dilluns, 27 de febrer del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (15)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XV

 

Cau una pluja fina com un formigueig,

gelada punxa com les agulles de cosir.

Els cavalls mouen la cua amb tristesa,

xipollegen en els excrements i suen.

 

El postilló fa sonar el seu corn,

en conec l’antic senyal:

“Tres genets estan sortint a la porta!”

El meu estat d'ànim llangueix.

 

M’endormiscava i em vaig adormir,

i vet aquí! al final vaig somiar

que estava a la muntanya de la Meravella

amb l'emperador Barba-roja.

 

Ja no s'asseia en una cadira de pedra,

a la taula de pedra, com una imatge de pedra;

tampoc no semblava tan venerable

com hom sol imaginar.

 

Es passejava per les sales

xerrant amb mi íntimament.

Em mostrava, com un antiquari,

les seves curiositats i tresors.

 

A la Sala d'Armes em va explicar

com utilitzar la maça,

i d'unes espases va fregar el rovell

amb la seva pell d’ermini.


Va abastar un plomall de plomes de paó

i va anar desempolsegant

moltes armadures, molts cascs,

així com alguns cascos de punta.

 

També va treure la pols de la bandera,

i va dir: “El meu orgull més gran és

que encara cap arna no se n'hagi menjat la seda

i que no hi hagi cap corc al pal.”

 

I quan vam entrar a la sala

on estirats a terra dormien

molts milers de guerrers preparats per lluitar,

el vell digué amb plaer:

 

“Aquí hem de parlar i caminar amb compte,

que no despertéssim aquesta gent;

han passat cent anys més,

i avui és el dia de paga.”

 

I vet aquí! l'emperador es va acostar sigil·lós

als soldats adormits,

i d'amagat els va ficar a la butxaca

un ducat a cadascun.

 

Quan el vaig mirar meravellat,

em va parlar amb un somriure a la cara:

“Pago un ducat de soldada

a cada home al final de cada segle.”

 

A la sala on hi havia els cavalls

en fileres llargues i silencioses,

l'emperador s'hi va fregar les mans,

semblava estranyament satisfet.

 

Va comptar els cavalls, cap per cap,

i els va donar copets a les costelles;

comptava i recomptava, i movia

els seus llavis amb pressa ansiosa.

 

“No n’hi ha prou encara”,

va dir finalment malhumorat;

“tinc prou soldats i armes,

però encara em falten cavalls.

 

Vaig enviar tractants en cavalls

a tot el món a comprar-me

els millors cavalls

i ja en tinc una bona colla.

 

Esperaré fins a completar-ne el nombre,

llavors atacaré i alliberaré

la meva pàtria, el meu poble alemany,

que m’espera amb fidelitat.”

 

Així va parlar l'emperador, però jo vaig exclamar:

“Ataca ja, vell company,

ataca, i si no tens prou cavalls,

porta rucs en lloc seu.”

 

Barba-roja va respondre amb un somriure:

“No cal pressa per colpejar,

Roma no es va fer en un dia,

les coses bones necessiten un temps.

 

Qui no vingui avui, segur que vindrà demà,

el roure només creix a poc a poc, i

chi va piano, va sano [1],

fa el proverbi a l'Imperi romà.”


[1] qui va piano, va sano: refrany italià amb el significat d’“a poc a poc es va lluny”, “de mica en mica s’omple la pica”.


dijous, 23 de febrer del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (14)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XIV

 

Un vent humit, una terra nua,

la calessa trontolla en el fang,

però en la meva ment canta i sona:

"Sol, flama acusadora!" [1]

 

Aquesta és la tornada de l’antiga cançó

que em cantava sovint la meva dida,

"Sol, flama acusadora!", això sí,

sonava com el so d’un corn de caça.

 

Hi ha un assassí a la cançó,

que vivia en la luxúria i l'alegria;

finalment el troben penjat al bosc

en un salze gris.

 

La sentència a mort de l'assassí va ésser

clavada al tronc del salze;

era una víctima dels venjadors de la Feme [2],

"Sol, flama acusadora!"

 

El sol era querellant, i havia aconseguit

que l'assassí fos condemnat.

Moribund, Ottilie [3] havia cridat:

"Sol, flama acusadora!"

 

I si penso en la cançó, també penso

en la meva dida, la meva vella estimada;

torno a veure la seva cara bruna,

plena de plecs i arrugues.

 

Va néixer a la planura de Münster,

i sabia, en gran nombre,

històries de fantasmes esgarrifoses

i contes de fades i cançons populars.

 

Com em bategava el cor quan la vella

m’explicava la història de la filla del rei [4]

que s'asseia sola en el prat

i li brillaven els cabells daurats.

 

Oquera com era, hi havia de

pasturar les oques, i al vespre,

en menar-les de nou al tancat,

es quedava aturada al portal molt trista.

 

Perquè clavat a sobre veia

com penjava el cap d'un cavall;

aquest era el cap del pobre cavall

que l’havia conduït a terra estrangera.

 

La filla del rei sospirava profundament:

"Oh Falada, aquí penjat!"

El cap del cavall cridava des de dalt:

"Ai déu meu, tu anant a peu!"

 

La filla del rei sospirava profundament:

"Si la meva mare ho sabés!"

El cap del cavall cridava des de dalt:

"Se li hauria trencat el cor!"

 

Jo l’escoltava sense respirar

si la vella, més seriosa i amb veu baixa,

començava a parlar i parlava de Barba-roja [5],

del nostre emperador secret.

 

Em va assegurar que no estava mort

com creien els estudiosos,

sinó que vivia amagat en una muntanya

amb els seus companys d'armes.

 

Kyffhäuser [6] s’anomena la muntanya,

a l’interior de la qual hi ha una cova;

els llums penjants n'il·luminen fantasmagòricament

les altes sales amb volta.

 

La primera sala és un estable de cavalls,

i s’hi poden veure molts

milers de cavalls amb arnesos blancs

drets al costat dels bressols.

 

Porten posades les selles i les brides,

però no se’n sent

ni un renill ni un trepig,

estan silents com ferro colat.

 

A la segona sala, en jaços de palla,

s’hi veuen soldats estirats,

molts milers de soldats, gent barbuda,

amb trets bel·licosos i desafiants.

 

Van armats de cap a peus,

però tots aquests valents

ni es belluguen ni es mouen,

sinó que jauen i dormen.

 

Apilades a la tercera sala,

hi ha espases, destrals, llances,

armadures, cascos, de plata i acer,

antigues armes de foc de Francònia.

 

Molts pocs canons [7], però prou

per formar un trofeu.

Una bandera sobresurt al capdamunt,

el seu color, negre, vermell i daurat [8].

 

L'emperador viu a la quarta sala.

Fa segles que hi està assegut

en una cadira de pedra, en una taula de pedra,

recolzant el cap sobre els seus braços.

 

La seva barba, que li arriba fins a terra,

és vermella com les flames de foc,

ara pica l’ullet,

adés arrufa les celles.

 

Està dormint o pensant?

fa molt de mal dir;

però quan arribi l'hora adequada,

se sacsejarà violentament.

 

Llavors agafarà la bona bandera

i cridarà: "A cavall! a cavall!"

El seu enorme poble es despertarà i saltarà

aixecant-se sorollosament de la terra.

 

Tots pujaran als seus cavalls,

que renillaran i faran trepig de peülles!

Cavalcaran cap al món trepidant,

i tocaran les trompetes.

 

Cavalquen bé, colpegen bé,

han ben dormit.

L'emperador manté un judici sever,

vol castigar els assassins.

 

Els assassins que una vegada van occir

l’estimada i meravellosa,

la verge de rínxols d’or, Germània [9],

"Sol, flama acusadora!"

 

Potser més d’un que es creia segur

i s’asseia rient al seu castell,

no s'escaparà de la soga venjadora,

de la ira de Barba-roja!

 

Que bonics que sonen, que dolços que sonen,

els contes de fades de la meva vella dida!

El meu cor supersticiós exclama joiós:

"Sol, flama acusadora!"


[1] Sol, flama acusadora!: tornada d’una antiga balada alemanya.

[2] Feme o Santa Vehme: societat secreta d’inspiració cristiana, fundada a Westfàlia en el segle XIII i activa fins a principis del segle XIX, que afirmava actuar en nom de l’emperador, el qual se’n degué servir per a mantenir l’ordre i la pau. El terme fa referència tant al tribunal judicial o corporació com a l’acte punitiu o càstig concretat en una sentència.

[4] Heine inicia una versió resumida de La pastora d’oques, conte dels germans Jakob Grimm (1785-1863) i Wilhelm Grimm (1786-1859).

[5] Frederic I Barba-roja (aprox. 1123-1190): emperador romanogermànic i rei d’Itàlia i d’Arle (1155-1190), rei de Germània i de Romans (1152-1155) i duc de Suàbia (Frederic III, 1147-1152), participà en la segona (1147) i la tercera (1189) croades, estengué els seus dominis cap a Polònia i Escandinàvia, i entrà en conflicte amb el papat (1157-1177) pel pretès vassallatge de l’emperador al papa.

[6] Kyffhäuser: massís muntanyós on hi ha el monument Kyffhäuser o monument Barba-roja, dedicat a l’emperador Guillem I de Prússia (1797-1888, rei de Prússia: 1861-1888, emperador alemany: 1871-1888), de 81 m d’alçada i a la base del qual hi ha una figura de Frederic I Barba-roja, de 6,5 m d'alçada, que sembla que s'acaba de despertar, tallada a la pedra sorrenca in situ per l'escultor Nikolaus Geiger. Espanyols que l’han visitat coincideixen a veure, en aquesta conversió de part del massís rocallós en monument feta entre 1890-1896, un antecedent premonitori per als ideòlegs del Valle de los Caídos del Dictador espanyol Franco. En qualsevol cas, la llegenda sobre la resurrecció de Barba-roja hi fou solidificada en pedra natural.

[7] Es tracta d’un anacronisme: Barba-roja va viure força abans de l’invent de les armes de foc.

[8] Bandera que, a partir d’uns suposats colors imperials, va sorgir com a bandera patriòtica en les guerres contra Napoleó, i que Heine no va conèixer encara com a bandera nacional d’Alemanya.

[9] Germània: nom que els romans donaren a la gran planícia de l’Europa central des del Rin al Vístula, ocupada per pobles d’arrel indoeuropea, que, tanmateix, no aconseguiren de dominar mai. En aquest vers, Heine fa una prosopopeia del terme geogràfic.


diumenge, 19 de febrer del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (13)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XIII


El sol va sortir prop de Paderborn

amb un gest molt descontent.

De fet, es dedica a un negoci malagraït:

il·lumina la terra estúpida!

 

Un cop il·luminat un costat

i portada amb pressa radiant

la seva llum a l’altre, el primer

mentrestant ja es va enfosquint.

 

La pedra rodola cap a Sísif [1],

la tina de les Danaides [2]

no s’omple mai, i el sol en va

il·lumina el globus terraqüi!

 

I quan es va aclarir la boira del matí,

llavors vaig veure dreta en el camí,

a la llum de l'alba, la imatge de l'home

aquell que fou clavat en creu.

 

M'omple de tristesa cada cop

la teva vista, pobre cosí meu [3],

tu que volies redimir el món,

insensat salvador de la humanitat!

 

Quina mala jugada et van fer

els senyors del sanedrí [4].

Qui et feu parlar tan despietadament

de l'església i de l'estat!

 

Per a dissort teva, la impremta

llavors encara no s’havia

inventat; hauries escrit un llibre

sobre les qüestions celestials.

 

El censor t'hauria ratllat

la lascívia que hi ha a la terra,

i la censura t’hauria protegit amorosament

en lloc d’ésser crucificat.

 

Oh! si només haguessis portat un text

diferent per al teu sermó de la muntanya [5],

tenies prou ment i talent,

i podies haver perdonat els piadosos!

 

Canviadors de monedes, banquers, fins i tot

els foragitares del temple [6] amb el fuet.

Desgraciat il·lús, ara penges a la creu

com a lliçó d’escarment!


[1] Sísif: personatge de la mitologia grega, que, pel fet d’haver enganyat o desobeït els deus, apareix, ja a l’Odissea, condemnat per Zeus a empènyer eternament fins al cim d’una muntanya una roca enorme que, un cop a dalt, torna a rodolar sempre cap al fons (d’on el sentit de l’expressió un treball de Sísif, equivalent a un esforç ardu i inútil).

[2] danaide: cadascuna de les cinquanta filles de Dànaos. Es casaren amb els cinquanta fills del seu oncle Egipte, per tal d’acomplir la venjança que llur pare preparava contra aquest el seu germà. La mateixa nit de noces assassinaren llurs marits, excepte Linceu, perdonat per Hipermnestra. Es casaren novament i engendraren la raça dels Dànaus. Moriren a les mans venjatives de Linceu i, als Inferns, foren condemnades a traginar cubells d’aigua amb la impossible missió d’omplir una tina sense fons.

[3] pobre cosí meu: Heine recorda la seva condició de jueu amb aquest tracte familiar a Jesús. Jesús de Natzaret (4 aC-29 dC) és la personalitat central del cristianisme, de la qual derivà la fundació de l’Església, que considera Jesús com el Messies de l’Antic Testament i al qual es refereix com a Jesucrist. Sotmès a un procés per les autoritats religioses jueves, acusat de blasfem, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats romanes, essent governador Ponç Pilat, el qual el lliurà als jueus per tal d’evitar pertorbacions de l’ordre públic. L’execució, en creu, tingué lloc als afores de la ciutat de Jerusalem.

[4] sanedrí: consell suprem dels jueus, òrgan judicial que jutjà Jesús.

[5] Sermó de la muntanya: segons l'Evangeli de Mateu (5-7) i l’Evangeli segons Lluc (6, 17-49), de la Bíblia (BCI), fou un sermó que pronuncià Jesús de Natzaret prop del 30 dC als seus deixebles i a una gran multitud. Potser el seu fragment més conegut és el de les Benaurances, que es troben a l'inici, però també conté el Parenostre.

[6] Expulsió dels mercaders del temple: passatge de la vida de Jesús que apareix als Evangelis de la Bíblia (BCI: Mt, 21:12; Mc, 11:15; Lc, 19:45 i Jn, 2:13) i narra com Jesús va foragitar del Temple de Jerusalem els canvistes i els mercaders que venien allà animals i objectes per als sacrificis rituals.


dijous, 16 de febrer del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (12)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XII


Trontollant entra de nit al bosc

la calessa. Aleshores, en una recalcada, s’estavella.

Ha sortit una roda. Ens aturem.

Això no és gaire agradable.

 

El postilló baixa i s'afanya

cap al poble i jo em quedo

sol al bosc a mitjanit.

Sonen udols al meu voltant.

 

Es tracta dels llops, que udolen ben salvatges,

amb veus famolenques.

Com llums en la foscor,

brillen els seus ulls ardents.

 

Segur que havien sentit parlar de la meva arribada

les bèsties, i en honor meu,

il·luminaven el bosc

i cantaven els seus cors.

 

Això és una serenata, ara me n'adono,

dec estar essent homenatjat!

De seguit vaig adoptar una positura

i vaig parlar amb gestos afectats:

 

“Companys llops! Avui soc feliç

d’estar entre vosaltres,

on tants cors nobles

m’udolen amb amor.


La sensació que tinc en aquest

moment és incommensurable;

oh! aquesta bonica hora romandrà

sempre més en la meva memòria.

 

Us agraeixo la confiança

amb què m'honoreu

i que en cada època de proves

demostreu amb raons fidedignes.

 

Companys llops! No vau dubtar mai de mi,

no us vàreu deixar ensarronar

pels pillets que us van dir

que jo m’havia passat als gossos,

 

que havia renegat de vosaltres i aviat seria

conseller àulic en el corral dels xais.

Contradir-los estava molt 

per sota de la meva dignitat.

 

La pell d'ovella que em penjo

de vegades per escalfar-me,

creieu-me, no em va portar mai a aquí,

a entusiasmar-me per la sort de les ovelles.

 

No soc cap ovella, no soc cap gos,

ni un conseller àulic ni un eglefí [1].

Continuo essent un llop, el meu cor

i els meus ullals són de llop.

 

Jo soc un llop i sempre

udolaré també amb els llops.

Sí, compteu amb mi i ajudeu-vos mútuament,

llavors Déu també us ajudarà!”

 

Aquest va ésser el discurs que els vaig fer

sense cap mena de preparació;

mutilat, Kolb [1] el va publicar

a l'”Allgemeine Zeitung”.


[1] eglefí (Gadus aeglefinus o Melanogrammus aeglefinus): peix de l’ordre dels gadiformes, de la família dels gàdids, d’uns 70 cm de llargada que es caracteritza pel fet de tenir una taca negra al mig de cada costat. És abundant al nord de l’oceà Atlàntic, on viu a molta profunditat i hom el pesca en grans quantitats amb arrossegament, per la qual cosa assoleix una gran importància econòmica. És un peix comestible popular i molt pescat comercialment.

[2] Gustav Kolb (1798-1865): periodista alemany, director de l’Allgemeine Zeitung d’Augsburg, diari en el qual havia censurat col·laboracions que Heine hi publicà.

diumenge, 12 de febrer del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (11)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XI [1]


Aquest és el bosc de Teutoburg [2]

que va descriure Tàcit [3],

aquest és el clàssic pantà

on Varus [4] va ésser encallat.

 

Aquí el cabdill querusc [5], Armini [6],

el noble guerrer, el va derrotar;

la nacionalitat alemanya

va vèncer en aquest fangar.

 

Si Armini no hagués vençut

amb les seves hordes rosses,

ja no hi hauria llibertat alemanya,

ens hauríem tornat romans!

 

A la nostra pàtria ara regirien

només la llengua i els costums romans,

hi hauria vestals [7] fins i tot a Munic,

els sueus [8] es dirien quirites [9]!

 

Hengstenberg [10] seria un harúspex

i examinaria les entranyes

dels bous. Neander [11] seria un àugur

i observaria el vol dels ocells.

 

La Birch-Pfeiffer [12] beuria trementina

com feien llavors les dames romanes.

(Hom diu que així la seva orina

sortia especialment fragant).

 

Raumer [13] no seria un lumpen alemany,

sinó un Lumpacius romà.

Freiligrath [14] faria versos sense rima

com antigament feia Horaci [15].

 

El captaire brut, el pare Jahn [16],

ara s’anomenaria Brutianus.

Me hercule! [17] Massmann [18] parlaria llatí,

Marcus Tullius Massmannus!

 

Els amics de la veritat ara lluitarien

amb lleons, hienes i xacals [19]

en l’arena, en lloc de lluitar

amb gossos en petits diaris.

 

Ara tindríem un [20] Neró [21]

en lloc de tres dotzenes de pares de la pàtria.

I ens tallaríem les venes [22]

per desafiar els sequaços de la servitud.

 

Schelling [23] seria tot un Sèneca [24]

i moriria en un conflicte així.

Al nostre Cornelius [25] li diríem:

"Cacatum non est pictum[26].

 

Gràcies a Déu! Armini va guanyar la batalla,

els romans foren expulsats,

Varus i les seves legions van sucumbir

i ens vam quedar alemanys!

 

Som alemanys, parlem alemany

com sempre hem parlat;

diem ruc al ruc, i no asinus [27],

els sueus van romandre sueus.

 

Raumer continua essent un lumpen alemany

al nostre nord alemany.

Freiligrath fa versos rimats,

no s’ha convertit en un Horaci.

 

Gràcies a Déu, Massmann no parla llatí,

la Birch−Pfeiffer només escriu drames

i no beu la detestable trementina

com les galants dames de Roma.

 

Oh Armini! t’ho devem!

Per tant, t’aixecarem, com cal,

un monument a Detmold;

jo mateix m'hi he subscrit.


[1] Crítica encoberta a la política cultural de la monarquia perquè gairebé totes les personalitats esmentades son residents a Berlín.

[2] batalla del bosc de Teutoburg:  batalla que tingué lloc l’any 9 dC a la província romana de la Germània Magna (actual oest d'Alemanya) entre un exèrcit romà i una confederació de pobles germànics. Van ser destruïdes tres legions romanes, sota el comandament del governador Publi Quintili Varus, a mans dels germànics comandats pel cabdill querusc Armini. L’esdeveniment, molt anterior a la formació històrica de la nació alemanya, és utilitzat per Heine per bescantar el xovinisme.

[3] Corneli Tàcit (55-120): historiador llatí, autor de Germania, descripció documentada i d’estil eixut d’aquelles contrades i dels costums dels seus habitants.

[4] Publi Quintili Varus (50 aC-9dC): general romà, legat d’August a la campanya del Rin (6-9), el qual, després de la derrota en una emboscada d’Armini al bosc de Teutoburg, se suïcidà deixant-se caure sobre la seva espasa.

[5] querusc: individu d’un antic poble germànic establert entre el Weser i l’Elba. Els queruscs toparen sovint amb els romans, que acabaren sotmetent-los (~12 aC). L’any 9 s’insurgiren contra Roma, juntament amb altres pobles germànics i capitanejats per Armini.

[6] Armini (18 aC-19 dC): cabdill germànic de la tribu dels queruscs, que el 9 dC s’insurgí contra Roma i derrotà Varus en la batalla del bosc de Teutoburg.

[7] vestal: verge consagrada a la deessa Vesta i encarregada de guardar el foc sagrat.

[8] sueu: individu d’un grup de pobles germànics, enemics dels romans, que ocupaven terres més enllà de l’Elba, de la Bàltica a Bohèmia, i s’estengueren cap a Turíngia i Saxònia.

[9] quirite: nom dels antics romans, sobretot en llur condició de ciutadans.

[10] Ernst Wilhelm Hengstenberg (1802-1869): teòleg alemany i professor de teologia a Berlín.

[11] Johann August Neander (1789-1850): teòleg alemany i professor d’història eclesiàstica a Berlín.

[12] Charlotte Birch-Pfeiffer (1800-1868): actriu i escriptora alemanya, autora de moltes obres teatrals afectades de sensibleria.

[13] Friedrich Ludwig Georg von Raumer (1781-1873): historiador alemany a les classes del qual havia assistit Heine, que li recriminava la seva proximitat al despotisme prussià.

[14] Ferdinand Freiligrath (1810-1876): poeta revolucionari alemany proper, com Heine, a la colla d’exiliats del cercle de Karl Marx. L’artificiositat de les seves rimes disgustava en gran mesura Heine.

[15] Horaci: nom amb el qual és conegut Quintus Horatius Flaccus (65 aC-8 aC), poeta llatí, autor d’Epodes i Odes, entre d’altres obres de poesia.

[16] Friedrich Ludwig Jahn (1778-1852): pedagog alemany, ardent nacionalista, combatent guerriller contra Napoleó, conegut com el “pare de la gimnàstica”, activitat amb la qual exaltava l’amor a la pàtria.

[17] Me hercule!: així en llatí, “Per Hèrcules!”.

[18] Hans Ferdinand Massmann (1797-1874): filòleg germanista i impulsor, com Jahn, de la gimnàstica nacional. Heine, que havia coincidit amb ell a la universitat de Göttingen, el compara amb Ciceró, Marcus Tullius.

[19] En el circ romà, els esclaus i els condemnats havien de lluitar amb les feres.

[20] En cursiva a l’original.

[21] Neró: nom amb el qual és conegut Nero Claudi Cèsar Drus Germànic (37-68), emperador romà (54-68), inclinat a la música, el cant,  la poesia i a la cultura grega, el seu regnat s’associa a l’extravagància, la tirania i sobretot a la crueltat per tota una sèrie d’execucions sistemàtiques, àdhuc familiars, i la persecució implacable dels cristians. Víctima d’una conspiració dels pretorians, se suïcidà clavant-se una daga.

[22] Mode d’executar els opositors a l’Imperi romà.

[23] Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (1775-1854): filòsof alemany que estudià o coincidí amb Hölderlin, Fichte, Hegel, els germans Schlegel, Novalis i Tieck. L’any 1841 fou nomenat successor de Hegel, amb qui havia trencat el 1804, en la càtedra de filosofia de Berlín.

[24] Luci Anneu Sèneca (4 aC-65 dC): escriptor, filòsof i polític llatí. Neró el considerà inculpat en la conspiració de Pisó i li trameté l’ordre de llevar-se la vida: per la qual cosa s’obrí les venes i morí plàcidament a l’estil romà dins un bany d’aigua tèbia, consolant i aconsellant els seus amics.

[25] Peter von Cornelius (1783-1867): pintor romàntic alemany, pertanyent al moviment dels natzarens.

[26] Cacatum non est pictum: així en llatí, “cagat no és pintat”.

[27] asinus: així en llatí, “ase”.