L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (18)

 

Sant Bartomeu del Portell, Crespià

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

És amb delit que es disposava a revelar el seu secret; volia fer-ne la pràctica tan fàcil que esdevingués tot de sobte universal i popular, quan un dubte va venir a afligir-lo, i va suspendre el seu projecte. Temia, si donava a l'home el poder d'allargar els seus dies, que la terra no pogués nodrir la immensa població que la cobriria. Es tanca en la solitud, on separat de qualsevol comerç amb els humans, calcula les forces de la natura. Hom diu que després d’haver acabat els seus treballs, es va prosternar davant el Creador i li va donar gràcies per haver donat uns límits tan curts als dies de l'home. Va reconèixer que l'espai de la vida humana estava regulat pel Senyor, segons la grandària del globus i la fecunditat dels seus habitants; que si aquest ordre era pertorbat, si els homes multiplicaven llur joventut, la terra ja no podria suportar llurs fills massa nombrosos, els quals es degollarien per l'únic interès de viure. Filàntor va jurar de callar un secret les conseqüències del qual serien tan funestes. Surt del seu retraïment, la pal·lidesa al front, esquinçat pel dolor de veure enganyada la seva més estimada esperança. Renuncia als seus treballs, als fruits més feliços del seu geni. Ja no vol despullar-se de la seva vellesa, si no comparteix la mateixa felicitat amb els seus contemporanis i, aspirant només a acabar la seva vida, cau en un llanguiment mortal. Estirat en un llit de dolor, a prop de fer els darrers sospirs, creu entreveure la manera de fer el seu secret útil per al gènere humà. Aquesta mera esperança li retorna immediatament les forces de la salut. Filàntor,  tornat de les portes de la tomba, obté les Illes Afortunades del monarca que les posseïa, i feu aixecar un temple, que envolta amb un triple muralla, de quinze colzades d'alçada i tancada amb portes de bronze. Amb aquesta obra acabada, Filàntor comprimeix en una urna d'or el foc regenerador dels vells i convoca els ambaixadors de tots els reis a Tenerife, el nom de la qual canvia per anomenar-la l’illa de la Joventut.

Només en nom de Filantor, i sense voler informar-se dels seus designis, els reis van ordenar la sortida de llurs ambaixadors. Aquestes mars que veieu estaven cobertes per llurs vaixells. L’illa de la Joventut amb prou feines podia contenir la multitud d'espectadors. Vinguts de tots els climes, hi van plantar tendes que, per llur nombre i la diversitat de llurs colors, formaven un espectacle magnífic. Tan bon punt va arribar aquell dia senyalat per Filàntor, en què aquest gran home s'havia d'explicar, el salnitre encès va tronar des de totes les naus per a anunciar-ho. Els ambaixadors es reuneixen i marxen cap al temple al so dels instruments, i seguits per un poble immens. Oh moment memorable per sempre en la història dels homes, i que no pot morir! Filàntor, assegut a la tribuna del temple, l'urna al seu costat, esperava els representants dels reis. Tan bon punt arribats, lliura a un jove la veu del qual és agradable i ressonant aquest discurs que pronuncia:

“Oh poble, va dir, en nom d'aquest vell venerable, quan el cel va voler consagrar un mortal a la desgràcia, el va crear per a ésser un gran home! El savi que prefereix la felicitat a la glòria rebutja complir aquest destí, i amaga el seu geni. La societat, tirà dels grans homes durant llur vida, es va sentir abandonada envers ells per a col·locar-los a l’Olimp després de llur mort; recompensa fàcil que només els costava una apoteosi. Comencem per ésser justos, agraïts, i no deixem al cel la cura de pagar els deutes de la terra. Aquesta illa que dec a la beneficència del monarca que la posseïa, situada entre els dos mons, l’atorgo al gènere humà. Està a punt de reunir els ambaixadors de tots els imperis de la terra. Aquí els crido a concedir als grans homes una recompensa digna de llur ambició. Dirigiu els ulls cap a aquesta urna daurada que conté un cúmul de focs, la guspira més petita dels quals és suficient per rejovenir el vell més caduc. Concediu aquest premi al geni embellit per la virtut; però que no sigui prou per merèixer-lo d'un gran talent o de qualsevol acció d'un esclat passatger. Exigiu tota una vida de treballs; un mèrit tan rar que no pugui ésser substituït. Aquesta urna s'esgotarà. Sigueu més avar de la flama que conté que de totes les riqueses del nou món. Oh poble! teniu vells que omplen la terra del soroll de llurs treballs i de llurs virtuts! Afanyeu-vos a prevenir la mort que els amenaça; són homes que el cel rarament concedeix a la terra. Sigueu generosos envers vosaltres mateixos, conservant-vos-els. Jo moriré satisfet si veig els meus il·lustres contemporanis tornar per a vosaltres al curs de la vida.”

