dilluns, 15 d’agost del 2011

"T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria" (Carles Riba)




Si a Atenes, a més de l'art clàssic i de les platges, impressiona el respecte i la cura que la ciutat i els ciutadans tenen pels més de cinc mil gossos de carrer que conviuen, desparasitats, tractats sanitàriament i ben alimentats, entre semàfors i clàxons, a cap Súnion, a més d’un magnífic paisatge i del majestuós temple de Posidó evocats per Carles Riba, hom pot gaudir d'uns altres animalons que ens recorden que el pis és casa seva, "si és que hi ha cases d'algú": les perdius de roca. Aquestes cinc hi han estat fotografiades el dia 13 d’aquest mes d'agost.


Elegia II de les Elegies de Bierville de Carles Riba

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

dissabte, 6 d’agost del 2011

"i et deixo coronada de tamarius i roses" (Carles Fages de Climent)


EL POETA, ABANS D’UN COMIAT PER SET DIES,
ENCOMANA MARIA CLARA A LES FADES AMIGUES
I LA DEIXA CORONADA DE TAMARIUS
Carles Fages de Climent

Cal ara, per set dies, que et deixi encomanada
a Griselda i Mireia, i a les facecioses
bruixes de Llers, amigues, i Blanca Neu, la fada.
Si has plorat, d’arribada m’ho diran les mimoses.

Si has somniat desperta, m’ho digui l’estelada;
si has rigut, m’ho revelin les perles glorioses.
M’enduc la melangia de la teva mirada
i et deixo coronada de tamarius i roses.

Jo seré lluny, no gaire: en cada llibre obert
et restaré a la vora, perquè hi campegi el verd
poma del teu esguard. Generós com un vi,

l’esperit dels meus versos t’embriagui de mi
lentament… Vindrà l’hora: seràs joia i estoig
ensems del meu delit de viure i el meu goig.

Doncs sí, no marxo, no, però canvio d'ubicació uns set dies, fins en terres dels grecs, dels grecs d'abans que amb el dubte agullonaren la raó i dels grecs d'avui que amb la raó mostren la seva indignació. Fins a la tornada!

dijous, 4 d’agost del 2011

"i entre dos llustres / un déu em somrigué" (Joan Vinyoli)


Varen compartir, solitaris i recòndits, un piló de moments inoblidables de conseqüències funestes, per oblidar. Només una embosta de moments inoblidables, per no oblidar, que compartiren, plegats i recòndits, havien de fer el contrapès.
Embardissats, doncs, els camins que portaven a la serra o al torrent, un lleuger xiuxiueig a la cuina o una piuladissa temorenca en un terrat hagueren de sucumbir enclaustrats, i fins que l’aigua deixés bona saó!

SÓC UN HUMIL CONREU
Joan Vinyoli

Sóc un humil conreu ple de saó,
per fer-s'hi petits arbres.
És bo, potser, car l'ombra de les serres
bressola com la mare el cor cansat.
Però, i el foc, allò més íntim
de l'esperit del foc que m'inflamava?
Un altar hi vaig alçar i entre dos llustres
un déu em somrigué.