diumenge, 16 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (64)


Pila baptismal monolítica de l’església de Sant Cugat d’Albons: tallada en pedra calcària, té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric, i és decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (inici de l'últim cant)

La terra està a punt de desaparèixer. No la pot salvar res més que els esforços del geni a qui Déu va confiar la cura de vetllar per ella. En veritat, aquest geni, encara actiu, gaudeix encara d'un gran poder: regna sobre els elements; sap tots els secrets de la natura, i, per allargar els dies de l'univers, només li cal tornar Sidèria al seu marit, o conservar-la amb el nen que porta dins el seu ventre.

En el moment de l'erupció de les despulles humanes, es trobava al centre de la terra als seus tallers que havia excavat amb les seves mans, i que comuniquen els dos pols. Aquest vast laboratori és el compendi de l'univers: hi ha reunits els instruments de les arts, màquines diverses de les quals només ell coneix l'ús, tots els tipus de cossos que cobreixen la superfície de la terra, o que aquesta amaga dins el seu si; allà, en innombrables prestatges, havia disposat gerros de llautó on ell mateix guarda els sucs i les llavors de les plantes, els esperits volàtils dels animals. És en aquests llocs on el geni incansable combinava, des de la creació, els elements de tots els cossos; que interrogava la natura, i l'obligava a respondre’l. És d'aquestes coves d'on van sorgir aquells descobriments preciosos dels quals l'atzar i l'esperit humà s’atribuïren el mèrit, i que van ésser regals del geni. Finalment, és allà on, en un milió de forns, alimentava focs continus la calor dels quals repel·lia el fred mortal que s’avançava dia a dia fins al centre del món.

De sobte el geni sent, en totes les profunditats de les seves cavernes, un soroll general i sord, un estremiment universal i confús. Es sorprèn molt de veure sortir, dels seus recipients de llautó i dels cossos que l'envolten, torrents d'àtoms que, pujant fins a les voltes de les seves cavernes, s’obren un passadís i desapareixen dels seus ulls. És en va que, per aturar-los, corri a moderar la flama dels seus forns que creu massa ardent: no sap a quina causa atribuir aquest fenomen; s’atabala, l'agiten pensaments obscurs; no pot quedar-se en aquestes coves; s’enlaira cap al cim dels Pirineus. Des de la cresta d'aquestes altes muntanyes, veu fluir de tots els cossos onades de pols que augmenten a cada moment, i que formen un núvol espès amb el qual la superfície del globus queda enfosquida. Examinant amb ulls atents aquest pòsit que fa la terra, hi reconeix les cendres dels homes: el terror el glaça, es torna feble, tremolós, indecís.

Què! —va dir, Omegar i Sidèria han mort? Poden ser aquests els preludis de la resurrecció que veig?

En aquestes paraules, veu, a les ribes d’Hespèria [37], la Mort recolzada a la seva dalla, i contemplant amb ulls serens aquesta erupció de cendres humanes. El geni dubta si s'hi acosta. Havia deixat de parlar-li des que ella va sacrificar, per mans de Caín [38], el primogènit dels fills dels homes. Només la seva visió excita la seva fúria: veu en ella la causa fatal de la destrucció dels homes, de la ruïna de la terra i de les desgràcies que l'amenacen. Però vol saber de la Mort si Sidèria i el seu marit encara viuen; la vol animar a salvar uns caps tan estimats, i les vides dels quals garanteixen la seva; immola, a tan grans interessos, el seu odi que creia implacable; s'acosta a la Mort, i amagant-li els seus desitjos i les seves pors, la interroga dolçament, li pregunta des de quins climes torna, cap a quins llocs va, si queda a la terra gaire nombre d'humans, i sobretot si la seva terrible dalla segarà  les vides d’Omegar i Sidèria. La Mort li respon que, des que va colpejar el gran sacerdot Ormuz a la plana d'Azas, no ha sortit d'Amèrica, on creient-se apressada per la proximitat de l'últim dia, n’acaba d'exterminar els habitants; que Omegar i Sidèria encara respiren, però que ella passa a Europa per acabar amb les restes del gènere humà.


[37] Hespèria: nom amb què els grecs es referien a Itàlia i a Espanya.

[38] Caín: primer fill d’Adam i Eva, que, segons la narració del Gènesi (la Bíblia), es dedicà a l’agricultura i per enveja matà el seu germà pastor, Abel.


diumenge, 9 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (63)

 

Pont romà de la Roqueta, Fontanilles, en l'antic camí romà que anava cap a Ullastret



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (final del penúltim cant)

El gran sacerdot Ormuz succeeix a la mare dels homes; apareix a Sidèria com a la plana d'Azas, envoltat de tots els habitants de l'imperi del Brasil. Està dret a les escales de l'altar on s'havia beneït l'himeneu d'Omegar. El seu front ja no està velat per cap núvol fosc, la pau és als seus ulls, el somriure als seus llavis. Diu a Sidèria:

Omegar era rebel a les meves darreres voluntats, a les ordres del cel; va ésser deixant-te que ho ha reparat tot.

En un altre somni, la gran escena del judici final es desplega completament davant els seus ulls. Al sons estridents de les trompetes, que creu sentir, totes les tombes s’obren alhora, en surt a cada moment, i sense repòs, una multitud d'homes tan prodigiosa que la imaginació espantada no entén com la terra els hauria pogut nodrir i sostenir. Alguns s’espolsen la pols i la cendra que empastifen llur cara i llur cos; els altres, embolcallats amb les mortalles, se'n desprenen de pressa i les llancen amb horror lluny d’ells. Els navegants que les onades engoliren són llançats a les ribes dels mars, i s'aixequen ben desconcertats; l'aigua regalima de llurs narius, de llurs cabells i de llurs cossos; s’estremeixen davant la visió de l'oceà, i encara semblen témer l'element que els va arruïnar. Tots els homes s'escampen per la terra, que ja no és suficient per contenir-los. Molts dels morts ressuscitats i retinguts per la multitud que els comprimeix en llurs tombes i als avencs dels cementiris, estan impacients per sortir. Aleshores Déu diu als mars dels dos mons que s’esvaeixin; a la seva veu desapareixen i els homes es precipiten a llurs conques dessecades; aviat les reomplen; hi estan més estrets que les espigues que dauren les planes fèrtils; Déu diu a la terra que s'engrandeixi, immediatament les muntanyes s’aplanen, la terra, allargassada per totes bandes, esdevé un immens altiplà que es cobreix de tots els humans que els segles havien vist néixer.

Sidèria admira com només d'Adam van sorgir tants homes la multitud dels quals és més gran que la de les estrelles i dels grans de sorra de l'oceà. Creu que Déu necessitarà un nombre infinit de segles per jutjar-los. Li serà suficient un moment; mana que caigui el vel que amaga a la vista la consciència dels morts i que aquesta sigui més visible que el sol quan un dia sense núvols il·lumina l'univers. Tots els culpables se senten confusos en veure descoberts llurs crims i llurs remordiments. S'afanyen a amagar llur consciència sota llurs mans, sota llur cap, que acoten; però és en va, llurs braços, llurs mans, llur cap, tots els cossos són diàfans i transparents; llurs primers suplicis són les mirades dels justos, que no poden suportar. El parricida fuig del seu pare a qui va enverinar; el jutge injust, de l'innocent a qui va condemnar; l'esposa adúltera, del marit crèdul a qui va enganyar. Els malvats fugen de tots els homes virtuosos; els justos, a llur torn, reculen horroritzats davant l'horrible espectacle de les consciències que el crim ha tacat: els justos busquen els justos, els dolents busquen els dolents. Cap moviment de la natura pot representar el d'aquests homes que es busquen i s'eviten, ni el xoc de les onades que aixequen les tempestes, ni l'horrible batussa de dos exèrcits que lluiten entre ells; els justos corren cap a l'est de la terra, els malvats s’apressen cap a l'oest; aviat se separen i es restableix la calma.

Sidèria veu Omegar als llocs que el sol il·lumina amb els seus raigs naixents; està envoltat dels justos, els quals, llegint en la seva ànima exposada a llurs ulls les penes que ha sofert per accelerar el dia de llur glòria, estenen cap a ell unes mans agraïdes. Sidèria veu al seu costat aquell vell que havia vist la vigília; el seu front està radiant, l'alegria brilla als seus ulls; ella no pot dissimular un gest d'odi, li sembla que encara la vol allunyar d'Omegar, ella supera el contratemps i es llança als braços del seu marit que l'abraça dient:

Oh Sidèria, quants mals ens fa oblidar un moment tan dolç!

Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, els llampecs encenen el cel, els trons bramen; Déu, seguit pels seus àngels, arriba sobre núvols d'or i de plata per completar el judici final. Abraça aquesta gran multitud d'humans amb una sola mirada; veu que s'han jutjat a si mateixos, que els justos s'han situat a l'orient, segons l'ordre de llur justícia, els malvats a l'occident, segons el rang de llurs iniquitats; que els més savis d’entre els mortals s’han aplegat a les barreres del sol ixent, de la mateixa manera com els més perversos, tement fins i tot la mirada d'homes menys culpables que ells, han corregut a amagar-se contra les portes del sol colgant; que així, pel sol lloc que ocupen, tots han marcat llur grau de perversitat o de virtut, i que finalment només li queda castigar o recompensar. Fa un senyal, vol que els cossos dels justos esdevinguin més lleugers que el vapor més subtil. De sobte ells perden la gravetat que els subjectava a la terra, s’eleven al cel. Sidèria hi puja seguint Omegar, mentre els malvats veuen amb esgarrifança aquest triomf dels justos; la terra tremola sota llurs peus, s'esfondra, cauen amb ella en una gran foguerada de sofre i de foc. Sidèria plora pel destí d'aquests homes, per culpables que siguin; voldria apagar aquests focs que els devoren sense consumir-los, o no haver conegut llurs turments, la terrible imatge dels quals pertorbarà per sempre la seva felicitat; però els àngels que vetllen pel seu son, li fan oblidar els inferns i els suplicis de llurs habitants obrint només el cel a la seva mirada. Aquest espectacle la delecta en èxtasi, experimenta en el grau més viu un sentiment desconegut per l'home: les delícies pures de l'alegria i de la pau confoses, una barreja feliç que constitueix la felicitat dels justos al cel; a la terra l'alegria i la pau sempre estan separades. L'alegria hi camina envoltada de preocupacions i de fatigues. La pau hi porta al seu pas plaers lànguids i avorriment. És al cel on la pau i l'alegria s'uneixen. Sidèria passa les últimes hores de la nit tastant la felicitat celestial, que voldria eternitzar, però que només li durarà un moment.

diumenge, 2 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (62)

 


Creu de terme de Palau-sator, d'origen gòtic, del segle XVI


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria esperava gaudir encara de la dolça llum que sobreviu al dia; quina és la seva sorpresa i el seu dolor en veure's de sobte embolicada de tenebres tan denses que li tapen el cel i la terra! Ella creu que Déu, que s'oposa als seus plans, acaba d'ordenar que la nit aturi la seva persecució. Aquest pensament la desanima; viu aquella desfeta que la desesperació fa néixer en una ànima en la qual les penes i la fatiga han esgotat les forces, no pot evitar queixar-se a Déu pel seu rigor, i per morir d'esgotament, Sidèria segueix el seu camí.

S'havia enfilat a una muntanya alta amb dificultat: en arribar al cim, va veure a la llunyania una llum tènue que brillava a la foscor; amb aquesta visió, l'esperança que l'havia abandonat retorna al seu cor:

—Qui pot diu viure en aquests llocs i vetllar a aquesta hora? És Omegar, és ell, no en puc dubtar. Gran Déu! —continua alçant les mans al cel— us agraeixo aquest favor, sou vos qui m'ha guiat; us havia acusat injustament de rigor. Perdoneu una queixa que la meva desgràcia ha d'excusar als vostres ulls; només us demano una gràcia més, doneu-me la força per arribar a aquella casa, em sentiré satisfeta si puc veure Omegar i morir als seus ulls.

Digué, i caminant cap a la llum que la guia, ja no té el coratge desenfrenat que cap perill no sorprèn; esdevinguda tímida, tremola davant el més mínim perill, la desesperació ja no precipita els seus passos, modera la seva velocitat i conserva les forces, que lamenta haver malgastat. A punt de tocar aquella desitjada llar, hi cregué arribada, de sobte se li endureixen els membres, es queda immòbil per l'excés de la seva fatiga; gairebé al final de la seva carrera es desespera per arribar-hi; vol cridar Omegar, però la seva veu expira als seus llavis. Sidèria, obligada a descansar, s'asseu a terra, plora, i fa aquesta breu pregària a Déu: “Deixa, Déu meu, de perseguir una criatura feble que potser t'ha ofès, però el cor de la qual sempre pur no ha estat còmplice de la seva falta; només volia tornar a veure Omegar abans d’expirar, i em rebutges aquest consol en el moment en què jo esperava gaudir-ne! adoro la teva voluntat, per cruel que és; però si volies, per a tallar el fil dels meus dies, que jo esgoti el calze de la desgràcia, colpeja la teva víctima, les meves desgràcies estan curulles.”

Sembla que aquesta pregària li ha alleujat el cor, i que Déu, tocat per les seves penes, li renova les forces; s'aixeca amb esforços dolorosos, i s'arrossega amb passos lents cap a aquella llar que veu il·luminada; hi arriba i truca a la porta. Aquests cops que ressonen a la nit, a aquesta hora, després dels dies més terribles, sembren el terror a aquesta casa. Sidèria escolta, hi regna un profund silenci; hi torna a trucar i amb retrucs, veu com la llum canvia de lloc i s’avança cap a ella. Sidèria està inquieta, mil sentiments confusos d'alegria, de por i d’esperança brollen de la seva ànima:

—Ell ve diu, és ell.

S'obre la porta, apareix un home que porta una torxa, seguit de lluny per la seva dona tremolosa i mig amagada darrere seu. Eren Policlet i Cefisa, qui van rebre Omegar en el seu primer viatge. No gosant lliurar-se a la dolçor del son, tant els havia espantat l'erupció de despulles humanes, que vetllaven encara, commoguts per la por. Aquells trucs a llur porta per part de Sidèria redoblaren llur temor. Policlet pensa que els morts sortits de llurs tombes els demanen hospitalitat. Cefisa suplica en va al seu marit que els negui una acollida. Ell s'aixeca, ella el vol retenir, ell li respon:

Aquests morts eren homes, si són infeliços els he de socórrer.

La visió de Sidèria, pàl·lida, desfeta, tacada de sang i de pols, els confirma llurs pensaments. La prenen per una ombra tornada del sojorn a l'infern, i no gosen parlar-li. Sidèria, enganyada amb l'esperança de trobar Omegar, roman muda de dolor. Anava a entrar a can Policlet, però tement de rebre-hi un socors que allargaria la seva vida i les seves desgràcies, fuig sota l'abric de la foscor. Així es compleixen aquelles paraules que foren dites a Policlet, que el final de les seves alarmes s'acostaria quan veuria la dona d'Omegar sense conèixer-la.

Sidèria sucumbeix a l'excés dels seus mals; amb prou feines ha fet uns quants passos al poble de Policlet, que sent el fred de la mort que la glaça; pensa que només li queda un moment per viure, entra en un temple veí les portes del qual estaven trencades, s'asseu a les escales d'un altar per respirar-hi en pau el seu darrer alè.

Era el moment en què a can Tibès Omegar alçava les mans al cel i li suplicava que alleugerís els dolors de la seva dona. La seva pregària havia tocat Déu, qui, veient Sidèria estirada sobre els esglaons del seu altar, sola, lliurada al seu dolor, es commou pietosament de la seva sort; fa baixar sobre els seus ulls el dolç vapor dels cascalls, i diu als àngels que vetllen pel somni dels mortals de cridar al seu voltant els somnis consoladors. Obeeixen, envolten Sidèria i li presenten al mirall dels somnis mil somnis agradables. Creu que és transportada a una vall encantadora els arbres de la qual estan coberts de fruits daurats i de flors que difonen els perfums més dolços. A l'entrada d'una glorieta deliciosa, veu asseguda una jove que s'aixeca i ve a trobar-la; la mira amb ulls de mare tendra, l’abraça, i li diu:

Soc Eva, a qui Déu acaba de retornar la resplendor de la seva joventut. Oh filla meva, dec aquesta felicitat al teu marit, eixuga els teus plors, demà pujaràs al seu costat al cel.

diumenge, 26 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (61)

 



Llinda del burros de Sant Feliu de Boada, Carrer Vilademunt, 7, amb una inscripció que Josep Pla explica i transcriu en català modern d'aquesta manera: "En una de les primeres cases del poble [Sant Feliu de Boada], sobre una llinda, s'hi pot llegir aquesta inscripció: 'Tinc un burro com aquest. (Es veu després de la frase un ase incís sobre la pedra.) A la quadra n'hi ha un altre, que fan dos. I vós, que mireu, que fan tres'. Ens trobem, com veu el lector, en la insondable rusticitat sorneguera de la pagesia." (Josep Pla, El meu país, pp 721-722)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria, havent desfogat així la seva ira, recupera sentiments més dolços. El pensament que Omegar és culpable li provoca un turment que no pot suportar. El combat, el rebutja, i per alleujar les seves penes, vol creure en la innocència del seu marit.

—Ai! —va dir—, sé del cert que la seva fugida és voluntària? i mentre l'acuso, qui sap si no es lamenta en un altre lloc d'estar separat de mi? Qui sap si aquell vell no és un enviat de Déu, qui, secundat pels poders celestials, l’ha obligat a abandonar-me, sense permetre-li d’informar-me de les nostres desgràcies comunes! Ah! quant temo que es compleixin les últimes paraules d’Ormuz! Déu reprovava el nostre himeneu, potser n’acaba de trencar els nusos fatals! Sí, aquesta és tota la veritat espantosa. Omegar ja no és el meu marit, i les meves desgràcies no tenen remei.

Amb aquestes paraules, guarda un silenci ferotge. Els seus esguards observen sempre els vestigis del seu marit, i no poden abandonar-los.

—Oh cel! —reprèn plorant—, això és tot el que em queda d'Omegar! M’és almenys avantatjós que aquests paratges salvatges no estiguin habitats, no hi perdré la pista dels seus passos. El perseguiré i l’aconseguiré, si encara em queden unes hores de vida.

Digué, i vol avançar, però l'excés del seu dolor acaba d'esgotar les seves forces. Els seus febles genolls es neguen a portar-la; vacil·la i cau inconscient sobre la pedra que Omegar havia aixecat. Sola, privada de qualsevol ajuda, Sidèria perirà! Oh massa feliç en els seus mals si la mort els escurçava! El despertar més terrible l'espera. Ella torna a la vida en el moment en què comença l'erupció de les despulles humanes, quan la terra, obrint les seves entranyes per totes bandes, llança les cendres dels homes a l'aire! Sidèria no sap en quins llocs respira; de vegades pensa que el son encadena encara els seus sentits, i que el desordre que veu és il·lusori i fantàstic; de vegades que ja no és entre els vius, que ha baixat a la casa dels morts, o a llocs propers a l'infern. Com un ésser que rebria la raó amb la vida, s'ignora a si mateixa, s’interroga a si mateixa, vol buscar en la seva consciència, en la seva memòria, allò que és, allò que era, però els seus esforços són en va. S'aixeca. La pedra que li servia de llit li atura la mirada. L'examina, en rellegeix la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable”, són per a ella un raig de llum que dissipa la nit en què la seva ànima està submergida. Es reconeix a si mateixa: totes les seves desgràcies es presenten al seu esperit alhora.

—Ai! —va dir sospirant—, m'agradaria que Omegar m'hagués vist gairebé morir sobre aquesta pedra on estava estirada! Ell encara diria que no és culpable!

Reprèn el projecte de perseguir-lo, fins i tot enmig del trastorn de la natura i dels mil perills als quals s'enfrontarà. Busca els vestigis que ell ha deixat. Però, oh dolor inesperat! ja no els troba. Com les onades del mar emergint de llur llit esborren els solcs dels carros i els passos del viatger impresos a la sorra de les costes, així s'esvaeixen les petjades d'Omegar; aquí, la terra, obrint-se, les ha esborrat; allà, les cendres dels homes, caient-hi a sobre, les ha cobert com la neu cobreix els guarets, quan l’hivern, assegut sobre els núvols foscos que la porten, l'escampa a mans plenes.

Sidèria només escolta la seva desesperació; furiosa, segueix a l’atzar el camí que es presenta; lluny de tenir por d’ésser engolida per la terra que es tanca i s'obre a cada moment, o d’ésser esclafada per la caiguda d'edificis i d’arbres, s'alegra dels perills que l'amenacen i només busca morir. Com una bacant embriagada del déu [36] de qui és sacerdotessa, qui, amb el tirs a la mà, els cabells esbullats, omple l'aire amb els seus crits, i corre colpejant-se el pit, es llança sobre les muntanyes, estrompassa els precipicis. Crida constantment Omegar; de vegades l'envolten remolins de flames, cau. Les restes dels edificis que s’esfondren de sobte la colpegen, la seva sang regalima de les ferides rebudes, el seu rostre, els seus braços i la seva roba n’estan tacats; ja no és aquella Sidèria l'única dona la bellesa de la qual era perfecta: està tan desfigurada que l'ull d'Omegar ja no la reconeixeria.

El retorn de la calma li salva la vida. Aquesta pau restituïda a la natura fa reviure el seu coratge, accelera els seus passos. Impacient, arriba a través dels seus desitjos a cada objecte llunyà que veu; com més s'acosta el sol al final del seu curs, més ella s’apressa. Com ell, li agradaria viatjar per l'univers en un dia i abraçar-lo amb els seus esguards. És amb dolor que veu les seves vores tocant l'horitzó, i ell mateix desapareix finalment dels seus ulls.

-----------------------------------

[36] Bacus: déu del vi, l’emblema del qual era el tirs, un bastó guarnit d'heura i de fulles de parra, i la sacerdotessa del qual era una bacant.

diumenge, 19 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (60)

 


Pou del sector meridional del Castell de Pontós, amb el brocal circular fet amb quatre peces de pedra allisada

 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

—M'hauria abandonat —va dir—, jo que vivia només per a ell, jo que, per seguir-lo, vaig deixar el meu pare, la meva pàtria i les companyes de la meva joventut! Si algun ordre celestial, que no conec, li havia exigit aquest sacrifici, per què amagar-me’l i fugir de mi com un culpable? La seva tendresa per mi no s'havia afeblit. No hauria volgut sostenir el meu coratge i consolar-me amb el seu darrer comiat? M'hauria lliurat finalment a la desesperació, a la mort, a la terrible sospita de creure’l un perjur? No ho puc pensar. Omegar haurà seguit, per arribar al palau, una ruta que desconec, i potser en aquest moment m'hi crida, i s’hi plany de la meva absència.

Ella vol tornar-hi, però abans de marxar d'aquest lloc, Sidèria l'examina amb un ull més atent. Observa si no hi queda algun vestigi d'Omegar. Ai! examen fatal que la il·lumina! De sobte, la seva cara empal·lideix, el cap s’inclina sobre el pit, els ulls se li omplen de llàgrimes.

—Se n'ha anat —va dir—, fuig de mi, ja no en puc dubtar més. Veig els seus passos impresos a la terra i girats cap a l'est en dret a la capital dels francesos.

Sidèria no té forces per pronunciar cap altra paraula; els seus ulls es mantenen fixos en les petjades d’Omegar, hom diria que vol morir mirant-les.

—Se n'ha anat —continua—! Ei! quin error el meu de pensar que se m'havia acomiadat! El pèrfid temia el meu dolor i les meves llàgrimes; ell no n’hauria suportat l'espectacle, jo l’hauria doblegat, bàrbar com és, o jo m'hauria mort als seus peus.

Sidèria roman en silenci durant uns moments: rumia diversos projectes en la seva ment.

—Només em queda una opció —va dir—; fa només quatre hores de la seva fugida. Aquestes empremtes, que no m’ha pogut amagar, em poden guiar. Vull perseguir-lo, atrapar-lo, i si és veritat que m'ha abandonat, sabré quins son els crims que he comès.

Digué, i més lleugera que els vents, sembla tenir ales. Amb la mirada fixa en les petjades d’Omegar, segueix fidelment la ruta que va fer, aviat veu la pedra que ell havia aixecat al camí. S'hi acosta, hi veu caràcters traçats recentment, reconeix la mà del seu marit. Se n’estremeix d'alegria, com si fos el mateix Omegar. Creu que la informarà de les causes de la seva partida, i tranquil·litzarà la seva ànima preocupada. Llegeix amb impaciència la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable” [35], al principi només van sembrar una trista foscor a la seva ment.

—No puc —va dir— entendre’n el significat; però són un sinistre presagi per a mi. Omegar afirma que no és culpable; jo no l'acuso de cap delicte. Ei! no era més urgent dir-me a quins llocs anava, per quin motiu marxava, si havia de tornar?

Sidèria rellegeix la inscripció; la medita. La fosca llum que conté en surt lentament, i es presenta als ulls de Sidèria.

—Ah! —va dir amb l'accent de la desesperació—, no entenc massa bé el significat funest d'aquestes paraules. Omegar m'abandona, és l'únic crim que ha comès, l'únic del qual tem que l'acusi; potser vol que en culpi el vell que l'acompanya, el cel. Què sé jo! M’aboca a totes les sospites, i sens dubte ell queda satisfet si jo el crec innocent. Així que en el moment d'una separació tan cruel, aquesta era l'única preocupació que l'inquietava! no tenia por d'esquinçar-me l'ànima, només tenia por de semblar culpable als meus ulls, i potser pretén, quan em travessa el pit, que sigui jo qui l'excusi i el planyi!

Amb aquestes paraules, va vessar torrents de llàgrimes, els quals no van alleujar el seu dolor.

Quant millor hauria estat ignorar la veritat que he vingut a buscar! No podent creure que Omegar m'hauria abandonat, hauria viscut sostinguda per l'esperança del seu retorn, i de vegades l'hauria esperat. Encara perdo aquesta dèbil esperança que m'hauria consolat.

L'excés dels seus mals la mostra insensible durant algun temps. Roman en silenci, immòbil; però la còlera supera aviat el seu dolor.

—Ell no és culpable —va dir—! Ei! no és ell qui m’ha portat a aquests deserts, l'horror dels quals només estimava per ell? No és ell qui m’hi deixa aquest dia privada de tot, sense una amiga que em pugui eixugar les llàgrimes? Tanmateix, sap que no sobreviuria a la seva fugida. Abans de deixar-me va haver de lliurar-me a la mort; aquests son els seus crims! i diu que no és culpable!

------------------------------------------------------------

[35] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 12 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (59)

Detall del relleu (amb un animal alat) de la imposta esquerra de la portalada gòtica de l'Església de Sant Feliu de Boada, d'origen romànic,



 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT

Com n’és d’admirable la varietat que el Creador va sembrar en les seves obres! Si l'ha escampada sobre la terra amb profusió, mortals, alceu els ulls, observeu el cel, la mateixa riquesa brilla al firmament. Amb quins focs diferents brillen els sols que l'il·luminen! Per quants moviments oposats són arrossegats a l'espai! Com es diferencien, malgrat llur nombre infinit, per les òrbites que descriuen, per llur forma i per llur esplendor! Aquí els planetes sempre coberts de flors i de fruits s'assemblen a jardins deliciosos, a camps elisis, els habitants dels quals semblen els déus de la natura. Allà, àrides i desertes, hi ha ruïnes que s'estenen pel firmament, munts de roques on rèptils verinosos i bèsties ferotges lluiten per menjar vil. Més lluny, sols d’una grandària immensa són foguerades de focs ardents, d'on brollen sense parar torrents de llum amb què inunden l'espai. En altres llocs, pàl·lids i gairebé extingits, només emeten una llum moribunda. Així Déu varia el destí dels homes.

Tan bon punt Omegar, submís al pare dels humans, va decidir abandonar Sidèria, el cel, tocat per la seva obediència, va començar a endolcir les seves penes. En va l'amenacen mil perills enmig de l'agitació de la terra, les ruïnes del món no poden colpejar-lo. Troba en el seu camí un monument que li pinta amb traços de flama l'amor que la posteritat conserva per a un heroi que formava part dels seus avantpassats. Aleshores una mà invisible el condueix a la casa de Tibès, on el creador que hi ve a viure amb ell, anuncia davant els seus ulls la resurrecció dels morts.

Que Sidèria va viure un destí molt diferent! Abandonada per Omegar, sense saber la causa d'aquest abandonament, sola en el dia més terrible de l'univers, amb quina velocitat recorre tots els graus de la dissort! Si l'esperança d'un destí millor ve a alegrar-la un moment, aquesta alegria pèrfida s'esvaeix immediatament, i la seva esperança enganyada esdevé el súmmum de la seva desgràcia. Així, el nauta que la tempesta llança al mig de les onades escumoses, i que neda amb esforç cap a les restes de la seva embarcació, en el moment que allarga els braços per agafar-les, una onada furiosa se l'emporta i l'arrossega fins al fons de l'abisme.

Sidèria, després d'acomiadar-se del seu marit, del pare dels humans, sent de seguida uns terribles pressentiments que li broten en l'ànima, i l'adverteixen de les desgràcies que l'esperen. Lamenta haver deixat el seu marit, i tement haver-lo perdut per sempre, li agradaria tornar-lo a veure. Se n'allunya a poc a poc, amb l'esperança que potser la torni a cridar. Se sorprèn que no hagi tingut el coratge d'escoltar, en presència d'un desconegut que no la coneix, la història de les seves debilitats. Es retreu la seva vergonya. Disposada a recular sobre els seus passos per revelar les pors que l'agiten, aquesta mateixa vergonya, més forta que ella, sempre la reté. Quan s'acosta a casa seva, creu que s'enfonsa en un abisme de mals. Té por del futur, i voldria aturar el moment present que fuig.

Ella entra al palau en el moment en què l’astre del dia marca l'hora desena del matí; prepara el menjar per als seus hostes amb un negligència distreta, com si s'hagués de perdre la cura que l'ocupa. El seu esperit està als llocs que ha abandonat. Segur que Omegar continua la història de llurs amors, completa aquesta història amb ella mateixa, que creu sentir de la boca del seu marit. Mentre dura aquesta il·lusió que endolceix el seu enuig, està tranquil·la; però amb prou feines ha jutjat que aquesta història s'ha d'acabar, Sidèria, preocupada, ja no es queda quieta, va constantment a la terrassa del palau, des d'on els seus ulls busquen Omegar, i el criden en va. El seu esperit s’esgota per endevinar la causa del retard que l'alarma; comença a témer aquest vellard, a qui inicialment havia vist sense desconfiança. Recorda amb por la seva aparició en aquests llocs deshabitats. El caràcter singular del seu rostre, les diverses passions que s'hi dibuixaven alhora, una barreja inexpressable de preocupació, de rigor i de pietat, Sidèria no entén per què totes aquestes coses que l'espanten en aquest moment, no l’havien afectat. Passa amb aquestes pors quatre hores, la durada de les quals li sembla infinita. És aleshores quan es desespera pel retorn del seu marit, i que vol anar al mateix lloc a buscar la veritat que tem. Hi va; durant el trajecte, els seus genolls tremolosos cedeixen sota d'ella. Sidèria arriba completament desconcertada a la cova on estava assegut el pare dels homes. Han desaparegut. La seva mirada abraça en un sol moment l'horitzó que l'envolta; Omegar no apareix davant dels seus ulls. Ella encara vol dubtar de les seves desgràcies.

diumenge, 5 de maig del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (58)


Fi de la terra (1939), de Dong Kingman (1911-2000)


 L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (fi del cant)

Déu acaba de ressuscitar Tibès i la seva dona; només estan privats de llurs ànimes, que sempre errants en el sojorn de les ombres, tristes, inquietes, amb ganes d'animar els cossos dels quals foren separades, esperen amb impaciència aquest moment feliç. Omegar no es cansa de contemplar Tibès i la seva dona, creu ja veure’ls aixecar-se junts del llit de la mort; s'imagina llur sorpresa i llurs transports, i voldria ésser testimoni d'un espectacle tan dolç; adora, en aquesta resurrecció, la mà del Creador; jutja que el final de les seves penes no és lluny, que finalment els cossos de tots els homes s'organitzen així a l'univers, i que aquesta nit està dedicada potser a aquesta obra.

Aleshores, el rellotge de paret centenari, en tocar l'última hora del dia, desvetlla Omegar del seu somni. Aquests cops lúgubres que, tocats dotze vegades pel rellotge del temps, ressonen en el silenci de la foscor, l’afecten dolorosament. Diu amb una veu trista: “comença l'últim dia de la terra.”[34]

Es queda uns instants recollit, els ulls fixats en l'agulla de les hores, pensant que el temps, després d'haver-ho devorat tot, s'acabarà i donarà pas a l'eternitat: la tristesa s'empara de la seva ànima, és sensible al destí d'un nombre tan gran d'éssers propers a l'home, i la destrucció dels quals s'acosta. Ell mateix no dissimula que ha arribat la seva hora, i que la mort, per sorprendre'l, l'espera potser que descansi entre els braços del son: se la imagina al seu costat, recolzada a la seva dalla, tenyida de la sang de tots els homes, impacient de colpejar la seva última víctima. La solitud que l'envolta l'espanta, tremola d'horror, sent que l'home a punt de morir necessita un consolador. Les llàgrimes que vessa no l'alleugen pas; li agradaria que Sidèria, preocupada i conduïda pel geni de la terra, corregués als seus braços, i suportés totes les desgràcies predites pel pare dels homes caure-li pel cap!

—Però quins desitjos m'he format! —continua—. Com arribaria Sidèria a aquest lloc? he sabut massa bé com amagar-li la meva fugida; he posat massa distància entre ella i jo: potser, ai! mentre parlo, ella fa els darrers sospirs.

Aquesta imatge de la mort de Sidèria li esquinça completament l'ànima, gairebé caient en la desesperació; gira la seva mirada cap al cel, i prega a Déu:

—Oh tu que m'has conservat en aquest dia terrible, només visc per patir: escurça’m la vida; els meus mals han superat les meves forces. Si Sidèria encara respira, suavitza per a ella els horrors de la mort; pinta-li al mirall dels somnis tot el que jo he patit, el meu dolor, les meves lluites i les meves llàgrimes; l'he angoixada massa per demanar que encara m'estimi; només deixa-la morir sense odiar l'autor de les seves penes; és el desig del meu cor afligit. Digna't escoltar-me, o Déu meu! ja no rebràs més la pregària de cap mortal. Rebutjaràs els últims desitjos de l'home que t'implora?

Omegar, davant aquestes paraules, abaixa els ulls i els fixa en la dona de Tibès; se li pinta la serenitat al front, l'alegria interior i celestial que sembla expressar el seu rostre es comunica a l'ànima d'Omegar; el seu dolor es dissipa, el seu coratge reneix; implora al cel que li perdoni les queixes que se li han escapat, i sense voler accelerar els moments de la Providència, s'adorm tranquil·lament al seu pit.


[34] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 28 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (57)

 


L'Església de Sant Julià de Boada, encara que de datació incerta, és una de les joies del preromànic empordanès.


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Omegar examina aquesta habitació amb ulls atents, els atura en Tibès, que no és res més que un esquelet; observa el mausoleu, la inscripció del qual llegeix. Aquestes paraules: “Tu seràs encara la meva companya després de la teva mort.”, desperten sentiments dolorosos al seu cor. Els llegeix una segona vegada amb els ulls humits de llàgrimes.

—Així —va dir— jo hauria estimat Sidèria més enllà de la seva mort i fins al meu darrer alè: ells foren feliços junts; ells han gaudit d'una felicitat que amb prou feines jo he tastat.

Tanmateix, Omegar vol conèixer aquesta casa que creu encara habitada. És una esperança que no ha perdut. Agafa la llàntia immortal; passa a un gabinet on Tibès havia reunit les obres mestres del pensament humà: hi havia passat les hores més dolces de la seva vida, i després de la mort de la seva dona s’hi va consolar de viure encara. Omegar, recorrent amb els ulls aquests llibres que llur bellesa havia salvat de les voraces dents del temps, creia veure reunits davant seu els homes més grans de la terra.

—Heus aquí, doncs —va dir—, aquestes obres que l'home anomena tan vanament immortals; demà potser ja no existiran. Ah! que aquest univers pereixi, no em reca una casa que cau en ruïnes per totes bandes; però ploro per aquests escrits que la impremta rejovenia constantment, i que són tan bonics com si llurs autors els acabessin de publicar. Quina és, doncs, aquesta excel·lència d'un Déu que considera com a no-res les produccions de l'esperit humà i les lliura a la mort?

Omegar, incert si hauria d'acusar Déu de barbàrie, veu sobre la taula del gabinet un paper que Tibès havia escrit pocs dies abans de la seva mort, i que contenia aquestes paraules: “Aquí res no és digne dels planys dels savis: per què conservar els escrits sobre la terra i els astres, que aviat ja no hi seran? sobre l'home, la naturalesa del qual canviarà? sobre les llengües, que ja no es parlaran més? sobre Déu, que els genis més grans no han entès? Quina obra més magnífica que el sol sortit de les mans del Creador? perirà. Per què Déu, que no salvarà les seves obres de la mort, estalviaria les de l'home? ell és l'única bellesa de la natura.”

Omegar, impactat per aquestes grans veritats, queda confós per la vanitat de les coses humanes! la petitesa de l'home l'espanta, només veu Déu a l'univers; es fa una imatge sublim de la seva grandesa, de la residència que habita i de la felicitat que reserva als justos.

Omegar, sortint del gabinet de llibres, entra en una sala on el provident Tibès havia fet una pila considerable que les arts, que eren els fills de la necessitat, havien après a conservar. Tan bon punt recupera les forces esgotades, li ve la son, li toca les parpelles amb els seus dits pesants, i li fa respirar el vapor embriagador dels seus cascalls. Omegar, a punt de cedir a llur poder, recorda haver vist, sota el rellotge de paret centenari, un llit de repòs. Torna a l'habitació de Tibès, on feliços pressentiments l'atreuen, i l’adverteixen que des de la seva absència s'hi han produït grans prodigis. Durant aquest trajecte, s'inquieta sense saber quina causa afecta els seus sentits. En tocar el llindar d'aquesta sala, és afectat d'un terror sagrat, com si entrés al santuari de la Divinitat. Els primers objectes que li fereixen els ulls són núvols d'or i d’atzur que escampen els perfums més dolços, i que suren suspesos sobre el llit de Tibès i la tomba de la seva dona. Omegar, que es creu en presència de Déu, hi avança només lentament i amb un pas tímid cap al llit de Tibès; el busca amb els ulls. Oh espectacle prohibit! ja no el troba! un jove ha ocupat el lloc de Tibès; els colors vius li animen el seu rostre; de la mort només té la immobilitat. Omegar a penes creu els seus ulls; mira dins del taüt si la dona de Tibès encara hi respira: ella també ha desaparegut, o més ben dit, és ella qui, com el seu marit, ha recobrat el primer esclat de la seva joventut: els seus cabells rossos cauen ondulats cap al pit, i li serveixen de vestit; un tendre carmesí li acoloreix les galtes, el somriure li apareix als llavis, hom la faria adormida i lliurada a somnis agradables.

diumenge, 21 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (56)

 

Separació de la Llum i les Tenebres (després de 1554), de Pietro Faccheti (1539-1613), obra copiada de Francesco Salviati (1510-1563)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Des de la marxa d'Adam, Omegar no havia pogut vessar les llàgrimes, la desesperació les havia assecat dins seus ulls, es moria com una planta que els focs del sol han pansit; els plors que deixa anar, més dolços que la rosada, l'alleugen, el reanimen. El seu dolor, en exhalar-se, ja no pesa sobre la seva ànima oprimida; només li queda el cansament dels combats que ha lliurat. Abatut com un malalt que acaba de deixar una febre violenta, demana al cel com a gràcia final que guiï els seus passos cap a una cova o algun altre asil, abans que la nit l'hagi embolicat en la seva foscor.

Els seus desitjos són satisfets: deixant les muralles de París, Omegar veu, al mateix llit on el Sena va canalitzar les seves aigües durant tant de temps, una casa solitària i senzilla. Veient aquest asil que li presenta la Providència, Omegar sent entrar un raig d'alegria en el seu cor. Segur d'un recés per a la nit, frena la seva marxa, s’atura, es gira cap a la posta de sol, esguarda la natura i el sol, el qual, a punt d'acabar el seu curs, ja tocava les vores de l'horitzó. Aquest espectacle, que Omegar havia vist sovint amb indiferència, l’entendreix; pensa interiorment que potser aquest astre ja no tornarà a il·luminar més el món i s’extingirà per sempre a l'oceà. Fa el seu últim comiat al sol; li agraeix en nom dels homes els béns que mai no deixa d'abocar-los en el seu curs incansable; després, fixant els ulls sobre les ossades i la pols dels humans que cobreixen la superfície de la terra, els dirigeix ​​aquestes paraules:

—Oh homes, quin preu heu d’estimar! aquest astre, l'obra més bella del creador, i que els pobles adoraven com el Déu de l'univers, perirà, mentre que vosaltres renaixereu immortals sobre les cendres dels sols extingits.

Encara parlava, l'astre de la llum desapareix de l'horitzó, i el crepuscle no arriba com sempre per consolar la terra per la seva absència. No és que el sol hagi desaparegut; però la Nit, el seu enemic implacable, en veure'l prop de la seva última hora, es va afanyar a pujar al seu carro de banús. L'alegria brilla als seus ulls; crida les Tenebres i els dirigeix ​​aquest discurs: “No sé si heu oblidat la noblesa del vostre origen; eternes com Déu, recordeu l'època en què jo regnava amb vosaltres sense divisió sobre el caos i l'extensió. Oh dia terrible, quan Déu va crear el sol, els primers esguards del qual em van fer fugir! Des d'aquell moment, jo que soc la mare del repòs, no vaig poder gaudir-ne: en quin enviliment havia caigut! Esclava dels capritxos de l'astre del dia, només em tornava l'imperi del cel després d'haver-se cansat de recórrer-lo; encara des del llit del seu repòs es complaïa a pertorbar-me amb l’esclat reflectit de la seva llum, i aviat tornava a foragitar-me amb ignomínia. Oh tenebres! oh fidels companyes meves! oh vosaltres que compartiu el meu dolor i la meva vergonya, apreneu que el regnat d'aquest dominador insolent s'acabarà. Mireu aquest sol superb que, en la seva marxa triomfal, insultava els astres, a vosaltres, tota la natura! mireu com el dolor enfosquia el seu front orgullós! Ja els seus raigs l'abandonen: afanyem-nos a acabar amb un enemic moribund, i recuperem l'imperi del firmament que ens pertany.”

Amb aquestes paraules, la Nit fa senyal a les Tenebres que la segueixin, ja no s'alça a l'horitzó amb aquella tímida i respectuosa lentitud d'un esclau que tem apropar-se al seu amo, travessa les barreres de l'oceà amb tota la velocitat dels seus corsers, i en un moment embolcalla el cel.

Omegar, sorprès per la foscor, només arriba amb dificultat a la casa que havia vist: cap porta no en protegia l'entrada. Avança lentament sota un vestíbul fosc que pretén de reconèixer; després, passant per la dreta a l'habitació del costat, creu veure-hi, a través de les posts d'una porta que el temps ha separat, els raigs d'una llum tènue. Aquesta casa estaria habitada? Hi trobarà Omegar consoladors per a les seves penes? Obre aquesta porta, el cor palpitant d'esperança i d'alegria. Una llàntia que no s’apagava mai i que hom deia immortal, il·lumina aquest lloc; davant de la porta, damunt d'un divan, encara funciona un rellotge de paret centenari, i marca l'hora novena del vespre. A l'esquerra, sobre un llit situat en una alcova profunda, hi ha un cadàver estès; és el cos de Tibès, que fou l'últim habitant d'aquesta casa. Prop d'aquest llit, la seva dona descansa en un taüt obert. Va ésser Tibès qui, per mitigar els enuigs d'haver-la perdut, li va fer aquest mausoleu, obra del seu dolor, que regava amb les seves llàgrimes. Quan fou acabat, ell mateix hi va posar la seva dona, que havia embalsamat; després va gravar aquestes paraules commovedores a la seva tomba: “Tu seràs encara la meva companya després de la teva mort.[33] A partir d'aquell moment, només va arrossegar dies lànguids: aviat va sentir que les seves forces l'abandonaven; aleshores ja no gosà sortir d'aquesta habitació, tement que la mort no el colpís lluny de la seva dona. Finalment Tibès va expirar en aquest llit amb l'única pena de no haver estat tancat a la mateixa tomba amb ella.



[33] En cursiva i sense cometes a l’original.


diumenge, 14 d’abril del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (55)

 


La coronació de Napoleó, 1808, de Jacques-Louis David (1748-1825)


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

VUITÈ CANT (continuació)

Davant d’aquest espectacle de la destrucció general de tots els cossos, Omegar alça les mans agraïdes cap al cel: la seva vida, enmig de les runes de l'univers, li sembla un prodigi. A cada mirada que llança als enderrocs que l'envolten, es diu a si mateix que un Déu l'ha abrigat amb les seves ales. Aquest pensament desterrava de la seva ànima el terror que l'havia aclaparada; comença a creure que aquesta sotragada només és potser un llunyà preludi de la resurrecció dels morts. Ja l'esperança, que torna al seu costat, el consola: segueix el seu viatge, i arriba al lloc on hi havia hagut la capital de l'Imperi francès.

És allà que creia que escolliria un asil per a la nit, i s’hi recuperaria de les penes cruels que havia patit! Ai! que vana que era aquesta esperança! i com el temps porta canvis a les coses humanes. París ja no hi era: el Sena no s’escolava pas entre els seus murs; els seus jardins, els seus temples, el seu Louvre han desaparegut. D'un nombre tan gran d'edificis que cobrien el seu interior, no hi queda cap cabana esquifida on un ésser viu pugui descansar. Aquest lloc és només un desert, un vast camp de pols, la residència de la mort i del silenci. Omegar fixa els seus ulls sobre aquesta trista extensió, i veient-hi només cendres amuntegades, diu amb molta emoció:

—Són aquestes les restes d'aquella superba ciutat els més mínims moviments de la qual sacsejaven els dos mons? No hi trobo cap ruïna, una sola pedra sobre la qual pugui vessar les meves llàgrimes; i jo tindria por de veure morir la terra, aquesta tomba de l'home i dels seus establiments!

Mentre camina enterrat en aquests pensaments, descobreix a la llunyania una estàtua que s'havia escapat als seus esguards. Omegar es pregunta per quin miracle sobreviu sencera a tants monuments més duradors que ella, i les mateixes ruïnes dels quals han desaparegut. El camí que seguia el portava als seus peus; s'hi acosta, la contempla; jutja, pels diversos atributs que la decoren, que representa un antic sobirà dels francesos. La seva base està coberta d'inscripcions: les ressegueix, i llegeix aquestes paraules: “Vaig néixer sota el cel d'Àfrica; volia veure Europa: en passar per aquest lloc, vaig restablir aquest pedestal que el temps havia degradat.” Omegar llegeix en un altre lloc. “Lima va ésser el meu bressol; encuriosit per conèixer la segona Atenes, hi vaig trobar aquesta estàtua capgirada; la vaig aixecar, ajudat pels amics que em van seguir en aquest viatge.” Finalment, Omegar llegeix en un altre lloc: “Soc un estatuari nascut a les ribes del Ganges; vaig acampar dos mesos en aquest desert per restaurar aquest monument ben sencer.”

—Cal —diu Omegar— que el gran home del qual veig els trets sigui ben estimat per a la posteritat. Què! tants segles escolats, tantes revolucions que van fer oblidar fins i tot els noms dels imperis que brillaren a la terra, no han tingut el poder d'afeblir l'interès que aquest príncep inspira! La seva estàtua, objecte del culte i de l’amor dels homes, ha estat conservada per llur cura; el gènere humà l'havia presa sota la seva salvaguarda, i tots els estrangers que passaven per aquests llocs s'havien fet el sagrat deure de reparar-la! ah! Jo no marxaré d'aquí sense conèixer l'heroi que representa.

Busca amb impaciència el seu nom, les lletres gairebé s'hi han esborrat, aconsegueix llegir-les i descobreix que aquest gran home es deia Napoleó I. Aquest nom era conegut per Omegar, fins i tot sabia que aquest monarca era entre els seus avantpassats, va aixecar les mans respectuoses cap a ell, i li va dir:

—Oh pare meu! si és cert que els manes dels difunts són consolats pels homenatges que se'ls fan a la terra, rep encara aquest tribut de l'amor i del respecte dels homes; aquest serà l'últim, però el teu nom no podria viure més lluny en la memòria.

I dient aquestes paraules, rega amb les seves llàgrimes l'estàtua d'aquest gran home.