Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
SEGON CANT (Continuació)
Amb aquesta notícia, m’assolà el terror. Com un home a qui
acaben d'ensenyar que camina per precipicis amagats, i que tremola a cada
moment per caure-hi, ja no s'atreveix a fer un pas més ni a quedar-se al seu
lloc, així estava jo desesperat per aferrar-me a la terra. Hauria volgut
traspassar els límits de l'univers, hauria volgut que una mà divina em
transportés de sobte als extrems del firmament. Desigs inútils dels quals vaig
reconèixer la follia. Preferia dubtar d'aquesta veritat horrible, fins i tot m’atrevia
a combatre-la per tranquil·litzar la meva ànima que ella turmentava, i vaig dir
a l'ésser singular que m'havia aparegut:
—Pot ser que la destrucció de la
terra sigui tan propera i tan ràpida? res no sembla anunciar aquest esdeveniment:
l'aire està tranquil. És que abans de la seva última hora la natura no en sentirà
l’aproximació ni en patirà els dolors de l’agonia?
—Oh! plagués al cel —em va dir— que jo m’hagués enganyat! però
aquesta veritat terrible brilla als meus ulls de totes bandes. Ei! com no hauria
de saber els destins de la terra, jo que soc el geni que presideix els seus
moviments, jo que, naixent amb ella, la vaig veure col·locar-se entre els
globus celestes i descriure la seva primera jornada al voltant del Sol, jo que el
Senyor va fer cridar immediatament al cim de la muntanya més alta d'Àsia per
dirigir-me aquest discurs!:
—Veus —em digué el Creador— aquestes
estrelles que poblen el firmament, són tants mons, i tots aquests astres tenen
cadascun llur geni que vetlla per conservar-los. T'he fet el de la terra;
coneixeràs amb les lleis que la regeixen els elements que la componen. Prolonga
amb les teves cures la seva joventut i els seus dies: has de viure tant com
ella, i la teva vida serà quasi una immortalitat. Els homes apareixeran davant
teu; però mentre que ells tornaran a viure per no morir més, la teva mort i la
de la terra seran eternes. He fixat en el llibre dels destins aquesta època
fatal del dia en què el gènere humà ja no tindrà el poder de reproduir-se.
Així parlà el Senyor.
Vaig oblidar aviat que la meva vida tenia un termini. Havia sobreviscut a les generacions que renaixien
constantment: la fecunditat del gènere humà em semblava inesgotable; creia que
era immortal. Finalment va arribar el moment en què aquesta il·lusió s’havia de
destruir:
—Només hi ha una única dona i tu que podeu avui perpetuar la raça dels humans. Si ella mor o si mors tu, la terra es dissoldrà, entrarà en el caos, i jo seré anihilat per sempre. El perill és extrem des que els homes, esdevinguts estèrils, ja no donen més víctimes contínues a la mort, la seva voracitat no és només una fam cruel, sinó que s’adreça sobre tots els éssers vius. Mentrestant, si poguessis escapar dels seus cops, i unir-te pels vincles del matrimoni a l’única dona que el farà fecund, tu posposaries el moment de la meva pèrdua; no és que jo encareixi el preu d’alguns dies d'existència, sabré morir coratjosament; vaig rebre dels homes aquesta lliçó tan difícil d'ensenyar. Però hom m’ha ensenyat que l'astre que ha de revifar els sols a punt d'extinció baixarà aviat sobre la nostra esfera per restituir a l'estrella del dia la seva calor i el seu primer esclat. Llavors, si la terra no fos destruïda, seria revifada pels nous focs del sol, seria despullada dels vestits de la seva vellesa per recobrar la seva roba brillant de primavera. Molts nens sortirien del gènere humà rejovenit, i jo tornaria a començar una segona vida. No és pas només alguns dies que afegiria als meus llargs anys, sinó un nombre infinit de segles. Abans de renunciar a aquesta esperança, pertorbaré tots els elements, esgotaré tots els secrets i les forces del meu poder, que són tan grans com les de la natura.
