Clau, de Joan Brossa
A la nit, sols i solitaris, es refregaven les nafres i es recosien les pelleringues. Per poca estona, però. Era durant la foscor que havien d’esmolar l’enginy per a l’endemà. I en treien profit: espais i temps, llocs i moments, complicitats i activitats... tot era inventariat apressadament, per passar tot seguit a reblir-los, com una mena d’assaig, de belles paraules i de mirades generoses, que sabien que havien d’abreujar o escurçar en atenció a les sorpreses que els oferiria l’escenari de l’endemà, sempre allunyat i diferent d’aquell paisatge primer que havien compartit per uns breus moments amb una parella de merles.
En efecte, sense adonar-se’n, i també sols i solitaris, es trobaren ben aviat abocats a considerar com a normals aquells nous dies en què eren corrents els trets dels fusells i els xiulets de les bales. I així tots els dies, que es limitaven a esdevenir en un camp de batalla petit i clos, i on tots dos semblaven, sols i solitaris, els soldats únics d’una guerra de trinxeres o de posicions que cap no desitjava ni volia, perquè sabien que això els immobilitzava i els impossibilitava d’acostar-se durant llargues setmanes.
De res valgué la sobreactuació ni el despropòsit dels comandaments: la duresa del camp de batalla no els ajudà gens a retenir que allò que intuïen en contra no era pas un mer atzar. Conscients del desastre que temien però, en minoraren inconscientment la gravetat a través d’una claudicació pròpia que hom justificava en una suposada claudicació de l’altre.
Poc importaven les circumstàncies concretes de cada cas: les paraules que estraferen o apagaren els trets i els xiulets sucumbiren a la paraula de qui esgrimia l’espasa. Debades oposaren llur pit a l’embat furient de les ones, debades es dreçaren davant el tramuntanal desordenat i fort.
Només el temps mostraria que aquella espasa havia estat una espasa de cartó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada