Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT VII
Vaig tornar a casa i vaig dormir com
si els àngels m'haguessin bressat.
Hom descansa tan suaument als llits alemanys
perquè son llits de plomes.
Quantes vegades no he enyorat el llamí
del clos patriòtic
quan m’estirava sobre matalassos durs
en la insomne nit de l'exili!
Es dorm molt bé i també se somia molt bé
en els nostres llits de plomes.
L’ànima alemanya s’hi sent lliure
de totes les cadenes de la terra.
S'hi sent lliure i s’enlaira amunt
cap als espais celestes més alts.
Oh ànima alemanya, que altiu és el teu vol
en els teus somnis nocturns!
Els déus empal·lideixen quan t'hi acostes!
En els teus camins has desempolsat
unes quantes estrelletes
amb els teus aletejos!
Francesos i russos són els amos de la terra,
la mar pertany als britànics,
però en el regne aeri dels somnis
tenim el domini indiscutible nosaltres [1].
Aquí exercim l'hegemonia,
aquí som indivisibles [2];
els altres pobles només
s’han fet arran de terra.
I un cop adormit vaig somiar
que tornava a passejar a la clara llum
de la lluna pels carrers que ressonen
de l’antiga Colònia.
I darrere meu tornava a caminar
el meu acompanyant amb caputxa negra.
Estava tan cansat que els genolls em fallaven,
però anàvem sempre avant.
Vam continuar endavant. El cor
em va esclatar dins del pit
i de la seva ferida
s’escolaren les gotes vermelles.
A vegades hi ficava els dits
i de vegades passava
que tacava els brancals de les portes
amb la sang en passar.
I cada cop que senyalava
una casa d’aquesta manera,
lluny una campana tocava a morts
gemegant trista i somorta.
Es tapà la lluna en el cel,
cada cop s’ennuvolava més;
com negres cavalls l’encalçaven
els núvols salvatges.
I sempre caminava darrere meu
amagant la seva destral
la figura fosca, així vam vagarejar
probablement durant una bona estona.
Caminant i caminant al final tornàrem
altre cop a la plaça de la catedral;
les portes n’eren obertes de bat a bat,
i hi vam entrar cap a dins.
En aquell immens espai regnaven
només la mort i la nit i el silenci;
cremaven llums penjants arreu
per mostrar millor la foscor.
Vaig caminar al llarg dels pilars molt de temps
i només escoltava els passos
del meu acompanyant, que em va seguir
també aquí a cada pas.
Finalment vam arribar a un lloc
on resplendia la llum de làmpades penjants
i or lluent i pedres precioses:
era la capella dels Reis d’Orient [3].
Només que els Tres Reis Mags,
que solien jaure ben quiets,
oh meravella! ara estaven asseguts
erts sobre els seus sarcòfags.
Tres esquelets fantàsticament polits
amb corones cenyides damunt les miserables
calaveres groguenques, els quals també portaven
el ceptre en les seves mans òssies.
Movien com titelles de fils
els seus ossos morts feia temps;
feien olor a florit i a aromes
d'encens alhora.
Un fins i tot va moure la boca
i va fer un discurs molt llarg;
m’hi explicava per què
reclamava el meu respecte.
Primer perquè era un mort,
i segon, perquè era un rei,
i tercer, perquè era un sant.
Res d’això no em va afectar gaire.
Li vaig respondre amb una riallada:
“El teu esforç és en va!
Veig que ets del passat,
hi pertanys en tots els sentits.
Fora! lluny d'aquí! A la tomba profunda,
que és el teu lloc natural.
La vida requisa ara
els tresors d'aquesta capella.
La cavalleria alegre del futur
habitarà aquí, a la catedral,
i si no cediu a les bones, llavors em serviré
de la força i us esplugaré a garrotades!”
Així que vaig parlar i em vaig girar,
llavors vaig veure parpellejar horriblement
la terrible destral del meu company mut
i ell va entendre el meu senyal.
Llavors s'hi va acostar i amb la destral
va esclafar els pobres esquelets
de la superstició, els va
abatre sense pietat.
L’eco de les destralades va ressonar
en totes les voltes, horrible!
dolls de sang brollaven del meu pit
i de cop em vaig despertar.
[1] Heine no sols fou poeta, sinó que, influït per Hegel, escrigué més d’un assaig filosòfic, com L’escola romàntica (1836), on passa comptes amb el romanticisme que havia cultivat inicialment, i reconegué la importància del pensament alemany en un altre brillant assaig titulat Sobre la història de la religió i la filosofia a Alemanya (1834, en francès), en el qual estableix un interessant paral·lelisme entre la històrica Revolució francesa i el gir filosòfic copernicà de Kant a la Crítica de la raó pura.
[2] indivisibles: en el sentit de no fragmentats, fa referència a la divisió alemanya en 38 estats aplegats en la Confederació germànica sorgida en el Congrés de Viena (1815): un imperi (Àustria), cinc regnes (Prússia, Baviera, Hannover, Saxònia i Württemberg), vuit grans ducats, deu principats, deu ducats i quatre ciutats lliures (Frankfurt del Main, Hamburg, Bremen i Lübeck).
[3] Nova al·lusió a la Santa Aliança: vegeu nota 14 (Cap. 4).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada