dimarts, 26 de setembre de 2023

Encomi d'Helena, de Gòrgies

ENCOMI D’HELENA (414 ane)

Gòrgies de Leontínoi (483-380 ane)


En contra de la tradició historicocultural grega, Gòrgies absol, amb molta habilitat discursiva i amb una gran dosi d’ironia, Helena de la culpabilitat en el desencadenament de la Guerra de Troia i la declara innocent. “Qui té la paraula té l’espasa”, afirmava aquest sofista, i aquest seu mateix discurs palesa que sabia què es deia.


Helena de Troia per Evelyn de Morgan (1855-1919)

 

El guarniment d'una ciutat és el coratge dels seus herois; el d'un cos, la seva bellesa; el d'una ànima, la seva saviesa; el d'una acció, la seva virtut; el d'una paraula, la seva veritat. Tot el contrari enlletgeix. Per tant, cal que l'home com la dona, la paraula com l'acció, la ciutat com els individus, siguin lloats quan siguin dignes de lloança i blasmats quan no en siguin dignes. Perquè l'error i la ignorància són iguals a l'hora de blasmar allò que és lloable com de lloar allò que és digne de blasme.

I aquesta tasca recau en el mateix home de manifestar sense marrades quin és el nostre deure de proclamar que son refutats [text corrupte] els qui blasmen Helena, una dona sobre la qual es va alçar, en un concert unànime, tant la veu, creïble, dels nostres poetes, com la de la reputació lligada al seu nom, que s'ha convertit en el símbol de les pitjors desgràcies. Així que voldria, en aquest discurs, fer una demostració raonada que posarà fi a l'acusació contra aquesta dona la reputació de la qual és tan dolenta. Convenceré de falsedat els seus detractors i, fent-los veure la veritat, acabaré amb la ignorància.

Que, per la seva natura i el seu origen, la dona de la qual parlo en aquest discurs s'ha de situar en el primer rang entre els primers dels homes i de les dones, pocs són els qui no se n’adonen clarament. Perquè és clar que si la seva mare és Leda, el seu pare, encara que hom diu que és mortal, és un déu, ja sigui Tíndar o Zeus: si és el primer, era un fet i hom el creia; si és el segon, era un déu i hom el refutava. Però el primer era el més poderós dels homes i el segon regnava sobre totes les coses.

Amb un parentiu tan noble, va heretar una bellesa totalment divina: encobriment que no ocultava. A més d'un home despertava més d'un desig amorós; ella sola, pel seu cos, va reunir multitud de cossos, una gernació de guerrers animats per grans passions en vista a grans accions; uns posseïen una immensa riquesa; altres, la reputació d'una antiga noblesa; altres, el vigor d'una força pròpia; altres, aquell poder que procura la possessió de la saviesa; i tots havien vingut moguts tant pel desig amorós de victòria com per l'amor invencible de la glòria.

Qui llavors, i per què, i com, satisfeu el seu amor emparant-se d'Helena, no ho diré pas. Dir el que saben als qui saben els pot ben persuadir, però no els pot encantar. En aquest discurs em saltaré, per tant, aquella època per començar de seguida el discurs mateix que estic a punt de fer i explicaré les raons per les quals era natural que Helena se n’anés a Troia.

El que feu va ésser pels designis del Destí, o ho va fer per les sentències dels déus o pels decrets de la Necessitat; o bé fou presa per la força, o persuadida pels discursos, o captivada pel desig. Si és per la primera causa citada, és just acusar allò que ha d'incórrer en l'acusació: la diligència dels homes no pot oposar-se al desig d'un déu. El més feble no pot oposar-se al més fort, sinó que s'ha d'inclinar davant el més fort i deixar-se guiar: el més fort dirigeix, el més feble segueix. Ara, un déu és més fort que els homes per la seva força, la seva ciència i per tots els avantatges de què gaudeix. Si, doncs, és contra el destí o contra Déu que cal presentar l'acusació, rentem Helena de la seva ignomínia.

Si fou segrestada per la força, fou coaccionada desafiant la llei i violentada injustament. Queda clar, llavors, que és el raptor, per la seva violència, qui ha estat culpable; ella, segrestada, haurà conegut la desgràcia d'haver estat maltractada. És, doncs, el Bàrbar, autor d’aquesta empresa bàrbara, qui és just condemnar amb les nostres paraules, de dret i de fet: per la paraula es farà el meu procés, per la llei es pronunciarà la seva prescripció, pel fet patirà el càstig. Però, Helena, coaccionada, privada de la seva pàtria, arrencada de la seva família, com no podria ésser natural plànyer-la més que avergonyir-la? Un va cometre els crims, però ella, ella els va patir. Per tant, és just compadir-se d'ella i odiar l'altre.

I si és la paraula la que la va persuadir enganyant la seva ànima, si és així, no serà difícil defensar-la i absoldre-la d'aquesta acusació. Heus aquí com: la paraula és un tirà molt poderós; aquest element material d'una petitesa extrema i totalment invisible porta les obres divines a llur plenitud: perquè la paraula pot fer ara cessar la por, ara esvair la tristesa, ara excitar la joia, ara acréixer la compassió. Com? Us ho mostraré.

És a l'opinió dels oients que ho he de mostrar. Considero que qualsevol poesia no és altra cosa que un discurs marcat per la mesura, aquesta és la meva definició. A través d'ella, els oients són envaïts pel calfred de la por, o colpits per aquella pietat que fa caure les llàgrimes o per aquella pena que desperta el dolor, quan s'evoquen les sorts i les dissorts que experimenten els altres en llurs empreses; la paraula provoca en l'ànima una afectació pròpia. Però això no és tot! Ara he de passar a altres arguments.

Els encanteris entusiastes ens procuren plaer per l'efecte de les paraules, i allunyen el dolor. Això és perquè la força de l'encanteri, en l'ànima, es barreja amb l'opinió, l'encisa, la persuadeix i, amb la seva màgia, canvia les seves disposicions. De la màgia i la bruixeria van néixer dues arts que produeixen els errors en l'ànima i els enganys en l'opinió.

Hi ha molta gent que, en molts temes, ha convençut i encara convenç molta gent a través de la ficció d'un discurs fals. Perquè si tots els homes tinguessin en llur memòria el descabdellament de tot el que ha passat, si (coneguessin) tots els esdeveniments presents i, per endavant, els esdeveniments futurs, el discurs no estaria investit de tal poder; però quan la gent no té la memòria del passat, ni la visió del present, ni l’endevinació del futur, té totes les facilitats. Per això, la majoria de vegades, la majoria de la gent confia la seva ànima als consells de l'opinió pública. Però l'opinió és incerta i inestable, i precipita els qui en fan us en fortunes incertes i inestables.

Per tant, quina raó impedeix que Helena hagués caigut també sota l'encís d'un himne, en aquella edat en què deixava enrere la joventut? Seria com si l'haguessin segrestada i violentada [...]. Perquè el discurs persuasiu ha forçat l'ànima que ha persuadit, tant a creure en les paraules com a rendir-se als actes que ha comès. És, doncs, l'autor de la persuasió, en tant que és el causant de la coerció, qui és culpable; en canvi l'ànima que ha sofert la persuasió ha sofert la coacció de la paraula, així que és sense fonament que hom l'acusa.

Que la persuasió, afegint-se al discurs, aconsegueix imprimir a l'ànima tot allò que desitja, n'hem d’ésser conscients. Considerem primerament els discursos dels meteoròlegs: destruint una opinió i despertant-ne una altra en el seu lloc, fan aparèixer als ulls de l'opinió pública coses increïbles i invisibles. En segon lloc, considerem els recursos judicials que produeixen llur efecte coercitiu gràcies a les paraules: és un gènere en què un sol discurs pot captivar i persuadir una gran multitud, encara que no digui la veritat, sempre que hagi estat escrit amb art. En tercer lloc, considerem les discussions filosòfiques: és un gènere de discurs en què la vivacitat del pensament es mostra capaç de produir capgiraments en allò que creu l'opinió pública.

Hi ha una analogia entre el poder de la paraula pel que fa a l'ordenació de l'ànima i la prescripció de medecines pel que fa a la natura dels cossos. Així com algunes drogues evacuen certs humors, i altres drogues, altres humors, que algunes posen fi a la malaltia, d’altres a la vida, també hi ha paraules que afligeixen, d’altres que encoratgen llurs oients i encara d’ altres que, amb l'ajuda maligna de la Persuasió, posen l'ànima en la dependència de la seva droga i de la seva màgia.

Per tant, si el discurs la va persuadir, cal dir que no va cometre la injustícia, sinó que va conèixer la dissort. Però he d'explicar, quart argument, quina n’és la quarta causa. Si és Eros qui és l'autor de tot això, no és difícil declarar innocent Helena de l'acusació del que anomenem la seva culpa. En efecte, la natura dels objectes que veieu no està determinada per la nostra voluntat, sinó pel que cada un es troba ésser. Amb la vista, l'ànima queda impressionada fins i tot en les seves pròpies maneres.

Així és com, quan l'ull contempla tot allò que concreta l'enemic en la guerra _els ornaments de bronze i ferro sobre les armadures hostils, les armes de la defensa, les armes de l'atac_, comença de sobte a tremolar i fa tremolar també l'ànima, fins a tal punt que sovint, a la vista d'un perill que ha d'arribar, colpejat de terror, hom fuig com si ja hi fos. És perquè el sòlid costum de la llei és expulsat fora de nosaltres per aquesta por nascuda de la vista l'arribada de la qual fa tenir per res allò que es considerava bell en el judici de la llei: el bé que resulta de la victòria.

Algunes persones, tan bon punt veuen coses espantoses, de seguida perden la consciència del que està passant, així és com el terror pot apagar o fer desaparèixer el pensament. Molts han estat colpejats per patiments vans, per malalties terribles, per follies incurables. Així és com l'ull ha gravat en llur consciencia les imatges del que han vist. Deixo de banda moltes vistes terrorífiques: el que ometo no difereix, però, del que he parlat.

Així mateix, els pintors ofereixen un espectacle encantador per als ulls quan acaben de representar un cos i una figura, perfectament obtinguts a partir de molts colors i molts cossos. La realització d’estàtues, d'homes o de déus, procura als ulls un espectacle molt dolç.  Així és com hi ha coses tristes per mirar, altres d’emocionants. Hi ha moltes coses que desperten, en molts, amor i ardor de moltes coses i cossos.

Si aleshores l'ull d'Helena, en veure el cos d'Alexandre, va sentir plaer i va excitar, en la seva ànima, desig i delit d'amor, què hi pot haver d’estrany? Si Eros és un déu, té un poder diví entre els déus: com podria una persona més feble repel·lir-lo i protegir-se'n? Però si la causa és un mal d'origen humà, una ignorància de l'ànima, no cal blasmar el mal com una falta, cal considerar-lo una desgràcia.  Perquè el que ho va fer passar com a tal van ser les trampes de la fortuna, i no les decisions del sentit comú, son les necessitats de l'amor, no les disposicions de l'art.

En aquestes condicions, com podríem estimar just el blasme que culpa Helena? Tant si és una víctima de l'amor, com si ho és d'un discurs persuasiu, ja hagi estat segrestada per la força o obligada a fer el que va fer per la Necessitat divina, sigui el que sigui, s’escapa de l'acusació.

Espero haver reduït al no res, en aquest discurs, la mala reputació d'una dona, i haver-me cenyit a la regla que m'havia fixat al començament del meu discurs. He intentat anul·lar la injustícia d'aquesta mala fama i el desconeixement de l'opinió pública. I si he volgut escriure aquest discurs, és perquè sigui, per a Helena, com un elogi, i per a mi, com un joc.

dissabte, 23 de setembre de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (26)

 


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

De seguit Idames demana notícies d'Ormuz als americans que ens acompanyaven; un d'entre ells li va respondre que Ormuz feia tres anys que havia sortit de la ciutat del Sol, els havia acomiadat eternament; que havien volgut retenir-lo, però que res no l'havia pogut afectar, ni el dolor de la gent, ni els precs d'Aglaure.

—Atureu-vos —ens digué—, de combatre el meu propòsit: preveig que, aviat armat per la fam, l'home esdevindrà un flagell per a l'home; voleu que esperi el moment en què vindreu a disputar-me un menjar bastard, i potser a atemptar contra la meva vida.

Oh conciutadans meus, mentre que m'estimeu i que guardeu d'Ormuz un record que us és estimat, patiu que em separo de vosaltres; per què cal que visqui encara? per què les nacions han volgut allargar la meva vida? No vaig tenir forces per rebutjar aquest cruel benefici; tindré la de resistir-vos.

Aleshores Ormuz, alçant les seves mans al cel, li prega que ens aboqui les seves benediccions, i se'n va sense esperar la nostra resposta i sense dir-nos quin asil triarà a la terra.

—Aquesta marxa d'Ormuz —va continuar l'americà—, va ésser una calamitat pública: la ciutat del Sol, consternada, creia que els mals que havia predit caurien sobre ella, i és llavors que Aglaure, per economitzar els recursos de la seva capital, i limitar-la als seus habitants, n’exclou tots els estrangers amb una llei de mort que estableix contra ells.

Idamas va aprendre amb dolor l'exili que Ormuz s'havia imposat; si admirava la resolució valenta que havia pres, el planyia d’haver cregut massa lleugerament el gènere humà abandonat de la Providència; i, tement que no hagués mort en algun lloc salvatge, víctima infeliç de la seva devoció, va preguntar sobre els recursos que Amèrica podia oferir, quina era la fertilitat del seu sol, quants habitants i pobles florents tenia. Eupolis, que coneixia Amèrica, va respondre:

—D’un tant gran nombre d’imperis amb què el nou món estava cobert, només queda el del Brasil, que comença a les fronteres de Mèxic, abraça el Perú, el continent i el país de les Amazones. El sol de les nostres contrades ja no té aquell ardor que, hom diu, formava la plata, l’or i els diamants. La zona tòrrida refredada gaudeix amb prou feines de la calor que tenien els climes temperats; ja no és aquella nova terra que el salvatge havia abandonat a les cures de la natura. Els habitants del món antic, després d’haver esgotat llur sòl, van inundar Amèrica com torrents, talaren els boscos que la creació va veure néixer, artigaren fins als cims de les muntanyes, i devoraren encara aquella terra fecunda. Llavors van baixar fins a les ribes de l'oceà, on la pesca, l'últim recurs de l'home, els prometia una alimentació fàcil. Des de Mèxic al Paraguai, les costes de la Mar del Sud i de l'oceà Atlàntic estan poblades per ciutats on hi ha reunides les restes del gènere humà. La ciutat del Sol és la capital d'aquest imperi marítim: bastida a cent milles de Cartagena, de la qual va ser durant molt de temps la rival i que va destruir, el seu port va ser durant molt de temps el punt de trobada de les nacions: ella encara gaudeix de tota la seva brillantor; hi veureu pintures exquisides, estàtues tan perfectes que semblen respirar; tots els models de màquines més famoses que s’han inventat. París, Roma, Tebes, Babilònia no han superat la magnificència d’aquesta ciutat: rica en les runes dels dos mons, ella hereta l'univers.

Vam trobar aquesta ciutat conforme al quadre que Eupolis n'havia pintat, magnífica, és cert, però gairebé buida d'habitants, solitud que provocava la tristesa i el terror. Hom es deia a si mateix que aquests edificis tan nombrosos i tan bonics van ésser construïts per acollir homes. Hom els hi buscava en va sense poder consolar-se de la pèrdua de la seva esperança. A la majoria de palaus de què estava farcida aquesta ciutat, hom veia encara mobles sumptuosos, munts d'or i de plata, però que hom valorava menys que un arbre carregat de fruita, o que una vessana mediocre coberta d'espigues daurades.

Arribàrem al palau d'Aglaure, el qual, informat que la gent li portava estrangers, ens esperava al seu tron ​​tot lluent de l'or i de l’esclat dels diamants. Idames li va repetir els mateixos discursos que ja havia adreçat al poble; però va afegir:

—Gran rei, en el moment en què, per creure’m, Eupolis i el poble demanaven prodigis, s'escolta un gran brogit, els habitants de les costes veïnes porten dins els vostres murs carros plens d'animals desconeguts als vostres climes, i que ells havien matat. La gent immediatament exclama que aquesta abundància és un present del cel que ens protegeix, i es declara a favor nostre. Vos mateix, Gran rei, ens atrevim a creure-ho, així ho jutjareu, però si encara sorgeixen dubtes en el vostre esperit, els dissiparé, quan en la vostra presència i davant el vostre poble nomenaré la dona d'Omegar; el Déu que m'envia ha promès confirmar aquesta elecció amb un miracle enlluernador.

divendres, 15 de setembre de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (25)

 


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

Va dir aquestes últimes paraules amb el to de la ironia i de l’insult: els dubtes d'Eupolis m'havien humiliat; els meus companys estaven desesperats. Només Idames s’irrita pels obstacles que experimenta; els seus gestos s’animen, els seus ulls s’inflamen, la seva veu terrible ressona a la distància, i porta la basarda a les ànimes. Primerament interroga enèrgicament Eupolis.

—En quin moment —li va dir— faràs esclatar aquesta malfiança incrèdula? Una de les més belles obres del Creador, la terra, està a punt de morir: si la vol salvar, no cal que es mostri i que no abandoni més la cura de l’univers a lleis obsoletes. Volies que us manifestés la seva voluntat? O superba pretensió! teníeu, així com nosaltres, una pàtria a abandonar? l'oceà dels mars per travessar? Només havíeu de donar-nos un asil. Us calia, doncs, que un Déu us parlés per acollir uns homes!

Aleshores, adreçant-se als americans, els fa una imatge ràpida dels mals que desolen la terra i l’activitat de la qual augmenta amb una velocitat aterridora:

—El globus i el gènere humà estan com inclinats sobre l'abisme del no-res. Cada moment els hi pot precipitar, i no aturaràs la seva caiguda espantosa! Per tant, hauràs completat la ruïna de la terra i dels homes. Vosaltres sereu els homicides de vosaltres mateixos i de les generacions futures. No invoco pas sobre vosaltres els càstigs del cel; però ignoro si és als inferns del turments que puneixen crims tan grans. Poso per testimoni al cel que ho fet servir tot per doblegar-vos. Me’n vaig, o primer executeu sobre mi la vostra llei de sang; no vull sobreviure a l'esperança de la felicitat que esperava.

Amb prou feines Idames havia deixat de parlar, un murmuri semblant al de les onades d'una mar agitada s'alça entre la gent que la vehemència d'aquest discurs havia commogut. Eupolis encara conservava la seva atenció freda, i potser hauria reprimit el favor d'aquest moviment popular, si al mateix moment una nova escena no hagués distret tots els esperits. Escoltem veus sorolloses, crits d'alegria, tot el moviment d'una marxa precipitada; aviat veiem aparèixer els habitants de les ribes veïnes que arrossegaven carros plens d'ocells i de quadrúpedes morts i tot sangonosos, i que criden, en veure’ns:

—Portem l’abundància dins d'aquests murs. [20]

A aquesta nova, la gent emet crits d’alegria, abraça els seus benefactors, i vol saber quin Déu els ha donat aquest immens botí.

El líder de la tropa demana un moment de silenci que aconsegueix, i ens parla així:

—Res —diu— no és més aterridor que l'esdeveniment al qual devem aquesta abundància que et sorprèn. Ahir es va aixecar a les nostres costes una tempesta tan violenta que el terror que hi va causar encara dura. Crec que tots els vents desfermats, en guerra entre ells, havien escollit el nostre cel per llur camp de batalla; hi acudiren de pressa, d’improvís, per tots els punts de l'horitzó. Aquest primer xoc és tan impetuós, que abat arbres l’arrel dels quals s'enfonsa a l'infern i que sacseja les muntanyes que s'assenten sobre els fonaments del món. De vegades els aquilons [21] repel·leixen els autans [22] qui rugeixen de ràbia, de vegades els altres tornen amb fúria sobre els aquilons, els esvaloten com les onades del mar, i s’emparen de l'espai de l'aire. De vegades tots els vents lluiten a la vegada, xoquen, es capgiren, s’enlairen, s’escapen en remolins, es mantenen suspesos als cims de les muntanyes, s’hi balancegen durant molt de temps a les valls, i s’hi precipiten amb xiulets horribles. Aquesta tempesta s'apaga; ara mateix apareixen ocells el nombre dels quals és tan prodigiós que l'aire s’enfosqueix; apareixen ramats de quadrúpedes que semblen buscar-nos i cridar-nos a la mort. Estàvem tan consternats que ningú no pensava emparar-se d'una presa tan fàcil. Primer, dono el senyal de carnatge matant uns quants ocells. De sobte els meus companys imiten el meu exemple: tots aquests animals cauen sota els nostres cops; finalment, sobrecarregats de béns, venim a compartir amb els nostres germans de la ciutat del Sol aquesta feliç fortuna que mirem com un miracle de la beneficència del cel.

—Sí, és un miracle —exclama la gent—, Déu es declara a favor dels francesos, ha fet el miracle demanat per Eupolis.

La gent transportada d’alegria mena triomfalment els francesos, els carros i els habitants de les costes veïnes al palau d'Aglaure, qui comandava al Brasil; jo anava al costat d'Idames, que em va dir:

—M'esperava l'èxit que hem obtingut. Que aquest esdeveniment ens instrueixi; potser rebrem encara algun revés, però no et desanimis, Déu es mostra i ja no ens pot abandonar.



[20] Amb cometes a l’original. 

[21] aquiló: vent dolent del nord anunciador de tempesta. 

[22] autan: vent de direcció sud-est en sentit mar Mediterrània-Òlt i Garona.

 


diumenge, 10 de setembre de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (24)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT

A l'espectacle del descens dels francesos, als crits amb què vam omplir l’aire, els habitants de la ciutat del Sol van acudir armats a la plaça, i ens encerclaren llançant-nos mirades furioses. Després vingué un de llurs caps que es deia Eupolis, i qui ens parlà així: 

—La vostra audàcia és extrema per abordar una ciutat que lliura tots els estrangers a l’últim suplici. Si coneixíeu aquesta llei, acabeu d'escoltar la vostra sentència; si la ignoràveu, marxeu, el retard d'un instant seria castigat amb la mort. [17] 

El poble aplaudeix els discursos d'Eupolis, i ens vol espantar amb els seus crits i els seus gestos amenaçadors.

Idames, els ulls abaixats, la calma a la cara, oposa el silenci a aquesta fúria. Immòbil com la roca contra la qual el mar trenca les seves onades, espera que el poble, cansat de la seva còlera, es calmi a si mateix. De seguit avançant cap a Eupolis, amb un coratge tranquil, li diu:

—Nosaltres som els darrers brots del poble francès. Separats de vosaltres per les barreres de l'oceà, les lleis d'aquest imperi ens són desconegudes. Feu-nos morir si ho desitgeu; però abans d’immolar-nos, digneu-vos a dir-nos per què heu establert contra els vostres semblants una llei tan bàrbara.

—La necessitat —respon Eupolis amb els ulls ardents de ràbia. Digues al cel que ens retorni les nostres messes; digues a la terra que no devori les llavors que les nostres mans li confien; fes que les nostres suors i la nostra sang la fertilitzin, i aquests murs seran oberts a tots els homes, que estimarem com germans nostres.

—Si aquests són els vostres sentiments —reprèn el virtuós Idames—, abjureu la cruel llei que heu establert. El terme dels vostres els mals ha arribat, la terra tornarà a ésser fecunda, nombroses generacions la poblaran. Així, Déu mateix ens ho ha revelat. És a la seva veu que hem abandonat la nostra pàtria per a buscar-vos en aquestes costes llunyanes, i consolar-vos per aquestes noves felices, voleu degollar els vostres alliberadors?

—Qui em respondrà —va dir Eupolis— de la veritat de les vostres paraules? No teniu ni la figura ni el llenguatge dels engalipadors; però temo tant els homes crèduls com l'impostor. Amb quins senyals reconeixeré que una falsa esperança no us ha enganyat?

Idames explica quina inspiració sobtada el va arrossegar a un temple del seu país, on Déu li va donar proves sensibles de la seva presència i li va revelar els seus propòsits; en quina forma se m’havia aparegut el geni terrestre, quins foren els seus discursos i les seves ordres. Després exposa que d’aquell matrimoni depèn avui el destí de l'univers. Ell em presenta al poble dient:

—De tots els homes escampats per la terra, vet aquí l'únic que en pot perpetuar la raça, i si és europeu, oh gent! no en sigueu gelosos. Vosaltres teniu l'única dona que pot amb ell fecundar l’himen. Ignoro quin és el seu nom, quins llocs habita; només sé que ella respira en aquest regne, en el qual jo l’he de descobrir.

Finalment explica les meravelles del nostre viatge, com un Déu ens ha guiat sobre l'oceà per l'aire, i mostra fins i tot el llibre que l'oracle ens havia deixat.

Encisats per aquestes històries, els americans anàvem a precipitar-se als nostres braços. Eupolis, amb un sol gest, refreda llur benevolència, i els atura.

—Per què —respon als francesos—, si el cel tenia necessitat del concurs d'Amèrica, es nega a explicar-li-ho? Per què us ha prodigat els miracles sense dignar-se a reservar-nos-en ni un? hauria esgotat el seu poder a Europa? o bé hauria jutjat que era més difícil de subjugar la vostra fe que la nostra? No acusaré pas el cel d’aquesta errada grollera, i si voleu que finalment us expliqui el meu pensament, els meus ulls no veuran mai prodigis.



[17] Amb cometes a l’original.


diumenge, 3 de setembre de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (23)


Ermita de Sant Roc d'Orfes


 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


TERCER CANT (Fi)

—Ormuz no necessità d’apaivagar aquestes murmuracions, l'esdeveniment més imprevist va suspendre en un instant totes les obres, i les va aturar per sempre. El sol va donar de sobte senyals de vellesa, la seva cara empal·lideix i els seus raigs es refreden. El nord de la terra tem de morir, els seus habitants es van afanyar a abandonar els climes en els quals la fredor augmentava cada dia, s’emporten llurs riqueses i corren a la zona tòrrida a amuntegar-se sota les mirades del sol.

Els establiments més nombrosos es formaren al Brasil; només queden al nord uns quants homes despreocupats i robustos acostumats a l’aspresa de les borrufes. El mateix Ormuz es va refugiar a la ciutat del Sol, on ens mena el nostre vaixell. Ah! si aquest gran home encara vivia, quines accions de gràcies donaria jo al cel! quanta llum trauria de les seves converses i quina joia abocaria al seu cor davant la bona nova de la pròxima resurrecció de la natura, que ell volia obtenir a força de ciència i de geni.

La ciutat del Sol el va rebre amb entusiasme, aviat n’esdevingué el benefactor. L'hivern va entrar a les terres del Brasil, va blanquejar les planes, va aturar els rius sorpresos de no córrer més. Llavors l’il·lustre Ormuz va ensenyar als homes l'art útil de fondre en un instant pilons de glaç; les nacions agraïdes proclamaren que es mereixia la recompensa que havien concedit al geni, però Ormuz va voler rebutjar-la:

—La terra —va dir— arriba a la seva última hora, prolongar els meus dies és voler convertir-me en el malaurat testimoni de la seva destrucció; deixeu-me acabar la meva vida, Ormuz no ha viscut prou?

—Tanmateix no va poder resistir els desitjos unànimes dels pobles. Jo sortia de la infantesa quan els diputats de tots els reis van anar a l'illa de la Joventut, Ormuz va esgotar l'urna d'or. Així hem arribat a l’últim terme de totes les coses.

Ignoro quins han estat des d'aquell dia els destins del Brasil; però si és cert que aquest imperi només disposa d’una única dona capaç de perpetuar la raça dels humans, aquests climes han sofert grans canvis, i llur destí no és pas menys deplorable que el nostre.

Idames, a aquestes paraules, va ésser interromput pel pilot, que ens va anunciar que els vents havien deixat de bufar, que fins i tot els zèfirs [17] retenien llur suau alenada, i que el nostre vaixell, sorprès per la calma, estava immòbil.

Embolicats en un núvol espès, ignoràvem a quin punt del globus havíem arribat. Palemos creu que encara ens separa de la terra una gran distància, que encara estem suspesos sobre l'oceà, i que hem d'esperar el retorn dels vents.

—I jo —diu amb coratge Idames— m'atreveixo a assegurar-vos que si el cel ens ha conduït, ell ens aturarà sobre la ciutat del Sol. Ordeno el descens del vaixell; si m’equivoco, perirem a l'oceà, i les nostres pors s’hauran acabat.

El pilot, pàl·lid i tremolant, obeeix les ordres d'Idames, obre una sortida als esperits volàtils que inflen la tela, de cop ens va precipitar sobre una gran plaça envoltada de magnífics edificis. Palemos reconeix pels diferents emblemes que la decoraven que havíem baixat a la ciutat del Sol. Em seria impossible d’expressar la nostra alegria. Vam fer ressonar l'aire amb mil crits d'alegria. Ai! aquesta alegria fou de curta durada, ignoràvem les lleis cruels que aquesta ciutat havia establert, i que condemnava a mort tots els estrangers.



[17] zèfir: vent suau que tendeix a venir de ponent.

dilluns, 28 d’agost de 2023

El "nial" de Can Quintana i una ombra en la torre


nial (DIEC)

2 m. [LC] [ZOA] Covarot.

covarot (DIEC)

2 m. [AGR] Ou xarbot.

ou1 (DIEC)

2 3 [BI] ou xarbot Ou en què, covat, no es forma el pollet.

 

L’any 2013 descrivia el conservadorisme de Can Quintana d’aquesta manera (López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, pàgs 22-24): 

“En l’època contemporània, encara que les terres del municipi van passar, amb les desamortitzacions (Godoy, 1798-1808; Mendizábal, 1834-1855, i Madoz (1855-1874), a mans privades, el fet que la majoria fossin acaparades per la Casa Quintana, una família documentada a Colomers ja al segle XIV [1], comportà, per a moltes famílies, un mer canvi de senyors, és a dir, una substitució d’un senyor monàstic per un senyor civil, sense que el canvi de propietari directe els suposés cap millora en les seves condicions socioeconòmiques, i molt menys en la propietat de la majoria de la terra de conreu de Colomers.

Així, l’any 1936 mateix, els 136 contribuents sobre la riquesa rústica [2] de Colomers -99 veïns i 37 forasters- es repartien la contribució total -unes 6.012 pessetes- de la següent manera: un gran propietari, Can Quintana, i 27 propietaris mitjans contribuïen amb el 39,84 % i el 36,48 % respectivament, mentre 108 petits pagesos ho feien amb el 23,67 % restant, palesant com una mica més del 75 % (el 76,32 %) del valor de la propietat rústica estava en mans del 20 % (el 20,58 %) dels propietaris, mentre una mica menys del 25 % (el 23,67 %) del valor restant estava repartit entre aproximadament el 80 % (el 79,41 %) dels pagesos restants.

Més enllà, però, d’unes dades que ja mostren, ni que sigui fredament, el pes econòmic i territorial d’aquesta casa pairal en el municipi de Colomers, podem afirmar encara que, de Can Quintana, en depenien jornalers que treballaven en les seves terres a canvi d’un sou, arrendataris que treballaven directament part de les seves terres a canvi de rendes d’arrendament i censos, i tots els usuaris dels seus instruments agrícoles més moderns tecnològicament, com la premsa de vi, a canvi d’un cànon de lloguer. D’altra banda, si com a grans propietaris havien tingut disputes i plets amb l’ajuntament en més d’una ocasió, sobretot per límits de propietats, camins, pous, etc, com a membres de l’ajuntament [3], i en qualitat d’alcaldes, havien abusat sovint de la prohibició, la imposició de multes i la formulació de denúncies als veïns. I encara hem de tenir present la cascada de menyspreu que suposava la relació privilegiada i connivent de la família amb la institució eclesiàstica, que es traduïa en què el mossèn no comencés cap missa fins que els Quintana no arribessin a l’Església o que els vestits i joies de la Verge es dipositessin a Can Quintana, on, al seu torn, el Bisbe mateix gaudia d’una habitació, el Llit del Bisbe.

Tot plegat havia congriat, no sols l’animadversió envers la família Quintana, sinó fins i tot el descontentament i, àdhuc, la protesta -si més no durant l’esclat revolucionari dels Fets d’Octubre de 1934-, fins al punt de convertir els Quintana en vers enemics del poble.

Potser siguin la complicitat entre el major contribuent rural del municipi i el capellà, i la confluència de l’explotació econòmica i el menyspreu social els elements que permeten d’entendre la violència extrema del mes d’agost de 1936 i l’escassa o nul·la protecció que, en comparació a d’altres indrets, hom donà al capellà del poble.”

Enric Frigola Coll, mossèn del poble, de seixanta-dos anys, i Joaquim de Quintana i Quintana, el gran propietari del municipi, casat i de cinquanta-quatre anys, afiliat a la dretana CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) segons la seva cunyada (López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, pàg 102), veïns de Colomers, aparegueren morts de bala a la carretera d’Orfes a Espinavessa, a l’altura de la Palma, el 21 d’agost de 1936, un mes i mig després de l’inici de la guerra i la revolució, víctimes dels comitès (a López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, es descobreix l’autor dels seus assassinats).

Però en totes les famílies acostuma a haver-hi una ovella negra que hom esborra dels àlbums i genealogies (Pau Cos, Pere: Colomers, 2000 anys, Ajuntament de Colomers, 1977, pàg 90) i que quan algú treu a la llum en trenca la monotonia, el monocolorisme, i Can Quintana no en podia pas ésser cap excepció. Jordi Roca Vernet, Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona, n’havia descobert una investigant el moviment liberal a les Illes, just quan jo ja tenia el llibre a la impremta: i el 7 de desembre de 2012 ens el presentava en conferència al Centre cívic de Colomers.  


En Jordi Roca ens sorprengué gratament, i doblement, per la descoberta de Genís Quintana Ferrer, nascut a Colomers, i la descoberta de la seva muller, la navarresa Maria del Carmen Imirizaldu, ambdós revolucionaris liberals amb importants papers en la política i la societat de l’època.

A grans trets, Roca ens aportà el següent:

Genís Quintana i Ferrer, nascut el 1780 a Colomers, realitzà estudis universitaris de filosofia i lleis, exercí l’advocacia i fou un liberal, conspirador i revolucionari, crític amb el poder que conservava l’església i defensor de la participació de les dones en la política. 

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), participà en la Junta de govern de Girona contra la invasió napoleònica entre 1808-1809, fou redactor del diari de sessions i arxiver durant les Corts de Cadis entre 1810-1812, i conspirà contra el Sexenni absolutista (1814-1820) de Ferran VII i a favor del pronunciament liberal del general Rafael del Riego d’1 de gener de 1820 que restablí la Constitució liberal de 1812.

Durant el Trienni liberal (1820-1823) fou membre de la Junta provisional de Catalunya, diputat de la Diputació principal de Catalunya, diputat a les Corts espanyoles entre 1820-1822, cap polític de les Illes el 1823, fins que a l’octubre hagué de fugir a l’exili (França i Itàlia fins al 1825 amb la seva muller i Mèxic sol a partir de 1825 per raó de dificultats econòmiques), a causa de la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i el canvi de règim (fi del Trienni liberal i inici de la Dècada ominosa o absolutista, 1823-1833). 

Després d’uns primers èxits en el camp de l’advocacia a Toluca, Mèxic, fou expulsat del país per diversos articles crítics amb la cúria romana. Morí el 1828 a Veracruz, Mèxic, a causa del vòmit en el vaixell amb què s’havia de traslladar a Nova Orleans, EUA, per intentar una nova vida que li permetés fer venir amb ell la seva dona. 

Amb paraules del seu descobridor: “Genís Quintana va esdevenir el paradigma de l'originalitat del liberalisme espanyol, capaç d'amalgamar la tradició constitucional catalana amb el discurs liberal, absorbit en les llargues jornades que va passar transcrivint els discursos dels diputats entre 1810 i 1814. El seu coneixement del constitucionalisme català el va fer extremament respectuós amb la Diputació provincial que va reconèixer com la successora de les antigues institucions del Principat. Va ser un liberal complex i polièdric, capaç d'obrir les portes de les Corts per a les dones i d’exigir més autonomia i competències polítiques per a les diputacions. L'esdevenir dels esdeveniments el va obligar a enarborar la bandera de l'exaltació per assegurar-se la supervivència política i personal, encara que ni aleshores va fer-ne ostentació, i va preferir fer gala d'una mesurada actitud capaç de criticar qualsevol dogma i ponderar tota opinió. Sens dubte va ser el diputat català més liberal, perspicaç i influent a les Corts durant les dues primeres legislatures del Trienni.”


Can Quintana, amb la torre del segle XVIII on Maria del Carmen Imirizaldu se sentí sola i abandonada, d'amics i de llibres, i on degué somiar en moltes ocasions el retrobament amb el seu marit

Maria del Carmen Imirizaldu, navarresa, culta, llegida, fou, des del novembre de 1822, una de les 14 dones sòcies de la Tertúlia patriòtica de Lacy (310 socis aproximadament, reunions de prop de 1000 persones) fundada per la viuda del general Lacy i el general Rafael del Riego el gener de 1822 a Barcelona. 

Amb el canvi de règim i l’exili (França i Itàlia amb el marit), el 1825 retornà a Colomers per dificultats econòmiques i va ésser reclosa a Can Quintana, una família conservadora, tradicional i religiosa on de ben segur se sentí sola, abandonada i desubicada, i des d’on es cartejava amb l’important eclesiàstic Fèlix Torres i Amat de Palou (1772-1847), també erudit i escriptor, al qual es queixava de la manca de llibres en una carta de 10 d’octubre de 1826, alhora que li reclamava cartes que la poguessin distreure i instruir, ja que, en el camí de l’exili havien deixat la seva important llibreria, afirmava, en dipòsit al Bisbe, i el règim l’havia requisat.



Contràriament al que havien pensat i decidit a Gènova el 1825, Genís Quintana i Maria del Carmen Imirizaldu ja no es van retrobar mai més. Des de llavors, en una de les finestres de la torre visible des del Parc del Ter, apareix, cap al tard, l’ombra borrosa d’una figura que pregunta, pregunta sempre, i que reclama llibres que li endolceixin l’espera d’en Genís a través de la saviesa que contenen.

En honor seu, l’Ajuntament de Colomers va ampliar el nomenclàtor de carrers i places amb la creació, l’any 2015, de la Plaça Genís Quintana i Ferrer i Maria del Carmen Imirizaldu.

 


[1] Pau Cos, Pere: Colomers, 2000 anys; Edita Ajuntament de Colomers, Girona, 1997; pp 87-102.

[2] Arxiu municipal de Colomers, Municipi de Colomers: Repartiment individual de a Contribució Territorial sobre la Riquesa rústica, Exercici del 1936.

[3] En efecte, els Quintana estigueren representats sovint a l’Ajuntament, com a regidors o com a alcaldes. Joaquim de Quintana i Quintana mateix, darrer d’una nissaga de batlles iniciada -primer efímerament amb la revolta de 30 de març de 1579 i després el 1584- amb Salvador Quintana, fou alcalde des de l’adveniment de la Segona República espanyola fins al maig de 1933.

diumenge, 27 d’agost de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (22)


Monestir de Sant Joan de l'Erm, Juià
 
 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


TERCER CANT (Continuació)

Ormuz no tenia cap dubte sobre l'èxit dels seus plans; només tenia por d’ésser abandonat pels homes que les fatigues sempre renaixents de tan grans treballs podien desanimar. No va deixar d'animar llur coratge amb els seus discursos.

—No us parlo pas —els deia— de les riqueses que l’oceà amaga al seu si, on durant segles innombrables la plata i l’or, el marbre i les pedres precioses s’han format en silenci; hi trobareu riqueses més desitjables, terres més fèrtils que els llits dels rius on heu baixat. Les vostres úniques llavors les fecundaran. Oposar-se al luxe de les messes i recollir-les, aquestes seran totes les feines del llaurador. Oh dia sortós! quan als llocs on tants navegants van morir submergits amb les seves riqueses, plantareu l'olivera, símbol de la felicitat i la pau, el taronger sempre verd, els arbustos que porten els perfums i la vinya que produeix el dolç nèctar. Els primers homes van rebre un món entapissat de flors i d’arbrissons; vosaltres tindreu la glòria de crear el vostre, els vostres nebots us ho deuran tot: i la terra que trepitjaran sota els seus peus i els arbres que l’ombrejaran i els ornaments amb què les vostres mans l'embelliran.

Els pobles pouaven en aquests discursos d'Ormuz un nou delit. Des de les costes de Corea a les de Noruega, hom sentia retrunyir l’infatigable martell: els dics avançaven, Ormuz només havia demanat cinc anys per a fer la primera passa sobre les terres de l'oceà.

Ah! —va continuar Idames amb un accent més animat—, sempre que penso en aquest projecte d’Ormuz, estic transportat d'admiració per la gosadia del seu pla i per la paciència dels pobles que no es poden cansar de treballs tan llargs. Quan passejo per les vores del mar, i que hi veig encara els tallers amb què es cobreixen les seves ribes, i les peces disperses dels seus dics esperant només que una mà els ajunti, jo ja no soc l'amo del meu dolor, els meus ulls s'omplen de llàgrimes. Si calgués que un home s’immolés per a què Ormuz hagués només començat aquesta conquesta, jo vessaria la meva sang de cop, i renunciaria a l'esperança de veure la primavera que ens ha promès i les generacions que sortiran d’Omegar; quin espectacle més bell que el de tots els homes units, combatent cos a cos aquesta enorme massa del més indomable dels elements! Sí, crec que en aquell moment el cel s'hauria obert per a presenciar aquesta escena sublim, i tant si el gènere humà hagués sortit victoriós d'aquest combat com si hagués sucumbit, l'èxit com la derrota l'hauria cobert de glòria.

Va ésser amb pena que Idames va pronunciar aquestes últimes paraules, de tan emocionat que estava. La seva veu alterada, els seus ulls humits, tot els trets del seu rostre expressaven el neguit de la seva ànima; es manté en silenci un moment, nosaltres mateixos compartim la seva emoció; aquest descans ens va ésser agradable; però de seguit impacients per saber quina causa havia aturat l'empresa d'Ormuz, li vam demanar que completés aquesta història, que va continuar així:

Un dia, estimat Omegar —va reprendre Idames, adreçant-me la paraula—, els vostres descendents executaran potser aquest projecte d’Ormuz sota auspicis més feliços, però obstacles que la prudència humana no podia preveure ni superar, van fer-lo abandonar. L'himen es va tornar estèril; amb prou feines una gran ciutat veia néixer deu nens en un any, els pobles van començar a murmurar contra Ormuz.

—Ens falta descendència —deien—, els nens que ens haurien de succeir només seran prou per a fer-se mal. Que ens cal un nou univers que nosaltres no podrem repoblar! Deixem les obres que d’ara endavant són inútils, que Ormuz continuï si vol la conquesta de l'oceà, avui només la desitja per immortalitzar el seu nom. Ell no es pregunta si morirem sota el pes de les més dures fatigues, i ell ens immola per a la seva glòria!

diumenge, 20 d’agost de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (21)

 

L’últim home
Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


TERCER CANT (Continuació)

Els pobles van creure en les paraules d'Ormuz. A força de treballs, desviaren el Roine, el Sena, el Danubi, el Ganges, l'Indus, el Tànais [16]; ensenyen a tots els rius a fluir en canals excavats per llurs mans, i conreen immediatament la terra que han abandonat. Les messes daurades van tornar a alegrar els ulls de l'home, i els pobles van sadollar Ormuz amb llurs benediccions. És llavors que encoratjat per aquests testimoniatges del reconeixement públic, aquest gran home gosa fer públic un projecte més gran, i tan atrevit que encara sorprèn el meu esperit.

No n'hi ha prou —els va dir— d’haver canviat els rius, els estanys, els llacs en uns paisatges fèrtils. Necessiteu recursos més grans; us he promès un nou univers; us el donaré. Feu amb mi la conquesta de l'oceà; repel·lim lluny de nosaltres les seves onades; obliguem-lo a buscar una retirada a les terres del sud o al continent que habitem, i prenem el lloc que ocupa. No vull pas dissimular el perill d'aquesta empresa: és extrem; si no teniu l'art de dominar els fluxos terribles i furiosos, se us engoliran. Però els horrors de la fam amb què estem amenaçats són menys de témer que els furors de l'oceà? Per a mi prefereixo el perill que ens pot salvar.

A la idea mateixa d'aquest projecte, tots els pobles es van espantar; fins llavors havien mirat l'oceà amb un respecte religiós; pensaven que no era permès de recular-ne els límits que Déu mateix establí, i que si la mà d'un mortal gosava tocar-los, haurien de témer tots els flagells de la seva còlera. No va ésser sense dificultats que Ormuz va inspirar-los la seva audàcia.

Quin és el vostre error —els va dir— de creure que el Senyor hagi tancat l'oceà en uns límits sagrats? Cada dia el més petit accident els desplaça: un terratrèmol, la caiguda d'una muntanya, l'abundància de pluges, l'explosió d'un volcà. Quantes vegades els prínceps no han estret el llit del mar per engrandir els seus Estats, sense que el cel hagi venjat aquesta usurpació. Ah! ben lluny de témer la seva ira, penso en canvi que secundarà els nostres esforços, i que és ell potser qui m'inspira aquest projecte, per a conservar el gènere humà del qual no vol pas la ruïna. Finalment la terra us pertany; l’heu rebut de Déu; és un present de la seva mà celeste; podeu, per a les vostres necessitats i els vostres plaers, abatre les muntanyes, omplir les valls, cavar les entranyes del globus; acabeu de canviar el curs dels rius. Traieu, si ho podeu, l'oceà del seu llit: com els rius, està sota el vostre domini, i creeu-vos un nou món sobre les restes del vell.

Va ésser Ormuz qui va donar el pla d’aquesta famosa conquesta, i qui la va dirigir: mentre que d'un costat, per l'explosió totpoderosa de la pólvora, feia saltar en mil esclats roques tan velles com el mon, muntanyes el cim de les quals estava amagat entre els núvols, i que preparava en el mar retirades fàcils en basses immenses; de l'altra, feia construir dics la sàvia estructura dels quals palesa el seu geni. Mòbils com un carro i gairebé tan fàcils de conduir, podien, al grat de llur guia, baixar o elevar-se fins a l'alçada de mil colzades. És amb l'ajuda d'aquestes màquines que pretenia sotmetre el mar. Ormuz, que coneixia el globus com si l'hagués creat, deia ja quina ruta seguiria l'oceà en la seva fugida. Com primer, a la manera d’un corser fogós i indòmit, resistirà les mans que voldran esclavitzar-lo, amb quin furor, amb quins bruels les seves onades s’adreçaran contra els dics per a combatre'ls i enderrocar-los. Deia, com després haver-se turmentat en va, obligat de recular davant de l'home, amagarà la seva caiguda i precipitarà els seus fluxos escumejants de ràbia a les terres en què hagi obert els passatges; per quina ruta el portaria al nostre continent on les seves aigües omplirien els avencs que les nostres mines i les nostres pedreres havien format, i que un dia es convertirien en abismes sense fons per als navegants.



[16] Nom grec amb què era conegut en l’època dels antics escites el riu Don.

dilluns, 14 d’agost de 2023

A propòsit d'una pintura, la llibertat!

 

El Pare Temps vençut per l'Amor, la Bellesa i l’Esperança, 1627


Autoretrat, 1626-1627


Marx, en la tercera de les onze Tesis sobre Feuerbach, ens advertia sobre la dificultat de pensar en una societat fixa, immutable, passiva, mer efecte o conseqüència, i encara jerarquitzada entre pastors i ramats, dirigents i dirigits: 

"La doctrina materialista que els homes són producte de les circumstàncies i que, per tant, els homes transformats són producte de circumstàncies transformades, oblida que és l'home qui canvia les circumstàncies i que l'educador ha d'educar-se primer. Per tant aquesta doctrina ha de dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a l'altra.

La coincidència del canvi de circumstància i de l'activitat humana o autotransformaciótan sols es pot concebre i entendre racionalment com a pràctica revolucionària."

Un parell de segles abans, el pintor francès Simon Vouet ja n’havia dit la seva de manera exclusivament pictòrica, en un quadre en què el tità Cronos, amb la dalla i el rellotge de sorra símbols de la mort, és estossinat per l’Esperança, que porta una corona de flors i l’amenaça amb un garfi, la Bellesa, amb una corona de perles i que li vol arrencar un floc de cabells i l’amenaça amb una llança, i l’Amor, representat per uns amorets que li plomen o li mosseguen les ales. 

Amb aquesta pintura entreteixida de la jovialitat de les guanyadores, la resignació del vell abatut i de la comicitat de més d’un fragment de l’escena, Vouet aconsegueix una interessant al·legoria per comprendre, potser, que la veritat, la justícia, la moral, l’art, la literatura, etc, més que meres expressions d’un temps que només els fa de coixí, de context, són, pla més, superacions d’aquella època que semblava que les cenyia i les encalçava fins a devorar-les. 

En efecte, sense caure en l’idealisme de la atemporalitat, l’estossinada del temps, ben present i en relació dialèctica amb els altres elements del quadre, que proposa Vouet expressa pictòricament, contra l’historicisme, contra el relativisme del temps, contra el determinisme mecànic de les estructures, paradoxalment a la manera normativa del Barroc, és a dir, amb moviments contraposats, predomini de diagonals i línies obliqües, colors vius i brillants, llum clara, gestos molt marcats, etc, expressa, deia, els poders totpoderosos de les superestructures, és a dir, el llibertinatge dels fets de la raó i de les obres de la llibertat, precisament allò que fa més interessant aquest mon que les estructures volen fer invisible amb el control i el domini de les ments.

Sens dubte, Vouet ha superat el seu temps a través de la pintura, a través del conreu d’un art, mitjançant una superestructura, doncs.

diumenge, 13 d’agost de 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (20)

 


Castell de Juià


L’últim home
Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


TERCER CANT (Continuació)

L'astre del dia acabava de finir el seu curs. Una claredat més viva que l'aurora brilla a l’orient, i que lluny d'extingir-se pels progressos de la nit, s’acreix i s'estén per la volta del cel com una làmina de foc. La terra reflecteix aquest esclat del firmament. Tota la natura, l'aire i els núvols, les plantes, els animals i els homes semblaven inflamats. Hom creu que anava a sortir un nou sol a l'horitzó, o que havia arribat el dia de l’abrusament universal. Eren les aproximacions de la lluna que causaven aquest espectacle terrible. S'aixeca sagnant, amb la forma d'una ampla boca oberta d'on brollaven constantment torrents de foc. A aquesta visió, els animals aterrits emeten uns udols terribles, tots els pobles tremolant esperen la mort, i es posen de bocaterrosa. Només un filòsof va tenir el coratge de contemplar aquest fenomen espantós. Després d’haver-lo considerat de manera tranquil·la, va dir que un gran volcà consumia la lluna. Observa aquest foc, en calcula la durada; finalment anuncia als homes que el cel ha recuperat la seva serenitat, però que ja no hi busquin més l’astre de la nit, que acaba de morir, i que les seves cendres lliurades al caos s’hi reanimaran per esdevenir els elements d'una nova terra.

Mentre Omegar explica aquesta història d'Idames, Adam no pot contenir els moviments de la seva sorpresa: interromp bruscament Omegar.

Què! —va dir—, ha desaparegut! els meus ulls no la veuran.

A aquestes paraules del pare dels homes, Omegar i Sidèria li adrecen esguards preocupats i curiosos; el tornen a examinar.

—Com —li va dir Omegar— hauríeu conegut aquest astre? Fa temps que no hi és.

Amb aquestes paraules d'Omegar, Adam s'aixeca amb vehemència; i com si l'astre de la nit estigués  present, li fa aquest discurs:

—Oh tu que jo creia immortal com el cel, he hagut, doncs, de sobreviure’t i plorar sobre les teves cendres. Oh! com hauria estat sensible a la felicitat de reveure’t: vas ser el testimoni de les meves hores més felices. Estimava la teva llum suau que les il·luminava: me les hauries recordat. Oh! sens dubte, tots els monuments de la meva existència estan destruïts.

El primer home, després d'haver exhalat el seu dolor per aquestes paraules, roman enterrat en un somni profund, del qual només en surt adreçant els ulls a Omegar i Sidèria; llegeix, en llurs cares de sorpresa, la imprudència que ha comès, se la retreu; i tement d’haver parlat massa en el seu entusiasme, fa tot els seus esforços per a dissipar llurs recels; els promet que es donarà a conèixer tan aviat com coneixerà el final de llur història.

—És llavors —els diu— que entendreu aquestes paraules que se m’han escapat.

Tranquil·litzat per aquestes promeses del primer home, Omegar reprèn la història d’Idames.

Tan bon punt que la terra, va dir, havia perdut en la lluna el seu astre tutelar, la seva decadència fou encara més ràpida. Els diversos recursos que l’art havia inventat per a retardar-la, van esdevenir impotents. Els homes van caure en el desànim veient els camps banyats per llur suor refusar de produir l'esbarzer estèril; alguns, furiosos, van trencar el instruments de l'agricultura, altres, desesperats, invocaven la mort. Llavors els homes van començar a veure’s de mal ull. Les lleis no podien ja aturar l'assassinat i el bandidatge. Hom va dir també que uns quants caps vinculats per juraments execrables establiren el pla atroç d’exterminar una fracció del gènere humà: els punyals estaven preparats; la nit que havia de cobrir de la seva ombra aquesta horrible massacre, estava a punt de descloure’s.

Un ministre dels altars, Ormuz [15], nascut a l'Imperi francès, va conjurar aquesta tempesta. El cel, sens dubte, havia reservat, per als darrers segles, aquest geni fecund i atrevit. En els mals extrems, sorprenia amb recursos més grans que els mals; quan ell faltava, als homes només els quedava la desesperació.

Els va proposar d’obrir nous cursos als rius, d’emparar-se de llurs lleres, i de baixar-hi amb l'arada per a conrear-les.

—Allà us espera —els va dir— una terra verge i nova com aquella que van sembrar els primers fills dels homes, una terra nodrida pel llim que hi dipositaren les aigües des de la creació, i tan fèrtil, que les vostres messes superaran en bellesa les collites que el Nil donava a l’Egipte. És cert que no seran suficients per a les vostres necessitats; però si aquests treballs ardus no sorprenen el vostre coratge, si teniu la paciència d’acabar-los, us ho prometo avui davant del cel, us portaré a un nou univers més gran, més fecund i més ric que no era la terra en els dies de la seva esplendor.


[15] Ōrmazd: forma pahlavi medieval d’Ahura Mazdā, originada per la fusió d’ambdós mots. La forma Ormuz correspon a la transcripció anglesa que amb aquesta grafia pretén reproduir la pronunciació d'Ōrmazd.