dissabte, 27 de setembre del 2014

Herois per viatjar a Itaca

Ulisses i les sirenes, mosaic romà



Tot i que la Ilíada i l’Odissea són poemes homèrics mitogràfics, amb herois com a protagonistes, hi ha força diferències entre la concepció dels herois en un cas i en l’altre.

Així, en la Ilíada, els herois, que són múltiples, lluiten per l’honor, el qual s’expressa amb la riquesa o la glòria que aconsegueixen en el camp de batalla, com és el cas d’Aquil·les, o amb el compromís i la solidaritat amb els altres durant el combat, com és el cas d’Hèctor. I aquesta lluita els emmena a una fidelitat vers ells mateixos que els fa monolítics i immutables al llarg de tot el poema, on sobresurt la seva força i la seva valentia com les grans i les úniques companyes dels seu destí tràgic. Aquil·les, per exemple, apareix com l’aqueu més valent, més ràpid i millor guerrer, gràcies al qual canvia significativament el curs de la batalla contra els troians.

A l’Odissea, en canvi, trobem un sol heroi, Ulisses, l’únic objectiu del qual és la supervivència i el retorn a la seva llar, per la qual cosa ens trobem davant d’un heroi polifacètic, de mil i una cares o veritats, sempre dependent de l’escena o de la interlocució del moment per tal de teixir ardits o mentides o enganys a través de la intel·ligència, l’enginy o l’astúcia, que l’han de rescatar dels entrebancs que el frenen durant el seu camí cap a Ítaca.

Així, el personatge que en la Ilíada va ser l’artífex de la victòria aquea amb la genialitat i l’astúcia del cavall de Troia, en l'Odissea sobresurt sortejant viatges i perills i aventures amb múltiples personalitats o màscares: els plors davant d’Alcínou (cant VIII), l’emborratxament de Polifem amb vi i la sortida de la cova del ciclop embolicats amb pell d’ovella (cant IX), entre molts d’altres exemples guiats més per la destresa que no pas per la força!

Aquil·les és l’heroi que Gregory Nagy (El millor dels aqueus: conceptes de l'heroi en la poesia grega arcaicaconsidera com el millor dels aqueusexpressió, d’altra banda, que apareix en diverses ocasions de la Ilíada per referir-se a aquest heroi grec, juntament amb d’altres epítets més o menys semblants: el més valent dels aqueus, el millor dels guerrers, el diví, el de peus àgils, el de peus lleugers, etc.

És, sens dubte, el protagonista de la Ilíada, poema que narra la seva intervenció en la guerra de Troia, a cavall de dues grans còleres: una primera que el porta a abandonar el combat perquè el cap grec Agamèmnon li ha pres la seva esclava Briseida i una altra segona que el fa retornar a la lluita contra els troians perquè el troià Hèctor ha mort el seu amic Pàtrocle.

El desenllaç final de la ira d’Aquil·les és d’una heroïcitat _dóna mort a Hèctor amb l’ajuda d’Atena_ i d’una sensibilitat _autoritza Príam, rei de Troia, a recollir el cos del seu fill Hèctor_ extraordinàries, sense parió en d’altres cabdills grecs o aqueus que intervenen en la batalla definitiva contra Troia.

Sens dubte, fou el millor dels aqueus, d’acord a la mentalitat grega del moment, per a la qual millor era sinònim de força, impetuositat i coratge! Ara, si bé és cert que la seva valentia capgirà el sentit d'una batalla que la seva absència convertia en perduda, la guerra només fou guanyada amb l'enginy d'un altre tipus d'heroi: l'Ulisses de les mil i una cares i el seu cavall de Troia. I és que més val enginy que força!

O, de camí cap al 9N, més val cautela que precipitació! Així evitarem de perdre'ns en conjectures, tant sobre respostes com sobre accions, perquè els Tercios de Flandes que van prohibir Victus a Utrecht ens canviaran, reiteradament, les condicions del moment, fins al punt que ens desbrossaran, barroerament, encara més el camí. "El destí s'obre les seves rutes" (Virgili, a l'Eneida).

divendres, 5 de setembre del 2014

I votarem!



Poble meu, no desaprofites / aquest moment pel qual has lluitat, / aquest moment pel qual has patit, / anys de tristesa i de vergonya, / de llarg afront i opressió. / Alça’t del llit o de la taula, / mira com passen pels carrers / dies de festa i d’esperança, / l’home amb la dona i amb els fills, / els promesos amb les promeses, / amb ulls i llavis lluminosos. / Baixa ràpidament l’escala / i participa en l’alegria / d’agafar el fruit que és ben teu / i menjar-te’l a mos rodó. (Vicent Andrés-Estellés, Un poble en marxa)

Es parla,  i a mesura que ens hi acostem, més, sobre la realització efectiva de la consulta. Podríem dir que al costat de les posicions fonamentals del referèndum pactat per les forces polítiques catalanes, aquell que, resumidament, es concreta en un Sí o un No a la independència del país, hi ha d’altres referèndums col·laterals o paral·lels: sobre si es podrà realitzar o no, sobre les condicions en què s’ha de realitzar, etc, que mantenen un caliu especial, i distractiu, respecte del primer. A dos mesos i escaig de la consulta prevista i pactada, hi ha organitzacions polítiques -capdavanteres en tantes i tantes coses- que encara no ens han il·lustrat sobre llurs posicions respectives!

