diumenge, 17 de març del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (51)

 


Sant Matí de Riudellots de la Creu


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

Aquest discurs d'Adam porta a l'ànima d'Omegar una llum terrible, de la qual intenta en va desviar els ulls; l'obsessiona, l'envesteix per totes bandes; cedeix gemegant davant el seu esclat, i respon al pare dels humans:

—Acabes de posar la corona als meus mals, i desafio els inferns conjurats per augmentar-los. Les meves il·lusions més estimades es destrueixen, veig davant meu la terrible veritat que em condemna. Soc culpable i ja no me’n defenso; però no seré un bàrbar, no consentiré la mort de Sidèria, ella viurà, la veuré; si he d’ésser el més desgraciat dels humans, ella eixugarà les meves llàgrimes, n’estimarà la causa. No, no l'abandonaré; siguis qui siguis, oh vell, mai no tindràs aquest poder.

Omegar, mentre pronuncia aquestes paraules, té els ulls esverats, els genolls se li dobleguen, la veu li tremola. Adam li respon sense torbar-se:

—Si digués el meu nom, no gosaries desafiar-me així. Ai! m'hagués estat més dolç obrir-te la meva ànima i els meus secrets; però esperava d'Omegar més obediència a les ordres del cel; un penediment més sincer de les seves faltes, menys feblesa en la desgràcia: com que m'he equivocat, no ets digne de conèixer-me.

Aquest retret que ofèn Omegar excita els seus curiosos desitjos. Comença a fixar els ulls atents sobre Adam; s'estranya de no haver-se sorprès pel gran caràcter de la seva figura, com hom hauria buscat en va en qualsevol mortal. Arrugues profundes li solquen la cara, els seus músculs secs travessen la seva pell transparent; les seves celles estan esvaïdes, el seu cap sense cabell és nu com l'ivori; hom el creuria el pare del temps i dels segles. En tots els seus trets hi ha l’empremta del seu llarg sofriment, el seu esguard ja no sap expressar res més que el dolor, i els gemecs de la queixa són els únics accents de la seva veu. Tanmateix, al seu front, pansit com és, la majestat de la natura humana respira i imposa el respecte.

—Si el teu nom —li respon Omegar— ha de tenir alguna ascendència sobre la meva ànima, callar-lo, és un crim que supera tots els meus. Et conjuro per tots els poders celestials a declarar-me qui ets, o quan un dia el jutge sobirà pronunciï el veredicte de la meva condemna, m'aixecaré contra tu, t'imputaré totes les desgràcies de la meva resistència, la teva negativa serà la meva excusa.

—Jo te'n privaré —reprèn vivament el pare dels homes—; però ai de tu si aquest nom que em demanes no canvia el teu cor. Estimat Omegar, no et vaig poder amagar la pertorbació dels meus sentits quan vas descriure sota la glorieta nupcial la joventut i els encants d'Eva als braços del seu marit massa feliç. Oh fill meu! em vas recordar els breus moments de plaer de la meva vida. Soc aquest desgraciat pare dels homes i de tu.

Tan bon punt que va arribar a l'orella d'Omegar el nom d'Adam, es  llança als seus peus, els abraça, hi roman immòbil i prosternat,  com si estigués sota la mirada de Déu. Qui podria descriure el tumult de sentiments que experimenta! Si queda glaçat d’un sant respecte davant la presència del pare dels humans, no ha pas oblidat que va demanar la mort de la seva dona i del fill que porta al ventre; no pot contenir els seus sospirs i els seus sanglots, la seva ànima és com un mar que tempestes contràries solleven en tots els sentits. Mil batalles l’esquincen; crida:

—Oh pare meu! quins moments t’enverinen per una sola ordre cruel!

No té la força per pronunciar cap altra paraula.

El pare dels homes aixeca Omegar; l’aguanta en els seus braços, rep les seves llàgrimes al pit, el consola. Com un lliri pansit per la calor devoradora de l'estiu, si la nit i els seus vapors humits refresquen l'aire, es dreça sobre la seva tija amb la set calmada, i reprèn el seu esclat platejat: així les paraules del pare dels homes endolceixen les penes d'Omegar, els núvols del seu front s'esvaeixen, i la seva ànima, més tranquil·la, pot escoltar el llenguatge de la raó i de la virtut.

Aleshores el pare de la humanitat li va dir:

—Ah! fill meu, quin dolor m'has causat quan m'has imputat la perfídia de voler-te esquinçar el cor, i d'haver-hi gaudit un plaer bàrbar! jo que t'estimo més tendrament que l'Abel, jo que no tan sols volia estalviar-te les penes que has de suportar en aquesta vida, sinó també sostreure’t de mals mil vegades més a témer, dels càstigs que Déu reserva per a la desobediència, tu saps l'única falta que he comès; tremolaràs en escoltar la meva tortura. Déu m'ha posat prop de les portes de l'infern, en una platja desconeguda, on visc solitari, on només veig els homes quan la justícia divina els precipita en aquests avencs, on només sento la veu humana quan aquests abismes s'obren i els crits que hi són comprimits s'enfilen a l'aire i em perforen les orelles. Oh terrible pena que m’és sempre nova, la durada de la qual igualarà la de la terra, però que tu pots acabar avui! Estimat Omegar, ai fill meu, no he vessat prou llàgrimes! Des que pateixo, les roques més dures s’han convertit en pols, els rius i les mars s'han evaporat lentament gota a gota, la brillant volta del cel s'ha entelat; sigues tocat pels mals del teu pare, obeeix les ordres del cel, la veu de la teva consciència, la pietat que t’exhorta a favor meu. He portat la desgràcia als meus descendents: si jo impedeixo que neixi una raça funesta, el meu crim s'esborra.

diumenge, 10 de març del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (50)

 



Sant Pere de Juïgues, restaurada església cristiana al costat del malmès mas Sobirà (avui can Güell), a l'antic alou de Juïgues, adquirit (~888) per Delà I d'Empúries per traslladar les vint-i-cinc famílies jueves que hi vivien a la ciutat de Girona i revitalitzar-ne l'activitat artesana i comercial, possible origen del Call jueu gironí

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

Omegar s'indigna contra aquest desconegut cada paraula del qual li clava un punyal al cor. Li llança mirades irritades i esclata la seva ira amb aquestes paraules:

—Ves a altres llocs a portar els teus oracles mentiders; no tindran pas el poder d'espantar-me. Quin és, doncs, aquest imperi que exerceixes sobre la meva fe? Potser penses que l'has subjugada? Quin teu error! Encara no sé qui ets; a la manera dels impostors, m’has amagat el teu nom, la teva pàtria. És cert que pretens ésser un enviat del cel; però creus que el teu testimoni sol m’hauria d’ésser suficient? Tens contra teu les contradiccions que deshonren les profecies d'Ormuz, els oracles escoltats per Idames, mil prodigis que he vist, la confessió de Forestan, retornat de l’estatge dels morts; quan hauràs fet obres tan grans; quan en la teva presència els temples lliuraran oracles, i que els morts sortits de les tombes confirmaran les teves paraules, llavors les teves amenaces podran espantar-me; llavors potser em plantejaré si m'he de sotmetre a les teves ordres.

El pare dels homes havia previst el furor d'Omegar; el disculpa en ell mateix, i encara el troba moderat en les seves queixes. LI respon:

—Un home que pensa com Ormuz no necessita fer prodigis, i em creuries si afavorís els interessos del teu cor. Enderrocaré, amb una sola paraula, els suports de la teva confiança. Són els oracles lliurats en presència d'Idames, els prodigis que has vist, l'aparició de Forestan, que et tranquil·litzen. Sàpigues que el geni de la terra va ésser l'únic autor d'aquests prestigis; és ell qui, amagat en un santuari, gosant imitar la veu de Déu, afalagava els desitjos del crèdul Idames. Va ésser ell qui, a la teva presó, et va oferir l'espectacle de les dones més belles de l'univers, i et va mostrar Sidèria en un personatge fantàstic. Va ésser ell qui va fer semblar fèrtil la plana d'Azas als ulls fascinats del Brasil. Finalment, va ésser ell qui, prenent els trets i la veu de Forestan, es va aparèixer a la seva filla per sotmetre-la als teus desitjos. Ei! com no vas caure en aquests artificis? Ell ha de perir si tu no dones al món una nova posteritat; era fàcil preveure que ell faria servir, per a l’èxit d'un himeneu que l’havia de salvar, els secrets que posseeix i tots els esforços del seu poder.

Res no és cert en la teva història excepte la predicció que el cel va fer a Policlet per consolar-lo, i els oracles d'Ormuz, que tu acuses en va de contradicció. Ah! ben lluny d’ésser obra de la impostura, he vingut de part de Déu per confirmar-te’ls. Sí, t’ho repeteixo en nom seu, del teu himeneu sortirà la més funesta de totes les races, serà per a tu la font de les més cruels desgràcies, si no t'afanyes a trencar-ne els nusos; però si renuncies a Sidèria, el teu himeneu esdevindrà, al contrari, el preludi de l'últim dia de la terra i de la resurrecció dels homes. L’acompliment de qualsevol d'aquests esdeveniments depèn de tu; però cal que arribi un dels dos, i Ormuz mai no va pretendre que havien de concórrer junts.

