Aquest any amb una pintura de Paul Klee, BONES FESTES D'HIVERN!

Pensament racional: filosofia i ciència

"...el pensament es deslliga fàcilment de les coses. És una propietat del pensament" (Bertolt Brecht: Me-ti. Llibre dels canvis)

Als orígens, el pensament racional englobava tant la filosofia com la ciència, la qual s’autonomitzà més endavant. Podríem diferenciar-les més per l’objectiu i per la metodologia, que no pas per la seva fonamentació. És a dir, si bé totes dues es fonamenten en la raó, s’allunyen a causa de la diferenciació metodològica: pensament i deducció en el cas de la filosofia, experimentació, tècnica i inducció en el cas de la ciència, i en la finalitat: atenció als coneixements indefinits en el cas de la filosofia, atenció als coneixements definits i concrets en el cas de la ciència.

Seguint Bertrand Russell, podríem dir que la filosofia participa en part de la teologia i de la ciència: comparteix amb la teologia l’especulació sobre coses o sobre problemes dels quals no disposem d’un coneixement definit, comparteix amb la ciència l’apel·lació a la raó enlloc de l’autoritat tradicional o revelada.

Però que difereixen pel que fa a la finalitat o al motiu. D’aquesta manera, podríem dir que la filosofia pretén la utilització de la raó, la reflexió, per arribar a la deducció dels orígens, de les causes, de problemes genèrics i universals: les causes primeres (si el nostre punt de partida és la realitat) o les causes últimes (si el nostre punt de partida és el coneixement). La ciència, en canvi, pretén la utilització de la raó per aconseguir la descripció dels fenòmens concrets i particulars, l’explicació de les seves lleis o causes i la seva comprovació.

Fins i tot l’ús del llenguatge sembla corroborar aquesta distinció: hom sol parlar de filosofia o de la filosofia, en singular, mentre hom acostuma a referir-se més a la ciència en plural, les ciències, reconeixent, doncs, les múltiples subdivisions del coneixement del món més o menys concret.

Si amb Sòcrates es conreen per primer cop dues de les característiques necessàries per al sorgiment de la ciència, com són el pensament inductiu (del particular al general) i la definició d’allò universal (de la concretesa a la universalització), amb Aristòtil, contrari al dualisme radical de Plató, s’intueix una divisió del saber i del coneixement basada en dos grans camps o àmbits: una filosofia de caràcter especulatiu i deductiu estretament relacionada amb el món de les idees i el pensament, i unes paraciències fonamentades ja en l’observació i la inducció. Fins al punt d’esdevenir pioner en l’observació, la recerca i la dedicació en les ciències, sobretot en les naturals, les quals, d’altra banda, han de fornir, segons Aristòtil, els elements de comprensió de la realitat mateixa.

Podríem afirmar, doncs, que, a partir d’Aristòtil, el camí cap a la parcel·lació i compartimentació del saber amb una filosofia de caire especulatiu i amb moltes ciències de caire empíric, amb totes les conseqüències que això comportarà a partir dels segles XVI i XVII, tant de caire positiu com de caire negatiu, és obert.

C’est la vie!

Paul Valéry, a Moralités, parla de la seva vida amb uns termes semblants als d’aquesta paradoxa, en què és precisament el no viscut el termòmetre que regula la vida més conscient del present.

Per Valéry, vida no és tant el conjunt de coses que ens han passat o que hem fet, com el conjunt de coses no aconseguides o que ens han decebut.

I si hi reflexionem, veurem que mentre la primera és una vida descriptiva, enumerable, acabada, feta, és a dir, com si es tractés d’una vida viscuda analitzada des d’una mort, la segona fa referència als fracassos, les decepcions, les frustracions o als èxits efímers que derrotaren el desig, el somni, la voluntat, la utopia, és a dir, a tot allò que sabem conscientment que podria haver estat _que, per les raons que sigui, no ha estat ni és_, i que pot esdevenir l'agullada de qui ja no necessita aclucalls.

Convivim amb les dues, però.

La manera més ràpida de treure els grans d'una magrana

En primer lloc, perforem la magrana per treure’n els dos ulls: el del tàlem d’on sortia el peduncle i el de l’àpex amb els sèpals.

Seguidament, tallem la magrana per la meitat, transversalment al seu eix de simetria.

Per acabar, col·loquem cada meitat sobre un bol i anem donant copets a la coberta amb una mà de morter, fins que el seu estovament afavoreixi la despresa dels grans o llavors dins del bol.

Encara que potser no sigui  la manera més elegant, sí que és la manera més ràpida de treure els grans d'una magrana.

Furor amoris

L'amor apassionat: furor amoris, és un altre tòpic literari d'origen grecollatí. És el tòpic amb què s’expressa la irracionalitat de l’amor, com a malaltia o com a bogeria.

Excute virgineo conceptas pectore flammas,

si potes, infelix. Si possem, sanior essem;

sed trahit invitam nova vis, aliudque cupido,

mens aliud suadet: video meliora proboque,

deteriora sequor.

Llença el teu cor virginal a les flames que et consumeixen,

si pots, infeliç. Si pogués, seria mestressa de mi mateixa;

però m’estira, contra la meva voluntat, una força insòlita,

i una cosa m’aconsella el meu desig, i una altra la raó: veig el que és millor i ho aprovo,

però faig el què és pitjor.

Ovidi, Metamorfosis VII, 17-21

Se rindió el corazón, cegó el sentido,
con propio aplauso, bella tiranía;
en actos libres la razón porfía
y a sacudir el yugo obedecido.
Mas, ¡ay!, que en las acciones de perdido,
tal premio el alma halló, que si me guía
al olvido de Amor la razón pía,
bebo nueva memoria en el olvido.
¡Oh para nuevo mal, por medio extraño,
ilustrada razón, ciego deseo,
pues viendo la verdad, sigo el engaño!
Mal tendrá la razón de Amor trofeo,
si le defiendo a Amor mi propio daño,
cuando en favor de la razón peleo.

Fernando de Rojas, La Celestina

La locomotora lanzó un silbido triste y estremecedor. La trágica belleza de la tempestad le parecía ahora a Ana aún más atractiva: acababa de oír las palabras que su razón rechazaba, pero que su corazón deseaba. Guardó silencio. Pero Vronsky leyó en su rostro la lucha que mantenía en su interior.

Lev Tolstoj, Ana Karenina

Justificació d'una elecció

El mascle de la merla

Safata de xiuxiueigs II, Xipolleigs a la Ramema, Enfilall de perles o Piuladissa de merles eren els noms que havia pensat per a aquest nou blog. Com es tria un títol? David Lodge (L'art de la ficció, Edit. Empúries) diu: "El títol d'una novel·la és part del text, de fet és la primera part que trobem, i per tant té un poder considerable per atreure i condicionar l'atenció del lector". I en el cas d'un blog personal jo afegiria: "És part de la vida del seu autor i, doncs, una àncora en la realitat que voluntàriament tria i reté, i un senyal, una picada d'ullet, a qui la coneix o la vol conèixer".

Llevat del seu cant _la merla i el merlot són els millors ocells cantaires després del rossinyol_ i del bec groc del mascle, no hi ha res que en faci un ocell particular o especial. Tot i això, la merla esdevé una au de proximitat quan refila intensament a la sortida i la posta del sol prop de terrats o balconades que retenen encara converses mil·lenàries. Això sol permet d'establir una mena de complicitat entre merles i persones que justifiquen plenament l'elecció d'aquest títol.