dijous, 27 de desembre del 2012

"A la claror crepuscular, / anhel i somni desvetlleu." (Joan Vinyoli)



 El campanar de l'església vella de Barbagelata

Separadament, havien somiat, més d’una nit, de recórrer junts aquells paisatges que la muntanya lígur oferia només en aquells estadants més exquisits i selectes, aquells joves que, valents i audaços, pretenien afrontar els conjurs i rompre les teranyines que provenien d’un món més petit i tancat del que havien previst.

Aquella paradoxa de la muntanya, la contradicció entre uns espais immensos, majestuoses i oberts amb uns habitatges foscos, llòbrecs i sutjosos, no els privà mai d’aprofitar la nit silent de Barbagelata per passejar per senderols entre canyissos i per camins bosquerols cap als llogarrets veïns, per més allunyats que poguessin estar. D’aquesta manera, abraçats o agafats de la mà arribaven, suats, amb un somriure als llavis i galta-rojos, a les quatre cases de Scorticata o als poblets de Costafinale o de Cassinetta, on les iaies que prenien el sol als carrers els saludaven, inexpressivament, amb la llengua incorrupta de generacions antigues i desconegudes.   

I així fins que la claror del nou dia que brostava per les parets cantelludes de la muntanya, els interrompia el somni i els mostrava, xops de plor, com estaven de sols en aquella estranya cinglera, mentre la mostela els entrava al galliner (Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella).
 

MUNTANYES VORA EL MAR 
Joan Vinyoli


Serres morades que us dreceu
silencioses vora el mar!
A la claror crepuscular,
anhel i somni desvetlleu.
El cor em fuig cap on esteu,
sempre cercant alguna cosa
que en vostra llum crida reclosa.
Oh impenetrable encantament!
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa.


dissabte, 22 de desembre del 2012

"No hi havia ous encara al niu de les merles" (Olga Xirinacs)



 La riera de Ramema al punt on s'ajunta amb el Ter

"Havia quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible.
Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i d'un vestit de llana, perquè la primavera brostava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses.
Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot abastar qui l'escolti l'amortalla primer amb teixits verdosos, i després, satisfet, abandona la llarga carícia viscosa i deixa els senyals de la conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci de complicitats furtives.
A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les larves a l'aigua soma. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el dia. No hi havia ous encara al niu de les merles; avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que es retira de l'escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà cap imatge plàcida, aquella tarda.
L'aigua del torrent, més avall, s'ajuntava amb força al corrent principal, però ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s'aventurava, entre els joncs, a deixar-les anar."

Olga Xirinacs: Al meu cap una llosa (fragment)