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (17)

 

Castell de Tudela, Sant Gregori

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

—La història —va continuar— fou durant molts segles la deplorable imatge de la feblesa de l'esperit humà i de la ferocitat de les passions. Dic amb dolor una veritat que m'humilia, l'experiència és l'única raó de l'home. Màximes més perilloses que la pesta, els terratrèmols i els incendis es van posar durant molt de temps, durant segles que es deien il·lustrats, entre les veritats benèfiques. Els mals que van provocar no es poden descriure. Van sacsejar fins llurs fonaments tots els imperis d'Europa i els van cobrir de cadàvers. Va ésser només llavors que aquestes màximes van excitar l'horror que es mereixien. Així, els verins només es conegueren després d'haver causat la mort.

La història de tan grans desastres es va convertir en un llibre sagrat que servia per mantenir els pobles en la saviesa. Cada any, un ministre dels altars els llegia les pàgines sagnants d'aquest llibre. Amb aquesta pintura de les desgràcies de llurs pares, llurs cabells s’eriçaven d’horror. Alguns vessaven torrents de llàgrimes; altres sortien del recinte del temple espantats per aquestes històries afroses, i tots junts maleïen tant aquelles màximes execrables que trasbalsaren el món com els genis funests que les honoraren.

Madurat per aquestes cruels experiències, el gènere humà va avançar a passos de gegant en el camí de la perfecció. Semblava haver assolit el grau més alt de prosperitat, quan va aparèixer un home el geni del qual va fer dubtar si no amagava un Déu sota la figura d’un mortal. Es deia Filàntor. Els filòsofs que el van precedir van conquerir el secrets de la natura pel cansament obstinat de llurs meditacions. Filàntor no buscava el que estava inventat. Endevinava la natura com per inspiració. Tots els filòsofs junts només feien que aixecar el vel que l'amagava. Filàntor la va exposar ben nua als ulls dels mortals. Els invents dels filòsofs havien estat sovint estèrils per a la felicitat de la terra, i de vegades fatals. Aquells de Filàntor van ésser beneficis per a la humanitat. El seu geni, en lloc d'extingir-se, semblava augmentar enmig del glaç de la vellesa. Després d’haver assolit un segle de vida, va descobrir un secret que va sorprendre’l: sabia domesticar el foc, despullar-lo del seu ardor, fer-ne palpable la flama, conservar-lo sense donar-li menjar per devorar i, com un fluid, tancar-lo en un gerro. Senyor del més terrible dels elements, va fer meravelles amb l'ajuda de la flama obedient; va simplificar totes les arts, en creà de noves, i semblava tenir l'omnipotència de Déu.

La història d'un sol dels seus descobriments serà suficient per pintar-vos aquest gran home, entre tants invents que, cada dia, il·lustraven la seva vida. Va trobar el secret d'allargar els dies de l'home i rejovenir la vellesa. En els primers entusiasmes d'alegria que li va provocar aquest descobriment, va exclamar tot cremant pel sant amor a la humanitat: 

—Si hi ha un mortal que desitja renéixer a la vida, soc jo, sens dubte, qui arriba a l’últim terme dels meus dies, jo que una força irresistible precipitarà en la tomba que s'obre sota els meus peus. Avui la tancaré. El foc de la joventut i de les passions circularà en les meves venes. Tanmateix, poso el cel de testimoni, la meva felicitat no rau en el fet que jo sigui el més feliç. Oh homes! oh germans meus! vosaltres sou en aquest dia la meva alegria més viva, heu rebut dels vostres pares alguns dies d'existència, jo us donarà la immortalitat!

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (16)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

El llibre només contenia aquestes paraules. Idames el besa amb un respecte sant, i amb l'esperança que ens ha donat, cadascú es lliura a l'alegria. Només Palemos no la compartia.

—La vostra seguretat em sorprèn —ens diu—, mai cap mortal no s’ha trobat en una situació més terrible que la nostra. La sort de la vostra vida i de la natura sencera depèn de l'existència de dos éssers que poden morir, i un dels quals ens és inconegut. Jo havia esperat que aquest llibre, que esguardeu com un regal del cel, ens hauria promès almenys l'èxit de la nostra empresa. Tanmateix, es reclou amb vosaltres en una reserva espantosa. Fins i tot dubto si l’ha dictat el Senyor: per què doncs tenia por d’anomenar-s’hi? Tot, amics meus, és incert per a nosaltres, excepte els grans perills que ens amenacen.

Aquest discurs va provocar el terror a l'ànima dels meus companys. Va ésser llavors que vaig tenir per primera vegada l'oportunitat de conèixer Idames. Amb quina força és va aixecar contra la desconfiança de Palemos!

—Hauríeu desitjat —li va dir— que Déu us hagués promès l'èxit d'aquest viatge; amb quin dret us atreviu a prescriure-li lleis? Ha revelat mai el futur tot sencer als mortals que més estima? Hauria compromès la veritat dels seus oracles, que l'home s'hauria negat a acomplir, per l'únic plaer d'acusar de mentida el cel i les seves profecies. Ens hauria d’ésser suficient estar segurs que el mestre sobirà de la natura ens protegeix, i qui de nosaltres en pot dubtar? Palemos, no l’heu sentit vos mateix dictar-nos les seves voluntats? No us va revelar el nom d'Omegar abans que ens fos conegut, la seva sortida d'Orient, el camí que havia pres amb la fe d'aquest oracle, o potser, per conèixer-ne la veritat, voleu davant d’Omegar; ve, i sou vos qui ens l’heu presentat. Vegeu el nostre vaixell, el curs del qual és tan ràpid que, sense pilot, ens porta als llocs indicats pel destí. Amb quines marques més brillants podeu jutjar que el Senyor ha sortit del seu descans, i vol a través nostre salvar la terra i els homes?

Palémos cedeix a la força d'aquest discurs, no gosa respondre i sembla avergonyit de la seva malfiança. Idames, veient la quietud restablerta en els nostres esperits, es regala a contar-nos quins eren els habitants de les regions que s’oferien a les nostres mirades, quins eren els costums i els trets més famosos de llur història; ens mostra al nord el lloc on hi hagué Anglaterra, i que l'oceà havia engolida. A l'esquerra ens feu observar l'antiga Ibèria, on el fill d'Alcmena [13] pensà posar les darreres columnes de la terra; però amb prou feines pot indicar-nos aquests objectes, que no fan més que aparèixer i desaparèixer. Idames se sorprèn de la velocitat del nostre vaixell. Ja estem tocant les Illes Afortunades, ja distingim el cim del Tenerife [14], una de les muntanyes més altes del món. En aquest aspecte, Idames està emocionat. És en va que s’esforça a amagar amb les mans les seves llàgrimes, que no pot retenir. Li pregunto el motiu del seu dolor.

—Ah! —em va dir estrenyent-me entre els seus braços— aquestes illes em recorden els dies més bonics de la terra i dels homes! Quina majestat a la natura humana! quines virtuts! quins grans espectacles! Feliços aquells qui els veieren! Qui creuria que som els descendents d'aquests mateixos homes, i que habitem la terra que els nodria! Quin és, doncs, aquest privilegi de la natura que distingeix llur naixement per a aquests temps d'esplendor? Per què aquesta fatalitat que ens ha enviat al final dels segles?

A aquestes paraules d'Idames, vaig tenir el desig de conèixer els bells dies de la terra, i el conjuro perquè me n’expliqui la història.

—Hi estic d'acord —em va dir—; si el cel us ha destinat a regenerar l'univers, si vos heu d’ésser el pare d'una nova raça, pouareu d'aquestes històries l'amor al bé i els veritables principis de felicitat humana universal.

—Estem entrant al gran oceà, la superfície monòtona del qual entristirà la vostra mirada, on ja no us adelitarà la diversitat dels objectes. Aquesta instrucció endolcirà l'avorriment del viatge.

---

[13] Alcmena: muller d’Amfitrió. Zeus prengué la forma del seu marit, i dels amors d’Alcmena amb Zeus nasqué Hèracles, conegut a Roma amb el nom d’Hèrcules. Les columnes d'Hèrcules, també pilars d'Hèrcules, és el nom que rebien antigament les roques que guardaven l'entrada a la mar Mediterrània a la zona de l'estret de Gibraltar.

[14] El Teide: cim volcànic al centre de l’illa de Tenerife, a les illes Canàries, d’una altitud de 3.718 m.

 

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (15)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT

Com un viatger que camina sobre el foc de les sorres africanes, que respira l'aire ardent dels tròpics, i la boca del qual fa temps que s'ha assecat per una set devoradora, si sent el murmuri d'una font d'aigua viva, tremola d’alegria, la busca, s'empassa les seves aigües a grans glopades i sense alè, les rep al cap, a les mans, s’hi submergeix completament, i voldria transformar-se en elles. Així el pare dels homes estava ansiós per la història d'Omegar, l’havia vist de tant a prop, que rebia les impressions dels seus gestos i dels seus moviments. Els seus ulls, fixats en els seus llavis, volien com veure les seves paraules, i per la seva boca que tenia oberta, hom hauria dit que les respirava. En una paraula, l'escoltava amb tots els seus sentits.

Tan bon punt s'assabenta que l'home s'havia obert la ruta dels aires, la seva sorpresa és tan gran que fa tot el seu esforç per amagar-la. Si no tingués por d’astorar Omegar per la ignorància de les seves preguntes, li preguntaria sobre aquest prodigi de les arts; conté dins ell mateix els seus curiosos desitjos; però exclama, endut per un impuls del qual no és l’amo:

—Oh! per què la virtut dels homes no ha igualat llur geni!

A penes se li havien escapat aquestes paraules, que hauria volgut retenir-les. Es penedeix d'interrompre Omegar; i per a convidar-lo a continuar el seu relat, guarda promptament el silenci, dreça l’orella per escoltar-lo, com si encara estigués parlant, i fa brillar en els seus ulls la impaciència de la seva curiositat.

Omegar, que endevina els seus desitjos, reprèn així la història del seu viatge:

Les ales del nostre vaixell ens van portar ràpidament cap als núvols on vam romandre immòbils una estona, on les nostres mirades, deturades per totes bandes, no podien veure ni l'atzur del cel, ni la terra que acabàvem d'abandonar. Ja Palemos va interpretar com un presagi fatal aquesta partida lamentable, quan el vel humit i fosc que ens envoltava, caient de sobte, ens va tornar la vista del sol i del firmament, i va descobrir als nostres esguards un horitzó tan vast, tan variat, que no ens podíem cansar d'admirar aquest meravellós espectacle. Llavors el vent que retenia el seu alè s’aixeca amb força, sacseja les nostres veles, fa volar la nostra nau cap als llocs on surt el sol enmig de les ones.

Havia arribat el moment de consultar el llibre dels nostres destins. Envoltem Idames, que l’agafa amb un respecte sant, l'obre i de primer llegeix aquestes paraules: “És al Brasil i a la ciutat del Sol que us envio."

El pilot exclama:

—El vent que s’ha aixecat ens hi porta.

Idames respon:

—El mateix Déu sempre ens protegeix.

Després continua llegint aquest llibre diví, que escoltem amb un silenci religiós.

“A semblança de totes les obres creades, la terra no podia pas ésser immortal; la natura calcula el moment de la seva decadència i, com una tendra mare, havia preparat els mitjans per regenerar-la; però la terra s’ha avançat als temps marcats per la natura, i són els homes que ella nodria del seu pit, són els seus propis fills que, ben carregats dels seus benifets, han estat els seus parricides. Els fruits abundants que rebien de les seves mans liberals no van satisfer els seus desitjos. Es van afanyar a esprémer des de les seves entranyes fins als últims principis de la seva vida. Els mateixos homes, per gaudir massa, prodigaren llur força, i la perderen. Només queda un remei a tan grans mals, l'himeneu d'Omegar amb l'única dona que pot, com ell, propagar la vida i perpetuar els homes. Ella respira en les regions del Brasil, on us conduiré sobre les ales dels vents que m'obeeixen. Tan bon punt sereu baixat a la ciutat del Sol, reuniu les filles d'aquest imperi, reconeixereu la dona d'Omegar per l’esclat d'un prodigi que faré per a ella en presència del poble, i que us sotmetrà els americans més incrèduls.”

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (14)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Fi)

Aquest relat de Palemos va augmentar les meves esperances. Li dic al seu torn les ordres que havia rebut del geni; vam accelerar la nostra marxa, i aviat vaig arribar a la ciutat d'Idames, on el vaig trobar en una plaça pública, lliurat totalment amb els seus companys en els preparatius del meu viatge. Llur tropa fou augmentada per llurs dones, que, avisades de llur marxa, tristes, ploroses, s’havien afanyat per rebre llurs comiats.

En veure’m, suspenen llurs feines, m'envolten; tan aviat com Idames sembla segur que jo era Omegar, l'últim fill dels seus reis, el mateix que havia vist al seu bressol, em besa, m’abraça contra el seu pit i em diu:

—Oh rei meu, puc creure els meus ulls! Per tant, és cert que tinc als meus braços l'única esperança del món! No sé vers cap a quins llocs us he de conduir; però, si cal, recorreré per vos l'univers d’un pol a l’altre pol. Obriu-me les barreres que tanquen el globus terrestre; em llançaré a les planes de l'espai; pujaré fins als astres, el meu coratge és invencible.

Això va dir, i com si la meva presència hagués reanimat les seves forces, retorna a les seves feines amb un nou ardor.

La capital de Normandia havia estat durant molt de temps un dels llocs més famosos d'on sortien les naus aèries. Hi havia encara, en els nombrosos magatzems d'aquesta ciutat, urnes plenes d’aquests esperits volàtils que, més poderosos que la vela i més ràpids que les ales dels ocells, enlairaven els homes per sobre dels núvols. Idames ja havia transportat aquestes urnes a la plaça. Ja l’aire subtil que contenien s’escolava en grans corrents als costats del globus que es balancejava, impacient d’envolar-se en els aires. Vaig contemplar amb ull ansiós i curiós un espectacle tan nou per a la meva joventut. El globus sobretot va fixar tots els meus esguards. A la popa de la nau, hi havia escrites aquestes paraules en lletres d'or: He donat la volta al món. Als laterals hi havia pintats diversos esdeveniments la imitació dels quals era tan perfecta, que tots els personatges semblaven viure i respirar. Aquí hom veia atrevits navegants travessar els mars del sud per la ruta dels aires, descendir sobre muntanyes inaccessibles, a les platges on l'home no havia mai imprès el seus passos, i completar la conquesta de l'univers. Allà terratrèmols terribles que propagaven el terror arreu, enderrocant les ciutats sobre els seus fonaments esfondrats. Els abismes s’obrien per tot arreu per engolir els homes; però ells fugien, en els aires pacífics, de la terra irritada. Hom veia cap al centre el cel enfosquit per legions de vaixells armats que estaven en guerra. No hi havia res més terrible que aquest espectacle. Els ocells aterrits havien fugit. Únics senyors del camp de batalla, els lluitadors s’apropaven els uns als altres armats amb falçs brillants per tallar la corda que aguantava les cistelles penjants o, més pèrfids, perforaven el globus amb l'ajuda de la fletxa aguda o d’un tir ràpid. Els soldats queien per milers com si fossin precipitats del cel per un llamp. Llur sang envermellia la suau verdor dels arbres. Llurs membres dispersos i palpitants cobrien els camps i les teulades del pacífic llaurador.

Amb prou feines començava a distingir aquests objectes, sento Idames que apressa la marxa dels seus companys. Llurs dones els retenien abraçats, sense poder deixar-los, i dient-los:

—De quins dolors ens lliurarà la vostra absència! no sabem pas quins perills correreu, ni cap a quins llocs us crida el destí: nosaltres no podrem pas seguir-vos en esperit per les ribes per les quals baixareu. Tot servirà per desesperar-nos. Encara si coneguéssim un final a les nostres penes! Però la nostra separació serà potser eterna.

A aquestes paraules, llurs rostres es van cobrir de llàgrimes i els  sanglots els tallaven la veu.

Commogut per l'espectacle de llur dolor, vaig sentir néixer al meu cor el desig d’inspirar als meus semblants un interès ben tendre. Llavors vaig recordar les promeses del geni, i aquesta dona única que el cel m’havia reservat. Curiós per conèixer-la, veig amb plaer a Idames separar els marits de les mullers, pujar amb ells a les naus, fer el senyal de sortida i el globus envolar-nos en els aires.