Heinrich Heine, 1844
CAPUT XXII
Més canviada encara que la ciutat,
em va semblar la seva gent,
camina tan trista i trencada
com ruïna errant.
Els magres ara són encara més prims,
els grassos, encara més obesos,
els nens són vells, els vells
s'han tornat infantils, la majoria.
Uns quants que vaig deixar com a vedells,
els vaig tornar a trobar com a bous;
d’altres que vaig deixar com a cries d’oca
s’han tornat oques de plomatge orgullós.
Vaig trobar la vella Gúdel [1] pintada
i empolainada com una sirena;
s’ha agençat rínxols negres
i unes dents blanques enlluernadores.
Qui millor s'ha conservat
és el meu amic el venedor de paper [2];
els cabells se li han tornat grocs i li voltaven el cap,
ara sembla Joan Baptista [3].
A *** [4]
només el vaig veure de lluny,
em va passar al davant esperitat;
he sentit que el seu esperit va cremar
i estava assegurat a Bieber [5].
També vaig reveure el meu antic
censor [6].
Entre la boira, cos corbat,
ensopegà amb mi al mercat de les oques,
semblava molt deprimit.
Vam encaixar-la, una llàgrima
brollà dels seus ulls.
Que feliç estava de tornar-me a veure!
Va ésser una escena commovedora.
No vaig trobar a tothom. Alguns
han passat a una vida millor.
Ai! ni amb el meu Gumpelino [7],
no em vaig retrobar.
Aquella ànima noble acabava
de fer el darrer sospir en aquell moment,
i ara sura com un serafí transfigurat
en el tron de Jehovà.
En va vaig buscar per tot arreu
Adonis [8] el
geperut, que venia
tasses i orinals de porcellana
pels carrerons d'Hamburg.
Oh, si viu encara el petit Meyer [9],
no ho puc dir del cert,
el vaig trobar a faltar, però vaig
oblidar preguntar per ell a Can Cornet [10].
Sarràs, el fidel caniche, és mort.
Una gran pèrdua! M’hi jugo
que Campe [11] hauria
preferit perdre
tot un estol d’escriptors abans.
La població de l'Estat d'Hamburg
es compon, des de temps immemorials,
de jueus i cristians; tampoc aquests
darrers no solen ésser gaire generosos.
Els cristians són tots força bons,
també fan un bon dinar
i paguen les seves lletres puntualment,
fins i tot abans del seu venciment.
Els jueus, al seu torn, es divideixen
en dos partits diferents;
els vells van a la sinagoga
i els nous, al temple.
Els nous mengen carn de porc,
es mostren rebels,
són demòcrates; els vells són
més aviat aristosarnosos [12].
M'encanten els vells, m'encanten els nous,
però juro pel Déu etern
que encara m’agraden més certs peixets:
en diuen amploies [13] fumades.
[1] vella Gúdel: veterana prostituta d’Hamburg.
[2]
Eduard Michaelis (1771-1847): literat i filòsof jueu alemany molt respectat, ric
comerciant majorista del paper.
[3] Joan Baptista o Joan (aprox 4 aC-aprox 30): segons els textos religiosos, profeta, anomenat també el Precursor, que visqué austerament als deserts de Judea, on predicava al poble la conversió, per preparar-lo al judici del Regne de Déu.
[4] Heine omet expressament el nom del seu
parent Adolf von Halle (1798-1866): marit de Therese Heine (1807-1880), una de
les dues cosines de les quals estigué enamorat de jove, i afectat mentalment arran
de la fallida de l’asseguradora de Georg Ehlert Bieber després del Gran incendi
d’Hamburg.
[5] Georg Ehlert
Bieber (1761-1845): propietari de l’Associació de residents d'Hamburg, fundada
el 1795 i una de les asseguradores que van fer fallida arran del Gran incendi
d’Hamburg.
[6] Friedrich Lorenz Hoffman (1790-1871): jurista alemany
i bibliotecari que exercí de censor a Hamburg entre 1822-1848.
[7]
Gumpelino: banquer d’origen jueu que apareix a “Els banys de Lucca” (Quadres
de viatges), que s’anomenava, en realitat, Lazarus Gumpel (1770-1843), que
italianitzà el seu cognom per tal d’emmascarar el seu origen i que va morir
durant l’estada de Heine a Hamburg, el 9 de novembre de 1843.
[8]
Adonis el Geperut: personatge singular dels carrers d’Hamburg dedicat a
la venda ambulant.
[9]
el petit Meyer: crític teatral local d’Hamburg.
[10]
Julius Cornet (1793-1860): cantant d’òpera i director de teatre austríac que va
dirigir el Teatre municipal d’Hamburg.
[11]
Julius Campe (1792-1867): editor alemany, publicà les obres de Heine, amb qui
tenia un contracte d’exclusivitat des de 1837.
[12]
aristosarnós: neologisme de Heine format per la combinació dels mots
“aristocràtic” (aristokratisch) i “sarnós” (krätzig).
[13] amploia o patoia, meleta (Clupea sprattus o Sprattus sprattus ): peix semblant a la sardina de la família dels clupeids, però de dimensions més petites (no ultrapassa els 170 mm). El cos és comprimit, recobert d’escates petites que es desprenen fàcilment; el dors és blau-verdós fosc, els flancs grisencs i el ventre platejat. L’aleta dorsal és situada darrere el centre del cos. Es reprodueix a l’estiu. Mena una vida pelàgica i forma grans moles. Viu en tot l’occident d’Europa i també a la Mediterrània, on és objecte de pesca per tal com la carn és apreciada per la indústria conservera. És venuda fresca, fumada, en conserva i congelada per a ésser fregida i rostida a la graella.
