diumenge, 26 de novembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (35)

B

Barraca de pastor, Colomers


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


CINQUÈ CANT (continuació)

Però no era pas així amb Eupolis i amb els peruans que van ésser enviats a Cartagena. Des que es van assabentar de l'oracle que Ormuz temia, havien estat contínuament turmentats. Tot just tornats a la Ciutat del Sol, havien deliberat si no havien de revelar la nefasta predicció que hom els havia confiat.

—Hem —va dir Eupolis als peruans— d’exposar la terra i les restes del gènere humà al terrible perill que correran? Ah! si en el moment en què s’encendran les torxes d'aquest himeneu, anàvem a escoltar sonar la trompeta de l'últim dia, anàvem a veure aquest sol que ens il·lumina dissoldre’s, incendiar els astres, el firmament i la terra esfondrar-se en el buit de l'espai! Oh amics meus! quin retret ens faríem per haver guardat aquest terrible secret! No és que temi la mort, sovint l'he desafiat per a la salvació d'aquest imperi; però reconec la meva feblesa, temo l'espectacle de la terra que s’esventra, dels elements que es fusionen, de l’incendi del cel; em temo que moriré només després d’haver vist aquestes horribles escenes. Tremolo només de pensar-hi, la meva raó s’enterboleix, ja ni em reconec.

L'opinió d'Eupolis afalagava els peruans, que l'haurien adoptada sense el respecte que tenien per la persona d'Ormuz; creien que podien enfrontar-se a un perill que aquest venerable vell no temia pas, i deien que s’estimaven més exposar-se a tots els perills que violar una paraula donada per aquest gran home. Retingut per la fermesa dels seus col·legues, Eupolis contenia en ell mateix aquest gran secret; però no va poder abstenir-se de confiar-lo al rei, el qual, en saber-ho, no va pas assistir a les meves noces; i va donar ordre de suspendre-les, si el cel es declarava contra mi pel més mínim signe fatal.

Tanmateix, com més avançàvem a la plana d'Azas, més augmentava el terror d'Eupolis i dels peruans. Contínuament llançaven mirades preocupades a l'horitzó i als estels. Al més lleuger tremolor de l'aire, al més petit núvol inflat per vapors negres, es consternaven. Eupolis sobretot, l'ànima del qual era més ardent, no podia amagar més les seves angoixes; anava, malgrat la prohibició d'Ormuz, a revelar la terrible predicció, i a oposar-se al meu matrimoni, si no hagués concebut en aquest mateix moment un disseny que li fou sens dubte inspirat per un poder celest que m’era favorable. Ens deixa, s’avança cap als camps que havíem sembrat i, amb la punta de la seva espasa, desencrosta el cor de la terra. No, mai no podré pintar-vos l'escena que els nostres ulls van presenciar! Eupolis veu brots emergents. En aquesta visió, colpit, fora de si, exclama:

—Estimats companys meus, els nostres desitjos han estat satisfets, la natura reviu per a nosaltres.

Immediatament, trenquem les nostres files en tumult: tothom vol veure el prodigi i confiar només en els seus ulls; les llavors havien germinat. Ressonen crits d'alegria per totes bandes; era un deliri que res no podia calmar. Idames, el rostre alçat cap al cel, el mirava amb l'expressió de la més viva gratitud. Corrien  llàgrimes per les seves galtes; abraça Eupolis, que va ésser el primer a veure aquests beneficis de la natura; vol que el portem en triomf. Oh moments sempre estimats per la meva memòria! no estava pas content de la meva alegria, ho estava encara de l'alegria comuna. Experimentava sentiments tan vius, tan profunds, que sufocaven els de l'amor mateix. Gairebé havia oblidat Sidèria. Oh, que dolça devia ser la societat d'un gran poble que, sota el mateix cel, gaudia dels mateixos plaers! Només Ormuz viu aquests entusiasmes amb indiferència; sens dubte sabia que aquests primers èxits no tindrien conseqüències més felices.

diumenge, 19 de novembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (34)

 


Poblat de Sidillà, Foixà


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


CINQUÈ CANT (continuació)

Després d'aquesta breu pregària, estén les seves mans sobre les diferents llavors.

—Que el cel —continua—, us restitueixi el vigor que heu perdut. Que pugueu germinar aviat, enlairar-vos en tiges superbes i delectar els nostres ulls amb l'espectacle agradable dels vostres fruits. I tu, terra, a qui l'home confiarà la seva darrera esperança, rep aquest preciós dipòsit. Així com una mare moribunda que posa en les mans de la seva fidel amiga el seu únic fill malalt al bressol, i no pot estar-se d’alarmar-se, sentim com ella les mateixes preocupacions; conserva aquestes llavors de tots els atacs fatals, escalfa-les en el teu ventre matern, i que hi pouin el nodriment i la vida.

Diu, i ell mateix les llança als solcs oberts. La seva confiança religiosa, els seus discursos eloqüents ens havien elevat l'ànima. Ens semblava que la Divinitat no podia refusar aquesta gràcia al fervor d’una tan santa pregària, i vam retornar a la Ciutat del Sol amb l'esperança i l'alegria dels primers llauradors.

Es van dedicar diversos dies a celebrar amb pompa un himeneu del qual la terra esperava la seva felicitat. Durant aquest temps Idames no va abandonar Ormuz; no va deixar d'interrogar-lo sobre les arts, sobre les ciències, sobre els fenòmens més secrets de la natura. Ormuz, feliç de trobar en Idames un savi digne d’ésser l'hereu dels coneixements humans, es va afanyar a instruir-lo. Li va transmetre tots els descobriments que havien fet els homes, i li va llegar els seus projectes i els seus pensaments, com si hagués previst que s'acostava a l'últim final de la seva vida.

Finalment, el dia assenyalat per al meu himeneu, i que jo esperava impacient, va arribar. Va ésser a la plana d'Azas, al mateix altar on les llavors van ser beneïdes per Ormuz, que s'havia de celebrar. Hom va veure brillar en aquesta festa les riqueses que durant tants segles els homes havien acumulat. L'or i els diamants amb què la natura es prodigava en aquests climes, brillaven en tots els vestits. Joves americanes cantaven les tonades més belles que la música havia inventat, himnes la dolça melodia dels quals delectava l'ànima i els sentits. Jo caminava al costat de Sidèria, qui blasmarà, potser, la indiscreció dels meus elogis; però no em puc estar de dir-vos-ho, va eclipsar tanta magnificència amb la seva bellesa. No obstant això, un vestit senzill de lli, més blanc que els lliris del camp, conformava tot el seu adornament, i els seus cabells rossos queien solts sobre les seves espatlles. Malgrat aquesta negligència, cap mirada no es cansava d'admirar-la, i els meus ulls no podien pas deixar-la. Jo era el més feliç dels mortals. Idames compartia la meva embriaguesa. L'alegria, la confiança van esclatar al seu front. Ormuz mateix presentava la imatge de la calma, sigui que havia après d'Eupolis sota quins auspicis jo havia emprès el viatge a Amèrica, sigui que, superior a tots els esdeveniments, la seva gran ànima els esperava pacíficament.

diumenge, 12 de novembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (33)


Poalanca del Parc del Ter, Colomers


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


CINQUÈ CANT (continuació)

Tanmateix, la Ciutat del Sol, impacient, esperava cada dia  Ormuz; jo mateix, seguit de Forestan i de Sidèria, anava per la ruta de Cartagena per apressar la seva arribada amb els meus desitjos. Ja la gent murmurava d'aquests retards i sigui que Idames volgué apaivagar-lo, sigui que fou inspirat pel cel, va concebre un projecte que va provocar una poderosa diversió en els esperits, i que es va afanyar a executar així:

—Amics meus —va dir als americans—, el dia que hagi d’unir Omegar i Sidèria es conservarà per sempre en la memòria dels homes; no només s’ha de celebrar amb pompa; comencem per fer-nos el cel propici, aixequem un altar que serveixi de monument a aquest august himeneu, però és al camp, és a la cara del mateix cel que cal invocar-lo; fem més, convidem la natura a aquestes noces, i plens de confiança en els presagis que ens anuncien el renaixement del món, gosem confiar a la terra noves llavors.

Diu, i tots els instruments del conreu són retirats dels llocs on el rovell els devorava en silenci. Aplicats a la pedra d’esmolar que gira i xerrica, recuperen la brillantor de l'acer. Aleshores Idames, al capdavant d'un poble nombrós, el mena a la plana d'Azas, que gaudia de les vistes del sol naixent, hi enfonsa ell mateix la rella brillant de l'arada i traça la primera rega. Al seu exemple, aquells que l’han seguit, sense distinció d'edat, de sexe i de rang, esdevenen de nou llauradors com els nostres primers avantpassats. Alguns tallen la terra amb la forquilla de la fanga, la giren i l’esbocinen; altres, armats amb una forca punxeguda, escampen al seu si el fèrtil adob, i tots s’honren amb aquestes feines, que foren, hom diu, menyspreades en els segles corruptes.

Tan bon punt foren acabades, Idames va voler consagrar-les a Déu per fer-lo propici. Havia observat dins un temple veí un altar on el pintor més gran d’entre els homes havia representat el moment en què la terra rebia de Déu el poder d’ésser fecunda. Hom hi veia el Senyor assegut sobre núvols daurats, manant a tots els éssers de créixer i de multiplicar-se. A aquesta paraula, un vapor de foc semblava brollar del sol, escampar-se amb la mateixa profusió que la llum, i pressionar per tots costats el globus terrestre. Per rebre’l, els boscos estenien llurs branques, la terra obria tots els seus porus, l'oceà aixecava les seves onades i les retenia suspeses; tota la natura el respirava amb voluptat com la rosada de la vida. Ja la verdor s’animava, ja els matisos més bonics de l’alabastre, de la púrpura i de l’atzur dels cels es dibuixaven en les flors. Ja l'àguila superba i el lleó ferotge havien perdut llur ombrívola tranquil·litat; semblaven commoguts, i en tots els ulls dels animals brillaven els focs espurnejants del desig.

Aquest altar, que representava amb colors tan vius el prodigi que esperàvem, ens va semblar adequat per a la celebració que es preparava. Aviat va ésser transportat del temple a la plana d'Azas, i vam anar, sota els ulls d'aquest altar protector, a llançar-hi les llavors més necessàries per sostenir els dies de l'home. Joves americanes les portaven en cistelles daurades enriquides amb robins i amb maragdes. De sobte un habitant de la Ciutat del Sol veu i ens mostra Ormuz i els diputats que s’avançaven a gambades. De seguida deixem totes les eines de conreu a terra, i correm a trobar-nos amb Ormuz. El dolç brogit de l'alegria i les nombroses paraules dels cors que s’esbraven, animaven el nostre passeig; però a mesura que ens acostàvem a Ormuz, aquest murmuri va disminuir, els nostres passos es van alentir, i quan aquest gran home va arribar entre nosaltres, es va fer un silenci general. En veure aquest vell august, la glòria dels dos mons, qui havia recorregut dues vegades l'espai de la vida, tothom se l'imaginava envoltat dels honors que havia rebut a les Illes Afortunades, o bé concebent el sublim projecte de conquerir les terres de l'oceà; estàvem, a pesar nostre, immòbils de respecte i d’admiració.

Tan bon punt que hagué sabut que anàvem a sembrar la plana d'Azas:

Parem —va dir—, implorem sobretot la protecció del cel; deixeu-me demanar a Déu que beneeixi a través de les meves mans aquestes llavors, la vostra única esperança.

Feu avençar al seu voltant les joves americanes que les portaven; es prosterna amb la cara a terra, hi roman una estona en silenci; després puja pels graons de l'altar. Que gran i majestuós ens va semblar en aquell moment! Com un àngel baixat a la terra, mai, hom deia, cap home no havia representat el Senyor amb trets més augustos. Quin foc als seus ulls! quina eloqüència en els seus discursos! quina dignitat al seu front!

—Oh poderós creador de l'univers! —va dir Ormuz, alçant les mans al cel—, recorda’t de la paraula que vas dir al principi de totes les coses, quan vas dir a la terra: “Creixeu i multipliqueu-vos” [30]; ella ha deixat d'obeir-te. Vens de dalt del cel a repetir-li aquesta ordre sobirana, i que ella senti la veu del seu senyor. Si et dignes a complir els nostres desitjos, jurem aquí d’ésser fidels als teus sants manaments, de fer servir els teus beneficis a la teva glòria, i de guardar-ne un record etern. Ens veuràs cada any en aquest mateix camp i en aquest altar, oferir-te les primícies de les nostres collites; gravarem en el marbre i el bronze la història de les nostres desgràcies i de les teves bondats; la publicarem en mil himnes que cantarà tot l'univers, i seràs més honrat, millor servit, per haver regenerat el món que per haver-lo creat.



[30] sense cometes a l’original, referència al Gènesi 1, 27-28, de la Bíblia (versió Bíblia Catalana traducció Interconfessional, a partir d’ara BCI):  "Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: —Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra."

diumenge, 5 de novembre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (32)

  

Mar d'Aral


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


CINQUÈ CANT

Aleshores Idames, recordant-se d’Ormuz, desitja que el meu matrimoni sigui beneït per aquest benefactor dels dos mons. Els habitants de la Ciutat del Sol no havien oblidat els seus emotius comiats, el seu geni i les seves virtuts. Aquest sacerdot, estimat del cel, havia revelat diverses vegades el futur als homes; coneixia tots els oracles antics; si aprova aquest himeneu, creurem, deien, haver obtingut el sufragi de Déu mateix; però ignoraven si encara vivia, i quina terra habitava.

Aglaure feu preguntar als forasters que omplien la ciutat si sabien el recés que Ormuz havia escollit. Forestan va ésser l'únic que ens va explicar el destí d'aquest gran home. Va dir que, en conduir Sidèria a la Ciutat del Sol, havia passat per les ruïnes de Cartagena; que havia vist, a les ribes que les banyen, un venerable vell ocupat en la pesca, que no li havia pogut parlar; però que un home que havia conegut prop d'aquells llocs assegurava que aquest vell es deia Ormuz.

No s'equivocava. Amb prou feines Ormuz hagué abandonat la Ciutat del Sol, lluny de buscar retirs agradables, com els que encara oferia Amèrica, va fixar la seva estada a les ruïnes de Cartagena, un lloc estèril i desert que la cobdícia dels homes no vindria a discutir-li, que ja feia temps que havien defugit i que presentava un gran exemple de la inconstància dels afers humans. Aquesta antiga ciutat que va veure fundar les muralles de la Ciutat del Sol, va menysprear al principi el seu poder emergent; llavors, gelosa dels seus creixements, va voler impedir-li de conquerir sobre ella l’imperi d'Amèrica, i li va fer diverses guerres sagnants. Després d'haver patit diverses fortunes, Cartagena va ésser presa a l’assalt, lliurada a les flames; aleshores no oferia res més que un munt informe de runes. Allà, més que en cap altre lloc, la decadència de la terra era sensible; hom s’esfereïa de la nuesa de la terra, de la seva trista solitud que cap arbrissó no alegrava; on l'oïda no sentia els cants i els crits dels animals companys de l'home, i que poblen la seva estada.

Aglaure diputa vers Ormuz, Eupolis i els peruans. Després d'uns dies de caminada, van arribar a les ruïnes de Cartagena, on regnava un profund silenci, com en una ciutat que la nit i la son han adormit. Les van recórrer diverses vegades: criden Ormuz amb crits forts; finalment, el veuen assegut sobre les restes d'un amfiteatre. Als seus peus, columnes trencades, estàtues mutilades s'escampen confusament. Als seus costats i al seu cap, s'amunteguen, els uns sobre els altres, enormes bocins de muralles, de temples, de palaus que formen masses aterridores, que l'ull amb prou feines s'atreveix a mirar. En aquest espectacle, Eupolis diu als peruans:

—Crec veure les restes d'un món.

De seguit, considerant el pacífic Ormuz, que, malgrat l'horror d'aquests objectes, pouava la felicitat del testimoni únic de la seva consciència, afegeix:

El savi feliç sobre les ruïnes de l'univers ja no és una faula.

Ormuz reconeix Eupolis, ve a trobar-lo, l'abraça i li pregunta quina causa el porta a aquests llocs deshabitats.

—Respectable Ormuz —li respon Eupolis—, he vingut a alegrar el teu cor anunciant-te la notícia d'una revolució que canviarà la faç del món; els nostres problemes s'han acabat. El matrimoni ja no serà estèril, la terra esdevindrà fecunda, així ho asseguren els francesos que el cel ha portat als nostres climes. Un d'ells, descendent de la sang de llurs reis, acaba d'aconseguir la mà de Sidèria, que, diuen, és l'única americana capaç de reproduir l'espècie humana. Aglaure desitja que beneeixis l'himeneu que ha de començar aquests dies afortunats. Hom no espera més que la teva presència; digna’t a seguir-nos, i a tornar a la Ciutat del Sol el més gran dels seus ciutadans.

A mesura que Eupolis avançava en el seu discurs, el rostre d'Ormuz perdia la seva serenor; els núvols s'aixequen al seu front i l’enfosqueixen. Impacient per respondre, sembla retenir amb dificultat les paraules que volen escapar-se del seu pit; finalment, aixeca els ulls al cel, i exclama ajuntant les mans amb força.

—Quina esperança vens a portar-me? És possible deixar-se enganyar per un error tan bast? Obre, doncs, les entranyes de la terra, escala les muntanyes més altes, sondeja els abismes de l'oceà, interroga la natura a tot arreu; ella et respondrà que ha arribat la fi de l'home.

En va Eupolis i els seus companys van intentar interrompre'l.

—Tu mateix —va continuar— has vingut a confirmar-me aquesta terrible veritat. Així que aquí han arribat, aquests funestos estrangers predits de fa temps; vet aquí aquest himeneu que serà el precursor del dia de la destrucció de la terra! Els oracles antics anuncien que la fi del món serà a prop quan el fill de l'últim sobirà dels francesos vindrà a aquestes costes a casar-se amb una jove americana. Així l'home, en voler canviar els decrets del destí, haurà procurat sempre de complir-los. No és que em negui a seguir-te; em crides al gaudi de la teva felicitat. Compartiré els teus perills; d’altra banda puc estar equivocat. Els oracles el compliment dels quals temo miren potser temps més llunyans. Tanmateix, no revelis les meves pors a ningú: arma't de coratge; per mi, me'n vaig, preparat com si anés a presenciar la destrucció de l'univers.

Aleshores, reprenent la seva moderació natural, i com si hagués oblidat les seves pors, mira amb ulls tranquils els llocs que abandonava.

Aquí vaig aprendre —va dir— que la felicitat d'un home no depèn ni de la fortuna ni dels llocs on habita. Quantes hores agradables hi passava meditant sobre les meravelles de la natura! La trobava bonica encara fins i tot en la seva vellesa. Veia amb un plaer sempre nou l'astre que ens il·lumina començar i acabar el seu curs. No em cansava d'admirar aquestes diferents estrelles que estan potser en llur primera joventut, mentre nosaltres estem morint. Em formava quadres encantadors de la terra, quan mil espècies de flors adornaven el seu pit. Pensava que els nostres pares gaudien amb indiferència d’aquests béns, i que sovint en feien un ús criminal. D'aquestes reflexions pouava la paciència que necessitava, i la meva ànima, enlairant-se fins a Déu, li donava gràcies pels seus rigors.

Finalment afegeix, tan bon punt va estar disposat a seguir-nos:

—Abans que deixi aquests llocs, deixeu-me gravar en aquestes ruïnes que hi he viscut feliç; però no —va continuar amb una veu tendra—, aquesta cura és inútil, ningú no vindrà a llegir aquests caràcters. Oh llocs que he estimat, no tornareu a veure més el rostre de l'home; no sentireu més la seva veu!

Dient aquestes paraules, vessa a plorar i marxa.

diumenge, 29 d’octubre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (31)



Banda sonora (Vangelis) de la pel·lícula (1991) de Michael Kenneth Mann basada en El darrer dels mohicans (1826), de James Fenimore Cooper (1789-1851)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (final del cant)

Aglaure obeeix els desitjos d'Idames; em delega Palemos i diversos americans. Esperava amb por el moment que em donaria una esposa. Palemos arriba de pressa tot cobert de suor; m'anuncia l'ordre d'Idames. Marxo. Tan bon punt em veu la gent, llança crits d'alegria que ressonen a les muntanyes i que l’eco repeteix. Aviat m’envolten tots els francesos; llegeixo la confiança i l’alegria als ulls d'Idames. M’abraça i em presenta davant de les noies americanes.

No és només per l'elegant elecció de llurs adorns que formaven un espectacle encantador; gairebé totes eren boniques; llurs trets eren regulars; llur pell esborrava la blancor de la neu, llur estatura era alta i dreta com joves pollancres, però els faltava aquell foc que des de l'ànima es transmet als ulls i fascina la figura; llurs esguards s’anaven morint, llurs rostres descolorits, llur respiració tranquil·la i lenta. Només Sidèria posseïa la flama de les passions; no podia mantenir-la amagada; el carmesí més viu acoloreix les seves galtes; fa sospirs involuntaris; la seva respiració és forta i ràpida, brollen llampecs de les seves llargues parpelles abaixades. En comparació amb les seves companyes, semblava una criatura celestial i d'una natura diferent. Si a l’estudi d’un escultor una noia entra furtivament mig nua, s'enfila a un pedestal buit, s'hi queda immòbil, amb els ulls abaixats, i vol que l'espectador la confongui amb les estàtues que l'envolten, l'error només dura un moment, la vida que posseeix i que no pot suspendre esclata en els moviments del seu pit, als seus llavis de corall, en l'alè lleuger que se li escapa de la boca i la distingeix de seguida de les fredes deesses que el cisell de l'artista ha format. Així era Sidèria entre les seves companyes.

Les joves americanes em fan unes mirades indiferents i distretes: gairebé no experimenten en veure’m aquell interès que un desconegut excita sempre; però tan bon punt que Idames m'hagué aturat davant de Sidèria, i que ella hagué alçat cap a mi els ulls que el tímid pudor mantenia abaixats, fa un crit, trontolla i cau inconscient. I jo, jo no gosava creure la informació dels meus sentits! em llanço als seus peus, tan transportat que no em queda cap record d'aquell instant. Havia reconegut en aquesta dona americana aquella jove el retrat de la qual la Natura havia dibuixat, tal com ella havia cregut reveure en mi el jove que la seguia cada dia.

Forestan vola a ajudar la seva filla; la gent trenca les seves files, es precipita cap a ella. Idames, triomfant, assegura que Sidèria és l'esposa d'Omegar que estem buscant.

—Heu observat —va dir—, com aquestes dues criatures no s’han pogut veure sense reconèixer-se, sense ésser commoguts, sense abalançar-se l'una cap a l'altre? Sí, és ella, i l’anomeno davant del cel i de la terra.

Tan aviat com va acabar, que un nou espectacle atreu totes les mirades. Veiem a l'aire una corona de sarments i d’espigues de blat que s'hi balanceja durant un temps indeterminat, baixa lentament, i es posa al cap de Sidèria, just quan els seus ulls s'obrien a la llum. En veure aquest prodigi, mil crits adreçats al cel la proclamen la dona d'Omegar. Aglaure i els caps del Brasil aplaudeixen en aquest entusiasme; els francesos estan al súmmum de l'alegria. Eupolis, avergonyit dels seus ultratges, abraça Idames. Les noies americanes comparteixen l'alegria comuna; han oblidat que eren les rivals de Sidèria. Pel que fa a mi, amb els ulls fixats en ella, tastava aquella plenitud de felicitat que cansa l'ànima pel seu excés. Romania en silenci, ocupat a aplegar les meves forces per suportar la sobreabundància de sentiments amb què em veia aclaparat i que m'esgotaven.

Vam tornar a la Ciutat del Sol entre balls i cants d'alegria de la gent; l’aire ressonava d'aquest crit sovint repetit: Visquin Omegar i Sidèria! Americans, francesos, s'amuntegaven al nostre voltant, i ens volien veure com si els fóssim desconeguts. Tanmateix Idames, més tranquil, va preguntar a Forestan per a esbrinar el seu origen i el seu nom.

—Soc descendent —li va respondre el pare de Sidèria— dels tupiques, els salvatges més antics del globus, i que van xuclar, amb la llet de llurs mares, l'horror dels pobles civilitzats. Aquest odi fou nodrit per una antiga tradició que els considerava com sagrats; creien que la fi del món estaria a prop quan tots els tupiques haurien deixat la vida errant i salvatge. Primer van habitar els climes més bons d'Àsia, d'on els van expulsar diverses nacions que, avançant a poc a poc, els van fer retrocedir cap a l'est de Sibèria; cel rigorós que preferiren a la pèrdua de llur independència: eren, sense saber-ho, veïns d'una terra feliç i fèrtil; només un estret els en separava. Oh dia per sempre memorable quan els tupiques el van travessar, quan, maleint els pobles que els havien relegat a una terra ingrata, van entrar en una altra Àsia més gran que l'antiga, també fèrtil, i sobretot desconeguda per a les nacions civilitzades. Les delícies d'Amèrica van ésser fatals per a la majoria d'aquestes tribus; es van afeblir; van ésser elles qui bastiren els primers fonaments de l'imperi de Mèxic i del Perú. Els meus avantpassats, indignats davant la visió de les ciutats que aixecaven, els van acomiadar eternament, i es van establir al Brasil. Allà els esperaven noves desgràcies. Els europeus van descobrir el nou món, es van apoderar del Perú, de Mèxic, i encara ens volien disputar la terra on trepitjàvem l’argent i l'or que ells cobejaven. Llur tro no tenia el poder de sotmetre'ns: van romandre molt de temps a les costes que els havíem abandonat; però un dia els pèrfids van tenir l'art d'adormir la nostra desconfiança. Amb ferro i foc a les mans, ens sorprenen desarmats, i fan una horrible carnisseria als tupiques. Els meus avantpassats van escapar gairebé sols als vencedors, s'amaguen en els boscos foscos, en coves inconegudes, en muntanyes inaccessibles. Llur posteritat va continuar aquest gènere de vida mentre va quedar a la terra produccions agrícoles i bèsties ferotges per devorar. Calia, per renunciar a llur feréstega independència, que la terra esdevingués estèril i que els boscos fossin talats. Aleshores es van veure obligats a apropar-se a les costes, als mars, on els homes, trobant menjar fàcil, s'havien aplegat. Cap dels tupiques, tinc la glòria d'haver abandonat l’últim l'estat primitiu dels humans, la vida salvatge. Conservo encara —va afegir amb orgull—, el carcaix i l'arc que portaven els meus avantpassats, i la pell de lleó amb què anaven coberts.

—No m'estranya —va continuar Idames— que la teva família sigui l'única que no hagi degenerat del seu vigor original. Els vostres pares respiraven l'aire pur de les muntanyes i dels boscos, el rigor de les estacions, els viatges ardus, els aliments grossos els van endurir; vivien sobretot lluny de les ciutats corruptes; finalment, van ésser més temps que els altres homes, els fills de la natura. Menys feliços que tu, nosaltres collim aquest dia el trist fruit de la depravació dels nostres pares que ens van donar la vida després d'haver-la esgotat.

Idames, dient aquests mots, va entrar sota les portes de la ciutat. Ens va sorprendre molt trobar-hi aplegats tots els vells que no havien pogut seguir-nos: els nostres cants, els nostres crits d'alegria havien arribat a les seves orelles des de la plana d'Azas. Impacients per saber quin esdeveniment excitava aquests clams, havien sortit del llindar de llurs cases, i s’havien avançat, encara que lentament, fins a les portes de la ciutat; ploren d'alegria davant l'explicació dels nostres èxits; volen veure i tocar la corona de sarments i d’espigues de blat. Alguns diuen que ja no tenen por de la mort, ja que deixen feliços llurs fills. Altres envegen la sort dels joves que tornaran a veure la dolça primavera i la fèrtil tardor. Tots aixequen les mans al cel i li adrecen accions de gràcies. Finalment, Idames encarrega els preparatius del meu casament; però Aglaure vol que un ministre dels altars el beneeixi, i que les seves pregàries atreguin les benediccions del cel a Omegar i Sidèria.

diumenge, 22 d’octubre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (30)


Ermita de Sant Sebastià de Sant Miquel del Fluvià

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

Aquesta notícia acabava de provocar un gran enrenou a la Ciutat del Sol. Tothom publica que ha arribat la fi dels seus mals. L'amic aferra el seu amic al seu pit, i vessa llàgrimes d'alegria. Hom es petoneja sense reconèixer-se, l'alegria és universal. Les joves americanes s'afanyen a adornar llurs atractius. Perfumen llurs cabells, trien el més bonic de llurs vestits de festa; cenyeixen llur cintura lleugera amb un cinturó d’or. Llurs mares, per a embellir-les, es despullen de llurs joies més precioses. El foc dels diamants brilla sobre llurs caps, al voltant de llurs braços, sobre la vora de llurs vestits. Sidèria és l'única que, trista, preocupada, negligeix la cura del seu adreç, i fa vots per ésser oblidada i perduda entre les seves companyes.

Van sense demora a la plana d'Azas. Feia molt de temps que el cel no prometia un dia més bonic. Cap núvol no velava la volta del cel, i mai, potser, un espectacle no havia estat més digne dels esguards de la Natura. Aglaure està assegut en un tron ​​magnífic; als seus costats i en la mateixa línia, Idames situa les joves americanes. Els francesos i els líders del Brasil ocupen, entre elles i la gent, l'espai que les separa. Res de més brillant que la varietat de llurs encants, i més commovedor que l'interès que inspiren. Tothom les veu com l'esperança de la felicitat esperada per Amèrica.

Aleshores Idames s’avança cap al poble, i li fa aquest discurs:

Oh gent! heus aquí, doncs, arribat aquest dia memorable per sempre que decidirà si els francesos són uns impostors, uns homes crèduls o els salvadors d'Amèrica! Per mi, ple de confiança en les promeses de Déu, us anuncio que apareixerà, i marcarà ell mateix, amb certs signes, qui d'aquestes joves americanes és l'esposa d'Omegar. Ja ho estic gaudint pensant en els béns que seran els fruits d'aquest matrimoni. Veig una nova raça d'homes poblant la terra. El sol reprèn el primer ardor dels seus focs, les neus que blanquegen els cims d'aquests muntanyes  es precipiten com torrents per les vostres planes, nombrosos ramats, riques collites cobreixen els vostres camps. La calor forma els diamants a les entranyes del Brasil; madura el raïm als vostres vessants, la poma daurada als vostres jardins; totes les espècies d'arbres preciosos i els animals útils que els rigors del fred van anorrear, ressusciten per a l'home. Déu renova la  meravella de la creació.

Un profund silenci regnava en l'assemblea que, sota l'aparença de calma, amagava sentiments molt contraris. Mentre Sidèria, entristida, busca amb els seus ulls el jove que la seguia cada dia, i no li perdona la seva absència, les joves americanes volen fixar l’elecció del cel, i temen una rival més feliç en llurs companyes. Pares i mares comparteixen les pors i els desitjos de la filla que els deu el naixement. La gent, sempre ansiosa pel meravellós, està impacient per veure el prodigi que Idames havia anunciat. Els francesos, incerts de l'èxit d'aquesta jornada, afecten una seguretat que no tenen. Els caps del Brasil els observen, i s'armen de desconfiança per no ser enganyats pel prestigi. Aglaure, que temia que la decadència de la terra no comportés la pèrdua del seu imperi, feia vots ardents per als francesos. Finalment, Idames invocava en secret el Déu que l'havia escollit com a ministre dels seus designis, i li suplica que complís les seves promeses.

Seguit pels francesos i pels líders del Brasil, s'acosta a les joves americanes; les observa atentament; examina si el cel no acabava d'imprimir un caràcter diví en llurs fronts. Tres vegades recorre lentament tota la línia, tres vegades la seva esperança és decebuda. Els francesos torbats ja voldrien fondre’s. Els caps del Brasil murmuren, la impaciència del poble esclata. Eupolis diu en veu alta que l'error que ens ha enganyats ha durat massa; que primer el seu ull penetrant ens havia jutjat bé, i que calia retornar-nos de seguit a la nostra pàtria, el càstig més dolç que mereixia la nostra credulitat.

Idames, retirat en els seus pensaments, insensible als ultratges d'Eupolis, als murmuris de la gent, semblava tan tranquil com una persona solitària que medita a les vores d'un riu a l'ombra dels boscos. Escoltava l'esperit de Déu que es comunica amb ell, l'inspira i l'il·lumina; surt del seu profund somni, un raig d'alegria brilla als seus ulls; imposa silenci a la multitud, i parla així:

—Què sento? ordeneu la sortida dels vostres alliberadors! quin és l'objecte de les vostres queixes? Déu no s'afanya a fer miracles al vostre grat! l'acuseu de lentitud! per tant voleu triar-li els seus moments i sotmetre’l a les vostres ordres. Us perdonaria la vostra impaciència, si no estiguéssiu tan plens dels seus beneficis. Responeu, oh líders del Brasil! és gràcies a la vostre cura que heu alimentat aquest poble immens? és amb els fruits d'aquesta terra gastada i estèril que heu escampat l'abundància enmig dels vostres murs? Ingrats! ho deveu a aquest Déu que ultratgeu i que podria castigar-vos abandonant-vos. Apreneu que, preparat per parlar, el cel exigeix ​​la presència d'Omegar; que vingui, i si sou maltractats, disposeu de la meva vida, us l'abandono.

diumenge, 15 d’octubre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (29)

 


Capella de Sant Joaquim d'Olivars, de Medinyà

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

En aquest nom d'Eva, el pare dels homes interromp bruscament Omegar, i exclama:

—Què! la vas veure?

—Sí —va respondre ell—, jove i bella, com sortida de les mans del Creador.

Aquesta resposta augmenta el trasbals del pare dels homes. Tem de fer-lo esclatar; abaixa ràpidament les seves parpelles i amaga els seus ulls massa emocionats sota aquest vel. Conté la seva respiració que s'accelera; atura amb les seves mans els seus genolls que tremolen, esforços vans que el traeixen, no pot resistir la violència d'aquest combat. La pal·lidesa de la mort cobreix el seu front; sembla com immòbil, la seva boca roman oberta, el seu cap s'inclina, cau en els braços d'Omegar i de Sidèria espantats, que s’afligeixin de no poder-li donar socors amb més rapidesa.

En el moment en què el temor que expirés enmig d'ells els va agitar, van veure que les llàgrimes començaven a mullar-li els ulls; augmenten, li inunden la cara i li restitueixen el sentiment i la vida.

Avergonyit del seu dolor, Adam s'acosta dient que les últimes paraules d'Omegar acaben de despertar al seu cor records que l'han afligit cruelment. No obstant això, no resisteix al desig de saber si la mare dels homes semblava feliç; ho pregunta amb mirades inquietes i tímides. Omegar li respon:

—En aquesta escena que va ser ràpida com el llampec, només vaig entreveure cada personatge; finalment, la Natura em va mostrar el quadre que estava acabant, i va somriure dient-me:

—La bellesa només serà perfecta en aquesta dona.

Després de dir aquestes paraules, ella i el seguici que l'acompanyava es van esvair.

L'endemà, havien tocat l'hora desena de la nit; jo vetllava amb la llum d'una làmpada que feia una llum fosca, els dolços vapors del son començaven a tancar els meus ulls. Sento al meu costat l’estremiment d'un vestit lleuger que em desperta. Quina és la meva sorpresa! veig una noia semblant a la figura que havia vist pintar la vetlla, però que combinava els colors de la vida amb tots els encants del retrat. Enlluernat per tantes atraccions, no puc frenar els transports de la meva admiració, que expresso amb un gest i amb un crit. Però sia que aquest moment hagués espantat la bella inconeguda, sia que tingués la intenció d'inspirar-me la reserva més severa, va desaparèixer. Jo no em consolava de la seva fugida precipitada; m’acusava d'indiscreció, i vaig prometre, si m’era permès de tornar-la a veure, ésser tan respectuós en la seva presència com si fos dins un temple, als peus de la Divinitat.

La mateixa hora de la nit la va retornar a la meva presó. Fidel a les meves promeses, immòbil i mut davant d'ella, només em permeto el plaer de contemplar-la. Per recompensar la meva contenció, es queda amb mi fins a l'alba, tornant cada nit a consolar la meva captivitat. Moments deliciosos que van passar massa ràpids, i que sempre enyoraré. Vaig pensar que encara no havia viscut. Sento que neix a la meva ànima un nou principi de vida que em sorprèn. Em semblava que la flama circulava per les meves venes i que cada dia augmentava la seva ardor. Si la jove inconeguda aplegava les atraccions de les dones més belles de l'univers, també crec que tots els focs que van cremar llurs amants havien passat a la meva ànima. El simple gaudi de la seva vista m’embriagava de delit; passava el dia anhelant el seu retorn, i la nit tement el moment de la seva partida.

Tanmateix, jo no era pas l’únic a qui passaven esdeveniments meravellosos. Sidèria, a qui Forestan, el seu pare, havia portat a la Ciutat del Sol, es trobava en una situació semblant a la meva. Des que l'aurora obria les portes de l'orient fins al moment que la nit s’asseia sobre el seu carro de banús, cobrint les muntanyes i les valls amb un crespó, un jove, visible només per a Sidèria, seguia els seus passos. No tindré por de revelar-vos davant la seva presència els secrets del seu cor. Ella estima aquest inconegut. Els seus ulls estaven fixats constantment en ell, un plaer pur i solitari, que ella gaudia entre les seves companyes, sense témer la censura de llurs mirades geloses i curioses. Sempre fidel a la cita, només va faltar el mateix dia en què el cap de l'imperi havia cridat les joves americanes a la plana d'Azas.

diumenge, 8 d’octubre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (28)

 


Expulsió d’Adam i Eva del Paradís terrenal (1424-1428), de Tommaso Guidi di Giovanni Masaccio (1401-1428), abans i després de la restauració dels anys 1990


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

L'aurora començava a dissipar les ombres de la nit, Idames, espantat, va volar cap a Aglaure. Quina va ésser la seva sorpresa en trobar-hi els caps del Brasil reunits en un consell secret. Eupolis l'havia convocat; hi mostrava que en va les ordres d'Aglaure havien impulsat la reunió de les filles de l'imperi; que ell estava acabat, però que els francesos no somiaven a complir llurs promeses. Va ésser especialment contra Idames que va esclatar en retrets.

—Ahir —va dir— el vaig sorprendre formant el projecte d'establir-se en aquesta ciutat amb els estrangers de què abunda; els afalaga; té preferències per ells, ha trobat l'art de fer-se estimar per ells. Idames té el caràcter de l’ambició. No voldria pas ésser entronitzat per ells a l'imperi del Brasil? Ja afecta l'autoritat sobirana; és ell sol qui mana aquí; només a ell es dirigeix ​​el poble en les seves necessitats. Si em creieu, cal agafar-lo i interrogar-lo sobre els seus plans.

En el moment en què el consell adoptava l'opinió d'Eupolis, Idames apareixia a l'assemblea. Com l'astre del dia enlairant-se dissipa per la força dels seus raigs una tempesta que la nit havia congriat en el cor de les tenebres, així la presència d'Idames apaivaga tots els esperits. Anuncia que està a punt d’anomenar la dona d'Omegar, i vol que immediatament les joves americanes siguin convocades a la plana d'Azas. Aquesta petició és rebuda amb entusiasme: l'ordre n’és publicada de sobte, i arriba a les meves orelles fins i tot dins la torre on estava tancat.

No us penseu que a les proximitats del meu alliberament i de l’himeneu que havia de complir els meus desitjos, compartís l'alegria comuna; a la meva presó vaig assaborir plaers tan delicats, tan nous per a mi, que, per por de perdre’ls, vaig rebre aquesta notícia amb el dolor més intens. La meva felicitat va començar el mateix dia que perdia la meva llibertat. Tan bon punt les ombres de la nit hagueren enfosquit els murs de la torre, i em vaig lliurar als llòbrecs pensaments que m'inspiraven les tenebres i els funestos pressentiments sobre el meu destí, les portes de la meva presó s’obriren. Vaig veure entrar un grup de noies joves, els cabells esbullats, mig nues, i algunes de les quals portant torxes enceses. Una dona les seguia; portava un vestit transparent platejat, com el núvol prim que comença a néixer sota els esguards del sol. El brillant mocador d’Iris [23] formava el seu cinturó; la seva figura era alta i majestuosa; la seva pell tenia lluminositat i frescor del lliri que s'obre a les llàgrimes de l'alba. La irregularitat picant dels seus trets donava al seu rostre no sé quin encant inexpressable; en les seves gràcies sempre variades mostrava l’abandonament i la negligència; finalment, al seu front portava imprès un gran caràcter de noblesa i de franquesa.

Mentre l'admirava en silenci, em va dir:

—Jo soc la Natura.

A aquestes paraules, que sens dubte eren un senyal, entra un grup de dones encantadores que s'alineen davant d'ella en semicercle. La Natura em fa asseure al seu costat, i em diu:

—Aquestes dones que veus eren l'ornament de llur segle.

Mentre parlava, les noies van desenrotllar un llenç, i van preparar una paleta i uns pinzells. Aleshores, la Natura, considerant cada dona que tenia davant dels seus ulls, tria llurs trets més bonics i comença un retrat.

Heus ací —continuà mostrant-me— una reina amb el costum dels grecs; heus aquí aquesta famosa Helena [24] la bellesa de la qual fou el flagell de la seva pàtria.

Fixa a la tela el contorn del seu rostre, els seus llargs cabells ondulants i els seus ulls que cremaren amb les flames de l'amor el cor de tants reis. Ella pren de Cleòpatra [25] la boca vermella i l'arc que li corona les parpelles; d'Aspàsia [26], les gràcies del somriure; de Lais [27], la delicadesa de les mans i els seus braços arrodonits; de Semíramis [28], la majestuositat del port; de Gabrielle d'Estrées [29], la feliç barreja de la rosa i dels lliris que acoloreix les seves galtes. Així, a partir d'aquestes belleses disperses, la Natura en fa una única que encisa, encanta.

Tot seguit em va dir:

—Aquest retrat que creus acabat, et sembla que combina tots els atractius. Tanmateix li falta el més amable dels meus dons, una gràcia divina, que prefereixo a la bellesa mateixa.

A aquestes paraules, feu acostar Eva, i escampa a la figura del quadre la tímida vergonya, el commovedor pudor d'aquesta mare dels homes, quan Adam, sorprès al despertar-se de veure-la al seu costat, va recórrer amb ulls àvids els encants de la seva nova dona.

------------

[23] Iris: era una deessa de la mitologia grega considerada missatgera dels déus de l'Olimp i que s’acostumava a representar amb un vestit de colors, ja que simbolitza l'arc de Sant Martí.

[24] Helena: heroïna grega, filla de Zeus i Leda, germana dels Dioscurs, la qual, casada amb Menelau, fou raptada pel príncep troià Paris, i això motivà, segons la llegenda, l’expedició dels grecs contra Ílion i la Guerra de Troia.

[25] Cleòpatra (69 aC-30 aC): darrera reina d’Egipte, filla de Ptolemeu XII Auletes, que començà regnant ensems amb el seu germà Ptolemeu XIII; tot i establir aliances amb Cèsar primer i Marc Antoni més endavant, el regne i ella sucumbiren a la victòria d’Octavi a la batalla d’Àccium l’any 31 aC.

[26] Aspàsia: segona muller de Pèricles, nascuda a Milet, visqué a Atenes com a hetera; pertanyia al cercle intel·lectual més avançat de l’època, amb Anaxàgores, Protàgores, Heròdot, Fídies.

[27] Pot tractar-se de Lais la Vella o de Corint: una hetera que probablement va néixer a Corint al segle V aC i que va viure en temps de la Guerra del Peloponès, que en el seu temps era considerada la més bella de la seva època, o de Lais la Jove o de Hícara: siciliana, filla de Timandra, que havia estat amant d'Alcibíades, era una hetera grega d'extraordinària bellesa, que va viure al final del segle V aC.

[28] Semíramis: reina regent d’Assíria (809-806 aC), la qual una llegenda, recollida pels autors clàssics, fa muller de Ninos, li atribueix els famosos jardins penjants de Babilònia i la considera una gran guerrera, vençuda, però, a l’Índia.

[29] Gabrielle d’Estrées (1570-1599): amant i favorita del rei Enric IV de França des de 1591 fins a la seva mort, mare de tres fills seus, que donarien origen a la Casa de Borbó-Vendôme.

diumenge, 1 d’octubre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (27)

 


Castell de Verdera, el Port de la Selva


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

Aglaure semblava escoltar Idames amb plaer. Aquest príncep clement i fàcil només s'havia tornat cruel, desconfiat, des del moment en què la terra esgotada refusava d’alimentar els homes; el temor de quedar aviat reduït a la impotència de satisfer les necessitats del seu poble el turmentava constantment, esperava veure'l un dia enderrocar les portes del seu palau per robar-li el menjar del qual s'alimentava. Aglaure abraça amb entusiasme l'esperança que li han donat els francesos, revoca la llei de mort que havia establert contra els estrangers, crida les noies del seu imperi a la Ciutat del Sol i presta als meus companys tots els serveis de l’hospitalitat; però ordena que em tanquin immediatament a la torre de la ciutadella.

—És amb pena —em va dir— que faig servir aquest rigor envers cap a tu només. Idames es compromet de donar a conèixer amb signes miraculosos la dona que busqueu al meu imperi.

Aquest darrer prodigi ha de confirmar la seva augusta missió i esvair tots els dubtes; si conservava la teva llibertat, podries triar entre les americanes una dona que el cel no t’hauria destinat, i potser preparar amb ella els mitjans per enganyar Amèrica; vull que res no enfosqueixi el triomf dels teus companys; vull evitar fins i tot els recels de la desconfiança.

Amb aquestes paraules fa un senyal, els seus guàrdies m'envolten i em condueixen a la torre.

A la veu d'Aglaure i sota la guia de llurs pares, les joves americanes volen a la Ciutat del Sol transportades en vaixells aeris; hi venen de les regions més llunyanes, dels caps Orange i de Santo Agostinho, de les costes de Mèxic i del Perú. Idames, que, en la història de les nacions, havia aprofundit llur caràcter, revelava immediatament l'origen d'aquests estrangers; si procedien dels perses o dels xinesos, dels àrabs o dels egipcis, dels espanyols o dels romans; sobretot tenia, per distingir els descendents dels francesos, un instint sempre feliç; els reconeixia per llurs gràcies fàcils, per llur educació viva i atenta; li agradava interrogar-los, volia saber llurs noms, la història de llur família i els records que havien conservat de llur antiga pàtria.

Idamas té per a tots els forasters les cures atentes d'un pare; els posa als palaus més rics, i comparteix amb ells els dons de l'abundància que augmenta amb el nombre d'habitants. Ben lluny d’ésser abatut pels seus treballs, en poua al contrari el vigor i la vida: hom diria que ha trobat l'art de multiplicar-se. Hom el veu a tots els cercles; participa en totes les entrevistes. La  melodia més dolça és menys agradable a les seves orelles que el brogit d'una ciutat immensa i poblada. L'alegria brilla en els seus ulls, en els seus discursos.

—He vist —va dir— l'espectacle més estimat al meu cor; he vist la imatge perfecta de la gran societat. Oh! que aquesta trobada de l'home no sigui l'última del gènere humà!

—Ja no temo la mort —va exclamar en un altre moment—, he tastat les pures delícies de la felicitat. O amics meus, allarguem aquests dies afortunats; no em deixeu, ni temeu que aquesta separació sigui eterna.

Va ésser així que Idames, lliurant-se al plaer que havia desitjat tan vivament de veure la imatge de l'home unit en una gran societat, ja no es va preocupar de l'objecte de la seva missió, i semblava haver-lo oblidat. Tanmateix Eupolis va esperar en va que proposés de nomenar la dona d'Omegar. La seva desconfiança s’havia tornat a despertar; anava a comminar els francesos perquè complissin llur promesa, i si podia convèncer-los d’impostura, enviar-los de tornada a llur pàtria, i demanar el cap d'Idames. D'altra banda, el geni terrestre que percaçava el gran interès de la terra, no estava menys irritat contra els francesos, ell que temia que la pèrdua d'un sol moment no arruïnés els seus designis. No va acusar, és cert, com Eupolis, les intencions d'Idames que ell coneixia.

Per recordar-li els seus deures, se li presenta en un somni, en la forma d’una flama tal com m'havia aparegut. La ira li brillava als seus ulls; la seva veu era amenaçadora i terrible. Li va dir:

—A quina seguretat t'abandones! Quins desitjos t'atreveixes a formar enmig dels perills més horribles? Per al vostre menjar, he fet transportar a aquests climes, a les ales dels aquilons, i per mitjans encara més poderosos, tots els éssers vius que respiren a la terra. Acabo d'esgotar-ne l'aire i l'oceà. Els horrors de la fam estan a punt d’envoltar-te, i tu vols allargar la teva estada en aquests llocs! i vols establir-hi un poble devorador! Ja coneixes, a l'est de la Ciutat del Sol, la plana d'Azas, antigament tan famosa per les seves collites. En aquest lloc que pot contenir un gran poble, conduiràs quan et despertis les joves americanes per nomenar-ne la dona d'Omegar: obeeix, o mors, i transmeto a d’altres i no a tu la cura dels meus interessos.

El geni, pronunciant aquestes paraules, fa tremolar la terra i desperta Idames.

dimarts, 26 de setembre del 2023

Encomi d'Helena, de Gòrgies

ENCOMI D’HELENA (414 ane)

Gòrgies de Leontínoi (483-380 ane)


En contra de la tradició historicocultural grega, Gòrgies absol, amb molta habilitat discursiva i amb una gran dosi d’ironia, Helena de la culpabilitat en el desencadenament de la Guerra de Troia i la declara innocent. “Qui té la paraula té l’espasa”, afirmava aquest sofista, i aquest seu mateix discurs palesa que sabia què es deia.


Helena de Troia per Evelyn de Morgan (1855-1919)

 

El guarniment d'una ciutat és el coratge dels seus herois; el d'un cos, la seva bellesa; el d'una ànima, la seva saviesa; el d'una acció, la seva virtut; el d'una paraula, la seva veritat. Tot el contrari enlletgeix. Per tant, cal que l'home com la dona, la paraula com l'acció, la ciutat com els individus, siguin lloats quan siguin dignes de lloança i blasmats quan no en siguin dignes. Perquè l'error i la ignorància són iguals a l'hora de blasmar allò que és lloable com de lloar allò que és digne de blasme.

I aquesta tasca recau en el mateix home de manifestar sense marrades quin és el nostre deure de proclamar que son refutats [text corrupte] els qui blasmen Helena, una dona sobre la qual es va alçar, en un concert unànime, tant la veu, creïble, dels nostres poetes, com la de la reputació lligada al seu nom, que s'ha convertit en el símbol de les pitjors desgràcies. Així que voldria, en aquest discurs, fer una demostració raonada que posarà fi a l'acusació contra aquesta dona la reputació de la qual és tan dolenta. Convenceré de falsedat els seus detractors i, fent-los veure la veritat, acabaré amb la ignorància.

Que, per la seva natura i el seu origen, la dona de la qual parlo en aquest discurs s'ha de situar en el primer rang entre els primers dels homes i de les dones, pocs són els qui no se n’adonen clarament. Perquè és clar que si la seva mare és Leda, el seu pare, encara que hom diu que és mortal, és un déu, ja sigui Tíndar o Zeus: si és el primer, era un fet i hom el creia; si és el segon, era un déu i hom el refutava. Però el primer era el més poderós dels homes i el segon regnava sobre totes les coses.

Amb un parentiu tan noble, va heretar una bellesa totalment divina: encobriment que no ocultava. A més d'un home despertava més d'un desig amorós; ella sola, pel seu cos, va reunir multitud de cossos, una gernació de guerrers animats per grans passions en vista a grans accions; uns posseïen una immensa riquesa; altres, la reputació d'una antiga noblesa; altres, el vigor d'una força pròpia; altres, aquell poder que procura la possessió de la saviesa; i tots havien vingut moguts tant pel desig amorós de victòria com per l'amor invencible de la glòria.

Qui llavors, i per què, i com, satisfeu el seu amor emparant-se d'Helena, no ho diré pas. Dir el que saben als qui saben els pot ben persuadir, però no els pot encantar. En aquest discurs em saltaré, per tant, aquella època per començar de seguida el discurs mateix que estic a punt de fer i explicaré les raons per les quals era natural que Helena se n’anés a Troia.

El que feu va ésser pels designis del Destí, o ho va fer per les sentències dels déus o pels decrets de la Necessitat; o bé fou presa per la força, o persuadida pels discursos, o captivada pel desig. Si és per la primera causa citada, és just acusar allò que ha d'incórrer en l'acusació: la diligència dels homes no pot oposar-se al desig d'un déu. El més feble no pot oposar-se al més fort, sinó que s'ha d'inclinar davant el més fort i deixar-se guiar: el més fort dirigeix, el més feble segueix. Ara, un déu és més fort que els homes per la seva força, la seva ciència i per tots els avantatges de què gaudeix. Si, doncs, és contra el destí o contra Déu que cal presentar l'acusació, rentem Helena de la seva ignomínia.

Si fou segrestada per la força, fou coaccionada desafiant la llei i violentada injustament. Queda clar, llavors, que és el raptor, per la seva violència, qui ha estat culpable; ella, segrestada, haurà conegut la desgràcia d'haver estat maltractada. És, doncs, el Bàrbar, autor d’aquesta empresa bàrbara, qui és just condemnar amb les nostres paraules, de dret i de fet: per la paraula es farà el meu procés, per la llei es pronunciarà la seva prescripció, pel fet patirà el càstig. Però, Helena, coaccionada, privada de la seva pàtria, arrencada de la seva família, com no podria ésser natural plànyer-la més que avergonyir-la? Un va cometre els crims, però ella, ella els va patir. Per tant, és just compadir-se d'ella i odiar l'altre.

I si és la paraula la que la va persuadir enganyant la seva ànima, si és així, no serà difícil defensar-la i absoldre-la d'aquesta acusació. Heus aquí com: la paraula és un tirà molt poderós; aquest element material d'una petitesa extrema i totalment invisible porta les obres divines a llur plenitud: perquè la paraula pot fer ara cessar la por, ara esvair la tristesa, ara excitar la joia, ara acréixer la compassió. Com? Us ho mostraré.

És a l'opinió dels oients que ho he de mostrar. Considero que qualsevol poesia no és altra cosa que un discurs marcat per la mesura, aquesta és la meva definició. A través d'ella, els oients són envaïts pel calfred de la por, o colpits per aquella pietat que fa caure les llàgrimes o per aquella pena que desperta el dolor, quan s'evoquen les sorts i les dissorts que experimenten els altres en llurs empreses; la paraula provoca en l'ànima una afectació pròpia. Però això no és tot! Ara he de passar a altres arguments.

Els encanteris entusiastes ens procuren plaer per l'efecte de les paraules, i allunyen el dolor. Això és perquè la força de l'encanteri, en l'ànima, es barreja amb l'opinió, l'encisa, la persuadeix i, amb la seva màgia, canvia les seves disposicions. De la màgia i la bruixeria van néixer dues arts que produeixen els errors en l'ànima i els enganys en l'opinió.

Hi ha molta gent que, en molts temes, ha convençut i encara convenç molta gent a través de la ficció d'un discurs fals. Perquè si tots els homes tinguessin en llur memòria el descabdellament de tot el que ha passat, si (coneguessin) tots els esdeveniments presents i, per endavant, els esdeveniments futurs, el discurs no estaria investit de tal poder; però quan la gent no té la memòria del passat, ni la visió del present, ni l’endevinació del futur, té totes les facilitats. Per això, la majoria de vegades, la majoria de la gent confia la seva ànima als consells de l'opinió pública. Però l'opinió és incerta i inestable, i precipita els qui en fan us en fortunes incertes i inestables.

Per tant, quina raó impedeix que Helena hagués caigut també sota l'encís d'un himne, en aquella edat en què deixava enrere la joventut? Seria com si l'haguessin segrestada i violentada [...]. Perquè el discurs persuasiu ha forçat l'ànima que ha persuadit, tant a creure en les paraules com a rendir-se als actes que ha comès. És, doncs, l'autor de la persuasió, en tant que és el causant de la coerció, qui és culpable; en canvi l'ànima que ha sofert la persuasió ha sofert la coacció de la paraula, així que és sense fonament que hom l'acusa.

Que la persuasió, afegint-se al discurs, aconsegueix imprimir a l'ànima tot allò que desitja, n'hem d’ésser conscients. Considerem primerament els discursos dels meteoròlegs: destruint una opinió i despertant-ne una altra en el seu lloc, fan aparèixer als ulls de l'opinió pública coses increïbles i invisibles. En segon lloc, considerem els recursos judicials que produeixen llur efecte coercitiu gràcies a les paraules: és un gènere en què un sol discurs pot captivar i persuadir una gran multitud, encara que no digui la veritat, sempre que hagi estat escrit amb art. En tercer lloc, considerem les discussions filosòfiques: és un gènere de discurs en què la vivacitat del pensament es mostra capaç de produir capgiraments en allò que creu l'opinió pública.

Hi ha una analogia entre el poder de la paraula pel que fa a l'ordenació de l'ànima i la prescripció de medecines pel que fa a la natura dels cossos. Així com algunes drogues evacuen certs humors, i altres drogues, altres humors, que algunes posen fi a la malaltia, d’altres a la vida, també hi ha paraules que afligeixen, d’altres que encoratgen llurs oients i encara d’ altres que, amb l'ajuda maligna de la Persuasió, posen l'ànima en la dependència de la seva droga i de la seva màgia.

Per tant, si el discurs la va persuadir, cal dir que no va cometre la injustícia, sinó que va conèixer la dissort. Però he d'explicar, quart argument, quina n’és la quarta causa. Si és Eros qui és l'autor de tot això, no és difícil declarar innocent Helena de l'acusació del que anomenem la seva culpa. En efecte, la natura dels objectes que veieu no està determinada per la nostra voluntat, sinó pel que cada un es troba ésser. Amb la vista, l'ànima queda impressionada fins i tot en les seves pròpies maneres.

Així és com, quan l'ull contempla tot allò que concreta l'enemic en la guerra _els ornaments de bronze i ferro sobre les armadures hostils, les armes de la defensa, les armes de l'atac_, comença de sobte a tremolar i fa tremolar també l'ànima, fins a tal punt que sovint, a la vista d'un perill que ha d'arribar, colpejat de terror, hom fuig com si ja hi fos. És perquè el sòlid costum de la llei és expulsat fora de nosaltres per aquesta por nascuda de la vista l'arribada de la qual fa tenir per res allò que es considerava bell en el judici de la llei: el bé que resulta de la victòria.

Algunes persones, tan bon punt veuen coses espantoses, de seguida perden la consciència del que està passant, així és com el terror pot apagar o fer desaparèixer el pensament. Molts han estat colpejats per patiments vans, per malalties terribles, per follies incurables. Així és com l'ull ha gravat en llur consciencia les imatges del que han vist. Deixo de banda moltes vistes terrorífiques: el que ometo no difereix, però, del que he parlat.

Així mateix, els pintors ofereixen un espectacle encantador per als ulls quan acaben de representar un cos i una figura, perfectament obtinguts a partir de molts colors i molts cossos. La realització d’estàtues, d'homes o de déus, procura als ulls un espectacle molt dolç.  Així és com hi ha coses tristes per mirar, altres d’emocionants. Hi ha moltes coses que desperten, en molts, amor i ardor de moltes coses i cossos.

Si aleshores l'ull d'Helena, en veure el cos d'Alexandre, va sentir plaer i va excitar, en la seva ànima, desig i delit d'amor, què hi pot haver d’estrany? Si Eros és un déu, té un poder diví entre els déus: com podria una persona més feble repel·lir-lo i protegir-se'n? Però si la causa és un mal d'origen humà, una ignorància de l'ànima, no cal blasmar el mal com una falta, cal considerar-lo una desgràcia.  Perquè el que ho va fer passar com a tal van ser les trampes de la fortuna, i no les decisions del sentit comú, son les necessitats de l'amor, no les disposicions de l'art.

En aquestes condicions, com podríem estimar just el blasme que culpa Helena? Tant si és una víctima de l'amor, com si ho és d'un discurs persuasiu, ja hagi estat segrestada per la força o obligada a fer el que va fer per la Necessitat divina, sigui el que sigui, s’escapa de l'acusació.

Espero haver reduït al no res, en aquest discurs, la mala reputació d'una dona, i haver-me cenyit a la regla que m'havia fixat al començament del meu discurs. He intentat anul·lar la injustícia d'aquesta mala fama i el desconeixement de l'opinió pública. I si he volgut escriure aquest discurs, és perquè sigui, per a Helena, com un elogi, i per a mi, com un joc.