dimecres, 29 de juny del 2011

Error fatal!

Era el primer estiu que ambdós sabien que caminaven sobre dues rectes paral·leles. I els somriures còmplices d'amics i amigues els havien fet suposar que serien a temps de convergir en la mateixa estació abans de l'hivern.
Però el punt de fuga de la perspectiva els va jugar una mala passada. Perquè el pintor era tan gran artista que els féu pensar com a real allò que només és un punt imaginari on convergeixen les rectes paral·leles en el dibuix en perspectiva.

La tardor sencera plorà a bots i barrals en totes les estacions de la contrada: l'aigua davallant de les rieres de Diana, Ramema i Pins saltava furient la resclosa i el bramador del Ter.

divendres, 24 de juny del 2011

Només una primavera amb neu podia fer fèrtils aquells ermots plens de runam


Una teranyina gegantina caçava insectes entre les branques d’un arbre monumental. Desconfiats, poc podíem pensar sobre les preguntes i les respostes de l’altre. Per camins diferents, hem cercat durant anys els brins de palla esbullats d’aquell niu de merles afollat per les urpes de l’esparver. Tan gran fou l’escampadissa, que hem hagut d’esperar, silents com llavors, que els vents de la rosa ens els arremolinessin en un lloc comú on les nostres mirades poguessin coincidir per primer cop un altre cop, un altre cop per primer cop.
A niu refet, la merla i el merlot han retornat per piular-nos, en vols ben baixos, que són temps de bonança els que tenim al davant. I la piuladissa torna a ésser còmplice, i a més entenedora. Per això ningú no s’ha de perdre ara entre boires de riu i polsims de camí arenós. Els ulls als ulls permeten de menystenir els destorbs i les dificultats que acompanyen totes les clarianes conquerides sense ajut i amb l’esforç propi.
Però no, no aniré amb tu a la fi del món, que brots i flors nous ens esperen a ambdós en la seva arrencada. Mentrestant, els canyissars ventaran al nostre pas mentre entaularem conversa, una conversa antiga però jove.

dilluns, 20 de juny del 2011

Quin gran pler!



Entre maig i juny, quan els joves enamorats es diuen els primers xiuxiueigs a prop d’una llar que encara conserva la cendra del darrer hivern o a l’ampit d’un finestral que amoroseix al capvespre les primeres glopades de calor, sobresurt l’herba foradada (Hypericum perforatum).
Pels volts del solstici d'estiu, mentre uns enceten el tebi plaer d’estimar-se amagats dels espietes, aquesta planta apareix dreta, alta d’uns 60-100 cm i esponerosa als marges de camins i carreteres amb unes flors d’un groc ben viu.
QUIN TEBI PLER
Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.
La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

(Joan Salvat-Papasseit, d’El poema de la rosa als llavis)

Aquesta ha estat fotografiada a prop de la riba del Ter, a l’antic gual entre Sant Jordi Desvalls i Flaçà que s’utilitzava abans de la nova passera de Sobirànigues.

Alguns dels noms amb els quals és coneguda: hipèric, pericó, herba de Sant Joan, pericó foradat, tresflorina, herba de cop, etc, ens il·lustren sobre la seva morfologia o les seves propietats medicinals. En efecte, pel que fa a la primera, cal destacar les fulletes plenes de glàndules translúcides que, a la manera de forats, són visibles a ull nu; entre les segones, recordem com dels seus brots florits assecats es pot fer una infusió per als nervis i la depressió o un oli essencial per a les ferides i els cops.

Anomenada també espantadimonis, hom deia que espantava tot el dolent, curava la malenconia i atreia l’amor, tot de raons suficients per collir-la amb molta cura la nit de Sant Joan a les zero hores i penjar-ne brotets en portes i finestres de les cases. Quin gran pler, l'estimar!

dissabte, 4 de juny del 2011

"Però de cop i volta, en el moment més impensat, reapareix la merla, de vegades amb un pas ràpid i nerviós i sempre com si fugís" (Josep Pla)


Les merles acostumen a volar ras i curt. Cucs de terra, altres invertebrats i els heurons marquen el rumb del seu vol ràpid i dreturer. Ho fan en parella, però no pas els dos ocells alhora. El merlot s’avança sempre. De manera que quan apareix pocs metres per davant del cotxe, en un costat o altre de camí o carretera, un pot comptar que ben aviat ho farà també la merla.
“Ostres, has vist quina merla?” és una expressió tan ràpida com fugissera la seva presència: un instant privilegiat només per a tu, per als teus ulls, abans de desaparèixer com si l’apressés l’hora del sol o l’hora de la lluna. I això que un bec de color groc ataronjat trenca la fatalitat del seu plomatge negre. Quin és el seu encant? Quin el seu secret?
Com si fos un somni recurrent de fa molt de temps, les merles l’acompanyen sovint i de fa anys per camins on es podria perdre. Pujant fins a Sant Medir o baixant de Santa Afra, en hores de sol encara o de sol ja esmorteït, el sobten jovials i cantarelles bequejant el terra amb la cua aixecada i desplegada, i amb les ales caigudes. Però també pels carrerons de la ciutat, les carreteres de l’Empordà o per les ribes del Ter i del Fluvià ha notat, en més d’una ocasió, la presència de les merles al seu pas.
Malgrat l’agitació i l’espantadissa amb què les merles es mouen davant d’uns primers ulls, “ostres, has vist quina merla!” és ara un trosset de temps que uns segons ulls, amb un somriure generós i amable, despengen del somni per expressar aquella confiança i aquella familiaritat que la tronada obligà a encegar i emmudir.
Només la complicitat dels cants de la merla que no paraven de ressonar cada dia de primavera, amb una piuladissa més intensa, és cert, a la sortida i a la posta del sol, aconseguí de desencallar i dissimular els xiuxiueigs esperançadors de la vesprada.