L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (40)

 

Castell de Sant Iscle

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

—Hom aplaudí aquest consell. Jo mateix, ho reconec, estimat Omegar, havia cregut necessària la teva desaparició. Perdona’m aquesta crueltat que el meu cor odia; ignorava, ai las! que hom preparava per a la meva filla el mateix destí. Jo la feia lluny d'ella, sota el meu sostre solitari, per tastar la pau del son. Un home que no havia vist mai, de port majestuós, i que semblava amagar un Déu sota la figura d'un mortal, em va aturar dient-me:

—Pare infeliç, estimes la teva filla?

—Cel —li vaig dir—, si estimo la meva filla! Donaria la meva sang per ella.

—Demà —respongué amb un sospir—, ella veurà l’estada dels morts. Els americans han de lluitar a l'alba. Si són derrotats, o si l'europeu se’ls escapa, immolaran la teva filla. Pensen que n'hi ha prou per a la salvació de la terra que el teu gendre o la seva dona morin. Heus ací el que acaba de resoldre Eupolis en un consell secret amb els caps del Brasil. Jo protegeixo Omegar. Si tot Amèrica s'armés contra ell, jo el salvaré. A tu, que tems per la vida de la teva filla, et queda una manera de salvar-la de la mort. Que marxi amb el seu marit. La nit, la foscor de la qual he redoblat, amagarà llur fugida en la seva ombra; però afanya't, els moments són preciosos.

—Vine doncs, estimat Omegar —continua Forestan—, et lliuraré la teva dona; que jo la perdi i que ella visqui, és l'últim desig d'un pare desgraciat.

Jo l'anava a seguir, però Palemos ens va aturar.

—Sensible als teus dolors —va dir al pare de Sidèria—, no només blasmo la cruel prudència d'Eupolis; però m’estimaria més morir que comprar el descans del món amb la mort d'un sol dels meus semblants. Tanmateix, ho reconec, la interdicció d'Ormuz, les seves prediccions amenaçadores, la seva mort funesta sempre present als meus ulls, la mort d'Idames, el nostre cap, m’han colpit d’un terror que encara em neguiteja. Pertoca als febles humans enfrontar-se a la còlera del cel, i atreure sobre llurs caps desgràcies capaces d'espantar els coratges més altius!

—No tens res a témer —respon Forestan. Escolta amb quines paraules l’estranger mateix va esvair les meves pors.

—Ormuz —em va dir— havia arribat dues vegades al final dels dies mortals. Aquesta vellesa extrema afeblia la seva raó. S'havia tornat temorós, supersticiós; en una paraula, era només les restes d'un gran home abandonat pel seu geni. Examina les seves prediccions. Afirma que Omegar serà el pare d'una raça fatal, i que la terra ha de perir el dia del seu himeneu. Un d'aquests dos oracles és mentida, i qui se n’ha servit és indigne de la teva confiança.

—Va dir aquestes paraules amb tant de menyspreu que em va fer enrogir de la meva credulitat. Aquest desconegut em va portar a la fortalesa on la meva filla estava reclosa. No m'atreveixo a dir-te amb quins prodigis va manifestar el seu poder. Acusaries la meva boca d'impostura; però veniu a veure'ls vosaltres mateixos, i ja no temereu les amenaces i les prediccions d'Ormuz.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (39)

 

Rellotge sol de Can Lleal, Olives

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Mentre desfogava així la meva fúria, va arribar un home pàl·lid, tremolant, desfigurat, vaig reconèixer el pare de Sidèria:

—Europeus —ens va dir amb el so d'una veu espantada—, abandoneu ràpidament aquests climes bàrbars on s’ha jurat la vostra mort; marxeu amb la meva filla, li deveu la vida.

—Sí —vaig dir-li besant-lo—, que ens segueixi, és ella la que ens ha salvat.

Jo parlava com un ximple; però havia afalagat tots els desitjos del meu cor. Palemos li demana els detalls d'aquest complot odiós.

—Després d'haver-vos abandonats —li respon—, Eupolis, sense perdre un moment, ens va reunir en un temple prop d'aquesta ciutat, i ens va fer aquest discurs:

—Americans, acabeu d'escoltar les prediccions d'Ormuz; per més fatals que siguin, esteu amenaçats amb un perill més terrible. L'himeneu d'Omegar, si es realitza algun dia, potser finirà els vostres destins i el de la terra: aquest és el secret que em va confiar el gran Ormuz, i que l'interès del gènere humà m'obliga a fer públic. Així, el destí del món rau avui en les mans d'un sol home. Des que l’astre del dia il·lumina l'univers, mai cap mortal no ha gaudit d'un poder tan perillós. Creieu que n'hi ha prou de posar entre Omegar i la seva dona les barreres de l'oceà? Crema per a ella amb tots els focs de l'amor. Ni l'ordre absolut d'Ormuz que parlava en nom del cel, ni la por de les terribles desgràcies amb què l'amenaçava, ni l'espectacle d'aquest ministre de Déu, que cau i mor als nostres peus després d'haver-ho predit, res no podria fer-li deixar la mà de Sidèria. Obligats a fer servir la violència contra ell per a separar-lo d'ella, vau observar com a l'instant el seu rostre es va cobrir d'una pal·lidesa mortal: els seus genolls tremolants ja no el podien sostenir; ens va presentar en cadascun dels seus trets la imatge espantosa de la desesperació. Un amor tan violent és capaç d'emprendre qualsevol cosa. Aquest jove agosarat tornarà dels confins de l'univers, en el moment en què estareu adormits en el si de la confiança, per reclamar sobre una dona de bon tracte els drets que ell no ha pas cedit, i us embolcallarà, a vosaltres, els vostres fills i la terra, en una ruïna comuna. Viurem amb aquesta por contínua? el cel el lliura a les nostres mans. Assegurem, amb la seva mort, el repòs d'aquest imperi i el de tot l'univers. Prevenim l’alba de demà: aniré a demanar el cap d'Omegar als seus companys, i si ho rebutgen, desembeinem l'espasa contra ells, i que siguin exterminats.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (38)

 

Torre de Vilafreser

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TOM II

SISÈ CANT

Omegar anava a continuar la seva història quan va veure, als ulls de Sidèria, preocupació i neguit. Ell havia d'explicar llurs debilitats mútues davant d'un desconegut la censura del qual ella temia. La vergonya ja li cobria el front amb un modest rubor. Tocat pel seu dolor, el seu marit li va dir suaument:

—Estimada Sidèria, heus aquí l'hora que et crida a la cura domèstica. Prepara un banquet per al convidat que es digna a visitar-nos: vindré aviat a compartir aquestes tasques.

A aquestes paraules, que tornen la calma a Sidèria, ella s'aixeca i saluda, amb cara serena, el pare dels homes.

Tanmateix la seva marxa provoca, al cor del seu marit, una tristesa secreta. Agitat per terribles pressentiments, ell la segueix amb els ulls com si cregués veure-la per darrera vegada. Tan bon punt ella desapareix, el seu neguit augmenta: es penedeix de no haver-la tornat a cridar; li sembla que l'acaba de perdre per sempre. Els seus ulls romanen una bona estona fixats en el camí que ha deixat, per a buscar-la-hi encara; finalment es calma, i continua la història de les seves dissorts.

Aclaparat per aquests cops del destí, insensible al patiment, com un estúpid, vaig tornar a la Ciutat del Sol sense haver vist ni el camí que havia seguit, ni la mà que m'havia conduït. Aquest moment va ésser per a mi com un somni terrible, del qual només tinc el record d'un llarg patiment.

Sortint d'aquesta espècie d'anorreament, la primera paraula que vaig pronunciar va ésser el nom de Sidèria. La demanava; els meus companys, prohibits, no s’atrevien a contestar-me: jo insistia.

—Només vull —els dic— barrejar les meves llàgrimes amb les seves, i assegurar-me amb els meus ulls si les nostres desgràcies no l'han portat a la desesperació.

Aquesta és l'única gràcia que implorava i que em fou negada cruelment. Palemos em va dir que els americans, per ordre d'Aglaure, havien tancat la meva dona lluny de mi a la fortalesa de la ciutat, sota la guàrdia d'Eupolis. Amb aquesta notícia, vaig pensar que me m’havia estat arrabassada per segona vegada. La desesperació es va emparar de la meva ànima, i la qual, només, jo consultava. La nit desplegada sobre la terra la cobria d'una foscor espessa; els meus companys, a la llum de les torxes, van accelerar davant els meus ulls els preparatius de la meva partida. Observava llurs moviments amb una fúria concentrada. Irritat per llur pressa, els vaig dir:

—Per què precipitar així la vostra fugida? no teniu res a témer en aquests llocs: si teniu aquesta cura per salvar-me de la mort, les vostres penes són inútils. Ho juro davant vostre, no abandonaré pas els llocs on respira Sidèria; sí, m’hi vull quedar, i em lliuraré al furor dels americans.

