diumenge, 30 d’abril del 2023

Qui ens portarà flors al cementiri?

 


Qui ens portarà flors al cementiri?

Heinrich Heine va morir l'any 1857, fa cosa, doncs, de més de 150 anys. Tot i això, hi ha qui encara té cura de portar flors a la seva tomba, al cementiri de Montmartre, on hi ha enterrada també la seva Mathilde, que el sobrevisqué uns 23 anys.

Tenia un amic força més gran que jo que quan veié acostar-se la seva hora em feu saber que el preocupava el record que em deixaria, possiblement encallat en algun remordiment per alguna mala jugada que m'havia fet força anys abans. Sorprès per la seva confessió declarada després de tants anys, em vaig dir: "coi, com tothom, un de dolent, molt dolent, entre d'altres de bons, molt bons." 

M'ho vaig dir interiorment, només per a mi, estalviant-li i estalviant-me qualsevol escena de perdó que a les altures de la pel·łícula que vivíem tots dos ja no venia al cas. Avui, recordant Heine, la tomba d'aquest gran poeta i ciutadà europeu, potser li hagués etzibat, ben afectuosament: tu rai, que saps que et portaran flors al cementiri! 

Al cementiri de Montmartre, hi ha encara una senyora que, ni treballadora del cementiri ni descendent de cap dels genis i artistes que hi són enterrats, té cura -neteja i flors- d'algunes tombes de manera reiterada: Berlioz, Alexandre Dumas fill, Théophile Gauthier, Heine... Quanta estimació i gratitud pels protagonistes de la cultura! 

Qui tindrà cura de la nostra tomba i ens hi portarà flors?

dissabte, 29 d’abril del 2023

ERA ELL!





Feia gairebé un any que hagués pogut sentir, cada matí cap a dos quarts de vuit, l’acostament del trepig dels meus passos i la meva mirada interrogativa. Però no, era un objecte que no semblava pas destinat a sentir mai res ni a ningú, i molt menys a pensar el meu pensament: qui l’havia deixat allí? quant temps feia d’això? a qui anava destinat el missatge que contenia? i de quin missatge es tractava? 

Hi hagué un dia, però, que un animal o algú que el collí per a observar-lo amb més deteniment, el deixà girat entre d’altres de semblants. Passà un dia, en passaren dos, tres i quatre, sense que el trobés ni el veiés en el lloc habitual a l'hora habitual, fins al punt que ja començava a dubtar fins i tot de si el buscava al lloc de sempre. O potser algú, menys escrupolós que jo amb els missatges per a altri, se l'havia endut? O potser el destinatari mateix del missatge? Fou al cinquè dia que se m’acudí d'ajupir-me, al lloc que em semblava el seu, a observar-ne un que hi mostrava certa retirada, però amb l’esquena sense la simbologia blanca que l’havia delatat tant de temps: el vaig girar i, certament, era ell, així que, aquest cop, me'l vaig posar a la butxaca de la jaqueta, malgrat les seves mesures -quilo cent trenta grams de pes, 15x10x6 cm les seves dimensions-, i me'l vaig endur cap a casa. 

Ja fa gairebé un mes que podria tornar a sentir els meus passos, la meva mirada i el meu pensament, si sentir fos una de les moltes capacitats que potser té, qui ho sap! Pel que fa a mi, ara el veig cada dia sense patir per si m’equivoco d’indret o per si algú el gira de nou: però m'he estimat més de fer públic el seu missatge -perquè parlar sí que parla- i em fa que aquest no era per a mi, i que hi podria haver algú, doncs, que encara l’estigués buscant o esperant. 

S'ha d'ésser molt curós amb els missatges adreçats a altres, encara que provinguin d'un roc missatger anònim!

dimecres, 26 d’abril del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (Pròleg de l'autor)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


PRÒLEG DE L'AUTOR (a la primera edició alemanya, 1844)

Vaig escriure el poema que segueix durant el mes de gener d’aquest any a París [1], i l’aire lliure parisenc penetrà en alguna estrofa amb major intensitat que la que jo volia pròpiament. No me’n vaig estar de moderar al moment i d’eliminar allò que semblés incompatible amb el clima alemany, la qual cosa no impedí, tanmateix, que, un cop enviat el manuscrit el mes de març al meu editor a Hamburg [2], encara se’m plantegessin nombroses consideracions i objeccions. Vaig haver de dedicar-me un cop més a la fatal tasca de retocar, i bé podria haver succeït que els tons seriosos hagin estat atenuats més del necessari o que el so dels cascavells de l’humor resulti excessivament viu.

