divendres, 31 d’agost del 2012

"Aquí els porcs es passegen rostits" (Petroni)




El país de Xauxa (1567, Alte Pinakothek, Munic, Alemanya), del pintor flamenc Pieter Bruegel el Vell (~1525-1569) o Bruegel dels Pagesos
 
Un paradís a la mateixa terra no és una idea gens moderna. La llarga i aferrissada lluita de la mateixa Església catòlica per imposar, amb l’artilleria que calgui segons l’època, la creença obligatòria en un paradís celestial substitutiu, i contraposat, a un paradís terrenal ens dóna una mesura temporal força ajustada de l’antigor d’aquest desig humà.
Tot i que El país de Xauxa de Bruegel el Vell ha estat interpretat com una condemna de la golafreria i la peresa, hom no pot estar-se de remarcar que el quadre mostra els personatges principals disposats com els radis d’una roda l’eix de la qual és la soca d’un arbre ben generós, i que entre aquells trobem representants dels tres estats de l’època (un noble cavaller, un pagès i un estudiant o sacerdot), és a dir, de totes les classes socials, gaudint, en una relació quasi igualitària, dels plaers d’una terra meravellosa a la qual s’arriba travessant una muntanya de farro i on els rius regalen llet i mel. Perquè, encara que sigui sobre coixins ben diferents: una flassada per al noble, unes batolles per al camperol i un abric de pell per al clergue, tots tres reposen a l’ombra de l’arbre de la felicitat, del qual pengen pastissos i una taula parada per al banquet, i que empara tota classe de menjars que es mouen pels encontorns: un colomí rostit cau justament a la boca oberta d’un soldat que reposa sota un cobert ple de coques; un pollastre rostit s’acomoda amablement en una safata; un porc rostit corre ja amb el ganivet de trinxar, i un ou passat per aigua es passeja amb la cullereta a punt en primer pla. Al fons, un altre personatge s’incorpora a Xauxa a través d’un munt de farro.
El país de Xauxa o de Cucanya és un oli sobre taula de roure, de 52x78 cm, pintat entre 1566-1567, que formà part de la col·lecció imperial de Praga, d’on desaparegué durant la conquesta sueca. Va reaparèixer a finals del segle XIX, completament repintat, i fou adquirit pel metge Henry Rossier per cinc francs. En 1901, Rossier mateix, després d’una nova restauració, vengué el quadre per deu mil francs al col·leccionista Kaufmann de Berlín. El museu Alte Pinakothek de Munic adquirí aquesta pintura flamenca en una subhasta el 1917.

Del web El País de Xauxa:
"Aquesta web amb destinació a fins socials (IRPF 2005, casella 88) es va iniciar el desembre de 1997 a Colomers, a la Catalana nació (jurats de València, 1399), que un dia reeixirà com a República dels Iguals (Gracchus Babeuf, 1795): unes noves relacions socials fonamentades en 'de cadascú segons la seva voluntat, a cadascú segons les seves necessitats' hi permetran la desaparició de la centralitat social del treball i la conversió del lleure en el nou eix a partir del qual es desenvoluparà la vida quotidiana dels humans, i trencar, per tant, l'antiga maledicció que fa: 'Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret' (La Bíblia, Gènesi 3: 19), entre d'altres maleficis i càstigs acceptats acríticament.
Avís per a navegants menors d'edat, doncs: web dedicada especialment als apologetes de la penitència, del conformisme i de la passivitat, als menyspreadors dels sentits, dels desitjos i del plaer, als prometedors d'un món ultraterrenal al qual cal condicionar i sacrificar la vida terrenal, i a tots els obsedits a potinejar activitats racionals de l'àmbit públic com la ciència, la història, la política o l'ensenyament amb la introducció d'irracionalitats de l'esfera privada com la creença, la fe, la teologia o la moral"

dijous, 30 d’agost del 2012

"Arrigo! ah, parli a un core." (Helena: Verdi, Les Vespres Sicilianes)

  Desembarcament de Pere el Gran a Trapani

Una estranya combinació de cultura a partir de les classes populars anònimes (sicilianes, en aquest cas), Pere el Gran, Gramsci, Verdi i Callas, perquè el catalanisme és el nostre universalisme!

MANIFESTACIONS DE SECTARISME
Antonio Gramsci

"Una de les manifestacions més típiques del pensament sectari (pensament sectari és aquell que impedeix veure que el partit polític no només és l’organització tècnica del partit en ell mateix sinó tot el bloc social del qual el partit és guia perquè és la seva expressió necessària) és la de creure que sempre es poden fer determinades coses inclús després d’haver canviat la ‘situació políticomilitar’. En Pere llança un crit i tots aplaudeixen i s’entusiasmen: l’endemà, la mateixa gent que ha aplaudit i s’ha entusiasmat en sentir fer el crit, fa veure que no sent res, s’amaga, etc; després de l’endemà, la mateixa gent renya en Pere, l’humilia i arriba fins i tot a colpejar-lo i a denunciar-lo. En Pere no entén res, però en Berenguera, que ha donat ordres a en Pere, li retreu que no ha cridat bé o l’acusa de ser un roí o un inepte, etc. En Berenguera està convençut que el crit, elaborat per la seva excelentíssima capacitat teòrica, ha d’entusiasmar i arrossegar sempre, perquè els membres de la seva camarilla sempre fingeixen que s’entusiasmen, etc. Seria interessant descriure l’estat d’ànim, d’estupor i inclús d’indignació, del primer francès que va veure rebel·lar-se al poble sicilià de les Vespres."

[Les Vespres sicilianes foren un aixecament popular de Sicília contra la dominació francesa (1282), que originà la coronació, com a rei de l'illa, de Pere el Gran de Catalunya-Aragó després de la seva victoriosa intervenció militar feta a petició dels sicilians: fou l'inici de la dominació catalana de Sicília]


Un enllaç interessant: Les dones de les Vespres Sicilianes

dimecres, 29 d’agost del 2012

“He dit al meu cor, al meu pobre cor: / -Odia, colpeix, embriaga't, besa, / batega més fort, gran covard, o mor / ja per sempre més d'enuig i tristesa!” (Màrius Torres)


 
Escena de pintura rupestre de l'art llevantí pintada a la cova de lAranya (a Bicorp, València), a lentorn del V mil·lenni a.n.e.: una figura humana enfilada en unes cordes i amb un cistell a la mà intenta agafar mel del rusc de dalt d'un cingle

“Qui sembra, recull”, diu una dita. I és cert, d’ençà de la revolució neolítica i la domesticació d’animals i plantes, els humans hem après a establir una relació de causa-efecte entre el treball i la satisfacció de les necessitats bàsiques.
En moments, però, en què aquesta relació apareix més que trencada, perquè no hi ha treball per a tothom, perquè amb el treball precari i els sous rebaixats es fa cada cop més difícil d’afrontar les necessitats d’acord amb el paràmetres d’una altra revolució, la burgesa, que posa en primer terme la protecció de la propietat, per davant fins i tot del dret a la vida, és bo de recordar que abans que cultura som natura, i que aquesta no admet tanques, fronteres ni ratlles que condemnin ningú a romandre sense els seus mínims vitals, en alimentació, vestit, habitatge, educació, salut i protecció, assegurats.
Perquè una altra dita ens recorda que “Qui sembra la misèria, recull la ràbia”. I així ha estat sempre i així serà!

dissabte, 18 d’agost del 2012

"Vine i posarem verds els vencedors, saltarem des d’un pont rient-nos de nosaltres mateixos" (Kirmen Uribe)




ELS MOSQUITS

Sota el pont del carril
ara escasseja l’aigua.
Les restes d’un àpat frugal
ploren sobre unes tovalles
mig engrunades.
Rere els pilars
que aguanten la via,
el vent xiuxiueja sempre
la mateixa pregunta:
Què va passar
que mai més no vau tornar?

dimecres, 8 d’agost del 2012

Antics i recuperats: la delectació de les segones parts


El Fortí

Tan lluny que anem sovint a buscar, descobrir o a conèixer indrets o paisatges, i tan a prop que tenim més d’una perla antiga avui redescoberta i recuperada gratament. És el cas, per exemple, de la muntanya de Sant Julià de Ramis, entre la Costa roja de Medinyà i el Congost del Ter de Celrà, declarada, fa ben poc, bé cultural d’interès nacional (http://www.udg.edu/Noticiesiagenda/Reculldenoticies/tabid/2575/p/26236/language/ca-ES/Default.aspx), per raó de vestigis arqueològics que van del paleolític fins al Fortí modern -avui en visible procés de rehabilitació-, passant per la civilització ibèrica, entre d’altres nombroses cultures que hi són presents.

Actualment, a més de gaudir-hi d’unes vistes inimaginables un dia serè i clar, podem passejar pel Castellum fractum (http://www.pedresdegirona.com/girones/castellum_fractum.htm), una fortalesa Bastiani (Dino Buzzati: El desert dels tàrtars) dels temps dels romans sobre la Via Augusta, i per l’entorn ombriu i frescal de l’església dels Sants Metges (http://www.pedresdegirona.com/girones/esglesia_sants_metges.htm) i el seu sorprenent i característic campanar, visible fins i tot des de la plana.

Castellum fractum


 Sants Metges

No saps mai què pesa més, si l’antigor o la redescoberta, quan en el teu camí et trobes indrets tan propers i tan majestuosos alhora, però, davant d’un dubte inútil i inescaient, no hi deixarem pas d’anar per fas et per nefas. Perquè no és pecat ensopegar dos cops amb la mateix pedra, si més no en l’estètica. Així ho corrobora el fet de rellegir en el cas d’obres literàries _com la Ilíada, la Divina Comèdia, els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, etc_, o de recontemplar en el cas d’obres artístiques _com la Venus de Milo, la Gioconda o d’altres. I si, en el cas de les obres clàssiques, les segones parts fossin tan o més bones que la primera? Quin és l’encant del passat? Les seves obres? Els valors que expressen? O la impensabilitat i irrepetibilitat de tot plegat avui dia? I per què?
Marx, a propòsit de l’art grec, va deixar unes belles ratlles sobre el condicionament històric de l’art i la importància de l'irreductible contrast entre l'antiguitat i el present:
"D’altra banda, és possible Aquil·les amb la pólvora i el plom? O, en general, la Ilíada amb la premsa tipogràfica o, encara millor, amb la màquina d’imprimir? No desapareixen necessàriament, amb la premsa tipogràfica, el cant, les sagues, la Musa, i, per tant, les condicions necessàries de la poesia èpica?
La dificultat, però, no rau a comprendre que l’art i l’èpica grecs estan lligats a certes formes de desenvolupament social. La dificultat consisteix en què encara ens proporcionen un gaudi estètic i en què constitueixen, en cert aspecte, una norma i un model inassolibles.
L’home no pot tornar a ser nen, sense que esdevingui infantil. Però no gaudeix, potser, amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir la seva veritat a un nivell més elevat? En la natura infantil, no reviu, potser, el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Per què, doncs, la infància històrica de la humanitat, allí on s’ha desplegat més bellament, no hauria d’exercir un atractiu etern com un estadi que no pot retornar mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs eren nens normals. La fascinació del seu art per a nosaltres no està en contradicció amb l’estadi de la societat poc o gens desenvolupat en què va créixer. N’és, més aviat, el resultat, inseparablement lligat al fet que les condicions socials immadures en què va sorgir i de les que únicament podia sorgir no poden tornar a repetir-se mai més" (Karl Marx: fragment de L'art grec i la societat moderna, de la Introducció a les Línies fonamentals de la crítica de l'Economia Política, 1857, o Introducció a la crítica de l’Economia Política).

diumenge, 5 d’agost del 2012

“Abraça una persona per ella / i no pas per tu” (Wittgeinstein)




Envejós i insegur, no pogué estar-se d’assenyalar-me, pocs moments després de la meva arribada al meu antic casalot sobre el caire de l’estimbarro, el reialme que senyorejava gràcies a la llagoteria i la llepolia amb què sempre havia impostat la seva vida. En efecte, ni un sol pas no em deixà fer sense que m’afigurés que ell era el dragó familiar de totes aquelles cases que conformaven aquell petit i selecte veïnatge. Havia esdevingut un dragonet de barriada, i, si em molestà, no me’n vaig sorprendre.

I encara pitjor, dropo i ignorant dels motius de la meva visita, pretengué, amb l’excusa del meu passeig al raval que ell controlava, si no com a camell o macarró, quasi com un antic sereno, convertir-se també en un dragonet domèstic meu, quan ca meua era força excèntrica respecte d’aquell nucli històric que, per a mi, havia esdevingut força més indesitjable que no pas inabastable.

Li vaig dir: “Ai, Cèlio, que no ho veus que no he pas tornat per quedar-me, ni per quedar-m’hi; només he vingut a buscar-me i a trobar-me. Ara, tampoc el fet o el supòsit de compartir ara un mateix veïnatge, no hauria de voler dir que tu i jo haguéssim de compartir gaire res més, llevat, és clar, de la seva heterogeneïtat espacial i forçada”.

I en lloc de marxar plorant, féu: “Ah, bé!”, mentre jo ajustava aquella porta que a la manera de l’Atenes antiga obria encara cap en fora. Mentre recordava la lògica atenenca de sortir de casa amb un truc que avisés qui passava pel carrer que hom li podia estampar la porta al nas, em vaig dir que li importava un rave!, només s’importava ell, com sempre havia mostrat a través de l’escàs compàs entre els seus gestos i les seves paraules, quan enteranyinava la vida íntima i aliena dels veïns i veïnes de Barbagelata.

La seva abraçada havia estat la seva darrera impostura.