Consternats pel meu pla, els meus companys es van afanyar a combatre'l, van voler consolar-me i, sense escoltar res, vaig gosar insultar-los.

—Qui sou doncs vosaltres —els vaig dir amargament— per oferir-me consols? Ningú no conspira contra els vostres dies. Vosaltres retorneu a la vostra pàtria, l’únic objecte del vostre amor. Tot us somriu. Pertoca a aquells que respiren la frescor a l'ombra dels boscos consolar un desgraciat ajagut sobre el caliu encès? eh! com podeu endolcir els meus mals, vosaltres que mai els heu viscut? No us ha tret el cel el poder de sentir-los? Oh Sidèria, ets l'única de l'univers que em pot escoltar, l'única el cor sensible de la qual pot parlar amb el meu, i hom em separa de tu! i hom ni tan sols vol que rebis el meu últim adeu! Oh cel! —vaig afegir—, per què no està en el meu poder d’adonar-me de les pors del cruel Eupolis? que no puc veure l'oceà abalançar-se del seu llit, les muntanyes esfondrar-se en les seves onades furibundes, la terra obrir-se i escampar-se en l’estesa? Que no puc sentir ressonar en l’aire la trompeta de l'últim dia? Mai no he vist unes tenebres més profundes. Oh! si fos la natura entristida i coberta per les ombres de la mort!

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (37)

Tom I de Le Dernier Homme

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

CINQUÈ CANT (fi del cinquè cant i del Tom I)

No havia fet el darrer sospir, quan un altre espectacle no menys espantós va augmentar el terror que ens tenia presos. Ningú no havia desitjat el renaixement del món amb més ardor que Idames. Amb aquesta finalitat havia abandonat la seva pàtria; m'havia menat al Brasil, hauria donat la volta al món; s'havia gloriejat que aviat la terra es cobriria d'imperis florents. La imatge d'aquesta revolució estava constantment present en el seu esperit; se n'havia adonat, per dir-ho així, per la força d'una imaginació viva i ardent; em parlava de races futures com si les hagués vistes, i ja posava els fonaments de llur felicitat. La seva gran ànima estimava el gènere humà, les belles arts, les ciències, tot allò que pot unir els homes i fer-los més feliços. Com fou colpit quan, després d'haver escoltat la predicció d'Ormuz, va veure destruïdes les seves esperances, i es va veure obligat a tornar al futur fosc del qual es creia haver fugit! No podia suportar aquest terrible revés; una febre ardent s'encén a les seves venes, i extravia la seva raó. Corro a ajudar-lo, l'estrenyo entre els meus braços, li parlo, i sense veure'm ni sentir-me, em crida molt fort: demana Ormuz i Sidèria. En el seu deliri, creu veure tots els objectes que el seu cor havia desitjat.

—Que hom em porti —em va dir— a l'ombra d'aquells emparrats frondosos; hi tastaré la pau del son en la verdor... Què sento?... Què és aquest soroll que ressona a l'aire. Les encluses gemeguen sota els cops redoblats dels martells. Oh moment que desitjava! les arts han ressuscitat a les ciutats!... Veieu aquestes espigues que el cel ha daurat? Feliços llauradors, afanyeu-vos, ha arribat el temps de la sega. Quins perfums més dolços exhalen aquestes flors a l'aire! Deixeu-me refrescar els meus llavis ardents amb els fruits d'aquesta horta. Omegar, m'abandones! On són els teus fills? Acosta-me'ls. M'agradaria tornar-los a besar.

Aquests van ésser els discursos que no va deixar de repetir fins al moment en què, vençut per l'excés del mal, va perdre el coneixement i la vida.

Va ésser llavors que Eupolis, espantat per aquesta nova mort, va creure que era necessari revelar la primera predicció d'Ormuz.

—Heus aquí potser —diu— els terribles preludis. Si em creieu, afanyeu-vos a apaivagar el cel. Desaprova aquest himeneu; cal, per sempre, destruir-ne els nusos; que aquests europeus siguin retornats a llur país. Separem, pel mar, Omegar de Sidèria. Si us negueu a seguir aquest consell que Déu m'inspira, qui sap si aquesta nit no serà l'última a la terra?

