diumenge, 18 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (47)

 



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (final del cant)

He arribat. Aquesta habitació decorada, el vapor dolç que hi respirava, l'empolainament de Sidèria, tot aquest aparat em va sorprendre. M'apropo a Sidèria, la imatge d'Eva alimentant el seu fill m'atrapa la mirada, la qual encisa, i em provoca el desig de conèixer aquell a qui un vel m'amagava. Mai no hi ha hagut cap trasbals com el meu, a la vista de la mare dels homes als braços del seu marit. Tots els focs de l'amor es desperten al meu cor encara amb més violència que en aquest quadre admirable, reconec el bressol voluptuós on havia gaudit d'un somni tan dolç, on havia cregut veure Sidèria subjecta als meus desitjos. Eren els mateixos rams de flors, el mateix llit de verdor, el mateix reflex de la llum. Aquest objecte em retorna tot el meu entusiasme. L'aspecte d'Adam disposat a tastar les delícies de l'amor em va inspirar la seva audàcia. Sidèria, com la mare dels homes, tenia els ulls abaixats. Un agradable rubor li acoloria el front, i l'esperança del plaer li agitava el pit. Sense informar-me a quin Déu dec aquest feliç canvi, em vaig convertir en el marit de Sidèria. La terra en tremola d'alegria. A l'aire s'escolta un murmuri suau seguit de cançons melodioses; però, al mateix moment, l'astre del dia es va enfosquir, les imatges sagnants van enrogir el camí cap al firmament, i vaig veure el mateix fenomen diverses vegades. La tímida Sidèria n’està espaventada; jo mateix, que la consolo, estic esquinçat pel remordiment, com si fos culpable. Tanmateix, pot Déu permetre que els morts s'aixequin de les tombes per enganyar els homes? Forestan ha parlat, no és cap prestigi. Qui si no ell va posar les pintures del jardí terrenal sota l'altar! Qui més les hauria descobert a Sidèria! A més, res no anuncia aquesta destrucció de l'univers predita per Ormuz. Els aires són pacífics, l'astre de la llum encara no ha variat en el seu curs, la terra ofereix des d'aquell mateix dia una superfície somrient i em sembla rejovenida. Per què, doncs, no em puc defensar d'un sentiment de tristesa i de terror? Oh vosaltres que el cel ha conduït a aquests llocs, digneu dir-me’n la causa? torneu-me la calma, o si no la puc esperar, no us he dissimulat res, feu parlar la veritat; no tinc por d'escoltar-la.


diumenge, 11 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (46)

 


Adam i Eva en el Paradís terrenal (Wenzel Peter, 1745-1829) 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)


Sidèria, immòbil durant molt de temps, només surt del seu astorament per buscar el seu pare; li agradaria besar-lo, interrogar-lo, parlar de les recances i del dolor d'haver-lo perdut. Espera que no rebutjarà pas aquesta gràcia lleugera a la seva filla a qui adorava. El crida, però sigui que els morts obeeixen lleis rigoroses, sigui temen satisfer els curiosos desitjos dels vivents, els seus vots no es van complir. No dubtant més que havia desaparegut per sempre, va plorar-lo com si acabés d'expirar entre els seus braços: aleshores, encuriosida per veure els quadres dels quals esperava un èxit que afalagués els seus desitjos, va córrer cap al temple del palau. A la vista d'aquestes pintures, la seva sorpresa és extrema; creu que l'art les acaba de realitzar, de tan enlluernadors com en són els colors. El primer d'aquests quadres representa Eva i el seu marit sota la glorieta  nupcial: hom hi veu el pudor i el silenci que guarden l'entrada d'aquest asil. Un raig de llum que s'escapa entre les roses hi emet un dia suau i misteriós. Enmig d'aquesta glorieta, s'aixeca un llit format per flocs de verdor i de flors esfullades; Adam abraça la seva dona tan bella com devia d’ésser la filla primogènita de la terra: la condueix cap al llit nupcial; hom llegeix a la cara de la mare dels homes la dolça vergonya, el torbament del pudor i el plaer de cedir als esforços del seu marit.

El segon quadre representa el primogènit dels fills dels homes sobre els genolls de la seva mare, un tema senzill, on s'escampen mil encants. Eva, com la natura, només hi té una primavera. Als trets formats, afegeix la primera frescor de la infantesa, un contrast picant que hom no veu mai sobre el front de la bellesa que el Temps colpeja amb la seva ala lleugera, mentre que ella aconsegueix els seus tres lustres. Potser cap pintura no inspira un interès tan tendre: hom no hi pot veure, sense emoció, una esposa tan jove lliurada a la cura maternal. Contempla amb voluptuositat el seu fill que prem amb els seus llavis rosats un pit més blanc que els lliris del camp. No hi ha res més dolç que el seu somriure, més acariciador que els seus ulls, i el seu amor de mare es representa fins i tot en els moviments afectuosos dels seus braços.

Tot just Omegar havia acabat la descripció d'aquestes pintures, que Adam, tot emocionat, el va interrompre i li va dir:

—Omegar, oh fill meu, permet aquest nom que et dona la meva tendresa, atura't un moment i deixa'm descansar! Acabes d'obrir en el meu cor la font del sentiment que hi creia assecada. Ah! si em coneixies, tenia, com Adam, fills, una dona; vaig creure que els tornaria a veure, escoltar-los i a gaudir amb ells de tots els plaers d’un pare i d’un marit.

Amb aquestes paraules, calla, es recull, s'esforça per allargar les emocions que el seu cor experimenta; però, fugaces com el llampec que sorprèn l'ull i s'esvaeix, ja no hi són.

—Ah! —diu— que els plaers de l'home són de curta durada, ni tan sols pot fixar-los amb els seus records. Reprèn, fill meu, la continuació de la teva història! Ara estic tranquil, i et puc escoltar.

Aquest va ésser el segon quadre que va preferir Sidèria. L'encant del sentiment que expressava l’hi retenia lligada, i va fer sorgir en el seu cor el desig d’ésser mare, de viure i d’estimar-se en un altre ella mateixa.

—Què! —es va dir a si mateixa—, un fill rebrà de mi el nodriment i la vida! en els seus trets sempre tindré present la imatge del seu pare! Oh dia tan feliç, afanya't a néixer!

Digué, i lliurant-se sense reserves al plaer de plaure’m, es vesteix amb els mateixos adreços i els vestits que portava el dia del nostre himeneu. Embelleix la seva habitació amb diversos ornaments; hi crema perfums exquisits, i s'asseu en un divan entre les dues pintures que han d'explicar els seus desitjos; però sempre fidel al sentit del pudor, cobreix amb un vel el quadre del llit nupcial.

diumenge, 4 de febrer del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (45)

 


Amb una façana renaixentista del segle XVI i una pallissa construïda, en part, sobre les restes d’una torre rectangular que formava l’angle SW del traçat de la muralla, Can Planiol, Foixà, ofereix un bon exemple de quan saber llegir no era una capacitat gaire estesa ni necessària


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)


No em va frenar ni la foscor de la nit, que començava a cobrir la terra, ni l'horror d'abandonar Sidèria; creia deixar-la per ella mateixa. Així és com excusava el meu crim: ximple com jo era, l'havia lliurada a la desesperació sola en aquest palau. Sense saber per on fer els seus passos, i sense poder romandre quieta, les imatges més fosques arriben al seu torn a espantar-la; finalment, creient-me devorat per les bèsties ferotges, impacient, desitja el retorn de la llum per buscar el meu cos sagnant i abandonar-se a la seva ràbia. Oh! que culpable vaig ésser! però jo havia perdut el seny. Tanmateix, aquest deliri dels meus sentits va començar a dissipar-se; retorno a mi mateix, com un home que es desperta tot commogut d'un somni terrible durant el qual s’ha cregut submergit a l'infern. S'examina, s'interroga; encara no sap si habita el sojorn dels vius o les morades fosques dels morts. Així que em va costar reconèixer-me: sorprès de trobar-me sol, de nit enmig del camp, pensava que un somni enganyava els meus sentits adormits. Quins maldecaps vaig tenir, quan vaig reconèixer la veritat!

—Oh cel! —em cridava—, en quines alarmes cruels s'ha d'enfonsar Sidèria!

Torno volant cap a ella; temo d’arribar massa tard per a salvar-la, s'estava morint. No li vaig amagar res; ella coneixia les meves fúries, els meus entusiasmes, els meus plans bàrbars. En lloc d'esclatar en retrets, s'apiadà de la meva feblesa, i amb tendresa va estrènyer les meves mans en les seves:

—Oh amic meu —em va dir—, si vols que visqui, no posis més el meu coratge a tan terribles proves! no les suportaria una segona vegada. Vas veure el greu que em sabia; va ésser amb dolor que em vas tornar a la vida. Que aquesta escena romangui per sempre present en el teu esperit; i si algun dia dissenyes plans semblants, deixa’t frenar per la imatge de la teva dona moribunda. Per què no està en el meu poder respondre als teus desitjos? he vessat moltes llàgrimes que t’he amagat; i si no les puc retenir en aquest moment, són els teus dolors els que m'afligeixen. Ploro, estimat Omegar, per oposar-te constantment cruels rebuigs. Esperem, t’ho suplico, que el cel s'expliqui. Creus que, si condemnés la meva reserva, permetrà morir en nosaltres l’esperança del gènere humà!

Sidèria va acabar amb prou feines aquestes últimes paraules; la seva veu expirava als seus llavis, estava tremolosa, angoixada. Vaig veure que el més terrible dels combats estava esquinçant-li l'ànima. Cansada de resistir-me, sucumbint sota tants esforços heroics, va fer, per llançar-se als meus braços, un moviment que va reprimir de cop, i pel qual es va voler castigar. Va agafar el punyal amagat sota el seu vestit: amb prou feines vaig tenir temps d'aturar el ferro que ja li tocava el cor. L'exemple d'un coratge tan gran, la por al perill que ella havia corregut, van tornar la calma als meus sentits. Em vaig avergonyir de la meva feblesa, i jo no vaig ésser pas indigne d'aquesta esposa virtuosa.

Vaig passar els dies següents en un descans tan perfecte, que em vaig creure per sempre a l’abric de noves tempestes; que podia pensar en Sidèria, i veure-la sense sentir ni entusiasmes ni combats; els meus desitjos estaven domesticats. Hauria previst mai que m'acostava a aquest moment que no gosava desitjar, i que havia de coronar la meva felicitat!

Un matí que jo estava absent, Sidèria va creure sentir uns sospirs que semblaven sortir de les voltes del palau, i que reviscolaven de moment en moment. Lluny d'espantar-se’n, va sentir aquella dolça pietat de la qual l'ànima no pot defensar-se davant la desgràcia; volia veure l’ésser desgraciat que pronunciava tons tan dolorosos. En el mateix moment la terra tremola, un espectre n’emergeix embolicat amb el sudari amb el qual hom embolcalla els morts a la tomba: descobreix el seu rostre. Sidèria, consternada, reconeix el seu pare.

—Sí, filla meva —li va dir—, soc Forestan, a qui deus el dia, i que no ha pogut sobreviure als teus comiats; vaig baixar a la morada de les ombres; aguanta les teves llàgrimes. Per desgraciada que siguis, no et toca pas a tu plorar pels morts. Torno a veure la llum per ordre del cel, escolta la seva suprema voluntat. Reprova el jurament que et vaig exigir: el meu respecte per a la persona d'Ormuz m'havia enganyat; però si la meva interdicció era criminal, ha fet esclatar la teva virtut. Retorno al teu marit els drets que tenia sobre tu; sigues feliç. Omegar ha de tornar abans que l’astre del dia hagi completat la meitat del seu recorregut. Si el teu pudor no s'atreveix a repetir-li les meves ordres, ves al temple d'aquest palau; trobaràs dues pintures sota l'altar que mira a llevant: exposa'ls a la seva mirada. En aquesta visió, sentirà que els seus desitjos es revifen, i coneixerà els teus. Amb aquestes paraules, l'ombra de Forestan es precipita al cor de la terra, i desapareix.

diumenge, 28 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (44)

 


Can Vila, Sant Marçal de Quarantella


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Jo havia arribat a l'últim grau de la més violenta de les passions: us diré fins a quins excessos em va portar? us amagaria les meves febleses si no us hagués promès ésser sincer. Havia sortit a fer la guerra als animals la carn dels quals em nodreix; cansat de mi mateix, aclaparat de problemes, menyspreant les preocupacions d'una vida que m'era odiosa, vaig trencar el meu arc i les meves fletxes. Després de vagar molt de temps per camins que no coneixia, vaig entrar en una vall deliciosa semblant a aquells jardins on l'opulència reunia les creacions més boniques de la natura. Em creia transportat al cel; a cada pas romania en un nou èxtasi; hom hauria dit que aquests llocs eren la residència de la voluptat; els ocells l’inspiraven amb cançons celestials, els rierols amb llur remor suau. La veia representada en diversos grups de marbre sota la imatge dels Cupidos que acaronaven nimfes mig nues. Jo no feia cap moviment que no fos un plaer. Si caminava, m'aixecava la terra i l'herba tendra que amb prou feines fregava. Respirava voluptuositat fins i tot a l'aire carregat de perfums: una glorieta, que em va semblar que servia de temple d'aquesta deliciosa morada, estava tan coberta de flors que l'ull no podia veure la tija que les portava. Allà vaig descansar en un llit de verdor, on el son que feia temps que em fugia va arribar a pesar i tancar les meves parpelles. Quins moments vaig passar! Els somnis m'oferien la felicitat en mil formes variades; vaig veure la terra cobrir-se de nombrosos pobles, el treball, la indústria i la pau sadollar-los de béns, les belles arts distreure’ls amb delicats plaers. Mentre contemplava aquests grans espectacles, Sidèria es va presentar als meus ulls; ja no era aquella esposa severa que reprimia els desitjos del seu amant. Em crida als seus braços dient-me:

—Heus ací la posteritat de la qual seré la mare.

