diumenge, 14 de juliol del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (68)




Les tres margarides, al frontó de l'església de Sant Martí de Llaneres i a l'escut d'armes de la llinda de la capella de la Mare de Déu del Remei de Castell d'Empordà, mostren la importància de la petjada històrica dels Margarit, llinatge de cavallers i després nobles, d'origen burgès, de Girona



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, penúltim lliurament)


La violència d'aquesta crisi n’escurça la durada. Es torna menys patidor; però les seves preocupacions continuen creixent.

No puc viure —diu— amb aquest turment; vull estar segur de les meves desgràcies, i saber si Sidèria i el seu marit encara són vius.

Abandona les seves coves, torna al palau on habitaven, el recorre  sense trobar-los-hi, en surt precipitadament, visita els indrets dels voltants amb més cura que l'àvid caçador no busca el rastre del cérvol que ha perdut, s’enfila de les valls a les muntanyes, es precipita des del cim de les muntanyes a les valls, entra en els casalots, en els passadissos subterranis, en tots els edificis que poden amagar éssers vius. Finalment troba a les escales de l'altar, on el son havia suspès el seu dolor, Sidèria, a qui amb prou feines reconeix, tan pansits són els seus encants!

Impacient per saber d'ella qui la va menar a aquest lloc, quina causa l'hauria pogut separar del seu marit, i entelar així la seva joventut i els seus encants, dissipa el vapor dels cascalls que la mantenen endormiscada. Sidèria es desperta, el plaer celestial que omplia la seva ànima es dissipa amb el son, i no és sense dolor que torna a la vida de la qual es creia deslliurada. No volent ésser sorpresa de dia a la ciutat de Policlet, s'aixeca, s'afanya a marxar-ne, i torna als llocs que havia deixat pel mateix camí que havia recorregut el dia anterior. Però abandona el pla de perseguir i tornar a veure Omegar. Una sola nit ha canviat els desitjos de Sidèria. Ja no dubta gens que tots els esdeveniments que l’havien portat a la desesperació havien estat aturats en els decrets de la Providència. Es resigna a la voluntat de Déu, aspirant només a acabar els seus dies per redescobrir la felicitat de la qual havia tastat les primícies als braços del somni.

El geni, invisible als seus ulls, acompanya els seus passos. Veient de nou aquesta Sidèria que creia que havia baixat a la casa dels morts, no es desespera de la salvació de la terra.

Tinc diu secrets que guareixen les ferides dels homes en un instant. Em serà fàcil recordar al seu rostre la resplendor dels encants que ha perdut. Descobriré el retir d'Omegar, i finalment podré reunir aquests dos cònjuges.

Mentre l’ocupa aquest pla, i que es presentarà en forma humana a Sidèria, dos objectes que s’ofereixen a la seva mirada el glacen de terror, la sortida del sol gairebé apagat i la Mort irritada que medita projectes sagnants.

Ha arribat el moment que fixarà per sempre els destins de la terra, el cel i de l'infern. Comença l'última escena del mon. Les potències celestes baixen sobre els núvols per contemplar-la. Les ombres dels morts, errants i fugitives, acudeixen al lloc de l'escena. Els dimonis suspenen els turments de l'infern, n’obren les portes, i s’avancen cap al fosc llindar d'aquest horrible sojorn.

Sidèria baixava lentament la muntanya que domina la ciutat de Policlet, i que havia pujat el dia abans amb esforços tan dolorosos. La Mort la veu sense reconèixer-la, i encara assedegada de sang humana, avança cap a ella a gambades, aixecant la seva dalla assassina. El geni veu el perill, i vola a trobar-se amb la Mort i vol aturar-la. La Mort segueix el seu camí sense dignar-se a mirar-lo.

Oh Mort! —s’exclama el geni amb veu espantada! quin és el teu propòsit? és ella qui immolaràs, és Sidèria que els teus ulls no reconeixen.

És ella —diu la Mort amb alegria—, m’és dolç saber-ho, que tindré el plaer d'immolar-la davant els teus ulls!

Què! reprèn el geni amb el crit de la desesperació, has oblidat els teus juraments?

Vaig jurar —continua la Mort— conservar Sidèria viva mentre nodrís la flama de l'amor al seu pit. No vaig prometre estalviar Sidèria expirant, i que anhela el moment en què tallaré la trama d'una vida que no és més que una tortura per a ella. Vine afegeix, vine a aprendre d'una dona a morir, aquesta lliçó no et serà inútil.

Mentre la mort parlava així, Sidèria caminava davant d'ella; la cara calmada i serena, s'acosta. La mort només la toca, Sidèria expira i cau a terra sense moviment i sense vida.

Tot el cel esperava impacient aquest gran esdeveniment; les seves voltes de seguida ressonen de crits d'alegria. El regne del temps s'ha acabat, els segles eterns estan a punt de començar; però al mateix moment, l'infern llança crits de ràbia, el sol i els estels s'extingeixen. La fosca nit del caos cobreix la terra, sons planyívols surten de les muntanyes, les roques i de les coves, la natura gemega. Hom sent a l'aire una veu lúgubre que crida:

—El gènere humà ha mort.

diumenge, 7 de juliol del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (67)


Creu de terme penjada de Caçà de Pelràs: es tracta d'una creu de pedra col·locada a la façana septentrional de la rectoria, a migdia de l'església de Sant Martí, sobre una mènsula de pedra encastada al mur de la casa. A ambdues cares hi ha dues figures de mida força reduïda en baix relleu (a la cara de llevant hi és representat el Crucificat, mentre a ponent hi veiem la Verge amb l'Infant al braç esquerre i amb una testa alada d'angelot com a peanya); els braços de la creu presenten un acabament romboidal i relleus de fullatge a ambdós costats; a la part frontal de la mènsula hi ha gravat l'any 1589 i a la seva cara de ponent una inscripció amb el nom i cognoms del rector: BERNAD MASC/AROS RECTOR


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

Tanmateix, les promeses de la Mort no havien dissipat les angoixes del geni terrestre. En deixar-la, només havia tastat per un moment l'alegria d'haver-la vinclat. Immediatament van sorgir foscos pressentiments en la seva ànima; se sentia abandonat pel seu coratge i per la seva raó, i els seus esforços per recordar-los només servien per redoblar el seu terror i el desordre del seu esperit. Torna a les seves coves; creu que a la seu del seu poder trobarà l’alleujament de les seves penes: al contrari, tot li serveix per desesperar-lo. Sota aquestes voltes antigues i fosques, sent gemecs; hi veu espectres passejant. Per vèncer les seves pors, prova de reprendre la seva feina: els instruments que toca es trenquen; els focs que vol reanimar s'apaguen amb el vent de les manxes.

Qui em podrà dir —diu— quines desgràcies m'anuncien aquests sinistres presagis? Cridem en el meu auxili els esperits infernals: van calmar el meu esperit agitat quan la terra va quedar submergida per les aigües del diluvi, quan l'oceà va separar Amèrica del Vell Món. Potser em retornaran el repòs i la pau que busco en va.

Al mig d'una profunda caverna, el geni talla a la roca una gruta que havia revestit amb closques de monstres marins. És en aquest lloc on havia aixecat l'altar als esperits infernals; era de marbre negre amb forma de trespeus. Un llum sepulcral, sempre encès, hi projectava una llum fosca: a sobre de l'altar, un quadre que havia pintat amb sang humana, representava l'àngel rebel en el moment en què Eva, seduïda pels seus discursos, abastava amb una mà tímida els fruits de l'arbre prohibit. L'alegria brilla en els ulls del dimoni, en el seu pèrfid somriure, malgrat els esforços que fa per dissimular-la.

El geni arriba als peus d'aquest altar: té a les seves mans sis serps que aixequen llur horrible cap mentre emeten horribles xiulets; les porta sobre l'altar, agafa una espasa i les talla en mil trossos. Mentre la sang impura d'aquests rèptils rega l'altar, adreça​​ aquesta pregària als esperits infernals:

Oh vosaltres, a qui no he invocat mai en va, correu a ajudar-me: estic envoltat de perills espantosos els quals ignoro. Ensenyeu-me què passa damunt la terra, a les esferes celestes i als abismes de l'infern: sigueu els meus guies; inspireu-me pensaments saludables; la meva ment me’ls rebutja, m'abandona. Si crec les meves pors, el meu darrer dia s'acosta; la terra perirà. Uniu-vos a mi per conservar-la; és el vostre imperi així com el meu. Disposeu dels tresors que he amagat a les meves coves; disposeu dels meus secrets i del meu poder, em rendeixo completament a vosaltres.

Tan bon punt el geni ha acabat aquesta pregària, les seves cavernes tremolen sota els seus peus, i s'agiten com les fulles dels boscos turmentats pels furiosos aquilons. Un tro subterrani hi ressona amb els seus cops redoblats, amb llampecs que es repeteixen d'un pol a l'altre pol. Les voltes de les cavernes s'obren, legions de dimonis s'hi precipiten, i s'endinsen de tot arreu a la cova, on el geni, amb els ulls inflamats, els cabells eriçats, els evoca. Amb prou feines s'hi havien aplegat quan tots junts, amb una veu lamentable, s’exclamen:

Tornem a l'infern.

Amb aquestes paraules, desapareixen emetent udols horribles. De cop s'apaga la llum de la cova, la pintura de l'altar s'esquinça, l'altar mateix es trenca, la cova queda reduïda a pols.

El geni espantat creu que la Mort ha violat els seus juraments, i que la pèrfida acaba d'immolar Omegar i Sidèria. Ja no veu en la natura ningú més que Déu que pugui salvar-lo. Però ell mateix, al principi del món, va pronunciar la sentència de la seva mort. Com més segles ha acumulat el geni al seu cap, menys pot disposar-se a morir; s'aferra a la vida a través de tots els moments que ha viscut.

Camina a gambades per aquestes cavernes, medita sobre diversos projectes que adopta i rebutja al seu torn.

Ai! diu, no hauria de ruboritzar-me de la meva covardia? Tinc por de morir, jo que veig els homes, aquests éssers més febles que jo, afrontar la mort i rebre-la amb coratge! La mort! ah! no era ella; sabien bé que renaixerien immortals; sabien bé que llurs ànimes sobreviurien a l'argila de llurs cossos. Oh mort! no ets tu qui temo, tinc por del no-res. Tots aquests homes que he vist tornaran a viure durant segles d'una durada eterna, i jo, ja no hi seré; no hi seré més! Terrible idea que no puc sofrir! Oh Déu! va dir amb veu gemegant, fes del meu ésser l’ús que et plagui, llença'm a l'infern, m’estimo més cremar amb els dimonis que ésser anihilat.

El geni ja no té força per pronunciar altres paraules, la seva veu expira als seus llavis; té el pit oprimit, trontolla i cau. La seva ànima pateix l'angoixa de l'agonia, una suor de sang, de color semblant al rostre de l'africà cremat pel sol, li cobreix la cara, li rossola pel cos i ennegreix la terra.

diumenge, 30 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (66)


A la llinda d'una petita finestra de la planta baixa de Can Saló de Casavells, una masia fortificada, s'hi afiguren dues eines agrícoles -una rella d'arada al brancal esquerre i un estassabarders o falçbosquera al brancal dret- esculpides en baix relleu


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

La Mort segueix el seu camí, i per veure Omegar i la seva dona, en qui el geni ha posat tan grans esperances, recorre ràpidament l’Hespèria, travessa els Pirineus i s’avança cap a les ribes del Roine. Allà, uns quants humans que passaven dies infeliços tenien encara llurs fronts espantats per l'erupció de les despulles  humanes. La Mort els allibera de la vida i de llur terror, i dirigint els seus passos cap al lloc on hi havia hagut la capital dels francesos, planava sobre aquestes contrades a l'hora en què la nit havia de plegar les seves veles i cedir el firmament al carro de l’aurora. La Mort, que no estava lluny de la casa de Tibès, i els ulls aguts de la qual penetren la foscor profunda i les triples muralles, va veure-hi éssers vius. Hi vola amb la cruel avidesa d'una àguila famolenca que es llança sobre la tímida ovella. Al primer pas que fa a l'habitació que ell ocupa, la por i el respecte, un sentiment que no ha experimentat mai, li surten de l'ànima; roman astorada uns instants, després, avançant lentament cap al llit d'Omegar, el qual estava gaudint de la dolçor d'un somni feliç, se sorprèn de trobar-lo en aquest lloc. La Mort contempla amb plaer la bellesa del seu rostre, que respirava quelcom august i celestial.

Vet aquí, doncs diu ella, aquest nou Adam que serà el pare de molts fills.

Ja l'esperança d'immolar-los algun dia, l'alegra: però l'absència de Sidèria la preocupa; els seus ulls, que la cerquen, cauen sobre Tibès, que ella creu viu; s’hi acosta, vol prendre'l com a víctima, i diu amb pèrfida alegria:

Mentre que aquest jove descansa, tallem el fil dels seus dies.

Tres vegades aixeca la seva dalla per colpejar-lo, tres vegades l'instrument fatal se li escapa de les mans. La Mort està aterrida:

Qui és diu ella aquest jove del qual el Cel vol que respecti els dies? Podria ésser un àngel amagat sota la figura d'un mortal?

Mirant-lo més de prop, els seus ulls espantats reconeixen Tibès, a qui ell havia immolat en aquest mateix llit.

Què! continua ella Tibès ja estaria revestit d’un cos immortal? La  resurrecció començaria enmig del silenci i de les ombres de la nit?

La Mort mira el taüt on descansa la dona de Tibès: veient-la, com ell, retornada a la seva primera joventut:

Ah! diu amb un accent d'ira, el geni s'equivoca o m'ha enganyat, el meu regnat s'ha acabat. He d'estalviar Omegar? Que mori afegeix ella llançant-li mirades amenaçadores.

Ella sacseja la seva dalla amb un aire terrible, disposada a aixecar-la per damunt del seu cap; però una resta d'esperança, el record dels seus juraments li reté el braç, i amb por de violar-los, abandona precipitadament la casa de Tibès.

Trista i pensativa, continua el seu viatge cap a l'oest de França, i camina, sense saber-ho, davant de Sidèria i del geni terrestre. La foscor encara cobria la terra. La Mort se sorprèn que el sol no aparegui a l'horitzó. Preocupada, i girant constantment la mirada cap a l'orient, comença a creure que el sol no tornarà a il·luminar més el món. S'enganyava; només havia frenat el seu progrés: hom hauria dit que temia mostrar-se al nostre hemisferi envilit, degradat, despullat dels seus raigs. Apareix per fi, però de manera que l'ull de l'home no l'hauria pogut reconèixer, abandonat per l'aurora que no el precedeix amb el seu carro triomfal, el seu front fosc i tenebrós. Oh vergonya! no té la força per esborrar la tènue resplendor de les estrelles. És un espectacle terrible, aquesta presència del sol i els astres de la nit. Per insensible que sigui, la Mort n'és tocada; creu veure el Déu de la terra expirant.

No arribarà diu ella a la meitat de la seva cursa; m'adverteix que a la terra només li queden unes hores d'existència. Ah! que insensata de creure en les paraules del geni. Què! malgrat tants exemples de mortals que m'havien d'ensenyar a desconfiar de les promeses que afalaguen els desitjos, i jo també soc víctima de l'esperança.

En sent vergonya, s’indigna de la seva feblesa, i jura expiar-la venjant-se del geni que l’ha enganyat.

diumenge, 23 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (65)


Església de Sant Martí de Caçà de Pelràs: d'origen romànic, dels segles XI-XII, es caracteritza, com les cases de Caçà o de Planils, per l'ús, en la construcció de les seves parets, del basalt, una pedra d'origen volcànic, grisa i negra, tallada en una colada basàltica que té el focus o xemeneia al sud de Foixà i que arriba a Corça i a Caçà de Pelràs


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

Aquest projecte espanta el geni, i per combatre'l, li parla en aquests termes:

No esperes doncs que els astres benefactors podran algun dia acostar-se a la terra per revifar-la, i restaurar-li la primera joventut?

Arribaran massa tard respon la Mort. L'home ja no reprodueix l'home, i el gènere humà s’extingeix.

Encara viu, respon el geni, i encara que aquesta confessió em resulti fatal, veurem si ets prou enemiga de tu mateixa per matar l'última esperança de la terra. Sàpigues que, al ventre de Sidèria, respira un nen que pot convertir-se en el pare d'una nova posteritat.

Sembles li va dir la Mort amb un aire de menyspreu com aquells vells decrèpits que, el cap cot sota la meva dalla, es prometen molts anys. Alça doncs els ulls, mira aquells núvols els costats dels quals porten les cendres dels homes. Mira a la llunyania aquelles planes blanquejades pels ossos dels morts. Mira aquells mars que els llancen de totes bandes a les costes. Tindràs el poder d'aturar aquesta resurrecció que comença? Creu-me, la fi de totes les coses ha arribat; em dono al meu destí.

Quina feblesa —li respon el geni, en un ésser que jo feia tan fort, i que ell mateix, destruint els homes, causa la seva pròpia desgràcia. Has oblidat que Déu em va jurar, en una muntanya d'Àsia, que conservaria la terra mentre els homes poguessin créixer i multiplicar-se? Salva Omegar i Sidèria, els quals  posseeixen aquest poder; i aquestes cendres, aquests ossos tornaran a l'oceà i a les entranyes de la terra abans que Déu violi els seus juraments.

No vull diu la Mort allargar una trista vellesa: cada dia perdo les meves forces; estic tan canviada que ja no em reconec. Antigament, com el Senyor, present en tots els llocs, colpejava els homes alhora en tots els punts del globus. Avui amb prou feines puc recórrer de tant en tant els diversos climes de la terra; ja no hi trobo víctimes per devorar. La set de sang em turmenta sense poder-la sadollar.

Seràs, doncs, més feliç —reprèn el geni tornant al no-res del caos on estaràs encadenada durant segles eterns? Vols consentir, per tant, a la felicitat de tots aquests homes que has destruït, i que tornaran a viure per sempre i desafiaran el vostre poder? Ah! lluny de tu aquesta ignomínia, i més que patir-la, serveix als meus propòsits. Els nostres interessos són els mateixos, i si està escrit que hem de sucumbir als cops de Déu Totpoderós, almenys la nostra derrota serà gloriosa. És cert que estàs aclaparada per la quantitat de segles que et pesen al cap, i que la teva força comença a minvar. Però creu que, si la joventut torna a la terra, recuperaràs amb ella el teu vigor anterior. Oh Mort, tornaràs a abraçar l'univers un cop amb la teva presència: els homes el cobriran amb una nombrosa posteritat que naixerà per caure sota els teus cops; tornaràs a ser aquella Mort la dalla brillant de la qual no descansava mai; recomençaràs, sobre els éssers, una nova dominació que durarà tants segles que aquest llarg espai de temps serà com una eternitat.

Aquest discurs del geni persuadeix la Mort. L'esperança de recuperar la seva joventut i la seva força la sedueix: roman durant un temps melancòlica i pensativa; finalment, trenca el silenci, i diu al geni:

Sense creure en l'èxit que em promets, estic disposada a ajudar-te. Juro estalviar Omegar i Sidèria, sempre que nodreixin, en el seu pit, la flama que fecunda l'amor. Els conec tots dos; conec els llocs on viuen. Ves, torna al centre de la terra on et crida la teva feina; pots confiar en la paraula d'aquella que, sempre inexorable, es deixa vinclar per primera vegada.

En aquestes paraules, se separen.

diumenge, 16 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (64)


Pila baptismal monolítica de l’església de Sant Cugat d’Albons: tallada en pedra calcària, té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric, i és decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (inici de l'últim cant)

La terra està a punt de desaparèixer. No la pot salvar res més que els esforços del geni a qui Déu va confiar la cura de vetllar per ella. En veritat, aquest geni, encara actiu, gaudeix encara d'un gran poder: regna sobre els elements; sap tots els secrets de la natura, i, per allargar els dies de l'univers, només li cal tornar Sidèria al seu marit, o conservar-la amb el nen que porta dins el seu ventre.

En el moment de l'erupció de les despulles humanes, es trobava al centre de la terra als seus tallers que havia excavat amb les seves mans, i que comuniquen els dos pols. Aquest vast laboratori és el compendi de l'univers: hi ha reunits els instruments de les arts, màquines diverses de les quals només ell coneix l'ús, tots els tipus de cossos que cobreixen la superfície de la terra, o que aquesta amaga dins el seu si; allà, en innombrables prestatges, havia disposat gerros de llautó on ell mateix guarda els sucs i les llavors de les plantes, els esperits volàtils dels animals. És en aquests llocs on el geni incansable combinava, des de la creació, els elements de tots els cossos; que interrogava la natura, i l'obligava a respondre’l. És d'aquestes coves d'on van sorgir aquells descobriments preciosos dels quals l'atzar i l'esperit humà s’atribuïren el mèrit, i que van ésser regals del geni. Finalment, és allà on, en un milió de forns, alimentava focs continus la calor dels quals repel·lia el fred mortal que s’avançava dia a dia fins al centre del món.

De sobte el geni sent, en totes les profunditats de les seves cavernes, un soroll general i sord, un estremiment universal i confús. Es sorprèn molt de veure sortir, dels seus recipients de llautó i dels cossos que l'envolten, torrents d'àtoms que, pujant fins a les voltes de les seves cavernes, s’obren un passadís i desapareixen dels seus ulls. És en va que, per aturar-los, corri a moderar la flama dels seus forns que creu massa ardent: no sap a quina causa atribuir aquest fenomen; s’atabala, l'agiten pensaments obscurs; no pot quedar-se en aquestes coves; s’enlaira cap al cim dels Pirineus. Des de la cresta d'aquestes altes muntanyes, veu fluir de tots els cossos onades de pols que augmenten a cada moment, i que formen un núvol espès amb el qual la superfície del globus queda enfosquida. Examinant amb ulls atents aquest pòsit que fa la terra, hi reconeix les cendres dels homes: el terror el glaça, es torna feble, tremolós, indecís.

Què! —va dir, Omegar i Sidèria han mort? Poden ser aquests els preludis de la resurrecció que veig?

En aquestes paraules, veu, a les ribes d’Hespèria [37], la Mort recolzada a la seva dalla, i contemplant amb ulls serens aquesta erupció de cendres humanes. El geni dubta si s'hi acosta. Havia deixat de parlar-li des que ella va sacrificar, per mans de Caín [38], el primogènit dels fills dels homes. Només la seva visió excita la seva fúria: veu en ella la causa fatal de la destrucció dels homes, de la ruïna de la terra i de les desgràcies que l'amenacen. Però vol saber de la Mort si Sidèria i el seu marit encara viuen; la vol animar a salvar uns caps tan estimats, i les vides dels quals garanteixen la seva; immola, a tan grans interessos, el seu odi que creia implacable; s'acosta a la Mort, i amagant-li els seus desitjos i les seves pors, la interroga dolçament, li pregunta des de quins climes torna, cap a quins llocs va, si queda a la terra gaire nombre d'humans, i sobretot si la seva terrible dalla segarà  les vides d’Omegar i Sidèria. La Mort li respon que, des que va colpejar el gran sacerdot Ormuz a la plana d'Azas, no ha sortit d'Amèrica, on creient-se apressada per la proximitat de l'últim dia, n’acaba d'exterminar els habitants; que Omegar i Sidèria encara respiren, però que ella passa a Europa per acabar amb les restes del gènere humà.


[37] Hespèria: nom amb què els grecs es referien a Itàlia i a Espanya.

[38] Caín: primer fill d’Adam i Eva, que, segons la narració del Gènesi (la Bíblia), es dedicà a l’agricultura i per enveja matà el seu germà pastor, Abel.


diumenge, 9 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (63)

 

Pont romà de la Roqueta, Fontanilles, en l'antic camí romà que anava cap a Ullastret



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (final del penúltim cant)

El gran sacerdot Ormuz succeeix a la mare dels homes; apareix a Sidèria com a la plana d'Azas, envoltat de tots els habitants de l'imperi del Brasil. Està dret a les escales de l'altar on s'havia beneït l'himeneu d'Omegar. El seu front ja no està velat per cap núvol fosc, la pau és als seus ulls, el somriure als seus llavis. Diu a Sidèria:

Omegar era rebel a les meves darreres voluntats, a les ordres del cel; va ésser deixant-te que ho ha reparat tot.

En un altre somni, la gran escena del judici final es desplega completament davant els seus ulls. Al sons estridents de les trompetes, que creu sentir, totes les tombes s’obren alhora, en surt a cada moment, i sense repòs, una multitud d'homes tan prodigiosa que la imaginació espantada no entén com la terra els hauria pogut nodrir i sostenir. Alguns s’espolsen la pols i la cendra que empastifen llur cara i llur cos; els altres, embolcallats amb les mortalles, se'n desprenen de pressa i les llancen amb horror lluny d’ells. Els navegants que les onades engoliren són llançats a les ribes dels mars, i s'aixequen ben desconcertats; l'aigua regalima de llurs narius, de llurs cabells i de llurs cossos; s’estremeixen davant la visió de l'oceà, i encara semblen témer l'element que els va arruïnar. Tots els homes s'escampen per la terra, que ja no és suficient per contenir-los. Molts dels morts ressuscitats i retinguts per la multitud que els comprimeix en llurs tombes i als avencs dels cementiris, estan impacients per sortir. Aleshores Déu diu als mars dels dos mons que s’esvaeixin; a la seva veu desapareixen i els homes es precipiten a llurs conques dessecades; aviat les reomplen; hi estan més estrets que les espigues que dauren les planes fèrtils; Déu diu a la terra que s'engrandeixi, immediatament les muntanyes s’aplanen, la terra, allargassada per totes bandes, esdevé un immens altiplà que es cobreix de tots els humans que els segles havien vist néixer.

Sidèria admira com només d'Adam van sorgir tants homes la multitud dels quals és més gran que la de les estrelles i dels grans de sorra de l'oceà. Creu que Déu necessitarà un nombre infinit de segles per jutjar-los. Li serà suficient un moment; mana que caigui el vel que amaga a la vista la consciència dels morts i que aquesta sigui més visible que el sol quan un dia sense núvols il·lumina l'univers. Tots els culpables se senten confusos en veure descoberts llurs crims i llurs remordiments. S'afanyen a amagar llur consciència sota llurs mans, sota llur cap, que acoten; però és en va, llurs braços, llurs mans, llur cap, tots els cossos són diàfans i transparents; llurs primers suplicis són les mirades dels justos, que no poden suportar. El parricida fuig del seu pare a qui va enverinar; el jutge injust, de l'innocent a qui va condemnar; l'esposa adúltera, del marit crèdul a qui va enganyar. Els malvats fugen de tots els homes virtuosos; els justos, a llur torn, reculen horroritzats davant l'horrible espectacle de les consciències que el crim ha tacat: els justos busquen els justos, els dolents busquen els dolents. Cap moviment de la natura pot representar el d'aquests homes que es busquen i s'eviten, ni el xoc de les onades que aixequen les tempestes, ni l'horrible batussa de dos exèrcits que lluiten entre ells; els justos corren cap a l'est de la terra, els malvats s’apressen cap a l'oest; aviat se separen i es restableix la calma.

Sidèria veu Omegar als llocs que el sol il·lumina amb els seus raigs naixents; està envoltat dels justos, els quals, llegint en la seva ànima exposada a llurs ulls les penes que ha sofert per accelerar el dia de llur glòria, estenen cap a ell unes mans agraïdes. Sidèria veu al seu costat aquell vell que havia vist la vigília; el seu front està radiant, l'alegria brilla als seus ulls; ella no pot dissimular un gest d'odi, li sembla que encara la vol allunyar d'Omegar, ella supera el contratemps i es llança als braços del seu marit que l'abraça dient:

Oh Sidèria, quants mals ens fa oblidar un moment tan dolç!

Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, els llampecs encenen el cel, els trons bramen; Déu, seguit pels seus àngels, arriba sobre núvols d'or i de plata per completar el judici final. Abraça aquesta gran multitud d'humans amb una sola mirada; veu que s'han jutjat a si mateixos, que els justos s'han situat a l'orient, segons l'ordre de llur justícia, els malvats a l'occident, segons el rang de llurs iniquitats; que els més savis d’entre els mortals s’han aplegat a les barreres del sol ixent, de la mateixa manera com els més perversos, tement fins i tot la mirada d'homes menys culpables que ells, han corregut a amagar-se contra les portes del sol colgant; que així, pel sol lloc que ocupen, tots han marcat llur grau de perversitat o de virtut, i que finalment només li queda castigar o recompensar. Fa un senyal, vol que els cossos dels justos esdevinguin més lleugers que el vapor més subtil. De sobte ells perden la gravetat que els subjectava a la terra, s’eleven al cel. Sidèria hi puja seguint Omegar, mentre els malvats veuen amb esgarrifança aquest triomf dels justos; la terra tremola sota llurs peus, s'esfondra, cauen amb ella en una gran foguerada de sofre i de foc. Sidèria plora pel destí d'aquests homes, per culpables que siguin; voldria apagar aquests focs que els devoren sense consumir-los, o no haver conegut llurs turments, la terrible imatge dels quals pertorbarà per sempre la seva felicitat; però els àngels que vetllen pel seu son, li fan oblidar els inferns i els suplicis de llurs habitants obrint només el cel a la seva mirada. Aquest espectacle la delecta en èxtasi, experimenta en el grau més viu un sentiment desconegut per l'home: les delícies pures de l'alegria i de la pau confoses, una barreja feliç que constitueix la felicitat dels justos al cel; a la terra l'alegria i la pau sempre estan separades. L'alegria hi camina envoltada de preocupacions i de fatigues. La pau hi porta al seu pas plaers lànguids i avorriment. És al cel on la pau i l'alegria s'uneixen. Sidèria passa les últimes hores de la nit tastant la felicitat celestial, que voldria eternitzar, però que només li durarà un moment.

diumenge, 2 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (62)

 


Creu de terme de Palau-sator, d'origen gòtic, del segle XVI


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria esperava gaudir encara de la dolça llum que sobreviu al dia; quina és la seva sorpresa i el seu dolor en veure's de sobte embolicada de tenebres tan denses que li tapen el cel i la terra! Ella creu que Déu, que s'oposa als seus plans, acaba d'ordenar que la nit aturi la seva persecució. Aquest pensament la desanima; viu aquella desfeta que la desesperació fa néixer en una ànima en la qual les penes i la fatiga han esgotat les forces, no pot evitar queixar-se a Déu pel seu rigor, i per morir d'esgotament, Sidèria segueix el seu camí.

S'havia enfilat a una muntanya alta amb dificultat: en arribar al cim, va veure a la llunyania una llum tènue que brillava a la foscor; amb aquesta visió, l'esperança que l'havia abandonat retorna al seu cor:

—Qui pot diu viure en aquests llocs i vetllar a aquesta hora? És Omegar, és ell, no en puc dubtar. Gran Déu! —continua alçant les mans al cel— us agraeixo aquest favor, sou vos qui m'ha guiat; us havia acusat injustament de rigor. Perdoneu una queixa que la meva desgràcia ha d'excusar als vostres ulls; només us demano una gràcia més, doneu-me la força per arribar a aquella casa, em sentiré satisfeta si puc veure Omegar i morir als seus ulls.

Digué, i caminant cap a la llum que la guia, ja no té el coratge desenfrenat que cap perill no sorprèn; esdevinguda tímida, tremola davant el més mínim perill, la desesperació ja no precipita els seus passos, modera la seva velocitat i conserva les forces, que lamenta haver malgastat. A punt de tocar aquella desitjada llar, hi cregué arribada, de sobte se li endureixen els membres, es queda immòbil per l'excés de la seva fatiga; gairebé al final de la seva carrera es desespera per arribar-hi; vol cridar Omegar, però la seva veu expira als seus llavis. Sidèria, obligada a descansar, s'asseu a terra, plora, i fa aquesta breu pregària a Déu: “Deixa, Déu meu, de perseguir una criatura feble que potser t'ha ofès, però el cor de la qual sempre pur no ha estat còmplice de la seva falta; només volia tornar a veure Omegar abans d’expirar, i em rebutges aquest consol en el moment en què jo esperava gaudir-ne! adoro la teva voluntat, per cruel que és; però si volies, per a tallar el fil dels meus dies, que jo esgoti el calze de la desgràcia, colpeja la teva víctima, les meves desgràcies estan curulles.”

Sembla que aquesta pregària li ha alleujat el cor, i que Déu, tocat per les seves penes, li renova les forces; s'aixeca amb esforços dolorosos, i s'arrossega amb passos lents cap a aquella llar que veu il·luminada; hi arriba i truca a la porta. Aquests cops que ressonen a la nit, a aquesta hora, després dels dies més terribles, sembren el terror a aquesta casa. Sidèria escolta, hi regna un profund silenci; hi torna a trucar i amb retrucs, veu com la llum canvia de lloc i s’avança cap a ella. Sidèria està inquieta, mil sentiments confusos d'alegria, de por i d’esperança brollen de la seva ànima:

—Ell ve diu, és ell.

S'obre la porta, apareix un home que porta una torxa, seguit de lluny per la seva dona tremolosa i mig amagada darrere seu. Eren Policlet i Cefisa, qui van rebre Omegar en el seu primer viatge. No gosant lliurar-se a la dolçor del son, tant els havia espantat l'erupció de despulles humanes, que vetllaven encara, commoguts per la por. Aquells trucs a llur porta per part de Sidèria redoblaren llur temor. Policlet pensa que els morts sortits de llurs tombes els demanen hospitalitat. Cefisa suplica en va al seu marit que els negui una acollida. Ell s'aixeca, ella el vol retenir, ell li respon:

Aquests morts eren homes, si són infeliços els he de socórrer.

La visió de Sidèria, pàl·lida, desfeta, tacada de sang i de pols, els confirma llurs pensaments. La prenen per una ombra tornada del sojorn a l'infern, i no gosen parlar-li. Sidèria, enganyada amb l'esperança de trobar Omegar, roman muda de dolor. Anava a entrar a can Policlet, però tement de rebre-hi un socors que allargaria la seva vida i les seves desgràcies, fuig sota l'abric de la foscor. Així es compleixen aquelles paraules que foren dites a Policlet, que el final de les seves alarmes s'acostaria quan veuria la dona d'Omegar sense conèixer-la.

Sidèria sucumbeix a l'excés dels seus mals; amb prou feines ha fet uns quants passos al poble de Policlet, que sent el fred de la mort que la glaça; pensa que només li queda un moment per viure, entra en un temple veí les portes del qual estaven trencades, s'asseu a les escales d'un altar per respirar-hi en pau el seu darrer alè.

Era el moment en què a can Tibès Omegar alçava les mans al cel i li suplicava que alleugerís els dolors de la seva dona. La seva pregària havia tocat Déu, qui, veient Sidèria estirada sobre els esglaons del seu altar, sola, lliurada al seu dolor, es commou pietosament de la seva sort; fa baixar sobre els seus ulls el dolç vapor dels cascalls, i diu als àngels que vetllen pel somni dels mortals de cridar al seu voltant els somnis consoladors. Obeeixen, envolten Sidèria i li presenten al mirall dels somnis mil somnis agradables. Creu que és transportada a una vall encantadora els arbres de la qual estan coberts de fruits daurats i de flors que difonen els perfums més dolços. A l'entrada d'una glorieta deliciosa, veu asseguda una jove que s'aixeca i ve a trobar-la; la mira amb ulls de mare tendra, l’abraça, i li diu:

Soc Eva, a qui Déu acaba de retornar la resplendor de la seva joventut. Oh filla meva, dec aquesta felicitat al teu marit, eixuga els teus plors, demà pujaràs al seu costat al cel.

diumenge, 26 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (61)

 



Llinda del burros de Sant Feliu de Boada, Carrer Vilademunt, 7, amb una inscripció que Josep Pla explica i transcriu en català modern d'aquesta manera: "En una de les primeres cases del poble [Sant Feliu de Boada], sobre una llinda, s'hi pot llegir aquesta inscripció: 'Tinc un burro com aquest. (Es veu després de la frase un ase incís sobre la pedra.) A la quadra n'hi ha un altre, que fan dos. I vós, que mireu, que fan tres'. Ens trobem, com veu el lector, en la insondable rusticitat sorneguera de la pagesia." (Josep Pla, El meu país, pp 721-722)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria, havent desfogat així la seva ira, recupera sentiments més dolços. El pensament que Omegar és culpable li provoca un turment que no pot suportar. El combat, el rebutja, i per alleujar les seves penes, vol creure en la innocència del seu marit.

—Ai! —va dir—, sé del cert que la seva fugida és voluntària? i mentre l'acuso, qui sap si no es lamenta en un altre lloc d'estar separat de mi? Qui sap si aquell vell no és un enviat de Déu, qui, secundat pels poders celestials, l’ha obligat a abandonar-me, sense permetre-li d’informar-me de les nostres desgràcies comunes! Ah! quant temo que es compleixin les últimes paraules d’Ormuz! Déu reprovava el nostre himeneu, potser n’acaba de trencar els nusos fatals! Sí, aquesta és tota la veritat espantosa. Omegar ja no és el meu marit, i les meves desgràcies no tenen remei.

Amb aquestes paraules, guarda un silenci ferotge. Els seus esguards observen sempre els vestigis del seu marit, i no poden abandonar-los.

—Oh cel! —reprèn plorant—, això és tot el que em queda d'Omegar! M’és almenys avantatjós que aquests paratges salvatges no estiguin habitats, no hi perdré la pista dels seus passos. El perseguiré i l’aconseguiré, si encara em queden unes hores de vida.

Digué, i vol avançar, però l'excés del seu dolor acaba d'esgotar les seves forces. Els seus febles genolls es neguen a portar-la; vacil·la i cau inconscient sobre la pedra que Omegar havia aixecat. Sola, privada de qualsevol ajuda, Sidèria perirà! Oh massa feliç en els seus mals si la mort els escurçava! El despertar més terrible l'espera. Ella torna a la vida en el moment en què comença l'erupció de les despulles humanes, quan la terra, obrint les seves entranyes per totes bandes, llança les cendres dels homes a l'aire! Sidèria no sap en quins llocs respira; de vegades pensa que el son encadena encara els seus sentits, i que el desordre que veu és il·lusori i fantàstic; de vegades que ja no és entre els vius, que ha baixat a la casa dels morts, o a llocs propers a l'infern. Com un ésser que rebria la raó amb la vida, s'ignora a si mateixa, s’interroga a si mateixa, vol buscar en la seva consciència, en la seva memòria, allò que és, allò que era, però els seus esforços són en va. S'aixeca. La pedra que li servia de llit li atura la mirada. L'examina, en rellegeix la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable”, són per a ella un raig de llum que dissipa la nit en què la seva ànima està submergida. Es reconeix a si mateixa: totes les seves desgràcies es presenten al seu esperit alhora.

—Ai! —va dir sospirant—, m'agradaria que Omegar m'hagués vist gairebé morir sobre aquesta pedra on estava estirada! Ell encara diria que no és culpable!

Reprèn el projecte de perseguir-lo, fins i tot enmig del trastorn de la natura i dels mil perills als quals s'enfrontarà. Busca els vestigis que ell ha deixat. Però, oh dolor inesperat! ja no els troba. Com les onades del mar emergint de llur llit esborren els solcs dels carros i els passos del viatger impresos a la sorra de les costes, així s'esvaeixen les petjades d'Omegar; aquí, la terra, obrint-se, les ha esborrat; allà, les cendres dels homes, caient-hi a sobre, les ha cobert com la neu cobreix els guarets, quan l’hivern, assegut sobre els núvols foscos que la porten, l'escampa a mans plenes.

Sidèria només escolta la seva desesperació; furiosa, segueix a l’atzar el camí que es presenta; lluny de tenir por d’ésser engolida per la terra que es tanca i s'obre a cada moment, o d’ésser esclafada per la caiguda d'edificis i d’arbres, s'alegra dels perills que l'amenacen i només busca morir. Com una bacant embriagada del déu [36] de qui és sacerdotessa, qui, amb el tirs a la mà, els cabells esbullats, omple l'aire amb els seus crits, i corre colpejant-se el pit, es llança sobre les muntanyes, estrompassa els precipicis. Crida constantment Omegar; de vegades l'envolten remolins de flames, cau. Les restes dels edificis que s’esfondren de sobte la colpegen, la seva sang regalima de les ferides rebudes, el seu rostre, els seus braços i la seva roba n’estan tacats; ja no és aquella Sidèria l'única dona la bellesa de la qual era perfecta: està tan desfigurada que l'ull d'Omegar ja no la reconeixeria.

El retorn de la calma li salva la vida. Aquesta pau restituïda a la natura fa reviure el seu coratge, accelera els seus passos. Impacient, arriba a través dels seus desitjos a cada objecte llunyà que veu; com més s'acosta el sol al final del seu curs, més ella s’apressa. Com ell, li agradaria viatjar per l'univers en un dia i abraçar-lo amb els seus esguards. És amb dolor que veu les seves vores tocant l'horitzó, i ell mateix desapareix finalment dels seus ulls.

-----------------------------------

[36] Bacus: déu del vi, l’emblema del qual era el tirs, un bastó guarnit d'heura i de fulles de parra, i la sacerdotessa del qual era una bacant.

diumenge, 19 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (60)

 


Pou del sector meridional del Castell de Pontós, amb el brocal circular fet amb quatre peces de pedra allisada

 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

—M'hauria abandonat —va dir—, jo que vivia només per a ell, jo que, per seguir-lo, vaig deixar el meu pare, la meva pàtria i les companyes de la meva joventut! Si algun ordre celestial, que no conec, li havia exigit aquest sacrifici, per què amagar-me’l i fugir de mi com un culpable? La seva tendresa per mi no s'havia afeblit. No hauria volgut sostenir el meu coratge i consolar-me amb el seu darrer comiat? M'hauria lliurat finalment a la desesperació, a la mort, a la terrible sospita de creure’l un perjur? No ho puc pensar. Omegar haurà seguit, per arribar al palau, una ruta que desconec, i potser en aquest moment m'hi crida, i s’hi plany de la meva absència.

Ella vol tornar-hi, però abans de marxar d'aquest lloc, Sidèria l'examina amb un ull més atent. Observa si no hi queda algun vestigi d'Omegar. Ai! examen fatal que la il·lumina! De sobte, la seva cara empal·lideix, el cap s’inclina sobre el pit, els ulls se li omplen de llàgrimes.

—Se n'ha anat —va dir—, fuig de mi, ja no en puc dubtar més. Veig els seus passos impresos a la terra i girats cap a l'est en dret a la capital dels francesos.

Sidèria no té forces per pronunciar cap altra paraula; els seus ulls es mantenen fixos en les petjades d’Omegar, hom diria que vol morir mirant-les.

—Se n'ha anat —continua—! Ei! quin error el meu de pensar que se m'havia acomiadat! El pèrfid temia el meu dolor i les meves llàgrimes; ell no n’hauria suportat l'espectacle, jo l’hauria doblegat, bàrbar com és, o jo m'hauria mort als seus peus.

Sidèria roman en silenci durant uns moments: rumia diversos projectes en la seva ment.

—Només em queda una opció —va dir—; fa només quatre hores de la seva fugida. Aquestes empremtes, que no m’ha pogut amagar, em poden guiar. Vull perseguir-lo, atrapar-lo, i si és veritat que m'ha abandonat, sabré quins son els crims que he comès.

Digué, i més lleugera que els vents, sembla tenir ales. Amb la mirada fixa en les petjades d’Omegar, segueix fidelment la ruta que va fer, aviat veu la pedra que ell havia aixecat al camí. S'hi acosta, hi veu caràcters traçats recentment, reconeix la mà del seu marit. Se n’estremeix d'alegria, com si fos el mateix Omegar. Creu que la informarà de les causes de la seva partida, i tranquil·litzarà la seva ànima preocupada. Llegeix amb impaciència la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable” [35], al principi només van sembrar una trista foscor a la seva ment.

—No puc —va dir— entendre’n el significat; però són un sinistre presagi per a mi. Omegar afirma que no és culpable; jo no l'acuso de cap delicte. Ei! no era més urgent dir-me a quins llocs anava, per quin motiu marxava, si havia de tornar?

Sidèria rellegeix la inscripció; la medita. La fosca llum que conté en surt lentament, i es presenta als ulls de Sidèria.

—Ah! —va dir amb l'accent de la desesperació—, no entenc massa bé el significat funest d'aquestes paraules. Omegar m'abandona, és l'únic crim que ha comès, l'únic del qual tem que l'acusi; potser vol que en culpi el vell que l'acompanya, el cel. Què sé jo! M’aboca a totes les sospites, i sens dubte ell queda satisfet si jo el crec innocent. Així que en el moment d'una separació tan cruel, aquesta era l'única preocupació que l'inquietava! no tenia por d'esquinçar-me l'ànima, només tenia por de semblar culpable als meus ulls, i potser pretén, quan em travessa el pit, que sigui jo qui l'excusi i el planyi!

Amb aquestes paraules, va vessar torrents de llàgrimes, els quals no van alleujar el seu dolor.

Quant millor hauria estat ignorar la veritat que he vingut a buscar! No podent creure que Omegar m'hauria abandonat, hauria viscut sostinguda per l'esperança del seu retorn, i de vegades l'hauria esperat. Encara perdo aquesta dèbil esperança que m'hauria consolat.

L'excés dels seus mals la mostra insensible durant algun temps. Roman en silenci, immòbil; però la còlera supera aviat el seu dolor.

—Ell no és culpable —va dir—! Ei! no és ell qui m’ha portat a aquests deserts, l'horror dels quals només estimava per ell? No és ell qui m’hi deixa aquest dia privada de tot, sense una amiga que em pugui eixugar les llàgrimes? Tanmateix, sap que no sobreviuria a la seva fugida. Abans de deixar-me va haver de lliurar-me a la mort; aquests son els seus crims! i diu que no és culpable!

------------------------------------------------------------

[35] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 12 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (59)

Detall del relleu (amb un animal alat) de la imposta esquerra de la portalada gòtica de l'Església de Sant Feliu de Boada, d'origen romànic,



 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT

Com n’és d’admirable la varietat que el Creador va sembrar en les seves obres! Si l'ha escampada sobre la terra amb profusió, mortals, alceu els ulls, observeu el cel, la mateixa riquesa brilla al firmament. Amb quins focs diferents brillen els sols que l'il·luminen! Per quants moviments oposats són arrossegats a l'espai! Com es diferencien, malgrat llur nombre infinit, per les òrbites que descriuen, per llur forma i per llur esplendor! Aquí els planetes sempre coberts de flors i de fruits s'assemblen a jardins deliciosos, a camps elisis, els habitants dels quals semblen els déus de la natura. Allà, àrides i desertes, hi ha ruïnes que s'estenen pel firmament, munts de roques on rèptils verinosos i bèsties ferotges lluiten per menjar vil. Més lluny, sols d’una grandària immensa són foguerades de focs ardents, d'on brollen sense parar torrents de llum amb què inunden l'espai. En altres llocs, pàl·lids i gairebé extingits, només emeten una llum moribunda. Així Déu varia el destí dels homes.

Tan bon punt Omegar, submís al pare dels humans, va decidir abandonar Sidèria, el cel, tocat per la seva obediència, va començar a endolcir les seves penes. En va l'amenacen mil perills enmig de l'agitació de la terra, les ruïnes del món no poden colpejar-lo. Troba en el seu camí un monument que li pinta amb traços de flama l'amor que la posteritat conserva per a un heroi que formava part dels seus avantpassats. Aleshores una mà invisible el condueix a la casa de Tibès, on el creador que hi ve a viure amb ell, anuncia davant els seus ulls la resurrecció dels morts.

Que Sidèria va viure un destí molt diferent! Abandonada per Omegar, sense saber la causa d'aquest abandonament, sola en el dia més terrible de l'univers, amb quina velocitat recorre tots els graus de la dissort! Si l'esperança d'un destí millor ve a alegrar-la un moment, aquesta alegria pèrfida s'esvaeix immediatament, i la seva esperança enganyada esdevé el súmmum de la seva desgràcia. Així, el nauta que la tempesta llança al mig de les onades escumoses, i que neda amb esforç cap a les restes de la seva embarcació, en el moment que allarga els braços per agafar-les, una onada furiosa se l'emporta i l'arrossega fins al fons de l'abisme.

Sidèria, després d'acomiadar-se del seu marit, del pare dels humans, sent de seguida uns terribles pressentiments que li broten en l'ànima, i l'adverteixen de les desgràcies que l'esperen. Lamenta haver deixat el seu marit, i tement haver-lo perdut per sempre, li agradaria tornar-lo a veure. Se n'allunya a poc a poc, amb l'esperança que potser la torni a cridar. Se sorprèn que no hagi tingut el coratge d'escoltar, en presència d'un desconegut que no la coneix, la història de les seves debilitats. Es retreu la seva vergonya. Disposada a recular sobre els seus passos per revelar les pors que l'agiten, aquesta mateixa vergonya, més forta que ella, sempre la reté. Quan s'acosta a casa seva, creu que s'enfonsa en un abisme de mals. Té por del futur, i voldria aturar el moment present que fuig.

Ella entra al palau en el moment en què l’astre del dia marca l'hora desena del matí; prepara el menjar per als seus hostes amb un negligència distreta, com si s'hagués de perdre la cura que l'ocupa. El seu esperit està als llocs que ha abandonat. Segur que Omegar continua la història de llurs amors, completa aquesta història amb ella mateixa, que creu sentir de la boca del seu marit. Mentre dura aquesta il·lusió que endolceix el seu enuig, està tranquil·la; però amb prou feines ha jutjat que aquesta història s'ha d'acabar, Sidèria, preocupada, ja no es queda quieta, va constantment a la terrassa del palau, des d'on els seus ulls busquen Omegar, i el criden en va. El seu esperit s’esgota per endevinar la causa del retard que l'alarma; comença a témer aquest vellard, a qui inicialment havia vist sense desconfiança. Recorda amb por la seva aparició en aquests llocs deshabitats. El caràcter singular del seu rostre, les diverses passions que s'hi dibuixaven alhora, una barreja inexpressable de preocupació, de rigor i de pietat, Sidèria no entén per què totes aquestes coses que l'espanten en aquest moment, no l’havien afectat. Passa amb aquestes pors quatre hores, la durada de les quals li sembla infinita. És aleshores quan es desespera pel retorn del seu marit, i que vol anar al mateix lloc a buscar la veritat que tem. Hi va; durant el trajecte, els seus genolls tremolosos cedeixen sota d'ella. Sidèria arriba completament desconcertada a la cova on estava assegut el pare dels homes. Han desaparegut. La seva mirada abraça en un sol moment l'horitzó que l'envolta; Omegar no apareix davant dels seus ulls. Ella encara vol dubtar de les seves desgràcies.