diumenge, 26 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (61)

 



Llinda del burros de Sant Feliu de Boada, Carrer Vilademunt, 7, amb una inscripció que Josep Pla explica i transcriu en català modern d'aquesta manera: "En una de les primeres cases del poble [Sant Feliu de Boada], sobre una llinda, s'hi pot llegir aquesta inscripció: 'Tinc un burro com aquest. (Es veu després de la frase un ase incís sobre la pedra.) A la quadra n'hi ha un altre, que fan dos. I vós, que mireu, que fan tres'. Ens trobem, com veu el lector, en la insondable rusticitat sorneguera de la pagesia." (Josep Pla, El meu país, pp 721-722)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria, havent desfogat així la seva ira, recupera sentiments més dolços. El pensament que Omegar és culpable li provoca un turment que no pot suportar. El combat, el rebutja, i per alleujar les seves penes, vol creure en la innocència del seu marit.

—Ai! —va dir—, sé del cert que la seva fugida és voluntària? i mentre l'acuso, qui sap si no es lamenta en un altre lloc d'estar separat de mi? Qui sap si aquell vell no és un enviat de Déu, qui, secundat pels poders celestials, l’ha obligat a abandonar-me, sense permetre-li d’informar-me de les nostres desgràcies comunes! Ah! quant temo que es compleixin les últimes paraules d’Ormuz! Déu reprovava el nostre himeneu, potser n’acaba de trencar els nusos fatals! Sí, aquesta és tota la veritat espantosa. Omegar ja no és el meu marit, i les meves desgràcies no tenen remei.

Amb aquestes paraules, guarda un silenci ferotge. Els seus esguards observen sempre els vestigis del seu marit, i no poden abandonar-los.

—Oh cel! —reprèn plorant—, això és tot el que em queda d'Omegar! M’és almenys avantatjós que aquests paratges salvatges no estiguin habitats, no hi perdré la pista dels seus passos. El perseguiré i l’aconseguiré, si encara em queden unes hores de vida.

Digué, i vol avançar, però l'excés del seu dolor acaba d'esgotar les seves forces. Els seus febles genolls es neguen a portar-la; vacil·la i cau inconscient sobre la pedra que Omegar havia aixecat. Sola, privada de qualsevol ajuda, Sidèria perirà! Oh massa feliç en els seus mals si la mort els escurçava! El despertar més terrible l'espera. Ella torna a la vida en el moment en què comença l'erupció de les despulles humanes, quan la terra, obrint les seves entranyes per totes bandes, llança les cendres dels homes a l'aire! Sidèria no sap en quins llocs respira; de vegades pensa que el son encadena encara els seus sentits, i que el desordre que veu és il·lusori i fantàstic; de vegades que ja no és entre els vius, que ha baixat a la casa dels morts, o a llocs propers a l'infern. Com un ésser que rebria la raó amb la vida, s'ignora a si mateixa, s’interroga a si mateixa, vol buscar en la seva consciència, en la seva memòria, allò que és, allò que era, però els seus esforços són en va. S'aixeca. La pedra que li servia de llit li atura la mirada. L'examina, en rellegeix la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable”, són per a ella un raig de llum que dissipa la nit en què la seva ànima està submergida. Es reconeix a si mateixa: totes les seves desgràcies es presenten al seu esperit alhora.

—Ai! —va dir sospirant—, m'agradaria que Omegar m'hagués vist gairebé morir sobre aquesta pedra on estava estirada! Ell encara diria que no és culpable!

Reprèn el projecte de perseguir-lo, fins i tot enmig del trastorn de la natura i dels mil perills als quals s'enfrontarà. Busca els vestigis que ell ha deixat. Però, oh dolor inesperat! ja no els troba. Com les onades del mar emergint de llur llit esborren els solcs dels carros i els passos del viatger impresos a la sorra de les costes, així s'esvaeixen les petjades d'Omegar; aquí, la terra, obrint-se, les ha esborrat; allà, les cendres dels homes, caient-hi a sobre, les ha cobert com la neu cobreix els guarets, quan l’hivern, assegut sobre els núvols foscos que la porten, l'escampa a mans plenes.

Sidèria només escolta la seva desesperació; furiosa, segueix a l’atzar el camí que es presenta; lluny de tenir por d’ésser engolida per la terra que es tanca i s'obre a cada moment, o d’ésser esclafada per la caiguda d'edificis i d’arbres, s'alegra dels perills que l'amenacen i només busca morir. Com una bacant embriagada del déu [36] de qui és sacerdotessa, qui, amb el tirs a la mà, els cabells esbullats, omple l'aire amb els seus crits, i corre colpejant-se el pit, es llança sobre les muntanyes, estrompassa els precipicis. Crida constantment Omegar; de vegades l'envolten remolins de flames, cau. Les restes dels edificis que s’esfondren de sobte la colpegen, la seva sang regalima de les ferides rebudes, el seu rostre, els seus braços i la seva roba n’estan tacats; ja no és aquella Sidèria l'única dona la bellesa de la qual era perfecta: està tan desfigurada que l'ull d'Omegar ja no la reconeixeria.

El retorn de la calma li salva la vida. Aquesta pau restituïda a la natura fa reviure el seu coratge, accelera els seus passos. Impacient, arriba a través dels seus desitjos a cada objecte llunyà que veu; com més s'acosta el sol al final del seu curs, més ella s’apressa. Com ell, li agradaria viatjar per l'univers en un dia i abraçar-lo amb els seus esguards. És amb dolor que veu les seves vores tocant l'horitzó, i ell mateix desapareix finalment dels seus ulls.

