L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (13)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

—Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, el temple s'enfosqueix, una llum més brillant que la del dia envolta la porta del santuari. Una veu que sembla sortir-ne, i que ressona en tota la profunditat de l'edifici, s'expressa així:

—La teva pregària, Idames, ha estat escoltada; el cel recompensarà el teu amor per als homes i les obres del Creador, revelant-te la història dels segles futurs. Idames, lliura el teu cor a la joia; la terra renaixerà més brillant que a la seva primavera. Els seus destins estan lligats a l'existència d'un sol home que es diu Omegar, i que ha d'arribar demà de l'Orient a aquests llocs. Els teus companys i tu el conduireu pels aires fins a costes llunyanes. Un llibre dipositat al santuari d’aquest temple t’indicarà a quina contrada has d’aterrar, i quins són els propòsits del Senyor. Però no l’obriràs fins al moment en què començaràs a  navegar per la plana de l'aire.

—Després que la veu hagués deixat de parlar, els llums que brillaven a la porta del santuari es van apagar, i el temple va reaparèixer en el seu estat natural.

—M'agradaria —va continuar Palemos— descriure’t els entusiasmes d'Idames, i com va canviar a aquestes paraules en un altre home. Ja no era aquell vell aclaparat pel pes dels anys i de les penes. La seva figura havia adquirit grandesa i majestuositat, les seves arrugues s'havien gairebé esborrat. La flama de l'alegria espurnejava dins els seus ulls, no ens havia pas deixat i amb prou feines no el podíem reconèixer. Camina amb grans passos cap al santuari la porta del qual s'obre tota sola, hi agafa el llibre que conté els nostres destins. D’allà estant, sense perdre un sol instant, ens porta als tallers on s'apleguen els globus aeris. Hi tria una nau notable per la seva grandesa, per l'elegància de les seves formes i la bellesa de les pintures que l'adornen.

—Aleshores Idames ens va dir:

—Estimats companys, no us faré pas la injúria de preguntar-vos si esteu disposats a seguir-me. Quan no heu escoltat les ordres de Déu, qui de vosaltres rebutjarà l'honor d’ésser els ministres dels seus designis i d'una revolució que omplirà de dies feliços la vostra vellesa, i farà encara la felicitat de les generacions futures? Oh amics meus, quina feina més sublim ens han confiat! hi vull dedicar la meva vida. Sento renéixer a les meves venes l’ardor bullent de la meva joventut, i us donaré l’exemple de la constància i del coratge. Així veurem la dolça primavera, la natura bella i fecunda tal com la van conèixer els nostres pares. Déu mateix ens ho va prometre, acabeu de sentir la seva veu. Encara en teniu com a garant l'arribada d'aquell jove que nosaltres esperem d'Orient. Apreneu, estimats companys, que aquest Omegar a qui estan lligats els destins de la terra és l'últim dels fills dels nostres sobirans, aquell el naixement del qual va sorprendre Europa, i que vaig veure al seu bressol. Apreneu que en aquella mateixa època la fama va divulgar que sota el seu regnat el gènere humà i la terra es regenerarien.

—Animats per aquest discurs d'Idames, tots jurem de seguir-lo, si cal, fins als confins de l'univers. De sobte comencem els preparatius del viatge; per a mi, demano anar a trobar-vos, i m'envien cap a vos.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (12)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

Amb aquestes paraules els vaig acomiadar. Policlet i Cefisa em van abraçar amb llàgrimes als ulls: m’havien vist en la meva infantesa, ja m'estimaven com llur fill. Continuo el meu camí. Veia per segona vegada com el sol aconseguia la meitat del seu curs, quan un home ve a trobar-me, m'atura i em diu:

—Ets Omegar i vas a buscar Idames?

—Cert! —li vaig contestar.

—Ah! —va cridar abraçant-me— sí, és el cel qui m’ha conduït, és Déu qui ens ha parlat! Si sabessis quins miracles ens han promès, quina és la revolució que es prepara! Em dic Palemos, segueix-me,  el cel t'espera per a desplegar el seu poder.

Després d'haver fet esclatar, amb aquestes paraules, els primers transports de la seva alegria, li vaig suplicar que em relatés els fets que havien passat, i va continuar així:

—A la ciutat on es dirigeixen els nostres passos, habita un home que consumeix els seus dies a meditar sobre els monuments de la història: es diu Idames; parla constantment de pobles que cobrien la superfície de la terra, de llurs lleis, de llurs costums i dels grans espectacles que fa el gènere humana per la reunió de les seves forces. Conta, com si els hagués vist, els prodigis de les belles arts, els fets d'homes il·lustres, i lamenta sempre aquells vells temps que potser no tornaran més. En una paraula, avui només és infeliç de la pena de veure les societats destruïdes, la terra deserta i despoblada. Des que l'esterilitat d'Europa va forçar els habitants d'aquests climes a viure separats, no hi ha altra preocupació, cada any, que fer un gran munt de provisions per aplegar de vegades homes al seu voltant i de lliurar-se al plaer de conversar amb ells, i aquesta imatge feble de la societat serveix per a consolar-lo.

—Ahir jo era entre aquells que havia cridats; no l'havia sentit mai. Els meus companys van dir que cap home no l'havia igualat per la sublimitat del discurs, i que encara s’havia tornat superior a ell mateix. Amb quina energia expressava el desig que tenia de veure renéixer la població, formar-se les societats, baixar de nou la primavera a la terra. En aquests entusiasmes s’oblidava de si mateix fins al punt de creure-la regenerada; ho compartia amb la nova raça humana; hi formava imperis; ensenyava a la gent els processos de les arts i els mostrava el camí de la saviesa i la felicitat: ens havia transportat a aquests escenes per la vehemència de les seves paraules; ens crèiem veure tot el que ell deia; però aviat, tornant en si mateix, quan va comparar aquestes magnífiques pintures amb tota la decadència de la terra i dels homes, el seu dolor es desperta, vol contenir debades les seves llàgrimes, que flueixen profusament. Nosaltres mateixos vam quedar tan afectats, que se'ns ompliren els nostres ulls de llàgrimes. Immediatament, com per un moviment sobtat, Idames s'aixeca, ens deixa sense parlar-nos; el seguim tots en silenci, captivats per una força desconeguda que ens atrau vers els seus passos: entra al primer temple que troba en la seva ruta, es prosterna fins a terra, i nosaltres amb ell. Tenia el pit oprimit, el sentíem gemegar. De vegades hom hauria dit que volia parlar, però que el dolor li apagava la veu! Finalment surt d'aquest estat violent, i s'aixeca per adreçar al cel aquesta pregària:

—Oh Déu —va dir—, és hora que adrecis vers la terra una mirada de la teva pietat. És només un cadàver animat per una resta de calor que s’extingirà; vols deixar perir la teva obra? Si aquest és el teu pla, estalvia’m l'horror d'escoltar els últims sospirs de la natura, i permet que abans de tocar el llindar d'aquest temple, jo caigui abatut per la mort; però si haguessis de canviar un dia els destins de la terra, no demano pas de veure aquesta feliç revolució; digneu-vos només a informar-nos-en, i viurem consolats.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (11)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

Li vaig contar com se m’havia aparegut el geni terrestre, els vaig dir i les ordres que n’havia rebut i les magnífiques esperances que m'havia donat. Mentre estava parlant, Policlet tenia dificultats per contenir els seus estats d’ànim; semblava escomès pel plaer d'escoltar-me i pel desig d'interrompre'm: hauria volgut escoltar-me i parlar alhora. Finalment, quan vaig acabar aquest relat, em va respondre:

—Aprèn, estimat Omegar, que els teus destins m'han estat predits com a tu, i que ja fins i tot aquest oracle que et concerneix comença a acomplir-se.

—Un dia que estava devorat per uns dolors que amagava a la meva dona, tement per a ella i per a mi el futur funest que semblava presagiar la ruïna pròxima de la terra i les proximitats del darrer dia, vaig entrar en un temple veí de la meva llar on Déu manifestava sovint el seu poder amb prodigis, i que en altre temps fou famós a l'univers. La meva pregària va ser tan fervent que va exaltar la meva ànima; em vaig creure transportat de sobte al teu bressol envoltat d’una multitud enorme. T’hi torno a veure amb aquelles gràcies que van ésser part de la teva infantesa. Mentre jo et contemplava, els teus ulls s'aturen sobre meu, em mires amb un ull atent, i em vas dir somrient: "Policlet, el final de les teves alarmes estarà a prop quan vegis la meva dona sense conèixer-la." [12] No sé quin encís es devia escampar en aquell somriure i aquelles paraules, que els meus dolors s'esvaeixen, la pau retorna a la meva ànima, crec en les teves promeses i la meva confiança no s'enganya, ja que vas buscar aquesta dona la presència de la qual acabarà amb les nostres desgràcies.

Dient aquestes paraules, Policlet, que s'acostava a casa seva, em va fer tots els oferiments de la generosa hospitalitat. Vaig entrar sota el sostre senzill i modest que havia escollit en aquesta ciutat, i que ell preferia als sumptuosos palaus dels quals estava embellida. La seva dona es va afanyar a servir-me un àpat que em va sorprendre per l'abundància i la varietat dels plats. No podia jo endevinar quin Déu benèfic sabia proveir així les seves necessitats. En vaig expressar la meva sorpresa a Policlet, que va satisfer així la meva curiositat:

—M'he preservat fins avui dels horrors de la fam. Primerament, vaig viure molt de temps com els salvatges. Canviava sovint de país. Ara la pesca em retenia a les vores de llacs i de rius, o a les ribes de l'oceà, adés em transportava al centre de boscos habitats per les bèsties salvatges, a qui jo lliurava una guerra tossuda. Estava cansat d'aquesta vida errant, quan vaig passar per aquesta ciutat que vaig trobar buida d'habitants, i l'origen de la qual, si en crec els monuments que la decoren, es deu perdre en la nit del temps. Amo d'aquesta ciutat, vaig pensar que sota les llambordes dels seus carrers, la terra que amaguen seria un sòl nou i possiblement fèrtil. Amb l’ajut d’un alçaprem, la destapo, l’estripo amb la rella de l'arada, li confio tremolant les meves llavors; vaig reeixir-hi. Si les meves collites no han pagat les meves suors amb escreix, són suficients a les meves necessitats. Els carrers d'aquesta ciutat són els meus jardins i els meus camps; ella és tan gran que no l’esgotaré pas tan aviat.

Vaig escoltar amb avidesa Policlet, els discursos del qual em van encantar. Jo hauria volgut prolongar el plaer d'escoltar-lo. Ell mateix i la seva dona desitjaven retenir-me alguns dies; però un deure imperiós m’ordenava que els deixés.

—Els meus moments —els dic— no em pertanyen més, són per al gènere humà. El més petit retard seria un crim. Tan aviat com hauré acabat aquest viatge, tornaré a dir-vos-en l'èxit. Vull aprendre de Policlet l'art de conrear la terra, i us portaré la meva dona a qui el cel promet tan alts destins.

---

[12] En cursiva a l’original, per remarcar, sense cometes, un diàleg del passat amb el mateix interlocutor actual.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (10)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

Amb aquestes últimes paraules del geni, el terror que m'havia inspirat sobre les proximitats de l'últim dia es va calmar. Vaig sentir amb alegria que un poderós interès l'obligava a salvar-me, i li vaig respondre:

—Si us puc ésser útil, no tingueu por d'ordenar-me empreses perilloses: m'atreviré a intentar-les. Per jove que sigui, tinc coratge, he combatut moltes vegades contra bèsties ferotges a qui la fam havia enfurismat; les he abatut tot sol i he xopat les meves mans en llur sang.

—No és pas —va respondre’m el geni— aquesta mena de coratge que et cal, sinó aquella força d'ànima que concep un pla amb profunditat, sinó aquella llarga paciència que res no cansa i aquell ardor que s'inflama amb els obstacles. Fes esclatar avui aquestes virtuts dels grans homes. La cursa s'obrirà davant teu. Tu coneixes aquella ciutat on els anglesos van cremar l'heroïna [11] que va salvar França; dins d’aquells murs va trobar un home anomenat Idames; és de la seva boca que has d'aprendre per quins mitjans el cel et destina a regenerar la terra. No tinguis por d’emprendre’ls: encara que invisible als teus ulls, seré el teu guia i el teu suport.

L’anava a respondre, però em va interrompre dient-me:

—Jo no puc quedar-me ni escoltar-te; torno al centre de la terra on estic ocupat contínuament a revifar els focs que la fecunden.

Amb aquestes paraules es va esvanir.

Malgrat les restes d'un terror del qual no estava deslliurat, l'orgull de veure recolzar els destins de la terra i del gènere humà sobre el meu cap em consolava. Em vaig afanyar a complir les ordres del geni.

Marxo. Amb prou feines havia comptat quatre hores de caminada ràpida cap a occident, que una ciutat immensa coberta de palaus i monuments antics s'ofereix a la meva mirada. Aquesta ciutat tenia per habitants només un home i la seva dona, que es deien Policlet i Cefisa. Vivien a les portes de la ciutat en una casa confortable i simple que dominava les planes de l’entorn. Tan bon punt Cefisa em va veure, va cridar el seu marit exclamant:

—Policlet, veig un home, ve cap a mi.

Policlet em fa mil preguntes alhora. Em pregunta qui soc, on vaig, d'on vinc, quin és el motiu del meu viatge. La meva joventut, sobretot, sembla sorprendre'l: es pensava ésser un dels homes més joves d'Europa.

—El meu naixement —li vaig dir — va causar tant soroll, que no us dec pas ésser desconegut. Soc l’home nen del qual Europa va visitar el bressol.

A aquestes paraules, Polilclet i Cefisa van esclatar d’alegria.

—Carai! —em va dir Cefisa— tu series aquell nen que jo vaig veure: tenia vint anys llavors. Dies feliços que són sempre presents a la meva memòria! La meva mare em va portar a les festes que hom celebrà per al teu naixement. Havies d’ésser, hom va dir, el salvador del mon, la tija d'una nova raça. La dolça primavera tornaria a caure als camps, a adobar-los, l'estiu a madurar i daurar les messes. Va ésser gràcies a aquestes promeses que Policlet es va casar amb mi. Com s'han esvaït aquelles esperances! en lloc d'aquella resurrecció de la natura que estàvem esperant, cada dia ens porta la seva decadència.

—Consoleu-vos —li vaig respondre—, sou a tocar d’aquesta època feliç que no us fou predita debades.

---

[11] referència a Rouen i a Joana d’Arc (1412-1431), o Joana Darc: heroïna francesa, anomenada la Donzella d’Orleans. Durant la seva lluita contra la invasió anglesa i borgonyona, fou capturada pels borgonyons; venuda després als anglesos, fou sotmesa a un tribunal eclesiàstic, acusada de bruixeria. Declarada culpable d’heretgia, abjurà sota pressió, però fou reclosa en una presó. Recusà l’abjuració i refermà la legitimitat de les veus que li parlaven, i fou condemnada a la foguera, com a heretge relapsa, a la plaça de Rouen, el 30 de maig de 1431.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (9)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

Amb aquesta notícia, m’assolà el terror. Com un home a qui acaben d'ensenyar que camina per precipicis amagats, i que tremola a cada moment per caure-hi, ja no s'atreveix a fer un pas més ni a quedar-se al seu lloc, així estava jo desesperat per aferrar-me a la terra. Hauria volgut traspassar els límits de l'univers, hauria volgut que una mà divina em transportés de sobte als extrems del firmament. Desigs inútils dels quals vaig reconèixer la follia. Preferia dubtar d'aquesta veritat horrible, fins i tot m’atrevia a combatre-la per tranquil·litzar la meva ànima que ella turmentava, i vaig dir a l'ésser singular que m'havia aparegut:

—Pot ser que la destrucció de la terra sigui tan propera i tan ràpida? res no sembla anunciar aquest esdeveniment: l'aire està tranquil. És que abans de la seva última hora la natura no en sentirà l’aproximació ni en patirà els dolors de l’agonia?

—Oh! plagués al cel —em va dir— que jo m’hagués enganyat! però aquesta veritat terrible brilla als meus ulls de totes bandes. Ei! com no hauria de saber els destins de la terra, jo que soc el geni que presideix els seus moviments, jo que, naixent amb ella, la vaig veure col·locar-se entre els globus celestes i descriure la seva primera jornada al voltant del Sol, jo que el Senyor va fer cridar immediatament al cim de la muntanya més alta d'Àsia per dirigir-me aquest discurs!:

—Veus —em digué el Creador— aquestes estrelles que poblen el firmament, són tants mons, i tots aquests astres tenen cadascun llur geni que vetlla per conservar-los. T'he fet el de la terra; coneixeràs amb les lleis que la regeixen els elements que la componen. Prolonga amb les teves cures la seva joventut i els seus dies: has de viure tant com ella, i la teva vida serà quasi una immortalitat. Els homes apareixeran davant teu; però mentre que ells tornaran a viure per no morir més, la teva mort i la de la terra seran eternes. He fixat en el llibre dels destins aquesta època fatal del dia en què el gènere humà ja no tindrà el poder de reproduir-se.

Així parlà el Senyor.

Vaig oblidar aviat que la meva vida tenia un termini. Havia sobreviscut a les generacions que renaixien constantment: la fecunditat del gènere humà em semblava inesgotable; creia que era immortal. Finalment va arribar el moment en què aquesta il·lusió s’havia de destruir:

—Només hi ha una única dona i tu que podeu avui perpetuar la raça dels humans. Si ella mor o si mors tu, la terra es dissoldrà, entrarà en el caos, i jo seré anihilat per sempre. El perill és extrem des que els homes, esdevinguts estèrils, ja no donen més víctimes contínues a la mort, la seva voracitat no és només una fam cruel, sinó que s’adreça sobre tots els éssers vius. Mentrestant, si poguessis escapar dels seus cops, i unir-te pels vincles del matrimoni a l’única dona que el farà fecund, tu posposaries el moment de la meva pèrdua; no és que jo encareixi el preu d’alguns dies d'existència, sabré morir coratjosament; vaig rebre dels homes aquesta lliçó tan difícil d'ensenyar. Però hom m’ha ensenyat que l'astre que ha de revifar els sols a punt d'extinció baixarà aviat sobre la nostra esfera per restituir a l'estrella del dia la seva calor i el seu primer esclat. Llavors, si la terra no fos destruïda, seria revifada pels nous focs del sol, seria despullada dels vestits de la seva vellesa per recobrar la seva roba brillant de primavera. Molts nens sortirien del gènere humà rejovenit, i jo tornaria a començar una segona vida. No és pas només alguns dies que afegiria als meus llargs anys, sinó un nombre infinit de segles. Abans de renunciar a aquesta esperança, pertorbaré tots els elements, esgotaré tots els secrets i les forces del meu poder, que són tan grans com les de la natura.