Encara ara, oh malaurat Omegar, el primer oracle d'Ormuz no ha començat a complir-se. Quins fruits amargs no has collit del viatge emprès per les ordres del geni de la terra? Cal que et recordi la deplorable mort d'Idames, el teu cap amenaçat pels Americans, la teva fugida precipitada, la resistència i els combats de Sidèria, els teus remordiments que van ésser la seqüela de l’amor satisfet, el terror amb el qual encara estaves colpit quan vaig venir cap a tu? Són aquests, digues-me, els brillants èxits que el geni t’havia promès?

diumenge, 3 de març del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (49)

 



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (continuació)

—El cel vol la seva mort? —va continuar ràpidament Omegar.

—Potser —continuà Adam— Déu que et parla per la meva boca, Déu, que disposa al seu grat dels dies dels humans, vol que ella pereixi.

Amb aquesta resposta d'Adam, Omegar empal·lideix, vacil·la, fa un esforç per parlar, i la seva llengua es nega a expressar els seus pensaments. El pare dels homes deixa passar aquest moment terrible en silenci. Sap que la paraula no té el poder de calmar uns dolors tan cruels.

—Quin crim digne de mort ha comès Sidèria? —va dir Omegar amb l'accent de la desesperació—. Podria ésser que el cel condemnaria el nostre himeneu? És cert que en sorgiria una raça execrable? es complirien els oracles d'Ormuz?

—Malaurat! —va continuar el pare dels homes—, l’infant que serà el pare d'aquesta terrible posteritat, aquest infant que no hauria d'haver nascut mai, respira en el si de Sidèria.

Omegar, davant aquesta notícia, experimenta lluites furioses. Com onades que, cargolades per una tempesta, s'eleven fins al cim de les muntanyes més altes, i de sobte cauen per sota de les profundes valls, ara pren resolucions agosarades, i vol afrontar tots els perills, exposar-se a la ira del cel i patir les desgràcies del seu destí; adés, aclaparat pel pes de les seves penes, dèbil com un nen, està disposat a plorar. Finalment, es ruboritza de la seva debilitat, s'arma de coratge, i decidit a resistir el pare dels homes, li respon amb fermesa:

—El fill de qui soc el pare, en lloc de trencar els nusos que m'uneixen a Sidèria, els estrenyerà més; és un regal del cel, una penyora del seu favor, i el vull conservar. Què! jo no hauria conegut la felicitat de l'amor, si Sidèria no hagués desitjat d'Omegar un fill que endolciria els maldecaps de la seva solitud; i quan m'assabento que els seus desitjos s'han complert, tries aquest moment per ordenar-me una separació bàrbara! No l'obtindràs; no vull ni escoltar-te més, i corro a oblidar les teves ordres als braços de Sidèria.

—Atura’t —exclama de seguit el pare dels homes—. Quin projecte t'atreveixes a concebre? Assabenta’t, doncs, de les desgràcies que m'ha agradat amagar-te; però si m'obligues a revelar-t’ho, sàpigues que aquest infant portarà mans parricides sobre la seva mare i sobre tu, i que aquests crims atroços seran els menors dels seus crims. 


diumenge, 25 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (48)

 


Torre Ferrana de Sobrestany (Torroella de Montgrí)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT

Tan bon punt Omegar va deixar de parlar, tots els poders atents del cel van fixar llurs mirades en el primer home. Ignoren quin serà l’objecte de la seva missió. Només saben que esclataran els esdeveniments més terribles mai vistos des de la creació. Adam aixeca les seves mans al cel; invoca el Senyor, i li demana que es digni a inspirar-lo i a donar-li la força i els consells que necessita. Tan bon punt va formular aquests desitjos, un remolí de llum el va envoltar. És Déu mateix qui es presenta als seus ulls, brillant sempre amb la mateixa resplendor de joventut, tal com se li oferia sota els emparrats florits de l'Edèn. Adam reconeix el seu creador; l'adora, el seu cor s'omple d'alegria; però les ordres que rep el submergeixen en la tristesa. S'aixeca de pressa, se li dibuixa el terror al front; tot el seu cos tremola; agafa amb por la mà d'Omegar, i l'arrossega lluny de casa seva, com d'un lloc fatal on l'aire s'hagués enverinat.

És en va que Omegar vol retenir-lo, en representar-li que Sidèria els està esperant; li respon amb una veu espantada:

—Segueix el teu guia, o t’amenaçaran les més grans desgràcies.

Tots dos caminen en silenci cap a aquella famosa ciutat que va ésser la capital de l'Imperi francès. Omegar no s'atreveix a interrogar el pare dels homes. Adam té por de complir el ministeri que Déu li ha encarregat. Tan bon punt són separats de Sidèria per dues hores de caminada ràpida, s'aturen en un turó des d'on llurs ulls poden veure les llargues voltes del llit excavat pel Sena, el curs del qual els homes havien canviat.

El pare dels homes abraça Omegar, i vessa llàgrimes que ja no pot contenir més. I li diu amb una veu tendra:

—Podria ésser que el meu dolor no hagués esgotat les meves llàgrimes, jo, que, des de la mort d'Adam, havia comptat per elles cada moment de la vida, podria haver previst que els meus mals podrien augmentar? Ai! per què no estic encara a les portes de l'infern? Estic destinat a lamentar aquesta horrible estada! Omegar, t'estimo com el més estimat dels meus fills, són les teves penes les que ompliran la mesura de les meves. Jo només acabo de separar-te de Sidèria per sempre, Déu et mana que l’abandonis.

diumenge, 18 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (47)

 



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (final del cant)

He arribat. Aquesta habitació decorada, el vapor dolç que hi respirava, l'empolainament de Sidèria, tot aquest aparat em va sorprendre. M'apropo a Sidèria, la imatge d'Eva alimentant el seu fill m'atrapa la mirada, la qual encisa, i em provoca el desig de conèixer aquell a qui un vel m'amagava. Mai no hi ha hagut cap trasbals com el meu, a la vista de la mare dels homes als braços del seu marit. Tots els focs de l'amor es desperten al meu cor encara amb més violència que en aquest quadre admirable, reconec el bressol voluptuós on havia gaudit d'un somni tan dolç, on havia cregut veure Sidèria subjecta als meus desitjos. Eren els mateixos rams de flors, el mateix llit de verdor, el mateix reflex de la llum. Aquest objecte em retorna tot el meu entusiasme. L'aspecte d'Adam disposat a tastar les delícies de l'amor em va inspirar la seva audàcia. Sidèria, com la mare dels homes, tenia els ulls abaixats. Un agradable rubor li acoloria el front, i l'esperança del plaer li agitava el pit. Sense informar-me a quin Déu dec aquest feliç canvi, em vaig convertir en el marit de Sidèria. La terra en tremola d'alegria. A l'aire s'escolta un murmuri suau seguit de cançons melodioses; però, al mateix moment, l'astre del dia es va enfosquir, les imatges sagnants van enrogir el camí cap al firmament, i vaig veure el mateix fenomen diverses vegades. La tímida Sidèria n’està espaventada; jo mateix, que la consolo, estic esquinçat pel remordiment, com si fos culpable. Tanmateix, pot Déu permetre que els morts s'aixequin de les tombes per enganyar els homes? Forestan ha parlat, no és cap prestigi. Qui si no ell va posar les pintures del jardí terrenal sota l'altar! Qui més les hauria descobert a Sidèria! A més, res no anuncia aquesta destrucció de l'univers predita per Ormuz. Els aires són pacífics, l'astre de la llum encara no ha variat en el seu curs, la terra ofereix des d'aquell mateix dia una superfície somrient i em sembla rejovenida. Per què, doncs, no em puc defensar d'un sentiment de tristesa i de terror? Oh vosaltres que el cel ha conduït a aquests llocs, digneu dir-me’n la causa? torneu-me la calma, o si no la puc esperar, no us he dissimulat res, feu parlar la veritat; no tinc por d'escoltar-la.


diumenge, 11 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (46)

 


Adam i Eva en el Paradís terrenal (Wenzel Peter, 1745-1829) 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)


Sidèria, immòbil durant molt de temps, només surt del seu astorament per buscar el seu pare; li agradaria besar-lo, interrogar-lo, parlar de les recances i del dolor d'haver-lo perdut. Espera que no rebutjarà pas aquesta gràcia lleugera a la seva filla a qui adorava. El crida, però sigui que els morts obeeixen lleis rigoroses, sigui temen satisfer els curiosos desitjos dels vivents, els seus vots no es van complir. No dubtant més que havia desaparegut per sempre, va plorar-lo com si acabés d'expirar entre els seus braços: aleshores, encuriosida per veure els quadres dels quals esperava un èxit que afalagués els seus desitjos, va córrer cap al temple del palau. A la vista d'aquestes pintures, la seva sorpresa és extrema; creu que l'art les acaba de realitzar, de tan enlluernadors com en són els colors. El primer d'aquests quadres representa Eva i el seu marit sota la glorieta  nupcial: hom hi veu el pudor i el silenci que guarden l'entrada d'aquest asil. Un raig de llum que s'escapa entre les roses hi emet un dia suau i misteriós. Enmig d'aquesta glorieta, s'aixeca un llit format per flocs de verdor i de flors esfullades; Adam abraça la seva dona tan bella com devia d’ésser la filla primogènita de la terra: la condueix cap al llit nupcial; hom llegeix a la cara de la mare dels homes la dolça vergonya, el torbament del pudor i el plaer de cedir als esforços del seu marit.

El segon quadre representa el primogènit dels fills dels homes sobre els genolls de la seva mare, un tema senzill, on s'escampen mil encants. Eva, com la natura, només hi té una primavera. Als trets formats, afegeix la primera frescor de la infantesa, un contrast picant que hom no veu mai sobre el front de la bellesa que el Temps colpeja amb la seva ala lleugera, mentre que ella aconsegueix els seus tres lustres. Potser cap pintura no inspira un interès tan tendre: hom no hi pot veure, sense emoció, una esposa tan jove lliurada a la cura maternal. Contempla amb voluptuositat el seu fill que prem amb els seus llavis rosats un pit més blanc que els lliris del camp. No hi ha res més dolç que el seu somriure, més acariciador que els seus ulls, i el seu amor de mare es representa fins i tot en els moviments afectuosos dels seus braços.

Tot just Omegar havia acabat la descripció d'aquestes pintures, que Adam, tot emocionat, el va interrompre i li va dir:

—Omegar, oh fill meu, permet aquest nom que et dona la meva tendresa, atura't un moment i deixa'm descansar! Acabes d'obrir en el meu cor la font del sentiment que hi creia assecada. Ah! si em coneixies, tenia, com Adam, fills, una dona; vaig creure que els tornaria a veure, escoltar-los i a gaudir amb ells de tots els plaers d’un pare i d’un marit.

Amb aquestes paraules, calla, es recull, s'esforça per allargar les emocions que el seu cor experimenta; però, fugaces com el llampec que sorprèn l'ull i s'esvaeix, ja no hi són.

—Ah! —diu— que els plaers de l'home són de curta durada, ni tan sols pot fixar-los amb els seus records. Reprèn, fill meu, la continuació de la teva història! Ara estic tranquil, i et puc escoltar.

Aquest va ésser el segon quadre que va preferir Sidèria. L'encant del sentiment que expressava l’hi retenia lligada, i va fer sorgir en el seu cor el desig d’ésser mare, de viure i d’estimar-se en un altre ella mateixa.

—Què! —es va dir a si mateixa—, un fill rebrà de mi el nodriment i la vida! en els seus trets sempre tindré present la imatge del seu pare! Oh dia tan feliç, afanya't a néixer!

Digué, i lliurant-se sense reserves al plaer de plaure’m, es vesteix amb els mateixos adreços i els vestits que portava el dia del nostre himeneu. Embelleix la seva habitació amb diversos ornaments; hi crema perfums exquisits, i s'asseu en un divan entre les dues pintures que han d'explicar els seus desitjos; però sempre fidel al sentit del pudor, cobreix amb un vel el quadre del llit nupcial.

diumenge, 4 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (45)

 


Amb una façana renaixentista del segle XVI i una pallissa construïda, en part, sobre les restes d’una torre rectangular que formava l’angle SW del traçat de la muralla, Can Planiol, Foixà, ofereix un bon exemple de quan saber llegir no era una capacitat gaire estesa ni necessària


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)


No em va frenar ni la foscor de la nit, que començava a cobrir la terra, ni l'horror d'abandonar Sidèria; creia deixar-la per ella mateixa. Així és com excusava el meu crim: ximple com jo era, l'havia lliurada a la desesperació sola en aquest palau. Sense saber per on fer els seus passos, i sense poder romandre quieta, les imatges més fosques arriben al seu torn a espantar-la; finalment, creient-me devorat per les bèsties ferotges, impacient, desitja el retorn de la llum per buscar el meu cos sagnant i abandonar-se a la seva ràbia. Oh! que culpable vaig ésser! però jo havia perdut el seny. Tanmateix, aquest deliri dels meus sentits va començar a dissipar-se; retorno a mi mateix, com un home que es desperta tot commogut d'un somni terrible durant el qual s’ha cregut submergit a l'infern. S'examina, s'interroga; encara no sap si habita el sojorn dels vius o les morades fosques dels morts. Així que em va costar reconèixer-me: sorprès de trobar-me sol, de nit enmig del camp, pensava que un somni enganyava els meus sentits adormits. Quins maldecaps vaig tenir, quan vaig reconèixer la veritat!

—Oh cel! —em cridava—, en quines alarmes cruels s'ha d'enfonsar Sidèria!

