ARA QUE EL DIA MUNTA
Salvatore Quasimodo
La nit finí, la lluna
es desfà lenta en la serena,
es pon en els canals.
És tan viu el setembre
d’aquesta terra de planures!
Hi verdegen els prats
com a les valls del sud per primavera.
He deixat els companys,
el meu cor he amagat entre velles muralles,
per quedar-me tot sol i recordar-te.
Oh tu, que ets més llunyana que la lluna,
ara que el dia munta
i bat damunt les pedres la pota dels cavalls.
(Trad. Tomàs Garcés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada