L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (48)

 

Torre Ferrana de Sobrestany (Torroella de Montgrí)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT

Tan bon punt Omegar va deixar de parlar, tots els poders atents del cel van fixar llurs mirades en el primer home. Ignoren quin serà l’objecte de la seva missió. Només saben que esclataran els esdeveniments més terribles mai vistos des de la creació. Adam aixeca les seves mans al cel; invoca el Senyor, i li demana que es digni a inspirar-lo i a donar-li la força i els consells que necessita. Tan bon punt va formular aquests desitjos, un remolí de llum el va envoltar. És Déu mateix qui es presenta als seus ulls, brillant sempre amb la mateixa resplendor de joventut, tal com se li oferia sota els emparrats florits de l'Edèn. Adam reconeix el seu creador; l'adora, el seu cor s'omple d'alegria; però les ordres que rep el submergeixen en la tristesa. S'aixeca de pressa, se li dibuixa el terror al front; tot el seu cos tremola; agafa amb por la mà d'Omegar, i l'arrossega lluny de casa seva, com d'un lloc fatal on l'aire s'hagués enverinat.

És en va que Omegar vol retenir-lo, en representar-li que Sidèria els està esperant; li respon amb una veu espantada:

—Segueix el teu guia, o t’amenaçaran les més grans desgràcies.

Tots dos caminen en silenci cap a aquella famosa ciutat que va ésser la capital de l'Imperi francès. Omegar no s'atreveix a interrogar el pare dels homes. Adam té por de complir el ministeri que Déu li ha encarregat. Tan bon punt són separats de Sidèria per dues hores de caminada ràpida, s'aturen en un turó des d'on llurs ulls poden veure les llargues voltes del llit excavat pel Sena, el curs del qual els homes havien canviat.

El pare dels homes abraça Omegar, i vessa llàgrimes que ja no pot contenir més. I li diu amb una veu tendra:

—Podria ésser que el meu dolor no hagués esgotat les meves llàgrimes, jo, que, des de la mort d'Adam, havia comptat per elles cada moment de la vida, podria haver previst que els meus mals podrien augmentar? Ai! per què no estic encara a les portes de l'infern? Estic destinat a lamentar aquesta horrible estada! Omegar, t'estimo com el més estimat dels meus fills, són les teves penes les que ompliran la mesura de les meves. Jo només acabo de separar-te de Sidèria per sempre, Déu et mana que l’abandonis.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (47)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (final del cant)

He arribat. Aquesta habitació decorada, el vapor dolç que hi respirava, l'empolainament de Sidèria, tot aquest aparat em va sorprendre. M'apropo a Sidèria, la imatge d'Eva alimentant el seu fill m'atrapa la mirada, la qual encisa, i em provoca el desig de conèixer aquell a qui un vel m'amagava. Mai no hi ha hagut cap trasbals com el meu, a la vista de la mare dels homes als braços del seu marit. Tots els focs de l'amor es desperten al meu cor encara amb més violència que en aquest quadre admirable, reconec el bressol voluptuós on havia gaudit d'un somni tan dolç, on havia cregut veure Sidèria subjecta als meus desitjos. Eren els mateixos rams de flors, el mateix llit de verdor, el mateix reflex de la llum. Aquest objecte em retorna tot el meu entusiasme. L'aspecte d'Adam disposat a tastar les delícies de l'amor em va inspirar la seva audàcia. Sidèria, com la mare dels homes, tenia els ulls abaixats. Un agradable rubor li acoloria el front, i l'esperança del plaer li agitava el pit. Sense informar-me a quin Déu dec aquest feliç canvi, em vaig convertir en el marit de Sidèria. La terra en tremola d'alegria. A l'aire s'escolta un murmuri suau seguit de cançons melodioses; però, al mateix moment, l'astre del dia es va enfosquir, les imatges sagnants van enrogir el camí cap al firmament, i vaig veure el mateix fenomen diverses vegades. La tímida Sidèria n’està espaventada; jo mateix, que la consolo, estic esquinçat pel remordiment, com si fos culpable. Tanmateix, pot Déu permetre que els morts s'aixequin de les tombes per enganyar els homes? Forestan ha parlat, no és cap prestigi. Qui si no ell va posar les pintures del jardí terrenal sota l'altar! Qui més les hauria descobert a Sidèria! A més, res no anuncia aquesta destrucció de l'univers predita per Ormuz. Els aires són pacífics, l'astre de la llum encara no ha variat en el seu curs, la terra ofereix des d'aquell mateix dia una superfície somrient i em sembla rejovenida. Per què, doncs, no em puc defensar d'un sentiment de tristesa i de terror? Oh vosaltres que el cel ha conduït a aquests llocs, digneu dir-me’n la causa? torneu-me la calma, o si no la puc esperar, no us he dissimulat res, feu parlar la veritat; no tinc por d'escoltar-la.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (46)

 

Adam i Eva en el Paradís terrenal (Wenzel Peter, 1745-1829) 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Sidèria, immòbil durant molt de temps, només surt del seu astorament per buscar el seu pare; li agradaria besar-lo, interrogar-lo, parlar de les recances i del dolor d'haver-lo perdut. Espera que no rebutjarà pas aquesta gràcia lleugera a la seva filla a qui adorava. El crida, però sigui que els morts obeeixen lleis rigoroses, sigui temen satisfer els curiosos desitjos dels vivents, els seus vots no es van complir. No dubtant més que havia desaparegut per sempre, va plorar-lo com si acabés d'expirar entre els seus braços: aleshores, encuriosida per veure els quadres dels quals esperava un èxit que afalagués els seus desitjos, va córrer cap al temple del palau. A la vista d'aquestes pintures, la seva sorpresa és extrema; creu que l'art les acaba de realitzar, de tan enlluernadors com en són els colors. El primer d'aquests quadres representa Eva i el seu marit sota la glorieta  nupcial: hom hi veu el pudor i el silenci que guarden l'entrada d'aquest asil. Un raig de llum que s'escapa entre les roses hi emet un dia suau i misteriós. Enmig d'aquesta glorieta, s'aixeca un llit format per flocs de verdor i de flors esfullades; Adam abraça la seva dona tan bella com devia d’ésser la filla primogènita de la terra: la condueix cap al llit nupcial; hom llegeix a la cara de la mare dels homes la dolça vergonya, el torbament del pudor i el plaer de cedir als esforços del seu marit.

El segon quadre representa el primogènit dels fills dels homes sobre els genolls de la seva mare, un tema senzill, on s'escampen mil encants. Eva, com la natura, només hi té una primavera. Als trets formats, afegeix la primera frescor de la infantesa, un contrast picant que hom no veu mai sobre el front de la bellesa que el Temps colpeja amb la seva ala lleugera, mentre que ella aconsegueix els seus tres lustres. Potser cap pintura no inspira un interès tan tendre: hom no hi pot veure, sense emoció, una esposa tan jove lliurada a la cura maternal. Contempla amb voluptuositat el seu fill que prem amb els seus llavis rosats un pit més blanc que els lliris del camp. No hi ha res més dolç que el seu somriure, més acariciador que els seus ulls, i el seu amor de mare es representa fins i tot en els moviments afectuosos dels seus braços.

Tot just Omegar havia acabat la descripció d'aquestes pintures, que Adam, tot emocionat, el va interrompre i li va dir:

—Omegar, oh fill meu, permet aquest nom que et dona la meva tendresa, atura't un moment i deixa'm descansar! Acabes d'obrir en el meu cor la font del sentiment que hi creia assecada. Ah! si em coneixies, tenia, com Adam, fills, una dona; vaig creure que els tornaria a veure, escoltar-los i a gaudir amb ells de tots els plaers d’un pare i d’un marit.

Amb aquestes paraules, calla, es recull, s'esforça per allargar les emocions que el seu cor experimenta; però, fugaces com el llampec que sorprèn l'ull i s'esvaeix, ja no hi són.

—Ah! —diu— que els plaers de l'home són de curta durada, ni tan sols pot fixar-los amb els seus records. Reprèn, fill meu, la continuació de la teva història! Ara estic tranquil, i et puc escoltar.

Aquest va ésser el segon quadre que va preferir Sidèria. L'encant del sentiment que expressava l’hi retenia lligada, i va fer sorgir en el seu cor el desig d’ésser mare, de viure i d’estimar-se en un altre ella mateixa.

—Què! —es va dir a si mateixa—, un fill rebrà de mi el nodriment i la vida! en els seus trets sempre tindré present la imatge del seu pare! Oh dia tan feliç, afanya't a néixer!

Digué, i lliurant-se sense reserves al plaer de plaure’m, es vesteix amb els mateixos adreços i els vestits que portava el dia del nostre himeneu. Embelleix la seva habitació amb diversos ornaments; hi crema perfums exquisits, i s'asseu en un divan entre les dues pintures que han d'explicar els seus desitjos; però sempre fidel al sentit del pudor, cobreix amb un vel el quadre del llit nupcial.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (45)

 

Amb una façana renaixentista del segle XVI i una pallissa construïda, en part, sobre les restes d’una torre rectangular que formava l’angle SW del traçat de la muralla, Can Planiol, Foixà, ofereix un bon exemple de quan saber llegir no era una capacitat gaire estesa ni necessària

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

No em va frenar ni la foscor de la nit, que començava a cobrir la terra, ni l'horror d'abandonar Sidèria; creia deixar-la per ella mateixa. Així és com excusava el meu crim: ximple com jo era, l'havia lliurada a la desesperació sola en aquest palau. Sense saber per on fer els seus passos, i sense poder romandre quieta, les imatges més fosques arriben al seu torn a espantar-la; finalment, creient-me devorat per les bèsties ferotges, impacient, desitja el retorn de la llum per buscar el meu cos sagnant i abandonar-se a la seva ràbia. Oh! que culpable vaig ésser! però jo havia perdut el seny. Tanmateix, aquest deliri dels meus sentits va començar a dissipar-se; retorno a mi mateix, com un home que es desperta tot commogut d'un somni terrible durant el qual s’ha cregut submergit a l'infern. S'examina, s'interroga; encara no sap si habita el sojorn dels vius o les morades fosques dels morts. Així que em va costar reconèixer-me: sorprès de trobar-me sol, de nit enmig del camp, pensava que un somni enganyava els meus sentits adormits. Quins maldecaps vaig tenir, quan vaig reconèixer la veritat!

—Oh cel! —em cridava—, en quines alarmes cruels s'ha d'enfonsar Sidèria!

Torno volant cap a ella; temo d’arribar massa tard per a salvar-la, s'estava morint. No li vaig amagar res; ella coneixia les meves fúries, els meus entusiasmes, els meus plans bàrbars. En lloc d'esclatar en retrets, s'apiadà de la meva feblesa, i amb tendresa va estrènyer les meves mans en les seves:

—Oh amic meu —em va dir—, si vols que visqui, no posis més el meu coratge a tan terribles proves! no les suportaria una segona vegada. Vas veure el greu que em sabia; va ésser amb dolor que em vas tornar a la vida. Que aquesta escena romangui per sempre present en el teu esperit; i si algun dia dissenyes plans semblants, deixa’t frenar per la imatge de la teva dona moribunda. Per què no està en el meu poder respondre als teus desitjos? he vessat moltes llàgrimes que t’he amagat; i si no les puc retenir en aquest moment, són els teus dolors els que m'afligeixen. Ploro, estimat Omegar, per oposar-te constantment cruels rebuigs. Esperem, t’ho suplico, que el cel s'expliqui. Creus que, si condemnés la meva reserva, permetrà morir en nosaltres l’esperança del gènere humà!

Sidèria va acabar amb prou feines aquestes últimes paraules; la seva veu expirava als seus llavis, estava tremolosa, angoixada. Vaig veure que el més terrible dels combats estava esquinçant-li l'ànima. Cansada de resistir-me, sucumbint sota tants esforços heroics, va fer, per llançar-se als meus braços, un moviment que va reprimir de cop, i pel qual es va voler castigar. Va agafar el punyal amagat sota el seu vestit: amb prou feines vaig tenir temps d'aturar el ferro que ja li tocava el cor. L'exemple d'un coratge tan gran, la por al perill que ella havia corregut, van tornar la calma als meus sentits. Em vaig avergonyir de la meva feblesa, i jo no vaig ésser pas indigne d'aquesta esposa virtuosa.

Vaig passar els dies següents en un descans tan perfecte, que em vaig creure per sempre a l’abric de noves tempestes; que podia pensar en Sidèria, i veure-la sense sentir ni entusiasmes ni combats; els meus desitjos estaven domesticats. Hauria previst mai que m'acostava a aquest moment que no gosava desitjar, i que havia de coronar la meva felicitat!

Un matí que jo estava absent, Sidèria va creure sentir uns sospirs que semblaven sortir de les voltes del palau, i que reviscolaven de moment en moment. Lluny d'espantar-se’n, va sentir aquella dolça pietat de la qual l'ànima no pot defensar-se davant la desgràcia; volia veure l’ésser desgraciat que pronunciava tons tan dolorosos. En el mateix moment la terra tremola, un espectre n’emergeix embolicat amb el sudari amb el qual hom embolcalla els morts a la tomba: descobreix el seu rostre. Sidèria, consternada, reconeix el seu pare.

—Sí, filla meva —li va dir—, soc Forestan, a qui deus el dia, i que no ha pogut sobreviure als teus comiats; vaig baixar a l'estatge de les ombres; aguanta les teves llàgrimes. Per desgraciada que siguis, no et toca pas a tu plorar pels morts. Torno a veure la llum per ordre del cel, escolta la seva suprema voluntat. Reprova el jurament que et vaig exigir: el meu respecte per a la persona d'Ormuz m'havia enganyat; però si la meva interdicció era criminal, ha fet esclatar la teva virtut. Retorno al teu marit els drets que tenia sobre tu; sigues feliç. Omegar ha de tornar abans que l’astre del dia hagi completat la meitat del seu recorregut. Si el teu pudor no s'atreveix a repetir-li les meves ordres, ves al temple d'aquest palau; trobaràs dues pintures sota l'altar que mira a llevant: exposa'ls a la seva mirada. En aquesta visió, sentirà que els seus desitjos es revifen, i coneixerà els teus. Amb aquestes paraules, l'ombra de Forestan es precipita al cor de la terra, i desapareix.