Detall del relleu (amb un animal alat) de la imposta esquerra de la portalada gòtica de l'Església de Sant Feliu de Boada, d'origen romànic,
NOVÈ CANT
Com n’és d’admirable la varietat que el Creador va sembrar en les seves obres! Si l'ha escampada sobre la terra amb profusió, mortals, alceu els ulls, observeu el cel, la mateixa riquesa brilla al firmament. Amb quins focs diferents brillen els sols que l'il·luminen! Per quants moviments oposats són arrossegats a l'espai! Com es diferencien, malgrat llur nombre infinit, per les òrbites que descriuen, per llur forma i per llur esplendor! Aquí els planetes sempre coberts de flors i de fruits s'assemblen a jardins deliciosos, a camps elisis, els habitants dels quals semblen els déus de la natura. Allà, àrides i desertes, hi ha ruïnes que s'estenen pel firmament, munts de roques on rèptils verinosos i bèsties ferotges lluiten per menjar vil. Més lluny, sols d’una grandària immensa són foguerades de focs ardents, d'on brollen sense parar torrents de llum amb què inunden l'espai. En altres llocs, pàl·lids i gairebé extingits, només emeten una llum moribunda. Així Déu varia el destí dels homes.
Tan bon punt Omegar, submís al pare dels humans, va decidir abandonar Sidèria, el cel, tocat per la seva obediència, va començar a endolcir les seves penes. En va l'amenacen mil perills enmig de l'agitació de la terra, les ruïnes del món no poden colpejar-lo. Troba en el seu camí un monument que li pinta amb traços de flama l'amor que la posteritat conserva per a un heroi que formava part dels seus avantpassats. Aleshores una mà invisible el condueix a la casa de Tibès, on el creador que hi ve a viure amb ell, anuncia davant els seus ulls la resurrecció dels morts.
Que Sidèria va viure un destí molt diferent! Abandonada per Omegar, sense saber la causa d'aquest abandonament, sola en el dia més terrible de l'univers, amb quina velocitat recorre tots els graus de la dissort! Si l'esperança d'un destí millor ve a alegrar-la un moment, aquesta alegria pèrfida s'esvaeix immediatament, i la seva esperança enganyada esdevé el súmmum de la seva desgràcia. Així, el nauta que la tempesta llança al mig de les onades escumoses, i que neda amb esforç cap a les restes de la seva embarcació, en el moment que allarga els braços per agafar-les, una onada furiosa se l'emporta i l'arrossega fins al fons de l'abisme.
Sidèria, després d'acomiadar-se del seu marit, del pare dels humans, sent de seguida uns terribles pressentiments que li broten en l'ànima, i l'adverteixen de les desgràcies que l'esperen. Lamenta haver deixat el seu marit, i tement haver-lo perdut per sempre, li agradaria tornar-lo a veure. Se n'allunya a poc a poc, amb l'esperança que potser la torni a cridar. Se sorprèn que no hagi tingut el coratge d'escoltar, en presència d'un desconegut que no la coneix, la història de les seves debilitats. Es retreu la seva vergonya. Disposada a recular sobre els seus passos per revelar les pors que l'agiten, aquesta mateixa vergonya, més forta que ella, sempre la reté. Quan s'acosta a casa seva, creu que s'enfonsa en un abisme de mals. Té por del futur, i voldria aturar el moment present que fuig.
Ella entra al palau en el moment en què l’astre del dia marca l'hora desena del matí; prepara el menjar per als seus hostes amb un negligència distreta, com si s'hagués de perdre la cura que l'ocupa. El seu esperit està als llocs que ha abandonat. Segur que Omegar continua la història de llurs amors, completa aquesta història amb ella mateixa, que creu sentir de la boca del seu marit. Mentre dura aquesta il·lusió que endolceix el seu enuig, està tranquil·la; però amb prou feines ha jutjat que aquesta història s'ha d'acabar, Sidèria, preocupada, ja no es queda quieta, va constantment a la terrassa del palau, des d'on els seus ulls busquen Omegar, i el criden en va. El seu esperit s’esgota per endevinar la causa del retard que l'alarma; comença a témer aquest vellard, a qui inicialment havia vist sense desconfiança. Recorda amb por la seva aparició en aquests llocs deshabitats. El caràcter singular del seu rostre, les diverses passions que s'hi dibuixaven alhora, una barreja inexpressable de preocupació, de rigor i de pietat, Sidèria no entén per què totes aquestes coses que l'espanten en aquest moment, no l’havien afectat. Passa amb aquestes pors quatre hores, la durada de les quals li sembla infinita. És aleshores quan es desespera pel retorn del seu marit, i que vol anar al mateix lloc a buscar la veritat que tem. Hi va; durant el trajecte, els seus genolls tremolosos cedeixen sota d'ella. Sidèria arriba completament desconcertada a la cova on estava assegut el pare dels homes. Han desaparegut. La seva mirada abraça en un sol moment l'horitzó que l'envolta; Omegar no apareix davant dels seus ulls. Ella encara vol dubtar de les seves desgràcies.