Per a mi, em sorprenc encara d’estar viu. Els americans estaven espantats; aplaudeixen el consell d'Eupolis, i demanen que a l'alba jo abandoni llurs climes, o que sigui immolat pel ferro de les lleis. Els bàrbars ja no veien en mi res més que un enemic de la felicitat pública. Així va acabar aquest dia que havia vist començar sota els auspicis més favorables, i que va ésser el més infeliç de la meva vida.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (36)

Santuari de Joan Salerm o de l'Erm, de Juià

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

CINQUÈ CANT (continuació)

Aquest fenomen va dissipar la por d'Eupolis i dels peruans. Tot semblava afavorir el meu matrimoni, i tan bon punt ens vam reunir al voltant de l'altar, aquest va ésser el discurs que ens va adreçar el savi Ormuz:

—Jo no he pogut veure sense dolor l'alegria que heu fet esclatar. No hi ha res més funest que la desesperació que segueix l'excés d'alegria. Temo molt que no us enganyin falses aparences. Les flames lleugeres que voletegen sobre les restes d'una pira reduïda a cendres s’esvaneixen. Aquests grills tindran potser el mateix destí. Ei! qui us pot assegurar que no els deveu als últims esforços de la natura que expira!

Després d'haver-nos inspirat, amb aquestes paraules, una sana desconfiança sobre la sort d'aquest dia:

—Gran déu —va continuar—, si és cert que beneeixes la nostra feina, si aquest prodigi hagués sortit de la teva mà omnipotent, digna't a escoltar la meva humil pregària. Permeteu-me viure prou per a veure l'alba d'aquests bells dies, i abraçar l'hereu del gènere humà. Però si desaproves els nostres plans, vine a oposar-te a llur realització. Manifesta la teva voluntat amb un senyal cridaner: lliuro als esperits infernals el primer que es negarà a obeir les teves lleis.

En aquestes paraules, girant-se cap a llevant, llança la mirada sobre l'ampli horitzó. Tot era pacífic; semblava que la mateixa natura, present en aquest matrimoni, i desitjant que s'acabés, s'esforçava a oferir una superfície somrient. Tranquil·litzat per tants de signes favorables, s'apropa a Sidèria:

—Sigues —li digué— la feliç Eva d'aquest nou Adam; us uneixo per sempre. Cel, aplaudeix aquest himeneu; terra, fes-te de nou fecunda per a aquests joves esposos, i que aviat puguis rebre llurs nombrosos fills al teu pit adornat de flors i de fruits. Així doncs, estimat Omegar, conserva amb cura els monuments sagrats de la ciència i del geni; són els fruits d'un treball immens. Legislador del món, dona-li les millors lleis. Recorda que les instruccions cruels van ésser durant molt de temps la desgràcia dels pobles abans d’ésser anihilades. Estalvia a la teva posteritat el retorn d'aquestes experiències bàrbares; que la saviesa no costi més la felicitat i la sang d'un nombre infinit d'humans. Aquests són els meus desitjos per a tu i els teus descendents.

Aquestes paraules d'Ormuz havien encès el meu coratge; jurava en el meu cor de complir els sants deures que m'imposava un destí tan alt. Sí, hauria recollit amb cura les lliçons sublims de la història i de l'experiència dels segles. Per què haurien de perir designis tan nobles? Ai! m’acostava al moment de la més terrible de les catàstrofes, el record de la qual encara em pertorba.

Quan Ormuz aixecava les seves mans al cel en acció de gràcies, es va aturar de sobte. Un objecte, visible només per a ell, semblava cridar-li l'atenció; sembla escoltar com si una veu li parlés, i de la qual només vaig sentir el xiuxiueig. Tanmateix, els sospirs s'escapen del pit d'Ormuz; una pal·lidesa terrible li cobreix el front; amb prou feines pot pronunciar unes quantes paraules trencades.

—Oh cel! —va dir—, oh rigor!... la mort!... benvinguda m’és.

Així responia a l'àngel encarregat de les ordres de la Divinitat; aviat se'ns revelaran.

—Europeus —ens diu Ormuz—, esteu equivocats: el cel reprova aquest himeneu, i el destrueixo en tant que està en el meu poder. Que hom allunyi Omegar de Sidèria. Maleït sia si gosés fer prevaler els seus drets sobre la seva dona; sí —em va dir adreçant-se’m—, series el pare d'una raça funesta; els vostres fills, armats per la fam cruel, es farien la guerra per devorar-se, i no coneixerien un altre Déu que la necessitat que comanda tots els crims. Que hom allunyi Omegar de Sidèria —continua amb una veu encara més forta—. És l'ordre del cel mateix, i si en dubteu, creieu en aquesta predicció que es complirà immediatament i davant els vostres ulls. Moriré.

Amb prou feines havia dit aquestes paraules, trontolla i cau a les escales de l'altar.