dimecres, 29 d’octubre del 2014

Prometeu, com a primer desobedient necessari

 
Prometeu portant el foc a la humanitat, de Heinrich Friedrich Füger (1817)
 
Hom coneix sobretot tres versions gregues del mite de Prometeu (en grec, “el que pensa per avançat”), divinitat de la mitologia grega relacionada amb tres grans esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis rituals als déus, la domesticació humana del foc i la justificació del patriarcat i de la subsidiarietat de la dona.
 
Hesíode tracta el mite en les seves dues obres més conegudes: Teogonia i Treballs i dies, encara que sigui amb lleus diferències entre l’una i l’altra. Mentre la Teogonia se centra en els enganys de Prometeu a Zeus, els Treballs i dies ressalten la relació entre el mite de Prometeu i el mite de Pandora.
 
D’acord a la Teogonia, Prometeu, fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímenes, i germà d’Atlas, Epimeteu i Meneci, es rebel·la contra el poder legítim, ordenador i just de Zeus, amb dos enganys.
 
Pel primer, Prometeu, després de sacrificar un bou a Mekone, a l’Argos, i esquarterar-lo, i fer-ne dos pilons, un per oferir als déus i un altre per oferir als homes, aconsegueix d’afavorir els homes ensarronant Zeus. Efectivament, Prometeu féu un piló petit i més aviat fastigós de carn i freixura coberta de pell i budells i un altre de més gran i atractiu d’ossos coberts de greix. Davant l’objecció de Zeus a la diferent grandària dels dos pilons, Prometeu va fer triar al déu, el qual, enganyat per l’aparença externa, es quedà amb el piló d’ossos i greix. Així s’explica l’origen del sacrifici d’un animal als déus i el seu ritual de la crema d’ossos i greix fins que el fum els arribi, mentre els homes en consumeixen la part més saborosa. Enfurismat amb Prometeu, Zeus va castigar els humans privant-los del foc i, per tant, de l’escalfor i de la cuina necessàries per al seu desenvolupament.
 
Prometeu, amb la intenció d’ajudar-los de nou, va robar el foc als déus i el portà als humans amagat dins una canoca de fonoll. La nova còlera de Zeus va traduir-se en nous càstigs. Contra Prometeu, a qui va fer lligar a una columna amb cadenes alhora que li enviava una àguila que li menjava, de dia, bequejant, el fetge que li creixia, de nit, en la mateixa quantitat, fins que Hèracles el va alliberar. I contra els homes, amb la creació de la dona, tema que es reprèn amb més detalls en l’altra obra, i de la irreflexió i la ineptitud humanes, representades pel seu germà Epimeteu (en grec, “el que pensa després”). Efectivament, Zeus ordena a Hefest, el déu ferrer, el modelatge de la figura femenina, que, vestida per Atena i ornada amb una diadema per Hefest mateix, és oferta a Epimeteu, que, ingenu, l’accepta de grat.
 
Seguint els Treballs i dies, ens trobem amb una creació de la dona força més desenvolupada. La figura femenina té un nom, Pandora, i hom coneix la col·laboració diversa de les diferents divinitats: Hefest la fa amb terra i aigua, i li dona veu i força humana, i li fa un rostre de deessa; Atena l’ensenya a teixir; Afrodita la dota d’atractiu sexual; Hermes li proporciona intel·ligència cínica, caràcter voluble i sinceritat plena de mentides; les Gràcies i la Persuasió l’embelleixen amb collars, i les Hores, amb flors.
 
En aquest versió, Epimeteu accepta el regal desatenent l’advertiment de Prometeu de no acceptar cap present provinent de Zeus, i Pandora, encuriosida, destapa una gerra o una capsa que Zeus li havia donat i que contenia els mals i les preocupacions de l’absència dels quals havien gaudit els humans fins llavors. I per postres, només l’esperança va quedar travada dins la gerra quan Pandora va tapar-la de nou.
 
Èsquil, a Prometeu encadenat, fa de Prometeu un tità fill d’Urà i Gea, és a dir, una divinitat de generació anterior a Zeus. I el caracteritza com un benfactor de la humanitat que s’oposa a la tirania, la injustícia i a la violència de Zeus. D’aquesta manera, i d’acord a les festes en honor a Prometeu d’Atenes, en què era venerat com a patró de la industria, la ceràmica i l’artesania, Prometeu representa l’esperit d’iniciativa en favor dels humans i de desconfiança respecte dels déus, és a dir, símbol de cultura i de civilització. En aquest sentit, podem interpretar el foc com a símbol de la raó i la llum, de la saviesa, de l’evolució tècnica i de la capacitat de transformació de la natura, i la desobediència als déus, al seu torn, com a símbol de la desmesura i la imprudència que poden afectar negativament el mateix progrés en forma de guerres, desavinences, enveges i divisió social.

Èsquil utilitza un lloc desert en els confins del món al Caucas com a escenari de l’obra protagonitzada per un heroi cultural considerat un déu pels grecs. El mateix Prometeu, en els versos 115-122, ens resumeix l’origen de la tragèdia: Prometeu ha estat encadenat i sotmès al bequeig diürn del seu fetge per una àguila (versos 1177-1183) com a càstig per haver robat el foc olímpic i lliurar-lo als humans per afavorir el seu desenvolupament. Tanmateix, Prometeu sap, en secret, qui l’ha d’alliberar i ha de posar en perill el poder de Zeus (864-882), raó per la qual el déu, davant del fracàs d’Hermes per a obtenir la revelació del secret (1092-1095 i 1184-1188), descarrega una tempesta de llamps i trons damunt Prometeu (1169-1176, 1206-1217 i 1243-1254).

En Plató, el mite apareix en boca del filòsof presocràtic Protàgores d’Abdera al diàleg Protàgores, en el qual Prometeu esdevé símbol de la indústria i la tècnica humanes que afavoreixen el progrés al marge i amb independència dels déus.
 
Comsevulla, més enllà del seu destí tràgic i cíclic, Prometeu ens recorda que l’avenç i el progrés es deuen tant a raons objectives basades en el desenvolupament material de la tècnica i de la producció com a l’autonomia efectiva –és a dir, capaç de produir efectes, generals i en l’estructura mateixa- dels elements superestructurals, els quals inclouen, és clar, la política com a aplec col·lectiu de voluntats subjectives per a la construcció de noves obediències i de noves legalitats. Per això sabem, els qui pensem amb antelació com Prometeu, en lloc de pensar amb retard com Epimeteu, que no ha acabat res encara, ni tampoc el 9N no acabarà res, al contrari: “Quan creus que ja s'acaba, / torna a començar, / i torna el temps dels monstres / que no són morts” (Raimon).

 

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Pensar o creure, en la política



http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/10/05/pensar-creure-sobirania/690742.html?utm_source=rss

Tot i que el pensament mitològic i el pensament racional pretenen de respondre als mateixos interrogants sobre la realitat del món i la vida humana, difereixen en múltiples aspectes: en el caràcter de les respostes mateixes, en les actituds o modes de comprensió de la realitat mateixa i en l’objectiu o finalitat d’aquesta mateixa comprensió.

A grans trets, el pensament màgico-religiós hi respon amb relats fabulosos i fantàstics, fonamentats en una autoritat divina o tradicional, adreçats a l’emotivitat de la gent, que tenen alhora una voluntat explicativa, sense cap justificació, d’un món caòtic sotmès a l’arbitrarietat i voluntat exemplificadora o modeladora del comportament humà.

El pensament filosòfic, de la seva banda, es caracteritza per la curiositat i la desconfiança, necessàries i imprescindibles per a la crítica de les interpretacions sense fonamentació ni justificació i el descobriment de les explicacions raonades i raonables d’un món on impera l’ordre i la regularitat d’acord a unes lleis estables.

Mentre el pensament mític i religiós es basa en la faula, la superstició, la creença o el dogma, el pensament racional es fonamenta en la teoria, l’argumentació, la raó o la prova. En el primer predomina l’autoritat d’una tradició, l’emoció que crea en els individus, la moral de conducta que imposa als subjectes: interpretació i exemplificació acostumen a anar lligats a un pensament basat sempre en els mateixos déus. En el segon predomina la lliure descoberta, la sorpresa de l’observació, el dubte i la interrogació, que han de portar a la hipòtesi i l’explicació justificada d’un pensament basat en conceptes que es renoven constantment, tant de significants com de significats.

La religió, amb molts déus quasi humans, divinitats menors, misteris i herois, imposa el fat o la fatalitat del destí en les actuacions humanes: els principis mítics, el poder personal dels déus, un poder extern concret, etc, són a la base d’un món conegut que és interpretat des de fora. Des del mite, la cosmogonia que interpreta el món és filla d’una teogonia, de l’arbitrarietat d’una tradició.

El pensament racional, en canvi, es basa en la sorpresa, l’anàlisi i la crítica: els principis físics o naturals, els principis comuns a les coses, les lleis internes de caràcter universal, etc, són a la base dels fenòmens d’un món conegut que és explicat des de dins. Des de la filosofia, la cosmogonia que explica el món és filla d’una física sobre el món, de la lògica de la raó.

Amb Homer (Ilíada i Odissea), coneixem com els déus formaven una societat divina a imatge de la humana. Amb Hesíode (Teogonia i Treballs i dies), descobrim les forces misterioses que hi ha darrera del destí humà. La religió popular ens il·lustra sobre les forces naturals antropomorfitzades que l’home ha de respectar. En els himnes religiosos, els poemes homèrics, les cosmogonies, les teogonies, en la tradició definitivament establerta, podem entreveure, més enllà de la interpretació ingènua del món i dels seus orígens, el paper de cohesió social, de justificació política, d’explicació necessària i imprescindible del desconegut, d’alliberament de responsabilitats o culpes, etc.

Hom diria que la filosofia pretén superar ambdues coses: el caràcter ingenu i infantívol de les raons del món i el caràcter ideològic i falsejador de la realitat. També per això són explicables, potser, els seus inicis gairebé exclusivament físics: la natura física pot ser tant allunyada dels déus com de la moral, si se la aprehèn des d’ella mateixa, sense déus externs intervencionistes i sense subjectes amb la vida reglamentada.

I per acabar, no ens penséssim que ambdós tipus de pensament estan absents en la política, o que serveixen per distingir, en el debat polític, dretes i esquerres, com palesen aquestes frases recents: "No és només un problema d'intentar separar Catalunya de la resta d'Espanya sinó que estan fracturant la pròpia societat a Catalunya" o  "És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos" o “Mas ens imposa unes preguntes en el seu particular referèndum en nom de la seva suposada democràcia” i “No, l’escola ha fet catalans i jo m’atreviria a dir que l’Estat s’ha cuidat molt de fer independentistes”. Les tres primeres, d’un caire infantil falsejador i manipulador –i penso que gens ingenu- han sorgit de la boca d’una “socialista”, Carme Chacón. La segona, d’una racionalitat esclaridora –fins i tot amb un dubte en condicional-, ha sorgit de la boca d’una “liberal”, Irene Rigau. Comsevulla, ens convé d’evitar, i més en aquests moments de desconnexió amb l’estat uninacional espanyol, la temptació de pensar el pensament dels altres, perquè no l’heurem mai, i si l’heurem, tampoc no ho sabrem mai. Sapere aude! (Horaci, Kant), “Atreveix-te a pensar!”, sobiranament la sobirania, enlloc de viure religiosament la dependència.