Amb aquestes paraules que em transporten d'alegria, em desperto. No, no va ésser un somni va; la veig al meu costat, tenint com a únic vestit els seus cabells esbullats. Dubto del prodigi, li poso les meves mans a sobre; sí, vaig sentir el moviment del seu cor i la calidesa del seu pit. Una il·lusió que només va durar un moment, i que en enganyar els meus desitjos em va posar furiós. Jo jurava que ella no seria la meva dona en va. Amb més velocitat que un voltor famolenc cau des de dalt de l'aire sobre la tímida coloma, em precipito cap a aquests llocs, decidit a sotmetre-la als meus desitjos. Ja no la temia, i em vaig atrevir a desafiar les seves llàgrimes per tocar-me. Ai! encara no era conscient de la influència que tenia sobre mi. Tan bon punt vaig veure a través dels vels lleugers del crepuscle l'habitació de Sidèria, els meus propòsits es van esvair, jo estava allunyat d'ella, i malgrat l'interval que me’n separava, ella ja se m’imposava. Què no haurien fet la seva presència, les seves pregàries, les seves mirades tendres, que m'haurien demanat misericòrdia, i els sagrats noms del seu pare i de la virtut que ella hauria invocat. Vaig sentir que m’era més fàcil morir que cometre un atac contra ella; temia sobretot que dugués a terme el pla d'apunyalar-se davant dels meus ulls. Aquesta imatge de Sidèria, banyada amb la seva sang, em feia estremir; vaig prendre el determini de deixar-la per sempre. Adeu, esposa massa cruel, estic molt lluny d'acabar els meus dies per a tu. Torno als llocs encantadors on creia posseir-te; un prestigi m'ha enganyat, sens dubte, però si torna a consolar-me, no viuré infeliç del tot.

diumenge, 21 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (43)

 


Església de Sants Just i Pastor de Pedrinyà, Crespià


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

No la vaig contestar; vaig sufocar el meu dolor al pit; veia que era inútil o perillós entendrir-la sobre la meva sort. Afectava indiferència amb ella. Em vaig prohibir fins i tot les efusions del cor, dolços plaers que m'havien consolat de la privació d'una felicitat més gran: jo només em podia queixar; em consumien els focs que els meus combats, la presència contínua de Sidèria, el seu amor que ja no m'amagava des que m'havia inspirat des de la reserva, només feien més devoradors; la nit no els podia calmar; al llit del meu descans, em turmentaven llargs insomnis en què jo respirava tots els ardors de l'amor en un somni roent. No podent viure més així, vaig canviar el meu comportament,  evitava Sidèria com a única causa dels meus mals. Tan bon punt l'alba aclaria les ombres de la nit, fugia lluny de casa meva, m’endinsava als boscos, pujava les muntanyes més altes; no tornava fins després que el cansament m'hagués esgotat. Va ésser mitjançant aquests esforços magnànims que sotmetia la més terrible de les passions. Així la mà que vol sotmetre un corser rebel, el llança sobre els solcs que la rella de l'arada ha esventrat profundament; es consumeix en esforços laboriosos, aviat blanqueja el mos del fre amb la seva escuma, la suor li regalima al llarg dels membres afeblits i el seu abrandament fogós s’esmorteix.

Per triomfar sobre mi mateix, només calia perseverar en aquest disseny valent; però Sidèria, que s'havia alarmat per les meves absències, avança un dia la meva marxa, dient-me:

—Què t'he fet, Omegar, per fugir sempre de mi? per què privar-me de l'únic bé que estimo? Oh! que injust ets, si em vols castigar pels meus rigors! Amb quanta cura i amor he intentat en va fer-me’ls perdonar; però m'has deixat d'estimar, i fins i tot dubto si no et soc odiosa.

Quan va acabar aquestes paraules, va vessar torrents de llàgrimes.

Ai! no vaig tenir la força per resistir el dolor de Sidèria, vaig oblidar les meves resolucions; aplaudeixo totes les seves queixes; reconeixia que era un bàrbar que no es mereixia els seus plors. Els vaig eixugar, no vaig abandonar el seu costat, i vaig recaure en tots els mals dels quals amb prou feines havia sortit.

Un estat tan violent no podia durar, les meves forces començaven a alterar-se, cada dia m'anava afeblint, i tan bon punt ho vaig sentir, va ésser un descobriment que vaig fer amb alegria; m'agradava dibuixar en els ulls de Sidèria el verí que em consumia. Per accelerar la meva pèrdua, em quedava al seu costat, trobava en aquest tipus de mort un plaer que plaïa a la meva venjança. Moriré, em deia; aleshores, veient la seva obra, ella es penedirà de la seva crueltat. Lamentacions inútils, que no escoltaré pas a la tomba, on els morts tasten el repòs que em fuig.

diumenge, 14 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (42)

 


Sant Miquel de la Roca (o del Portell), església gòtica troglodita en una cinglera del Fluvià


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

—Cel! —em va respondre—, t'odio! jo que soc infeliç només perquè t’estimo massa ardentment! Omegar! quin secret funest m'has demanat! La meva tendresa, amagant-te-la, t'estalviava les penes que m'agradava patir per a tu; però sento que seria culpable encara de callar. Els combats que he suportat m'han esgotat el coratge, i ja no tinc la força per resistir-te, tret que tu mateix no m'ajudis a reprimir els teus desitjos.

Després d'aquest discurs, em va portar a aquesta cova, on estàs assegut. Aquí és on el seu cor s'aboca amb plaer al meu.

—Saps —va reprendre ella— que després de la nostra separació, ordenada per Ormuz, Eupolis em va fer portar a la presó de la fortalesa, on vaig arribar sense forces i gairebé morint. Omegar! tu eres l'únic objecte del meu dolor; temia per a tu la fúria dels americans, que cremaven per vessar la teva sang. Sola, lliurada als pensaments més foscos, sentia amb tota la seva força el turment de la preocupació, més terrible que la mateixa desgràcia. Quan vaig veure les portes de la meva presó obrir-se com per voluntat pròpia, i va aparèixer el meu pare, seguit d'un desconegut:

—Filla meva —em va dir apretant-me al seu pit—, moriràs, si no et torno al teu marit! Jutja com t’estimo: accepto la teva marxa. M'exposo, amb Amèrica i el gènere humà, a totes les desgràcies predites per Ormuz. Tanmateix, pots tranquil·litzar el teu pare; conec la teva virtut. Ormuz ha trencat els nusos del teu himeneu. Jura'm respectar els seus últims desitjos.

—Vaig fer-ne el jurament a la cara del cel, en presència del meu pare i del foraster, a qui vaig veure somriure amb malícia. Potser creia que algun dia jo trairia les meves promeses; però es va equivocar. No, no seré una noia desnaturalitzada; no utilitzaré les benediccions d'un pare per a la seva ruïna; no seré l'homicida de la terra i dels homes; o, si ho pots pensar, aprèn, Omegar, a conèixer-me.

Amb aquestes paraules, descobreix sota el seu vestit un punyal que hi guardava amagat.

—Tan bon punt —va continuar— que la meva voluntat, ja tan feble, i que gemega per resistir-te, estarà disposada a cedir-te, previnc el moment del crim i em mato.

No us diré quines van ésser la meva sorpresa i el meu dolor, en va vaig intentar debilitar la seva confiança en les paraules d'Ormuz. En va vaig acusar els seus oracles de contradicció i d’impostura.

Què! —li vaig dir—, el cel no els ha negat? Has oblidat els prodigis que van afavorir la nostra fugida, els designis dels nostres enemics revelats, llurs esforços enganyats, Eupolis i els teus guàrdies submergits en un somni profund?

Aquests discursos no la podien commoure.

—Estrany a Amèrica, veig —em va dir ella—, que no coneixes Ormuz, no saps que va ésser venerat com a déu a Amèrica. Educada en aquest respecte per a la seva persona, creia en les seves prediccions malgrat el vel fosc que les envolta, malgrat els mateixos miracles que semblen contradir-les. Un prodigi em sorprèn menys que una mentida a la boca d'Ormuz. Així que no em posis més motius nous. Deixa de lluitar contra mi en combats en què només sortiries victoriós perdent la teva dona; satisfeta, ai! de respirar junts sota el mateix cel, de veure't, d’escoltar-te, hi cenyeixo els meus plaers. Sí, que els meus dies s’escolin així; dono fe al cel que hauré viscut la més feliç de les mortals.

diumenge, 7 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (41)

 


Cares esculpides en un ampit de finestra de Sant Esteve de Guialbes


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Forestan guia els nostres passos a través de la foscor fins als peus de la fortalesa. Quina va ésser la nostra sorpresa en trobar les portes obertes i els guardes adormits.

—L'estranger —digué Forestan— ha fet tots aquests prodigis.

Travessem l'apartament d'Eupolis. El son l'havia sorprès dret, i el mantenia immòbil. Em vaig estremir en veure’l. Per la seva aparença ferotge, per les armes amb què estava envoltat, vaig jutjar que abans d'adormir-se havia fet plans bàrbars; però el que em va horroritzar va ser un got ple de verí que destinava a Sidèria. Hauria acabat amb la seva vida, si no hagués pensat que no era generós immolar un enemic indefens. Finalment, entrem a la presó de Sidèria; el seu pare amb prou feines va tenir temps de donar-li el seu trist comiat. La besa, li banya la cara amb les seves llàgrimes, alça al cel les mans tremoloses per recomanar-li la seva filla, i la remet als meus braços, sense poder pronunciar ni una paraula.

Ignoro amb quin encantament es va disposar tot per a la nostra sortida, que es va dur a terme de seguida. La nostra fugida va ésser com un triomf. Algun geni invisible ja havia omplert el nostre globus d'esperits volàtils, la naturalesa dels quals ens era desconeguda, i que escampaven la més dolça olor. El nostre vaixell ens transporta a l'aire, on creiem ésser portats pel vapor dels perfums més dolços. La foscor dels núvols que ens reben es dissipa, es tornen tan lluminosos que resplendeixen més que els raigs del dia. Penso que navego sobre onades de llum i d’atzur. Aquest prodigi va durar fins a l'alba, que va revelar Europa als nostres ulls astorats. Un trajecte tan llarg només havia estat la feina d'unes poques hores. Els meus companys van admetre que jo estava protegit per un poder celestial, i que la meva unió amb Sidèria tenia el sufragi del cel mateix. Aviat vaig arribar a aquests llocs els quals intentava retenir en va. Estaven impacients per tornar a llur pàtria: tot conspirava per accelerar la meva felicitat, i lliurar Sidèria al seu marit.

Oh! quins encants escampa pels llocs més tristos la mera presència d'una dona adorada! Com Sidèria, en arribar a aquesta solitud, la va canviar! Que bonica em va semblar! Ja no hi trobava el cansament amb què les pesades mans colpejaven tan lentament cada moment del dia i de la nit. El temps hi va recuperar les seves ales, i fugia tan ràpid que hauria volgut moderar el seu ràpid vol. De quines delícies es va abeurar aquest curt espai dels meus dies! Sidèria no havia esgotat mai per a mi totes les cures amables; cada dia creia conèixer-la; cada dia es presentava als meus ulls amb l'aparença d'una nova perfecció; la meva ànima era la seva; la meva alegria, la seva felicitat única. Ella veia que jo era feliç amb l'únic plaer de plaure-li; els seus ulls satisfets sempre em deien que jo havia reeixit. Què hi faltava a aquesta felicitat? Els únics plaers de l'amor que Sidèria no concedia als meus desitjos; però llegia en les seves mirades que aquestes denegacions no eren voluntàries. Quan la seva mà havia rebutjat els meus esforços, em demanava perdó pel seu rigor amb les atencions més tendres, amb les paraules més dolces i més afalagadores. Una inaudita barreja d'amor i severitat que jo no comprenia! Sovint, després de les batalles d'una llarga prohibició, el seu rostre es cobria de llàgrimes. Finalment jo volia conèixer la causa d'aquest comportament estrany.

—Per què doncs —li vaig dir un dia que s'havia escapat dels meus braços— m'oposes aquesta resistència que m'afligeix? Els nostres cors, sempre units i savis, no estan d'acord en l'objecte dels meus desitjos més ardents. Si les meves mirades estan plenes de l'amor amb què cremo per a tu, gires les teves, i sembla que no m'has entès. M'interromps quan els meus discursos massa apassionats et mostren la meva flama. Commogut per la meva única indiferència tan bon punt m’afecto per a tu, és aleshores que et tornes més tendra, retrobo en tu els ulls d'una amant, i si, confiant en aquestes aparences afalagadores, caic als teus peus per demanar-te el preu de la meva tendresa, encara experimento nous rigors. Oh Sidèria! no puc pas viure així! expliqueu-me, us ho suplico, els motius d'aquests obstinats refusos; digues-me si soc per a tu un objecte d'aversió. Ja no hauràs de tenir por al teu marit.

diumenge, 31 de desembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (40)

 


Castell de Sant Iscle


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)


—Hom aplaudí aquest consell. Jo mateix, ho reconec, estimat Omegar, havia cregut necessària la teva desaparició. Perdona’m aquesta crueltat que el meu cor odia; ignorava, ai las! que hom preparava per a la meva filla el mateix destí. Jo la feia lluny d'ella, sota el meu sostre solitari, per tastar la pau del son. Un home que no havia vist mai, de port majestuós, i que semblava amagar un Déu sota la figura d'un mortal, em va aturar dient-me:

—Pare infeliç, estimes la teva filla?

—Cel —li vaig dir—, si estimo la meva filla! Donaria la meva sang per ella.

