dilluns, 26 de desembre del 2011

"és ona closa que mai més no cessa / de bategar sense morir en cap platja" (Joan Vinyoli)



Amb mesquinesa abusà del respecte i la confiança que li tenien, fins a enteranyinar-los amb cabòries que no eren d'ells i que només pretenien, prohibits els mots, d’allunyar-los i separar-los per sempre. I insensible al plor i al dolor que congrià, encara s’hi rabejà esmicolant-los pedestrement enmig de la plaça pública, perquè els mercaders i els innocents escarnissin la impotència i la frustració amb què, emmordassats, hagueren de suportar la seva trista i innoble victòria en un camp de batalla en què ell mateix es va convertir en el seu únic i pitjor enemic.
Debades haurien esperat de part d'ell un gest que els alliberés de la llarga cadena que els havia tingut entortolligats tants i tants hiverns, fins que l’hivern més inesperat i sorprenent en rompés els grillons ja rovellats de l’aigua i el llot.
Sí, al palmell de la seva mà encarà tenia la clau de les closes, però no pas del foc que ni ell ni ningú no havien pogut cloure.

divendres, 9 de desembre del 2011

“Esbatana't amor, verema de la nit, / car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança, / sap que el bes venç el crit” (Agustí Bartra). I bones festes laiques!



Des del 2007, penso, any del primer blog, Safata de xiuxiueigs, que cada hivern penjo una postal. No es tracta pas de cap postal nadalenca fruit d’una creença o d’un costum, no, sinó d'una felicitació en ocasió de fenòmens ben naturals i, per tant, reals, relacionats amb el canvi estacional. Perquè no hi ha cap més màgia que la que traspua la natura mateixa _la qual inclou, d’altra banda, els homes i les dones_, encara que la imaginació il·limitada d’aquests únics animals racionals l’hagi atribuït, equivocadament, ara a uns éssers reals, ara a uns altres de fantàstics.
I tant és, si els humans no s’obliden que un moment abans de la seva imaginació tan màgica i fantàstica sempre hi ha hagut la seva ment, lliure entre unes relacions amb la natura o amb els humans condicionades pel desenvolupament de la tècnica i la tecnologia.
Tampoc penséssim, però, que el desenvolupament tecnològic o tècnic fos suficient a retornar el domini del desenvolupament als humans o en interès dels humans. Al costat d’un domini humà de la tècnica que s’ha mostrat incapaç de desterrar les creences fantàstiques, i, doncs, falses, de la vida pública i del govern de la cosa pública, hem de reconèixer com aquest domini tecnològic tampoc no ha estat sempre en interès de la vida humana. Fins al punt que les polítiques d’austeritat dels governs neoliberals coetanis són només un pessic si ho comparem amb les despeses enormes que s’han destinat i que encara es destinen a les curses armamentista o espacial, mentre la vida i l’esperança de vida de grans continents són delmades per la manca de medicaments o aliments que als nostres països es cremen o s’enterren.
Per tot plegat, doncs, una felicitació per a l’únic déu possible, aquell que només pot reeixir fent possible allò que ens han acostumat a veure com a impossible, i que la postal proposada aquest any resumeix perfectament amb el bes de Dokoupil.
Bones festes laiques, al·lots i al·lotes!

dijous, 8 de desembre del 2011

Al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí


La ideologia d’una història predeterminada és d’una transversalitat prou important com per afectar tant a dretes com a esquerres. Així, mentre les classes conservadores, i els seus portaveus, l’utilitzen, òbviament, com a instrument convincent per fer passar el capitalisme i el neoliberalisme com a panacees necessàries i definitives per a la felicitat de la humanitat, els dirigents de les esquerres acostumen a servir-se’n, per porositat o per interès personal, per limitar els canvis necessaris perquè les seves organitzacions esdevinguin veritables qüestionadores del principi de la història predestinada.
D'aquesta manera, al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí.

dissabte, 3 de desembre del 2011

“Ni una boscúria d’arítjols, romegueres o arços / no haguera privat el nostre pas” (Domenico Barbagelatta)


Arítjol fotografiat entre Pins i Gaüses

L’arítjol (Smilax aspera), aritja, sarsa, sarsaparrella, banya de bou o matavelles, és una planta dioica, és a dir, amb les flors masculines i femenines separades en plantes diferents.
Més aviat enfiladissa, es caracteritza per unes fulles coriàcies i lluentes, en forma de cor o de sageta, amb dos circells a la base.
Les flors, molt aromàtiques, blanques o groguenques, en fascicles en forma d’umbel·la a l’axil·la de les fulles, es converteixen en un fruit en raïm de baies vermelles.
Liana pròpia d'alzinars, garrigues i bardisses, la seva arrel ha estat utilitzada en medicina, com a depurativa sobretot.