Torno volant cap a ella; temo d’arribar massa tard per a salvar-la, s'estava morint. No li vaig amagar res; ella coneixia les meves fúries, els meus entusiasmes, els meus plans bàrbars. En lloc d'esclatar en retrets, s'apiadà de la meva feblesa, i amb tendresa va estrènyer les meves mans en les seves:

—Oh amic meu —em va dir—, si vols que visqui, no posis més el meu coratge a tan terribles proves! no les suportaria una segona vegada. Vas veure el greu que em sabia; va ésser amb dolor que em vas tornar a la vida. Que aquesta escena romangui per sempre present en el teu esperit; i si algun dia dissenyes plans semblants, deixa’t frenar per la imatge de la teva dona moribunda. Per què no està en el meu poder respondre als teus desitjos? he vessat moltes llàgrimes que t’he amagat; i si no les puc retenir en aquest moment, són els teus dolors els que m'afligeixen. Ploro, estimat Omegar, per oposar-te constantment cruels rebuigs. Esperem, t’ho suplico, que el cel s'expliqui. Creus que, si condemnés la meva reserva, permetrà morir en nosaltres l’esperança del gènere humà!

Sidèria va acabar amb prou feines aquestes últimes paraules; la seva veu expirava als seus llavis, estava tremolosa, angoixada. Vaig veure que el més terrible dels combats estava esquinçant-li l'ànima. Cansada de resistir-me, sucumbint sota tants esforços heroics, va fer, per llançar-se als meus braços, un moviment que va reprimir de cop, i pel qual es va voler castigar. Va agafar el punyal amagat sota el seu vestit: amb prou feines vaig tenir temps d'aturar el ferro que ja li tocava el cor. L'exemple d'un coratge tan gran, la por al perill que ella havia corregut, van tornar la calma als meus sentits. Em vaig avergonyir de la meva feblesa, i jo no vaig ésser pas indigne d'aquesta esposa virtuosa.

Vaig passar els dies següents en un descans tan perfecte, que em vaig creure per sempre a l’abric de noves tempestes; que podia pensar en Sidèria, i veure-la sense sentir ni entusiasmes ni combats; els meus desitjos estaven domesticats. Hauria previst mai que m'acostava a aquest moment que no gosava desitjar, i que havia de coronar la meva felicitat!

Un matí que jo estava absent, Sidèria va creure sentir uns sospirs que semblaven sortir de les voltes del palau, i que reviscolaven de moment en moment. Lluny d'espantar-se’n, va sentir aquella dolça pietat de la qual l'ànima no pot defensar-se davant la desgràcia; volia veure l’ésser desgraciat que pronunciava tons tan dolorosos. En el mateix moment la terra tremola, un espectre n’emergeix embolicat amb el sudari amb el qual hom embolcalla els morts a la tomba: descobreix el seu rostre. Sidèria, consternada, reconeix el seu pare.

—Sí, filla meva —li va dir—, soc Forestan, a qui deus el dia, i que no ha pogut sobreviure als teus comiats; vaig baixar a l'estatge de les ombres; aguanta les teves llàgrimes. Per desgraciada que siguis, no et toca pas a tu plorar pels morts. Torno a veure la llum per ordre del cel, escolta la seva suprema voluntat. Reprova el jurament que et vaig exigir: el meu respecte per a la persona d'Ormuz m'havia enganyat; però si la meva interdicció era criminal, ha fet esclatar la teva virtut. Retorno al teu marit els drets que tenia sobre tu; sigues feliç. Omegar ha de tornar abans que l’astre del dia hagi completat la meitat del seu recorregut. Si el teu pudor no s'atreveix a repetir-li les meves ordres, ves al temple d'aquest palau; trobaràs dues pintures sota l'altar que mira a llevant: exposa'ls a la seva mirada. En aquesta visió, sentirà que els seus desitjos es revifen, i coneixerà els teus. Amb aquestes paraules, l'ombra de Forestan es precipita al cor de la terra, i desapareix.

diumenge, 28 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (44)

 


Can Vila, Sant Marçal de Quarantella


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Jo havia arribat a l'últim grau de la més violenta de les passions: us diré fins a quins excessos em va portar? us amagaria les meves febleses si no us hagués promès ésser sincer. Havia sortit a fer la guerra als animals la carn dels quals em nodreix; cansat de mi mateix, aclaparat de problemes, menyspreant les preocupacions d'una vida que m'era odiosa, vaig trencar el meu arc i les meves fletxes. Després de vagar molt de temps per camins que no coneixia, vaig entrar en una vall deliciosa semblant a aquells jardins on l'opulència reunia les creacions més boniques de la natura. Em creia transportat al cel; a cada pas romania en un nou èxtasi; hom hauria dit que aquests llocs eren la residència de la voluptat; els ocells l’inspiraven amb cançons celestials, els rierols amb llur remor suau. La veia representada en diversos grups de marbre sota la imatge dels Cupidos que acaronaven nimfes mig nues. Jo no feia cap moviment que no fos un plaer. Si caminava, m'aixecava la terra i l'herba tendra que amb prou feines fregava. Respirava voluptuositat fins i tot a l'aire carregat de perfums: una glorieta, que em va semblar que servia de temple d'aquest deliciós estatge, estava tan coberta de flors que l'ull no podia veure la tija que les portava. Allà vaig descansar en un llit de verdor, on el son que feia temps que em fugia va arribar a pesar i tancar les meves parpelles. Quins moments vaig passar! Els somnis m'oferien la felicitat en mil formes variades; vaig veure la terra cobrir-se de nombrosos pobles, el treball, la indústria i la pau sadollar-los de béns, les belles arts distreure’ls amb delicats plaers. Mentre contemplava aquests grans espectacles, Sidèria es va presentar als meus ulls; ja no era aquella esposa severa que reprimia els desitjos del seu amant. Em crida als seus braços dient-me:

—Heus ací la posteritat de la qual seré la mare.

Amb aquestes paraules que em transporten d'alegria, em desperto. No, no va ésser un somni va; la veig al meu costat, tenint com a únic vestit els seus cabells esbullats. Dubto del prodigi, li poso les meves mans a sobre; sí, vaig sentir el moviment del seu cor i la calidesa del seu pit. Una il·lusió que només va durar un moment, i que en enganyar els meus desitjos em va posar furiós. Jo jurava que ella no seria la meva dona en va. Amb més velocitat que un voltor famolenc cau des de dalt de l'aire sobre la tímida coloma, em precipito cap a aquests llocs, decidit a sotmetre-la als meus desitjos. Ja no la temia, i em vaig atrevir a desafiar les seves llàgrimes per tocar-me. Ai! encara no era conscient de la influència que tenia sobre mi. Tan bon punt vaig veure a través dels vels lleugers del crepuscle l'habitació de Sidèria, els meus propòsits es van esvair, jo estava allunyat d'ella, i malgrat l'interval que me’n separava, ella ja se m’imposava. Què no haurien fet la seva presència, les seves pregàries, les seves mirades tendres, que m'haurien demanat misericòrdia, i els sagrats noms del seu pare i de la virtut que ella hauria invocat. Vaig sentir que m’era més fàcil morir que cometre un atac contra ella; temia sobretot que dugués a terme el pla d'apunyalar-se davant dels meus ulls. Aquesta imatge de Sidèria, banyada amb la seva sang, em feia estremir; vaig prendre el determini de deixar-la per sempre. Adeu, esposa massa cruel, estic molt lluny d'acabar els meus dies per a tu. Torno als llocs encantadors on creia posseir-te; un prestigi m'ha enganyat, sens dubte, però si torna a consolar-me, no viuré infeliç del tot.

diumenge, 21 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (43)

 


Església de Sants Just i Pastor de Pedrinyà, Crespià


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

No la vaig contestar; vaig sufocar el meu dolor al pit; veia que era inútil o perillós entendrir-la sobre la meva sort. Afectava indiferència amb ella. Em vaig prohibir fins i tot les efusions del cor, dolços plaers que m'havien consolat de la privació d'una felicitat més gran: jo només em podia queixar; em consumien els focs que els meus combats, la presència contínua de Sidèria, el seu amor que ja no m'amagava des que m'havia inspirat des de la reserva, només feien més devoradors; la nit no els podia calmar; al llit del meu descans, em turmentaven llargs insomnis en què jo respirava tots els ardors de l'amor en un somni roent. No podent viure més així, vaig canviar el meu comportament,  evitava Sidèria com a única causa dels meus mals. Tan bon punt l'alba aclaria les ombres de la nit, fugia lluny de casa meva, m’endinsava als boscos, pujava les muntanyes més altes; no tornava fins després que el cansament m'hagués esgotat. Va ésser mitjançant aquests esforços magnànims que sotmetia la més terrible de les passions. Així la mà que vol sotmetre un corser rebel, el llança sobre els solcs que la rella de l'arada ha esventrat profundament; es consumeix en esforços laboriosos, aviat blanqueja el mos del fre amb la seva escuma, la suor li regalima al llarg dels membres afeblits i el seu abrandament fogós s’esmorteix.

Per triomfar sobre mi mateix, només calia perseverar en aquest disseny valent; però Sidèria, que s'havia alarmat per les meves absències, avança un dia la meva marxa, dient-me:

—Què t'he fet, Omegar, per fugir sempre de mi? per què privar-me de l'únic bé que estimo? Oh! que injust ets, si em vols castigar pels meus rigors! Amb quanta cura i amor he intentat en va fer-me’ls perdonar; però m'has deixat d'estimar, i fins i tot dubto si no et soc odiosa.

Quan va acabar aquestes paraules, va vessar torrents de llàgrimes.