-----------------------------------

[36] Bacus: déu del vi, l’emblema del qual era el tirs, un bastó guarnit d'heura i de fulles de parra, i la sacerdotessa del qual era una bacant.

diumenge, 19 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (60)

 


Pou del sector meridional del Castell de Pontós, amb el brocal circular fet amb quatre peces de pedra allisada

 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

—M'hauria abandonat —va dir—, jo que vivia només per a ell, jo que, per seguir-lo, vaig deixar el meu pare, la meva pàtria i les companyes de la meva joventut! Si algun ordre celestial, que no conec, li havia exigit aquest sacrifici, per què amagar-me’l i fugir de mi com un culpable? La seva tendresa per mi no s'havia afeblit. No hauria volgut sostenir el meu coratge i consolar-me amb el seu darrer comiat? M'hauria lliurat finalment a la desesperació, a la mort, a la terrible sospita de creure’l un perjur? No ho puc pensar. Omegar haurà seguit, per arribar al palau, una ruta que desconec, i potser en aquest moment m'hi crida, i s’hi plany de la meva absència.

Ella vol tornar-hi, però abans de marxar d'aquest lloc, Sidèria l'examina amb un ull més atent. Observa si no hi queda algun vestigi d'Omegar. Ai! examen fatal que la il·lumina! De sobte, la seva cara empal·lideix, el cap s’inclina sobre el pit, els ulls se li omplen de llàgrimes.

—Se n'ha anat —va dir—, fuig de mi, ja no en puc dubtar més. Veig els seus passos impresos a la terra i girats cap a l'est en dret a la capital dels francesos.

Sidèria no té forces per pronunciar cap altra paraula; els seus ulls es mantenen fixos en les petjades d’Omegar, hom diria que vol morir mirant-les.

—Se n'ha anat —continua—! Ei! quin error el meu de pensar que se m'havia acomiadat! El pèrfid temia el meu dolor i les meves llàgrimes; ell no n’hauria suportat l'espectacle, jo l’hauria doblegat, bàrbar com és, o jo m'hauria mort als seus peus.

Sidèria roman en silenci durant uns moments: rumia diversos projectes en la seva ment.

—Només em queda una opció —va dir—; fa només quatre hores de la seva fugida. Aquestes empremtes, que no m’ha pogut amagar, em poden guiar. Vull perseguir-lo, atrapar-lo, i si és veritat que m'ha abandonat, sabré quins son els crims que he comès.

Digué, i més lleugera que els vents, sembla tenir ales. Amb la mirada fixa en les petjades d’Omegar, segueix fidelment la ruta que va fer, aviat veu la pedra que ell havia aixecat al camí. S'hi acosta, hi veu caràcters traçats recentment, reconeix la mà del seu marit. Se n’estremeix d'alegria, com si fos el mateix Omegar. Creu que la informarà de les causes de la seva partida, i tranquil·litzarà la seva ànima preocupada. Llegeix amb impaciència la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable” [35], al principi només van sembrar una trista foscor a la seva ment.

—No puc —va dir— entendre’n el significat; però són un sinistre presagi per a mi. Omegar afirma que no és culpable; jo no l'acuso de cap delicte. Ei! no era més urgent dir-me a quins llocs anava, per quin motiu marxava, si havia de tornar?

Sidèria rellegeix la inscripció; la medita. La fosca llum que conté en surt lentament, i es presenta als ulls de Sidèria.

—Ah! —va dir amb l'accent de la desesperació—, no entenc massa bé el significat funest d'aquestes paraules. Omegar m'abandona, és l'únic crim que ha comès, l'únic del qual tem que l'acusi; potser vol que en culpi el vell que l'acompanya, el cel. Què sé jo! M’aboca a totes les sospites, i sens dubte ell queda satisfet si jo el crec innocent. Així que en el moment d'una separació tan cruel, aquesta era l'única preocupació que l'inquietava! no tenia por d'esquinçar-me l'ànima, només tenia por de semblar culpable als meus ulls, i potser pretén, quan em travessa el pit, que sigui jo qui l'excusi i el planyi!

Amb aquestes paraules, va vessar torrents de llàgrimes, els quals no van alleujar el seu dolor.

Quant millor hauria estat ignorar la veritat que he vingut a buscar! No podent creure que Omegar m'hauria abandonat, hauria viscut sostinguda per l'esperança del seu retorn, i de vegades l'hauria esperat. Encara perdo aquesta dèbil esperança que m'hauria consolat.

L'excés dels seus mals la mostra insensible durant algun temps. Roman en silenci, immòbil; però la còlera supera aviat el seu dolor.

—Ell no és culpable —va dir—! Ei! no és ell qui m’ha portat a aquests deserts, l'horror dels quals només estimava per ell? No és ell qui m’hi deixa aquest dia privada de tot, sense una amiga que em pugui eixugar les llàgrimes? Tanmateix, sap que no sobreviuria a la seva fugida. Abans de deixar-me va haver de lliurar-me a la mort; aquests son els seus crims! i diu que no és culpable!

------------------------------------------------------------

[35] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 12 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (59)

Detall del relleu (amb un animal alat) de la imposta esquerra de la portalada gòtica de l'Església de Sant Feliu de Boada, d'origen romànic,



 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT

Com n’és d’admirable la varietat que el Creador va sembrar en les seves obres! Si l'ha escampada sobre la terra amb profusió, mortals, alceu els ulls, observeu el cel, la mateixa riquesa brilla al firmament. Amb quins focs diferents brillen els sols que l'il·luminen! Per quants moviments oposats són arrossegats a l'espai! Com es diferencien, malgrat llur nombre infinit, per les òrbites que descriuen, per llur forma i per llur esplendor! Aquí els planetes sempre coberts de flors i de fruits s'assemblen a jardins deliciosos, a camps elisis, els habitants dels quals semblen els déus de la natura. Allà, àrides i desertes, hi ha ruïnes que s'estenen pel firmament, munts de roques on rèptils verinosos i bèsties ferotges lluiten per menjar vil. Més lluny, sols d’una grandària immensa són foguerades de focs ardents, d'on brollen sense parar torrents de llum amb què inunden l'espai. En altres llocs, pàl·lids i gairebé extingits, només emeten una llum moribunda. Així Déu varia el destí dels homes.

Tan bon punt Omegar, submís al pare dels humans, va decidir abandonar Sidèria, el cel, tocat per la seva obediència, va començar a endolcir les seves penes. En va l'amenacen mil perills enmig de l'agitació de la terra, les ruïnes del món no poden colpejar-lo. Troba en el seu camí un monument que li pinta amb traços de flama l'amor que la posteritat conserva per a un heroi que formava part dels seus avantpassats. Aleshores una mà invisible el condueix a la casa de Tibès, on el creador que hi ve a viure amb ell, anuncia davant els seus ulls la resurrecció dels morts.

Que Sidèria va viure un destí molt diferent! Abandonada per Omegar, sense saber la causa d'aquest abandonament, sola en el dia més terrible de l'univers, amb quina velocitat recorre tots els graus de la dissort! Si l'esperança d'un destí millor ve a alegrar-la un moment, aquesta alegria pèrfida s'esvaeix immediatament, i la seva esperança enganyada esdevé el súmmum de la seva desgràcia. Així, el nauta que la tempesta llança al mig de les onades escumoses, i que neda amb esforç cap a les restes de la seva embarcació, en el moment que allarga els braços per agafar-les, una onada furiosa se l'emporta i l'arrossega fins al fons de l'abisme.

Sidèria, després d'acomiadar-se del seu marit, del pare dels humans, sent de seguida uns terribles pressentiments que li broten en l'ànima, i l'adverteixen de les desgràcies que l'esperen. Lamenta haver deixat el seu marit, i tement haver-lo perdut per sempre, li agradaria tornar-lo a veure. Se n'allunya a poc a poc, amb l'esperança que potser la torni a cridar. Se sorprèn que no hagi tingut el coratge d'escoltar, en presència d'un desconegut que no la coneix, la història de les seves debilitats. Es retreu la seva vergonya. Disposada a recular sobre els seus passos per revelar les pors que l'agiten, aquesta mateixa vergonya, més forta que ella, sempre la reté. Quan s'acosta a casa seva, creu que s'enfonsa en un abisme de mals. Té por del futur, i voldria aturar el moment present que fuig.

Ella entra al palau en el moment en què l’astre del dia marca l'hora desena del matí; prepara el menjar per als seus hostes amb un negligència distreta, com si s'hagués de perdre la cura que l'ocupa. El seu esperit està als llocs que ha abandonat. Segur que Omegar continua la història de llurs amors, completa aquesta història amb ella mateixa, que creu sentir de la boca del seu marit. Mentre dura aquesta il·lusió que endolceix el seu enuig, està tranquil·la; però amb prou feines ha jutjat que aquesta història s'ha d'acabar, Sidèria, preocupada, ja no es queda quieta, va constantment a la terrassa del palau, des d'on els seus ulls busquen Omegar, i el criden en va. El seu esperit s’esgota per endevinar la causa del retard que l'alarma; comença a témer aquest vellard, a qui inicialment havia vist sense desconfiança. Recorda amb por la seva aparició en aquests llocs deshabitats. El caràcter singular del seu rostre, les diverses passions que s'hi dibuixaven alhora, una barreja inexpressable de preocupació, de rigor i de pietat, Sidèria no entén per què totes aquestes coses que l'espanten en aquest moment, no l’havien afectat. Passa amb aquestes pors quatre hores, la durada de les quals li sembla infinita. És aleshores quan es desespera pel retorn del seu marit, i que vol anar al mateix lloc a buscar la veritat que tem. Hi va; durant el trajecte, els seus genolls tremolosos cedeixen sota d'ella. Sidèria arriba completament desconcertada a la cova on estava assegut el pare dels homes. Han desaparegut. La seva mirada abraça en un sol moment l'horitzó que l'envolta; Omegar no apareix davant dels seus ulls. Ella encara vol dubtar de les seves desgràcies.

diumenge, 5 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (58)


Fi de la terra (1939), de Dong Kingman (1911-2000)


 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (fi del cant)

Déu acaba de ressuscitar Tibès i la seva dona; només estan privats de llurs ànimes, que sempre errants en el sojorn de les ombres, tristes, inquietes, amb ganes d'animar els cossos dels quals foren separades, esperen amb impaciència aquest moment feliç. Omegar no es cansa de contemplar Tibès i la seva dona, creu ja veure’ls aixecar-se junts del llit de la mort; s'imagina llur sorpresa i llurs transports, i voldria ésser testimoni d'un espectacle tan dolç; adora, en aquesta resurrecció, la mà del Creador; jutja que el final de les seves penes no és lluny, que finalment els cossos de tots els homes s'organitzen així a l'univers, i que aquesta nit està dedicada potser a aquesta obra.

