Casado reconeix els confins de la nació!

 

Si alguna cosa ha demostrat Casado, amb les seves declaracions contra la llengua a les Illes, no és pas ignorància o incultura, ans al contrari, ha palesat, amb la utilització del secessionisme lingüístic per qüestionar la nació que defineix la llengua, un coneixement profund de la geografia i la història nacionals. Per això Casado no és cap perill, per a la pervivència de la nació, o, millor, no pas menys que els nostrats polítics catalunyesos, que, estudiats i viatjats, pretenen liderar el país des del desconeixement de la seva geografia-història, que volen dissimulada i amagada en la d’un altre país.

El Pirineu del baix Ter

 

Costa d’imaginar un incendi als Pirineus, per l’aparent inexpugnabilitat que transmet la serralada imponent, per l’extensió i l’altura, la qual considerem, per les temperatures baixes o moderades, inapropiada per als incendis. Però el Pirineu ha cremat, a la península de Cap de Creus, però també al Montgrí, un massís calcari al mig de l’Empordà que constitueix, amb les illes Medes, el relleu més meridional dels Pirineus orientals. En efecte, les roques de les muntanyes del Montgrí i de les Medes constitueixen un encavalcament sincrònic del Pirineu sobre la plana al·luvial de l’Empordà, dividida així, de manera natural, en dues comarques.

La consellera Tània Verge i totis!

Podem fer invents amb la llengua, de tots-totes a totis, passant per tothom-totdon...

Podem amagar o endolcir els antics contes i les antigues llegendes, plenes de violència, de classisme, de sexisme, de racisme, d'eurocentrisme...

Llengua i literatura, però, són elements de la superestructura, i, com aquesta en general, ambdues són, malgrat la seva relativa autonomia, miralls de l'estructura, reflexos, tardans -perquè els canvis superestructuls acostumen a anar darrera dels estructurals-, del pou profund on es cova la violència, el classisme, el sexisme, el racisme, l'eurocentrisme... reals en societats on regeixen la divisió i la lluita de classes.

Malgrat aquesta relativa autonomia, però, que els permet incidir en algun tema sectorial de l'estructura mateixa, són difícils canvis des de dalt com els que proposen aquests il·lusos pervertidors de la llengua i la literatura, si mantenim, és clar, l'estructura socioeconòmica que els genera i els determina.

Consellera, fer castells de sorra pot ser una habilitat puntual, però no és la solució de res, llamp me mau!

Panta rei, “tot flueix” (Heràclit)

 

Devem a Heràclit l'origen dels principis de la dialèctica que establiren Hegel i Engels al segle XIX i que, després de Lenin i Stalin, desenvolupà encara Mao Zedong.

Segons la majoria d’autors marxistes, la realitat és dinàmica a causa de la lluita dels contraris que la caracteritzen internament, i, d’acord a aquest realitat, han enunciat uns quants principis que descriuen aquest moviment dialèctic de la realitat.

Segons aquests autors, en qualsevol moviment trobem en primer lloc les característiques intrínseques, les quals Engels explicita en tres lleis que expressen les formes més generals del desenvolupament de la realitat, del desenvolupament dels tres nivells de la realitat: el desenvolupament natural (naturalesa), el desenvolupament històric (societat) i el desenvolupament del pensament (consciència).

La primera és la Llei del pas de la quantitat a la qualitat i inversament, amb la qual Engels expressa la forma del canvi: el ritme o la forma general del moviment.

La Llei de la interpenetració dels contraris és la segona, amb la qual Engels explica la causa del canvi: la necessitat i la base del moviment.

Amb la darrera, la Llei de la negació de la negació, Engels mostra el procés general del canvi: la direcció o el sentit del moviment.

Aquestes lleis, però, no menystenen les característiques extrínseques del moviment, les quals,  segons Lenin, confegeixen la Llei de la connexió universal: la interdependència general, les relacions múltiples entre les coses, la relació de cada cosa amb les altres, i, segons Stalin, la Llei de connexió universal o de totalitat: la interdependència general de tots els fenòmens o Lligam orgànic dels fenòmens, amb condicionament recíproc.

Doncs Heràclit, per a qui “totes les coses flueixen”, “res no és, tot esdevé”, “res no és fix”, bressola aquestes lleis encara que sigui d’escallimpantes en alguns dels pocs testimonis que tenim dels seus escrits:

Pel que fa a la primera llei engelsiana, la de la dialèctica entre quantitat i qualitat, la qual afirma que el canvi evolutiu és fruit de canvis quantitatius i viceversa:

“Totes les coses provenen d’una de sola i aquesta prové de totes les coses.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.”

“Les transformacions de foc són, en primer lloc, els mars. La meitat del mar és terra, l’altra meitat huracà.”

“Totes les coses es transformen en Foc i el Foc en totes les coses, com la mercaderia en or i l’or en mercaderia.”

Pel que fa a la segona, la de la dialèctica entre oposats, la qual fonamenta la realitat en la unitat i la divisió de contraris:

“La guerra és el pare i el rei de tots; ha convertit els uns en déus i els altres en homes, alguns en esclaus, d’altres en homes lliures.”

“Homer s’equivocava quan deia: ‘Que s’acabi la lluita entre els déus i els homes!’ No veia que estava demanant la destrucció de l’univers, perquè si la seva súplica fos escoltada totes les coses moririen.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia i que totes les coses neixen i moren amb la lluita.”

“Els homes no saben com allò que varia s’acorda amb si mateix. És una harmonia de tensions oposades, com la de l’arc i la lira.”

“Les parelles són coses senceres i coses no-senceres, el que és unit i el que és separat, el que és harmoniós i el que és discordant. L’un es compon de totes les coses i totes les coses provenen de l’un.”

“El bé i el mal són un.”

“Per a Déu, totes les coses són bones i justes, però els homes consideren que hi ha coses bones i coses dolentes.”

“Igual és el camí amunt que el camí avall.”

“Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, societat i fam; però adopta formes diverses, com el foc quan està mesclat amb espècies, i es anomenat segons el gust de cadascuna.”

“Per a nosaltres és bo el contrari.”

“El Sol no ultrapassarà la seva mesura; si ho fa, les Erínies, instruments de la justícia, el perseguiran i el trobaran.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia.”

I sobre la tercera, la dialèctica entre el nou i el vell, la qual permet la contemporaneïtat d’elements nous en el vell i d’elements vells en el nou:

“Els mortals són immortals i els immortals són mortals. L’un viu la mort de l’altre i l’altre la vida de l’un.”

“El foc viu la mort de l’aire, i l’aire, la mort del foc; l’aigua viu la mort de la terra, i la terra, la mort de l’aigua.”

“No pots trepitjar dues vegades el mateix riu, perquè les aigües noves flueixen sempre damunt teu.”

“El Sol és nou cada dia.”

“Caminem i no caminem en els mateixos rius: som i no som.”

En resum, per a la dialèctica materialista tot flueix per la lluita de contraris que conviuen units i s’oposen alhora, per això som i no som allò que ens pensem que som, perquè en el segon bany ni el riu amb les seves aigües ni nosaltres amb les nostres braçades som els mateixos que en el primer bany: és l’imperi del temps que la ciència no ha pas pogut refutar.

“Compte amb les faves!” (Pintagorres)

 

L’origen dels costums deu ser plural i divers, amb tantes explicacions, i més, com costums hi deu haver al mon, hagin desaparegut en l’antigor o siguin supervivents d’un cant remot. Qüestió diferent deu ser llur significació: semblaria, a priori, que més enllà de la funcionalitat pràctica concreta de cadascun, perquè alguna en devien tenir al començament, hi ha un pòsit sociocultural que els fa sorgir i que els manté vius, potser com a mecanismes d’identificació i cohesió dels grups humans en els quals sorgeixen. Així, si repassem les consignes que havien de seguir els membres de l’escola pitagòrica, a cavall de la matemàtica, la filosofia, l’esoterisme, el misticisme i la religió de la transmigració de les ànimes i la pecaminositat del fet de menjar faves, ens trobem amb uns costums de significació aparentment força banal que els pitagòrics havien d’observar a manera de regles d’identificació i pertinença a aquella secta fundada pel descobridor, demostrador i enunciador del famós teorema de Pitàgores: la hipotenusa d’un triangle rectangle és igual a l’arrel quadrada de la suma dels quadrats dels seus dos costats perpendiculars entre ells i adjacents a l’angle recte.

Heus aquí alguns preceptes d’aquella societat força secreta de cinc centenars d’homes i dones iguals i amb comunitat de bens i de vida, tots, de ben segur, relacionats amb tabús força més primitius:

Pitàgores, un filòsof que està a l’origen d’importants concepcions del platonisme i del cristianisme, no permetia als seus deixebles de menjar faves. Per què? Esporgant el Vides de filòsofs il·lustres de Diògenes Laerci hom arriba a les següents conclusions: que prohibia als seus seguidors menjar faves perquè causen flatulència; perquè l’abstenció de menjar-ne garanteix que els somnis no esdevinguin malsons; perquè s'assemblen als testicles, o a les portes de l'infern, i perquè s'empraven per a enregistrar els vots en els governs oligàrquics. El filòsof fou assassinat amb una quarantena de fidels -només se n’escaparen tres o quatre- pels seus adversaris polítics, els quals havien incendiat la casa on estaven reunits: i el mite s’arrodoneix amb un Pitàgores encalçat perquè pretengué fugir-ne fent tota la volta a un camp ple de faves les quals volia respectar i no pas trepitjar.

En resum, com afirma Émili Bréhier: “Les famoses prohibicions contingudes en el catecisme pitagòric (no menjar faves, no parlar a les fosques, no portar en un anell l’efígie d’un déu, no sacrificar cap gall blanc, etc) són tabús del gènere més vulgar; no cal buscar-hi, doncs, cap simbolisme moral, sinó signes suficients per distingir els membres de la secta de la resta dels homes”, amb el benentès, però, que això no significa que els conreadors actuals d’algun d’aquests costums -hi ha força gent a qui no agraden ni faves ni pèsols!- tinguin res a veure amb el pitagorisme. Compte amb les faves, doncs!

La realitat és aquí fora, plena d’estímuls

José Maria Valverde va considerar la sorpresa com la nova actitud amb què el pensament filosòfic preparà el començament de la seva historia a Grècia: “la sorpresa davant l’espectacle acostumat de la natura, amb el seu voltar de dia i de nit, d’estacions, de pluges -la sorpresa, segons el parer platònic, és l’origen de la filosofia-; no ja amb admiració muda o poètica, sinó amb una contemplació objectiva, oblidada de la persona mateixa del contemplador, i en un intent de trobar la clau única de tanta variació.”

Marx, en interrogar-se per la correspondència entre l’art grec antic i la formació social en què nasqué, va considerar que “La dificultat està en el fet que [les obres d'art gregues] continuen procurant-nos un plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, constitueixen per a nosaltres un model inaccessible”, la qual cosa el portà a interrogar-se sobre l’origen d’aquesta fascinació eterna.

Comsevulla, els humans tenim capacitat per a la sorpresa, la fascinació, l’entusiasme... davant de realitats amb les quals convivim quotidianament o ensopeguem en un moment concret: realitats naturals com les que proposa Valverde com a origen de les primeres preguntes i respostes filosòfiques o realitats socioculturals com les que proposa Marx com a generadores d’un art eternament clàssic.

Els objectes per posar a prova la capacitat de sorpresa són múltiples, són arreu, estan a l’abast de tothom, no fan vacances i n’hi ha de positius i de negatius: una pandèmia que no cessa per la irresponsabilitat d'exemplars humans de tots els sectors socials, un canvi climàtic generat per la depravació humana de la natura i que acaba de mostrar les seves conseqüències més terribles a Alemanya, els efectes devastadors d’un irresponsable amb una burilla a la península de Cap de Creus, les repressions polítiques, els desnonaments, però també la poncella d’un quiquiriquic, els saltirons d’una merla picotejant el terra humit, el raig d’aigua d’una font, les rajoles antigues dels anuncis de la xocolata Torras, les eines d’un ferrer esculpides en la llinda d’una finestra, una carxofa a l’hort, una magrana oberta, un dragonet en una lluminària, una cuca de llum en una fulla, els arabescos d’un escrit de l’àvia o del net, la veu i la música d’una cançó, la lectura d’un poema, i així seguint, permeten de pensar que no hi ha cap persona que hagi estat exclosa d’aquella capacitat que constitueix el paradigma de l’infant i que reconeix la vitalitat de l’individu fins al darrer dia, perquè l’infant és curiositat ingènua constant i la vida és interacció positiva amb allò que percudeix algun dels nostres sentits.

En resum, que el dia no et trobi distret ni indiferent, perquè hi ha prou belleses que reneixen de les cendres com perquè no et passin desapercebudes i algunes son culpables de portar la ment cap a especulacions que et fan veure les coses d’una altra manera de com les havies pensat: recorda, si no, que sabem que som cossos pesants o gravitatoris gràcies a la poma que va sorprendre Newton fent una becaina. En fi, tingues cura de la teva capacitat de sorpresa, i per tant també d’indignació, davant del món!

 

El pensament màgic i les segones intencions del pensament lògic

 

Aquella minoria que, de la Il·lustració ençà, va contrabalancejar el pensament màgicoreligiós que va dur a la foguera Giordano Bruno -i quasi Galileu- amb pensament fruit de la raó i l'experimentació, de la ciència en sentit ampli, ha esdevingut avui majoria. Tanmateix, la pandèmia ha fet aflorar deixes d'aquell pensament: volen vendre vacunes, aquest virus és mentida, semblen una cosa i en són una altra, etc. Són les cotnes del pensament revelat, el qual no pregunta mai perquè té sempre la mateixa resposta per a tot i per a tothom: es tracta de les segones intencions, dels altres és clar.

Txto delat?

Els humans som, alhora, efectes i causes de circumstàncies. Solem ésser, també els més autodidactes, fills de la realitat -social, educativa, etc- de l’època; solem ser, també els més passius, causes de les condicions que serviran de motlle -políticament, socialment, etc- del futur. Hi ha, però, qui és només efecte del mon circumdant i poca causa de gaire res més enllà dels closos familiar o laboral immediats. A aquests darrers els escauria fer-se la pregunta del pegot d’Ordis: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?", sense arribar, però, a voler dirigir la tramuntana amb una canya del riu Manol.

"Sin que se note el cuidado", tant pot servir per perseguir una llengua com per ensenyar-la

 

“Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” (José Rodrigo Villalpando, Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla, 29 de gener de 1716)

Que fa anys que ja està tot inventat, sobretot en el camp de les humanitats, no és una frase banal ni vulgar. Més aviat ens hauria de recordar com la memòria ens il·lustra més d’un cop l’actualitat amb exemples del passat els quals no han perdut gens de vigència, si més no després de certa adequació lògica al context contemporani. 

Aquesta reflexió ve a tomb avui a causa d’una praxi molt corrent entre la gent que forma part del vast àmbit de la pedagogia i l’educació, però no pas exclusivament. Qui no ha evitat de corregir de manera directa i, per tant, amb certa brusquedat contraproduent algú pel que fa a l’ús incorrecte de la llengua optant per una marrada subreptícia que inclou la correcció o la solució en la pròpia intervenció, sense que hom en pugui deduir cap mestratge no autoritzat o reconegut i, per tant, interpretable com abusiu o supremacista per part de la persona corregida? 

Doncs precisament això també és més vell que l’anar a peu. Ja ho practicava Alexandre de Selèucia El Gramàtic o Pelòplaton, que fou comentarista d’Homer i mestre de Marc Aureli (emperador romà entre 161-180 i important filòsof de l’estoïcisme romà en llengua grega). En efecte, Alexandre, gran retòric grec dels segles I-II, és recordat com el gramàtic que corregia qui enraonava malament sense renyar-lo ni deixar-lo en evidència, sinó emprant ell l’expressió correcta o introduint-ne una d’equivalent en la conversa. 

Així ens ho expliquen el mateix Marc Aureli: “10. D’Alexandre, el gramàtic, el fet d’abstenir-me de criticar i de no censurar d’una manera ofensiva els qui se’ls escapa algun barbarisme, algun solecisme o alguna expressió impròpia, sinó proposar discretament només el terme que cal dir sota l’aparença de resposta o de continuació de la mateixa idea amb nous arguments, o de discussió no ja sobre la paraula, sinó sobre el fet en ell mateix o mitjançant un altre suggeriment igualment adient i ajustat.” (Marc Aureli, Meditacions, Llibre I, 10, p3), i el filòsof Betrand Russell: “Les Meditacions de Marc Aureli comencen expressant el seu agraïment a l’avi, al pare, al pare adoptiu, a diversos mestres i als déus. Alguns dels deutes que cita són força curiosos... d’Alexandre, el gramàtic, [aprengué] a no corregir les faltes de gramàtica en els altres, i, en canvi, emprar les expressions correctes immediatament desprès que els altres haguessin emprat les incorrectes...” (Russell, Història social de la filosofia, vol I, p321). 

Doncs ja ho tenim, qui no ha fet mai de mestre així, sense no ser ni mestre?

Nyèbits!

 

Tot i ser persona de risc, no és la covid allò que em fa por, sinó més aviat l’estultícia vanitosa amb què hem pretès tractar-la. Perquè els indicadors actuals diuen que ningú ho ha fet bé: ni un govern que hi volia fer pàtria amb els sinistres personatges militars de sempre, ni un govern que hi volia fer pàtria des de la insuficiència competencial, però tampoc la societat civil, que ha estat incapaç d’exercir l’autoresponsabilitat, al marge de les obligacions i prohibicions que hom li decretava. I haurem d’afrontar la gestió de les conseqüències imprevisibles del canvi climàtic com nyèbits?