Però és innegable que el primer, el de veritat, el que sorgeix de l’expressió i la força de la societat catalana, planteja una voluntat de canvi d’un statu quo concret i existent que, des del seu immobilisme, només pot abocar, a la curta o a la llarga, a la seva ruptura. Perquè, d’altra banda, no és possible el pacte, ni el foedus doncs, amb qui no vol pactar. I és lògic, també, que, a l’estela d’un moviment que avança contra una paret, hi hagi qui es pregunti què farem quan tinguem, just al davant, la paret, com si ara no fos present, alta i gruixuda, davant nostra.

En tots els moviments rupturistes acostuma a produir-se aquesta pusil·lanimitat o vacil·lació o dubte, sobretot entre aquells sectors que encara no han assumit que la història és, d’acord a Pierre Vilar, causa i, alhora, conseqüència, és a dir, efecte d’un munt de factors que interactuen entre ells i entre els quals no podem menystenir la voluntat de les persones. Cert que amb la voluntat no n’hi ha pas prou, però la història, com a signe ara, palesa que les voluntats es converteixen en força i capacitat només en el context de l’acció i de la lluita.

Ni l’esclavisme, ni el franquisme, ni el mur de Berlín... haurien caigut si les lluites haguessin estat sempre i només en les mans d’aquells que davant la paret contra la qual hom està lluitant haguessin entretingut i distret la gent sobre l’actitud a prendre el dia específic en què arribessin a tocar-la. Perquè hom sap, o hauria de saber, que la paret ja fa anys que existeix, que el xoc de trens tan bescantat no és pas d’ara, que la topada de legitimitats es produeix ja entre 2006-2010, i que l’esclavitud, la Dictadura de Franco i el teló d’acer no van caure sols, sinó que van ser derrotats amb la voluntat, convertida en capacitat a redós de la lluita, de milers i milers de persones determinades a donar un sentit específic a la història, com una sageta encarada a un vent concret i determinat de la rosa.

I és clar que ens movem en la incertesa, i com més lluny o allunyats de la contesa directa ens sentim o ens col·loquem, encara més, perquè hom aconsegueix descobrir el sentit i el protagonisme de la història només en la mesura amb què un s’hi sent proper i en forma part, només en la mesura amb què un tiba, amb molts d’altres, la corda de l’arc que apunta i llança la sageta al cel.

El repte que la societat catalana va plantejar, el 2010, als nostres polítics és enorme, per això hem conegut tantes sorpreses, també entre els nostres: la determinació amb què Mas -a priori merament autonomista- mostra com ha fet seu el procés; la determinació, paral·lela, amb què Duran mostra la seva opció terceraviïsta -confederal en el seu cas-; la desafecció catalanista del PSC reconegut pel PSOE; la indefinició i l’ambigüitat polítiques d’una ICV que havia fet dels compromisos concrets clars i transparents senyal d’identitat, etc. Aquest devessall de contextos inesperats, a cavall de la política institucional i organitzada d’una banda i de la política sorgida de la societat civil de l’altra, palesa, d’acord a Karl Marx, com preguntes i respostes, problemes i solucions, són els termes dialèctics que una mateixa realitat en moviment estireganya: “Cap formació social desapareix abans d’haver-se desenvolupat totes les forces productives que caben en el seu si i mai apareixen noves i més elevades relacions de producció abans que hagin madurat en el si de la societat antiga les condicions materials de la seva existència. Per això la humanitat es proposa sempre únicament els objectius que pot abastar, ja que, ben mirades les coses, aquests objectius només apareixen quan ja existeixen o, com a mínim, s’estan gestant les condicions materials de la seva realització.” O, d’acord a l’optimisme de la voluntat d’Antonio Gramsci: “la societat només es planteja els problemes per a la solució dels quals existeixen ja les condicions materials.”

Per tot plegat no podem ara, en l’època concreta que estem vivim, avançar resultats, si més no sense caure en l’anacronisme o la fossilització de pensar el futur, i el present, és a dir, l’avui mateix, amb el pensament d’abans d’ahir, del passat. En qualsevol cas, és Gramsci mateix qui ens recorda que, en realitat, només es pot preveure “científicament” la lluita, però no els moments concrets d’aquesta, que són forçosament el resultat de forces oposades en continu moviment, irreductibles a quantitats fixes, perquè en elles la quantitat es transforma contínuament en qualitat, perquè es “preveu” en la mesura en què s’actua, en què s’aplica un esforç voluntari i, per consegüent, en què es contribueix concretament a crear el resultat “previst”.

I en atenció que la previsibilitat dels fenòmens històrics necessita d’un mesurador tant fi, perquè preveure només és un acte pràctic, una sageta en l’espai-temps, no un acte de coneixement, acabo recordant que el poema de la capçalera es tanca així: “No et limites a contemplar / aquestes hores que ara vénen. / Baixa al carrer i participa. / Participa en el ball, la festa, / dóna les mans al teu germà. / No podran res davant d’un poble / unit, alegre i combatiu!” I votarem!