divendres, 24 de març de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (21)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XXI



La ciutat, mig cremada [1],

s’està reconstruint a poc a poc;

com un caniche a mig esquilar,

així de llòbrec és l’aspecte d’Hamburg.

 

Fins i tot trobo a faltar alguns carrerons

que em desplauria molt de perdre.

On és la casa on vaig fer

els meus primers petons d’amor?

 

On és la impremta en la qual

vaig imprimir els “Quadres de viatges” [2]?

On és l’ostreria en què

vaig xuclar les meves primeres ostres?

 

I l’Abocador, on és l’Abocador [3]?

No el trobo enlloc!

On és la glorieta en què

vaig menjar tants pastissos?

 

On és l'Ajuntament en el qual el Senat

i la burgesia tronaven?

Pastura de les flames! El foc

ni el més sant va estalviar.

 

La gent encara sospirava de por

i amb cares melancòliques

em van explicar del gran foc

la terrible història:

 

“Cremava per tots els racons alhora,

només es podia veure fum i flames!

La torre de l’Església [4] es va encendre

i es va esfondrar estrepitosament.

 

Va cremar l’antiga Borsa

per on caminaven els nostres pares

i on durant segles comerciaren

entre ells de la manera més honesta possible.

 

El Banc, l'ànima platejada de la ciutat,

i els llibres on estava inscrit

el valor bancari de qualsevol home,

gràcies a Déu! es van conservar! [5]

 

Gràcies a Déu, es van fer col·lectes

fins i tot en les nacions més llunyanes!

Un bon resultat, la recaptació

assolí probablement els vuit milions.

 

La caixa dels diners d’ajut va ser gestionada

per vertaders i piadosos cristians;

llur mà esquerra mai no sabé

el que en prengué llur mà dreta [6].

 

De tots els països, els diners van fluir

cap a les nostres mans obertes,

també vam acceptar vitualles,

no menyspreàrem cap donatiu.

 

Ens van enviar prou vestits i llits,

també pa i carn i sopes!

El rei de Prússia fins i tot volia

enviar-nos les seves tropes.

 

El danys materials van ser

indemnitzats d’acord a estimacions,

tanmateix, el terror, el nostre terror,

ningú ens el pogué compensar.”

 

Encoratjadorament, els vaig dir: “Bona gent,

no us queixeu ni ploreu;

Troia [7] era una ciutat millor

i tanmateix s’havia de cremar.

 

Reconstruïu les vostres cases

i assequeu els vostres bassals

i procureu-vos lleis millors

i millors bombes contra incendis.

 

No aboqueu massa pebre de Caiena

a les vostres falses sopes de tortuga,

tampoc les carpes us son saludables,

les cuineu massa greixoses i amb escates.

 

Els galls d’indi no us fan gaire mal,

però compte amb la perfídia

de l'ocell que va pondre el seu ou

a la perruca de l'Alcalde. [8]

 

Qui és aquest ocell fatal,

no cal que us ho digui;

si hi penso, se’m regira

el menjar al meu estómac.”


[1] Entre 5-8 de maig de 1842, un gran incendi, iniciat en una fàbrica de cigarretes i estès ràpidament per la sequera i per l’orientació variable del fort vent, va destruir gran part d’Hamburg: hi va haver 51 víctimes mortals, 1.700 edificis destruïts, alguns dels quals enderrocats com a tallafocs, unes 20.000 persones sense llar i pèrdues econòmiques xifrades en uns 100 milions de marcs.

[2] “Quadres de viatges”: els Reisebilder (1827-1830), on emmascara la crítica de la societat, la política i la literatura contemporànies en una narració de viatges. Els dos primers volums es van imprimir a la impremta de Langhoff i el tercer, a la de Konrad Müller: ambdues van ser destruïdes per l’incendi.

[3] Abocador, en alemany Dreckwall: literalment “Mur de merda”, nom popular del carrer Alter Wall, “Mur vell”, del nucli antic d’Hamburg, bé pel terra fangós, bé perquè fou construït amb runes de carrer o bé perquè algun racó feu funcions d’abocador.

[4] Església de Sant Nicolau: fou el primer gran edifici públic víctima del foc, ja que no es podia fer arribar l’aigua a l’altura de la torre, encesa a la tarda del dia 5 de maig i que en caure encengué i ensorrà tota la nau la matinada del dia 6.

[5] En realitat, segons l’Allgemeine Prussian State Newspaper del 13 de maig de 1842, va cremar el banc i es van salvar els llibres bancaris.

[6] L’Evangeli segons Mateu (6:3-4), de la Bíblia (BCI): “En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà.”

[7] Troia: referència a la Guerra de Troia cantada per Homer a la Ilíada.

[8] Nova referència a l’àguila prussiana, que tan detestava Heine, i a la insistència amb què Prússia pretenia que Hamburg s’integrés a la Unió duanera, a la qual no s’uní fins a l’any 1888, juntament amb Bremen.

dilluns, 20 de març de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (20)


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XX

 

Des d'Harburg vaig fer cap a

Hamburg en una hora. Ja era de nit.

Les estrelles del cel em van saludar,

l'aire era suau i refrescant.

 

I en arribar a ca la meva senyora mare [1],

quasi la vaig espantar d'alegria;

va cridar: “Fill meu estimat!”,

i va picar de mans emocionada.

 

“Estimat fill meu, tretze anys

deu fer que no ens havíem vist!

Segur que deus tenir molta gana.

Digues-me, què vols menjar?

 

Tinc peix i carn d'oca

i taronges boniques.”

“Doneu-me, doncs, peix i carn d'oca

i taronges boniques.”

 

I en veure’m menjar amb tanta gana,

la mare es va posar contenta i alegre,

ara em preguntava això, ara em preguntava allò,

preguntes capcioses de vegades.

 

“Estimat fill meu! i ja t’atenen

com cal a l’estranger?

La teva dona porta bé la casa

i et sargeix els mitjons i les camises?”

 

“El peix és bo, estimada mareta,

però cal menjar-lo en silenci;

és molt fàcil clavar-se una espina a la gola,

no em distragueu ara.”

 

I quan vaig haver menjat el bon peix,

em van servir l’oca.

La mare em va tornar a preguntar ara això, ara allò,

a vegades preguntes capcioses.

 

"Fill meu estimat! En quin país

es viu millor?

Aquí o a França? I quin poble

prefereixes tu?”

 

"L'oca alemanya, estimada mareta,

és bona, però els francesos

farceixen les oques millor que nosaltres,

també tenen salses millors.”

 

I un cop l'oca es va haver acomiadat,

llavors van presentar els seus respectes

les taronges; eren molt dolces,

molt per sobre de les expectatives.

 

Però la mare va tornar a començar

a preguntar molt entretinguda

sobre mil coses, de vegades fins i tot

sobre coses molt incòmodes.

 

“Fill meu estimat! Com penses ara?

Encara t’apassiona la dedicació

a la política? De quin partit ets

d’acord a les teves conviccions?”

 

"Les taronges, estimada mareta,

són bones, i amb autèntic plaer

me n’empasso el suc dolç

i deixo les peles.”


[1] Peira van Geldern, de soltera, o Betty Heine (1770-1859): una dona alemanya culta que gràcies al coneixement de llengües com el llatí, el francès i l’anglès va poder estudiar obres de la literatura universal en la seva llengua original. Vídua, vivia sola en un apartament que sofrí les conseqüències del Gran incendi d’Hamburg de maig de 1842.

dimecres, 15 de març de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (19)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XIX


Oh, Danton [1], com n’estaves d’equivocat

i que car vas pagar el teu error!

Perquè hom pot endur-se la pàtria

a les soles de les sabates, als peus.

 

La meitat del principat de Bückeburg

se m’enganxà a les meves botes;

mai en el transcurs de ma vida

no havia vist camins tan enfangats.

 

Vaig baixar a la ciutat de Bückeburg

per contemplar el lloc ancestral

on havia nascut el meu avi;

la meva àvia era d'Hamburg.

 

Vaig arribar a Hannover al migdia

i em vaig fer netejar les botes.

De seguida vaig anar a veure la ciutat,

m'agrada treure profit dels viatges.

 

Deu meu! sembla tan net!

No hi ha brutícia als carrers.

Hi vaig veure molts edificis magnífics,

de dimensions imponents.

 

Em va agradar especialment una plaça gran

envoltada de cases senyorials;

aquí és on viu el rei [2], aquí hi ha el seu palau,

té un bell aspecte

 

(el palau, vull dir). Davant del portal,

a cada costat, una caseta de guaita.

Casaques vermelles amb escopetes hi vigilen,

semblen amenaçadors i salvatges.

 

El meu cicerone [3] va dir: “Aquí viu

Ernest August, un ancià

lord molt tory [4], un noble,

molt vigorós per a la seva edat.

 

Aquí hi viu idíl·licament segur

perquè, millor que tots els alabarders,

el protegeix la falta de coratge

dels nostres estimats amics.

 

De vegades el veig, se sol queixar

de la seva feina avorrida,

el seu càrrec de rei al qual està

condemnat ara aquí a Hannover.

 

Acostumat a la vida britànica,

aquí tot se li fa massa estret,

pateix d’esplín, quasi que té por

que algun dia no es pengi.

 

Abans-d’ahir el vaig trobar ajupit tristament

al costat de la llar de foc, a la matinada;

ell mateix cuinava una lavativa

per als seus gossos malalts.”


[1] Georges Jacques Danton (1759-1794): polític francès, arrenglerat entre els revolucionaris des del 1789, fou tanmateix molt contradictori en totes les seves actuacions i decisions, fins al punt que passà de líder de la revolució a víctima mortal; efectivament, detingut i jutjat, hom diu que rebutjà, abans de la seva decapitació en la guillotina, l’oferta de fugida i exili del seu amic Louis Legendre perquè “Que potser un es pot emportar la pàtria a la sola de les sabates?”.

[2] Ernest August I de Hannover (1771-1851): militar anglès, germà del rei Guillem IV d'Anglaterra i d'Hannover, duc de Cumberland, membre de la cambra dels lords i dirigent tory, esdevingué rei de Hannover (1837-1851) arran de l’entronització de la seva neboda Victòria I d’Anglaterra al Regne Unit i al manteniment de la Llei Sàlica, que no deixava regnar les dones, al Reialme de Hannover. D’aquesta manera, per primera vegada en més de cent anys, Hannover tenia un rei diferent al de la Gran Bretanya, la qual cosa posava fi a la unió personal de la Casa de Hannover i el Regne Unit des del 1714, quan l’elector de Hannover Jordi I (1628-1727) fou proclamat rei del Regne Unit (Jordi I d’Anglaterra,  1714-1727). 

[3] cicerone: paraula d’origen italià, per significar una persona que mostra als forasters les antiguitats, les curiositats, etc., d’una població, d’un edifici, etc.

[4] Hostil a les idees liberals, Ernest August I abolí, gairebé acabat de coronar i amb la intenció de governar com un monarca absolutista, la constitució del 1833, la qual cosa originà la protesta dels Set de Göttingen -set professors universitaris, entre els quals els dos germans Grimm, que es van negar a fer el jurament de fidelitat al nou monarca i que foren destituïts dels seus càrrecs-, i en promulgà una altra (1840, versió modificada de l’absolutista del 1819), que no satisfeu, tanmateix, els hannoverians. Davant l’onada revolucionària del 1848 consentí algunes de les reformes reclamades, però les anul·là poc després.

dissabte, 11 de març de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (18)

 .


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XVIII


Minden és un castell fort [1]

amb bones defenses i armes!

Però no m’agrada tenir res a veure

amb les fortaleses prussianes.

 

Hi vam arribar al vespre.

Els taulons del pont llevadís gemegaren

ben esgarrifosament en travessar-lo;

els foscos fossats badallaven.

 

Els alts baluards em miraven

ben amenaçadors i malhumorats;

la gran porta es va obrir xerricant

i xerricant es va tornar a tancar.

 

Oh! la meva ànima es va sentir dolguda

com l'ànima d'Ulisses [2]

quan va sentir Polifem [3] empènyer

la roca davant l’entrada de la cova.

 

Un caporal es va apropar al carruatge

i ens va preguntar com ens dèiem:

“Em dic Ningú [4], soc oftalmòleg

i extrec les cataractes als gegants.”

 

A la taverna em vaig sentir encara pitjor,

no m'agradava gens el menjar.

Me’n vaig anar al llit de seguida, però no vaig dormir

de tant com em pesaven les mantes.

 

Era un llit ample de plomes,

cortines de damasc vermell,

el dosser d'or descolorit

amb una borla bruta.

 

Maleïda borla, que tota la nit

em va robar l’estimat descans!

Penjava com l'espasa de Dàmocles [5],

ben amenaçadora sobre el meu cap.

 

De vegades semblava ésser un cap de serp,

i la sentia xiular d'amagat:

“Ara ets a la fortalesa i t’hi quedaràs,

ja no te’n podràs escapar mai!”

 

“Oh, qui estigués ara -sospirava jo-,

qui estigués ara a casa

amb la meva estimada dona, a París,

al Faubourg Poissonnière! [6]

 

Vaig tenir la sensació com si alguna cosa

de vegades m’acariciés el front

com la mà gelada d'un censor,

i els meus pensaments s’encongien.

 

Gendarmes embolcallats en sudaris,

embolic blanc de fantasmes,

envoltaven el meu llit; també vaig sentir

un lúgubre dring de cadenes.

 

Ai! els fantasmes em van arrossegar

i finalment em vaig trobar

en un penya-segat escarpat;

hi estava jo ben lligat.

 

Maleïda borla bruta del dosser del llit!

La vaig tornar a trobar també,

però ara semblava un voltor

amb urpes i plomatge negre.

 

Ara s'assemblava a l'àguila prussiana,

i tenia el meu el cos aferrat;

es menjava el fetge del meu pit [7],

jo gemegava i ploriquejava.

 

Vaig queixar-me molt de temps, fins que el gall va cantar,

i el somni febril es va esvair.

Romania estirat al llit sudorífic de Minden,

l'àguila es feu altre cop una borla.

 

Vaig marxar amb un correu addicional,

i vaig respirar lliurement

només a l'exterior, a l'aire lliure,

en terres de Bückeburg [8].


[1] “un castell fort”, eine feste Burg: començament de l’himne Castell fort és el nostre déu, compost el 1529 per Luter, en base al Salm 46, 2, de la Bíblia (BCI): Déu és el nostre castell de refugi, / un defensor ferm en hores de perill.

[2] Ulisses: nom amb què és conegut Odisseu, heroi mític grec, rei d’Ítaca. A l’Odissea, poema del qual és protagonista, hom el troba delerós de retornar a la pàtria i al seu casal patern, afrontant les aventures i els perills innombrables que les divinitats adverses li envien.

[3] Polifem: en la mitologia grega, ciclop fill de Posidó i d’una nimfa. Apareix a l'Odissea (llibre IX) com un pastor bestial i ferotge, monoftàlmic, que devora els companys d’Ulisses i que és vençut per aquest, després d’haver-lo embriagat. Aquí es refereix a l’episodi en el qual el ciclop tanca Ulisses i els seus companys en una cova amb una enorme roca a l’entrada.

[4] Ningú: nom que Odisseu contestà, astutament, que es deia quan el ciclop li va preguntar. D’aquesta manera, quan Odisseu i els seus companys van cegar l’únic ull de Polifem i aquest se’n lamentava als altres ciclops que li demanaren què passava, Polifem els digué: "Ningú m'ha deixat cec! Ningú m'ha atacat!". Així els companys de Polifem pensaren que ningú li havia fet cap mal i Ulisses i els seus companys es pogueren alliberar.

[5] espasa de Dàmocles: símbol del perill constant; Dàmocles (IV aC-IV aC) fou un magnat siracusà que envejava la vida i la felicitat del tirà Dionís el Vell, el qual li cedí el lloc per un dia i per tal que pogués jutjar per ell mateix, però suspengué damunt el seu cap una pesant espasa sostinguda amb un pèl de cavall.

[6] Faubourg-Poissonnière: al principi del segle XIX era un barri d'artesans, de tallers de confecció i de petites indústries al límit extrem del recinte aristocràtic que cenyia la muralla i que anunciava, doncs, l'espai social propi de les classes treballadores.

[7] en aquesta estrofa i en les dues anteriors, referència a Prometeu: personatge de la mitologia grega, de la raça dels titans, el qual, en afavorir els homes donant-los el foc sostret, per venjança, a Zeus, aquest el castigà lligant-lo en una columna i enviant-li una àguila per devorar-li el fetge, que sempre es reprodueix.

[8] Bückeburg: era la capital del principat de Schaumburg-Lippe, sorgit com a principat arran de l’adhesió del comtat a la napoleònica Confederació del Rin l'any 1807 i estat alemany encara existent en època de Heine, i fins el 1946!

dimarts, 7 de març de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (17)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XVII


Em vaig barallar amb l'emperador

en el somni, en el somni és clar,

quan estem desperts no parlem

tan desafiants amb els prínceps.

 

Només somiant, en el somni ideal,

l’alemany s'atreveix a dir-los

allò que realment opina, que porta

tant al fons del seu cor fidel.

 

Quan em vaig despertar, passava per davant

d’un bosc; la vista dels seus arbres,

de la realitat de la fusta nua,

va espantar els meus somnis.

 

Els roures van sacsejar els seus caps greument,

els bedolls i els brots de bedoll

em van avisar movent els caps, i jo vaig cridar:

“Perdona’m, estimat emperador!

 

Perdona’m, Barba-roja, les meves paraules imprudents!

Sé que ets molt més savi

que no pas jo, que tinc poca paciència.

Així que vine aviat, emperador meu!

 

Si no t’agrada la guillotina,

segueix amb els antics mitjans:

l'espasa per als nobles, la corda

per als burgesos i els pagesos amb brusa.


Només que de vegades fes torns,

i deixa que pengin els nobles i decapita

una mica els burgesos i els pagesos,

ja que tots som criatures de Déu.

 

Restaura l’antiga Carolina [1]

del vergonyós Carles V [2]

i torna a dividir la gent

en estaments, gremis i corporacions.

 

L'antic Sacre Imperi Romanogermànic [3]

restaura’l també, tot plegat,

retorna'ns les andròmines més podrides

amb totes les seves galindaines.

 

L'edat mitjana, almenys

la real, tal com ha estat,

la suportaré; lliura’ns només

d'aquella criatura híbrida,

 

d'aquella cavalleria empolainada

que és només una repugnant barreja

de bogeria gòtica i mentides modernes,

que no és ni carn ni peix.

 

Percaceu sens fi aquesta púrria de comediants

i tanqueu els teatres

on es parodia els temps passats.

Vine aviat, emperador!”


[1] La Carolina o Constitutio Criminalis Carolina o Lex Carolina: constitució criminal aprovada el 1532 en el regnat de Carles V amb el nom de Procediment per a l’enjudiciament de crims capitals de Carles V.

[2] Carles V (1500-1558): emperador romano-germànic (1519-56), rei de Castella (Carles I) (1516-56) i de Catalunya-Aragó (Carles I) (1516[19]-56), de Nàpols (Carles IV) (1516-56) i de Sicília (Carles II) (1516-56), duc de Borgonya (Carles II) (1506-55, sobirà del ducat estricte només en 1526-29) i arxiduc d’Àustria (Carles I) (1519-56).

[3] Sacre Imperi Romanogermànic: denominació encunyada al segle XV per a designar l’imperi fundat per Otó I el 962 en ésser coronat pel papa Joan XII. Continuador de l’imperi Romà d’Occident (Roma) i de l'imperi Carolingi, el Sacre Imperi Romanogermànic comprenia, en un principi, el regne de Germània (Saxònia, Francònia, Suàbia, Baviera, etc.), el regne d’Itàlia i els annexos d’ambdós (Lorena, les marques orientals i el patrimoni de Sant Pere). L’Imperi s’eixamplà el 1032 amb la incorporació del regne de Borgonya, que incloïa la Provença, i a partir de mitjan segle XIII, gradualment, perdé els territoris meridionals (Itàlia, el Delfinat, els cantons suïssos, etc.), fins a coincidir gairebé els seus límits amb els del regne germànic.

dijous, 2 de març de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (16)

 


Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT XVI

 

Els sotracs del cotxe em van despertar,

però se’m van tancar de nou

les parpelles i em vaig adormir,

i vaig tornar a somiar amb Barba-roja.

 

Vaig tornar a passejar xerrant amb ell

per totes les sales ressonants;

ara em preguntava això, ara em preguntava allò,

em demanava que li ho digués.

 

Del mon superior, n’havia estat

durant molts i molts anys,

potser des de la Guerra dels Set Anys [1],

sense saber-ne ni una sola paraula.

 

Va demanar per Moisès Mendelssohn [2],

després per la Karschin [3], amb gran interès

va preguntar per la comtessa Du Barry [4],

l’amant de Lluís XV [5].


“Oh, emperador”, vaig cridar, “que endarrerit!

Moisès va morir fa molt de temps,

així com la seva Rebeca [6], i també Abraham [7],

llur fill, és mort i enterrat.

 

Abraham havia engendrat amb Lea [8]

un nen, es diu Fèlix [9],

que ha arribat lluny en el cristianisme

i ara ja és mestre de capella.

 

La vella Karschin també ha mort,

la seva filla, Klenke [10], també és morta,

Helmina Chézy [11], la seva neta,

penso que encara viu.

 

La Du Barry vivia alegrement i descarada

mentre regnava Lluís,

el quinzè, és clar; ja era vella

quan la van guillotinar.

 

El rei Lluís XV va morir

tranquil·lament al seu llit,

però el setzè [10] va ser guillotinat

amb la reina Maria Antonieta [12].

 

“Quan van ser guillotinades,

la reina va mostrar un gran coratge,

com li pertocava,

però la Du Barry va plorar i va xisclar.”

 

L'emperador es va aturar en sec

i, mirant-me fixament

als ulls, em va dir: “Per l'amor de Déu,

què és això de guillotinar?”

 

“Guillotinar”, li vaig explicar,

“és un mètode nou per portar

la gent de qualsevol classe

de la vida a la mort.

 

Amb aquest mètode s’empra

també una nova màquina

que va inventar el senyor Guillotin [13],

per això en diuen guillotina.

 

En aquest cas, hom et lliguen en un tauló

el qual és basculant; t’empenyen

ràpidament entre dos muntants; penja

de dalt una ganiveta triangular;

 

hom estira una corda, i de seguit es desprèn

cap avall la ganiveta, tota divertida i alegre;

d’aquesta manera el teu cap

rodolarà al dedins d’un sac.”

 

L'emperador em va interrompre:

“Calla, de la teva màquina,

no vull saber-ne res, que Déu em privi

de servir-me’n!

 

El rei i la reina!

fermats! en un tauló!

Això va en contra de tot respecte

i de tota etiqueta!

 

I tu, qui ets tu que t'atreveixes

a tutejar-me tan familiarment?

Espera’t, al·lotet, que et tallaré

aquestes ales tan descarades!

 

Se’m regira la bilis més íntima

quan et sento parlar,

només el teu alè és ja alta traïció

i crim de lesa majestat!”

 

Quan el vell es va posar tant en guàrdia i

m’abordà sense embuts ni contemplacions,

llavors jo també vaig esclatar

i vaig deixar brollar els meus pensaments més íntims.

 

“Senyor Barba-roja”, vaig cridar en veu alta,

“vos sou una antiga criatura mítica,

aneu-vos-en, aneu a dormir,

ens redimirem fins i tot sense vos.

 

Els republicans se’ns en riuran

en veure com a cap nostre

tal fantasma amb ceptre i corona;

en faran acudits dolents.

 

Tampoc m'agrada ja la teva bandera,

els vells ximples alemanys em malmeteren,

ja en l’associació d’estudiants, el gust

per la bandera negra, vermella i or.

 

El millor seria que et quedessis a casa,

aquí a l'antic Kyffhäuser.

Pensant-hi amb molta cura,

ara ja no ens cal cap emperador.”

 

[1] guerra dels Set Anys: conflicte bèl·lic que enfrontà la Gran Bretanya i Prússia a França, Àustria i llurs aliats, des del 1756 fins al 1763, provocada per la rivalitat colonial entre la Gran Bretanya i França i per l’intent per part d’Àustria de recuperar Silèsia, ocupada per Prússia.

[2] Moisès Mendelssohn (1729-1786): filòsof alemany d’origen jueu. Adepte de la Il·lustració i allunyat del dogmatisme i de l’escepticisme, va tenir influència entre jueus i també en l’entorn proper cristià.

[3] Anna Louisa Karsch (1722-1791): va ser una autodidacta i poeta alemanya, coneguda pels seus contemporanis com "la Karschin" i "la Safo alemanya". Autora d’himnes a Frederic II el Gran de Prússia (1712-1786, rei a Prússia: 1740-1773, rei de Prússia: 1773-1786), va ser la primera dona alemanya que va viure del producte de les seves pròpies obres literàries. Era la mare de Caroline Luise von Klencke, poeta i dramaturga, i l’àvia d’Helmina von Chézy, periodista, poeta i llibretista.

[4] Marie-Jeanne Bécu, comtessa, impròpia, Du Barry (1743-1793): favorita de Lluís XV de França, filla natural d’Anne Bécu, dita Quantigny, i d’un monjo, i jutjada i guillotinada el 1793.

[5] Lluís XV el Ben Amat de França (1710-1774): rei de França (1715-1774), deixà el govern en mans de privats i ministres, i portà una vida mundana, enmig d’una cort fastuosa on les seves successives favorites, entre les quals destacaren la marquesa de Pompadour i Madame Du Barry, gaudiren d’un poder absolut.

[6] la seva Rebeca: nom amb el qual Heine es refereix a la muller de Moisès Mendelssohn, de nom Fromet Guggenheim (1737-1812), mestressa de casa i empresària alemanya.

[7] Abraham Mendelssohn (1776-1835): banquer i filantrop alemany, que abandonà el judaisme i afegí el cognom Bartholdy al seu.

[8] Lea Salomon (1777-1842): pianista alemanya, mecenes de la música i la cultura.

[7] Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809-1847): compositor alemany, els pares del qual van renunciar al judaisme i es van convertir al protestantisme.

[9] Caroline Luise von Klencke (1754-1802): poeta i dramaturga alemanya.

[10] Helmina von Chézy o Wilhelmine Christiane de Chézy (1783-1856): poeta i periodista alemanya.

[11] Lluís XVI (1754-1793): rei de França (1774-1793), durant la Revolució francesa fou destronat i empresonat, fou jutjat per la Convenció i fou condemnat a mort i guillotinat.

[12] Maria Antonieta d’Àustria (1755-1793): reina de França, muller de Lluís XVI, que feta presonera amb el rei, fou executada com ell.

[13] Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814): metge i diputat francès que, contrari a la pena de mort, l’any 1789 proposà -no la inventà pas- a l’Assemblea Nacional francesa l’ús de la guillotina com a mitjà de suplici únic a fi d’evitar sofriments als condemnats. Emprada ja al s XVI al migdia de França i a la península itàlica, la guillotina fou un instrument per a decapitar els condemnats a mort consistent en una ganiveta que cau guiada per dos muntants verticals, l’ús del qual fou vigent a França des del 1792 fins a l’abolició de la pena de mort l’any 1981.