L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (55)

 

La coronació de Napoleó, 1808, de Jacques-Louis David (1748-1825)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Davant d’aquest espectacle de la destrucció general de tots els cossos, Omegar alça les mans agraïdes cap al cel: la seva vida, enmig de les runes de l'univers, li sembla un prodigi. A cada mirada que llança als enderrocs que l'envolten, es diu a si mateix que un Déu l'ha abrigat amb les seves ales. Aquest pensament desterrava de la seva ànima el terror que l'havia aclaparada; comença a creure que aquesta sotragada només és potser un llunyà preludi de la resurrecció dels morts. Ja l'esperança, que torna al seu costat, el consola: segueix el seu viatge, i arriba al lloc on hi havia hagut la capital de l'Imperi francès.

És allà que creia que escolliria un asil per a la nit, i s’hi recuperaria de les penes cruels que havia patit! Ai! que vana que era aquesta esperança! i com el temps porta canvis a les coses humanes. París ja no hi era: el Sena no s’escolava pas entre els seus murs; els seus jardins, els seus temples, el seu Louvre han desaparegut. D'un nombre tan gran d'edificis que cobrien el seu interior, no hi queda cap cabana esquifida on un ésser viu pugui descansar. Aquest lloc és només un desert, un vast camp de pols, la residència de la mort i del silenci. Omegar fixa els seus ulls sobre aquesta trista extensió, i veient-hi només cendres amuntegades, diu amb molta emoció:

—Són aquestes les restes d'aquella superba ciutat els més mínims moviments de la qual sacsejaven els dos mons? No hi trobo cap ruïna, una sola pedra sobre la qual pugui vessar les meves llàgrimes; i jo tindria por de veure morir la terra, aquesta tomba de l'home i dels seus establiments!

Mentre camina enterrat en aquests pensaments, descobreix a la llunyania una estàtua que s'havia escapat als seus esguards. Omegar es pregunta per quin miracle sobreviu sencera a tants monuments més duradors que ella, i les mateixes ruïnes dels quals han desaparegut. El camí que seguia el portava als seus peus; s'hi acosta, la contempla; jutja, pels diversos atributs que la decoren, que representa un antic sobirà dels francesos. La seva base està coberta d'inscripcions: les ressegueix, i llegeix aquestes paraules: “Vaig néixer sota el cel d'Àfrica; volia veure Europa: en passar per aquest lloc, vaig restablir aquest pedestal que el temps havia degradat.” Omegar llegeix en un altre lloc. “Lima va ésser el meu bressol; encuriosit per conèixer la segona Atenes, hi vaig trobar aquesta estàtua capgirada; la vaig aixecar, ajudat pels amics que em van seguir en aquest viatge.” Finalment, Omegar llegeix en un altre lloc: “Soc un estatuari nascut a les ribes del Ganges; vaig acampar dos mesos en aquest desert per restaurar aquest monument ben sencer.”

—Cal —diu Omegar— que el gran home del qual veig els trets sigui ben estimat per a la posteritat. Què! tants segles escolats, tantes revolucions que van fer oblidar fins i tot els noms dels imperis que brillaren a la terra, no han tingut el poder d'afeblir l'interès que aquest príncep inspira! La seva estàtua, objecte del culte i de l’amor dels homes, ha estat conservada per llur cura; el gènere humà l'havia presa sota la seva salvaguarda, i tots els estrangers que passaven per aquests llocs s'havien fet el sagrat deure de reparar-la! ah! Jo no marxaré d'aquí sense conèixer l'heroi que representa.

Busca amb impaciència el seu nom, les lletres gairebé s'hi han esborrat, aconsegueix llegir-les i descobreix que aquest gran home es deia Napoleó I. Aquest nom era conegut per Omegar, fins i tot sabia que aquest monarca era entre els seus avantpassats, va aixecar les mans respectuoses cap a ell, i li va dir:

—Oh pare meu! si és cert que els manes dels difunts són consolats pels homenatges que se'ls fan a la terra, rep encara aquest tribut de l'amor i del respecte dels homes; aquest serà l'últim, però el teu nom no podria viure més lluny en la memòria.

I dient aquestes paraules, rega amb les seves llàgrimes l'estàtua d'aquest gran home.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (54)

 

El triomf de la mort, 1562, de Pieter Brueghel el Vell (1525-1569)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT

Quan la virtut diu a l'home: “Puja al meu altar, destapa el teu pit, et vull sacrificar”, si ell es resisteix a les seves ordres, ella l’en castiga immediatament; lliura el seu cor als botxins imperibles, als remordiments que el turmenten, i que, acarnissats sobre llur presa, hi romanen aferrats i la segueixen fins a l'infern: però si vol obeir la seva veu, tan aviat ha pres aquest designi, la virtut agraïda porta la pau a la seva ànima agitada, dissipa les tempestes, i la seva veu, més dolça que la dels aduladors, li fa sense parar elogis que la veritat repeteix amb ella.

Omegar, sorprès, experimenta instantàniament aquests feliços efectes. El curs impetuós de les seves passions es modera i s'atura. Un dia dolç comença a penetrar en la seva ànima; hi reneix la calma, Omegar s'atreveix a baixar-hi, i a qüestionar-se a si mateix i les seves intencions. Orgullós de les respostes que en rep, mira el cel amb confiança. La memòria d'un Déu que regula l'univers, el consola. Que els àngels tocaran les trompetes que han de despertar els morts; que la terra s'esfondrà, que el sol i les estrelles s'apagaran, els seus ulls n’aguantaran l'espectacle amb valentia; Omegar és digne de presenciar l'últim dia de la terra.

Ja l’anuncien terribles presagis. De les profunditats de coves i caus surten sons lamentables i planyívols: hom sent en l'aire nombroses veus que gemeguen; totes les fulles dels boscos es belluguen totes soles; els animals espantats criden, fugen i es llancen als precipicis. Les campanes, brandades per una força desconeguda, escampen al lluny els accents lúgubres de la mort: hom diria que toquen la defunció del gènere humà. Les muntanyes s'obren i vomiten remolins de flames i de fum. Les onades de l'oceà es tornen lívides, i sense ésser esvalotades pels vents i les tempestes, rugeixen, es trenquen furioses contra les costes, fent rodolar cadàvers. Tots els cometes que, des de la creació, havien espantat els homes, s'acosten a la terra i enrogeixen el cel amb llurs cabelleres paoroses; el sol plora, el seu disc està cobert de llàgrimes de sang.

Aquests presagis no són pas enganyosos. El Senyor havia escrit als llibres del destí que preservaria la terra mentre el gènere humà tindria el poder de perpetuar-s'hi. Veu que Sidèria no sobreviurà pas a la fugida d'Omegar, i que l'única dona fèrtil entre els homes perirà. Lliure de les seves promeses i de les lleis que ell mateix s'imposava, Déu dona el primer senyal de la resurrecció dels morts. El cel hi respon amb crits d'alegria; l'infern en tremola; els seus habitants s'endinsen a les flames per amagar-s’hi. Els àngels situats als peus del tron ​​de Déu fan sonar les trompetes de l'últim dia, els estrèpits de les quals s’escolten fins als límits de l'univers. Immediatament els cossos que contenen substàncies humanes s'afanyen a retornar-les. Al nord, el gel es trenca per a oferir-los un pas. Sota els tròpics, l'oceà borbolla i les vomita a les seves costes. Surten de les tombes que s'obren, dels arbres que s’esberlen, de les roques que es trenquen, dels edificis que s'esfondren. La terra és un volcà immens del qual, a través d'una infinitat de boques, es llancen ossos i cendres.

A la vista de les tombes obertes, d'ossos sortits de les entranyes de la terra, de cendres humanes escampades per l'aire, Omegar està aclaparat pel terror; els seus cabells s’ericen, s'atura; tem trepitjar la pols que li sembla vivent. Enlairat constantment pels moviments ondulants de la terra, com si vogués sobre les onades, i sostenint-se amb prou feines, es recolza en un arbre, l'aferra entre els seus braços, tanca els ulls i es resigna a la mort, així com els navegants que, incapaços ja de lluitar contra la tempesta, i lliurant llurs veles a la fúria dels aquilons, pàl·lids i tremolosos, esperen l’onada que els submergirà o els esclafarà contra les roques.

Tres hores són suficients per a l'erupció de les restes humanes, de tant violenta i ràpida! tan bon punt Déu, que sap el nombre d'àtoms de l'univers, i la mirada del qual travessa els replecs més delicats de la natura, veu que la terra ha lliurat les cendres dels homes, vol que reposi. Immediatament l'oceà torna a cridar les seves onades desbordants i furibundes a les seves ribes: els vents volen, es precipiten els uns sobre els altres, i retornen rugint a llurs cavernes. Un silenci tètric segueix aquesta tempesta universal; Omegar està meravellat de viure encara, no s'atreveix a creure en el retorn de la calma. Escolta!... Cap soroll no li fereix les orelles. S'allunya de l'arbre que abraçava, i s'atreveix a fixar els ulls sobre els objectes que l'envolten. O sorpresa! estan tan desfigurats que amb prou feines els reconeix; les despulles humanes, en sortir dels cossos que les retenien, els han mutilat o destruït. Aquí, les muntanyes han perdut la meitat de llurs bases, i semblen suspeses en l'aire. Allà, pobles sencers han desaparegut sota les cendres que els cobreixen. A tots els llocs consagrats a l’enterrament dels homes, s'han obert avencs terribles. No hi ha arbres, ni plantes, ni roques, ni edificis que siguin sencers, i que no presentin figures espantoses o estranyes.

Estació meteorològica a Colomers

Estació meteorològica NATIONAL GEOGRAPHIC 7in1 Bresser Wifi 9080600 situada a COLOMERS

Es poden consultar les dades en aquests tres enllaços:

https://app.weathercloud.net/d0240061687#profile

https://stationsweb.awekas.at/index.php?id=35273

https://www.wunderground.com/dashboard/pws/ICOLOM101

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (53)

Església de Sant Cristófol de Fonolleres

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (fi del cant)

Omegar no va tenir temps de pronunciar aquestes últimes paraules, Adam les havia endevinat. Amb els braços estesos cap al cel, exclama:

—Oh Déu meu! l'home creat per tu no ha canviat! el retrobo encara tal com era jo mateix, sempre presumptuós quan promet, i el més feble dels éssers tan bon punt actua.

Llavors pren les mans d'Omegar, i continua així:

—Si tornes a veure Sidèria, només voldrà primer adreçar-te una sola paraula, i aturar-te un sol dia. Li rebutjaràs aquests favors lleugers, tu que cremes per infringir per a ella la meva interdicció i les ordres del Senyor? Després d'haver passat tots dos el primer dia sense perill, serà més perillós concedir-li els dies següents? La impunitat et retornarà la gosadia; m'acusaràs d’ésser un fals profeta, i dormiràs ple de confiança a les vores dels precipicis més horribles. Em promets, és cert, el coratge més intrèpid, i et reconec aquesta justícia, tu creus en la bona fe dels teus juraments. Però aprèn per tu mateix a conèixer la teva feblesa: absent com és, Sidèria combat el teu deure en el teu cor, ella és més forta que el teu Déu, el teu propi interès, el crit de la teva pietat per a mi, i vols resistir-la, quan gemegant, plorant, retenint-te en els seus braços, ella estarà disposada a morir pel seu dolor! Ai! lluny d'Eva, hauria mort abans que violar una sola de les lleis que Déu m'imposà. Van ésser les seves llàgrimes les que em perderen. Estimat Omegar, tu no evitaràs pas el mateix destí. Finalment, quan el cel et concedirà el coratge que em va faltar, qui sap si no voldrà negar a Sidèria el plaer de tornar-te a veure, si no vol que ella ignori fins i tot l’ordre que et separava d'ella! Ai! fill meu, t’ho suplico, no deixis aquesta gran acció a mitges. És el meu darrer consell. La justícia divina em torna a cridar a les portes de l'infern; rep el comiat del teu pare. Tornaré a començar segles de turments, o et veuré demà amb la meva raça a l'eternitat.

El pare dels homes pronuncia aquestes paraules amb una veu lúgubre, i desapareix de seguit.

Omegar roman immòbil, esmaperdut, privat de qualsevol sentiment, sense escoltar ni veure. És com si no existís; ignora en quins llocs respira, qui era aquell qui li acabava de parlar. Només sap que és infeliç, i que ha de témer de conèixer-se a si mateix: un somni espantós de l'ànima, però menys terrible que el deliri de despertar-se. A mesura que la llum entra a la seva ànima, sent el retorn de les seves penes amb la mateixa força que si les visqués per primera vegada. Està furiós, es calma, es desespera, plora, es penedeix dels seus juraments, els vol violar.

—No crec —deia— en aquest caprici bàrbar d'un Déu que faria dependre el destí de l'univers de la meva desgràcia; no em va pas consultar per a crear la terra. Que disposi sense mi del seu treball!

Omegar afronta tots els perills que se li han predit, reprèn el camí de casa seva; però avança amb una lentitud extrema. El pes dels remordiments que l’aclaparen alenteix el seu pas. Sent que ho ha perdut tot, fins i tot l'esperança de la felicitat.

—On vaig —es diu a si mateix—? Vaig a buscar Sidèria, i compto retrobar en ella els encants que jo adorava, aquella calma de la innocència, aquella pau de la felicitat que m'agradava llegir als seus ulls, aquella alegria que feia esclatar a la meva vista, i que es dibuixava en els seus moviments més petits. Ai! li portaré els meus remordiments, les meves inquietuds, la meva planeta. L'hauré salvat de la mort; però veuré el verí del disgust consumir-la lentament, i potser algun dia la sentiré retreure’m la meva debilitat.

Colpit per aquest pensament, s'atura, i veu el pare dels homes a l'ombra espessa d'un roure vell, el dolor a la seva cara, les mans a les orelles que comprimeix amb força, el cos mig aclaparat pel sofriment, i amb la seva boca oberta, com si exhalés crits, el sent pronunciar amb una veu lamentable aquestes paraules: “Començo segles de turment de nou” [31]. Omegar, afectat, plora a raig. En el mateix moment Déu permet que la imatge de la seva posteritat es desplegui davant els seus ulls. Descobreix en una plana àrida, sota un cel fosc, els seus fills d'una forma esgarrifosa, tan cruels com deformes, fent-se una guerra atroç i perpètua; els veu asseguts al voltant de taules ensangonades, cobertes amb les extremitats de llurs germans, els trossos palpitants dels quals es disputaven i devoraven. Davant d'aquestes imatges horribles, retrocedeix terroritzat, jura obeir Déu en lloc d'infantar aquesta raça infame. Amb prou feines ha format aquest pla, que Omegar se sent animat per un nou coratge; està disposat a deixar Sidèria; però abans de fugir vol deixar-li un monument que l'informarà de la seva innocència. A la seva dreta veu les restes d'una columna tombada. Amb les runes escampades al voltant de la seva base, aixeca en el camí un altar en el qual amb l'ajuda d'una pedra tallant grava aquestes paraules amb grans caràcters: “Omegar no és pas culpable” [32].

Llavors es postra a terra i fa aquesta breu pregària a Déu:

—Oh tu que veus el meu dolor, si premies la virtut que s'immola, condueix Sidèria a aquests llocs perquè pugui llegir aquest escrit, i que no mori sense conèixer la innocència d'Omegar! I tu, pare dels homes, els turments del qual escurçaré, i vosaltres, manes del gènere humà que em demaneu la vida, doneu suport al meu coratge que vacil·la.

Digué, i sense demorar més temps Omegar reprèn el camí cap a la capital dels francesos, i renuncia a Sidèria. 

---

[31] En cursiva i sense cometes a l’original.

[32] En cursiva i sense cometes a l’original.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (52)

 

Creu esculpida en pedra davant de l'església de Sant Martí de la Mota

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

Aquesta pintura dels turments d'Adam esglaia l'ànima d'Omegar. El terror que sent està dibuixat en els seus gestos, en la seva cara. Mira amb estupor i pietat el desgraciat ésser que sobreviu a uns dolors tan llargs. Està tan afectat, que els ulls se li omplen de llàgrimes.

—Ai! —va dir—, hauria jo pensat que un bon Déu podria lliurar una feble criatura a suplicis tan cruels? Arran d'aquest exemple, jutjo quins turments em prepara la seva justícia; però com tu, jo sabré sofrir-los. Tu et volies perdre amb la mare dels homes. Jo seré, com tu, fidel a Sidèria, i tu mateix en el meu lloc, series tan generós com jo; ho vaig veure en els teus transports, amb el simple record de la teva desgraciada dona.

Aquesta resposta d'Omegar sorprèn el pare dels homes, que guarda un moment silenci, que interromp amb aquestes paraules formidables, que el dolent no s'atrevirà a meditar, però que seran per sempre el consol dels justos:

—Després de l'exemple de feblesa que he mostrat, he perdut, caríssim Omegar, el dret de contestar-te; ¿però que no pots saber com, tan bon punt comès el meu crim, vaig sentir remordiments, com un voltor famolenc, aferrar-se al meu cor i devorar-lo sense parar, sense poder-lo destruir; com durant el prodigiós cúmul d'anys que he sofert, cada dia, cada minut d'aquesta eternitat, volia retornar-me al moment de la meva culpa, per tornar a ésser amo de la meva voluntat i resistir les pregàries d'una dona massa estimada? Desitjos vans que renaixien a cada moment, que no podia ofegar, i que em consumien. El crim és ràpid, com un llampec; el penediment, etern. Ell em seguirà fins al cel, on si vols obeir els consells de la virtut, la teva victòria et posarà per sobre de mi i dels més grans homes.

—Ah! pare meu —reprèn Omegar—, que és lluny d’afalagar-me aquest excés de glòria! pot l'home aconseguir aquesta sublimitat de la virtut? Prefereixo ésser com tu. Poso el cel per testimoni, mai no t’he convertit en un crim la falta que has comès. Te la perdono encara, tingues per a mi la mateixa indulgència.

—Si et concedia aquest cruel favor —reprèn el pare dels homes—, jo seria el teu enemic, i seria el de Sidèria; car tu creus estimar-la en conservar-la. Insensat! la lliuraràs als anatemes d'un Déu venjador, a la fúria dels elements, a tots els flagells terrenals, a les atrocitats dels seus fills, que immergiran al seu pit llurs mans degotant amb la sang de llur pare. Sortiu tots dos de la vida, en lloc d'existir a aquest preu. I quina és aquesta mort la imatge de la qual t'espanta! serà per a Sidèria i per a tu l'absència d'un dia, el son d'una sola nit. No tindreu temps de baixar a la tomba, renaixereu immediatament coberts amb vestits immortals, i ascendireu junts al veritable Edèn, a la llar de la glòria i de la felicitat. Veuràs al mateix moment revifar-se les cendres escampades dels teus pares, aixecar-se tot el gènere humà, i beneir-te com el seu benefactor. Seràs sord als desitjos de tots els homes, que et conjuren per la meva boca a accelerar llur resurrecció. Han estat dormint en llurs tombes durant innombrables segles. Vols allargar l'imperi de la desgràcia i de la mort sobre la terra? Sí, si en el moment en què jo anava a desobeir el Senyor, hom m'hauria exposat com a tu les terribles conseqüències de la meva culpa, jo no hauria causat la desgràcia a la meva posteritat.

El pare dels homes, a qui Déu acabava de retornar la força de la seva veu, havia pronunciat aquest discurs amb tanta energia i vehemència, i la veritat s'hi mostrava amb caràcters tan impactants, que Omegar, sotmès, va prometre en el seu cor obeir. Aixeca les mans al cel, hi llança mirades doloroses, i fa l'ofrena d'aquesta gran acció a l'únic ésser que en pot donar recompensa.

—Les teves ordres bàrbares —respon al pare dels homes— seran executades; jo perdré la meva vida, però la mort és una benedicció enmig de tanta desgràcia. Jo només formulo un desig, i em podràs rebutjar aquest darrer consol? Si jo abandono Sidèria sense indicar-li que cedeixo al més imperatiu dels deures, ella creurà que el meu amor per a ella s'ha extingit; seré l'objecte del seu odi, em culparà de la seva mort, i potser farà l'últim sospir maleint el meu amor i el nom d'Omegar. Permet-me, pare meu, desfer el seu error. Juro que tan bon punt sabrà per la meva boca la decisió que ens separa, jo fugiré sense esperar la seva resposta i el seu comiat.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (51)

 

Sant Martí de Riudellots de la Creu

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

Aquest discurs d'Adam porta a l'ànima d'Omegar una llum terrible, de la qual intenta en va desviar els ulls; l'obsessiona, l'envesteix per totes bandes; cedeix gemegant davant el seu esclat, i respon al pare dels humans:

—Acabes de posar la corona als meus mals, i desafio els inferns conjurats per augmentar-los. Les meves il·lusions més estimades es destrueixen, veig davant meu la terrible veritat que em condemna. Soc culpable i ja no me’n defenso; però no seré un bàrbar, no consentiré la mort de Sidèria, ella viurà, la veuré; si he d’ésser el més desgraciat dels humans, ella eixugarà les meves llàgrimes, n’estimarà la causa. No, no l'abandonaré; siguis qui siguis, oh vell, mai no tindràs aquest poder.

Omegar, mentre pronuncia aquestes paraules, té els ulls esverats, els genolls se li dobleguen, la veu li tremola. Adam li respon sense torbar-se:

—Si digués el meu nom, no gosaries desafiar-me així. Ai! m'hagués estat més dolç obrir-te la meva ànima i els meus secrets; però esperava d'Omegar més obediència a les ordres del cel; un penediment més sincer de les seves faltes, menys feblesa en la desgràcia: com que m'he equivocat, no ets digne de conèixer-me.

Aquest retret que ofèn Omegar excita els seus curiosos desitjos. Comença a fixar els ulls atents sobre Adam; s'estranya de no haver-se sorprès pel gran caràcter de la seva figura, com hom hauria buscat en va en qualsevol mortal. Arrugues profundes li solquen la cara, els seus músculs secs travessen la seva pell transparent; les seves celles estan esvaïdes, el seu cap sense cabell és nu com l'ivori; hom el creuria el pare del temps i dels segles. En tots els seus trets hi ha l’empremta del seu llarg sofriment, el seu esguard ja no sap expressar res més que el dolor, i els gemecs de la queixa són els únics accents de la seva veu. Tanmateix, al seu front, pansit com és, la majestat de la natura humana respira i imposa el respecte.

—Si el teu nom —li respon Omegar— ha de tenir alguna ascendència sobre la meva ànima, callar-lo, és un crim que supera tots els meus. Et conjuro per tots els poders celestials a declarar-me qui ets, o quan un dia el jutge sobirà pronunciï el veredicte de la meva condemna, m'aixecaré contra tu, t'imputaré totes les desgràcies de la meva resistència, la teva negativa serà la meva excusa.

—Jo te'n privaré —reprèn vivament el pare dels homes—; però ai de tu si aquest nom que em demanes no canvia el teu cor. Estimat Omegar, no et vaig poder amagar la pertorbació dels meus sentits quan vas descriure sota la glorieta nupcial la joventut i els encants d'Eva als braços del seu marit massa feliç. Oh fill meu! em vas recordar els breus moments de plaer de la meva vida. Soc aquest desgraciat pare dels homes i de tu.

Tan bon punt que va arribar a l'orella d'Omegar el nom d'Adam, es  llança als seus peus, els abraça, hi roman immòbil i prosternat,  com si estigués sota la mirada de Déu. Qui podria descriure el tumult de sentiments que experimenta! Si queda glaçat d’un sant respecte davant la presència del pare dels humans, no ha pas oblidat que va demanar la mort de la seva dona i del fill que porta al ventre; no pot contenir els seus sospirs i els seus sanglots, la seva ànima és com un mar que tempestes contràries solleven en tots els sentits. Mil batalles l’esquincen; crida:

—Oh pare meu! quins moments t’enverinen per una sola ordre cruel!

No té la força per pronunciar cap altra paraula.

El pare dels homes aixeca Omegar; l’aguanta en els seus braços, rep les seves llàgrimes al pit, el consola. Com un lliri pansit per la calor devoradora de l'estiu, si la nit i els seus vapors humits refresquen l'aire, es dreça sobre la seva tija amb la set calmada, i reprèn el seu esclat platejat: així les paraules del pare dels homes endolceixen les penes d'Omegar, els núvols del seu front s'esvaeixen, i la seva ànima, més tranquil·la, pot escoltar el llenguatge de la raó i de la virtut.

Aleshores el pare de la humanitat li va dir:

—Ah! fill meu, quin dolor m'has causat quan m'has imputat la perfídia de voler-te esquinçar el cor, i d'haver-hi gaudit un plaer bàrbar! jo que t'estimo més tendrament que l'Abel, jo que no tan sols volia estalviar-te les penes que has de suportar en aquesta vida, sinó també sostreure’t de mals mil vegades més a témer, dels càstigs que Déu reserva per a la desobediència, tu saps l'única falta que he comès; tremolaràs en escoltar la meva tortura. Déu m'ha posat prop de les portes de l'infern, en una platja desconeguda, on visc solitari, on només veig els homes quan la justícia divina els precipita en aquests avencs, on només sento la veu humana quan aquests abismes s'obren i els crits que hi són comprimits s'enfilen a l'aire i em perforen les orelles. Oh terrible pena que m’és sempre nova, la durada de la qual igualarà la de la terra, però que tu pots acabar avui! Estimat Omegar, ai fill meu, no he vessat prou llàgrimes! Des que pateixo, les roques més dures s’han convertit en pols, els rius i les mars s'han evaporat lentament gota a gota, la brillant volta del cel s'ha entelat; sigues tocat pels mals del teu pare, obeeix les ordres del cel, la veu de la teva consciència, la pietat que t’exhorta a favor meu. He portat la desgràcia als meus descendents: si jo impedeixo que neixi una raça funesta, el meu crim s'esborra.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (50)

 

Sant Pere de Juïgues, restaurada església cristiana al costat del malmès mas Sobirà (avui can Güell), a l'antic alou de Juïgues, adquirit (~888) per Delà I d'Empúries per traslladar les vint-i-cinc famílies jueves que hi vivien a la ciutat de Girona i revitalitzar-ne l'activitat artesana i comercial, possible origen del Call jueu gironí

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

Omegar s'indigna contra aquest desconegut cada paraula del qual li clava un punyal al cor. Li llança mirades irritades i esclata la seva ira amb aquestes paraules:

—Ves a altres llocs a portar els teus oracles mentiders; no tindran pas el poder d'espantar-me. Quin és, doncs, aquest imperi que exerceixes sobre la meva fe? Potser penses que l'has subjugada? Quin teu error! Encara no sé qui ets; a la manera dels impostors, m’has amagat el teu nom, la teva pàtria. És cert que pretens ésser un enviat del cel; però creus que el teu testimoni sol m’hauria d’ésser suficient? Tens contra teu les contradiccions que deshonren les profecies d'Ormuz, els oracles escoltats per Idames, mil prodigis que he vist, la confessió de Forestan, retornat de l’estatge dels morts; quan hauràs fet obres tan grans; quan en la teva presència els temples lliuraran oracles, i que els morts sortits de les tombes confirmaran les teves paraules, llavors les teves amenaces podran espantar-me; llavors potser em plantejaré si m'he de sotmetre a les teves ordres.

El pare dels homes havia previst el furor d'Omegar; el disculpa en ell mateix, i encara el troba moderat en les seves queixes. LI respon:

—Un home que pensa com Ormuz no necessita fer prodigis, i em creuries si afavorís els interessos del teu cor. Enderrocaré, amb una sola paraula, els suports de la teva confiança. Són els oracles lliurats en presència d'Idames, els prodigis que has vist, l'aparició de Forestan, que et tranquil·litzen. Sàpigues que el geni de la terra va ésser l'únic autor d'aquests prestigis; és ell qui, amagat en un santuari, gosant imitar la veu de Déu, afalagava els desitjos del crèdul Idames. Va ésser ell qui, a la teva presó, et va oferir l'espectacle de les dones més belles de l'univers, i et va mostrar Sidèria en un personatge fantàstic. Va ésser ell qui va fer semblar fèrtil la plana d'Azas als ulls fascinats del Brasil. Finalment, va ésser ell qui, prenent els trets i la veu de Forestan, es va aparèixer a la seva filla per sotmetre-la als teus desitjos. Ei! com no vas caure en aquests artificis? Ell ha de perir si tu no dones al món una nova posteritat; era fàcil preveure que ell faria servir, per a l’èxit d'un himeneu que l’havia de salvar, els secrets que posseeix i tots els esforços del seu poder.

Res no és cert en la teva història excepte la predicció que el cel va fer a Policlet per consolar-lo, i els oracles d'Ormuz, que tu acuses en va de contradicció. Ah! ben lluny d’ésser obra de la impostura, he vingut de part de Déu per confirmar-te’ls. Sí, t’ho repeteixo en nom seu, del teu himeneu sortirà la més funesta de totes les races, serà per a tu la font de les més cruels desgràcies, si no t'afanyes a trencar-ne els nusos; però si renuncies a Sidèria, el teu himeneu esdevindrà, al contrari, el preludi de l'últim dia de la terra i de la resurrecció dels homes. L’acompliment de qualsevol d'aquests esdeveniments depèn de tu; però cal que arribi un dels dos, i Ormuz mai no va pretendre que havien de concórrer junts.

Encara ara, oh malaurat Omegar, el primer oracle d'Ormuz no ha començat a complir-se. Quins fruits amargs no has collit del viatge emprès per les ordres del geni de la terra? Cal que et recordi la deplorable mort d'Idames, el teu cap amenaçat pels Americans, la teva fugida precipitada, la resistència i els combats de Sidèria, els teus remordiments que van ésser la seqüela de l’amor satisfet, el terror amb el qual encara estaves colpit quan vaig venir cap a tu? Són aquests, digues-me, els brillants èxits que el geni t’havia promès?

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (49)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

—El cel vol la seva mort? —va continuar ràpidament Omegar.

—Potser —continuà Adam— Déu que et parla per la meva boca, Déu, que disposa al seu grat dels dies dels humans, vol que ella pereixi.

Amb aquesta resposta d'Adam, Omegar empal·lideix, vacil·la, fa un esforç per parlar, i la seva llengua es nega a expressar els seus pensaments. El pare dels homes deixa passar aquest moment terrible en silenci. Sap que la paraula no té el poder de calmar uns dolors tan cruels.

—Quin crim digne de mort ha comès Sidèria? —va dir Omegar amb l'accent de la desesperació—. Podria ésser que el cel condemnaria el nostre himeneu? És cert que en sorgiria una raça execrable? es complirien els oracles d'Ormuz?

—Malaurat! —va continuar el pare dels homes—, l’infant que serà el pare d'aquesta terrible posteritat, aquest infant que no hauria d'haver nascut mai, respira en el si de Sidèria.

Omegar, davant aquesta notícia, experimenta lluites furioses. Com onades que, cargolades per una tempesta, s'eleven fins al cim de les muntanyes més altes, i de sobte cauen per sota de les profundes valls, ara pren resolucions agosarades, i vol afrontar tots els perills, exposar-se a la ira del cel i patir les desgràcies del seu destí; adés, aclaparat pel pes de les seves penes, dèbil com un nen, està disposat a plorar. Finalment, es ruboritza de la seva debilitat, s'arma de coratge, i decidit a resistir el pare dels homes, li respon amb fermesa:

—El fill de qui soc el pare, en lloc de trencar els nusos que m'uneixen a Sidèria, els estrenyerà més; és un regal del cel, una penyora del seu favor, i el vull conservar. Què! jo no hauria conegut la felicitat de l'amor, si Sidèria no hagués desitjat d'Omegar un fill que endolciria els maldecaps de la seva solitud; i quan m'assabento que els seus desitjos s'han complert, tries aquest moment per ordenar-me una separació bàrbara! No l'obtindràs; no vull ni escoltar-te més, i corro a oblidar les teves ordres als braços de Sidèria.

—Atura’t —exclama de seguit el pare dels homes—. Quin projecte t'atreveixes a concebre? Assabenta’t, doncs, de les desgràcies que m'ha agradat amagar-te; però si m'obligues a revelar-t’ho, sàpigues que aquest infant portarà mans parricides sobre la seva mare i sobre tu, i que aquests crims atroços seran els menors dels seus crims. 

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (48)

 

Torre Ferrana de Sobrestany (Torroella de Montgrí)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT

Tan bon punt Omegar va deixar de parlar, tots els poders atents del cel van fixar llurs mirades en el primer home. Ignoren quin serà l’objecte de la seva missió. Només saben que esclataran els esdeveniments més terribles mai vistos des de la creació. Adam aixeca les seves mans al cel; invoca el Senyor, i li demana que es digni a inspirar-lo i a donar-li la força i els consells que necessita. Tan bon punt va formular aquests desitjos, un remolí de llum el va envoltar. És Déu mateix qui es presenta als seus ulls, brillant sempre amb la mateixa resplendor de joventut, tal com se li oferia sota els emparrats florits de l'Edèn. Adam reconeix el seu creador; l'adora, el seu cor s'omple d'alegria; però les ordres que rep el submergeixen en la tristesa. S'aixeca de pressa, se li dibuixa el terror al front; tot el seu cos tremola; agafa amb por la mà d'Omegar, i l'arrossega lluny de casa seva, com d'un lloc fatal on l'aire s'hagués enverinat.

És en va que Omegar vol retenir-lo, en representar-li que Sidèria els està esperant; li respon amb una veu espantada:

—Segueix el teu guia, o t’amenaçaran les més grans desgràcies.

Tots dos caminen en silenci cap a aquella famosa ciutat que va ésser la capital de l'Imperi francès. Omegar no s'atreveix a interrogar el pare dels homes. Adam té por de complir el ministeri que Déu li ha encarregat. Tan bon punt són separats de Sidèria per dues hores de caminada ràpida, s'aturen en un turó des d'on llurs ulls poden veure les llargues voltes del llit excavat pel Sena, el curs del qual els homes havien canviat.

El pare dels homes abraça Omegar, i vessa llàgrimes que ja no pot contenir més. I li diu amb una veu tendra:

—Podria ésser que el meu dolor no hagués esgotat les meves llàgrimes, jo, que, des de la mort d'Adam, havia comptat per elles cada moment de la vida, podria haver previst que els meus mals podrien augmentar? Ai! per què no estic encara a les portes de l'infern? Estic destinat a lamentar aquesta horrible estada! Omegar, t'estimo com el més estimat dels meus fills, són les teves penes les que ompliran la mesura de les meves. Jo només acabo de separar-te de Sidèria per sempre, Déu et mana que l’abandonis.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (47)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (final del cant)

He arribat. Aquesta habitació decorada, el vapor dolç que hi respirava, l'empolainament de Sidèria, tot aquest aparat em va sorprendre. M'apropo a Sidèria, la imatge d'Eva alimentant el seu fill m'atrapa la mirada, la qual encisa, i em provoca el desig de conèixer aquell a qui un vel m'amagava. Mai no hi ha hagut cap trasbals com el meu, a la vista de la mare dels homes als braços del seu marit. Tots els focs de l'amor es desperten al meu cor encara amb més violència que en aquest quadre admirable, reconec el bressol voluptuós on havia gaudit d'un somni tan dolç, on havia cregut veure Sidèria subjecta als meus desitjos. Eren els mateixos rams de flors, el mateix llit de verdor, el mateix reflex de la llum. Aquest objecte em retorna tot el meu entusiasme. L'aspecte d'Adam disposat a tastar les delícies de l'amor em va inspirar la seva audàcia. Sidèria, com la mare dels homes, tenia els ulls abaixats. Un agradable rubor li acoloria el front, i l'esperança del plaer li agitava el pit. Sense informar-me a quin Déu dec aquest feliç canvi, em vaig convertir en el marit de Sidèria. La terra en tremola d'alegria. A l'aire s'escolta un murmuri suau seguit de cançons melodioses; però, al mateix moment, l'astre del dia es va enfosquir, les imatges sagnants van enrogir el camí cap al firmament, i vaig veure el mateix fenomen diverses vegades. La tímida Sidèria n’està espaventada; jo mateix, que la consolo, estic esquinçat pel remordiment, com si fos culpable. Tanmateix, pot Déu permetre que els morts s'aixequin de les tombes per enganyar els homes? Forestan ha parlat, no és cap prestigi. Qui si no ell va posar les pintures del jardí terrenal sota l'altar! Qui més les hauria descobert a Sidèria! A més, res no anuncia aquesta destrucció de l'univers predita per Ormuz. Els aires són pacífics, l'astre de la llum encara no ha variat en el seu curs, la terra ofereix des d'aquell mateix dia una superfície somrient i em sembla rejovenida. Per què, doncs, no em puc defensar d'un sentiment de tristesa i de terror? Oh vosaltres que el cel ha conduït a aquests llocs, digneu dir-me’n la causa? torneu-me la calma, o si no la puc esperar, no us he dissimulat res, feu parlar la veritat; no tinc por d'escoltar-la.