L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (8)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT

El meu pare és descendent de la casa més il·lustre de l'univers i la qual hom pot anomenar el llinatge dels reis de la terra. Ells s’assegueren a tots els trons aixecats en els dos mons i hi governaren tant de temps que la història no ha pogut preservar el record d'aquesta llarga nissaga de sobirans. El meu pare vivia en aquest palau que va ser la llar dels seus avantpassats. Cap a la meitat del seu regnat, va romandre rei sense súbdits. França, com Europa, no era més que una immensa solitud.

Quan vaig néixer, l'himeneu a partir dels vint anys ja no era fèrtil. Els homes avançant tristament cap al final de llur curs, sense ésser seguits d’una jove posteritat que els hauria de substituir, van pensar que la terra perdria en ells els seus darrers habitants. El meu naixement va ser un fenomen que va causar llur sorpresa i els entusiasmes de lluir alegria: el celebraren amb festes. Hom diu que les dones corregueren des dels extrems d’Europa per veure l’home nen: és així com m’anomenaren. El meu pare em va agafar entre els seus braços i va exclamar:

—El gènere humà encara viu! Oh Déu! —va dir oferint-me al Senyor—, és un error que m'enganya? Aquest nen serà el pare d'una nova raça. No me l’has pas donat a mi, sinó a la terra, sinó al món, del qual esdevé l'única esperança; tingues cura dels seus dies, és per a tu, et consagro el meu fill!

Aquesta alegria va durar poca estona. Vaig restar l'únic fill de la vellesa dels europeus i de llur fecunditat; no havia arribat encara a l'edat en què l'home comença a conèixer-se a si mateix, que vaig perdre el pares que m’havien infantat. Sol en aquests llocs, jo mateix els vaig retre els honors de l'enterrament i vaig cavar amb les meves pròpies mans la tomba on vaig colgar aquestes estimades restes. Després d'haver acomplert aquests deures, vaig passar uns dies només lànguidament; vaig viure en un palau magnífic i solitari que no estava animat per d’altres éssers vius, era la més trista de les llars. L'avorriment m'anava consumint a poc a poc i la meva joventut es pansia. Turmentat per la necessitat de comunicar als meus semblants els meus sentiments i els meus pensaments, vaig decidir d’abandonar aquesta solitud i de buscar a Europa si encara hi quedaven humans.

El dia que anava a la tomba dels meus pares a donar-los el meu últim comiat, vaig veure al fons del turó proper brollar de l’interior de la terra un remolí de flama i de fum que pujava fins a l'alçada del cim de la muntanya. Malgrat la calma profunda de l'aire, estava constantment agitat i impulsat alhora, i amb violència, cap als punts més oposats de l'horitzó, com si fos el joguet de diversos vents impetuosos i contraris; mentre observava aquest fenomen, el vòrtex es precipita cap a mi, vull evitar-lo; em persegueix en la meva fugida, m'encalça i, després d'envoltar-me, s'atura. Oh espectacle pel qual encara tremolo! veig al seu si un home formant ell mateix aquest volcà per torrents de foc que sorgeixen de la seva boca; estava en un moviment continu, els seus cabells ondulats semblaven serps flamejants, els seus ulls més negres que el banús llançaven un esclat fosc i els seus músculs fortament pronunciats eren com ferros roents trets d’una fornal.

En aquesta visió, encara que horrible, la pietat fou en mi més forta que el terror; m'anava a llançar a les flames per alliberar el malaurat ésser que pensava que estava sofrint.

—Atura’t —em va dir—, tu periràs sense servir-me. Aquests focs són el meu element i el meu nodriment; hi respiro la vida com tu a l'aire.

A aquestes paraules, callà; vaig veure bellugar dins els seus ulls llàgrimes que l'ardor dels focs amb què estava envoltat devorava immediatament. Les flames que li sortien de la boca s’alentiren; pensava que anirien apagant-se, quan es va reanimar per exclamar:

—Omegar, què t'ensenyaré! sigui quin sigui el teu coratge, sigui quin sigui el terrible esdeveniment per al qual pugui estar preparada la teva ànima, et tornaré a sorprendre i a espantar-te. Aquesta terra que et sosté, aquesta terra sobre la qual adreces els teus esguards tranquils, s’ensorrarà sota els teus peus: ha arribat el dia de la seva destrucció.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (7)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Fi)

—Fa només uns quants dies —va dir Omegar— que la nostra sort ha canviat. Un terror invencible s'ha apoderat de les nostres ànimes; tot ens l’inspira, les nostres pors, els nostres plaers, els nostres discursos, el nostre silenci, la proximitat de la nit, el retorn del sol, les mateixes cures que prenem per anihilar-lo. Temem d’avançar en la vida com si els nostres mals haguessin d'augmentar contínuament. Els auguris terribles acaben per atemorir-nos. Aquesta nit ens han aparegut espectres sagnants, hem sentit en l'aire veus amenaçadores, aquest palau ens semblava encès: crec que el cel està irritat contra nostra.

—No us equivoqueu —li respon Adam—, heu comès una falta els remordiments de la qual us esquincen, i sé que esteu amenaçats d’una gran desgràcia; vinc a ensenyar-vos els mitjans d’escapar-vos-en, però cal que em parleu sense fingiment i que m'expliqueu la història de les vostres dissorts.

—Veniu —li diu Omegar— en un moment en què el meu cor oprimit anhela un consol. Jutgeu si desfogaré la meva ànima dins la vostra amb alegria: accepto totes les ajudes que em prometeu. Vaig cometre una acció que em retrec, de la qual em vull disculpar, que sempre tragino amb mi, però de la qual em crec finalment digne de perdó. Il·lumineu la meva consciència, estic disposat a fer la confessió de les meves faltes; us explicaré, si cal, la història de la meva vida, però molt em temo que em trobareu culpable.

—Si em coneguéssiu —li diu Adam—, sabríeu que he perdut el dret a ésser sever. La indulgència, que en els justos és una virtut, sempre serà un deure per a mi. Que la vostra ànima s'obri amb confiança: seré menys el vostre jutge que el vostre consol. Si no puc restaurar-vos la felicitat i la pau, us ensenyaré els mitjans per recuperar els béns que heu perduts.

Durant aquesta conversa, el pare dels homes s’ha fixat sovint en Sidèria. Els encants de la seva figura, la seva modèstia continguda, els seus cabells rossos surant sobre les seves espatlles, la noblesa de la seva estatura lleugera i majestuosa, li recordaven una dona estimada de la qual desconeixia el destí al sojorn de les ombres. Eva [10] tenia, com Sidèria, la frescor de la primavera de l’edat i, sobretot, el mateix pudor amable i commovedor quan en despertar-se Adam la veié al seu costat per primera vegada. Aquell instant feliç reapareix al seu pensament amb colors vius. S’entendreix i vessa llàgrimes.

L'aire venerable d'aquest vell, el coneixement que sembla posseir del secret dels cors, les llàgrimes que se li escapen, van guanyar la confiança d'Omegar, qui vol en aquest mateix moment explicar-li el motiu de les seves penes. Ja lluny del palau que no veien més, entraven en una gruta on semblava presidir el silenci. Omegar jutge aquest lloc com a adequat per rebre la seva confidència; s'asseu entre Sidèria i el pare dels homes, i es disposa a revelar-li els secrets de la seva vida. Tanmateix, la calma que regnava en l'aire convidava a donar orella atenta a la història d'Omegar. El sol començava a enlairar-se sobre l'horitzó, cap núvol no tapava l'atzur del firmament, i aquell dia era bonic per a la decadència del món.

---

[10] Eva: segons el Gènesi, la primera dona, creada per Déu a partir de la costella d’Adam, mare de Caín, Abel i Set.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (6)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Continuació)

Llavors, Omegar i Sidèria, que des de feia uns dies s’havien sumit en una fosca melancolia, sortien de llur casa. Aquella nit, aterrits per sinistres presagis, havien estat incapaços de lliurar-se a les dolçors del son: havien vist espectres cruels, coberts de sang, passejar-se en llur palau; havien vist flames serpentejant al seu voltant; havien sentit gemecs afrosos que sortien de la terra. Venien als primers raigs de sol a tranquil·litzar les seves ànimes inquietes i a pouar de l’espectacle de la natura que es desperta la calma que necessitaven.

Encara que Adam, desterrat a una illa a les portes dels inferns, no havia deixat de patir durant molts segles, i que encara tenia la por de tornar a començar una durada similar de la mateixa tortura, a la mera vista d'un home oblida les seves penes. Parlarà als seus descendents, als seus fills dels quals és el primer pare, als seus semblants, que no ha vist vivents des que va abandonar la terra. Quin moment per a ell, si la seva gentilesa no estigués pertorbada pel cruel ministeri que se li ha encarregat, si pogués donar nom i abraçar els seus fills, si Déu, qui l'inspira, no li prohibís de donar-se a conèixer!

Omegar se sorprèn amb l'aparició d’aquest desconegut en la solitud que vivia només amb Sidèria, i que el viatger no havia visitat mai. L’arribada d'aquest vell els és un auguri favorable; ells pensen que és Déu qui els envia un consol: llurs negres penes s’esvaeixen; recuperen la seguretat que els havia abandonats; feliç influència dels homes en llurs semblants! Dos malaurats es troben: fins i tot abans que es parlin, ja estan consolats!

Adam saluda Omegar i Sidèria, i, trencant ell primer el silenci, els diu:

—Que la pau del cel sigui amb vosaltres, que es digni omplir-vos de les seves benediccions, que us doni la voluntat d'obeir els seus manaments i el coratge de suportar la desgràcia! Aquests són els vots que us fa un vell desgraciat que us estima molt i el qual també estimaríeu si el coneguéssiu.

—Respectable desconegut —respon Omegar—, ja heu guanyat aquest amor que sembleu desitjar. Tan bon punt us heu presentat als nostres ulls, ens ha semblat que el cel ens enviava un pare; un raig d'alegria ha entrat en els nostres cors entristits, creiem que la felicitat torna a habitar entre nosaltres.

—La felicitat —respon el pare dels homes—, ai las! és estranya sobre la terra; és al cel on l'hem de buscar, i aquesta mateixa felicitat costa sovint penes cruels i grans sacrificis. Tanmateix, puc preguntar-vos quins són els vostres dolors? Son horribles si igualen les meves llargues desgràcies.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (5)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Continuació)

Tan bon punt Adam va reconèixer la terra, que, en l’entusiasme de la seva alegria, es llança sobre seu; li fa un petó, la prem amb el seu pit, els seus llavis, els seus braços que estén per la seva superfície. 

—Oh pàtria meva! —va dir—; oh el meu primer sojorn! ets tu a qui toco!

Aleshores, impacient per veure-la, s’aixeca ràpidament i fa al seu voltant unes llambregades àvides. El sol començava la seva cursa. Amb quina sorpresa el pare dels humans és trasbalsat quan veu les planes i les muntanyes despullades de vegetació, estèrils i nues com un roquerar; els arbres degenerats i coberts amb una escorça blanquinosa; el sol, la llum del qual era afeblida, fer sobre aquests objectes un dia pàl·lid i ombrívol! No era pas l'hivern i les seves gelades que escampaven aquest horror a la natura. Fins a aquesta estació cruel, havia conservat una bellesa ferrenya i aquell vigor que promet una fecunditat imminent; però la terra havia patit el destí comú. Després d’haver lluitat durant segles contra els esforços del temps i dels homes que l’havien esgotat, portava les tristes marques de la seva caducitat.

Com un fill que una llarga absència ha separat de la seva mare encara jove i que, en retrobar-la doblegada sota el pes dels anys, sent, davant d’aquesta visió, que se li encongeix el cor de tristesa i la besa amagant-li les seves llàgrimes; semblantment el pare dels humans no pot esguardar sense dolor aquesta decadència de la terra. 

—Oh terra —va dir— que t’he vist sortir tan bella de les mans del Creador! què han esdevingut els teus turons somrients, els teus prats esmaltats de flors i els teus fogars de vegetació? No ets res més que una immensa ruïna; la vellesa ha empal·lidit el front del sol mateix, la brillantor del qual semblava immortal; en suporto les mirades.

Després d’aquests mots calla com colpit per grans pensaments que l’amoïnen; aviat, alçant les seves mans cap al cel, exclama: 

—Oh vos la joventut del qual sobreviu les vostres obres, la vostra glòria m'aclapara! Que l'home és petit i que un Déu sembla gran enmig de les runes del mon! Sou l'únic ésser i no veig ningú més que vos en l’univers!

El pare dels homes, en retre aquest homenatge al Senyor, viu una revolució sobtada; sent una flama divina escalfar-li el cor: es commou, es trasbalsa; és Déu qui es comunica amb ell per instruir-lo sobre l'objecte de la seva missió. No ve pas a oferir-se als seus ulls sota una forma sensible; investeix la seva ànima amb una llum interior i li parla sense l'ajuda dels sentits. Adam, recollit en un silenci religiós, escolta amb respecte l'àrbitre suprem de la seva sort i promet d’obeir les seves ordres sobiranes. Enviat vers Omegar, ha d’exigir-li, en nom de l'Altíssim, el sacrifici més penible que hom pugui obtenir del cor humà, sense emprar altre mitjà que l'eloqüència i la persuasió.

Adam s’espanta per la magnitud de l'empresa; el seu front ennuvolat expressa la preocupació que l'agita. 

—Ah! —va dir— tornaré a les portes dels inferns; hi començaré una nova revolució de segles i turments. Ai! jo que vaig ser creat per Déu sota els ulls dels seus àngels; vaig violar el més fàcil dels manaments i obtindria d'un jove feble i més imperfecte les virtuts que em falten!

El pare dels homes, entristit, alça les mans suplicants al cel i prega Déu, que commou els cors quan li plau, que prepari el d'Omegar per a l'obediència.

Després, guiat per una inspiració secreta i divina, avança sobre la terra, on aviat el palau habitat per Omegar es presenta als seus ulls.

S'acosta el moment que col·locarà al cel el pare dels homes, o el retornarà a les portes de l'infern. S’inquieta, se li encongeix el cor, amb prou feines pot caminar.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (4)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Continuació)

En aquest aspecte, sorprès, fora de si, el pare dels homes vol parlar i la seva boca expressa només sons inarticulats. La seva ànima està en un tumult universal: com més vol moderar els moviments, més la seva agitació augmenta la violència dels seus esforços, l'aclapara; sembla de vegades com estúpid, els seus ulls estan perduts, tot el seu cos tremola i fremeix; finalment torna en si i descansa com si hagués patit un llarg cansament, i tan bon punt pot parlar, diu a l'àngel:

—Em sembla que sou aquell esperit celestial que de vegades es dignava a visitar-me al jardí terrenal. Oh que he patit des d'aquells dies feliços! s’ha escolat una eternitat. Veniu a anunciar-me el final dels meus dolors?

Amb aquestes paraules s’interromp bruscament per precipitar la resposta de l'àngel, té la boca oberta, no s’atreveix a fer cap moviment per por de perdre algunes de les seves paraules. 

—Jo vinc —li va dir el missatger del cel— a conduir-te a la terra, on l'Altíssim et crida per acomplir designis que ha de revelar al teu esperit, abocant-hi llums sobrenaturals. De l'èxit de la teva missió dependrà el teu alliberament, que arribarà el mateix dia de la destrucció de la Terra; la resta m’és desconeguda. Només et diré que es prepara una gran revolució [9]: diversos moviments agiten el cel, el Senyor ha sortit del seu repòs; ha escampat per l'univers legions d'àngels que només esperen el seu senyal per acomplir les seves ordres, i que en aquest moment omplen, per llur immens nombre, tot l'espai creat, des del santuari on resideix la divinitat fins a les portes del no-res.

Ituriel va deixar de parlar, i el pare dels homes, penjat a la seva boca, encara l’escolta: cada paraula de l'àngel acaba d’abeurar la seva ànima d’esperança i de joia; se sent renéixer.

—Oh dia tres cops feliç! —exclama—, beneït sigui aquell qui ve en nom de l'Altíssim a portar-me les seves ordres divines! M'he de creure les vostres promeses? Carai! tornaré a veure la volta del cel! Tornaré a veure aquell astre de foc que escampa en grans ones la llum de la qual els meus ulls han estat privats durant tants de segles! Tornaré a veure l'astre de la nit, que era per a mi la torxa nupcial! Tornaré a veure els meus fills i la dolça vegetació! Escoltaré la paraula de l'home!

Després d'aquestes paraules, Adam s’agenolla als peus de l'àngel, els hi abraça i hi roman força estona agafat; la seva ànima no és suficient per als nous sentiments que experimenta alhora; se'n veu oprimit fins al moment en què les llàgrimes obren un passadís com una rosada abundant i alleugen la seva alegria. Llavors s'aixeca i continua així:

—Conduïu-me —va dir a l'àngel— a qualsevol lloc que vulgueu; hi trobaré la felicitat, sempre que estigui lluny d'aquesta illa execrable. Oh! que no hi pugui tornar mai! Hi veia passar per davant meu tots els culpables condemnats als càstigs eterns, i que maleïen davant meu llur primer pare i el dia de llur naixement; hi veia obrir les portes de l'infern el soroll de les quals ressonarà durant molt de temps a les meves orelles i, quan estaven obertes, sentia els gemecs i els crits que sortien d'aquest lloc de tortura; de vegades n’he vist les flames; oh! que aquestes terribles escenes no s'ofereixin mai més als meus ulls! us conjuro, oh alliberador meu, sortim d'aquesta illa de seguit, agafem el camí més curt, prenem la ruta dels aires.

La seva pregària és contestada: l'àngel Ituriel l'embolcalla en un núvol fosc que l'amaga i, sense perdre un moment, el transporta pel mig dels aires; travessen ràpidament les planes etèries i descendeixen sobre l'Imperi francès, no gaire lluny de la llar d’Omegar.

—Heu-te ací —va dir l'àngel al pare dels homes— sobre la terra on vas ésser creat. Si no vols repetir segles de turment ni retornar a l'illa d'on venies, acaba sortosament la missió que el Senyor et confiarà.

Amb aquestes paraules, l'àngel desapareix dels seus ulls i el núvol que mantenia velat el pare dels homes es dissipa immediatament.

---

[9] una gran revolució: referència a la Revolució francesa, període de la història de França (des de la formació dels Estats Generals, 5 de maig de 1789, fins al cop d’estat del 18 de brumari, 1799) que provocà la caiguda de l’Antic Règim i la presa del poder polític per part de la burgesia, i que Cousin de Grainville, sacerdot constitucional i revolucionari jacobí, patí amb totes les seves contradiccions.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (3)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Continuació)

Tan aviat com la veu em va ensenyar que veia, en Omegar i Sidèria, les restes precioses del gènere humà, em vaig sentir commogut com un viatger que descobreix, sota munts d'esbarzers, l’última resta d'una ciutat famosa: els vaig mirar per torns amb un ull àvid. Quan Omegar absorbia la meva atenció, em penedia de no donar-la a Sidèria, i hauria volgut reunir-los tots dos en un únic i mateix esguard. Jo ja començava a estimar-los, llur tristesa m’afligia i, encuriosit per conèixer-ne la causa, vaig invocar l'esperit celestial en aquests termes:

—Oh tu que em fas ser testimoni de l'última edat de la terra, t’agraeixo d’haver-me escollit per celebrar Omegar i Sidèria, hi vull dedicar la resta dels meus dies! Inspira’m amb el teu esperit i els teus pensaments, aboca a la meva ànima el foc dels profetes i dona a la meva veu els accents orgullosos de la trompeta. Però què estic dient? Em caldran els teus ajuts per fer-me escoltar pels homes quan els ensenyi quins seran un dia els destins de la terra i de llurs descendents! Ah! si la sort d'objectes tan estimats ha preocupat algun cop el seu cor sensible, si han estimat a la terra la dolça pàtria que els va nodrir, si l'esperança de viure en llur posteritat els ha consolat d’ésser mortals, vindran a preguntar-me aquesta història, passaran els dies escoltant-la i jo no em cansaré mai de repetir-la.

—Tanmateix, oh tu, a qui invoco! ensenya’m la causa dels dolors d'Omegar i Sidèria. Tan joves, coneixerien l’infortuni! la desgràcia perseguirà, doncs, els homes de totes les races, fins a llurs últims fills, i, com llurs pares, regaran la terra amb llurs llàgrimes!

Mentre invocava l'esperit celestial que presideix el futur, Omegar, Sidèria i el palau que habiten desapareixen. Al seu lloc veig sorgir una illa envoltada d'una aigua fangosa i tranquil·la, coberta de sofre i de betum, i tan a prop de les portes dels inferns, que des d’aquest trist lloc l'ull les distingia sense dificultat: la llum del firmament i dels astres no hi penetrava pas; estava il·luminada per focs foscos que s’exhalaven constantment de les seves entranyes ardents; la dolça vegetació no hi creixia mai; hom no hi trobava cap ésser vivent, ni tan sols mussols i serps que en fugissin.

Aquesta illa solitària no tenia cap altre habitant que un vell infeliç la presència del qual inspirava el respecte i la pietat. Allà, per expiar una falta que havia comès, el cel l’havia condemnat a veure entrar als inferns tots els homes culpables, suplici que va patir des del naixement del món i que per a ell no havia perdut res de la seva vivacitat. Quan sentia girar les portes infernals sobre llurs frontisses, tot el seu cos tremolava, els seus cabells blancs s’eriçaven, es movia per fugir i girar el cap; però una força invencible el mantenia immòbil, es quedava corbat amb els ulls clavats sobre la víctima tremolant, fins al moment que els dimonis la llençaven als focs devoradors.

Aquest vell venerable era Adam [6], el primer pare dels homes, relegat en aquesta illa per la justícia divina; ell fou, per la seva desobediència, l'autor dels crims de la seva raça. Déu, per castigar-l’en, volia que veiés els càstigs de la seva culpable posteritat a la qual havia causat la desgràcia. Sense saber quant de temps havia de durar aquest calvari, havia esperat, durant segles i dia rere dia, la seva deslliurança, que no arribava mai. Estava tan cansat de desitjar-la, que ja no tenia més força per formular desitjos i que patia les seves penes com si les hagués de suportar per sempre. En el moment en què l'esperança apagada en el seu cor havia deixat d’endolcir-les, veu, en la llunyania, un núvol lleuger que, més ràpid que el vent, ve fins a ell, s'atura i del qual surt l’àngel lturiel [7], el mateix que sota els bressols florits de l'Edèn [8] li va portar les ordres del Creador.

---

[6] Adam: segons el Gènesi, el primer home creat per Déu amb fang i col·locat al paradís terrenal o edèn, d’on fou expulsat juntament amb la seva muller Eva per culpa d’haver desobeït Déu, que els havia prohibit de menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal.

[7] Ituriel: àngel que apareix al poema èpic El paradís perdut de John Milton (1608-1674), encarregat, amb Zefon, per l’arcàngel Gabriel de trobar Satanàs, que corre per l’edèn.

[8] Edèn: Indret on, segons la narració del Gènesi, hi hagué el paradís terrenal, anomenat també jardí de l’Edèn. La tradició siríaca oriental el localitza a la Mesopotàmia.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (2)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Continuació)

Llavors, sense l'ajuda de la veu i per mitjans que ignoro, un esperit que residia en els tres peus em va dir:

—He castigat amb la mort els temeraris que, menyspreant la por que la meva llar inspira, creien que llur audàcia podria franquejar-ne l’entrada; no temis pas el mateix destí, tu, a qui acabo de cridar: jo soc l'esperit celestial que coneix el futur etern; tots els esdeveniments són per a mi com si ja haguessin passat. Aquí el temps està carregat de cadenes i el seu imperi, destruït. Soc el pare dels pressentiments i dels somnis; jo dictava els oracles, inspirava els famosos polítics. Tan bon punt un mortal embruta les seves mans amb un crim, li apropo als seus ulls tot l'aparell de càstig que la justícia humana li reserva i, per a turmentar-lo, el faig profeta del seu suplici i de la seva mort. Si he menat els teus passos en aquesta cova, és perquè he volgut aixecar-te el vel que amaga als mortals el seu futur fosc i fer-te espectador de l'escena que acabarà amb els destins de l'univers. En aquests miralls màgics que t'envolten, l'últim home apareixerà als teus ulls. Allí, com en un teatre on els actors representen herois que ja no ho són, el sentiràs conversant amb els personatges més il·lustres de l'últim segle de la terra; llegiràs en la seva ànima els seus pensaments més secrets, i seràs testimoni i jutge de les seves accions. No és que jo pretengui, amb aquest espectacle, de satisfer només els teus desitjos curiosos, sinó que un propòsit més noble m'anima, perquè l'últim home mancarà d’una posteritat que el conegui i l’admiri. Vull que abans de néixer visqui en la memòria, celebri les seves batalles i la seva victòria sobre ell mateix. Digues quines penes patirà per escurçar els mals del gènere humà, acabar el regnat del temps i accelerar el dia de recompenses eternes esperades pels justos; revela als homes aquesta història digne de ser-los explicada; però estigues atent, aquest gran espectacle passarà ràpidament i s’esvanirà per sempre.

Després que l'esperit celestial m’hagués revelat les seves intencions, l'aire entra sorollós en l'habitació on soc; el sento, el respiro, flueix per les meves venes i em retorna el moviment que havia perdut: així mateix, tot canvia, tot reviu al meu voltant; la flama de les torxes es belluga, els núvols suspesos sobre el tron ​​es balancegen amb gràcia, el vell encadenat trenca els seus lligams, recupera les seves ales i s’envola.

Immediatament, al mirall màgic col·locat davant meu s'alça un palau magnífic, obra dels sobirans més poderosos de la terra, però que el temps començava a malmetre. Sota un dels seus peristils, vaig veure una dona avançant lentament les seves gràcies, els encants d'una figura celestial; no hauria pogut creure-la una mortal, si no jutjava, per la tristesa dels seus esguards, que era infeliç. Un jove camina al seu costat; té els ulls abaixats i sembla, com ella, aclaparat en un dolor profund. Llavors, una veu que semblava sortir del trípode em va dir:

—Aquest jove que veus es diu Omegar [2]; Sidèria [3] és el nom d'aquesta noia, la bellesa tan commovedora de la qual ja afecta el teu cor. Heus ací els darrers habitants de la terra; heus ací aquells que la teva veu ha de celebrar. Aquesta empresa sorprendrà sovint el teu esperit, i, creient-la per sobre de les teves forces, estaràs temptat d'abandonar-la. Però no desesperis mai del teu geni: donaré suport al teu coratge, i recorda que no hi ha obstacles que el treball no pugui superar.

---

[4] Omegar: d'omega, vint-i-quatrena i última lletra de l’alfabet grec (ω, Ω).

[5] Sidèria: de sideri -a, adjectiu que significa relatiu o pertanyent als estels, i en general als astres.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (1)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT

Prop de les ruïnes de Palmira [1], hi ha un antre solitari, tan temut pels sirians, que l'han anomenat la Cova de la Mort. Cap home no hi ha entrat mai sense rebre de seguit el càstig de llur audàcia. Hom diu que uns francesos intrèpids es van atrevir a entrar-hi amb armes a la mà, que hi foren degollats i que, al retorn de l’aurora, hom va trobar als deserts del voltant llurs extremitats escampades. Quan les nits són tranquil·les i silencioses, hom sent gemegar aquesta cova; sovint en surten crits tumultuosos que s'assemblen als clams d'una gran multitud; de vegades vomita remolins de flames, la terra tremola i les ruïnes de Palmira s’agiten com les onades del mar.

Jo havia recorregut l’Àfrica, remuntat les ribes de la mar Roja i travessat Palestina. No sé quina inspiració secreta em va guiar; volia veure aquella ciutat superba on regnava Zenòbia [2] i, sobretot, el cau temible que hom creia habitat per la mort. Hi vaig anar acompanyat de diversos sirians. L'aspecte d'aquesta cova no tenia res que em fes por; la porta sempre oberta, ombrejada pels pàmpols d’una vinya silvestre, convidava el viatger a descansar sota la seva volta profunda; cap monstre en defensava l’entrada, el simple terror que en vetllava la custòdia la feia inaccessible.

Mentre la mirava amb un ull atent, vaig veure aparèixer al cim de la cova un home armat amb una torxa; els seus ulls eren vius i penetrants, el seu front majestuós semblava la seu de la pau; hom hauria dit que gaudia d'una calma perfecta, com si sempre hagués viscut al present, sense conèixer la por i l'esperança. Ignoro de quina manera em va comunicar els seus pensaments; però vaig entendre que em cridava en aquell lloc. M’hi vaig sentir atret per una força irresistible i sobtada. I, malgrat l’esglai i els crits dels sirians que em volien aturar, em vaig endinsar a la cova.

Hi vaig caminar una bona estona enmig d'espesses tenebres, jo mateix sorprès de la meva ardidesa, que anava creixent a mesura que avançava en aquell terrible lloc. Tot de cop perdo el control dels moviments del meu cos; els meus peus es neguen a obeir-me; quedo immòbil com una estàtua; l'aire que respirava se m'escapa; em va semblar que estava en el buit o vivint sense poder actuar, i gaudia d'un descans complet. Un plaer desconegut per l'home i tan deliciós que supera les més dolces voluptats! De sobte la nit que m’embolicava es dissipa; un dia pur m'il·lumina i veig els objectes que m'envolten.

Em trobo en un circ bastit amb la pedra de les roques més dures, enfront d'un tron ​​ de safir, semblant, per la forma, al famós trípode de les sacerdotesses d'Apol·lo [3]. Aquest tron està coronat per núvols d'or i atzur els quals un poder invisible manté suspesos; una flama immòbil i sense fum brilla en un nombre infinit de torxes; les parets del circ estan cobertes de miralls màgics on l'ull que s'hi capbussa veu un immens horitzó. A la meva dreta, al peu d'una columna de diamant, hi ha encadenat un vell robust que té les espatlles mutilades i que mira amb dolor els bocins d'un rellotge trencat i dues ales sagnants esteses a terra.

 

---

[1] Palmira: nom donat pels grecs a Tadmor (l’actual Tadmur), antiga ciutat estat del desert siroaràbic. Documentada ja el segon mil·lenni aC, fou fortificada per Salomó (Palmira 950 aC) i fou centre comercial important d’Orient i Occident a partir del segle III aC. De població semítica, aramea sobretot, es basava en l’organització tribal i era governada per un cap elegit. Conquerida per Tiberi (14-37) i sotmesa al governador de Síria, fou anomenada Hadriana Palmira (129) i esdevingué colònia romana (Palmira 215) sota Caracal·la.

[2] Zenòbia: reina de Palmira (267/268-272), anomenada Bathzabbai en les fonts de Palmira i Septimia Zenobia en les llatines. Filla d’Antíoc, esposà el rei Odainath, l’assassinat del qual, i el del seu primogènit Herodià, segurament ordenà. A partir d’aleshores actuà com a regent durant la minoritat del seu fill Wahballat (o Vaballathus). La seva política exterior fou eminentment expansionista (penetració a l’Àsia Menor el 270 i invasió d’Egipte el 271), fet que li valgué el control de Síria. Batuda, però, per l’emperador Aurelià (272), salvà la vida acusant els seus consellers. Fou portada en triomf a Roma (274), i al cap d’uns quants anys es casà amb un senador. Considerada pels autors llatins una segona Cleòpatra, Zenòbia entrà en la llegenda àrab com la reina assassina al-Zabba’.

[3] trípode de les sacerdotesses d’Apol·lo: tres peus d’or on s’asseia la Pítia o Pitonissa, la profetessa i sacerdotessa de l’oracle del temple d’Apol·lo a Delfos.