Poble meu, no desaprofites / aquest moment pel qual has
lluitat, / aquest moment pel qual has patit, / anys de tristesa i de vergonya,
/ de llarg afront i opressió. / Alça’t del llit o de la taula, / mira com
passen pels carrers / dies de festa i d’esperança, / l’home amb la dona i amb
els fills, / els promesos amb les promeses, / amb ulls i llavis lluminosos. /
Baixa ràpidament l’escala / i participa en l’alegria / d’agafar el fruit que és
ben teu / i menjar-te’l a mos rodó. (Vicent Andrés-Estellés, Un poble en marxa)
Es parla, i a mesura
que ens hi acostem, més, sobre la realització efectiva de la consulta. Podríem
dir que al costat de les posicions fonamentals del referèndum pactat per les
forces polítiques catalanes, aquell que, resumidament, es concreta en un Sí o
un No a la independència del país, hi ha d’altres referèndums col·laterals o
paral·lels: sobre si es podrà realitzar o no, sobre les condicions en què s’ha
de realitzar, etc, que mantenen un caliu especial, i distractiu, respecte del
primer. A dos mesos i escaig de la consulta prevista i pactada, hi ha
organitzacions polítiques -capdavanteres en tantes i tantes coses- que encara no
ens han il·lustrat sobre llurs posicions respectives!
Però és innegable que el primer, el de veritat, el que sorgeix
de l’expressió i la força de la societat catalana, planteja una voluntat de
canvi d’un statu quo concret i existent que, des del seu immobilisme, només pot
abocar, a la curta o a la llarga, a la seva ruptura. Perquè, d’altra banda, no
és possible el pacte, ni el foedus doncs, amb qui no vol pactar. I és lògic,
també, que, a l’estela d’un moviment que avança contra una paret, hi hagi qui
es pregunti què farem quan tinguem, just al davant, la paret, com si ara no fos
present, alta i gruixuda, davant nostra.
En tots els moviments rupturistes acostuma a produir-se
aquesta pusil·lanimitat o vacil·lació o dubte, sobretot entre aquells sectors
que encara no han assumit que la història és, d’acord a Pierre Vilar, causa i,
alhora, conseqüència, és a dir, efecte d’un munt de factors que interactuen
entre ells i entre els quals no podem menystenir la voluntat de les persones.
Cert que amb la voluntat no n’hi ha pas prou, però la història, com a signe
ara, palesa que les voluntats es converteixen en força i capacitat només en el
context de l’acció i de la lluita.
Ni l’esclavisme, ni el franquisme, ni el mur de Berlín...
haurien caigut si les lluites haguessin estat sempre i només en les mans
d’aquells que davant la paret contra la qual hom està lluitant haguessin
entretingut i distret la gent sobre l’actitud a prendre el dia específic en què
arribessin a tocar-la. Perquè hom sap, o hauria de saber, que la paret ja fa
anys que existeix, que el xoc de trens tan bescantat no és pas d’ara, que la
topada de legitimitats es produeix ja entre 2006-2010, i que l’esclavitud, la Dictadura
de Franco i el teló d’acer no van caure sols, sinó que van ser derrotats amb la
voluntat, convertida en capacitat a redós de la lluita, de milers i milers de
persones determinades a donar un sentit específic a la història, com una sageta
encarada a un vent concret i determinat de la rosa.
I és clar que ens movem en la incertesa, i com més lluny o
allunyats de la contesa directa ens sentim o ens col·loquem, encara més, perquè
hom aconsegueix descobrir el sentit i el protagonisme de la història només en
la mesura amb què un s’hi sent proper i en forma part, només en la mesura amb
què un tiba, amb molts d’altres, la corda de l’arc que apunta i llança la
sageta al cel.
El repte que la societat catalana va plantejar, el 2010, als
nostres polítics és enorme, per això hem conegut tantes sorpreses, també entre
els nostres: la determinació amb què Mas -a priori merament autonomista- mostra
com ha fet seu el procés; la determinació, paral·lela, amb què Duran mostra la
seva opció terceraviïsta -confederal en el seu cas-; la desafecció catalanista del
PSC reconegut pel PSOE; la indefinició i l’ambigüitat polítiques d’una ICV que
havia fet dels compromisos concrets clars i transparents senyal d’identitat, etc.
Aquest devessall de contextos inesperats, a cavall de la política institucional
i organitzada d’una banda i de la política sorgida de la societat civil de
l’altra, palesa, d’acord a Karl Marx, com preguntes i respostes, problemes i
solucions, són els termes dialèctics que una mateixa realitat en moviment
estireganya: “Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat
totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més
elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat
antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es
proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les
coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim,
s’estan gestant les condicions materials de la seva realització.” O, d’acord a
l’optimisme de la voluntat d’Antonio Gramsci: “la societat només es planteja
els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions
materials.”
Per tot plegat no podem ara, en l’època concreta que estem
vivim, avançar resultats, si més no sense caure en l’anacronisme o la
fossilització de pensar el futur, i el present, és a dir, l’avui mateix, amb el
pensament d’abans d’ahir, del passat. En qualsevol cas, és Gramsci mateix qui
ens recorda que, en realitat, només es pot preveure “científicament” la lluita,
però no els moments concrets d’aquesta, que són forçosament el resultat de
forces oposades en continu moviment, irreductibles a quantitats fixes, perquè
en elles la quantitat es transforma contínuament en qualitat, perquè es
“preveu” en la mesura en què s’actua, en què s’aplica un esforç voluntari i,
per consegüent, en què es contribueix concretament a crear el resultat
“previst”.
I en atenció que la previsibilitat dels fenòmens històrics
necessita d’un mesurador tant fi, perquè preveure només és un acte pràctic, una
sageta en l’espai-temps, no un acte de coneixement, acabo recordant que el poema
de la capçalera es tanca així: “No et limites a contemplar / aquestes hores que
ara vénen. / Baixa al carrer i participa. / Participa en el ball, la festa, /
dóna les mans al teu germà. / No podran res davant d’un poble / unit, alegre i
combatiu!” I votarem!