L'estat nou com a oportunitat

Sarro Magallán és un pseudònim, un nom inventat per tal d’evitar represàlies, dels anys en què l’Associació Internacional de Treballadors (1864-1876/1877), l’organització obrera de caire supraestatal, iniciava el vol.

Amb importants antecedents entre 1832-1863, la Primera Internacional havia estat creada formalment l’any 1864 i havia celebrat una Conferència preliminar (Londres, 1865) i dos congressos (Ginebra, 1866, i Lausana, 1867) abans que un maquinista fogoner naval acudís a Brussel·les a representar la classe obrera catalana i espanyola.

Les primeres notícies seves les havia publicat un setmanari barceloní, El Obrero, el novembre de 1865. L’any 1867, una societat republicana, la Legió Ibèrica, creada per lluitar per la unitat i independència d’Itàlia al costat de Garibaldi i Mazzini, adreçà una salutació al Segon congrés, i el 1868 les societats catalanes enviaren Antoni Marçal i Anglora al Tercer. No fou fins al Tercer congrés, doncs, a Brussel·les (6-13 setembre), que Catalunya participà directament o presencialment en la Primera Internacional.

Es fa difícil de resseguir les vicissituds d’aquest primer internacionalista oficial, tot i que coneixem alguna dada més: participà en la fundació de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868), en el Congrés Obrer (juny de 1870) i, com a anarcocol·lectivista -contrari al corrent anarcomunista-, en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-1888).

Això no obstant, tenim constància del missatge de les societats obreres de Catalunya que hi adreçà, com a observador: “Encadenades després de molt temps per un poder despòtic, Ies societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. EI moment present no és molt favorable per a Ies associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia Ies associacions obreres es desenvolupen de mica en mica. Hom empresona els obrers que estan al cap d’aquestes societats, però cada dia hom nomena dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i es veuen obligats a deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’Exèrcit, del Tron i de l’Altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball.”

Era una època en què el treball formava part de la centralitat de la vida, perquè “l’home es cultiva tot cultivant. És producte del seu producte” (Pierre Vilar), i així era reivindicat per un Karl Marx que pretenia acabar amb l’explotació laboral de la classe obrera però no pas amb el treball mateix, perquè “l’home esdevé home quan produeix” (Vilar), o fins i tot pel seu gendre Paul Lafargue, que pretenia desmitificar-lo i qüestionar-ne el suposat privilegi de necessitat imprescindible per a la vida humana amb un argumentat dret al lleure (El dret a la peresa, 1883). I això ha estat així durant molts anys, en societats on era possible la plena ocupació o on l’atur era escadusser, cosa que no succeeix avui, en què tothom té amics i amigues, i familiars en edat de treballar que no han treballat mai i que ben poc ho podran fer. El dret del treball és un dret devaluat per a la vida de milions de persones, perquè no hi haurà mai més treball per a tothom i perquè el treball que hi haurà, amb l’ingent exèrcit de mà d’obra de reserva de l’atur, mai tindrà les característiques laborals i econòmiques que ha tingut en d’altres moments de la història.

Per això avui els Sarro Magallán dedicats exclusivament a la reivindicació formal del dret al treball són tan poc escoltats, a menys, és clar, que no avalin una redefinició conceptual d’aquest dret sense menyscapte d’allò que, més enllà de l’activitat física i intel·lectual que permet el desenvolupament dels individus en un procés de producció, és fonamental: la seva caracterització de mitjà pel qual la societat i l’estat garanteixen la vida de les persones per dret de naixença. I mentre no imposem la redefinició d’aquest dret en aquest sentit, a nivell social i polític, perquè a nivell teòric ja fa anys que existeix i s’hi està treballant -repartiment del treball, renda bàsica universal i renda garantida ciutadana, nous jaciments d’ocupació relacionats amb la quotidianitat, la qualitat de vida, el lleure i la sostenibilitat, etc, són noms a tenir cada cop més presents-, no farem caure aquells polítics i aquells partits que quan hi ha eleccions ens prometen la creació de milers de llocs de treball i que quan no n’hi ha ens diuen que tot és en mans del mercat. I en la creació del nou estat, és bo ja començar a pensar i a parlar de quin model som partidaris, en lloc d’esbandir la revolta catalana iniciada el 2010 com si es tractés del “cant” d’un grill d’estiu. Perquè els utòpics, els esquerrosos, els revolucionaris, els desheretats, els Sarro Magallán... no han de témer tant del nou o el desconegut, com de la continuïtat del vell, que haurien de donar ja per amortitzat i caducat: sobretot en aquests moments de canvi, de superació del capitalisme i de l’estat espanyol tal com els hem conegut, no hi ha cosa més contradictòria que aquests suposats personatges d’esquerres que prefereixen el vell segur que mor que no pas el nou que els repta a llançar-s’hi a ulls clucs per dotar-lo d’un sentit humà i social propi. El nou estat català és, doncs, una oportunitat de modernitat i de modernització, també del món laboral i industrial, que no podem deixar passar o deixar en altres mans. Perquè, tant com el sistema capitalista, és l’estat espanyol inexorable qui ens permet d’afirmar que és el vell que ens encadena el que no ens deixa veure, ni de mica en mica, el nou com a oportunitat.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/27/lestat-nou-oportunitat/680429.html

Contra la timidesa nacional

Pierre Vilar afirma que “en el curs de la història, si la catalanitat de la llengua i de la cultura populars ha existit sempre com a realitat de fons, la timidesa política, en induir la timidesa lingüística i cultural, ha caracteritzat els dirigents catalans en cada apogeu, en cada redreçament… …de la potència espanyola”. Si aquesta relació de proporcionalitat inversa entre catalanisme polític i estat espanyol és certa, cosa que la història no desmenteix, ans al contrari, mostra, seguint Vilar, com, durant un segle XIX amb un estat espanyol exclòs del grup de les grans potències europees i, doncs, lluny de qualsevol apogeu o redreçament, a Catalunya la “conjunció del fet polític i del fet cultural” afavorí la “conjunció del fet cultural i del fet nacional”, si això és així, dèiem, hom pot, avui, afrontar el present i el futur més immediats amb cert optimisme, malgrat, això sí, la incertesa dels resultats.

Però quins són els objectius polítics dels quals podem saber amb certesa descabdellament i resultat? I encara, que potser l’adverament o la renúncia d’uns objectius depenen dels graus de certesa o d’incertesa del seu assoliment?

Tot plegat, és a dir, el cul de sac al qual el café para todos, la catalanofòbia i la miopia d’una classe política han abocat Espanya, així com la determinació de la societat catalana que ha coadjuvat al trencament de certes timideses tant en la seva classe política com en les seves classes dirigents, tot plegat, dèiem, mostra que hi ha camí, i no és un camí qualsevol, sinó que, aquest cop, i diferentment a la Renaixença, s’ha desbrossat més per la voluntat i la força de la societat civil catalana, sobretot d’ençà del juny de 2010, en què hom començà a trencar la rígida cotilla partidista en la interpretació de la dignitat nacional, que no pas per les febleses d’un estat espanyol d’altra banda sempre dèbil i insegur, si més no de manera més aguda arran de la caiguda del seu imperi l’any 1898, en què començà a mostrar-se presoner dels seus temors davant de qualsevol impuls regeneracionista que pogués venir de la seva perifèria.

I això és el que semblen indicar, no ja les expectatives últimes i definitives del sobiranisme, sinó fins i tot les aspiracions menors d’aquells tercereviïstes que, diferentment a la reiterada inconcreció sospitosa dels autoanomenats federalistes d’esquerres tipus filòsof Manuel Cruz, han proposat una mena de singularitat quasi sobirana pel que fa a la llengua i la cultura catalanes dins d’Espanya.

Sens dubte que és un pas endavant respecte a la claudicació -Xirinacs en diu La traïció dels líders- dels anys de la Transició espanyola, malgrat uns advertiments premonitoris de Joan Fuster, per exemple en el seu Ara o mai, sobre la importància de blindar la preeminència de la llengua. Això no obstant, no fou debades que el Segon Congrés Catalanista (1883) advocà per l’abandó de la confiança en partits sota cabdillatge espanyol i pel recolzament exclusiu de partits d’àmbit nacional català. Cert, tot i la importància de la llengua en la conformació i manteniment de la nació, la història de Catalunya palesa que, encara que aquesta hagi estat, i pugui ser factor, signe i producte del grup (Vilar) i que hom hagi provat d’equiparar nació i llengua -natio sive lingua, afirmava sant Agustí-, les desafeccions lingüístiques, culturals i literàries sempre han estat, sinó conseqüència, posteriors a la colonització i claudicació polítiques de les classes dirigents. Per això convé malfiar-nos, per fracassades, però encara més per insuficients, de propostes de caire culturalista o lingüístic -i dels qui les formulen- que no vagin acompanyades de la desconnexió mental i política respecte d’un estat espanyol que mai no ha volgut exercir -ni s’ha compromès a fer-ho- d’estat català i respecte d’uns partits, catalans o espanyols, que, malgrat la seva aposta verbal pel dret a decidir, mai no han reconegut -ni s’han compromès a fer-ho- la nació catalana en termes d’igualtat amb la nació espanyola. Perquè, en definitiva, la història palesa que en la dialèctica política-cultura, la política sembla dependre menys de la cultura que la cultura de la política (Vilar): és a dir, parodiant aquell famós “l’economia, estúpid!” (Clinton a Bush pare, en la campanya electoral de 1992), avui aquí s’escau és la política, trempats!

I si "El sentiment de dependència, abans de ser lingüístic i literari, és polític” (Vilar), ens cal abandonar primer la vacil·lació política, tant en els objectius a assolir com en els intermediaris o representants escollits per assolir-los. Només així podrem estar en condicions d’evitar d’altres apocaments o engavanyaments gens menors: literaris, culturals i lingüístics, és clar, però sobretot podrem afrontar també els entrebancs en la política econòmica i en infraestructures, contradient, així, el metafísic Manuel Cruz, el qual no s’està de responsabilitzar -moralment i amb la feblesa argumental habitual- l’independentisme, no ja del trencament d’una cohesió social i una pau civil que la realitat desmenteix, sinó fins i tot de la pobresa i la misèria generalitzades que la mateixa realitat no pot contradir, ai las!, de cap manera. I a les envistes del 9N, la millor manera de superar aquesta demagògia unionista i totes les timideses nacionals, tant les conscients com les que són fruit de l’autoodi, és una aposta política ferma i clara pel Sí-Sí!

Mites d’unes esquerres que volien immobilitzar la realitat

 

Les afinitats electives, de René Magritte

“...si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és que existeixen cultures profundes (en el sentit sociològic) i cultures conscients (en el sentit d’opció intel·lectual).” (Pierre Vilar)

Han calgut quinze dies per clausurar la Via espanyola, nascuda amb l'abdicació reial, i que es mostrà com una via desdoblada en dos sentits aparentment diferents: la via monàrquicofelipista i la via tercerorepublicana.

Però hi havia tres comuns denominadors que cloïen les dues vies en una: d'una banda, el voluntarisme de les dues, en el sentit que eren iniciativa d'unes minories, sense cap base popular sota la superfície; de l'altra, perquè les dues compartien la intocabilitat d'un principi al qual no s'ha volgut enfrontar cap demòcrata español -ni de dretes ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà-, com és “la indisoluble unidad de la nación española”, la versió constitucionalfederalista de l'”España, una grande y libre” del franquisme, i, per últim, els vasos comunicants entre les dues, en el sentit que una via republicana improvisada a una última hora i l’estratègia mobilitzadora de la qual hom sabia condemnada al fracàs més ridícul l’endemà de les dues foguerades assegurades -l’endemà de l’abdicació joancarlista i el dia de l'entronització felipista- només podia coadjuvar en la legitimació gratuïta de la nova via monàrquica impulsada per les elits.

Comsevulla, contràriament a la Via catalana, i a la recent Via basca, vies nacionalpopulars que han interpel·lat tothom, fins al punt que els reticents hagueren d’emparar-se darrera les caixes per no fer el ridícul més espantós en el moment més rupturista de la història espanyola, les vies espanyoles han estat dissenys de corporacions elitistes, amb voluntat d'estendre'ls de dalt a baix, com si el poble fos una parella amorfa de ball que espera ballador o balladora en un racó. Però això no ens ha de sorprendre: l'estat és un gran obrador capaç de construir una societat a mida per a un objectiu concret. Qui no recorda com el republicà i socialista i pacifista espanyol Felipe González construí una majoria otanista a partir d'una majoria antiotanista i la maquinària de l'estat i els mitjans! I oblidar això, per a l'esquerra en general, és nefast, però encara és molt més nefast, que part de l'esquerra catalana piqui l'esquer de la Via espanyola i es llenci sense armes ni bagatges a una lluita sense nord ni poble, deixant en un segon terme la lluita que el poble del seu país manté per una república pròpia.

I quan veus la claredat i la fermesa nacionals amb què l'esquerra basca està a punt de convertir-se en la primera força d'Euskadi, un no pot deixar de preguntar-se fins quan la gent d'esquerres avalarem, a l'empar de teories com la de les dues ànimes (PSC) o com la del reflex simètric de la societat catalana (ICV), aquell pacte de la fam que va consistir a renunciar a l'hegemonia nacional a canvi d'una hegemonia metropolitana que avui fa aigües per tots costats, per la banda social i per la banda nacional.

Perquè es tracta de dues teories identitàries que les esquerres suposadament antiidentitàries han mitificat. En efecte, si els mites són, d’acord a la teoria levistraussiana de Lluís V. Aracil sobre la seva funció estabilitzadora, mecanismes amb els quals una realitat equilibrada manté immobilitzades respostes contradictòries, ambdues teories en són un bon exemple: d'una banda, les direccions se n'han servit per al consum intern, per evitar la decisió sobre qüestions que només un autoempresonament identitari pot veure -en organitzacions acostumades a la resolució dels conflictes a través del debat i l’establiment democràtic de majories i minories- com a perilloses, a canvi de renunciar, paradoxalment, a la claredat intrínseca a qualsevol opció política; d’una altra, les organitzacions se n'han servit per provar de mantenir captiu el vot metropolità, a canvi de renunciar, també paradoxalment, a l’extensió territorial i electoral a la Catalunya de l'interior. Si a nivell intern hom pot parlar, provisionalment, d'èxits (ICV) i fracassos (PSC) a garantir l'immobilisme -quina paradoxa, en les esquerres!-, a nivell extern la realitat -i des de Francesc Candel que ho sabíem- es movia -Catalunya, un sol poble!- de manera desacomplexada i conscient al marge d’aquells prejudicis culturals que aquestes esquerres han mantingut i escampat fins avui de manera ingènua, i que no han estat prou per frenar la caiguda de la seva fortalesa Bastiani: minves reiterades de pes electoral, pèrdua d'institucions cada cop més importants, avenç progressiu de partits nacionalistes i independentistes, constitució de Súmate on semblava que només podia tenir barra lliure un Foro Babel descaradament neolerrouxista, etc, són una foto finish de les àrees metropolitanes ben allunyada d’aquelles dues mitificacions mistificadores.

Amb la pervivència d’aquests clixés metafísics, és fàcil d’entendre perquè avui les seves crisis (PSC) o els seus culs de sac (ICV) no són reflexos de cap realitat estàtica i passiva encallada i idealitzada en el 50 %, sinó fruit d’una gestió conservadora, a través dels mites, de la seva pluralitat interna, que els aboca, d’altra banda, a persistir en l'error necessari d'analitzar encara el darrer catalanisme independentista amb criteris identitaris que estan en contradicció amb la majoria dels senyals -electorals, organitzatius, polítics, lingüístics, etc- que ha mostrat un moviment que gestiona la seva pluralitat a través del consens democràtic sorgit de la dialèctica del real. “Maragall ho pressentia. Avui ho sabem. La veritable “lliçó de la història¨és la unitat dels contraris.” (Pierre Vilar).

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/04/mites-dunes-esquerres-que-volien/677029.html