“Coneix-te tu mateix!”, que és l'únic déu que podràs conèixer

La dona jove-vella, d'E G Goring, acolorida

Aquest estiu vaig arribar fins a Delfos, i vaig recórrer la ciutat antiga, fins a trobar el lloc dels oracles, el santuari dedicat a la serp Pitó, al temple d'Apol·lo. No hi vaig trobar ni la pitonissa que els havia de transmetre ni els sacerdots que me'ls havien d'interpretar. Però, tot i quedar-me doncs sense oracle, penso que no vaig perdre el temps. Abans d'arribar al cim, on encara jau majestuós l'estadi, em va venir al cap el frontispici del temple, amb la sentència "Coneix-te tu mateix!", i la cua que jo hi havia afegit en un post de la Safata de xiuxiueigs, i que la memòria m'ha portat a reproduir.

Ací el teniu:

Essent el llenguatge la més mínima manifestació d’una activitat intel·lectual qualsevol, ha de contenir, gairebé per força, una determinada concepció del món, de la qual cosa es deriva que tots som petits filòsofs sense saber-ho. Ara bé, Gramsci no en fa prou de demostrar que tots som filòsofs, sinó que pretén la crítica i la consciència d’aquesta filosofia insabuda, és a dir, la reflexió sobre allò que pensem, perquè pensar inconscientment, disgregadament i ocasionalment és “”participar” en una concepció del món “imposada” mecànicament per l’ambient exterior i, per tant, per un dels grups socials en què tots ens veiem automàticament immersos des de la nostra entrada en el món conscient“. És pensar el pensament que han pensat d’altres, perquè l’entorn immediat: el poble o la comarca on vivim, la parròquia i l’activitat intel·lectual del mossèn o la saviesa de l’avi de la tribu, l’home que ha heretat la sapiència dels saludadors, la dona que ha heretat la sapiència de les bruixes, el petit intel·lectual amargat per la pròpia estupidesa o impotència en l’acció, etc, pensa per tothom. Gramsci anirà molt més enllà i proposarà pensar el pensament que volem pensar.
Cui prodest?, “qui en treu profit”?
Bertolt Brecht s’hi referia de la següent manera: “Mi-en-leh ensenyava: El pensar és un comportament de l’home envers els homes. Es dedica molt menys a la resta de la natura; car l’home, per adreçar-se a la natura, dóna sempre la volta pel cantó dels homes. En tot pensament, doncs, cal buscar-hi els homes, cap a quins homes va i de quins homes ve; només llavors se’n comprèn l’eficàcia” (Del pensar, de Me-ti. Llibre dels canvis).

I ben mirat, d'aquest post ençà, el món no ha pas canviat tant com per deixar de pensar que cadascú és déu d'ell mateix. Això sí, un cop un mateix ho descobreix!