Demà —respongué amb un sospir—, ella veurà l’estada dels morts. Els americans han de lluitar a l'alba. Si són derrotats, o si l'europeu se’ls escapa, immolaran la teva filla. Pensen que n'hi ha prou per a la salvació de la terra que el teu gendre o la seva dona morin. Heus ací el que acaba de resoldre Eupolis en un consell secret amb els caps del Brasil. Jo protegeixo Omegar. Si tot Amèrica s'armés contra ell, jo el salvaré. A tu, que tems per la vida de la teva filla, et queda una manera de salvar-la de la mort. Que marxi amb el seu marit. La nit, la foscor de la qual he redoblat, amagarà llur fugida en la seva ombra; però afanya't, els moments són preciosos.

—Vine doncs, estimat Omegar —continua Forestan—, et lliuraré la teva dona; que jo la perdi i que ella visqui, és l'últim desig d'un pare desgraciat.

Jo l'anava a seguir, però Palemos ens va aturar.

—Sensible als teus dolors —va dir al pare de Sidèria—, no només blasmo la cruel prudència d'Eupolis; però m’estimaria més morir que comprar el descans del món amb la mort d'un sol dels meus semblants. Tanmateix, ho reconec, la interdicció d'Ormuz, les seves prediccions amenaçadores, la seva mort funesta sempre present als meus ulls, la mort d'Idames, el nostre cap, m’han colpit d’un terror que encara em neguiteja. Pertoca als febles humans enfrontar-se a la còlera del cel, i atreure sobre llurs caps desgràcies capaces d'espantar els coratges més altius!

—No tens res a témer —respon Forestan. Escolta amb quines paraules l’estranger mateix va esvair les meves pors.

—Ormuz —em va dir— havia arribat dues vegades al final dels dies mortals. Aquesta vellesa extrema afeblia la seva raó. S'havia tornat temorós, supersticiós; en una paraula, era només les restes d'un gran home abandonat pel seu geni. Examina les seves prediccions. Afirma que Omegar serà el pare d'una raça fatal, i que la terra ha de perir el dia del seu himeneu. Un d'aquests dos oracles és mentida, i qui se n’ha servit és indigne de la teva confiança.

—Va dir aquestes paraules amb tant de menyspreu que em va fer enrogir de la meva credulitat. Aquest desconegut em va portar a la fortalesa on la meva filla estava reclosa. No m'atreveixo a dir-te amb quins prodigis va manifestar el seu poder. Acusaries la meva boca d'impostura; però veniu a veure'ls vosaltres mateixos, i ja no temereu les amenaces i les prediccions d'Ormuz.

diumenge, 24 de desembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (39)

 


Rellotge sol de Can Lleal, Olives


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Mentre desfogava així la meva fúria, va arribar un home pàl·lid, tremolant, desfigurat, vaig reconèixer el pare de Sidèria:

—Europeus —ens va dir amb el so d'una veu espantada—, abandoneu ràpidament aquests climes bàrbars on s’ha jurat la vostra mort; marxeu amb la meva filla, li deveu la vida.

—Sí —vaig dir-li besant-lo—, que ens segueixi, és ella la que ens ha salvat.

Jo parlava com un ximple; però havia afalagat tots els desitjos del meu cor. Palemos li demana els detalls d'aquest complot odiós.

—Després d'haver-vos abandonats —li respon—, Eupolis, sense perdre un moment, ens va reunir en un temple prop d'aquesta ciutat, i ens va fer aquest discurs:

—Americans, acabeu d'escoltar les prediccions d'Ormuz; per més fatals que siguin, esteu amenaçats amb un perill més terrible. L'himeneu d'Omegar, si es realitza algun dia, potser finirà els vostres destins i el de la terra: aquest és el secret que em va confiar el gran Ormuz, i que l'interès del gènere humà m'obliga a fer públic. Així, el destí del món rau avui en les mans d'un sol home. Des que l’astre del dia il·lumina l'univers, mai cap mortal no ha gaudit d'un poder tan perillós. Creieu que n'hi ha prou de posar entre Omegar i la seva dona les barreres de l'oceà? Crema per a ella amb tots els focs de l'amor. Ni l'ordre absolut d'Ormuz que parlava en nom del cel, ni la por de les terribles desgràcies amb què l'amenaçava, ni l'espectacle d'aquest ministre de Déu, que cau i mor als nostres peus després d'haver-ho predit, res no podria fer-li deixar la mà de Sidèria. Obligats a fer servir la violència contra ell per a separar-lo d'ella, vau observar com a l'instant el seu rostre es va cobrir d'una pal·lidesa mortal: els seus genolls tremolants ja no el podien sostenir; ens va presentar en cadascun dels seus trets la imatge espantosa de la desesperació. Un amor tan violent és capaç d'emprendre qualsevol cosa. Aquest jove agosarat tornarà dels confins de l'univers, en el moment en què estareu adormits en el si de la confiança, per reclamar sobre una dona de bon tracte els drets que ell no ha pas cedit, i us embolcallarà, a vosaltres, els vostres fills i la terra, en una ruïna comuna. Viurem amb aquesta por contínua? el cel el lliura a les nostres mans. Assegurem, amb la seva mort, el repòs d'aquest imperi i el de tot l'univers. Prevenim l’alba de demà: aniré a demanar el cap d'Omegar als seus companys, i si ho rebutgen, desembeinem l'espasa contra ells, i que siguin exterminats.

diumenge, 17 de desembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (38)

 


Torre de Vilafreser


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TOM II

SISÈ CANT


Omegar anava a continuar la seva història quan va veure, als ulls de Sidèria, preocupació i neguit. Ell havia d'explicar llurs debilitats mútues davant d'un desconegut la censura del qual ella temia. La vergonya ja li cobria el front amb un modest rubor. Tocat pel seu dolor, el seu marit li va dir suaument:

Estimada Sidèria, heus aquí l'hora que et crida a la cura domèstica. Prepara un banquet per al convidat que es digna a visitar-nos: vindré aviat a compartir aquestes tasques.

A aquestes paraules, que tornen la calma a Sidèria, ella s'aixeca i saluda, amb cara serena, el pare dels homes.

Tanmateix la seva marxa provoca, al cor del seu marit, una tristesa secreta. Agitat per terribles pressentiments, ell la segueix amb els ulls com si cregués veure-la per darrera vegada. Tan bon punt ella desapareix, el seu neguit augmenta: es penedeix de no haver-la tornat a cridar; li sembla que l'acaba de perdre per sempre. Els seus ulls romanen una bona estona fixats en el camí que ha deixat, per a buscar-la-hi encara; finalment es calma, i continua la història de les seves dissorts.

Aclaparat per aquests cops del destí, insensible al patiment, com un estúpid, vaig tornar a la Ciutat del Sol sense haver vist ni el camí que havia seguit, ni la mà que m'havia conduït. Aquest moment va ésser per a mi com un somni terrible, del qual només tinc el record d'un llarg patiment.

Sortint d'aquesta espècie d'anorreament, la primera paraula que vaig pronunciar va ésser el nom de Sidèria. La demanava; els meus companys, prohibits, no s’atrevien a contestar-me: jo insistia.

—Només vull —els dic— barrejar les meves llàgrimes amb les seves, i assegurar-me amb els meus ulls si les nostres desgràcies no l'han portat a la desesperació.

Aquesta és l'única gràcia que implorava i que em fou negada cruelment. Palemos em va dir que els americans, per ordre d'Aglaure, havien tancat la meva dona lluny de mi a la fortalesa de la ciutat, sota la guàrdia d'Eupolis. Amb aquesta notícia, vaig pensar que me m’havia estat arrabassada per segona vegada. La desesperació es va emparar de la meva ànima, i la qual, només, jo consultava. La nit desplegada sobre la terra la cobria d'una foscor espessa; els meus companys, a la llum de les torxes, van accelerar davant els meus ulls els preparatius de la meva partida. Observava llurs moviments amb una fúria concentrada. Irritat per llur pressa, els vaig dir:

—Per què precipitar així la vostra fugida? no teniu res a témer en aquests llocs: si teniu aquesta cura per salvar-me de la mort, les vostres penes són inútils. Ho juro davant vostre, no abandonaré pas els llocs on respira Sidèria; sí, m’hi vull quedar, i em lliuraré al furor dels americans.

Consternats pel meu pla, els meus companys es van afanyar a combatre'l, van voler consolar-me i, sense escoltar res, vaig gosar insultar-los.

—Qui sou doncs vosaltres —els vaig dir amargament— per oferir-me consols? Ningú no conspira contra els vostres dies. Vosaltres retorneu a la vostra pàtria, l’únic objecte del vostre amor. Tot us somriu. Pertoca a aquells que respiren la frescor a l'ombra dels boscos consolar un desgraciat ajagut sobre el caliu encès? eh! com podeu endolcir els meus mals, vosaltres que mai els heu viscut? No us ha tret el cel el poder de sentir-los? Oh Sidèria, ets l'única de l'univers que em pot escoltar, l'única el cor sensible de la qual pot parlar amb el meu, i hom em separa de tu! i hom ni tan sols vol que rebis el meu últim adeu! Oh cel! —vaig afegir—, per què no està en el meu poder d’adonar-me de les pors del cruel Eupolis? que no puc veure l'oceà abalançar-se del seu llit, les muntanyes esfondrar-se en les seves onades furibundes, la terra obrir-se i escampar-se en l’estesa? Que no puc sentir ressonar en l’aire la trompeta de l'últim dia? Mai no he vist unes tenebres més profundes. Oh! si fos la natura entristida i coberta per les ombres de la mort!