divendres, 19 de juliol del 2013

19 de juliol de 1936 (AI DELS VENÇUTS!)





AI DELS VENÇUTS!
Fragment
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Josep Manuel López Gifreu

Gairebé tothom està d’acord que el cop feixista del 17-18 de juliol del 1936 fracassà, a Catalunya, per la  determinació, en gran part, de la CNT-FAI i la classe obrera, l’endemà 19 de juliol, a enfrontar-se als militars rebels. I que d’aquell fracàs i del seu èxit sorgí un pacte o equilibri de poder en què la Generalitat de Catalunya,   a través del seu president Lluís Companys, i la CNT-FAI consensuen, el 21 de juliol de 1936, un nou òrgan resolutiu i executiu que regirà els primers dies de la guerra i la revolució: el Comitè central de Milícies antifeixistes, amb participació de tots els partits i sindicats, amb la intenció d’integrar i dirigir la iniciativa revolucionària desencadenada a partir de l’intent militar feixista, fins a la seva dissolució del 27 de setembre de 1936 i la integració dels anarquistes i anarcosindicalistes al Govern de la Generalitat.

Perquè, com afirma Pierre Vilar: «Els dies 19 i 20 de juliol de 1936, en una de les ciutats més grans d’Europa, forces obreres organitzades, armades, van adquirir, a causa del fracàs d’un moviment militar, una mena de dret a realitzar ‘la revolució’. I l’utilitzen. En nom d’una doctrina anarquista marginada en altres indrets, i en companyia d’un comunisme ‘esquerrà’ en lluita amb les tàctiques stalinianes del moment. Es pot pensar el que es vulgui (personalment no en penso res de gaire bo) del paper que aquestes pretensions revolucionàries van representar en la consolidació d’una defensa de la República.»

Amb independència del caràcter que donem a la relació entre el Govern de la Generalitat i el nou Comitè central de Milícies antifeixistes: «dualitat de poder» (Broué i Témime), «duplicitat de poders» (Agustín Guillamón) o «dualitat funcional» (Martín Ramos), és indubtable que, mentre la Generalitat intenta guanyar temps i recuperar l’alè polític, les forces obreres no s’hi repensen gaire a gestionar, gràcies a aquest nou òrgan, el món del treball i el món de la guerra i l’ordre intern.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Què sap l'amor de llengua!: una carta d'amor en llengua jukagir (ULISSES 1, pàg 93)


Vaig conèixer aquesta carta a la pàgina 93 d'aquest volum, encara que amb el nom de la tribu erroni: jugakir en lloc de jukagir, durant l'any 1978 


La carta va ser escrita a principis del segle XX per una jove iukaghir o jukagir, tribu de la Sibèria nord-oriental que comptava entre 1000-2000 membres, alguns dels quals -no més d'un centenar- encara es comunicaven així a finals del segle XX.


 
 Carta d'amor en llengua jukagir 


Les figures umbel·liformes són persones: les dones tenen cues i les anques més amples; els rectangles oberts són cases; les ratlles encreuades, sentiments; les línies ondulades, pensaments.

La jove s'ha representat a ella mateixa (A) vestida amb una faldilla i amb un pentinat amb una cua (la sèrie de punts en la part superior de la faldilla), sola a casa (B-C) i fidel al seu compromís amb ell, com ho indiquen les barres creuades (D) sobre ella. El seu antic amant (E) viurà a l'esquerra en una casa (F-G) encara no acabada (les línies no cauen fina a baix) amb una altra dona (H), també vestida amb una faldilla i pentinada amb una cua, que ha guanyat el seu afecte. Encara que ella reconeix els estrets llaços que els uneixen, simbolitzats per la creu inscrita al quadrat (I) que hi ha entre ells, i fins i tot encara que presagia que aquests lligams es veuran recompensats amb el naixement de dos nens (J i K), sent l'amargor de la separació, expressada per una línia gruixuda (L) que va del cap del seu rival i baixa pel centre del pictograma. No obstant això, ella persevera en la seva passió, declarada mitjançant el gargot (M) que flota sobre el seu cap, encara que un altre jove (N) està enamorat d'ella.

Aquesta és la traducció lliure de la commovedora carta d’escriptura pictogràfica d'aquesta jove abandonada: 

"Estimat meu (E),

Segueixo fidel (D) al meu compromís amb tu, sola (A) a casa meva (B-C).

Reconec els estrets llaços (I) que t’uneixen a la teva actual companya (H) i que aviat poden donar el fruit de dos nens (J i K) a la teva nova llar (F-G), però segueixo sentint l'amargor de la nostra separació (L) per culpa seva.

No obstant això, persevero en la meva passió (M) per tu, encara que tingui un altre pretendent (N) que em desitja."

dijous, 4 de juliol del 2013

Vae victis!, “Ai dels vençuts!” (Brenne)



Vae victis!, “Ai dels vençuts!”

Brenne, cap dels gals sènons, després d’apoderar-se de Roma devers l’any 390 aC, davant la protesta dels romans durant l’acompliment dels acords de pau, segons Ab Urbe condita (5, 48, 9), de Tit Livi


L’historiador romà Tit Livi (mort l’any 17) conta, al llibre V d’Ab Urbe condita, “Des de la fundació de l’Urbs”, o sigui, Roma, com la ciutat, indefensa, fou assetjada uns 400 anys enrere (entre 387-390 aC, batalla d’Al·lia) fins a l’aparició de la fam i presa pels gals. Brenne, o Brennus, cap dels gals sènons, decidí aixecar l’encerclament de la fortalesa del Capitoli i retirar-se amb la seva host al cap de set mesos, a canvi d’un acord de pau pel qual els romans es comprometien a pagar-li un tribut de mil lliures d’or.
Tot i l’acceptació dels romans a pagar el convingut, durant el pesatge mostraren el seu desacord sobre la precisió dels pesos i les balances. Segons Tit Livi, Brenne reaccionà com segueix: “L’arrogant gal llançà la seva espasa en la balança i digué les insuportables paraules per als romans: Vae victis!, ‘Ai dels vençuts!’ ”
És cert que els romans no s’estigueren, però, d’allargassar la llegenda a favor seu: així, mentre Brenne els deia les ignominioses paraules, hom faria arribar un general romà, Marc Furi Camil, amb el seu exèrcit, que contestava Non aurum, sed ferro, recuperanda est patriae, “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria", alhora que atacava i derrotava els gals.
Sigui quina sigui la veracitat de tot plegat, des de llavors la frase de Brenne ha esdevingut una frase feta per recordar-nos que els vencedors no es compadeixen dels vençuts.

dimecres, 3 de juliol del 2013

"L'herba de Santa Margarida, tots els mals priva" (refranyer)




 Pericó vermell fotografiat en un prat de Pins, Vilopriu

El pericó vermell és una planta de la família de les gencianàcies. Aquests de les fotografies són de l’espècie Centaurium erythraea subsp majus, coneguda també amb els noms d’herba de Santa Margarida, herba de la febre, centaura, genciana o cintoria.

 Pericó vermell collit al Pedró de Colomers

La podem trobar en prats herbacis més o menys secs en els quals la bellesa de les flors -de simetria radial, amb cinc pètals de color de rosa intens oberts en estrella, i agrupades en corimbes- la delata com si s’hagués escapolit d’un jardí.
Precisament les flors han format part de la cuina i la medicina tradicionals: com a aperitiu, digestiu i contra la diabetis.