dissabte, 20 de desembre del 2014

Contra les anfractuositats d'un riu, res no poden ni llevantades ni ponentades


L'Escola d'Atenes (1509-1512), fresc de Rafael a la Stanza della Segnatura, al Palau Apostòlic del Vaticà: mapa interactiu


“Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses.” (Epicur, Carta a Meneceu) 

Tot i que Sòcrates no era ateu, sí que és cert que l’avenç del pensament racionalista en detriment dels mites i l’època de crisis en què visqué, el portaren a intentar la fonamentació de la moral social en la virtut personal més que no pas en els déus col·lectius. D’aquesta manera, en front d’una concepció tradicional que fonamentava l’ordre i la moral socials en el respecte als déus comuns, creadors del món i origen dels llinatges terraqüis, Sòcrates postulà una cohesió social basada en el conreu dels valors i de la virtut personals, que ell feia sota el guiatge d’un esperit personal o daimon

Això li valgué l’acusació d’impietat, és a dir, de manca de respecte als déus comunitaris en ells mateixos i a la ciutat per tal com n’eren els protectors i fonamentadors, així com de les autoritats col·lectives i dels rituals cohesionadors, un delicte que hom castigava amb el desterrament: com fou el cas d’Anaxàgores, Protàgores o de Diògenes, o amb la mort, i de corrompre la joventut en ensenyar als joves la manca de respecte als déus. I és que, tal com pensava Aristòfanes, a pesar de les exageracions ridícules pròpies de la seves comèdies, Sòcrates s’erigia en portaveu d’una nova moral excessivament individualitzadora i personalista, i per tant amb molta més dificultat de control i regulació socials.

En qualsevol cas, uns vint any després, el 399 aC, la democràcia atenesa aprofitava aquells arguments d’Aristòfanes per acusar Sòcrates de la següent manera: "S'acusa Sòcrates de no honorar els déus que la ciutat honora i d'introduir déus estranys; i també de corrompre la joventut. Pena de mort", i per provar d’escarmentar el seu conservadorisme aristocràtic. En allò que no comptava, però, la democràcia, és que Sòcrates s’estimés abans l’acceptació de la mort que una condemna inferior que li hagués permès de sobreviure, però que no li hagués donat, en qualsevol cas, la innocència imprescindible per viure.

Avui, quasi dos mil·lennis i mig després, els sacerdots d'altres déus laics com poden ser l'estat uninacional espanyol, amb la seva constitució i la seva pàtria guerrera, pretenen posar els catalans en la tessitura de bescanviar llur pretesa culpabilitat amb l'acceptació unívoca dels seus déus estantissos i establerts, oblidant que el Sòcrates d'avui no està sol, que ja no hi ha contradicció entre innocència i renúncia als déus i que els catalans no pretenem, en cap cas, el descrèdit de déus aliens per entronitzar-ne d'altres que els substitueixin en el qüestionament de la innocència o de les llibertats. Per això el riu, amb aigua diferent a cada recolzada, baixa sempre prou ple perquè hom el consideri riu encara.