Aleshores, el rellotge de paret centenari, en tocar l'última hora del dia, desvetlla Omegar del seu somni. Aquests cops lúgubres que, tocats dotze vegades pel rellotge del temps, ressonen en el silenci de la foscor, l’afecten dolorosament. Diu amb una veu trista: “comença l'últim dia de la terra.”[34]

Es queda uns instants recollit, els ulls fixats en l'agulla de les hores, pensant que el temps, després d'haver-ho devorat tot, s'acabarà i donarà pas a l'eternitat: la tristesa s'empara de la seva ànima, és sensible al destí d'un nombre tan gran d'éssers propers a l'home, i la destrucció dels quals s'acosta. Ell mateix no dissimula que ha arribat la seva hora, i que la mort, per sorprendre'l, l'espera potser que descansi entre els braços del son: se la imagina al seu costat, recolzada a la seva dalla, tenyida de la sang de tots els homes, impacient de colpejar la seva última víctima. La solitud que l'envolta l'espanta, tremola d'horror, sent que l'home a punt de morir necessita un consolador. Les llàgrimes que vessa no l'alleugen pas; li agradaria que Sidèria, preocupada i conduïda pel geni de la terra, corregués als seus braços, i suportés totes les desgràcies predites pel pare dels homes caure-li pel cap!

—Però quins desitjos m'he format! —continua—. Com arribaria Sidèria a aquest lloc? he sabut massa bé com amagar-li la meva fugida; he posat massa distància entre ella i jo: potser, ai! mentre parlo, ella fa els darrers sospirs.

Aquesta imatge de la mort de Sidèria li esquinça completament l'ànima, gairebé caient en la desesperació; gira la seva mirada cap al cel, i prega a Déu:

—Oh tu que m'has conservat en aquest dia terrible, només visc per patir: escurça’m la vida; els meus mals han superat les meves forces. Si Sidèria encara respira, suavitza per a ella els horrors de la mort; pinta-li al mirall dels somnis tot el que jo he patit, el meu dolor, les meves lluites i les meves llàgrimes; l'he angoixada massa per demanar que encara m'estimi; només deixa-la morir sense odiar l'autor de les seves penes; és el desig del meu cor afligit. Digna't escoltar-me, o Déu meu! ja no rebràs més la pregària de cap mortal. Rebutjaràs els últims desitjos de l'home que t'implora?

Omegar, davant aquestes paraules, abaixa els ulls i els fixa en la dona de Tibès; se li pinta la serenitat al front, l'alegria interior i celestial que sembla expressar el seu rostre es comunica a l'ànima d'Omegar; el seu dolor es dissipa, el seu coratge reneix; implora al cel que li perdoni les queixes que se li han escapat, i sense voler accelerar els moments de la Providència, s'adorm tranquil·lament al seu pit.


[34] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 28 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (57)

 


L'Església de Sant Julià de Boada, encara que de datació incerta, és una de les joies del preromànic empordanès.


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Omegar examina aquesta habitació amb ulls atents, els atura en Tibès, que no és res més que un esquelet; observa el mausoleu, la inscripció del qual llegeix. Aquestes paraules: “Tu seràs encara la meva companya després de la teva mort.”, desperten sentiments dolorosos al seu cor. Els llegeix una segona vegada amb els ulls humits de llàgrimes.

—Així —va dir— jo hauria estimat Sidèria més enllà de la seva mort i fins al meu darrer alè: ells foren feliços junts; ells han gaudit d'una felicitat que amb prou feines jo he tastat.

Tanmateix, Omegar vol conèixer aquesta casa que creu encara habitada. És una esperança que no ha perdut. Agafa la llàntia immortal; passa a un gabinet on Tibès havia reunit les obres mestres del pensament humà: hi havia passat les hores més dolces de la seva vida, i després de la mort de la seva dona s’hi va consolar de viure encara. Omegar, recorrent amb els ulls aquests llibres que llur bellesa havia salvat de les voraces dents del temps, creia veure reunits davant seu els homes més grans de la terra.

—Heus aquí, doncs —va dir—, aquestes obres que l'home anomena tan vanament immortals; demà potser ja no existiran. Ah! que aquest univers pereixi, no em reca una casa que cau en ruïnes per totes bandes; però ploro per aquests escrits que la impremta rejovenia constantment, i que són tan bonics com si llurs autors els acabessin de publicar. Quina és, doncs, aquesta excel·lència d'un Déu que considera com a no-res les produccions de l'esperit humà i les lliura a la mort?

Omegar, incert si hauria d'acusar Déu de barbàrie, veu sobre la taula del gabinet un paper que Tibès havia escrit pocs dies abans de la seva mort, i que contenia aquestes paraules: “Aquí res no és digne dels planys dels savis: per què conservar els escrits sobre la terra i els astres, que aviat ja no hi seran? sobre l'home, la naturalesa del qual canviarà? sobre les llengües, que ja no es parlaran més? sobre Déu, que els genis més grans no han entès? Quina obra més magnífica que el sol sortit de les mans del Creador? perirà. Per què Déu, que no salvarà les seves obres de la mort, estalviaria les de l'home? ell és l'única bellesa de la natura.”

Omegar, impactat per aquestes grans veritats, queda confós per la vanitat de les coses humanes! la petitesa de l'home l'espanta, només veu Déu a l'univers; es fa una imatge sublim de la seva grandesa, de la residència que habita i de la felicitat que reserva als justos.

Omegar, sortint del gabinet de llibres, entra en una sala on el provident Tibès havia fet una pila considerable que les arts, que eren els fills de la necessitat, havien après a conservar. Tan bon punt recupera les forces esgotades, li ve la son, li toca les parpelles amb els seus dits pesants, i li fa respirar el vapor embriagador dels seus cascalls. Omegar, a punt de cedir a llur poder, recorda haver vist, sota el rellotge de paret centenari, un llit de repòs. Torna a l'habitació de Tibès, on feliços pressentiments l'atreuen, i l’adverteixen que des de la seva absència s'hi han produït grans prodigis. Durant aquest trajecte, s'inquieta sense saber quina causa afecta els seus sentits. En tocar el llindar d'aquesta sala, és afectat d'un terror sagrat, com si entrés al santuari de la Divinitat. Els primers objectes que li fereixen els ulls són núvols d'or i d’atzur que escampen els perfums més dolços, i que suren suspesos sobre el llit de Tibès i la tomba de la seva dona. Omegar, que es creu en presència de Déu, hi avança només lentament i amb un pas tímid cap al llit de Tibès; el busca amb els ulls. Oh espectacle prohibit! ja no el troba! un jove ha ocupat el lloc de Tibès; els colors vius li animen el seu rostre; de la mort només té la immobilitat. Omegar a penes creu els seus ulls; mira dins del taüt si la dona de Tibès encara hi respira: ella també ha desaparegut, o més ben dit, és ella qui, com el seu marit, ha recobrat el primer esclat de la seva joventut: els seus cabells rossos cauen ondulats cap al pit, i li serveixen de vestit; un tendre carmesí li acoloreix les galtes, el somriure li apareix als llavis, hom la faria adormida i lliurada a somnis agradables.

diumenge, 21 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (56)

 

Separació de la Llum i les Tenebres (després de 1554), de Pietro Faccheti (1539-1613), obra copiada de Francesco Salviati (1510-1563)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Des de la marxa d'Adam, Omegar no havia pogut vessar les llàgrimes, la desesperació les havia assecat dins seus ulls, es moria com una planta que els focs del sol han pansit; els plors que deixa anar, més dolços que la rosada, l'alleugen, el reanimen. El seu dolor, en exhalar-se, ja no pesa sobre la seva ànima oprimida; només li queda el cansament dels combats que ha lliurat. Abatut com un malalt que acaba de deixar una febre violenta, demana al cel com a gràcia final que guiï els seus passos cap a una cova o algun altre asil, abans que la nit l'hagi embolicat en la seva foscor.

Els seus desitjos són satisfets: deixant les muralles de París, Omegar veu, al mateix llit on el Sena va canalitzar les seves aigües durant tant de temps, una casa solitària i senzilla. Veient aquest asil que li presenta la Providència, Omegar sent entrar un raig d'alegria en el seu cor. Segur d'un recés per a la nit, frena la seva marxa, s’atura, es gira cap a la posta de sol, esguarda la natura i el sol, el qual, a punt d'acabar el seu curs, ja tocava les vores de l'horitzó. Aquest espectacle, que Omegar havia vist sovint amb indiferència, l’entendreix; pensa interiorment que potser aquest astre ja no tornarà a il·luminar més el món i s’extingirà per sempre a l'oceà. Fa el seu últim comiat al sol; li agraeix en nom dels homes els béns que mai no deixa d'abocar-los en el seu curs incansable; després, fixant els ulls sobre les ossades i la pols dels humans que cobreixen la superfície de la terra, els dirigeix ​​aquestes paraules:

—Oh homes, quin preu heu d’estimar! aquest astre, l'obra més bella del creador, i que els pobles adoraven com el Déu de l'univers, perirà, mentre que vosaltres renaixereu immortals sobre les cendres dels sols extingits.

Encara parlava, l'astre de la llum desapareix de l'horitzó, i el crepuscle no arriba com sempre per consolar la terra per la seva absència. No és que el sol hagi desaparegut; però la Nit, el seu enemic implacable, en veure'l prop de la seva última hora, es va afanyar a pujar al seu carro de banús. L'alegria brilla als seus ulls; crida les Tenebres i els dirigeix ​​aquest discurs: “No sé si heu oblidat la noblesa del vostre origen; eternes com Déu, recordeu l'època en què jo regnava amb vosaltres sense divisió sobre el caos i l'extensió. Oh dia terrible, quan Déu va crear el sol, els primers esguards del qual em van fer fugir! Des d'aquell moment, jo que soc la mare del repòs, no vaig poder gaudir-ne: en quin enviliment havia caigut! Esclava dels capritxos de l'astre del dia, només em tornava l'imperi del cel després d'haver-se cansat de recórrer-lo; encara des del llit del seu repòs es complaïa a pertorbar-me amb l’esclat reflectit de la seva llum, i aviat tornava a foragitar-me amb ignomínia. Oh tenebres! oh fidels companyes meves! oh vosaltres que compartiu el meu dolor i la meva vergonya, apreneu que el regnat d'aquest dominador insolent s'acabarà. Mireu aquest sol superb que, en la seva marxa triomfal, insultava els astres, a vosaltres, tota la natura! mireu com el dolor enfosquia el seu front orgullós! Ja els seus raigs l'abandonen: afanyem-nos a acabar amb un enemic moribund, i recuperem l'imperi del firmament que ens pertany.”

Amb aquestes paraules, la Nit fa senyal a les Tenebres que la segueixin, ja no s'alça a l'horitzó amb aquella tímida i respectuosa lentitud d'un esclau que tem apropar-se al seu amo, travessa les barreres de l'oceà amb tota la velocitat dels seus corsers, i en un moment embolcalla el cel.

Omegar, sorprès per la foscor, només arriba amb dificultat a la casa que havia vist: cap porta no en protegia l'entrada. Avança lentament sota un vestíbul fosc que pretén de reconèixer; després, passant per la dreta a l'habitació del costat, creu veure-hi, a través de les posts d'una porta que el temps ha separat, els raigs d'una llum tènue. Aquesta casa estaria habitada? Hi trobarà Omegar consoladors per a les seves penes? Obre aquesta porta, el cor palpitant d'esperança i d'alegria. Una llàntia que no s’apagava mai i que hom deia immortal, il·lumina aquest lloc; davant de la porta, damunt d'un divan, encara funciona un rellotge de paret centenari, i marca l'hora novena del vespre. A l'esquerra, sobre un llit situat en una alcova profunda, hi ha un cadàver estès; és el cos de Tibès, que fou l'últim habitant d'aquesta casa. Prop d'aquest llit, la seva dona descansa en un taüt obert. Va ésser Tibès qui, per mitigar els enuigs d'haver-la perdut, li va fer aquest mausoleu, obra del seu dolor, que regava amb les seves llàgrimes. Quan fou acabat, ell mateix hi va posar la seva dona, que havia embalsamat; després va gravar aquestes paraules commovedores a la seva tomba: “Tu seràs encara la meva companya després de la teva mort.[33] A partir d'aquell moment, només va arrossegar dies lànguids: aviat va sentir que les seves forces l'abandonaven; aleshores ja no gosà sortir d'aquesta habitació, tement que la mort no el colpís lluny de la seva dona. Finalment Tibès va expirar en aquest llit amb l'única pena de no haver estat tancat a la mateixa tomba amb ella.



[33] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 14 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (55)

 


La coronació de Napoleó, 1808, de Jacques-Louis David (1748-1825)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Davant d’aquest espectacle de la destrucció general de tots els cossos, Omegar alça les mans agraïdes cap al cel: la seva vida, enmig de les runes de l'univers, li sembla un prodigi. A cada mirada que llança als enderrocs que l'envolten, es diu a si mateix que un Déu l'ha abrigat amb les seves ales. Aquest pensament desterrava de la seva ànima el terror que l'havia aclaparada; comença a creure que aquesta sotragada només és potser un llunyà preludi de la resurrecció dels morts. Ja l'esperança, que torna al seu costat, el consola: segueix el seu viatge, i arriba al lloc on hi havia hagut la capital de l'Imperi francès.

És allà que creia que escolliria un asil per a la nit, i s’hi recuperaria de les penes cruels que havia patit! Ai! que vana que era aquesta esperança! i com el temps porta canvis a les coses humanes. París ja no hi era: el Sena no s’escolava pas entre els seus murs; els seus jardins, els seus temples, el seu Louvre han desaparegut. D'un nombre tan gran d'edificis que cobrien el seu interior, no hi queda cap cabana esquifida on un ésser viu pugui descansar. Aquest lloc és només un desert, un vast camp de pols, la residència de la mort i del silenci. Omegar fixa els seus ulls sobre aquesta trista extensió, i veient-hi només cendres amuntegades, diu amb molta emoció:

—Són aquestes les restes d'aquella superba ciutat els més mínims moviments de la qual sacsejaven els dos mons? No hi trobo cap ruïna, una sola pedra sobre la qual pugui vessar les meves llàgrimes; i jo tindria por de veure morir la terra, aquesta tomba de l'home i dels seus establiments!

Mentre camina enterrat en aquests pensaments, descobreix a la llunyania una estàtua que s'havia escapat als seus esguards. Omegar es pregunta per quin miracle sobreviu sencera a tants monuments més duradors que ella, i les mateixes ruïnes dels quals han desaparegut. El camí que seguia el portava als seus peus; s'hi acosta, la contempla; jutja, pels diversos atributs que la decoren, que representa un antic sobirà dels francesos. La seva base està coberta d'inscripcions: les ressegueix, i llegeix aquestes paraules: “Vaig néixer sota el cel d'Àfrica; volia veure Europa: en passar per aquest lloc, vaig restablir aquest pedestal que el temps havia degradat.” Omegar llegeix en un altre lloc. “Lima va ésser el meu bressol; encuriosit per conèixer la segona Atenes, hi vaig trobar aquesta estàtua capgirada; la vaig aixecar, ajudat pels amics que em van seguir en aquest viatge.” Finalment, Omegar llegeix en un altre lloc: “Soc un estatuari nascut a les ribes del Ganges; vaig acampar dos mesos en aquest desert per restaurar aquest monument ben sencer.”

—Cal —diu Omegar— que el gran home del qual veig els trets sigui ben estimat per a la posteritat. Què! tants segles escolats, tantes revolucions que van fer oblidar fins i tot els noms dels imperis que brillaren a la terra, no han tingut el poder d'afeblir l'interès que aquest príncep inspira! La seva estàtua, objecte del culte i de l’amor dels homes, ha estat conservada per llur cura; el gènere humà l'havia presa sota la seva salvaguarda, i tots els estrangers que passaven per aquests llocs s'havien fet el sagrat deure de reparar-la! ah! Jo no marxaré d'aquí sense conèixer l'heroi que representa.

Busca amb impaciència el seu nom, les lletres gairebé s'hi han esborrat, aconsegueix llegir-les i descobreix que aquest gran home es deia Napoleó I. Aquest nom era conegut per Omegar, fins i tot sabia que aquest monarca era entre els seus avantpassats, va aixecar les mans respectuoses cap a ell, i li va dir:

—Oh pare meu! si és cert que els manes dels difunts són consolats pels homenatges que se'ls fan a la terra, rep encara aquest tribut de l'amor i del respecte dels homes; aquest serà l'últim, però el teu nom no podria viure més lluny en la memòria.

I dient aquestes paraules, rega amb les seves llàgrimes l'estàtua d'aquest gran home.

diumenge, 7 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (54)

 


El triomf de la mort, 1562, de Pieter Brueghel el Vell (1525-1569)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT

Quan la virtut diu a l'home: “Puja al meu altar, destapa el teu pit, et vull sacrificar”, si ell es resisteix a les seves ordres, ella l’en castiga immediatament; lliura el seu cor als botxins imperibles, als remordiments que el turmenten, i que, acarnissats sobre llur presa, hi romanen aferrats i la segueixen fins a l'infern: però si vol obeir la seva veu, tan aviat ha pres aquest designi, la virtut agraïda porta la pau a la seva ànima agitada, dissipa les tempestes, i la seva veu, més dolça que la dels aduladors, li fa sense parar elogis que la veritat repeteix amb ella.

Omegar, sorprès, experimenta instantàniament aquests feliços efectes. El curs impetuós de les seves passions es modera i s'atura. Un dia dolç comença a penetrar en la seva ànima; hi reneix la calma, Omegar s'atreveix a baixar-hi, i a qüestionar-se a si mateix i les seves intencions. Orgullós de les respostes que en rep, mira el cel amb confiança. La memòria d'un Déu que regula l'univers, el consola. Que els àngels tocaran les trompetes que han de despertar els morts; que la terra s'esfondrà, que el sol i les estrelles s'apagaran, els seus ulls n’aguantaran l'espectacle amb valentia; Omegar és digne de presenciar l'últim dia de la terra.

Ja l’anuncien terribles presagis. De les profunditats de coves i caus surten sons lamentables i planyívols: hom sent en l'aire nombroses veus que gemeguen; totes les fulles dels boscos es belluguen totes soles; els animals espantats criden, fugen i es llancen als precipicis. Les campanes, brandades per una força desconeguda, escampen al lluny els accents lúgubres de la mort: hom diria que toquen la defunció del gènere humà. Les muntanyes s'obren i vomiten remolins de flames i de fum. Les onades de l'oceà es tornen lívides, i sense ésser esvalotades pels vents i les tempestes, rugeixen, es trenquen furioses contra les costes, fent rodolar cadàvers. Tots els cometes que, des de la creació, havien espantat els homes, s'acosten a la terra i enrogeixen el cel amb llurs cabelleres paoroses; el sol plora, el seu disc està cobert de llàgrimes de sang.

Aquests presagis no són pas enganyosos. El Senyor havia escrit als llibres del destí que preservaria la terra mentre el gènere humà tindria el poder de perpetuar-s'hi. Veu que Sidèria no sobreviurà pas a la fugida d'Omegar, i que l'única dona fèrtil entre els homes perirà. Lliure de les seves promeses i de les lleis que ell mateix s'imposava, Déu dona el primer senyal de la resurrecció dels morts. El cel hi respon amb crits d'alegria; l'infern en tremola; els seus habitants s'endinsen a les flames per amagar-s’hi. Els àngels situats als peus del tron ​​de Déu fan sonar les trompetes de l'últim dia, els estrèpits de les quals s’escolten fins als límits de l'univers. Immediatament els cossos que contenen substàncies humanes s'afanyen a retornar-les. Al nord, el gel es trenca per a oferir-los un pas. Sota els tròpics, l'oceà borbolla i les vomita a les seves costes. Surten de les tombes que s'obren, dels arbres que s’esberlen, de les roques que es trenquen, dels edificis que s'esfondren. La terra és un volcà immens del qual, a través d'una infinitat de boques, es llancen ossos i cendres.

A la vista de les tombes obertes, d'ossos sortits de les entranyes de la terra, de cendres humanes escampades per l'aire, Omegar està aclaparat pel terror; els seus cabells s’ericen, s'atura; tem trepitjar la pols que li sembla vivent. Enlairat constantment pels moviments ondulants de la terra, com si vogués sobre les onades, i sostenint-se amb prou feines, es recolza en un arbre, l'aferra entre els seus braços, tanca els ulls i es resigna a la mort, així com els navegants que, incapaços ja de lluitar contra la tempesta, i lliurant llurs veles a la fúria dels aquilons, pàl·lids i tremolosos, esperen l’onada que els submergirà o els esclafarà contra les roques.

Tres hores són suficients per a l'erupció de les restes humanes, de tant violenta i ràpida! tan bon punt Déu, que sap el nombre d'àtoms de l'univers, i la mirada del qual travessa els replecs més delicats de la natura, veu que la terra ha lliurat les cendres dels homes, vol que reposi. Immediatament l'oceà torna a cridar les seves onades desbordants i furibundes a les seves ribes: els vents volen, es precipiten els uns sobre els altres, i retornen rugint a llurs cavernes. Un silenci tètric segueix aquesta tempesta universal; Omegar està meravellat de viure encara, no s'atreveix a creure en el retorn de la calma. Escolta!... Cap soroll no li fereix les orelles. S'allunya de l'arbre que abraçava, i s'atreveix a fixar els ulls sobre els objectes que l'envolten. O sorpresa! estan tan desfigurats que amb prou feines els reconeix; les despulles humanes, en sortir dels cossos que les retenien, els han mutilat o destruït. Aquí, les muntanyes han perdut la meitat de llurs bases, i semblen suspeses en l'aire. Allà, pobles sencers han desaparegut sota les cendres que els cobreixen. A tots els llocs consagrats a l’enterrament dels homes, s'han obert avencs terribles. No hi ha arbres, ni plantes, ni roques, ni edificis que siguin sencers, i que no presentin figures espantoses o estranyes.

diumenge, 31 de març del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (53)


Església de Sant Cristófol de Fonolleres


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (fi del cant)


Omegar no va tenir temps de pronunciar aquestes últimes paraules, Adam les havia endevinat. Amb els braços estesos cap al cel, exclama:

—Oh Déu meu! l'home creat per tu no ha canviat! el retrobo encara tal com era jo mateix, sempre presumptuós quan promet, i el més feble dels éssers tan bon punt actua.

