’una font, i quan floreix entrat l’hivern, els seus botons d’un groc daurat anuncien la propera primavera.

dimecres, 2 de febrer del 2011

"...com un vi ranci de Falern que guarden àmfores belles..." (Miquel Costa i Llobera)


Merla que cantes en la foscor de la nit,
pren aquestes ales trencades i aprèn a volar.
Tota la teva vida,
només has esperat aquest moment per envolar-te.
(Blackbird)



Tot i que els animals i les plantes són solidaris del temps i del clima que els bressolen, l’encaixonament del clima estacional en un calendari arbitrari ens pot portar a pensar que són els dies de la setmana o els mesos de l’any, més que no pas el clima mateix, qui en determinen el seu desenvolupament. I ho sembla tant, que fins i tot la llengua se n’ha fet ressò. Però no, encara que les merles comencin a cantar durant el mes del febrer, i fins a l’agost, no és pas precisament aquest mes escapçat el responsable de l’inici del seu cant, sinó la transició estacional de l’hivern cap a la primavera que, arbitràriament, hem batejat amb el nom de febrer. L'efecte del temps, del bon temps, és tan accentuat en la vida dels éssers vius, que un merlot adult que no acostuma a cantar plenament fins a la primavera marcenca, l’hauríem pogut sentir, de jove, ja un mes de gener assolellat, afayant-se a marcar el territori que ha de conservar tota la vida.


Febrer (1937)
Màrius Torres

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
-sempre el somni que precedeix la força!

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.