Però hem viscut per
salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu
el recte camí / d'accés al ple domini de la terra (Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple, fragment).
En la cartelleria de l’època
de la Guerra civil espanyola, sobresurt un cartell amb un combatent republicà ferit
que, amb un dit assenyalador i inequívocament pertorbador, fa, reclamant alguna
cosa més que la complicitat passiva de l’observador: “I tu? Què has fet per la
victòria?”
El títol de l’article d’avui,
en canvi, no és una cita tan cèlebre com la d’aquella “Consigna nº 1” signada
per UGT i un primerenc PSU l’any 1936, perquè l’autor al qual l’he manllevat, històric
tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant
un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es
feia tot sovint.
Segons Carles Fages de
Climent (1902-1968) en la seva Balada
del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i amb reiteració,
Anton Esglésies, o Iglesias, sabater pegot d’Ordis, en la primera etapa de la
seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un
incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"
Aquesta fou la gran pregunta
que es formulà de manera persistent, any rere any, fins que conegué
l’adversitat: escassetat de la feina, mort violenta i accidental del fill,
abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies, ja se sap,
no vénen mai soles, i abans -hom el dóna per mort l’any 1943- encara menys. En
aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que
havia portat i s’oblidà del passat i quedà sense records, regirà la seva vida
com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble de tota la vida, i es
convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i
regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i
suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per
tot arreu on el portaven els seus passos.
Malgrat els escarnis dels
quals fou víctima, sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben
altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler
domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom, fou la seva gran
resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre anteriorment. I
davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades
personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, qui podria dubtar que
aquell determini de voler portar la tramuntana a raons, i en benefici de la
humanitat, amb una simple canya del Manol, no era una gesta prou lloable? Si
més no, en aquell estadi de la seva personalitat, era ben bé a mida de la ment
de qui l’executava.
Avui, en canvi, en què
tantes dades -naturals, però de causa humana, i socials- semblen confirmar la
fi del darrer estadi d’evolució de la humanitat de Lewis H. Morgan -salvatgisme,
barbàrie, civilització-, i de manera ben diferent de com l’havíem pensat, és a
dir, ben al contrari, doncs, d’una sageta que avança per superació i progrés
cap a fites i estadis sempre humanament i humanísticament superiors als recents,
la tramuntana, com qualsevol altre vent, ja no hauria de motivar ningú a agafar
cap canya per menar-la i fer-la xiular ordenadament: són -i seran- tantes, i
tant greus, les mancances que reclamaran solucions i respostes col·lectives,
que hauríem de dubtar de la proliferació, en la política, de quixots individuals
semblants a l’ataconador empordanès.
Encara que pertanyi al regne
de les ciències pouar, des de les realitats natural i social que hom analitza, tot
de constatacions empíriques per avançar, és cert que les determinacions
d’influir positivament i activament en aquestes realitats pertoquen força més a
l’ètica i encara més a la política. Tanmateix, si des de la política hom cau en
l’error de convertir els aclaparaments i les amargors que ens aporta l’ètica a
partir de la interpretació d’aquelles evidències empíriques de les ciències, en
axiomes apologètics (Max Horkheimer), ni que es tracti de principis estables i universals
com el del pes dels interessos materials en el condicionament de les
necessitats i, doncs, de la llibertat, o la influència de les idees de la
classe dominant en les idees dominants d’una època o la importància de la
lluita de classes com a motor de la història -com si no hi hagués, respectivament,
necessitats prou importants diferents a la fam, o pensament també autònom en
les classes populars o lluites de grups nacionals-, ens trobarem amb una
quixotada semblant a la del sabater amb la tramuntana, perquè l’absolutització
dels principis acaba excloent sempre les persones i, doncs, la possibilitat de
canvi i la història.
Ans al contrari, precisament
perquè l’esperança ja fa temps que no passa per l’atreviment amb què hom la
formula com un receptari clos ni per la insensatesa amb què hom la bescanta com
un conte infantil, sinó per la fermesa amb què hom estintola els seus peus en
la realitat, faríem bé de recordar que aquell sabater enfollit que
s’acompanyava del pes mort d’una canya seca que mai serví per dirigir els
vents, ens interrogava no tant per obtenir cap victòria real i tangible en una
contesa concreta, sinó per mantenir viu el fons d’humanitat que ens
singularitza d’entre totes les espècies vivents. I en aquests moments en què
trontollen tant els fonaments de la justícia social com els de la llibertat
col·lectiva i, àdhuc, els de la vida mateixa sobre el planeta, i en què els
àmbits del compromís i de la lluita són tan diversos, s’escau, com mai: I jo,
de pas, al món, hi faig alguna cosa?