Aamb sobtat mal humor, vaig tornar a arrencar les seves fulles de figuera [3] a alguns pensaments despullats, i potser hagi fet mal a les oïdes beatament melindroses. Ja em sap greu, però tinc el consol de tenir present que autors de més categoria cometeren pecats semblants. No vull esmentar, per a justificar-me, Aristòfanes [4], ja que fou un pagà ofuscat, i el públic del qual a Atenes, tot i haver rebut una educació clàssica, sabia, tanmateix, poca cosa de moral. Podria referir-me amb millor encert a Cervantes [5] i Molière [6], i això que si el primer escrigué per a l’alta noblesa de les Castelles, el segon ho feu per al gran rei [7] i la gran cort de Versalles! Ai, m’oblido que vivim en una època molt burgesa, i desgraciadament pressento que moltes filles de les classes cultes de la riba del riu Spree [8], o inclús de l’Alster [9], arrufaran davant del meu pobre poema els seus nassets més o menys aguilencs! Però el que pressento amb pena encara més gran és la cridòria d’aquests fariseus de la nacionalitat que ara van de tronc en antipaties amb els governs, que gaudeixen també del més complet amor i consideració de la censura i que poden marcar el to en la premsa diària, quan els cal, per atacar aquells adversaris que son també alhora els adversaris dels seus senyors del més alt llinatge. El nostre cor se sent cuirassat contra la desaprovació d’aquests heroics lacais amb lliurea negra, roja i or. Ja puc sentir les seves veus de bevedors de cervesa: taques fins i tot els nostres colors, traïdor a la pàtria, amic dels francesos, a qui pretens de cedir el noble Rin! Calmeu-vos. Respectaré i honoraré els vostres colors quan s’ho mereixin, quan deixin d’ésser una joguina per a ociosos i servils. Hisseu la bandera negra, roja i or a l’altura del pensament alemany, feu-ne l’estendard de la humanitat lliure, i vessaré per ella la millor sang del meu cor. Calmeu-vos. Jo estimo la pàtria [10] tant com vosaltres. Per causa d’aquest amor he passat tretze anys de la meva vida a l’exili [11], i justament per aquest amor me’n torno a l’exili, potser per sempre, en qualsevol cas sense ploriquejar, ni arrufar el nas ni posar cara de màrtir. Soc amic dels francesos, com soc amic de tots els éssers humans quan son raonables i bons, i perquè jo mateix no soc tan babau ni tan malvat com per desitjar que els meus alemanys i els francesos, els dos pobles escollits de la humanitat, vagin a matadegolla en benefici d’Anglaterra i de Rússia i perquè se n’alegrin, amb el mal aliè, tots els nobles i capellans d’aquest globus terraqüi. Estigueu tranquils, que no lliuraré mai el Rin als francesos, encara que sigui només per un motiu molt senzill: perquè el Rin em pertany. Sí, em pertany per dret inalienable de naixement, soc, del lliure Rin, un fill encara més lliure, a la seva riba em bressolaren, i no entenc en absolut per què el Rin ha de pertànyer a algú més que als fills de la regió. Alsàcia i Lorena [12] no les puc annexionar realment a l’Imperi alemany tan fàcilment com ho feu vosaltres, ja que les gents d’aquests territoris estan molt lligades a França pels drets que guanyaren gràcies a la Revolució francesa, a causa d’aquelles lleis igualitàries i de les institucions lliures que li son tan grates, a l’ànim de la burgesia, però que, tanmateix, tant deixen a desitjar per a l’estómac de la majoria. No obstant, els alsacians i els lorenesos tornaran a incorporar-se a Alemanya quan nosaltres completem allò que els francesos van començar, quan els avantatgem en l’acció, com ja ho hem fet en el pensament, quan siguem capaços d’arribar fins a les últimes conseqüències d’aquest, quan abolim la servitud fins en el seu últim amagatall, el cel, quan salvem Déu, que aquí en la terra viu en l’home, de la seva humiliació, quan ens convertim en els salvadors de Déu, quan restituïm la seva dignitat al pobre poble, desheretat de la felicitat, i al geni escarnit i a la bellesa ultratjada, com els nostres grans mestres van dir i van cantar i com ho volem nosaltres, els deixebles... sí, no només Alsàcia i Lorena, sinó tot França ens tocarà llavors, tot Europa, el mon sencer... el mon sencer serà alemany! És aquesta missió i domini universal d’Alemanya que somnio sovint quan passejo sota els roures [13]. Aquest és el meu [14] patriotisme.

