dilluns, 6 de febrer de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (9)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT IX


Vaig sortir de Colònia a tres quarts

de vuit del matí;

cap a les tres vam arribar a Hagen,

on ens van servir el dinar.

 

La taula estava parada. Hi vaig trobar

tota l’antiga cuina germànica.

Salutacions, xucrut [1] meva,

que agradables són les teves olors!

 

Castanyes al forn amb col verda!

Així les havia menjat un cop a casa de la meva mare!

Salutacions, bacallà nadiu!

Amb quina saviesa nedes en la mantega!

 

Qualsevol cor amb sentiments

estima eternament la seva pàtria...

També m'agraden fregits ben daurats

els ous i les arengades.

 

Com espetarregaven les salsitxes entre els esquitxos del greix!

Els tords, els devots àngels

fregits amb compota de poma,

em van piular: "Benvingut!"

 

"Benvingut, compatriota", van piuar,

“has estat fora durant molt de temps,

has estat tant de temps amb ocells estranys

a la deriva en un país estranger!”


Hi havia una oca sobre la taula,

una criatura tranquil·la i acollidora.

Potser m'havia estimat algun cop,

quan tots dos érem joves.

 

Em va mirar de manera tan significativa,

tan íntima, tan fidel, tant afligida!

Tenia una ànima bella sens dubte,

però la carn era molt dura.

 

També van servir un cap de porc

en una plata d'estany;

a casa nostra encara guarneixen els porcs

amb fulles de llorer al morro.


[1] xucrut: plat de la gastronomia alsaciana conegut pels seus noms alemany (sauerkraut) i francès (choucroute) que hom prepara amb col blanca, tallada, salada i fermentada (la xucrut pròpiament dita), i patates bullides, carn de porc i altres ingredients.

dijous, 2 de febrer de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (8)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT VIII


Viatjar en posta de Colònia a Hagen

val cinc tàlers i sis groschen prussians.

Malauradament, la diligència estava plena

i vaig haver de viatjar a l’annex, a la intempèrie.

 

Un matí de final de tardor, humit i gris,

el carruatge relliscava en el fang;

però malgrat el mal temps i el camí,

em sobrevingué un gran plaer.

 

Aquest és ben bé l’aire del meu país!

La galta ardent ho nota!

I aquesta merda de carretera

és la porqueria de la meva pàtria!

 

Els cavalls bellugaven la cua

tan cordialment com vells coneguts

i les seves bonyigues em semblaven boniques

com les pomes d'Atalanta [1]!

 

Vam passar per Mühlheim. La ciutat és bonica,

la gent tranquil·la i treballadora.

L'últim cop que hi vaig ésser

fou el mes de maig del trenta-u.

 

En aquella època tot estava guarnit de flors,

i els raigs del sol reien,

els ocells cantaven, malenconiosos,

i la gent esperava i pensava...

 

Pensava: 'La magra cavalleria

aviat viatjarà lluny d’aquí

i hom els servirà la copa de comiat

de llargues ampolles de ferro!

 

I la llibertat arribarà amb el joc i la dansa,

amb la bandera, la blanca, blava i vermella;

potser fins i tot farà aixecar de la tomba

Bonaparte [2], el difunt!”

 

Déu meu! els cavallers encara són aquí

i alguns d'aquests fatxendes,

que arribaren eixuts de carns al país,

ara tenen la panxa grossa.

 

Aquests canalles pàl·lids, a semblança

de l’amor, la fe i l’esperança,

des de llavors que s’emborratxen amb el nostre vi

fins a quedar-se amb els nassos vermells...

 

I la llibertat s’ha torçat un peu,

ja no pot saltar ni assaltar;

la tricolor a París

mira tristament cap avall des de les torres.


Des de llavors l’emperador ha ressuscitat,

però els cucs anglesos n’han

fet un home tranquil

i es va deixar enterrar de nou [3].

 

Jo mateix en vaig veure els funerals,

vaig veure el carro d'or

amb les victòries d’or

que portaven el taüt d'or.

 

Al llarg dels Camps Elisis.

a través de l'Arc de Triomf,

ja entre la boira, ja damunt la neu,

va avançar lentament el seguici.

 

La música dissonava esgarrifosament.

Els músics es van quedar embadalits

de fred. Em van saludar melancòliques

les àguiles dels estendards.

 

La gent tenia una mirada tan fantasmal

perduda en la memòria antiga...

tornava a evocar el somni

del conte de fades imperial.

 

Vaig plorar aquell dia. Els meus ulls

vessaren tot de llàgrimes,

quan vaig sentir el crit a l’amor perdut,

quan s’escoltà el “Vive l'Empereur [4]”!


[1] Atalanta, heroïna de la mitologia grega, àgil i veloç, que es volia mantenir verge i que en una cursa va ser vençuda perquè s’aturava a recollir les tres pomes d’or que Afrodita havia donat al seu darrer pretendent Hipòmanes perquè les llencés fora de la pista i així entretenir-la cada cop que l’avantatjava i poder guanyar-la.

[2] Bonaparte: vegeu nota 4 del Capítol VI. Jueu per origen familiar, cristià protestant per europeisme cultural i interès professional, de ciutadania i nacionalitat alemanyes per naixença i llengua, de ciutadania francesa per vocació i destí a causa de l’exili i per la cessió, en el marc de la Confederació del Rin napoleònica, de la seva ciutat natal, Düsseldorf, i del Ducat de Berg a França per Baviera el 1805 (fins el 1815), i internacionalista com a socialista, Heine fou també un ferm partidari de Napoleó, a qui anà a rebre a Düsseldorf a l’edat de 13 anys (any 1811), pel fet que per a ell Napoleó i la bandera tricolor encarnaven una idea de fraternitat i llibertat que era perseguida a Alemanya.

[3] Les despulles de Napoleó I foren traslladades de l’illa de Santa Helena, de domini britànic, fins a París, on foren enterrades al Palau Nacional dels Invàlids el 15 de desembre de 1840.

[4] Vive l’Empereur!: així en francès, “Visca l’Emperador!”. Vegeu nota 2.

dilluns, 30 de gener de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (7)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT VII


Vaig tornar a casa i vaig dormir com

si els àngels m'haguessin bressat.

Hom descansa tan suaument als llits alemanys,

perquè son llits de plomes.

 

Quantes vegades no he enyorat el llamí

del clos patriòtic

quan m’estirava sobre matalassos durs

en la insomne nit de l'exili!

 

Es dorm molt bé i també se somia molt bé

en els nostres llits de plomes.

L’ànima alemanya s’hi sent lliure

de totes les cadenes de la terra.

 

Se sent lliure i s’enlaira amunt

cap als espais celestes més alts.

Oh, ànima alemanya, que altiu és el teu vol

en els teus somnis nocturns!

 

Els déus empal·lideixen quan t'hi acostes!

En els teus camins has desempolsat

unes quantes estrelletes

amb els teus aletejos!

 

Francesos i russos són els amos de la terra,

la mar pertany als britànics,

però en el regne aeri dels somnis

tenim el domini indiscutible nosaltres [1].


Aquí exercim l'hegemonia,

aquí som indivisibles;

els altres pobles només

s’han fet arran de terra...

 

I un cop adormit vaig somiar

que tornava a passejar a la clara llum

de la lluna pels carrers que ressonen

de l’antiga Colònia.

 

I darrere meu tornava a caminar

el meu acompanyant amb caputxa negra.

Estava tan cansat que els genolls em fallaven,

però anàvem sempre avant.

 

Vam continuar endavant. El cor

em va esclatar dins del pit

i de la seva ferida

s’escolaren les gotes vermelles.

 

A vegades hi ficava els dits

i de vegades passava

que tacava els brancals de les portes

amb la sang en passar.

 

I cada cop que senyalava

una casa d’aquesta manera,

lluny una campana tocava a morts,

gemegant trista i somorta.

 

Es tapà la lluna en el cel,

cada cop s’ennuvolava més;

com negres cavalls l’encalçaven

els núvols salvatges.

 

I sempre caminava darrere meu

amagant la seva destral

la figura fosca... així vam vagarejar

probablement durant una bona estona.

 

Caminant i caminant al final tornàrem

altre cop a la plaça de la catedral;

les portes n’eren obertes de bat a bat,

i hi vam entrar cap a dins.

 

En aquell immens espai regnaven

només la mort i la nit i el silenci;

cremaven llums arreu

per mostrar millor la foscor.

 

Vaig caminar al llarg dels pilars molt de temps

i només escoltava els passos

del meu acompanyant, que em va seguir

també aquí a cada pas.

 

Finalment vam arribar a un lloc

on resplendia la llum de les espelmes

i or lluent i pedres precioses:

era la capella dels Reis d’Orient.

  

Només que els Tres Reis Mags,

que solien jaure ben quiets,

oh meravella! ara estaven asseguts

erts sobre els seus sarcòfags.

 

Tres esquelets, fantàsticament polits,

amb corones cenyides damunt les miserables

calaveres groguenques, els quals també portaven

el ceptre en les seves mans òssies.

 

Movien com titelles de fils

els seus ossos morts feia temps;

feien olor a florit i alhora

a aromes d'encens.

 

Un fins i tot va moure la boca

i va fer un discurs, molt llarg;

m’hi explicava per què

reclamava el meu respecte.

 

Primer perquè era un mort,

i segon, perquè era un rei,

i tercer, perquè era un sant...

Res d’això no em va afectar gaire.

  

Li vaig respondre amb una riallada:

“El teu esforç és en va!

Veig que ets del passat,

hi pertanys en tots els sentits.

 

Fora! lluny d'aquí! A la tomba profunda,

que és el teu lloc natural.

La vida requisa ara

els tresors d'aquesta capella.

 

La cavalleria alegre del futur

habitarà aquí, a la catedral,

i si no cediu a les bones, llavors em serviré

de la força i us esplugaré a garrotades!”

 

Així que vaig parlar i em vaig girar,

llavors vaig veure parpellejar horriblement

la terrible destral del meu company mut...

i ell va entendre el meu senyal.

 

Llavors s'hi va acostar i amb la destral

va esclafar els pobres esquelets

de la superstició, els va

abatre sense pietat.

 

L’eco de les destralades va ressonar

en totes les voltes, horrible!

dolls de sang brollaven del meu pit

i de cop... em vaig despertar.


[1] Heine no sols fou poeta, sinó que, influït per Hegel, escrigué més d’un assaig filosòfic, com L’escola romàntica (1836), on passa comptes amb el romanticisme que havia cultivat inicialment, i reconegué la importància del pensament alemany en un altre brillant assaig titulat Sobre la història de la religió i la filosofia a Alemanya (1834, en francès), en el qual estableix un interessant paral·lelisme entre la històrica Revolució francesa i el gir filosòfic copernicà de Kant a la Crítica de la raó pura.

dijous, 26 de gener de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (6)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT VI

 

A Paganini [1] l’acompanyava sempre

un spiritus familiaris [2],

de vegades amb forma de gos, de vegades amb rostre

del beat Georg Harris [3].

 

Napoleó [4] veia un home vermell

abans de cada esdeveniment important.

Sòcrates [5] tenia el seu daimon [6]

que no era un producte del cervell.

 

Jo mateix, assegut al meu escriptori

a la nit, he vist de vegades

un convidat encaputxat

dempeus darrere meu.

 

Portava alguna cosa sota l'abric

amagada que brillava estranyament;

la vaig veure de cop i em va semblar

una destral, una destral de botxí.


Semblava d'alçada corpulenta,

els ulls com dues estrelles;

dempeus a la llunyania,

no em va molestar mai mentre escrivia.

 

Feia anys que no el veia,

aquell company estrany,

i, de cop, me’l vaig tornar a trobar aquí,

aquella silenciosa nit de lluna a Colònia.

 

Mentre passejava pels carrers meditant,

el vaig veure caminant darrere meu,

com si fos la meva ombra, i si jo m’aturava

ell també romania quiet.

 

S’aturava com esperant alguna cosa

i quan jo reprenia el passeig,

llavors em tornava a seguir. Així arribàrem

fins al bell mig de la plaça de la catedral.

 

Me’n vaig cansar i m’hi vaig encarar

dient-li: “Ara escolta’m,

per què em segueixes pel camí i el moll

en aquesta solitud nocturna?

 

Sempre et trobo a l'hora que

broten sentiments mundans

al meu pit, i el meu cervell

dispara flaixos de la inspiració.

  

Em mires tan tossudament...

Parla, què tapes

aquí sota la capa que parpelleja secretament?

Qui ets i què vols?”

 

Però ell em va respondre secament,

fins i tot una mica flegmàtic:

"Si us plau, no m’exorcitzis

ni te'm posis emfàtic!

 

No soc un fantasma del passat

ni un espectre sortit de la tomba,

i no soc amic de la retòrica,

ni tampoc soc gaire filosòfic.

 

Soc de natura pràctica 

i estic sempre silent i tranquil,

Però, sàpiga-ho, l’imaginat pel teu esperit,

això faig, jo ho porto a cap.

 

I malgrat el transcurs dels anys,

no descanso fins que transformo

en realitat allò que has pensat;

tu penses i jo, jo actuo.

 

Tu ets el jutge, jo soc l'agutzil,

i amb l'obediència del serf

executo la teva sentència,

sigui justa, sigui injusta.

 

El cònsol anava precedit d’una destral

a Roma, en temps antics.

Tu també tens el teu lictor [7],

però la destral anirà darrere teu.

 

Soc el teu lictor i vaig sempre

darrera teu amb la llampant

destral de botxí... jo soc

l’efecte dels teus pensaments.”


[1] Niccolò Paganini (1782-1840): violinista i compositor italià.

[2] spiritus familiaris: esperit familiar.

[3] Georg Harris (1780-1857): escriptor i secretari de Paganini, a qui acompanyava en les seves gires.

[4] Napoleó I (1769-1821): general, primer Cònsul (1799-1804) i emperador dels francesos (1804-15), de nom Napoleó Bonaparte. Fou l’artífex de la consolidació de la Revolució francesa, de la reconducció i moderació dels seus objectius revolucionaris i de la seva exportació França enllà amb les Guerres de la Revolució francesa (1792-1802) i les Guerres Napoleòniques (1803-1815). Entre les conseqüències per als territoris alemanys cal destacar la creació de la Confederació del Rin (1806-1813) per part del mateix Napoleó.

[5] Sòcrates (470-399 aC): filòsof grec, conegut sobre tot pel seu racionalisme, pel mètode socràtic i perquè, acusat d’irreligiós i de corruptor del jovent, assumí la pena de mort sense acceptar cap mesura commutable ni cap possibilitat de fugida, per la qual cosa begué serenament la cicuta.

[6] daimon: esperit o deu interior.

[7] lictor: a l’antiga Roma, el qui portava el feix com a insígnia del seu ofici, que era principalment d’atendre els magistrats quan apareixien en públic.

diumenge, 22 de gener de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (5)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT V

 

I quan vaig arribar al pont del Rin,

a tocar la mola del port,

llavors vaig veure fluir el pare Rin

a la tranquil·la llum de la lluna.

 

"Salutacions, Rin, pare meu!

Com us ha anat?

Sovint he pensat en vos

amb nostàlgia i anhel.”

 

Acabat de parlar, vaig sentir en el fons de l'aigua

tons molt estranys desconsolats,

com la tos d'un vell,

un grunyit i un gemec suau:

 

"Benvingut, fill meu, m’és de molt grat

que no m’hagis oblidat;

feia tretze anys que no et veia:

pel que fa a mi, en l’entretant he estat malament.

 

Em vaig empassar pedres a Biebrich [1],

de veritat que no tenien bon gust!

Però encara més pesats són al meu estómac

els versos de Niklas Becker [2].


Em va cantar com si jo encara

fos la minyona puríssima

que no es deixa robar per ningú

la corona del seu honor.

 

Quan escolto aquella estúpida cançó

aleshores m’arrencaria

la barba blanca, i de veritat voldria

ofegar-me en mi mateix!

 

Que no soc una al·lota verge,

els francesos ho saben prou bé;

han barrejat sovint la meva aigua

amb les seves aigües de vencedors.

 

Cançó estúpida i paio estúpid!

Em va humiliar vergonyosament

i segons com també em va

comprometre políticament.

 

Perquè si ara tornessin els francesos,

m’hauria d’enrojolar davant d'ells,

jo, que tan sovint vaig demanar que tornessin

amb llàgrimes adreçades al cel.

 

Sempre els he estimat tant,

els cars francesets...

Encara canten i salten com de costum?

Encara porten calces blanques?

 

M'agradaria tornar-los a veure,

però tinc por de l’escarni

per culpa de la cançó maleïda,

a causa de la vergonya.

 

Alfred de Musset [3], el murri,

vindrà al seu capdavant,

potser de tambor, i tocarà davant meu

tots els seus acudits dolents."

 

Així es lamentava el pobre pare Rin,

que no podia estar satisfet.

Li vaig dir moltes paraules de consol

per donar-li ànims:

 

"Oh, no temeu, Rin, pare meu,

la broma escarnidora dels francesos;

ja no són els francesos d’abans

i també porten uns pantalons diferents.

 

Els pantalons són vermells, i no pas blancs,

també porten botons diferents,

ja ni canten ni salten,

abaixen el cap pensatius.

 

Ara filosofen i solen parlar

de Kant [4], de Fichte [5] i de Hegel [6],

fumen tabac, beuen cervesa,

i alguns fins i tot juguen a bitlles.


Es tornen filisteus [7] com nosaltres

i en el fons ho empitjoren encara més;

ara ja no són voltairians [8],

sinó que es fan hengstenbergians [9].

 

Alfred de Musset, cert,

segueix essent un pillet;

però no tingueu por, li travarem

la seva infame llengua burleta.

 

I si tamboreja amb un acudit dolent

li'n xiularem un de pitjor,

li xiularem el que li passà

amb dones precioses [10].

 

Estigueu content, pare Rin,

no penseu en cançons dolentes,

aviat escoltareu una cançó millor...

Estigueu bo, ens veurem aviat".


[1] Biebrich: antiga ciutat, avui barri de la ciutat de Wiesbaden, el govern de Hessen hi enfonsà, el 1841, grans barcasses carregades de pedres per fer el riu no navegable i desviar el tràfec fluvial cap als seus ports.

[2] Nikolaus Becker (1809-1845): poeta que el 1840 publicà No l’aconseguiran, el lliure Rin alemany, poema nacionalista, molt celebrat, replicat i atacat, amb un vers que es repetia, 70 vegades!, que feia: “Mai no serà seu / el lliure Rin alemany”, en referència a la crisi del Rin de 1840, en què Adolphe Thiers, primer ministre francès, reclamà la riba esquerra del riu, amb els consegüents i nombrosos territoris i ciutadans alemanys afectats, com a frontera natural entre França i Alemanya, com havia estat en època de Napoleó.

[3] Alfred de Musset (1810-1857): autor dramàtic i novel·lista francès, amic de Heine, que respongué el poema nacionalista de Becker amb un altre no menys nacionalista, El Rin alemany, que posava sal a la ferida del període napoleònic a Alemanya així: “Ja l’hem tingut, el vostre riu alemany. /Cabia en el nostre got.”

[4] Immanuel Kant (1724-1804): filòsof alemany, origen de l’idealisme transcendental.

[5] Johann Gottlieb Fichte (1762-1814): filòsof alemany, origen de l’idealisme moral.

[6] Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831): filòsof alemany, origen de l’idealisme de l’esperit.

[7] filisteu: originalment individu d’un poble enemic dels israelites da partir del segle XII aC, designa avui una persona que no aprecia els més nobles sentiments i aspiracions de la humanitat, que sols té en compte els interessos materials.

[8] Voltaire (1694-1778): escriptor i pensador francès, de pensament il·lustrat i anticlerical.

[9] Ernst Wilhelm Hengstenberg (1802-1869): teòleg protestant alemany representant del neoluteranisme i més aviat reaccionari.

[10] Sembla que De Musset injurià públicament la seva amant, Christina Trivulzio Belgiojoso, quan aquesta l’abandonà per un amic comú seu i de Heine.