Ai! no vaig tenir la força per resistir el dolor de Sidèria, vaig oblidar les meves resolucions; aplaudeixo totes les seves queixes; reconeixia que era un bàrbar que no es mereixia els seus plors. Els vaig eixugar, no vaig abandonar el seu costat, i vaig recaure en tots els mals dels quals amb prou feines havia sortit.

Un estat tan violent no podia durar, les meves forces començaven a alterar-se, cada dia m'anava afeblint, i tan bon punt ho vaig sentir, va ésser un descobriment que vaig fer amb alegria; m'agradava dibuixar en els ulls de Sidèria el verí que em consumia. Per accelerar la meva pèrdua, em quedava al seu costat, trobava en aquest tipus de mort un plaer que plaïa a la meva venjança. Moriré, em deia; aleshores, veient la seva obra, ella es penedirà de la seva crueltat. Lamentacions inútils, que no escoltaré pas a la tomba, on els morts tasten el repòs que em fuig.

diumenge, 14 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (42)

 


Sant Miquel de la Roca (o del Portell), església gòtica troglodita en una cinglera del Fluvià


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

—Cel! —em va respondre—, t'odio! jo que soc infeliç només perquè t’estimo massa ardentment! Omegar! quin secret funest m'has demanat! La meva tendresa, amagant-te-la, t'estalviava les penes que m'agradava patir per a tu; però sento que seria culpable encara de callar. Els combats que he suportat m'han esgotat el coratge, i ja no tinc la força per resistir-te, tret que tu mateix no m'ajudis a reprimir els teus desitjos.

Després d'aquest discurs, em va portar a aquesta cova, on estàs assegut. Aquí és on el seu cor s'aboca amb plaer al meu.

—Saps —va reprendre ella— que després de la nostra separació, ordenada per Ormuz, Eupolis em va fer portar a la presó de la fortalesa, on vaig arribar sense forces i gairebé morint. Omegar! tu eres l'únic objecte del meu dolor; temia per a tu la fúria dels americans, que cremaven per vessar la teva sang. Sola, lliurada als pensaments més foscos, sentia amb tota la seva força el turment de la preocupació, més terrible que la mateixa desgràcia. Quan vaig veure les portes de la meva presó obrir-se com per voluntat pròpia, i va aparèixer el meu pare, seguit d'un desconegut:

—Filla meva —em va dir apretant-me al seu pit—, moriràs, si no et torno al teu marit! Jutja com t’estimo: accepto la teva marxa. M'exposo, amb Amèrica i el gènere humà, a totes les desgràcies predites per Ormuz. Tanmateix, pots tranquil·litzar el teu pare; conec la teva virtut. Ormuz ha trencat els nusos del teu himeneu. Jura'm respectar els seus últims desitjos.

—Vaig fer-ne el jurament a la cara del cel, en presència del meu pare i del foraster, a qui vaig veure somriure amb malícia. Potser creia que algun dia jo trairia les meves promeses; però es va equivocar. No, no seré una noia desnaturalitzada; no utilitzaré les benediccions d'un pare per a la seva ruïna; no seré l'homicida de la terra i dels homes; o, si ho pots pensar, aprèn, Omegar, a conèixer-me.

Amb aquestes paraules, descobreix sota el seu vestit un punyal que hi guardava amagat.

—Tan bon punt —va continuar— que la meva voluntat, ja tan feble, i que gemega per resistir-te, estarà disposada a cedir-te, previnc el moment del crim i em mato.

No us diré quines van ésser la meva sorpresa i el meu dolor, en va vaig intentar debilitar la seva confiança en les paraules d'Ormuz. En va vaig acusar els seus oracles de contradicció i d’impostura.

Què! —li vaig dir—, el cel no els ha negat? Has oblidat els prodigis que van afavorir la nostra fugida, els designis dels nostres enemics revelats, llurs esforços enganyats, Eupolis i els teus guàrdies submergits en un somni profund?

Aquests discursos no la podien commoure.

—Estrany a Amèrica, veig —em va dir ella—, que no coneixes Ormuz, no saps que va ésser venerat com a déu a Amèrica. Educada en aquest respecte per a la seva persona, creia en les seves prediccions malgrat el vel fosc que les envolta, malgrat els mateixos miracles que semblen contradir-les. Un prodigi em sorprèn menys que una mentida a la boca d'Ormuz. Així que no em posis més motius nous. Deixa de lluitar contra mi en combats en què només sortiries victoriós perdent la teva dona; satisfeta, ai! de respirar junts sota el mateix cel, de veure't, d’escoltar-te, hi cenyeixo els meus plaers. Sí, que els meus dies s’escolin així; dono fe al cel que hauré viscut la més feliç de les mortals.