Roma, maig de 1977: encaixada entre Enrico Berlinguer,
secretari general del PCI, i Aldo Moro, president de la DC, artífexs principals
del compromís històric
En la Itàlia convulsa dels anys
setantes, sotraguejada per una important crisi econòmica i pel qüestionament
d’un estat ja prou feble per part del terrorisme ultraista o del poder silent i
hermètic de la màfia, importants membres de l’esquerra italiana van optar per
impulsar un viratge important en l’estratègia que hom havia seguit fins
llavors. En aquest sentit, Enrico Berlinguer, secretari general del PCI,
ideava, l’any 1973, el compromesso storico, un pacte d’unitat nacional dels
partits democràtics, d’esquerres i de dretes, a redós d’un govern d’emergència
capaç d’afrontar els reptes importants del moment. Amb fracassos relatius –com al
1977, amb els intents de Giorgio Amendola, comunista, i Ugo La Malfa, centrista-
o èxits també relatius –com al 1978, amb l’acord entre Berlinguer, Craxi,
socialista, i Aldo Moro, democratacristià-, el compromís històric suposà, més
enllà del suport governamental de l’esquerra comunista a un govern democratacristià
puntual, un exercici de realisme per part d’aquella esquerra que veia com els
interessos de classes mitjanes i populars col·lidien reiteradament i inútilment
en el mur d’un estat que aquestes classes també havien ajudat a reconstruir
acabada la Segona guerra mundial, però el qual els negava alhora el caràcter de
classes nacionals, en excloure-les de l’exercici efectiu del poder
governamental, un poder que havia de ser exclusiu de la dreta i dels interessos
internacionals –amb el famós vet estatunidenc a l’entrada del PCI al govern.
Amb Berlinguer, l'esquerra europea d'origen comunista, que s'havia oposat al pacte entre capital i treball de democratacristians i socialdemòcrates a les acaballes de la Segona guerra mundial, recuperava, després de superar la tutela stalinista i l'identitarisme inoxidable però eixorc de l'oposició, la voluntat d'esdevenir partit de govern
A Catalunya, la situació actual,
a excepció del terrorisme i de la delinqüència organitzada, és tant o més greu
que en la Itàlia de llavors: crisi econòmica d’una magnitud i unes
conseqüències humanes i socials agreujades per l’aprimament d’un estat del benestar mai gaire
gras, i col·lapse del poder de la Generalitat a causa d’una reorganització de
l’estat español feta contra Catalunya, això és, contra la llengua, la cultura, la
història, els municipis, l’autogovern o el desenvolupament de l’economia
mateixa. Això no obstant, llevat d’excepcions que confirmen la regla, la major
part de la classe política catalana pensa, malgrat aquest petit o gran món que
va a la catàstrofe, en termes encara del segle passat, és a dir, de frontisme merament
ideològic o d’entotsolament identitari, menystenint, incoherentment, tant l’extraordinària
importància d’allò que ja hem perdut i encara estem perdent, com els perills immensos
que encara ens poden fer perdre molt més, si els partits no són capaços, més
enllà del numantinisme tàctic a expressar només prejudicis i identitats arxiconeguts
per la població, de defensar o creure’s el compromís històric que han signat en
avalar la consulta del 9 de novembre, per més estrafolària o estrambòtica que
sigui la pregunta.
Quants Berlinguers catalans necessitarem per al compromís històric que ens permeti d'avançar cap a la República catalana?
La situació catalana gaudeix,
però, d’un actor impensable en la Itàlia dels setantes, el protagonisme del
poble, el qual ha superat la tutela i la consigna d’encuny exclusivament partidistes
per esdevenir, a través de la iniciativa i la mobilització pròpies, el
veritable autogestor de noves hegemonies, noves aliances i noves fórmules de
govern. Si a les darreres eleccions nacionals, va impulsar, a través del vot,
el pacte de govern CiU-ERC i una recomposició de l’oposició amb la novedosa
entrada al Parlament d’un moviment de base nacionalpopular com la CUP, les
plebiscitàries europees que seguiran -de grat o no a la majoria de partits que
han esdevingut merament superestructurals a un poble que fa recordar cada cop
més els orígens antiautoritaris del moviment obrer català- permetran, de nou, a
classes populars i mitjanes de ser les artífexs de la redefinició, tant pel que
fa a organitzacions polítiques com a polítiques específiques, del nou compromís
històric que necessitem per avançar en justícia social amb la independència.