dissabte, 30 d’abril del 2011

El túnel (fragment), d'Ernesto Sábato


El túnel (fragment), d'Ernesto Sábato

"...Fue una espera interminable. No sé cuánto tiempo pasó en los relojes, de ese tiempo anónimo y universal de los relojes, que es ajeno a nuestros sentimientos, a nuestros destinos, a la formación o al derrumbe de un amor, a la espera de una muerte. Pero de mi propio tiempo fue una cantidad inmensa y complicada, lleno de cosas y vueltas atrás, un río oscuro y tumultuoso a veces, y a veces extrañamente calmo y casi mar inmóvil y perpetuo donde María y yo estábamos frente a frente contemplándonos estáticamente, y otras veces volvía a ser río y nos arrastraba como en un sueño a tiempos de infancia y yo la veía correr desenfrenadamente en su caballo, con los cabellos al viento y los ojos alucinados, y yo me veía en mi pueblo del sur, en mi pieza de enfermo, con la cara pegada al vidrio de la ventana, mirando la nieve con ojos también alucinados. Y era como si los dos hubiéramos estado viviendo en pasadizos o túneles paralelos, sin saber que íbamos el uno al lado del otro, como almas semejantes en tiempos semejantes, para encontrarnos al fin de esos pasadizos, delante de una escena pintada por mí, como clave destinada a ella sola, como un secreto anuncio de que ya estaba yo allí y que los pasadizos se habían por fin unido y que la hora del encuentro había llegado.

¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que los separaba fuera como un muro de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable... No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad, o le había intrigado el lenguaje mudo, la clave de mi cuadro. Y entonces, mientras yo avanzaba siempre por mi pasadizo, ella vivía afuera su vida normal, la vida agitada que llevan esas gentes que viven afuera, esa vida curiosa y absurda en que hay bailes y fiestas y alegría y frivolidad. Y a veces sucedía que cuando yo pasaba frente a una de mis ventanas ella estaba esperándome muda y ansiosa (¿por qué esperándome? ¿y por qué muda y ansiosa?); pero a veces sucedía que ella no llegaba a tiempo o se olvidaba de este pobre ser encajonado, y entonces yo, con la cara apretada contra el muro de vidrio, la veía a lo lejos sonreír o bailar despreocupadamente o, lo que era peor, no la veía en absoluto y la imaginaba en lugares inaccesibles o torpes. Y entonces sentía que mi destino era infinitamente más solitario que lo que había imaginado..."

divendres, 22 d’abril del 2011

Cuu-cuuu-cuu, cuu-cuuu-cuu, cuu-cuuu-cuu


Colomers està ple de coloms, fins i tot massa, sobretot per als pagesos. Però d’entre tots els columbiformes colomersencs, en destaca, per una altra raó, un que no és de casa, sinó d’origen forà, si és que es pot parlar de dins i fora en referir-se als espais aeris de les aus.

Es tracta de la tórtora turca (Streptopelia decaocto), un ocell vingut de l’Europa sud-oriental i sedentaritzat des de la costa catalana a partir dels anys setantes. Caracteritzat per mig collar negre a la part posterior del coll, nia en arbres propers als humans, des dels quals acostuma a cantar cada dia en començar a clarejar, un cant tant més escandalós com més les temperatures obliguen a dormir amb balcons i finestres oberts.

A Colomers, si anys enrere, a casa, ens despertàvem a toc de gall, ara ja en fa uns quants que ho fem sentint, durant uns vint o trenta minuts, de la primavera a la tardor, el cant d’una tórtora turca, que fa així: cuu-cuuu-cuu, amb l'accent a la segona síl·laba.

divendres, 15 d’abril del 2011

Sense suc però amb bruc




El bruc boal, arborimascle (Erica arborea) és un arbust alt i ramificat, sempre verd, que floreix, diferentment del bruc d'hivern, a començament de primavera. Ho fa generosament amb unes flors d’un blanc liliaci, amb olor semblant a mel, en brolles i clarianes de bosc.

Hom l’anomena també bruc de pipes perquè de la seva rabassa se’n fan pipes de fumar.
Aquest exemplar ha estat fotografiat a la muntanyola que uneix Gaüses i Pins, on els bruguerars entapissen vores de camins, marges i rostos.

divendres, 8 d’abril del 2011

Una falguera



El polipodi (Polypodium vulgare), o herba pigotera, és la falguera típica de parets i marges humits i ombrejats.
Les fulles o frondes es divideixen en pinnes, al revers de les quals hi ha, formant dos rengles paral·lels al nervi mitjà o raquis, els sorus rogencs o taronges, amb els esporangis. La tija subterrània és un rizoma de gust dolç que ha estat emprat com a edulcorant i per falsificar l’arrel de regalèssia.
Aquestes frondes han estat fotografiades a dalt del Falguerís, al començament del camí frescal i humit que va cap al Cementiri.

diumenge, 3 d’abril del 2011

No sobreviuria la natura, sense amors impossibles



L'abellera aranyosa

No sobreviuria la natura, sense amors impossibles: aquest és, també, el cas de les abelleres o sabatetes, que, com totes les orquidàcies, imiten les femelles dels insectes pol·linitzadors.
Les abelleres són unes orquidàcies que es caracteritzen per un gran polimorfisme i un sovintejat hibridisme, la qual cosa no en facilita la distinció. Aquesta sembla una abellera aranyosa o de la passió (Ophrys sphegodes), reconeguda pels sèpals verdosos, el connectiu de l’estam agut, el label enter i brunenc, i la taca central violàcia o d’un púrpura negrenc.
Gràcies a les olors que desprenen i a les seves formes singulars, els mascles de determinades vespes les confonen amb femelles de la seva espècie: a partir d’una còpula impossible, doncs, els pol·linis de l’abellera s’adheriran al cap de l’abegot, el qual anirà pol·linitzant, involuntàriament i sense recompensa, les noves abelleres que cobejarà, frenèticament, el seu desig.
Sol trobar-se en prats secs, erms i brolles. Aquesta ha estat fotografiada a dalt del Falguerís, al començament de la calçada romana que va cap al Cementiri.

divendres, 1 d’abril del 2011

Txuu... ...txuu


Deu fer uns cinc o sis dies, gairebé coincidint, doncs, amb el canvi d’hora, que cap al tard, amb el sol tot just colgat, sentim el cant monòton i repetit del xot (Otus scops), un petit ocell nocturn que insinua, amb la seva arribada de l’Àfrica subsahariana i el seu cant aflautat, l’acostament de l’estiu, període en què roman a Catalunya per nidificar.
Instal·lat en arbres frondosos de jardins casolans o de riberals, és un ocell protegit per la seva alimentació insectívora.