Llavors pren les mans d'Omegar, i continua així:

—Si tornes a veure Sidèria, només voldrà primer adreçar-te una sola paraula, i aturar-te un sol dia. Li rebutjaràs aquests favors lleugers, tu que cremes per infringir per a ella la meva interdicció i les ordres del Senyor? Després d'haver passat tots dos el primer dia sense perill, serà més perillós concedir-li els dies següents? La impunitat et retornarà la gosadia; m'acusaràs d’ésser un fals profeta, i dormiràs ple de confiança a les vores dels precipicis més horribles. Em promets, és cert, el coratge més intrèpid, i et reconec aquesta justícia, tu creus en la bona fe dels teus juraments. Però aprèn per tu mateix a conèixer la teva feblesa: absent com és, Sidèria combat el teu deure en el teu cor, ella és més forta que el teu Déu, el teu propi interès, el crit de la teva pietat per a mi, i vols resistir-la, quan gemegant, plorant, retenint-te en els seus braços, ella estarà disposada a morir pel seu dolor! Ai! lluny d'Eva, hauria mort abans que violar una sola de les lleis que Déu m'imposà. Van ésser les seves llàgrimes les que em perderen. Estimat Omegar, tu no evitaràs pas el mateix destí. Finalment, quan el cel et concedirà el coratge que em va faltar, qui sap si no voldrà negar a Sidèria el plaer de tornar-te a veure, si no vol que ella ignori fins i tot l’ordre que et separava d'ella! Ai! fill meu, t’ho suplico, no deixis aquesta gran acció a mitges. És el meu darrer consell. La justícia divina em torna a cridar a les portes de l'infern; rep el comiat del teu pare. Tornaré a començar segles de turments, o et veuré demà amb la meva raça a l'eternitat.

El pare dels homes pronuncia aquestes paraules amb una veu lúgubre, i desapareix de seguit.

Omegar roman immòbil, esmaperdut, privat de qualsevol sentiment, sense escoltar ni veure. És com si no existís; ignora en quins llocs respira, qui era aquell qui li acabava de parlar. Només sap que és infeliç, i que ha de témer de conèixer-se a si mateix: un somni espantós de l'ànima, però menys terrible que el deliri de despertar-se. A mesura que la llum entra a la seva ànima, sent el retorn de les seves penes amb la mateixa força que si les visqués per primera vegada. Està furiós, es calma, es desespera, plora, es penedeix dels seus juraments, els vol violar.

—No crec —deia— en aquest caprici bàrbar d'un Déu que faria dependre el destí de l'univers de la meva desgràcia; no em va pas consultar per a crear la terra. Que disposi sense mi del seu treball!

Omegar afronta tots els perills que se li han predit, reprèn el camí de casa seva; però avança amb una lentitud extrema. El pes dels remordiments que l’aclaparen alenteix el seu pas. Sent que ho ha perdut tot, fins i tot l'esperança de la felicitat.

—On vaig —es diu a si mateix—? Vaig a buscar Sidèria, i compto retrobar en ella els encants que jo adorava, aquella calma de la innocència, aquella pau de la felicitat que m'agradava llegir als seus ulls, aquella alegria que feia esclatar a la meva vista, i que es dibuixava en els seus moviments més petits. Ai! li portaré els meus remordiments, les meves inquietuds, la meva planeta. L'hauré salvat de la mort; però veuré el verí del disgust consumir-la lentament, i potser algun dia la sentiré retreure’m la meva debilitat.

Colpit per aquest pensament, s'atura, i veu el pare dels homes a l'ombra espessa d'un roure vell, el dolor a la seva cara, les mans a les orelles que comprimeix amb força, el cos mig aclaparat pel sofriment, i amb la seva boca oberta, com si exhalés crits, el sent pronunciar amb una veu lamentable aquestes paraules: “Començo segles de turment de nou” [31]. Omegar, afectat, plora a raig. En el mateix moment Déu permet que la imatge de la seva posteritat es desplegui davant els seus ulls. Descobreix en una plana àrida, sota un cel fosc, els seus fills d'una forma esgarrifosa, tan cruels com deformes, fent-se una guerra atroç i perpètua; els veu asseguts al voltant de taules ensangonades, cobertes amb les extremitats de llurs germans, els trossos palpitants dels quals es disputaven i devoraven. Davant d'aquestes imatges horribles, retrocedeix terroritzat, jura obeir Déu en lloc d'infantar aquesta raça infame. Amb prou feines ha format aquest pla, que Omegar se sent animat per un nou coratge; està disposat a deixar Sidèria; però abans de fugir vol deixar-li un monument que l'informarà de la seva innocència. A la seva dreta veu les restes d'una columna tombada. Amb les runes escampades al voltant de la seva base, aixeca en el camí un altar en el qual amb l'ajuda d'una pedra tallant grava aquestes paraules amb grans caràcters: “Omegar no és pas culpable” [32].

Llavors es postra a terra i fa aquesta breu pregària a Déu:

—Oh tu que veus el meu dolor, si premies la virtut que s'immola, condueix Sidèria a aquests llocs perquè pugui llegir aquest escrit, i que no mori sense conèixer la innocència d'Omegar! I tu, pare dels homes, els turments del qual escurçaré, i vosaltres, manes del gènere humà que em demaneu la vida, doneu suport al meu coratge que vacil·la.

Digué, i sense demorar més temps Omegar reprèn el camí cap a la capital dels francesos, i renuncia a Sidèria. 



[31] En cursiva i sense cometes a l’original.

[32] En cursiva i sense cometes a l’original.