Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT VIII
Viatjar en posta de Colònia a Hagen
val cinc tàlers i sis groschen [1] prussians.
Malauradament, la diligència estava plena
i vaig haver de viatjar a l’annex, a la intempèrie.
Un matí de final de tardor, humit i gris,
el carruatge relliscava en el fang;
però malgrat el mal temps i el camí,
em sobrevingué un gran plaer.
Aquest és ben bé l’aire del meu país!
La galta ardent ho nota!
I aquesta merda de carretera
és la porqueria de la meva pàtria!
Els cavalls bellugaven la cua
tan cordialment com vells coneguts
i les seves bonyigues em semblaven boniques
com les pomes d'Atalanta [2]!
Vam passar per Mühlheim. La ciutat és bonica,
la gent tranquil·la i treballadora.
L'últim cop que hi vaig ésser
fou el mes de maig del trenta-u.
En aquella època tot estava guarnit de flors
i els raigs del sol reien,
els ocells cantaven malenconiosos
i la gent esperava i pensava.
Pensava: "La magra cavalleria [3]
aviat viatjarà lluny d’aquí
i hom els servirà la beguda de comiat
de llargues ampolles de ferro!
I la llibertat arribarà amb el joc i la dansa,
amb la bandera, la blanca, blava i vermella [4];
potser fins i tot farà aixecar de la tomba
Bonaparte [5], el difunt!”
Déu meu! els cavallers encara són aquí
i alguns d'aquests fatxendes,
que arribaren eixuts de carns al país,
ara tenen la panxa grossa.
Aquests canalles pàl·lids amb
aspecte d'amor, fe i esperança
des de llavors que s’emborratxen amb el nostre vi
fins a quedar-se amb els nassos vermells.
I la llibertat s’ha torçat un peu,
ja no pot saltar ni assaltar;
la tricolor a París
mira tristament cap avall des de les torres.
Des de llavors l’emperador ha ressuscitat,
però els cucs anglesos n’han
fet un home tranquil
i es va deixar enterrar de nou [6].
Jo mateix en vaig veure els funerals,
vaig veure el carro d'or
amb les victòries d’or
que portaven el taüt d'or.
Al llarg dels Camps Elisis.
a través de l'Arc de Triomf,
ja entre la boira, ja damunt la neu,
va avançar lentament el seguici.
La música dissonava esgarrifosament.
Els músics es van quedar embadalits
de fred. Em van saludar melancòliques
les àguiles [7] dels estendards.
La gent tenia una mirada tan fantasmal
perduda en la memòria antiga,
tornava a evocar el somni
del conte de fades imperial.
Vaig plorar aquell dia. Els meus ulls
vessaren tot de llàgrimes
quan vaig sentir el crit a l’amor perdut,
quan s’escoltà el "Vive l'Empereur!" [8]
[1] groschen, “gros”: antiga moneda dels països germànics.
[2] Atalanta: heroïna de la mitologia grega, àgil i veloç, que es volia mantenir verge i que en una cursa va ser vençuda perquè s’aturava a recollir les tres pomes d’or que Afrodita havia donat al seu darrer pretendent Hipòmanes perquè les llencés fora de la pista i així entretenir-la cada cop que l’avantatjava i poder guanyar-la.
[3] els
junkers prussians: noblesa terratinent que
va dominar l'Alemanya septentrional al llarg del segle xix i
principis del segle xx.
[4] Bandera de la Revolució francesa i de l’Imperi napoleònic.
[5] Napoleó Bonaparte: vegeu nota 4 del Capítol 6. Jueu per origen familiar, cristià protestant per europeisme cultural i interès professional, de ciutadania i nacionalitat alemanyes per naixença i llengua, de ciutadania francesa per vocació i destí a causa de l’exili i per la cessió, en el marc de la Confederació del Rin napoleònica, de la seva ciutat natal, Düsseldorf, i del Ducat de Berg a França per Baviera el 1805 (fins el 1815), i internacionalista com a socialista, Heine fou també un ferm partidari de Napoleó, a qui anà a rebre a Düsseldorf a l’edat de 13 anys (any 1811), pel fet que per a ell Napoleó i la bandera tricolor encarnaven una idea de fraternitat i llibertat que era perseguida a Alemanya.
[6] Les
despulles de Napoleó I foren traslladades de l’illa de Santa Helena, de domini
britànic, fins a París, on foren enterrades al Palau Nacional dels Invàlids el
15 de desembre de 1840.
[7] àguiles: emblemes de l’Imperi.
[8] Vive
l’Empereur!: així en francès, “Visca l’Emperador!”. Vegeu nota 4 del Capítol 6.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada