dimecres, 1 d’abril del 2020

CONFINAMENT 9: CULTURA, UN CONCEPTE POLIÈDRIC


CULTURA, UN CONCEPTE POLIÈDRIC


Sobre ”Antropòlegs sense cultura?" (Article de Josep Martí publicat a Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia, Any: 2003, Núm.: 19, A propòsit de cultura)

El text de Joan Martí s’insereix en el conjunt de debats interns (1974-2002) a l’antropologia sobre el concepte de cultura i els seus significats. A partir de l’anàlisi de diverses interpretacions populars i no tan populars del terme, és a dir, sobre usos que poden ser corrents des del punt de vista d’actualitat social, però que poden no ser normals des del punt de vista de la pròpia ciència, l’autor fa una aposta decidida pel manteniment i la pervivència del terme cultura en l’aparell conceptual de l’antropologia, amb el benentès, però, que això no vol dir defugir la necessària precisió del sentit antropològic del terme a partir del qüestionament d’usos que hom podria considerar externs, espuris o ideologitzats.

L’autor ens recorda que cultura, un concepte originàriament extern a l’antropologia (Edward B. Tylor el recollí de la tradició alemanya), és avui un concepte clau de l’antropologia, ciència que d’altra banda n’ha matisat el contingut original i l’ha reblert de nous significats. Cultura, avui, és un concepte polisèmic, tant en el llenguatge dels especialistes com en el llenguatge quotidià, fins al punt que pot tenir usos contradictoris i tot: concepte humanista de formació o coneixement, concepte utilitari d’identificació o pertinència col·lectiva, etc. Aquesta polisèmia popular, magnificada, d’altra banda, pels usos i abusos polítics i ideològics del concepte, estan a la base de la discussió sobre la pervivència o l’abandó del terme en la pràctica de l’antropologia.

Josep Martí, contràriament a Michel-Rolph Trouillot, Richard Wilson, J. T. Moore, Terry Eagleton, etc, aposta pel manteniment del terme, l’entredit del qual, d’altra banda, no sols no solucionaria el problema de fons, sinó que podria posar en qüestió tot l’aparell conceptual de la ciència antropològica: religió, família, etc. Martí sí que reconeix, en canvi, la necessitat de debatre, discutir i reflexionar sobre l’ambivalència o la ideologia que s’ha adherit al terme per tal d’esporgar-lo de tot allò que no forma part de l’antropologia. En aquesta reflexió, Josep Martí pensa que entre un concepte de cultura que, com a universalitat i especificitat de la persona, fa referència allò que ens distingeix com a humans: la cultura, i un concepte de cultura, més plural i diversificat, que fa referència a allò que ens distingeix d’altres humans (originat en Boas i Herder), hi ha certes diferències. Així el primer, malgrat les definicions diferents i matisades, ha congriat el consens acadèmic en tot una sèrie de característiques nuclears: universalització humana, naturalesa extrabiològica, aprenentatge i adquisició socials, simbolisme de base, adaptació i integració d’elements, dinamisme, totalitzadora d’una manera de viure, etc, que mantenen la discussió i el debat com a enriquiment i dinamisme de la pròpia antropologia. En canvi el segon, més aviat referit a singularitats col·lectives en la mateixa humanitat, generalitza col·lectivitats específiques per exageració respecte d’altres, alhora que ignora individualitzacions dins la pròpia, facilitant, doncs, la politització i la ideologització de la cultura i la perversió del seu terme.

Com Joel S. Kahn i Lila Abu-Lughod, Josep Martí proposa la crítica d’aquest darrer sentit, partint de quatre punts principals:

  1. L’establiment d’una equivalència entre cultura i societat
Per l’autor, el concepte de cultura té un abast més ampli que el concepte de societat. La cultura universalitza i comparteix, la societat és concreta i es diferencia: la cultura d’una societat no és redueix a la seva especificitat cultural pròpia que la distingeix d’altres societats ni es presenta uniformement ni igualment en tots els seus membres socials. Un exemple d’aquest mal ús per equiparació dels dos conceptes seria el de cultura nacional.

  1. La confusió entre cultura i identitat cultural
Un segon cas prové d’aprofitar els trets culturals propis d’un individu per bastir, artificiosament i selectivament, una identificació o una pertinença a una cultura ideal o idealitzada i abstracte, que podrà esdevenir una cultura representativa de l’individu, apte per a les instrumentalitzacions política i ideològica, però no la seva cultura real.

  1. L’ús etnocràtic de cultura
El tercer cas és el de bastir un concepte de cultura basat exclusivament en l’etnicitat i que acaba servint per constrenyir tothom: tant aquells que a partir d’uns elements exclusivament competencials solen ser adscrits de manera automàtica i mecànica a la cultura ètnica, amb el relegament o la ignorància d’altres trets culturals significatius i definitoris, com aquells altres la normalitat diferencial dels quals és etnocratitzada com d’una altra etnicitat, amb el menysteniment de la rellevància social dels elements culturals.

  1. L’us de la cultura com a coartada anorreadora de l’individu.
El darrer cas és la supeditació de les persones a una cultura idealitzada, sobredimensionada i sobrevalorada per l’objectivació dels aspectes tradicionals, supervivents, homogeneïtzadors, continuadors i territorialitzadors, és a dir, una cultura de disseny, anhistòrica i descontextualitzada, al marge de la col·lectivitat o societat que n’és actora en una època concreta.

Per a Martí, es tracta de quatre llasts que són conseqüència d’enfocaments sobre el concepte que ja no són vius en la mateixa antropologia, per la qual tampoc cal convertir-los en motius per eliminar el terme cultura, ans el contrari, en raons per prosseguir en el poliment i descontaminació del concepte i la pròpia teoria antropològica. El mateix terme, d’altra banda, ha mostrat el seu caràcter dinàmic i, per tant, obert a les reformulacions que hi ha hagut en la mateixa antropologia: per exemple l’allunyament del constructivisme cultural d’Edward Sapir respecte a l’estaticisme d’Alfred L. Kroeber, per la qual cosa una crítica global al terme esdevé, segons Martí, injusta, perquè universalitza l’ús dels mals usos entre tots els antropòlegs i perquè parteix d’un concepte monolític i totalitzador que no ha existit mai.

Així mateix, al costat de la mal·leabilitat semàntica del concepte d’acord a l’avenç de la ciència antropològica, la necessitat de conservació del nucli significatiu del terme cultura, fins i tot per part dels que proposen l’eliminació del terme, faria necessari un nou terme, que hauria de mantenir capacitat heurística i de recollir totes les seves idees nuclears. D’altra banda, la vehiculació dels significats políticoideològics del terme raça al concepte de cultura no deixa de palesar que la qüestió no és tan l’abandó científic i social del terme com la denúncia dels mals usos que caldria de fer.

Per aquest motiu, Martí pensa que l’antropologia no pot abdicar de la depuració dels mals usos, tan per a l’antropologia com per a la societat, d’un terme de cultura que no pot oblidar els individus ni sotmetre’ls a realitats estantisses i falsament homogènies. En conclusió, proposa una discussió del terme cultura fonamentada en el propi progrés de l’antropologia, que és, com a ciència autònoma, la responsable del seu aparell conceptual propi, i dels seus múltiples i diversos significats, tant si aquests han tingut un origen intern a la ciència o un origen extern en d’altres àmbits socials.