diumenge, 20 de novembre del 2011

"...sota l’ombra / de galzeran i bruc, arbres d’un petit món / glaçat per sempre..." (Salvador Espriu)



Aquest migdia, abans de dinar, he arribat fins al bosquet de Pins, i els galzerans ja hi són ben fruitats.

El galzeran o galleran (Ruscus aculeatus) és una tija transformada en fulla que fruita amb unes baies vermelles.

També anomenat boix marí, brusc o cirerer de Betlem, el galleran és propi de l’alzinar amb marfull, i a banda la seva utilització com a herba remeiera (diürètica) o com a planta medicinal, o en alimentació o en cosmètica, ha hagut de ser protegida per l’abús que hom n’ha fet en l’ornamentació nadalenca.

Aquestes fotos han estat fetes en un bosquet recuperat al marge esquerre del camí que va de Colomers a Pins.


EN AQUEST NADAL, LLIÇÓ D’UN VELL PROFETA
A Montserrat Roig
Salvador Espriu

Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d’alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l’ombra
de galzeran i bruc, arbres d’un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d’esma va dient
paraules allunyades d’una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

dissabte, 19 de novembre del 2011

"Mes si aquest ésser fos descompartit" (Joan Maragall)


I mira que la cantàvem! Però sempre acabàvem irremeiablement descompartits. Descompartits en carrers i places on volíem ser dos o més de dos. Descompartits en portals o passadissos foscos on havíem quedat d'amagat per parlar. Descompartits en pistes de ball, sempre provisionals i fàcilment desmuntables, on sempre ens havíem buscat i ens trobàvem. Descompartits entre el xiuxiueig de llibres i llibres que contenien lletres perilloses.
Érem joves i ingenus, i molt confiats de gent que no ens havia donat motius per desconfiar, i sempre acabàvem violentament descompartits, com uns objectes que no podien decidir el seu destí més primerenc: fer unes passes junts només. Hom veuria, caminant, cap a on, com i per què.
I a partir de demà, potser tornin aquells grisos, encara que sigui amb uns altres rostres i amb uns altres colors, i els haurem de cantar de nou la cançó. Però hi serem altre cop, tossuts com llavors, però més grans, i força madurs per aquells solatges que sedimentà la tenacitat amb què aguantàvem el crit, el cop i la descompartició.