En un nou llibre tornaré a ocupar-me d’aquest tema amb fermesa, sense tenir en compte cap consideració, però en qualsevol cas amb lleialtat. Sabré respectar la rèplica més enèrgica si sorgeix d’una convicció. Fins i tot perdonaré pacientment la més grollera hostilitat; arribaré fins i tot a dialogar amb la niciesa, sempre que provingui d’una opinió sincera. Reservaré, en canvi, el meu menyspreu més gran al desgraciat sense consciència que pretengui fer mal a la meva bona reputació per mesquina enveja o per brut rancor personal, i faci servir per a això la màscara del patriotisme, o les de la religió i la moral. La situació anàrquica del mon periodístic alemany, tan polític com literari, ha estat aprofitada a vegades en aquest sentit amb un talent que quasi em produïa admiració. Realment, Schufterle [15] no ha mort, roman viu i porta anys al cap d’una banda molt ben organitzada de bandits literaris que actuen habitualment en els boscos de Bohèmia [16] de la nostra premsa diària, que s’amaguen darrera de cada arbust, darrera de cada fulla, i que obeeixen al més lleu xiulet del seu digne capità.

Una darrera paraula. El Conte d’hivern [17] constitueix l’última part dels Nous poemes que estan a punt d’aparèixer en aquest moment en l’editorial Hoffmann i Campe. Per a poder realitzar una edició separada, el meu editor va haver de presentar el poema a les autoritats supervisores per a una diligencia especial, i les conseqüències d’aquesta il·lustra crítica han estat noves variants i supressions.

 Hamburg, 17 de setembre de 1844


[1] Nascut l’any 1797, Heine es traslladà a París el 1831, per raó sobretot dels seus reiterats problemes amb la censura prussiana, contrària al seu inconformisme.

[2] De França ençà, on publicà articles i llibres, enviava amb regularitat els seus escrits a Alemanya per a la seva edició en alemany. Alguns hi tingueren força èxit, sobretot els seus llibres de poemes.

[3] fulles de figuera: d’acord a la normativa de publicacions, per tal d’eludir la censura prèvia a la impressió, calia que les obres tinguessin més de 20 fulls, això és, més de 320 pàgines, per la qual cosa Heine hagué de reelaborar l’obra amb l’afegitó de nombroses “fulles de figuera”, la qual cosa no estalvià la prohibició i confiscació del llibre a Prússia el 4 d'octubre de 1844 ni l’ordre de detenció de Heine emesa per Frederic Guillem IV de Prússia el 12 de desembre de 1844.

[4] Aristòfanes (450 aC-aprox. 385 aC): comediògraf grec, autor d’Els núvols, Les vespes, Els ocells, Lisístrata, L’assemblea de les dones, entre d’altres.

[5] Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616): escriptor castellà, autor de La Galatea, Novelas ejemplares, entre d’altres, però conegut sobretot per El Quixot.

[6] Molière: nom amb el qual és conegut Jean-Baptiste Poquelin (1622-1673), dramaturg francès, autor d’obres com Tartuf o l’impostor, Metge per força, El burgès ennoblit, El malalt imaginari, etc.

[7] Lluís XIV de França el Gran o el Rei Sol (1638-1715): rei de França (1643-1715) i Comte de Barcelona (1643-52).

[8] Berlín.

[9] Hamburg.

[10] El novel·lista francès Alexandre Dumas fill (1824-1895) afirmà: “Si Alemanya no vol Heine, l'adoptarem amb molt de gust, però malauradament Heine estima Alemanya més del que ella es mereix.”

[11] Heine tornà a Alemanya només en dues ocasions: el 1843 i el 1844. Fruit del primer viatge la tardor de 1843 a Hamburg, ciutat de la seva mare i del seu editor Campe, i el retrobament amb els països almenys, escrigué Alemanya. Un conte d’hivern -un títol que fa referència irònica a la unificació encara no reeixida-, que es publicaria l’any 1844.

[12] Alsàcia i Lorena foren dues regions cedides per França a Alemanya en la pau de Frankfurt (maig del 1871), que posà fi a la guerra Francoprussiana, i pertangueren a l’Imperi alemany fins el 1918, que tornaren a França. Els territoris comprenien una gran majoria de població de llengua germànica, llevat de la zona de Metz, de parla francesa. Les seves dues parts constitutives no havien tingut mai una història comuna.

[13] roure: la fulla de roure, el manat de fulles de roure o el roure sencer són símbols polítics i militars de la nació alemanya i del seu sentiment patriòtic, que Heine utilitza aquí per expressar el seu universalisme contrari al xovinisme.

[14] En cursiva a l’original.

[15] Schufterle: personatge del drama Els bandits de l’escriptor alemany Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805) que aprofita la lluita dels seus amics contra la tirania per cometre crims inhumans i sense escrúpols.

[16] Lloc d’activitat de la banda de la tragèdia esmentada.

[17] Al setembre de 1844 és incorporat al nou llibre Nous poemes i a l’octubre, publicat com a llibre independent. I encara, d’octubre fins a desembre, el diari Vorwärts!, portaveu de gent relacionada amb la Lliga dels Comunistes que sortia a París, el va publicar per capítols en números successius.

divendres, 21 d’abril del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (i 27)


 

Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XXVII

 

Què més va passar

en aquella nit miraculosa

us ho diré en una altra ocasió,

en els dies càlids d'estiu.

 

L'antiga raça dels hipòcrites

avui, gràcies a Déu, desapareix,

a poc a poc davalla a la tomba,

mor malalta de la seva pròpia mentida.

 

Una nova generació creix ja

sense maquillatges ni pecats,

amb pensaments lliures, amb plaers lliures,

a ella li ho diré tot.

 

Ja brota la joventut que comprèn

l'orgull i la bondat del poeta,

i s’escalfa en el seu cor,

en la seva ment assolellada.

 

El meu cor és amorós com la llum

i pur i cast com el foc;

les gràcies més nobles han afinat

les cordes de la meva lira.

 

És la mateixa lira que abans

va fer sonar el meu pare,

el difunt senyor Aristòfanes [1],

el preferit de les muses.

 

És la lira amb la qual abans

ell va cantar Pisteter,

qui va obtenir la mà de Basilea [2]

i amb la qual es va enlairar volant.

 

En l'últim capítol he intentat

imitar una mica el final

d’”Els ocells”, el millor, sense dubte,

dels drames del meu avantpassat.

 

“Les granotes” [3] també són excel·lents.

La representen en traducció alemanya

ara en un teatre de Berlín

per a satisfacció del rei.

 

Al rei [4] li encanta l'obra. Això palesa

el seu bon gust per allò antic.

El vell [5], en canvi, es divertia molt més

amb el raucar de les granotes modernes.

 

Al rei li encanta l'obra. Tanmateix,

si l'autor encara fos viu,

no li aconsellaria pas que anés

personalment a Prússia.

 

A l'autèntic Aristòfanes,

li aniria malament, al pobre;

aviat el veuríem acompanyat

per cors de gendarmes.

 

La plebs obtindria permís de seguit

per xiular-lo en lloc d’aplaudir-lo;

així com la policia rebria ordres

de busca i captura d’aquell noble.

 

Oh rei! tinc un bon concepte de tu

i vull donar-te un consell:

no honoris només els poetes morts,

tingues cura també dels vius.

 

No blasmis els poetes vius,

tenen flames i armes

més terribles que el llamp de Júpiter [6],

que precisament va crear un poeta.

 

Insulta els déus vells i nous,

tota la xurma de l'Olimp [7]

i també l’altíssim Jehovà,

però no bescantis el poeta!

 

Cert que els déus castiguen severament

les malifetes dels homes;

el foc de l’infern és força calent

i fregeix i rosteix sens parar.

 

Però hi ha sants que absolen

el pecador de les brases; amb donacions

a les esglésies i misses per a les ànimes

s’obtenen grans indulgències.

 

I al final dels dies, Crist baixarà

i esbotzarà les portes de l'infern;

i encara que celebri un judici sever,

més d’un company se n’escaparà.

 

Però hi ha inferns del confinament dels quals

és impossible qualsevol alliberament;

cap pregària no hi ajuda i hi és impotent

el perdó del redemptor del món.

 

No coneixes l'infern de Dant [8],

els seus terribles tercets?

Qui el poeta hi va tancar

no hi ha Déu que el pugui salvar mai.

  

Cap déu, cap salvador no el salvarà mai

d'aquestes flames cantaires!

Ves amb compte que no et

condemnem en aquell infern dantesc.

 

[1] Aristòfanes: vegeu nota 4 del Pròleg de l’autor.

[2] Pisteter i Basilea: personatges de la comèdia Els ocells (441 aC) d’Aristòfanes, en la qual explica la història d’un atenenc adinerat que, fart de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandona el món dels humans i convenç els ocells de crear una nova civilització. Pisteter i Basilea, que s’acaben casant, representen la rebel·lia i el poder respectivament.

[3] Les granotes (405 aC): comèdia d’Aristofànes en la qual ataca el també dramaturg grec Eurípides (480-406 aC), representada en un teatre berlinès l’hivern de 1843-1844 i dirigida per l’autor romàntic Ludwig Tieck (vegeu nota 8 del Capítol 3).

[4] Al rei: es refereix a Frederic Guillem IV de Prússia (1795-1861), rei de Prússia (1840-1861) amb fama d’obert i amic de les arts, que reprimí la revolució del 1848 pressionat pels nobles i per Rússia, però hagué d’atorgar una constitució (1848), modificada després, i que enfollí el 1857.

[5] El vell: es refereix al pare de l’anterior, Frederic Guillem III de Prússia (1770-1840), rei de Prússia (1797-1840), que no dubtà a fer promeses democratitzadores al seu poble quan en necessitava la col·laboració contra l’ocupació dels exèrcits napoleònics i les quals incomplia un cop recuperava el poder: en aquest sentit no complí mai les seves promeses d'atorgar una constitució al país com havia promès l'any 1813.

[6] Júpiter: déu màxim del panteó romà i cap de la tríada del Capitoli (amb Juno i Minerva), fill de Saturn i de Cíbele (o Rea), i déu del llamp.

[7] Olimp: muntanya sagrada de Grècia, el cim més alt del país (2 917 m), damunt del qual els antics grecs situaren l’imperi dels déus i dels herois, que vivien aquí immortals i feliços sota el govern del sobirà Zeus.

[8] Dant: nom amb què és conegut el poeta italià Dante Alighieri (1265-1321), autor de la Divina Comèdia, poema al·legòric que consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís), amb un total de 100 cants, en tercets encadenats hendecasíl·labs, escrit entre el 1307 i el 1321.

dilluns, 17 d’abril del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (26)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XXVI


Les galtes de la deessa brillaven ben vermelles

(penso que el rom li havia pujat

a la corona) i em va parlar

en un to molt melancòlic:

 

“Em vaig fent vella. Vaig néixer

el dia de la fundació d'Hamburg.

La meva mare era la reina dels eglefins

aquí a la desembocadura de l'Elba.

 

El meu pare va ésser un gran monarca,

es deia Carlemany [1],

i encara era més poderós i més savi

que Frederic el Gran de Prússia [2].

 

A Aquisgrà hi ha el seient en què

va seure el dia de la coronació;

l’altre, el que feia servir a la nit,

la meva bona mare el va heretar.

 

La meva mare me’l va llegar,

és un moble d’aspecte modest,

però encara que Rothschild [3] m'oferís

tots els seus diners, jo no l’hi vendria.


Veus, allà al racó hi ha

una butaca vella, la pell

del respatller esquinçada, 

el coixí rosegat per les arnes.

 

Doncs ara acosta-t’hi i aixeca

el coixí de la cadira,

llavors observa-hi una obertura rodona

que conté un calderí.

 

Es tracta d’un calderó màgic en el qual

es preparen els poders màgics,

i si poses el teu cap al forat,

llavors podràs veure el futur.

 

Hi veuràs el futur d'Alemanya

com fantasmes que voletegen,

però no t’esgarrifis si d’aquest caos

t’arriben els miasmes!”

 

Això va dir i va riure estranyament,

però no em vaig espantar,

sinó que, encuriosit, em vaig afanyar

a posar el cap al terrible forat.

 

No diré el que vaig veure,

vaig prometre callar. Amb prou

feines se’m permet dir:

Oh Déu! el que vaig olorar!

 

Encara penso amb fàstic en

aquelles menyspreables i maleïdes

olors preliminars, semblantment a

una barreja de col passada i cuir de Rússia [4].

 

Les olors que en pujaven

eren terribles, oh Déu!

Era com buidar els fems

de trenta-sis comunes [5].

 

Sé molt bé el que va dir Saint−Just [6]

fa temps al Comitè de Salvació Pública [7]:

No es cura la malaltia greu

amb oli de roses i mesc.

 

Però aquesta olor de futur alemany

superava de molt

el que el meu nas podia ensumar;

no vaig poder aguantar-ho més.


Vaig perdre el sentit i quan vaig obrir

els ulls de nou, encara estava assegut al costat

de la deessa, recolzant el meu cap

sobre el seu pit tan ample.

 

Els seus ulls parpellejaven, la seva boca cremava,

les seves fosses nasals bategaven,

com una bacant va abraçar el poeta i va cantar

amb un èxtasi terriblement salvatge:

 

“Un monarca hi ha a Thule [8]

 que té una copa sense parió

 i quan beu de la copa

 els seus ulls s’omplen de llàgrimes.

 

Llavors li venen pensaments

amb prou feines sospitats,

llavors és capaç de decretar

que et busquin a tu, fill meu.

 

No vagis cap al nord i ves amb compte

amb aquell rei de Thule,

compte amb els gendarmes i la policia,

i amb tota l’escola històrica [9].


Queda't amb mi a Hamburg, t'estimo,

beurem i menjarem

el vi i les ostres del present,

i oblidarem el fosc futur.

 

Posa-hi la tapadora! perquè la

mala olor no ens pertorbi l’alegria.

T'estimo com cap dona

no ha estimat mai cap poeta alemany!

 

Et beso i sento com

em captiva el teu geni;

una meravellosa embriaguesa

s’ha emparat de la meva ànima.

 

Tinc la sensació d’escoltar

els serenos cantant al carrer.

Són himeneus, música nupcial,

dolç company meu de plaer!

 

Ara també arriben els criats a cavall

amb moltes torxes enceses,

ballen honorablement el ball de les torxes,

salten i boten i es belluguen.

 

Arriba l’alt i savi Senat,

arriba el Consell de la gent gran;

l’Alcalde s'aclareix la gola

i vol fer un discurs.

 

Apareix amb un uniforme brillant

el Cos de diplomàtics;

ofereixen les seves felicitacions

en nom dels països veïns.

 

Arriba la Diputació espiritual,

rabins i pastors,

però ai! Hoffman [10] hi arriba també

amb les seves tisores de censor!

 

Les tisores dringuen a la seva mà,

el salvatge company s’adreça

cap al teu cos, et fa un tall a la carn,

i era el millor bocí.”

 

[1] Carlemany: vegeu nota 1 del Capítol 3. Hom atribueix a Carlemany la fundació mítica d’Hamburg, el qual hauria construït a principis del segle IX entre l’Elba i l’Alster un castell i una església, a redós dels quals hauria sorgit la ciutat.

[2] Frederic II el Gran de Prússia (1712-1786): rei de Prússia (1740-1786), il·lustrat de cultura francesa, era músic, arquitecte i, sobretot, escriptor polític, i equiparà Prússia a d’altres monarquies europees.

[3] Rothschild: família de banquers i financers jueus, originària de Frankfurt, que constituí una gran potència econòmica durant el segle XIX.

[4] cuir o pell de Rússia: pell adobada, amarada dins aigua amb farina de sègol en fermentació, fregada després amb una decocció d'escorça de saüc i impregnada d'un oli empireumàtic procedent de l'escorça de bedoll, que li dona una olor agradable i permanent.

[5] trenta-sis comunes: després de la caiguda de Napoleó, els països alemanys quedaren dividits en trenta-sis estats feudals.

[6] Louis Antoine Léon Saint-Just (1767-1794): polític francès, diputat d’un radicalisme extremat, a la Convenció (1792), i fervent partidari de Robespierre, formà part del Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d’on propugnà una política de terror. Plenament lliurat a la revolució, actuà amb decisió contra Hébert i Danton, i inicià una política de reformes socials que confiscaven els béns dels sospitosos per a donar-los als indigents. En produir-se la reacció termidoriana, fou guillotinat. Hom li atribueix la frase “No és amb mesc ni aigua de roses com pot curar-se la gran malaltia social”.

[7] Comitè de Salvació Pública: òrgan de govern col·lectiu que regí França de l’abril del 1793 al juliol del 1794; acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del territori: contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels preus i l’eliminació dels acaparadors; contra els enemics interiors, practicà el règim del terror (execució de contrarevolucionaris, dantonistes, hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització, implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants la missió d’imposar la seva política als departaments; contra els enemics de l’exterior que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la fabricació d’armaments, l’organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de redreçar la situació i d’emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra.

[8] Un monarca hi ha a Thule: "Un monarca hi havia a Thule" és com comença el poema El rei de Thule (traducció de Feliu Formosa), de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), escrit el 1774 i integrat més endavant a la tragèdia Faust, que ens situa en la llegendària illa de Thule, espècie d’Atlàntida, i que narra el comiat d’un antic rei, ja ancià i decrèpit, que es disposa a morir com un bon viking, bevent fins a l’últim instant.

[9] escola històrica del dret: corrent doctrinal sorgit a Alemanya al segle XIX, com a reacció contra el racionalisme de la Il·lustració, còmplice d’un moviment codificador que pretenia unificar i sistematitzar els cossos normatius, i que afirma que l’origen del dret s’ha de situar en l’evolució històrica d’un determinat poble, romà en el cas de Savigny i alemany en el d’Eichhorn, l’esperit del qual es manifestava originàriament en forma de costums i tradicions.

[10] Friedrich Lorenz Hoffman: vegeu nota 6 del Capítol 22.

dilluns, 10 d’abril del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (25)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XXV


La deessa em va fer te

i m’hi va abocar rom;

ella, en canvi, prengué el rom

i el gaudí sense te.

 

Va recolzar el seu cap a la meva espatlla

(la corona mural, la gorra,

hi va quedar una mica arrugada)

i va dir amb un to amable:

 

“De vegades m'amoïnava pensar

que vivies en la immoral

París sense cap control

entre aquells francesos frívols.

 

Que hi volteges i ni tan sols

no tens al teu costat

un editor alemany lleial que

et previngui i et guiï com a mentor.

 

I la temptació hi és tan gran,

hi ha tantes sílfides

malsanes, i és tan fàcil

perdre la pau interior.

 

No te’n tornis i queda’t amb nosaltres;

aquí regeixen encara la disciplina i el bon costum,

i floreixen força plaers tranquils

també aquí entre nosaltres.


Queda't amb nosaltres a Alemanya,

ara t’agradarà més que abans;

estem avançant, segur que tu mateix

has notat el nostre progrés.

 

Fins i tot la censura ja no és tan estricta,

Hoffman [1] és cada cop més gran i més tou,

i ja no guixa amb ira juvenil

els teus “Quadres de viatges” [2].

 

Tu mateix ets més gran i més tou ara,

i t’adequaràs a moltes coses

i fins i tot esguardaràs el passat

amb uns ulls millors.

 

Sí, que abans estiguéssim tan malament,

a Alemanya, és una exageració;

hom podia escapar de la servitud,

com en l’antiga a Roma, per autoimmolació.

 

El poble gaudia de llibertat de pensament,

just era per a les grans masses,

la restricció només afectava el petit nombre

d’aquells que pretenien d’imprimir-lo.

 

L'arbitrarietat sense llei no va regnar mai,

ni el pitjor demagog no fou privat mai

de l’escarapel·la estatal

sense una sentència judicial.


No s’ha estat mai tan malament a Alemanya

malgrat més d’un destret momentani;

creu-me, no s'ha mort mai ningú de gana

en una presó alemanya.

 

En el passat van florir

algunes belles manifestacions

de la fe i de l’hospitalitat;

ara regnen només el dubte, la negació.

 

La llibertat pràctica exterior

acabarà algun dia amb l’ideal

que portem al nostre pit.

Era tan pur com el somni dels lliris [3]!

 

També la nostra bonica poesia

s’extingirà, ja està una mica

apagada; amb altres reis morirà,

doncs, el rei moro de Freiligrath [4].

 

El nets menjaran i beuran prou,

però no en silenci tranquil;

una peça d’espectacle ressona,

l'idil·li arriba a la seva fi.

 

Ah, si poguessis callar, et desclouria

el llibre del destí,

et deixaria veure els temps venidors

en els meus miralls màgics.

 

El que no vaig mostrar mai als homes mortals

voldria ensenyar-t’ho a tu:

el futur de la teva pàtria.

Però, ai, no pots callar!”

 

“Déu meu, oh deessa!” vaig exclamar encantat,

“seria el meu plaer més gran,

deixa'm veure l'Alemanya del futur,

soc un home i discret.

 

Et faré tots els juraments

que et calguin

per prometre't el meu silenci,

digues-me, com vols que t’ho juri?”

 

Però ella va respondre: “Jura-m’ho

a la manera del pare Abraham [5]

tal com va fer jurar Elièzer [6]

quan aquest se’n va anar de viatge.

 

Aixeca’m la túnica i posa la teva mà

aquí sota dels meus malucs,

i jura'm discreció

en la paraula i els escrits!”

 

Quin moment més solemne! Jo estava

com si fos bufat per l’alè del passat

quan vaig fer el jurament

segons el costum dels antics patriarques.

 

Vaig aixecar la túnica de la deessa

i vaig posar la mà als seus malucs

prometent discreció

en la paraula i els escrits.


[1] Friedrich Lorenz Hoffman: vegeu nota 6 del Capítol 22.

[2] “Quadres de viatges”: vegeu nota 2 del Capítol 21.

[3] somni dels lliris: els lliris son plantes habituals de parcs i jardins les flors dels quals son peculiarment atractives als nostres ulls i simbòliques en el subconscient; en general s’associen a emocions positives, a la calma, l’alegria o a la puresa.

[4] rei moro de Freiligrath: personatge del poema Der Mohrenfürst, “El príncep moro”, d’aquest autor esmentat a la nota 14 del Capítol 11, que narra la història d’un príncep guerrer negre que, vençut en batalla, és pres com a esclau, acaba fent de tamborer en un circ i la pell del tambor li recorda les seves glòries passades.

[5] Abraham: patriarca, tingut pels hebreus com a progenitor a través del seu fill Isaac, i també pels àrabs a través de l’altre fill Ismael.

[6] Elièzer de Damasc: criat d’Abraham esmentat amb aquest nom al Gènesi (15, 2), de la Bíblia (BCI), el qual és emmenat per Abraham a buscar una esposa per al seu fill Isaac. El jurament (Gènesi 24, 1-4) és així: “Abraham ja era vell, carregat d’anys, i el Senyor l’havia omplert de benediccions. Un dia va dir al servent més antic de casa seva, l’administrador de tots els seus béns: -Posa la teva mà sota la meva cuixa i et conjuraré pel Senyor, Déu del cel i de la terra, que no triïs una dona per al meu fill Isaac entre les noies dels cananeus, amb qui ara visc. Aniràs a buscar-li una muller del meu país i de la meva parentela.”