dissabte, 20 de desembre del 2014

Contra les anfractuositats d'un riu, res no poden ni llevantades ni ponentades


L'Escola d'Atenes (1509-1512), fresc de Rafael a la Stanza della Segnatura, al Palau Apostòlic del Vaticà: mapa interactiu


“Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses.” (Epicur, Carta a Meneceu) 

Tot i que Sòcrates no era ateu, sí que és cert que l’avenç del pensament racionalista en detriment dels mites i l’època de crisis en què visqué, el portaren a intentar la fonamentació de la moral social en la virtut personal més que no pas en els déus col·lectius. D’aquesta manera, en front d’una concepció tradicional que fonamentava l’ordre i la moral socials en el respecte als déus comuns, creadors del món i origen dels llinatges terraqüis, Sòcrates postulà una cohesió social basada en el conreu dels valors i de la virtut personals, que ell feia sota el guiatge d’un esperit personal o daimon

Això li valgué l’acusació d’impietat, és a dir, de manca de respecte als déus comunitaris en ells mateixos i a la ciutat per tal com n’eren els protectors i fonamentadors, així com de les autoritats col·lectives i dels rituals cohesionadors, un delicte que hom castigava amb el desterrament: com fou el cas d’Anaxàgores, Protàgores o de Diògenes, o amb la mort, i de corrompre la joventut en ensenyar als joves la manca de respecte als déus. I és que, tal com pensava Aristòfanes, a pesar de les exageracions ridícules pròpies de la seves comèdies, Sòcrates s’erigia en portaveu d’una nova moral excessivament individualitzadora i personalista, i per tant amb molta més dificultat de control i regulació socials.

En qualsevol cas, uns vint any després, el 399 aC, la democràcia atenesa aprofitava aquells arguments d’Aristòfanes per acusar Sòcrates de la següent manera: "S'acusa Sòcrates de no honorar els déus que la ciutat honora i d'introduir déus estranys; i també de corrompre la joventut. Pena de mort", i per provar d’escarmentar el seu conservadorisme aristocràtic. En allò que no comptava, però, la democràcia, és que Sòcrates s’estimés abans l’acceptació de la mort que una condemna inferior que li hagués permès de sobreviure, però que no li hagués donat, en qualsevol cas, la innocència imprescindible per viure.

Avui, quasi dos mil·lennis i mig després, els sacerdots d'altres déus laics com poden ser l'estat uninacional espanyol, amb la seva constitució i la seva pàtria guerrera, pretenen posar els catalans en la tessitura de bescanviar llur pretesa culpabilitat amb l'acceptació unívoca dels seus déus estantissos i establerts, oblidant que el Sòcrates d'avui no està sol, que ja no hi ha contradicció entre innocència i renúncia als déus i que els catalans no pretenem, en cap cas, el descrèdit de déus aliens per entronitzar-ne d'altres que els substitueixin en el qüestionament de la innocència o de les llibertats. Per això el riu, amb aigua diferent a cada recolzada, baixa sempre prou ple perquè hom el consideri riu encara.

dimarts, 18 de novembre del 2014

Mas i Fernàndez: una abraçada amb cua


“Quan el dit assenyala la lluna, l'idiota només veu el dit, i no la lluna”, fa un proverbi oriental que pretén de recordar-nos com els humans acostumem a perdre'ns en el món subtil dels instruments, els senyals i dels mitjans a l'hora de percaçar o de fer veure que percacem determinats camins, o unes finalitats concretes. La dita és ben apropiada arran dels comentaris que ha provocat l'abraçada de Mas i Fernàndez, sorprenentment sorgits en àmbits i ambients d'una pretesa esquerra que, a priori, hauria d'anar força més per feina que una dreta que no ha dedicat ni cinc segons a un gest merament humà i escassament polític com és una abraçada entre dos adversaris polítics, i encara només al caliu de l'èxit de participació i mobilització populars del 9N, un objectiu, d'altra banda, plenament compartit per ambdós líders de manera pública i notòria des de força temps abans de l'emotiva abraçada.
En determinats sectors de l'esquerra, però, hi ha, paradoxalment, escassa autoestima i molta inseguretat, fins al punt que hom cau, dia sí i dia també, a estar més atents als aspectes formals, visualment formals, de la política, que a allò que dóna coherència a una política, o a una vida, i que fa diferents les polítiques, o les vides. I la diferència clàssica entre esquerres i dretes passa força menys pels gestos de coincidència o no amb la dreta, que el que algunes esquerres nostrades voldrien fer-nos creure.
No conec personalment David, ni el seu tarannà personal, però sí que fa dies que conec l'esquerra que vol representar, una esquerra amb iniciativa pròpia en tots els sentits i amb autonomia política i propositiva respecte de la dreta, la qual cosa els permet d’anar per feina, amb una credibilitat que és independent dels gestos i que és tan extraordinària que fins i tot poden prescindir plenament de la determinació, positiva o negativa, de les fotografies o les gestualitats coincidents amb la dreta i els seus líders amb què es troben en el camí de la feina política quotidiana, sobretot en l’eix nacional.
Jutjar un gest humà a partir de la lluita de classes o de la lluita política em sembla un gosadia, però una gosadia escassament política; al contrari, els comentaris sobre l'abraçada provinents d'aquella esquerra que, evitant o no totes les fotos que han calgut, ha pactat polítiques concretes amb CiU i Pujol en més d'una ocasió o d'aquella altra esquerra que, evitant la majoria de fotos, ha convertit la política en una mera politiqueria sempre reactiva i, doncs, heterònoma -amb autonomia aparent i condicionada- de la dreta amb la qual no es vol fotografiar, palesen l'escassa consideració que atorguen tant a llurs propostes polítiques específiques i diferencials com a llurs votants mateixos. En un cas, perquè encimbellant el gest i el contragest, hom atorga escassa operativitat a les propostes reals pròpies en la distinció amb l'adversari; en l'altre, perquè hom mostra ben escassa confiança en uns votants que, orfes de gestos i contragestos aparentment significatius, podrien confondre els seus polítics amb la mateixa dreta. Llamp me mau!
No penso pas que aquests polítics pretenguin que historiadors, politòlegs, analistes i periodistes parin més esment als seus gestos i contragestos que als seus pensaments, més aviat al contrari. Però mentre l’esquerra postclàssica pateixi aquest complex, serà una esquerra autoderrotada de sortida, perquè ja surt posicionada, per raons de la missa interna, al marge de qualsevol estela i iniciativa populars en les quals pugui també coincidir, per raons reals o espúries, la dreta o els seus líders.
Hi ha moltes raons que expliquen tants anys de governs conservadors a Catalunya, però l’heteronomia del pensament de gran part de l’esquerra catalana respecte de la seva dreta no és un motiu gens balder, oi més, quan la qüestió nacional és un eix central de la política catalana. I com que ho continuarà essent mentre aquest país no tingui un estat que vulgui exercir d’estat català, em temo que polititzar una abraçada, com s’han polititzat d’altres gestos, només demostra la inutilitat d’una esquerra que sembla més centrada a fer gestos litúrgics destinats al manteniment i la conservació de la pròpia oficina que no pas política desacomplexada i independent de la dreta, encara que s’hi coincideixi i s’hi hagi de coincidir en determinat àmbits, sobretot en aquells que formen part d’allò que anomenem eix nacional.
Perquè la història, o la lluita de classes, tenen el seu propi descabdellament, al marge dels petons i les abraçades de líders políticament irreconciliables. I si no, recordem l’esperançadora encaixada de mans entre Iàssir Arafat i Yitzak Rabin de l’any 1993, i les vicissituds que sofriren, de llavors ençà, per part de l’estat d’Israel, el poble palestí i Arafat mateix, fins al seu emmetzinament just ara fa deu anys. En resum, si alguna cosa sobra en la política, són les collonades, i no pas les abraçades!


dimecres, 29 d’octubre del 2014

Prometeu, com a primer desobedient necessari

 
Prometeu portant el foc a la humanitat, de Heinrich Friedrich Füger (1817)
 
Hom coneix sobretot tres versions gregues del mite de Prometeu (en grec, “el que pensa per avançat”), divinitat de la mitologia grega relacionada amb tres grans esdeveniments mítics: l’aparició dels sacrificis rituals als déus, la domesticació humana del foc i la justificació del patriarcat i de la subsidiarietat de la dona.
 
Hesíode tracta el mite en les seves dues obres més conegudes: Teogonia i Treballs i dies, encara que sigui amb lleus diferències entre l’una i l’altra. Mentre la Teogonia se centra en els enganys de Prometeu a Zeus, els Treballs i dies ressalten la relació entre el mite de Prometeu i el mite de Pandora.
 
D’acord a la Teogonia, Prometeu, fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímenes, i germà d’Atlas, Epimeteu i Meneci, es rebel·la contra el poder legítim, ordenador i just de Zeus, amb dos enganys.
 
Pel primer, Prometeu, després de sacrificar un bou a Mekone, a l’Argos, i esquarterar-lo, i fer-ne dos pilons, un per oferir als déus i un altre per oferir als homes, aconsegueix d’afavorir els homes ensarronant Zeus. Efectivament, Prometeu féu un piló petit i més aviat fastigós de carn i freixura coberta de pell i budells i un altre de més gran i atractiu d’ossos coberts de greix. Davant l’objecció de Zeus a la diferent grandària dels dos pilons, Prometeu va fer triar al déu, el qual, enganyat per l’aparença externa, es quedà amb el piló d’ossos i greix. Així s’explica l’origen del sacrifici d’un animal als déus i el seu ritual de la crema d’ossos i greix fins que el fum els arribi, mentre els homes en consumeixen la part més saborosa. Enfurismat amb Prometeu, Zeus va castigar els humans privant-los del foc i, per tant, de l’escalfor i de la cuina necessàries per al seu desenvolupament.
 
Prometeu, amb la intenció d’ajudar-los de nou, va robar el foc als déus i el portà als humans amagat dins una canoca de fonoll. La nova còlera de Zeus va traduir-se en nous càstigs. Contra Prometeu, a qui va fer lligar a una columna amb cadenes alhora que li enviava una àguila que li menjava, de dia, bequejant, el fetge que li creixia, de nit, en la mateixa quantitat, fins que Hèracles el va alliberar. I contra els homes, amb la creació de la dona, tema que es reprèn amb més detalls en l’altra obra, i de la irreflexió i la ineptitud humanes, representades pel seu germà Epimeteu (en grec, “el que pensa després”). Efectivament, Zeus ordena a Hefest, el déu ferrer, el modelatge de la figura femenina, que, vestida per Atena i ornada amb una diadema per Hefest mateix, és oferta a Epimeteu, que, ingenu, l’accepta de grat.
 
Seguint els Treballs i dies, ens trobem amb una creació de la dona força més desenvolupada. La figura femenina té un nom, Pandora, i hom coneix la col·laboració diversa de les diferents divinitats: Hefest la fa amb terra i aigua, i li dona veu i força humana, i li fa un rostre de deessa; Atena l’ensenya a teixir; Afrodita la dota d’atractiu sexual; Hermes li proporciona intel·ligència cínica, caràcter voluble i sinceritat plena de mentides; les Gràcies i la Persuasió l’embelleixen amb collars, i les Hores, amb flors.
 
En aquest versió, Epimeteu accepta el regal desatenent l’advertiment de Prometeu de no acceptar cap present provinent de Zeus, i Pandora, encuriosida, destapa una gerra o una capsa que Zeus li havia donat i que contenia els mals i les preocupacions de l’absència dels quals havien gaudit els humans fins llavors. I per postres, només l’esperança va quedar travada dins la gerra quan Pandora va tapar-la de nou.
 
Èsquil, a Prometeu encadenat, fa de Prometeu un tità fill d’Urà i Gea, és a dir, una divinitat de generació anterior a Zeus. I el caracteritza com un benfactor de la humanitat que s’oposa a la tirania, la injustícia i a la violència de Zeus. D’aquesta manera, i d’acord a les festes en honor a Prometeu d’Atenes, en què era venerat com a patró de la industria, la ceràmica i l’artesania, Prometeu representa l’esperit d’iniciativa en favor dels humans i de desconfiança respecte dels déus, és a dir, símbol de cultura i de civilització. En aquest sentit, podem interpretar el foc com a símbol de la raó i la llum, de la saviesa, de l’evolució tècnica i de la capacitat de transformació de la natura, i la desobediència als déus, al seu torn, com a símbol de la desmesura i la imprudència que poden afectar negativament el mateix progrés en forma de guerres, desavinences, enveges i divisió social.

Èsquil utilitza un lloc desert en els confins del món al Caucas com a escenari de l’obra protagonitzada per un heroi cultural considerat un déu pels grecs. El mateix Prometeu, en els versos 115-122, ens resumeix l’origen de la tragèdia: Prometeu ha estat encadenat i sotmès al bequeig diürn del seu fetge per una àguila (versos 1177-1183) com a càstig per haver robat el foc olímpic i lliurar-lo als humans per afavorir el seu desenvolupament. Tanmateix, Prometeu sap, en secret, qui l’ha d’alliberar i ha de posar en perill el poder de Zeus (864-882), raó per la qual el déu, davant del fracàs d’Hermes per a obtenir la revelació del secret (1092-1095 i 1184-1188), descarrega una tempesta de llamps i trons damunt Prometeu (1169-1176, 1206-1217 i 1243-1254).

En Plató, el mite apareix en boca del filòsof presocràtic Protàgores d’Abdera al diàleg Protàgores, en el qual Prometeu esdevé símbol de la indústria i la tècnica humanes que afavoreixen el progrés al marge i amb independència dels déus.
 
Comsevulla, més enllà del seu destí tràgic i cíclic, Prometeu ens recorda que l’avenç i el progrés es deuen tant a raons objectives basades en el desenvolupament material de la tècnica i de la producció com a l’autonomia efectiva –és a dir, capaç de produir efectes, generals i en l’estructura mateixa- dels elements superestructurals, els quals inclouen, és clar, la política com a aplec col·lectiu de voluntats subjectives per a la construcció de noves obediències i de noves legalitats. Per això sabem, els qui pensem amb antelació com Prometeu, en lloc de pensar amb retard com Epimeteu, que no ha acabat res encara, ni tampoc el 9N no acabarà res, al contrari: “Quan creus que ja s'acaba, / torna a començar, / i torna el temps dels monstres / que no són morts” (Raimon).

 

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Pensar o creure, en la política



http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/10/05/pensar-creure-sobirania/690742.html?utm_source=rss

Tot i que el pensament mitològic i el pensament racional pretenen de respondre als mateixos interrogants sobre la realitat del món i la vida humana, difereixen en múltiples aspectes: en el caràcter de les respostes mateixes, en les actituds o modes de comprensió de la realitat mateixa i en l’objectiu o finalitat d’aquesta mateixa comprensió.

A grans trets, el pensament màgico-religiós hi respon amb relats fabulosos i fantàstics, fonamentats en una autoritat divina o tradicional, adreçats a l’emotivitat de la gent, que tenen alhora una voluntat explicativa, sense cap justificació, d’un món caòtic sotmès a l’arbitrarietat i voluntat exemplificadora o modeladora del comportament humà.

El pensament filosòfic, de la seva banda, es caracteritza per la curiositat i la desconfiança, necessàries i imprescindibles per a la crítica de les interpretacions sense fonamentació ni justificació i el descobriment de les explicacions raonades i raonables d’un món on impera l’ordre i la regularitat d’acord a unes lleis estables.

Mentre el pensament mític i religiós es basa en la faula, la superstició, la creença o el dogma, el pensament racional es fonamenta en la teoria, l’argumentació, la raó o la prova. En el primer predomina l’autoritat d’una tradició, l’emoció que crea en els individus, la moral de conducta que imposa als subjectes: interpretació i exemplificació acostumen a anar lligats a un pensament basat sempre en els mateixos déus. En el segon predomina la lliure descoberta, la sorpresa de l’observació, el dubte i la interrogació, que han de portar a la hipòtesi i l’explicació justificada d’un pensament basat en conceptes que es renoven constantment, tant de significants com de significats.

La religió, amb molts déus quasi humans, divinitats menors, misteris i herois, imposa el fat o la fatalitat del destí en les actuacions humanes: els principis mítics, el poder personal dels déus, un poder extern concret, etc, són a la base d’un món conegut que és interpretat des de fora. Des del mite, la cosmogonia que interpreta el món és filla d’una teogonia, de l’arbitrarietat d’una tradició.

El pensament racional, en canvi, es basa en la sorpresa, l’anàlisi i la crítica: els principis físics o naturals, els principis comuns a les coses, les lleis internes de caràcter universal, etc, són a la base dels fenòmens d’un món conegut que és explicat des de dins. Des de la filosofia, la cosmogonia que explica el món és filla d’una física sobre el món, de la lògica de la raó.

Amb Homer (Ilíada i Odissea), coneixem com els déus formaven una societat divina a imatge de la humana. Amb Hesíode (Teogonia i Treballs i dies), descobrim les forces misterioses que hi ha darrera del destí humà. La religió popular ens il·lustra sobre les forces naturals antropomorfitzades que l’home ha de respectar. En els himnes religiosos, els poemes homèrics, les cosmogonies, les teogonies, en la tradició definitivament establerta, podem entreveure, més enllà de la interpretació ingènua del món i dels seus orígens, el paper de cohesió social, de justificació política, d’explicació necessària i imprescindible del desconegut, d’alliberament de responsabilitats o culpes, etc.

Hom diria que la filosofia pretén superar ambdues coses: el caràcter ingenu i infantívol de les raons del món i el caràcter ideològic i falsejador de la realitat. També per això són explicables, potser, els seus inicis gairebé exclusivament físics: la natura física pot ser tant allunyada dels déus com de la moral, si se la aprehèn des d’ella mateixa, sense déus externs intervencionistes i sense subjectes amb la vida reglamentada.

I per acabar, no ens penséssim que ambdós tipus de pensament estan absents en la política, o que serveixen per distingir, en el debat polític, dretes i esquerres, com palesen aquestes frases recents: "No és només un problema d'intentar separar Catalunya de la resta d'Espanya sinó que estan fracturant la pròpia societat a Catalunya" o  "És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos" o “Mas ens imposa unes preguntes en el seu particular referèndum en nom de la seva suposada democràcia” i “No, l’escola ha fet catalans i jo m’atreviria a dir que l’Estat s’ha cuidat molt de fer independentistes”. Les tres primeres, d’un caire infantil falsejador i manipulador –i penso que gens ingenu- han sorgit de la boca d’una “socialista”, Carme Chacón. La segona, d’una racionalitat esclaridora –fins i tot amb un dubte en condicional-, ha sorgit de la boca d’una “liberal”, Irene Rigau. Comsevulla, ens convé d’evitar, i més en aquests moments de desconnexió amb l’estat uninacional espanyol, la temptació de pensar el pensament dels altres, perquè no l’heurem mai, i si l’heurem, tampoc no ho sabrem mai. Sapere aude! (Horaci, Kant), “Atreveix-te a pensar!”, sobiranament la sobirania, enlloc de viure religiosament la dependència.

dissabte, 27 de setembre del 2014

Herois per viatjar a Itaca

Ulisses i les sirenes, mosaic romà



Tot i que la Ilíada i l’Odissea són poemes homèrics mitogràfics, amb herois com a protagonistes, hi ha força diferències entre la concepció dels herois en un cas i en l’altre.

Així, en la Ilíada, els herois, que són múltiples, lluiten per l’honor, el qual s’expressa amb la riquesa o la glòria que aconsegueixen en el camp de batalla, com és el cas d’Aquil·les, o amb el compromís i la solidaritat amb els altres durant el combat, com és el cas d’Hèctor. I aquesta lluita els emmena a una fidelitat vers ells mateixos que els fa monolítics i immutables al llarg de tot el poema, on sobresurt la seva força i la seva valentia com les grans i les úniques companyes dels seu destí tràgic. Aquil·les, per exemple, apareix com l’aqueu més valent, més ràpid i millor guerrer, gràcies al qual canvia significativament el curs de la batalla contra els troians.

A l’Odissea, en canvi, trobem un sol heroi, Ulisses, l’únic objectiu del qual és la supervivència i el retorn a la seva llar, per la qual cosa ens trobem davant d’un heroi polifacètic, de mil i una cares o veritats, sempre dependent de l’escena o de la interlocució del moment per tal de teixir ardits o mentides o enganys a través de la intel·ligència, l’enginy o l’astúcia, que l’han de rescatar dels entrebancs que el frenen durant el seu camí cap a Ítaca.

Així, el personatge que en la Ilíada va ser l’artífex de la victòria aquea amb la genialitat i l’astúcia del cavall de Troia, en l'Odissea sobresurt sortejant viatges i perills i aventures amb múltiples personalitats o màscares: els plors davant d’Alcínou (cant VIII), l’emborratxament de Polifem amb vi i la sortida de la cova del ciclop embolicats amb pell d’ovella (cant IX), entre molts d’altres exemples guiats més per la destresa que no pas per la força!

Aquil·les és l’heroi que Gregory Nagy (El millor dels aqueus: conceptes de l'heroi en la poesia grega arcaicaconsidera com el millor dels aqueusexpressió, d’altra banda, que apareix en diverses ocasions de la Ilíada per referir-se a aquest heroi grec, juntament amb d’altres epítets més o menys semblants: el més valent dels aqueus, el millor dels guerrers, el diví, el de peus àgils, el de peus lleugers, etc.

És, sens dubte, el protagonista de la Ilíada, poema que narra la seva intervenció en la guerra de Troia, a cavall de dues grans còleres: una primera que el porta a abandonar el combat perquè el cap grec Agamèmnon li ha pres la seva esclava Briseida i una altra segona que el fa retornar a la lluita contra els troians perquè el troià Hèctor ha mort el seu amic Pàtrocle.

El desenllaç final de la ira d’Aquil·les és d’una heroïcitat _dóna mort a Hèctor amb l’ajuda d’Atena_ i d’una sensibilitat _autoritza Príam, rei de Troia, a recollir el cos del seu fill Hèctor_ extraordinàries, sense parió en d’altres cabdills grecs o aqueus que intervenen en la batalla definitiva contra Troia.

Sens dubte, fou el millor dels aqueus, d’acord a la mentalitat grega del moment, per a la qual millor era sinònim de força, impetuositat i coratge! Ara, si bé és cert que la seva valentia capgirà el sentit d'una batalla que la seva absència convertia en perduda, la guerra només fou guanyada amb l'enginy d'un altre tipus d'heroi: l'Ulisses de les mil i una cares i el seu cavall de Troia. I és que més val enginy que força!

O, de camí cap al 9N, més val cautela que precipitació! Així evitarem de perdre'ns en conjectures, tant sobre respostes com sobre accions, perquè els Tercios de Flandes que van prohibir Victus a Utrecht ens canviaran, reiteradament, les condicions del moment, fins al punt que ens desbrossaran, barroerament, encara més el camí. "El destí s'obre les seves rutes" (Virgili, a l'Eneida).

divendres, 5 de setembre del 2014

I votarem!



Poble meu, no desaprofites / aquest moment pel qual has lluitat, / aquest moment pel qual has patit, / anys de tristesa i de vergonya, / de llarg afront i opressió. / Alça’t del llit o de la taula, / mira com passen pels carrers / dies de festa i d’esperança, / l’home amb la dona i amb els fills, / els promesos amb les promeses, / amb ulls i llavis lluminosos. / Baixa ràpidament l’escala / i participa en l’alegria / d’agafar el fruit que és ben teu / i menjar-te’l a mos rodó. (Vicent Andrés-Estellés, Un poble en marxa)

Es parla,  i a mesura que ens hi acostem, més, sobre la realització efectiva de la consulta. Podríem dir que al costat de les posicions fonamentals del referèndum pactat per les forces polítiques catalanes, aquell que, resumidament, es concreta en un Sí o un No a la independència del país, hi ha d’altres referèndums col·laterals o paral·lels: sobre si es podrà realitzar o no, sobre les condicions en què s’ha de realitzar, etc, que mantenen un caliu especial, i distractiu, respecte del primer. A dos mesos i escaig de la consulta prevista i pactada, hi ha organitzacions polítiques -capdavanteres en tantes i tantes coses- que encara no ens han il·lustrat sobre llurs posicions respectives!

Però és innegable que el primer, el de veritat, el que sorgeix de l’expressió i la força de la societat catalana, planteja una voluntat de canvi d’un statu quo concret i existent que, des del seu immobilisme, només pot abocar, a la curta o a la llarga, a la seva ruptura. Perquè, d’altra banda, no és possible el pacte, ni el foedus doncs, amb qui no vol pactar. I és lògic, també, que, a l’estela d’un moviment que avança contra una paret, hi hagi qui es pregunti què farem quan tinguem, just al davant, la paret, com si ara no fos present, alta i gruixuda, davant nostra.

En tots els moviments rupturistes acostuma a produir-se aquesta pusil·lanimitat o vacil·lació o dubte, sobretot entre aquells sectors que encara no han assumit que la història és, d’acord a Pierre Vilar, causa i, alhora, conseqüència, és a dir, efecte d’un munt de factors que interactuen entre ells i entre els quals no podem menystenir la voluntat de les persones. Cert que amb la voluntat no n’hi ha pas prou, però la història, com a signe ara, palesa que les voluntats es converteixen en força i capacitat només en el context de l’acció i de la lluita.

Ni l’esclavisme, ni el franquisme, ni el mur de Berlín... haurien caigut si les lluites haguessin estat sempre i només en les mans d’aquells que davant la paret contra la qual hom està lluitant haguessin entretingut i distret la gent sobre l’actitud a prendre el dia específic en què arribessin a tocar-la. Perquè hom sap, o hauria de saber, que la paret ja fa anys que existeix, que el xoc de trens tan bescantat no és pas d’ara, que la topada de legitimitats es produeix ja entre 2006-2010, i que l’esclavitud, la Dictadura de Franco i el teló d’acer no van caure sols, sinó que van ser derrotats amb la voluntat, convertida en capacitat a redós de la lluita, de milers i milers de persones determinades a donar un sentit específic a la història, com una sageta encarada a un vent concret i determinat de la rosa.

I és clar que ens movem en la incertesa, i com més lluny o allunyats de la contesa directa ens sentim o ens col·loquem, encara més, perquè hom aconsegueix descobrir el sentit i el protagonisme de la història només en la mesura amb què un s’hi sent proper i en forma part, només en la mesura amb què un tiba, amb molts d’altres, la corda de l’arc que apunta i llança la sageta al cel.

El repte que la societat catalana va plantejar, el 2010, als nostres polítics és enorme, per això hem conegut tantes sorpreses, també entre els nostres: la determinació amb què Mas -a priori merament autonomista- mostra com ha fet seu el procés; la determinació, paral·lela, amb què Duran mostra la seva opció terceraviïsta -confederal en el seu cas-; la desafecció catalanista del PSC reconegut pel PSOE; la indefinició i l’ambigüitat polítiques d’una ICV que havia fet dels compromisos concrets clars i transparents senyal d’identitat, etc. Aquest devessall de contextos inesperats, a cavall de la política institucional i organitzada d’una banda i de la política sorgida de la societat civil de l’altra, palesa, d’acord a Karl Marx, com preguntes i respostes, problemes i solucions, són els termes dialèctics que una mateixa realitat en moviment estireganya: “Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim, s’estan gestant les condicions materials de la seva realització.” O, d’acord a l’optimisme de la voluntat d’Antonio Gramsci: “la societat només es planteja els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions materials.”

Per tot plegat no podem ara, en l’època concreta que estem vivim, avançar resultats, si més no sense caure en l’anacronisme o la fossilització de pensar el futur, i el present, és a dir, l’avui mateix, amb el pensament d’abans d’ahir, del passat. En qualsevol cas, és Gramsci mateix qui ens recorda que, en realitat, només es pot preveure “científicament” la lluita, però no els moments concrets d’aquesta, que són forçosament el resultat de forces oposades en continu moviment, irreductibles a quantitats fixes, perquè en elles la quantitat es transforma contínuament en qualitat, perquè es “preveu” en la mesura en què s’actua, en què s’aplica un esforç voluntari i, per consegüent, en què es contribueix concretament a crear el resultat “previst”.

I en atenció que la previsibilitat dels fenòmens històrics necessita d’un mesurador tant fi, perquè preveure només és un acte pràctic, una sageta en l’espai-temps, no un acte de coneixement, acabo recordant que el poema de la capçalera es tanca així: “No et limites a contemplar / aquestes hores que ara vénen. / Baixa al carrer i participa. / Participa en el ball, la festa, / dóna les mans al teu germà. / No podran res davant d’un poble / unit, alegre i combatiu!” I votarem!





divendres, 22 d’agost del 2014

“De pas, al món, hi fem alguna cosa?”



Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d'accés al ple domini de la terra (Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple, fragment).

En la cartelleria de l’època de la Guerra civil espanyola, sobresurt un cartell amb un combatent republicà ferit que, amb un dit assenyalador i inequívocament pertorbador, fa, reclamant alguna cosa més que la complicitat passiva de l’observador: “I tu? Què has fet per la victòria?”

El títol de l’article d’avui, en canvi, no és una cita tan cèlebre com la d’aquella “Consigna nº 1” signada per UGT i un primerenc PSU l’any 1936, perquè l’autor al qual l’he manllevat, històric tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es feia tot sovint.

Segons Carles Fages de Climent (1902-1968) en la seva Balada del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i amb reiteració, Anton Esglésies, o Iglesias, sabater pegot d’Ordis, en la primera etapa de la seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"

Aquesta fou la gran pregunta que es formulà de manera persistent, any rere any, fins que conegué l’adversitat: escassetat de la feina, mort violenta i accidental del fill, abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies, ja se sap, no vénen mai soles, i abans -hom el dóna per mort l’any 1943- encara menys. En aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que havia portat i s’oblidà del passat i quedà sense records, regirà la seva vida com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble de tota la vida, i es convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu on el portaven els seus passos.

Malgrat els escarnis dels quals fou víctima, sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom, fou la seva gran resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre anteriorment. I davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, qui podria dubtar que aquell determini de voler portar la tramuntana a raons, i en benefici de la humanitat, amb una simple canya del Manol, no era una gesta prou lloable? Si més no, en aquell estadi de la seva personalitat, era ben bé a mida de la ment de qui l’executava.

Avui, en canvi, en què tantes dades -naturals, però de causa humana, i socials- semblen confirmar la fi del darrer estadi d’evolució de la humanitat de Lewis H. Morgan -salvatgisme, barbàrie, civilització-, i de manera ben diferent de com l’havíem pensat, és a dir, ben al contrari, doncs, d’una sageta que avança per superació i progrés cap a fites i estadis sempre humanament i humanísticament superiors als recents, la tramuntana, com qualsevol altre vent, ja no hauria de motivar ningú a agafar cap canya per menar-la i fer-la xiular ordenadament: són -i seran- tantes, i tant greus, les mancances que reclamaran solucions i respostes col·lectives, que hauríem de dubtar de la proliferació, en la política, de quixots individuals semblants a  l’ataconador empordanès.

Encara que pertanyi al regne de les ciències pouar, des de les realitats natural i social que hom analitza, tot de constatacions empíriques per avançar, és cert que les determinacions d’influir positivament i activament en aquestes realitats pertoquen força més a l’ètica i encara més a la política. Tanmateix, si des de la política hom cau en l’error de convertir els aclaparaments i les amargors que ens aporta l’ètica a partir de la interpretació d’aquelles evidències empíriques de les ciències, en axiomes apologètics (Max Horkheimer), ni que es tracti de principis estables i universals com el del pes dels interessos materials en el condicionament de les necessitats i, doncs, de la llibertat, o la influència de les idees de la classe dominant en les idees dominants d’una època o la importància de la lluita de classes com a motor de la història  -com si no hi hagués, respectivament, necessitats prou importants diferents a la fam, o pensament també autònom en les classes populars o lluites de grups nacionals-, ens trobarem amb una quixotada semblant a la del sabater amb la tramuntana, perquè l’absolutització dels principis acaba excloent sempre les persones i, doncs, la possibilitat de canvi i la història.

Ans al contrari, precisament perquè l’esperança ja fa temps que no passa per l’atreviment amb què hom la formula com un receptari clos ni per la insensatesa amb què hom la bescanta com un conte infantil, sinó per la fermesa amb què hom estintola els seus peus en la realitat, faríem bé de recordar que aquell sabater enfollit que s’acompanyava del pes mort d’una canya seca que mai serví per dirigir els vents, ens interrogava no tant per obtenir cap victòria real i tangible en una contesa concreta, sinó per mantenir viu el fons d’humanitat que ens singularitza d’entre totes les espècies vivents. I en aquests moments en què trontollen tant els fonaments de la justícia social com els de la llibertat col·lectiva i, àdhuc, els de la vida mateixa sobre el planeta, i en què els àmbits del compromís i de la lluita són tan diversos, s’escau, com mai: I jo, de pas, al món, hi faig alguna cosa?

dilluns, 4 d’agost del 2014

Sobre els perills de creure en “sants” nacionals

Porta dels Sants de la Catedral de Girona


“I aquí és on hem de parlar dels anomenats grans homes. El fet que sorgeixi un d'aquests, precisament aquest i en un moment i un país determinats, és, naturalment, una pura casualitat. Però si el suprimim, es plantejarà la necessitat de reemplaçar-lo, i apareixerà un substitut, més o menys bo, però a la llarga apareixerà. Que fos Napoleó, precisament aquest cors, el dictador militar que exigia la República Francesa, esgotada per la seva pròpia guerra, va ser una casualitat; però que si no hi hagués hagut un Napoleó hauria vingut un altre a ocupar el seu lloc, ho demostra el fet que sempre que ha calgut un home: Cèsar, August, Cromwell, etc, aquest home ha sorgit” (Carta de F. Engels a W. Borgius, de 25 de gener de 1894).

El 10J de 2010 pot passar a la història com a conclusió d’un llarg retraïment o com a origen de la revolta catalana, o com a totes dues coses alhora. Perquè és indubtable que aquella diada depassà totes les previsions: per la magnitud de la gentada en una data, per comparació als 11S, gens senyalada; per la presència, renovellada, de gent d’arreu del Principat; pel seu seguiment i ressò en xarxes socials, mitjans de comunicació i a l’estranger, i pels crits i consignes majoritaris, de caire independentista, dels manifestants. Govern -Montilla- i oposició -CiU- foren físicament escombrats per una gernació civil que prenia el comandament en la interpretació de la dignitat nacional: el poble demanava pas i protagonisme -Som una nació. Nosaltres decidim-, al marge dels parers i de les intencions dels partits i de les institucions.

Tot i així, entre els torpedes de l’unionisme destinats a rebentar el procés, n’hi ha un que, per la intensitat i la reiteració amb què s’ha llançat, mostra l’encert del camí català d’alliberament: em refereixo a la insistència amb què s’ha responsabilitzat Mas i els mitjans suposadament controlats pel president del procés sobiranista, i la consideració de la iniciativa popular com a dirigida i manipulada des de les altures.

Es fàcil tergiversar la història de les individualitats, en què hom pot substituir una personalitat per una altra, o canviar-ne orígens o l’atribució de fets, perquè els individus sorgeixen en el context de determinades circumstàncies històriques que els fa accidentalment útils i necessaris: per això és bo de recordar que la història oficial pot diferir de la història real. Com aquella de Lluís de Requesens, el veritable heroi de Lepant, que acceptà de romandre en segon pla per tal que la glòria de la batalla naval fos atribuïda a un almirall de 25 anys -amb un any més només que el Cervantes que hi perdé un braç- que no havia navegat mai. En efecte, la batalla del 7 d’octubre de 1571 contra el turc, en la qual Felip II de Castella imposà, per al comandament de la flota de la Lliga Santa contra l’Imperi Otomà, Joan d’Àustria, germanastre seu i fill natural de l’emperador Carles V, amb la condició, secreta, que no prengués cap decisió ni disposició i que s’atengués sempre a les ordres i decisions directes de Lluís de Requesens (carta de Felip II de juny de 1571)-, aquella batalla, dèiem, no sols fou la darrera gesta de la marina catalana, sinó que mostra com n’és de fàcil, per al poder establert, de canviar una historiografia basada en individualitats.

Però no n’és pas tan velar, en canvi, els moviments d’arrel i iniciativa populars generats arran de la sentencia contra l’Estatut de 2006, si més no des de l’esquerra, després de les advertències de Marx, Engels, Plekhanov o de Lenin sobre el paper dels herois en la historia. Per exemple, Liu Shaoqi, abans de ser defenestrat per un d’aquests herois, escrivia: “Els herois poden influir considerablement, accelerant-la, o retardant-la, en la creació de la història per les masses populars. Però només poden actuar sobre el ritme de l’evolució d’aquesta i no podrien desviar-la de la direcció que ha elegit. Engendrats per les lluites revolucionàries, només fan el seu paper si romanen amb les masses.” I l’èxit, provisional, de Mas es basa precisament a reconèixer els seus peus de fang menystenint el principi de l’heroi que Marx criticava amb agudesa en el Victor Hugo que, en analitzar el cop de estat (2 de desembre de 1851) de Lluís Bonaparte (Napoleó III), “No hi veu res més que un acte de força d’un sol individu. No adverteix que el que fa és engrandir aquest individu en lloc d’empetitir-lo, en atribuir-li un poder personal d’iniciativa que no tenia paral·lel en la història universal”, i que reblava així: “Jo, en canvi, demostro com la lluita de classes creà a França les circumstàncies i les condicions que permeteren a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d’heroi.”

Com succeí abans amb Tarradellas, no sabem tampoc quant devia Pujol, més que a la tasca governamental que ha presidit, a la seva conceptualització en categoria analítica -fins i tot una persona tan poc sospitosa com Jaume Lorés havia subtitulat La transició a Catalunya (1977-1984) com a El pujolisme i els altres-; això no obstant, tornen a ser, paradoxalment, personatges de les esquerres catalanes, amb la complicitat de les dretes i esquerres espanyoles, els qui, en empetitir les classes populars i negar el caràcter nacionalpopular de la revolta catalana, quasi converteixen un president presoner de la dialèctica social i de la història en sant Mas!

Tanmateix, mentre la creença en un sant pot suposar alguna esperança de salvació per a les forces polítiques espanyoles que necessiten un únic interlocutor per afeblir el procés, per a les esquerres catalanes, en canvi, la creació del mateix sant, en despullar les classes populars d’un heroisme que s’atorga gratuïtament a una personalitat i en renunciar, doncs, al camí desbrossat i fressat pel poble, pot comportar, llamp me mau!, la seva inacció i subalternitat polítiques, com Pujol i el pujolisme han fet evident durant una trentena d’anys.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/08/03/sobre-perills-creure-sants-nacionals/681482.html?utm_source=rss

dijous, 31 de juliol del 2014

L'estat nou com a oportunitat



Sarro Magallán és un pseudònim, un nom inventat per tal d’evitar represàlies, dels anys en què l’Associació Internacional de Treballadors (1864-1876/1877), l’organització obrera de caire supraestatal, iniciava el vol.

Amb importants antecedents entre 1832-1863, la Primera Internacional havia estat creada formalment l’any 1864 i havia celebrat una Conferència preliminar (Londres, 1865) i dos congressos (Ginebra, 1866, i Lausana, 1867) abans que un maquinista fogoner naval acudís a Brussel·les a representar la classe obrera catalana i espanyola.

Les primeres notícies seves les havia publicat un setmanari barceloní, El Obreroel novembre de 1865. L’any 1867, una societat republicana, la Legió Ibèrica, creada per lluitar per la unitat i independència d’Itàlia al costat de Garibaldi i Mazzini, adreçà una salutació al Segon congrés, i el 1868 les societats catalanes enviaren Antoni Marçal i Anglora al Tercer. No fou fins al Tercer congrés, doncs, a Brussel·les (6-13 setembre), que Catalunya participà directament o presencialment en la Primera Internacional.

Es fa difícil de resseguir les vicissituds d’aquest primer internacionalista oficial, tot i que coneixem alguna dada més: participà en la fundació de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868), en el Congrés Obrer (juny de 1870) i, com a anarcocol·lectivista -contrari al corrent anarcomunista-, en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-1888).

Això no obstant, tenim constància del missatge de les societats obreres de Catalunya que hi adreçà, com a observador: “Encadenades després de molt temps per un poder despòtic, Ies societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. EI moment present no és molt favorable per a Ies associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia Ies associacions obreres es desenvolupen de mica en mica. Hom empresona els obrers que estan al cap d’aquestes societats, però cada dia hom nomena dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i es veuen obligats a deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’Exèrcit, del Tron i de l’Altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball.”

Era una època en què el treball formava part de la centralitat de la vida, perquè “l’home es cultiva tot cultivant. És producte del seu producte” (Pierre Vilar), i així era reivindicat per un Karl Marx que pretenia acabar amb l’explotació laboral de la classe obrera però no pas amb el treball mateix, perquè “l’home esdevé home quan produeix” (Vilar), o fins i tot pel seu gendre Paul Lafargue, que pretenia desmitificar-lo i qüestionar-ne el suposat privilegi de necessitat imprescindible per a la vida humana amb un argumentat dret al lleure (El dret a la peresa, 1883). I això ha estat així durant molts anys, en societats on era possible la plena ocupació o on l’atur era escadusser, cosa que no succeeix avui, en què tothom té amics i amigues, i familiars en edat de treballar que no han treballat mai i que ben poc ho podran fer. El dret del treball és un dret devaluat per a la vida de milions de persones, perquè no hi haurà mai més treball per a tothom i perquè el treball que hi haurà, amb l’ingent exèrcit de mà d’obra de reserva de l’atur, mai tindrà les característiques laborals i econòmiques que ha tingut en d’altres moments de la història.

Per això avui els Sarro Magallán dedicats exclusivament a la reivindicació formal del dret al treball són tan poc escoltats, a menys, és clar, que no avalin una redefinició conceptual d’aquest dret sense menyscapte d’allò que, més enllà de l’activitat física i intel·lectual que permet el desenvolupament dels individus en un procés de producció, és fonamental: la seva caracterització de mitjà pel qual la societat i l’estat garanteixen la vida de les persones per dret de naixença. I mentre no imposem la redefinició d’aquest dret en aquest sentit, a nivell social i polític, perquè a nivell teòric ja fa anys que existeix i s’hi està treballant -repartiment del treball, renda bàsica universal i renda garantida ciutadana, nous jaciments d’ocupació relacionats amb la quotidianitat, la qualitat de vida, el lleure i la sostenibilitat, etc, són noms a tenir cada cop més presents-, no farem caure aquells polítics i aquells partits que quan hi ha eleccions ens prometen la creació de milers de llocs de treball i que quan no n’hi ha ens diuen que tot és en mans del mercat. I en la creació del nou estat, és bo ja començar a pensar i a parlar de quin model som partidaris, en lloc d’esbandir la revolta catalana iniciada el 2010 com si es tractés del “cant” d’un grill d’estiu. Perquè els utòpics, els esquerrosos, els revolucionaris, els desheretats, els Sarro Magallán... no han de témer tant del nou o el desconegut, com de la continuïtat del vell, que haurien de donar ja per amortitzat i caducat: sobretot en aquests moments de canvi, de superació del capitalisme i de l’estat espanyol tal com els hem conegut, no hi ha cosa més contradictòria que aquests suposats personatges d’esquerres que prefereixen el vell segur que mor que no pas el nou que els repta a llançar-s’hi a ulls clucs per dotar-lo d’un sentit humà i social propi. El nou estat català és, doncs, una oportunitat de modernitat i de modernització, també del món laboral i industrial, que no podem deixar passar o deixar en altres mans. Perquè, tant com el sistema capitalista, és l’estat espanyol inexorable qui ens permet d’afirmar que és el vell que ens encadena el que no ens deixa veure, ni de mica en mica, el nou com a oportunitat.


divendres, 25 de juliol del 2014

Contra la timidesa nacional




Pierre Vilar afirma que “en el curs de la història, si la catalanitat de la llengua i de la cultura populars ha existit sempre com a realitat de fons, la timidesa política, en induir la timidesa lingüística i cultural, ha caracteritzat els dirigents catalans en cada apogeu, en cada redreçament… …de la potència espanyola”. Si aquesta relació de proporcionalitat inversa entre catalanisme polític i estat espanyol és certa, cosa que la història no desmenteix, ans al contrari, mostra, seguint Vilar, com, durant un segle XIX amb un estat espanyol exclòs del grup de les grans potències europees i, doncs, lluny de qualsevol apogeu o redreçament, a Catalunya la “conjunció del fet polític i del fet cultural” afavorí la “conjunció del fet cultural i del fet nacional”, si això és així, dèiem, hom pot, avui, afrontar el present i el futur més immediats amb cert optimisme, malgrat, això sí, la incertesa dels resultats.

Però quins són els objectius polítics dels quals podem saber amb certesa descabdellament i resultat? I encara, que potser l’adverament o la renúncia d’uns objectius depenen dels graus de certesa o d’incertesa del seu assoliment?

Tot plegat, és a dir, el cul de sac al qual el café para todos, la catalanofòbia i la miopia d’una classe política han abocat Espanya, així com la determinació de la societat catalana que ha coadjuvat al trencament de certes timideses tant en la seva classe política com en les seves classes dirigents, tot plegat, dèiem, mostra que hi ha camí, i no és un camí qualsevol, sinó que, aquest cop, i diferentment a la Renaixença, s’ha desbrossat més per la voluntat i la força de la societat civil catalana, sobretot d’ençà del juny de 2010, en què hom començà a trencar la rígida cotilla partidista en la interpretació de la dignitat nacional, que no pas per les febleses d’un estat espanyol d’altra banda sempre dèbil i insegur, si més no de manera més aguda arran de la caiguda del seu imperi l’any 1898, en què començà a mostrar-se presoner dels seus temors davant de qualsevol impuls regeneracionista que pogués venir de la seva perifèria.

I això és el que semblen indicar, no ja les expectatives últimes i definitives del sobiranisme, sinó fins i tot les aspiracions menors d’aquells tercereviïstes que, diferentment a la reiterada inconcreció sospitosa dels autoanomenats federalistes d’esquerres tipus filòsof Manuel Cruz, han proposat una mena de singularitat quasi sobirana pel que fa a la llengua i la cultura catalanes dins d’Espanya.

Sens dubte que és un pas endavant respecte a la claudicació -Xirinacs en diu La traïció dels líders- dels anys de la Transició espanyola, malgrat uns advertiments premonitoris de Joan Fuster, per exemple en el seu Ara o mai, sobre la importància de blindar la preeminència de la llengua. Això no obstant, no fou debades que el Segon Congrés Catalanista (1883) advocà per l’abandó de la confiança en partits sota cabdillatge espanyol i pel recolzament exclusiu de partits d’àmbit nacional català. Cert, tot i la importància de la llengua en la conformació i manteniment de la nació, la història de Catalunya palesa que, encara que aquesta hagi estat, i pugui ser factor, signe i producte del grup (Vilar) i que hom hagi provat d’equiparar nació i llengua -natio sive lingua, afirmava sant Agustí-, les desafeccions lingüístiques, culturals i literàries sempre han estat, sinó conseqüència, posteriors a la colonització i claudicació polítiques de les classes dirigents. Per això convé malfiar-nos, per fracassades, però encara més per insuficients, de propostes de caire culturalista o lingüístic -i dels qui les formulen- que no vagin acompanyades de la desconnexió mental i política respecte d’un estat espanyol que mai no ha volgut exercir -ni s’ha compromès a fer-ho- d’estat català i respecte d’uns partits, catalans o espanyols, que, malgrat la seva aposta verbal pel dret a decidir, mai no han reconegut -ni s’han compromès a fer-ho- la nació catalana en termes d’igualtat amb la nació espanyola. Perquè, en definitiva, la història palesa que en la dialèctica política-cultura, la política sembla dependre menys de la cultura que la cultura de la política (Vilar): és a dir, parodiant aquell famós “l’economia, estúpid!” (Clinton a Bush pare, en la campanya electoral de 1992), avui aquí s’escau és la política, trempats!

I si "El sentiment de dependència, abans de ser lingüístic i literari, és polític” (Vilar), ens cal abandonar primer la vacil·lació política, tant en els objectius a assolir com en els intermediaris o representants escollits per assolir-los. Només així podrem estar en condicions d’evitar d’altres apocaments o engavanyaments gens menors: literaris, culturals i lingüístics, és clar, però sobretot podrem afrontar també els entrebancs en la política econòmica i en infraestructures, contradient, així, el metafísic Manuel Cruz, el qual no s’està de responsabilitzar -moralment i amb la feblesa argumental habitual- l’independentisme, no ja del trencament d’una cohesió social i una pau civil que la realitat desmenteix, sinó fins i tot de la pobresa i la misèria generalitzades que la mateixa realitat no pot contradir, ai las!, de cap manera. I a les envistes del 9N, la millor manera de superar aquesta demagògia unionista i totes les timideses nacionals, tant les conscients com les que són fruit de l’autoodi, és una aposta política ferma i clara pel Sí-Sí!

dissabte, 5 de juliol del 2014

Mites d’unes esquerres que volien immobilitzar la realitat


Les afinitats electives, de René Magritte

“...si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és que existeixen cultures profundes (en el sentit sociològic) i cultures conscients (en el sentit d’opció intel·lectual).” (Pierre Vilar)

Han calgut quinze dies per clausurar la Via espanyola, nascuda amb l'abdicació reial, i que es mostrà com una via desdoblada en dos sentits aparentment diferents: la via monàrquicofelipista i la via tercerorepublicana.

Però hi havia tres comuns denominadors que cloïen les dues vies en una: d'una banda, el voluntarisme de les dues, en el sentit que eren iniciativa d'unes minories, sense cap base popular sota la superfície; de l'altra, perquè les dues compartien la intocabilitat d'un principi al qual no s'ha volgut enfrontar cap demòcrata español -ni de dretes ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà-, com és “la indisoluble unidad de la nación española”, la versió constitucionalfederalista de l'”España, una grande y libre” del franquisme, i, per últim, els vasos comunicants entre les dues, en el sentit que una via republicana improvisada a una última hora i l’estratègia mobilitzadora de la qual hom sabia condemnada al fracàs més ridícul l’endemà de les dues foguerades assegurades -l’endemà de l’abdicació joancarlista i el dia de l'entronització felipista- només podia coadjuvar en la legitimació gratuïta de la nova via monàrquica impulsada per les elits.

Comsevulla, contràriament a la Via catalana, i a la recent Via basca, vies nacionalpopulars que han interpel·lat tothom, fins al punt que els reticents hagueren d’emparar-se darrera les caixes per no fer el ridícul més espantós en el moment més rupturista de la història espanyola, les vies espanyoles han estat dissenys de corporacions elitistes, amb voluntat d'estendre'ls de dalt a baix, com si el poble fos una parella amorfa de ball que espera ballador o balladora en un racó. Però això no ens ha de sorprendre: l'estat és un gran obrador capaç de construir una societat a mida per a un objectiu concret. Qui no recorda com el republicà i socialista i pacifista espanyol Felipe González construí una majoria otanista a partir d'una majoria antiotanista i la maquinària de l'estat i els mitjans! I oblidar això, per a l'esquerra en general, és nefast, però encara és molt més nefast, que part de l'esquerra catalana piqui l'esquer de la Via espanyola i es llenci sense armes ni bagatges a una lluita sense nord ni poble, deixant en un segon terme la lluita que el poble del seu país manté per una república pròpia.

I quan veus la claredat i la fermesa nacionals amb què l'esquerra basca està a punt de convertir-se en la primera força d'Euskadi, un no pot deixar de preguntar-se fins quan la gent d'esquerres avalarem, a l'empar de teories com la de les dues ànimes (PSC) o com la del reflex simètric de la societat catalana (ICV), aquell pacte de la fam que va consistir a renunciar a l'hegemonia nacional a canvi d'una hegemonia metropolitana que avui fa aigües per tots costats, per la banda social i per la banda nacional.

Perquè es tracta de dues teories identitàries que les esquerres suposadament antiidentitàries han mitificat. En efecte, si els mites són, d’acord a la teoria levistraussiana de Lluís V. Aracil sobre la seva funció estabilitzadora, mecanismes amb els quals una realitat equilibrada manté immobilitzades respostes contradictòries, ambdues teories en són un bon exemple: d'una banda, les direccions se n'han servit per al consum intern, per evitar la decisió sobre qüestions que només un autoempresonament identitari pot veure -en organitzacions acostumades a la resolució dels conflictes a través del debat i l’establiment democràtic de majories i minories- com a perilloses, a canvi de renunciar, paradoxalment, a la claredat intrínseca a qualsevol opció política; d’una altra, les organitzacions se n'han servit per provar de mantenir captiu el vot metropolità, a canvi de renunciar, també paradoxalment, a l’extensió territorial i electoral a la Catalunya de l'interior. Si a nivell intern hom pot parlar, provisionalment, d'èxits (ICV) i fracassos (PSC) a garantir l'immobilisme -quina paradoxa, en les esquerres!-, a nivell extern la realitat -i des de Francesc Candel que ho sabíem- es movia -Catalunya, un sol poble!- de manera desacomplexada i conscient al marge d’aquells prejudicis culturals que aquestes esquerres han mantingut i escampat fins avui de manera ingènua, i que no han estat prou per frenar la caiguda de la seva fortalesa Bastiani: minves reiterades de pes electoral, pèrdua d'institucions cada cop més importants, avenç progressiu de partits nacionalistes i independentistes, constitució de Súmate on semblava que només podia tenir barra lliure un Foro Babel descaradament neolerrouxista, etc, són una foto finish de les àrees metropolitanes ben allunyada d’aquelles dues mitificacions mistificadores.

Amb la pervivència d’aquests clixés metafísics, és fàcil d’entendre perquè avui les seves crisis (PSC) o els seus culs de sac (ICV) no són reflexos de cap realitat estàtica i passiva encallada i idealitzada en el 50 %, sinó fruit d’una gestió conservadora, a través dels mites, de la seva pluralitat interna, que els aboca, d’altra banda, a persistir en l'error necessari d'analitzar encara el darrer catalanisme independentista amb criteris identitaris que estan en contradicció amb la majoria dels senyals -electorals, organitzatius, polítics, lingüístics, etc- que ha mostrat un moviment que gestiona la seva pluralitat a través del consens democràtic sorgit de la dialèctica del real. “Maragall ho pressentia. Avui ho sabem. La veritable “lliçó de la història¨és la unitat dels contraris.” (Pierre Vilar).

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/07/04/mites-dunes-esquerres-que-volien/677029.html